TERRA BAIXA d'Àngel Guimerà

Àngel Guimerà, algunes dades biogràfiques

Va néixer a Santa Cruz de Tenerife 1845 i va morir a Barcelona 1924. Era fill de mare canària i pare català i va viure fins als 8 anys a Canàries. L'any 1853 es traslladà al Vendrell d'on era originària la família paterna, i anys més tard s'instal·là a Barcelona. Tot i que la seva primera formació va ser en castellà de seguida va aprendre la llengua catalana i s'adoptà a la cultura del país. De ben jove va participar en el moviment literari català, i va ser fundador de la revista “La Renaixensa”. Va començar escrivint poesia i l'any 1877 va ser proclamat Mestre en Gai Saber. Més tard, tot i que no deixà mai de banda la poesía, es dedicà al teatre, en el que assolí un èxit rotund. En el seu vessant polític va ser un aferrissat defensor del catalanisme i un personatge molt popular.
Alguns aspectes de la biografia d'Àngel Guimerà han estat sempre motiu de controvèrsia, especialment si tenim en compte la importància que ell mateix els va atorgar i el fet que es veuen reflectits de manera recurrent en les seves obres:
- Guimerà va néixer sense que els seus pares estiguessin casats. Aquesta situació el marcà profundament fins a l'extrem d'arribar a falsejar la data del seu naixement.
- Guimerà, nascut a les illes Canàries, arribà a Catalunya quan ja tenia 8 anys i sense conèixer-ne la llengua. Una característica de la seva obra és que molts dels seus personatges viuen en llocs que els son estranys, són fills d'altres cultures, d'altres països i, per tant són en part rebutjats i se senten mestissos.
- L'experiència amorosa de Guimerà també va influir en la configuració dels seus personatges. Sembla que d'adolescent va experimentar un amor amb una tal Maria Rubió per l'oposició del prometatge dels pares respectius. Amb la seva vida adulta no se li coneix cap relació sentimental. En contrapartida, els personatges femenins de les seves obres son caracteritzats de manera molt subtil i intensament idealitzats.

Producció teatral de Guimerà

La producció teatral de Guimerà se sol agrupar en tres etapes; en general, a totes tres el dramaturg destaca per la gran capacitat de presentar amb tota la força passions psicològicament complexes.
1ª etapa: Va ser plenament romàntica, en un moment en què, en l'escena catalana, il·luminava la figura de Frederic Soler “Pitarra”, és a dir, el model de drama melodramàtic amb l'alternança de temes costumistes, rurals o històrics. De les tragèdies històriques de Guimerà, la més important va ser Mar i Cel, escrita l'any 1888. Cal remarcar l'ús que l'autor fa del vers i el fet que la majoria de les seves obres se situen a la edat mitjana com per exemple Gal·la Plàcida (1879).
2ª etapa: Representa la consolidació de Guimerà com autor de teatre. En aquest període, sintetitzà elements procedents del romanticisme i del realisme. Va escriure drames romàntics contemporanis i declinà l'ús del vers a favor de la prosa. És l'època de la seva trilogia més famosa Maria Rosa (1894), Terra Baixa (1897) , La filla del mar (1900).
En aquestes obres de plenitud, l'autor va aconseguir definir una dramatologia pròpia d'una força teatral extraordinària, les tres obres presenten una estructura similar. Un triangle amorós que porta a un conflicte i a un desenllaç tràgic. Els seus personatges són pures formes passionals sobre les quals actua un atzar fatal i inexorable. No son personatges psicològics, sinó que, de manera arquetípica, esèncialitzen uns conflictes passionals, representats sobre un fons coral que fa alhora de contrapunt i d'espectador del conflicte.
Finalment, en la 3ª etapa l'autor va intentar adaptar-se als nous corrents imperants al naturalisme i al modernisme. Per aquesta voluntat d'adaptació i, al mateix temps, per la necessitat de no perdre el favor del públic, el període es caracteritza per un canvi constant de registres i estils i una gran diversitat: va temptejar des de el drama borgés fins els poemes dramàtics musicals o el teatre històric de militància nacionalista.
Un dels aspectes més interessants de la producció literària de Guimerà i de la seva evolució és l'anàlisi del model de llengua. La inseguretat i el dubtes amb què es va enfrontar en escriure en català, el van portar a fixar-se molt en la llengua viva. Se sap que anotava paraules i modismes en petits quadernets quan els sentia en la conversa espontània.
Aquesta actitud el distanciava d'altres autors de la Renaixensa que partien dels models lingüístics extrets de la tradició medieval catalana.
Guimerà escrivia en una llengua molt més expressiva i menys feixuga. L'evolució en l'obra dramàtica de Guimerà es paral·lela a la evolució de la llengua literària emprada. L'aproximació a un registre realista i en prosa en la segona etapa de la seva producció, va comportar un repte important per al dramaturg. Guimerà va apostar per una llengua flexible i a la diversitat de registres, fins i tot amb dialectalismes i sense descansar expressions col·loquials que enriquien el lèxic. I a partir dels anys 50, la llengua de Guimerà va assolir un grau de personalitat i maduresa que varià molt poc, durant aquests anys va prendre un compromís decidit i militant amb la realitat social del país: com a professional del periodisme al front de la revista Renaixensa; com a dramaturg (autor teatral) acostant la seva obra a la realitat qüetània a través de plantejaments literaris de caire realista i donant-la a conèixer en les dues escenes més importants del país, Madrid i Barcelona; com a membre representatiu del catalanisme literari en prendre part activa i des de plataformes diferents en la reivindicació de les aspiracions diferencials catalanistes.

Terra Baixa

A- Símbols, motius i mites:

El teatre de Guimerà, per sobre la diversitat de temes, té una sèrie de motius recurrents que esdevenen veritables tòpics. Els principals són els següents:
- Un desig absolut de justícia universal
- Un ideal social representat per un món rural i idealitzat, en el qual els personatges viuen en un ambient de treball, amor i pau, alliberats de la injustícia i dels costums innobles.
- Un ideal d'amor veritable entre home i dona

La causa representada es que es mouen uns personatges positius, generosos, altruistes i sacrificats. Al costat d'aquests personatges positius però, trobem els que traeixen l'ideal, els de “mal cor”, Per a Guimerà, l'existència de persones malvades era un misteri, i sovint va intentar donar alguna raó que expliqués aquesta maldat: la passió, els costums desordenats, l'odi, l'enveja, l'amor frustrat, la injustícia social, algun trauma infantil...
A Terra Baixa trobem la representació de la majoria de personatges descrits.

B- Terra Baixa en front de Terra Alta

L'obra Terra Baixa presenta d'una manera evident una simbologia bàsica que consisteix a contrastar i enfrontar una Terra Alta pura amb una Terra Baixa degenerada. És a dir, que la gent de la Terra Alta és generosa, noble i forta, “tot naturalesa” mentre que la gent de la Terra Baixa és pervertida.

C- Terra Baixa el despotisme decadent.

A Terra Baixa, Guimerà presenta una Terra Baixa no solament degradada moralment sinó en decadència econòmica i biològica. Cap dels dotze personatges que hi apareixen el seu nom no tenen descendència. La situació sentimental dels personatges també és “patètica”, per exemple Xeixa que s'hauria volgut casar amb la Marta. La d'en Sebastià que estima a la Marta però la bancarrota econòmica l'obliga a casar-se amb una altre.
Terra Baixa és un exemple també de la decadència dels propietaris rurals de finals del segle XIX que pretenien governar les terres com si fossin uns petits senyors feudals, sense tenir en compte els canvis socials i econòmics.
A banda d'aquests aspectes n'hi ha d'altres que també són molt importants i que contribuien a crear un ambient opressiu sobre els personatges. Per exemple; al molí que sempre aparegués amb les portes tancades, les escenes sempre son de nit. Un altre aspecte que contribueix a aquesta atmosfera el tema de la mort, personatges importants parlen en algun moment. El ringa, “burla” el riure que apareix a Terra Baixa es format, per esperpèntiques que serien símptoma d'autoburla, de frustració.
Es una mentida sabuda i acceptada, la gent fa veure que ignora la relació entre la Marta i en Sebastià i tothom la coneix excepte en Tomás. La Marta no sap les condicions del seu casament i el pastor tampoc.
L'últim aspecte que crea aquesta atmosfera és la xafarderia i desig inmoderat de saber i, murmuracions, informacions poc fiables.

Manelic, el bon salvatge

Manelic, l'heroi de Terra Baixa apareix com un símbol de rebel·lies i d'alliberament contra la tirania. Però aquesta significació no apareix des del començament de l'obra. El pastor, Manelic, sofreix un procés de transformació. Abans de sortir a escena, ha estat presentat d'una manera no gaire favorable: “bèstia”, “beneit”... Quan apareix en públic, no desmenteix aquests qualificatius.
Dubtem de l'opinió anterior quan el pastor explica tot l'assumpte de l'aparellament i es mostra com una persona que té el do de la paraula. Més endavant, el dubte s'apodera de l'ànim del pastor. A partir d'aquí, el pastor vol saber què hi ha darrere els comentaris i les burles. Aquest desig de saber és el que, al final, farà esclatar l'amor entre el Manelic i la Marta i desencadenarà el final tràgic de l'obra.

Sebastià, l'amo

Al llarg de l'obra assistim a la progressiva degradació d'en Sebastià, que evoluciona des de “l'amo de tot inicial” fins a les escenes finals en que el seu poder és substituït pel poder d'en Manelic.
Sebastià ha de mostrar contínuament la seva prepotència per amagar la seva poca traça i, en el fons, la seva por. Ell, que es passeja com un pavo davant dels seus desgraciats súbdits, no és capaç de enfrontar-se amb la família i convertir la Marta en la seva dona. A més, a les ineptituds d'en Sebastià, n'hi heu d'afegir un altre, la que té amant. L'hereu no és capaç de provocar en la Marta una reacció recíproca d'afecte, de tal manera que aquesta, quan es troba amb un home generós que se l'estima, tot i sentir un fàstic inicial per ell, canvia ràpidament la destinació del fàstic, del pastor cap a l'amo.
El declini d'en Sebastià avança paral·lel a l'enfrontament progressiu de la parella de nuvis, en Manelic i la Marta.

Marta, la dona posseïda i desposseïda

Quan la Marta apareix a escena, es mostra antipàtica i l'espectador rep la impressió de trobar-se davant d'una persona intractable.
Però, de mica en mica, anem coneixent la tragèdia de la noia: la seva infantesa de captaire, la mort de la seva mare, la “generositat de l'amo” cap a ella, la mort del pare adoptiu i la soledat absoluta a que es veu abocada com a serva d'en Sebastià en funció d'amant.
Comprenem, per tant, el mal humor de la Marta ja que la seva situació és ben galdós.
Té home sense tenir parella; l'amo Sebastià no la converteix en esposa però tampoc no li permet que s'enamori d'un altre, és “propietat d'en Sebastià” que pretén mantenir la seva relació a l'ombra, encara que aquesta és un secret a veus, que coneix tothom i que converteix la Marta en una perduda.
Amb el casament amb en Manelic, la Marta sembla que ha arribat a una de les pitjors declaracions a que pot arribar una dona. Llavors comprenem perquè s'amaga, perquè està en estat de xoc en plena depressió psíquica.
Paradoxalment, el matrimoni que havia de conservar la desgracia de la dona, li proporciona força i coratge per revelar-se contra la seva situació. És gràcies al Manelic que la Marta es troba a ella mateixa, descobreix la força compartida i s'atreveix a enfrontar-se amb el seu antic possessor (Sebastià),

El poble covat i adolador

El poble és representat pels perdigons (excepte la Nuri) i en Perruca, i també en pssèn i en Tomás. La seva actitud és de subjecció i d'obediència a la voluuntat de l'amo, tot i estar-hi en desacord. És una actitud antiromàntica a la defensiva. No són gent de males intencions, però estan condicionats, tenen tan poca capacitat de maniobra que es comporten gairebé com un ramat d'ovelles.

Terra Baixa, una faula zoomòrfica

Un altre dels elements que apareixen a Terra Baixa és la relació, la identificació entre animals i persones. Ja de bon començament, en Sebastià tria per a la Marta “un marit que fos ben bèstia” la vida d'en Manelic s'havia desenvolupat entre animals i que aquests son una referència constant que parla del pastor.

Resums argumentals de Terra Baixa

1r Acte:

Es presenta la actuació dels personatges secundaris. El Xeixa, burleta i irònic, les perdigones tafaneres; la Nuri, innocent; el Joseph i el Nando covards i sotmesos al seu amo. De tots ells, la Núria és la que més capta l'afecte del lector per la seva bondat i humanitat que la situen en un plà molt proper al protagonista (Manelic). La Marta es presenta amb la declaració dels seus sentiments en un monòleg a l'escena 4, un cop s'ha assabentat de les intencions que tenen, de casar-la amb en Manelic. Cal mencionar també el Tomás, l'ermità, desconeixedor de la situació, que prepara el casament sense saber que tot és una enganyifa. Quan el Xeixa li intenta obrir els ulls, ell es nega a veure la realitat i no se'l creien. Sens dubte, el punt èlgit de l'acte és l'entrada del Manelic, que des de un primer moment ja es manifesta que bé d'un altre món, i un home molt innocent. Cal seguir, però, l'evolució en el caràcter d'aquest personatge que va des de la il·lusió inicial fins a l'enutjaren. En aquest punt cal situar el seu antagonista, Sebastià, l'amo de tot que ja des de ben principi deixa ben clar qui és, quines són les seves intencions en aquest acte doncs, es van dibuixant tots els personatges, en Manelic és objecte de burla, en una conxorxa que abasta la majoria de personatges i que arribarà fins ben avançada l'obra. En Xeixa és l'únic personatge que es manifesta obertament i es conforma amb l'amo.

2n Acte:

Després del casament bé un període de calumnia tensa, que comença amb un tracte afectuós i innocent entre dos personatges mal tractats, la Nuri i el Manelic. A partir d'aquí canvia l'actitud de la Marta cap al Manelic i que demostra una certa gelosia que no s'ha de deixar de banda en l'anàlisi de les seves reaccions.
És molt significatiu el fragment on la Marta explica els seus orígens al Tomás, per situar-lo com un dels personatges arquetípics de l'obra dramàtica de Guimerà. La malícia de les perdigones queda exemplificada en la història de San Miquel que explica Tomás, l'ermità. Cal fer atenció a l'escena 8 i analitzar la lluita entre la Marta i el Manelic, plantejar-ne possibles interpretacions del seu sentit aïllat i de la seva funció dins de l'obra. Cal valorar també el procés pel qual Manelic va sortint de dubtes primer en l'escena 9 amb paraules de la Marta i després a l'escena 10 per boca del Sebastià. Cal interpretar la reacció del grup de pagesos davant de la injustícia que es fa contra el Manelic.
De fet l'acte tercer queda plantejat a partir de la última escena en que treuen al Manelic i aquest i el Sebastià ja s'enfronten clarament per la Marta.

3r Acte:
Després de fer fora al Manelic, els homes del molí, Joseph, Nando i Perruca se senten culpables, però no són capaços d'enfrontar-se a l'amo. Dins de l'acció segueix l'enfrontament entre el Manelic i el Sebastià que el sol analitzar conjuntament amb l'acció que hi juga el mossèn (majordom). També és significatiu com es reprenen les relacions entre la Marta i la Nuri, els diàlegs que mantenen. Segueix l'augment de la tensió dramàtica fins el desenllaç final en una última escena carregada de simbolisme.

Argument

En Sebastià pretén casar-se amb una pubilla rica que el salvi de la ruina i salvar la relació amb la Marta (amant). Casats Marta i Manelic, la primera se'n adona que el segon l'estima i que no sabia les intencions d'en Sebastià. Una vegada resolts els malentesos, intenten fugir cap a la muntanya, el propietari se'n assabenta i expulsa el Manelic del molí, però ell promet que tornarà i es venjarà. Marta amb l'ajut de la Nuri prepara la fugida al costat del seu marit, l'obra exclou les 4 escenes del nostre comentari.
Tres protagonistes de l'obra i mostren les seves característiques essencials:
Sebastià: Acostumat a ser propietari dels béns i de les persones del seu entorn. Tracta de continuar amb aquesta possessió.
Marta: Troba la manera d'alliberar-se del domini del Sebastià.
Apareix al llarg de l'obra com una figura de dona passiva.
Manelic: En els tres actes, és un personatge ingenu, innocent, feréstec, va evolucionant al llarg de l'obra. Al final es destaca per la seva riquesa dramàtica que portarà al desenllaç del conflicte.

Símbols

L'obra crea els símbols de la Terra Baixa (dominis de Sebastià) i la Terra Alta (domini del Manelic) l'alta muntanya en estat pur. Es complementen amb el motiu del llop que representa al Sebastià, té els seus correlatius del pastor (Manelic) i l'ovella (Marta).
Terra Baixa: 2 tensions bàsiques:
- General: contrast entre un món ideal i un món corromput
- Un altre de més concreta: Lluita entre els homes per la possessió de la dona.
Darrera encara hi ha una lluita entre el poder econòmic: social del Sebastià i l'intent per desfer-se d'aquest poder.

Drama Revolucionari a Terra Baixa

Àngel Guimerà va donar a conèixer les diferencies entre el bé i el mal
Nivell expressiu a remarcar: diàleg construït a base de frases curtes, puntuat amb gran nombre d'admiracions, interrogacions... tot i que així accelera el ritme de l'obra.
Contribueix a l'ambient de la tragèdia.
Algunes acotacions que són molt definidores de l'actitud i psicològic dels personatges.