INDEX

• INTRODUCCIÓ 3

• MARC TEÒRIC

• PSICOLOGIA DE LA MORT I LA VELLESA. 5

• SOCIOLOGIA

• SOCIOLOGIA DE LA TERCERA EDAT. 10-14

• SOCIOLOGIA DE LA MORT. 15-19

• LA VISIÓ DE LA MORT EN LES DIFERENTS CULTURES. 20-27

• SUPORT A LA MORT

• ACOMPANYAMENT A LA MORT. 28-41

• LA MORT EN L'ALTRE. 42-50

• PROJECTE

• DESCRIPCIÓ I FINALITAT 52-53

• FONAMENTACIÓ I JUSTIFICACIÓ 54-55

• OBJECTIUS 56

• ACTIVITATS 57-74

• ESTRATÈGIES METODOLÒGIQUES 75

• RECURSOS 76-77

• TEMPORITZACIÓ 78-79

• AVALUACIÓ 80-83

• CONCLUSIONS DEL TREBALL 84-85

• BIBLIOGRAFIA 86-87

INTRODUCCIÓ

Hem realitzat aquest treball amb l'objectiu d'apropar-nos a la visió de la mort des de la Tercera Edat. Per això vam creure convenient que primerament calia que féssim una reflexió de la mort a nivell teòric per veure quin plantejament educatiu podíem enfocar en el projecte d'intervenció amb la tercera edat.

Així doncs, vam veure necessari que la reflexió teòrica havia d'incloure una perspectiva psicològica i una sociològica tant des de la visió de la població de la tercera edat com la visió del concepte de la mort. A més a més, vam trobar molt important endinsar-nos en la visió d'altres cultures enfront la mort per veure fins quin punt hi havia o no una visió universal enfront la mort.

Per últim, no vam voler oblidar-nos d'indagar amb el suport a la mort que es fa en la societat actual, tant pel que fa a l'acompanyament a la mort com al procés de dol.

Així doncs, a partir d'aquesta fonamentació teòrica hem pogut desenvolupar un projecte d'intervenció en la tercera edat i gràcies a ell ens hem adonat de la necessitat de parlar obertament de la mort, caminar plegats i de mirar-la als ulls i intentar enfrontar-se amb els tabús socials.

Finalment, gràcies a tot aquest treball hem volgut deixar paleses les conclusions a les que hem arribat i que també es reflexen al llarg de tot el treball; doncs al ser un tema tant desconegut són moltes les conclusions a les que podem arribar.

MARC TEÒRIC

Trobem molt important que per tal de dissenyar un projecte d'intervenció cal abans fonamentar-se a partir d'una base teòrica que ens permeti veure la mort en la tercera edat des de diferents perspectives. És a dir, veure quines característiques psicològiques tenen la gent gran, com veu els veu el món, com veu el món la mort i com l'entenen les diferents cultures, com viuen la mort les persones, quina intervenció educativa és fa per afrontar la mort de les persones, etc.

Per tot això tot seguit fem una reflexió teòrica sobre els aspectes de la mort que creiem que s'han de tenir en compte.

PSICOLOGIA DE LA MORT I DE LA VELLESA

ASPECTES PSICOLÒGICS DE L'ANCIÀ.

La vertadera edat de l'home no està solament reflectida en els seus anys sinó en allò que cadascú fa d'ells.

Quan l'home arriba a la maduresa, arriba a la plenitud de la vida. Passat uns anys comença el declinament físic i intel·lectualment. A més que es troba en unes importants modificacions en l'àmbit laboral i familiar. Però envellir és una necessitat i la manera de fer-ho és lliure a menys que estigui determinada per una malaltia.

S'envellirà de la mateixa manera que s'ha viscut. Però això no exclou en la certesa que hi ha certes característiques de la psicologia de la vellesa.

Quan s'envelleix, es té la impressió de que el temps passa ràpid i es voldria frenar. La idea de la mort apareix més angoixosa sobretot quan s'aproxima, per això es planteja més que en altres èpoques de la vida el problema de la immortalitat i molts incrèduls es converteixen i el sentiment religiós es troba més desenvolupat que en l'edat adulta.

Un altre aspecte que varia considerablement és el caràcter, les actituds. Els aspectes més corrents són: l'exageració de les reaccions davant les dificultats en forma d'autoritarisme, d'impaciència enfront a la mort, contrarietat i d'atacs de còlera a vegadés molt violents.

Pel demés, cadascú envelleix com ha viscut sempre, amb la diferència que degut a la menor capacitat d'inhibició resulta cada vegada camuflar el que s'és realment.

La tonalitat general és amb freqüència, per una part, l'orientació trista i depressiva, angoixada de les idees i per una altra part, la regressió egocèntrica de les tendències, com si l'alegria de viure estigués tan sols en raó directa amb l'eufòria dels òrgans i de les conquestes, de les satisfaccions complertes.

Referint-nos a la voluntat, encara que aquesta és l'afirmació del sí, i per lo tant d'oposició a les idees contràries a les seves, és característica de les disposicions d'esperit de molts anys. L'únic que es fa és demostrar un estat d'incapacitació per desconectar-se de sí mateix, per desconectar-se dels propis hàbits mentals que és precisament el contrari de la voluntat. És la capacitat de dir “no” al propi “no” i després de dir si, o no i de ficar en pràctica tot el procediment i l'estratègia que permeti realitzar tot el que s'ha decidit fer.

Abans de parlar de la intel·ligència, hauríem de fer una distinció del que representa en la joventut i en l'adultesa. En els joves representa la vivesa mental, l'habilitat per aprendre i la capacitat per establir noves relacions. En la tercera edat s'interessa un, més pel que està àmpliament englobat en els termes de saviesa i sagacitat, sent la sagacitat l'habilitat per tractar amb les situacions de la vida, segons l'experiència passada.

Una de les modificacions psicològicament essencials en la tercera edat sembla que és el raonament. Per l'home d'edat raonar per inducció és el que es fa cada vegada amb més dificultat en el raonament experimental o empíric que en el raonament lògic-matemàtic o deductiu.

Però aspectes com la imaginació i l'abstracció ho sofreixen de manera important. En el que es refereix a la memòria, la dels fets recents és la que més afecta, però la memòria dels fets passats es manté, inclús està més conservada. Però la pèrdua de la memòria de fets recents moltes vegades és per falta d'interès o motivació.

ETAPES DE LA VIDA.

Abans de parlar de les etapes de la vida, hem de fer un aclariment sobre un joc de paraules: envelliment pertany a tots els grups d'edat i la vellesa a una sola. Des del moment que es neix s'envelleix.

No s'ha de tindre en compte el descens d'un determinat rendiment de l'individu, sinó del rendiment global d'aquest.

La primera etapa va des del naixement fins als 28 anys. Segons les classificacions, als 7 “comença la raó”, als 14 la pubertat i als 21 ja gairebé s'han desenvolupat tots els óssos i al subjecte ja se´l considera gran. Als 28 anys ja és la denominada línia de l'ombra. Es perden les il·lusions i la persona ja és totalment madura, integrada i amb responsabilitats. Aquí arriba la segona etapa de la vida en què les classificacions varien: arriba fins els 35 anys o fins els 42.

La tercera edat comporta un procés d'adaptació enfront una sèrie de modificacions biològiques, socials i familiars. En el pla biològic hi ha una sèrie d'ambigüitats (causades per determinats factors) però es pot fer una classificació bastant general:

• Dels 50 als 60: en aquest període comencen els canvis més bruscos de l'organisme que comporten uns dèficits de les funcions fisiològiques.

• Dels 60 als 75: els canvis biològics s'estabilitzen a menys que puguin contribuir a precipitar la situació. Es produeixen profundes modificacions en la personalitat de l'ancià que deixa d'enfocar les seves pròpies energies cap al món exterior i tendeix a orientar-se cap a sí mateix al mateix temps que es va afirmar la convicció que la pròpia vida camina cap al fi.

• A partir dels 75: segueix la decadència de les funcions fisiològiques. És una etapa important, el subjecte és sent inútil i té molta necessitat d'activitat davant l'acabament de la vida.

La quarta edat és a partir dels 84 anys i es declina progressivament.

LA MORT.

És difícil saber que senten els ancians amb respecte a la mort. Segons diversos estudis, aquests tenen més temor a la mort del que expressen. Hem de diferenciar entre la mort i la' agonia que produeix aquesta. En la vellesa la por a la mort pot tindre uns nivells bastant baixos, al contrari que la por a l'agonia i a la humil.liació de dependre dels demés.

La relació entre l'ansietat per la mort i la integritat de la personalitat no està ben definida. Encara que la investigació, suggereix una baixa ansietat relacionada amb la mort s'associa amb punts de la personalitat, realització personal, capacitat i autoestima, l'examen directe de la teoria d'Erikson de la integritat de la personalitat, realització personal, capacitat i autoestima, l'examen

directe de la teoria d'Erikson va produir resultats decepcionats i Nehrke, Bellucci i Gabriel van investigar la relació entre l'ansietat per la mort i la integritat de la personalitat en tres grups d'avis ( individus que vivien a la seva pròpia casa, en vivendes públiques i a residències d'avis). Els investigadors van tindre un treball difícil de determinar l'abstracte concepte d'integritat i personalitat. Van decidir utilitzar dos mesures diferents. La primera va ser fer un examen per a mesurar característica de la personalitat: localització del control: el grau fins el qual els individus consideren què les seves pròpies accions i no el destí o forces externes al seu control són responsables del que els hi passa a la vida. L'altre examen va ser una mesura de l'estat d'ànim. Els investigadors van escollir aquestes proves en concret pel fet d'estar satisfet de la vida i la sensació de responsabilitat personal en els esdeveniments de la vida semblaven els dobles distintius de l'ideal eriksonià.

Només en un grup, el dels avis que vivien a residències públiques, la integritat de la personalitat es va relacionar amb una insignificant ansietat per la mort. Però és raonable el fet de que pels altres dos grups d'avis, el control intern es correlacioni en realitat amb un augment de l'ansietat per la mort. Tenen més por a la mort els individus per qui són fonamental el domini i el control personal perquè morir representa l'amenaça final a la seva convicció de que són amos del seu propi destí??

SOCIOLOGIA

SOCIOLOGIA DE LA TERCERA EDAT

La pertinença a un grup específic, una família o una cultura és regida per un conjunt de normes i comporta nombroses obligacions que varien enormement depenent del grup, la persona, la situació o l'edat.

ELS MODELS SOCIALS DE L'ENVELLIMENT

Sociòlegs, psicòlegs i gerontòlegs han elaborat diversos models d'envelliment amb l'objectiu d'explicar la influència dels factors culturals i socials sobre aquest. Sovint aquests models socials presenten diferències mínimes entre aquests així com múltiples superposicions.

• Teoria de la desvinculació

Amb l'augment de l'edat es produeix una desvinculació recíproca entre l'individu i el seu entorn (Cumming i Henry, 1961). Amb l'envelliment, les persones experimenten una tendència a separar-se de compromisos, a desinteressar-se per les relacions i desprendre's dels assumptes i activitats. No obstant, la teoria de la desvinculació discrepa entre els qui creuen què és la persona d'edat avançada la que inicia per sí mateix el procés de desvinculació; i els qui mantenen què és la societat la que gradualment obliga als ancians a separar-se de la vida activa.

• Teoria de l'activitat

Aquesta teoria està molt relacionat amb l'esmentada anteriorment. Tracta d'explicar uns problemes socials i les causes exactes que contribueixen a la inadaptació de persones de la tercera edat. Si a les persones grans sel's priva d'alguns papers o rols, els que resten disten molt de quedar clarament definits i aquesta confusió pot resultar a un estat d'anòmia. Segons la teoria de l'activitat, si nous papers o rols no reemplacen els anteriors, l'anòmia tendeix a interioritzar-se i l'individu esdevé inadaptat i alienat; tant de la situació com del mateix. Per tant, una vellesa digna suposa el descobriment de nous papers o mitjans per conservar els anteriors.

• Teoria del medi social

Gubrium (1973) manifesta que el comportament durant la vellesa depèn de certes condicions biològiques i socials. En efecte, el medi en què viu la persona gran no solament engloba el context social sinó també els obstacles materials i les possibilitats que se li ofereixen. Segons aquesta teoria, influeixen tres factors sobre el nivell d'activitat d'un individu: la salut, la situació econòmica i el recolzament social.

• Teoria de la continuïtat

Segons aquesta teoria, els hàbits, gustos i estils personals adquirits i elaborats durant el cicle vital persisteixen en la vellesa. L'adaptació social a la vellesa, a la jubilació i als esdeveniments està determinada pel passat. Els esdeveniments socials que sobrevenen en el curs dels últims anys de vida exerceixen unes determinades conductes i pressions, però aquestes segueixen relacionades amb els comportaments adquirits durant el cicle vital.

• Teoria de l'ancianitat com a subcultura

Rose (1965) afirma que les característiques comunes de les persones grans i el seu aïllament expliquen què formin un grup social apart. Aquesta subcultura de l'edat posseeix tots els elements característics de qualsevol grup aïllat, incloses un conjunt de normes que governen la seva conducta. No obstant, dins el sector social de la tercera edat també poden formar-se subgrups en funció de les seves apetències, concepció de la vida, etc.

• Teoria de la modernització

Pretén explicar els canvis en l'estatus de les persones grans a partir de les modificacions dels sistemes socials en funció del grau d'industrialització aconseguit en les diferents societats. S'argumenta que el nivell d'estatus de les persones grans és inversament proporcional al grau d'industrialització. Així, en societats no occidentals s'ha identificat un conjunt de característiques socials i culturals, que afecten directament a les estratègies establertes per a mantenir l'estatus dels ancians. Basant-se en un sistema de valors tradicionals, aquestes cultures han aconseguit minimitzar el deteriorament d'aquest estatus que semblava, inevitablement, lligat al desenvolupament industrial tardà.

• Teoria de la competència

Pretén explicar la interdependència entre les persones grans i el seu medi social com un moviment circular que estimula la visió negativa que les persones grans tenen de sí mateixes per la imatge que els transmeten les persones més properes. Aquest cercle és difícil de trencar ja que les malalties i els problemes propis de l'edat incrementen aquesta imatge negativa.

• Teoria de l'estratificació per edats

Aquesta teoria assumeix que la societat està composta de generacions successives d'individus que envelleixen de manera diferent. Les persones que neixen en dates pròximes experimenten processos d'envelliment semblants, de manera que cada generació, segons el moment socio-històric en què viu, ha d'afrontar un conjunt d'esdeveniments i canvis relacionats amb la seva data d'afiliació. Els canvis socials i l'efecte de l'edat modifiquen les actituds i els comportaments dels diferents grups d'edat en intervals de temps diferents (Pronovost, 1992).

REALITAT SOCIAL DE LA VELLESA: ASPECTES RELLEVANTS

Un aspecte rellevant en la vida de les persones grans és l'estatus econòmic. L'edat constitueix un element determinant en la distribució econòmica, ja que està directament relacionada amb el nivell de capacitat i participació en el mercat laboral.

La tendència a la jubilació i la crisi econòmica juntament amb la reconversió industrial, han provocat que la jubilació efectiva es doni cada vegada en edats més joves en moltes persones i, en molts casos, la jubilació és un símbol social de transició a la vellesa.

En molts casos, el fet d'abandonar el medi laboral constitueix una inevitable reducció dels ingressos i del prestigi de l'individu. Als Estats Units, el 13% de les persones grans tenen, en el moment de l'estudi, uns ingressos inferiors al límit “oficial” de la pobresa. El 18% del grup de persones de més de 65 anys s'aproxima a aquest límit el qual significa que 1/5 part de les persones grans estan considerablement limitades per la falta de recursos econòmics (Brotman, 1977).

La vida familiar durant la vellesa ha estat condicionada pels canvis demogràfics i d'estructura familiar. Amb la disminució de la taxa de natalitat, cada persona gran té menys descendents capaços de cuidar-lo. La majoria de persones de la tercera edat són independents i la tendència a la privacitat, actualment, és compartida per les persones grans. Així doncs, hi ha una preferència pel que Rosenmayr i Kosheis (1965) denominen la intimitat a distància: les famílies desitgen mantenir-se en contacte però no viure necessàriament a la mateixa llar.

Els familiars es distribueixen en un nombre de llars enllaçats per serveis i activitats comunes entre ells. Existeix una reciprocitat d'interessos, relacions i serveis en el que anomenem solidaritat intergeneracional. Així, l'àvia pot ésser tan valuosa per a la seva filla per tenir cura dels seus nets com la filla és valuosa per a la mare per tenir-ne cura en cas de malaltia.

No obstant, a causa d'un conjunt de circumstàncies interrelacionades (augment considerable de l'esperança de vida, increment de la dependència, disminució del potencial de cuidadors informals, etc.) ha fet que es transformessin les necessitats de la població i la demanda d'un sistema de serveis socials per als ancians: les residències com a possibilitat per a les persones grans i/o familiars d'aquestes de fer front a l'última etapa del cicle vital.

L'estat de salut és una condició bàsica per al benestar i satisfacció de les persones. Des de l'antiguitat, el somni de la humanitat ha estat prolongar la vida i vèncer la mort. Els homes han considerat el procés d'envelliment com un fenomen patològic, una malaltia, resultat de la degradació de l'individu.

Prolongant l'autonomia i l'estat de salut pròpia de l'edat adulta, s'ha aconseguit endarrerir l'envelliment i s'ha guanyat una millora en la qualitat de vida de les persones grans.

La combinació de factors de comportament (alimentació, deport, cures sanitàries) influenciats per l'estatus socioeconòmic i el progrés social (prevenció de malalties, accés a ajudes, informació) afecten a la longevitat de la població. Sembla que les limitacions més evidents tendeixen a concentrar-se en els sectors més pobres de la societat on s'uneix l'efecte del temps amb les conseqüències derivades de les negatives condicions de treball i de vida en general.

Així, l'actitud de resistència activa cap a l'envelliment prové de la influència d'una cultura que valora especialment l'aparença física relacionada amb un bon estat de salut física i mental. En aquesta línia Rose (1968) valora que en un futur llunyà la posició de les persones grans millorarà ja que successivament seran més joves de cos i esperit, i la diferenciació per edats tendirà a tenir menys importància en el conjunt de l'edat adulta.

Aquests factors cobren especial importància ja que la identitat de les persones grans es recolza en la presència física cuidada, des del concepte de bellesa basat en l'aparença del menor d'edat, el qual suposa una prova de vulnerabilitat constant.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­

IMATGES SOBRE LA VELLESA

Els estereotips actuen com a clixés en la comprensió d'un fenomen, objecte o grup social. Sovint influeixen en la conducta dels grups jutjats que tendeixen a comportar-se segons les prediccions realitzades sobre ells.

­Referent a la percepció social de la vellesa, sembla que la societat considera a les persones grans com a font de saviesa, serenitat i moderació però també estan d'acord en què l'envelliment és una combinació de deteriorament físic i mental, i que un dels principals problemes d'aquest col­·lectiu és la imatge negativa.

Aquestes circumstàncies expliquen la resistència de les persones grans a identificar-se amb el grup de la tercera edat, ja que el seu paper en la societat està desvaloritzat, constituït el grup d'edat menys apreciat socialment. La idea d'exclusió s'incrementa amb el ritu de la jubilació i la finalització del rol productiu.

Segons Bazo (1994) les persones grans no accepten una definició de la vellesa relacionada amb l'edat cronològica sinó que per a la majoria de persones grans s'esdevé vell o vella quan s'ha perdut tota la il·lusió o no se serveix per res; per ells és un criteri vàlid tenir molts anys.

La tercera edat no és un col·lectiu homogeni i existeixen moltes maneres d'envellir. No obstant, existeix la imatge de la vellesa com una càrrega el qual afavoreix actituds de rebuig cap a aquest col·lectiu. Encara que el nivell de dependència dels ancians no excedeix el 10% del total, hi ha una tendència generalitzada a creure que les persones més grans de 65 anys pateixen carències de salut, discapacitats físiques i problemes de memòria. Referent al caràcter es creu que les persones grans no saben resoldre problemes, són poc actius, rígids i inflexibles.

Referent a la imatge que les persones grans tenen sobre sí mateixes es constata que per aquestes, la falta d'identificació amb la vellesa, especialment entre els més joves d'aquest grup, els porta a constituir-se com un grup separat i diferent, ja que els estereotips de la tercera edat no són els propicis per a ésser identificats amb ells.

Les persones grans eludeixen la seva pertinença a aquest grup i busquen estratègies per evitar aquesta identificació, una d'elles és negar la seva pròpia edat i definir-se com a mitjana edat. Les persones grans, conscients de la seva pèrdua dels rols tradicionals com a grup, han d'afrontar aquesta última etapa del cicle vital sense renuncia a les diferents àrees de realització personal. Així doncs, els grups de suport social d'aquest sector sovint ofereix noves possibilitats d'experiències emocionals i d'expressió.

­

SOCIOLOGIA DE LA MORT

La mort en l'ésser humà és un factor cultural en tant i que l'home percep la mort com un fenomen social. És a dir, a nivell social “el hombre no se muere porque es hombre, sinó que es hombre porque se muere”.; així doncs, podem dir que l'home és conscient de la mort i es aquesta consciencia la que influeix en la seva percepció de la vida i el món.

En tota la historia de la humanitat no s'ha trobat una explicació científica a la mort i aquesta desconeixença a provocat que el tema de la mort hagi esdevingut un tema tabú. La negació de la mort, el seu amagament, probablement de degut al fet de que, en una època en la que el triomf de la ciència i la tècnica aproximen l'home a un hipotètic domini de la natura, la mort continua essent el gran obstacle suprem, la gran desconeguda. Aquesta desconeixença aflora sentiment diversos i contraposats com el pudor, la por, l'angoixa, la curiositat, la desolació, la serenitat, l'esperança...

L'home no ha deixat mai de reflexionar sobre la mort, sobre el seu origen, les seves causes, la seva significació, les seves modalitats i les seves conseqüències; perquè la mort és, sens dubte, un tema profundament humà i cultural. Inclús moltes vegades la mort ha estat el centre al voltant del qual s'ha organitzat la vida. Per tant, podem dir que la mort és un procés d'hominització en tant i que l'home enterra els seus morts, escenifica un seguit de rituals que donen sentit a la seva existència... En això, totes les religions han tingut un gran paper ja que intenten donar una resposta més enllà de la mort de l'home.

Actualment, la mort ha perdut gran part de les seves connotacions socials i culturals; com per exemple, abans la mort estava associada a l'escena de l'ancià que mort a la seva pròpia llar envoltat de tots els seus familiars que vivien o acompanyaven aquesta mort i posteriorment, aquesta mort, era viscuda pel grup social durant l'enterrament i el dol. Inclús, a nivell social, hi havia un període de dol per tal que els familiars més propers poguessin penar la pèrdua de l'ésser estimat i inclús estava el període de temps de dol estava estipulat i fet manifest (vestimenta, duració del dol segons el grau de parentiu...).

Actualment la mort, sobretot en les grans ciutats, ha estat fortament institucionalitzada. Així, l'escena de l'avi moribund a la llar s'ha traslladat a una habitació aïllada i despersonalitzada d'hospital, on a més a més, es nega la possibilitat d'expressar sentiments davant la mort, s'estipulen uns horaris de visita al malalt i a més a més, la medicina i la tècnica priven a l'individu dels seus drets sobre la mort; és a dir, es nega la llibertat de l'home a decidir sobre la pròpia vida en la fase terminal.

A més, la mort ,avui en dia, ha deixat de ser un fenomen social per esdevenir un fenomen burocràtic. Clar exemple d'això, és el paper de les funeràries, els tràmits administratius, la supressió casi total del dol... Els funerals són de caire intimista, és a dir, va la família més propera i amics; inclús empreses neguen la possibilitat d'acompanyar i penar la mort; els cementiris s'aparten de les ciutats, etc.

Tot això ens demostra que cada cop més la mort es nega i els ritus i signes que l'acompanyen cada cop desapareixen en pro d'una institucionalització, en un segle XXI on tot son presses, on es prioritza l'individualisme enfront la col.lectiu, on la racionalització nega l'expressió dels sentiments .

Centrant-nos amb el paper de la família, cal dir que tradicionalment ha sigut el suport càlid i segur per a la persona que ha de morir. Avui en dia, la institució hospitalària imposa el seu estil de contemplació de la mort: ni el moribund ni la seva família disposen del temps i de l'espai que necessiten, s'han d'atendre a unes normes, unes formes socials de comportar-se, uns horaris,etc. Tampoc es permet que la família expressi emocions i sentiments per por d'angoixar al pacient i de respectar la finalitat terapèutica de la institució. Ara bé, tot i així, creiem que és important que la família proporcioni al moribund l'amor, la comprensió i l'afecte que aquest necessita perquè no se senti sol i abandonat en els seus últims moments. Una encaixada de mans, un somriure, poden sr símbols que permeten al malalt saber que no es troba so.

L'hospital, doncs, no solament imposa al moribund “una manera acceptable de viure durant l'agonia” o “un estil acceptable de morir” sinó que imposa a la seva família “un estil acceptable de contemplar la mort”.

Segons els sociòlegs nord-americans Glaser i Straus “un estil acceptable de morir” consisteix en què el pacient, sàpiga o no que ha de morir, no ha de demostrar-ho, ha de controlar la seva por, el seu dolor, la seva flexió i la seva pena; ha de confiar en el personal hospitalari, mostrar-se esperançat i ser un bon company; en definitiva, molestar el menys possible evitant escenes que puguin pertorbar la serenitat de l'hospital. D'aquesta manera les relacions interpersonals que es mantenen amb el moribund estan fortament mediatizades per la institució. Tot això, produeix en el moribund la sensació que ningú vol fer-se càrrec d'ell, ni informar-lo, ni assistir-lo en la proximitat de la seva mort ( les visites del metge es redueixen al mínim, les infermeres no li presten l'atenció necessària, inclús s'ha constatat, que triguen el doble en acudir al seu reclam) i progressivament se'l va deixant morir sol, en silenci, sense ningú... Enfront aquesta actitud freda, deshumanitzada, asèptica... l'hospital i tots els que treballen en aquest han de comprendre que la malaltia i abastar el procés de morir. Per tant, el seu objectiu, no ha de ser solament fer tot el possible perquè el malalt visqui o evitar que pateixi, sinó també ajudar-lo a morir amb la dignitat de la persona que és.

Pel que fa a la família “l'estil acceptable de contemplar la mort” imposat per la institució hospitalària pot donar lloc a relacions conflictives entre la institució i la família del moribund. L'origen d'aquests problemes s'origina per diferents causes: manca d'informació a la família, desacord en el diagnòstic i en el tractament, crítiques a les cures assistencials, excessiva ingerència de la família en l'assistència del malalt, escàs compliment de les normes establertes.... Totes aquestes situacions poden desembocar en una actitud negativa, per part del personal sanitari, cap al pacient i inclús, pot donar lloc, a que aquest exerceixi represàlies contra el malalt.

En conclusió, l'hospital ha de contar més amb la família, tenir una major capacitat d'organització en les relacions personals sanitària-família i oferir unes possibilitats de relació més intenses amb el moribund; el qual es beneficiaria considerablement de tot això.

En el cas de la tercera edat, ancianitat i mort van lligats de la mà. La gent sol tolerar millor la mort d'una persona gran que la d'un jove o nen. La persona gran, té una major acceptació de la mort, tant pel període evolutiu com pel fet de tenir més persones Pròximes al món del mort que entre els vius.

Kalis, un dels majors experts en la sociologia de la mort, proposa tres raons per explicar aquesta millor acceptació de la mort per part dels ancians:

• En la vellesa existeix una disminució social del valor de la vida, amb el qual l'ancià reconeix els límits del seu futur i tot el que això suposa ( mala salut, problemes econòmics,etc)

• L'esperança mitjà de vida (65-75 anys) fa que l'ancià una vegada assolides aquestes edats, senti que ja ha rebut “el seu” o inclús més.

• Quan les persones envelleixen socialitzen la seva pròpia mort: la persona que ha vist morir als seus pares, germans, amics més grans que ell, etc sinó que ja va arribant la seva hora.

En conseqüència, la mort serà percebuda com l'acumulació d'anys, experiències, i sobretot, d'una lenta transformació interior més que com un succés imprevist i inesperat. Això podria explicar perquè els ancians pensen, parlen i s'interessen més per la mort que les subjectes més joves.

LA VISIÓ DE LA MORT EN LES DIFERENTS CULTURES

L'ESGLÉSIA CRISTIANA

Dins el cor de la religió cristiana està la figura de Jesucrist que, davant els cristians ha estat tant humà com diví.

Ells accepten i tracten de seguir les seves ensenyances com estan escrites en el Nou Testament, així com el desenvolupament i l'aplicació d'aquesta ensenyança de vida de l'església. Els cristians creuen què és a través de la mort de Jesús que la humanitat s'hagi reconciliat amb Déu. També creuen què per la resurrecció de Crist, ell va salvar al món de la mort i del pecat i de la nova vida a qui creuen en ell. Aquesta nova vida va més enllà de la sepultura i pot ser experimentada pel creient quan es converteix en cristià a través del ritus del baptisme amb aigua en " el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant". El creient rep el do de l'Esperit Sant en el baptisme, i el seu compromís amb Jesucrist es reafirma posteriorment en vida a través de la confirmació quan es permet al creient rebre el sacrament de la Santa Eucaristia (al cos i a la sang de Crist) en forma de pa i vi beneits pel mateix sacerdot.

Dins de la tradició cristiana, diferents grups religiosos tendeixen a fer èmfasi en diferents aspectes. Alguns li donen molta importància a l'ofici de la paraula Bíblica, altres als sagraments i d'altres emfatitzen les dues d'igual forma. Alguns pacients i famílies estan molt segurs de la seva religió i de la classe de servei que desitgen rebre, mentre d'altres ni tant sols han pensat en tals aspectes. Tot i que, se li ha de donar al pacient l'oportunitat per preparar-se a morir de la forma que es desitgi. Normalment la persona cristiana farà un acte de confessió, rebrà l'absolució, la Sagrada Comunió i la unció amb oli. Aquest servei pot donar molta tranquil·litat als familiars i als pacients, i el nou èmfasi evita que el malalt es torni més aprensiu.

No existeix cap objecció religiosa per a que es porti a terme una autòpsia, ni per a que es donin òrgans per trasplantaments, tot i que hi ha persones que poden tenir fortes raons personals per no fer-ho. El cos mèdic s´ha d'assegurar de que els familiars sàpiguen què tenen el dret d'impedir el permís sempre i que no hi estigui implicat el forense.

EL BUDISME

El camí de la vida budista ofereix preceptes pel Benestar ètic i espiritual de cada individu i els exhorta a tenir compassió, per qualsevol forma de vida. El fet de que creguin amb la Reencarnació , tots els budistes han d'acceptar la responsabilitat de la manera en què fan servir la seva llibertat, ja que les conseqüències de l'acció poden ser vistes en vides posteriors. Per aquesta raó és important que l'individu es comporti correctament i això inclou el no matar.

L'avortament i l'eutanàsia activa no estan permesos. Els budistes accepten les transfusions de sang i el trasplantament d'òrgans ja que en les seves creences, es fonamental ajudar al pròxim. El pacient budista freqüentment es vegetaria i sovint buscarà l'ajuda del cos mèdic per assegurar-se de que pugui tenir un temps de total tranquil·litat per meditar. Els moribunds poden rebutjar l'administració de medicaments que puguin destorbar la seva capacitat per meditar, especialment perquè meditar sobre la seva pròpia mort pot influenciar en la següent reencarnació.

Els budistes generalment cremen als seus morts amb la finalitat de que la seva ànima pot ser alliberada del cos per entrar dins de la següent existència. Normalment no hi ha cap creença solemne final, amb excepció de que l'equip mèdic realitza els serveis tradicionals finals. El temps del depósit depèn del calendari lunar i pot variar de tres a set dies. El mes important es que el sacerdot Budista,( preferentment de la mateixa escola de la persona fallida) sigui informat lo més aviat possible. La majoria dels budistes estarien molt satisfets de poder proporcionar el nom de " a qui trucar" quan son admesos dins l'hospital, i si estan agonitzant apreciaran una visita del sacerdot budista abans de morir.

EL JUDAISME

Els preceptes religiosos que és segueixen són molt i molt complexos. El culte a un sol Deu, complint amb els tradicionals manaments que li van donar a Moisès i explicats pels Rabins, i practiquen la caritat i la tolerància sobre els seus semblants. El Sabàtic Jueu comença el divendres per la tarda abans de que es pongui el sol i acaba amb l'aparició de les tres primeres estrelles el dissabte per la nit. Els jueus ortodoxos no poden escriure, encendre aparells elèctrics, cuinar, viatjar, enterrar als seus difunts ni firmar documents durant el Sabàtic.

Els jueus encomanats a venerar la vida i la vida de salvació sobre tots els manaments i per això, en moltes circumstancies ubicaran el Sabàtic i els festivals per davall de les necessitats de preservar la salut quan possiblement es posi en joc la vida d'alguna persona. El Sabàtic és el dia del descans i existeixen serveis de sinagoga els divendres per la nit i els dissabtes pel de matí. Quan s'acaba el Sabàtic, s'encén una espelma i es dona una benedicció per la setmana següent. La possibilitat d'encendre espelmes (tant sigui per indicar l'inici del Sabàtic, el final del mateix o algun altre festival), està fortament valorat pel pacient jueu quan aquest es troba hospitalitzat.

Les restriccions alimentàries estan generalment proveïdes d'aliments especialment preparats d'acord al ritual jueu "Kosher" i assegurant-se de que la carn i la llet no estiguin barrejades en el mateix plat. La religió i la cultura jueva estan inexplicablement juntes i no totes les famílies seran ortodoxes. El cos mèdic té la possibilitat de negociar les necessitats individuals amb els familiars implicats.

El judaisme dona molt èmfasi al valor de la vida per això la falta de gana pot angoixar als familiars de manera que puguin pensar que la persona s'està "donant per vençuda" molt ràpidament. Existeixen oracions especials que poden resar-se en el temps de la malaltia i quan s'acosta la mort, però tot i així el judaisme no té cap necessitat particular de que un intermediari proporcioni els últims "ritus" i per tant, un jueu que està agonitzant pot sol·licitar no veure uns Rabins. Després de la mort el cos és tracta especialment i respectuosament, a més no es permet cap mutilació del mateix a no ser que hi hagi una disposició legal definida per practicar una autòpsia. Els jueus ortodoxos no desitjarien què els seus òrgans fossin retirats per a trasplantaments. En primer lloc, cap òrgan vital podrà ser retirat del cos fins que la mort hagi sigut demostrada per la parada complerta de totes les funcions vitals espontànies i no solament per lo que es coneix com "mort clínica", com és el cas de dany cerebral irreversible. En segon lloc, els òrgans de trasplantament no deuran ser utilitzats en intervencions quirúrgiques que estiguin en una etapa experimental i deuran oferir al receptor un pronòstic raonablement alentador.

El funeral es porta a cap en el transcurs de 24 hores o tan aviat com sigui possible. Passat aquest temps el cos s'enterra. Un "vigilant" pot quedar-se amb el cos fins que passi aquest temps. Abans han hagut de preparar el cos del difunt un company/a, segons el sexe d'aquest, en presència de tres membres de la comunitat. El cos es renta de forma especial abans de posar-lo en un fèretre senzill i d'haver pronunciat les oracions.

Hi ha un període de dol familiar de set dies durant els quals es resa i els dolguts visiten a la família afectada.

És important que els metges o els assistents tractin al cos amb respecte i amb "compte" pel possible pudor de l'individu. No podran per tant rentar el cos, solament li tancaran els ulls, posaran els membres a la seva posició, l'embolicaran en un llençol senzill i el traslladaran a la funerària. Si hi ha necessitat de tocar el cos, deuen utilitzar guants d'un sol ús.

HINDUISME I SIKHISME

Pels asiàtics, la higiene i el pudor són dos aspectés molt importants de la vida així com el respecte cap als professionals de qualsevol raça. S'espera que els practicants de la medicina tradicional siguin hàbils, insubornables i que respectin la confidencialitat. No tenen cap problema en relació a les transfusions de sang ni al trasplantament d'òrgans.

Als Sikhs no els hi agrada la idea de realitzar l'autòpsia, però l'accepten si es requerida pel forense. El cos ha de deixar-se en llibertat tant aviat com sigui possible per permetre que el funeral tingui lloc; generalment la cremació. Els familiars poden desitjar emportar-se el cos (on les cendres) a casa seva per enterrar-lo.

Si un pacient Hindú agonitza a l´hospital, els familiars poden portar-li diners i roba per a que els toqui abans de distribuir-los als necessitats. Si els visitants no poden anar al costat del sepulcre per si mateixos, els hi agrairan als assistents que els ajudin a fer-ho. Els familiars també aprofitaran l´oportunitat per assentar-se amb el pacient moribund i llegir un llibre sagrat (com Bhagavad Gita). El mossèn Hindú present, pot ajudar a les persones a acceptar la mort d'una manera filosòfica. Pot lligar un fil al voltant del coll o de la cintura del pacient com una benedicció. El pacient pot desitjar estirar-se al terra per estar més a prop de la mare terra en el moment de la mort i ajudar així a la següent encarnació. Desprès de la mort els familiars li rentaran el cos i el vestiran amb una roba nova abans de treure'l de l'hospital. El fill major del difunt serà qui portarà a terme l'organització d'aquests rituals. La família pot desitjar emportar-se el cos a l'Índia per ser cremat i tirar les cendres al riu sagrat.

MUSULMANS

Els Musulmans són originaris per tot el món, poden ser europeus o nord-americans, però a la Gran Bretanya la majoria són de l'Índia, Bangladesh, Paquistan, Àfrica i del països Àrabs. L'idioma dels musulmans depèn del país d'origen: Urdú, Punjabi, Gujarati o Aràbia. Els seguidors de l'Islam són anomenats Musulmans i no mahometans. El llibre sagrat és l'Alcorà i el seu dia sagrat és el Divendres. Com a productes alimentaris restringits, principalment són l'alcohol el porc i els seus derivats.

Als pacients musulmans se'ls ha de consultar sobre les seves necessitats personals, ja que les antigues generacions solen ser conservadores en les seves actituds. La Mesquita proveirà els serveis d'un imant o mossèn quan la família no ha establert encara el contacte necessari.

Les llavors religioses que un practicà musulmà desitja portar a terme són conegudes com els cinc "pilars" de l'islam:

• Fe en Déu

• Oració diària (cinc vegades al dia a més de les ablucions o rentaments)

• Dejuni o abstinència durant el Ramadà

• Donar llimones

• Realitzar una peregrinació a la Meca

Un pacient enllitat necessitarà una oportunitat per rentar-se abans de resar i desprès d'anar al bany. Un pacient abans de morir desitjarà continuar el seu patró normal d'oracions tant com li sigui possible.

No és necessari que una persona en agonia vegi a un imant, ja que els familiars condueixen les oracions, lectures i cerimònies necessàries. Les últimes paraules en el moment de la mort han de ser: "no existeix cap altre Déu que no sigui Ala i Mahoma el seu profeta". Un practicant pot dir això a l'orella d'un moribund si aquest és incapaç de dir-ho per sí mateix. Desprès de la mort el cos no pot ser tocat ni rentat per ningú que no sigui musulmà. Se li ha de tirar al cap a l'ombro dret (per enterrar-lo de cara a la Meca, el cos ha de ser embolicat amb un llençol senzill. L'enterrament es fa lo més aviat millor, en un transcurs de 24 hores. Normalment no es practica autòpsia, però si és necessari que els familiars poden sol·licitar posteriorment que tots els òrgans siguin retornats al cos per poder enterrar-los.

Alguns dolguts no manifestaran cap sentiment de dolor, perquè fer-ho es vist com un senyal de falta de fe en àrab. Entre els musulmans de Pakistan i Aràbia és comú que el dolor s'expressi obertament i apreciaran la privacitat per a fer-ho. El dol pot durar a vora un mes amb els pacients i altres visitant i ajudant. Els tres primers dies els familiars més propers no cuinen, per que totes les menjades els hi són proveïdes pels visitants. Durant 40 dies, els pacients més propers visiten la sepultura el divendres (el dia sagrat).

HUMANISTES I ATEUS

Si al ingressar a l'hospital el pacient escriu " cap" en l'espai corresponent a la religió, significa que no té cap tipus de creença religiosa. Dins l'hospital pot passar que els pacients se sentin contents quan parlen amb algun mossèn si l'apropament inicial és social i no evangèlic. Es desenvolupa una relació que pot donar peu al pacient per compartir sentiments, temors i dubtes en relació a la seva mort.

"L'home és la mesura de totes les coses" és la pedra angular de la filosofia humanista, que pensa, que l'home per si mateix, millora la seva situació sense cap tipus de recolzament sobrenatural. Un humanista, per lo tant, té fe amb la intel·ligència de l'home per portar saviesa i compressió al món i poder resoldre els problemes morals de llibertat, tolerància, justícia i felicitat. Per la relació tant propera entre cos i ment és inevitable, senyala l'humanista, al morir la vida d'una persona s'acaba per complet. Creuen en la immortalitat.

L'èmfasi humanista en la realització en aquesta vida condueix a una concentració d'esforç per resoldre els problemes de dolor, sofriment i mort que busquen limitar el nivell de realització.

Aquest motor per la investigació i el descobriment també està present en altres sistemes de creences, com en el Cristianisme, on es sosté que calmar el dolor i una mort digna són importants.

En definitiva, tots els patrons religiosos dels quals us hem fet referència s'inclouen en el pensament i en la conducta del pacient agonitzant i dels familiars. Serveixen per poder explicar algunes reaccions que qualsevol assistent d'un malalt agonitzant pot afrontar i que poden abastar des de una agradable acceptació fins a una por petrificant. No tots seran igualment devots de la seva religió o filosofia de la vida i poden no haver pensat en una clara posició religiosa, agnòstica o ateista. Tot i que, això no vol dir que no tindran necessitats espirituals diferents a les seves necessitats religioses. El principal requisit en tots els casos és la privacitat, tranquil·litat, benestar i el lliure accés a l'ajuda i al servei religiós tant com aquella persona o desitgi. Abans que res una actitud sensible per part de tots aquells que cuiden dels moribunds i de la seva família que poden donar suport i ajudar a la persona com un ésser complert mes que la escrupulosa atenció als detalls d'un ritu religiós en particular.

SUPORT A LA MORT

L'ACOMPANYAMENT A LA MORT

La muerte es solo un momento cuando termina la agonia. Montaigne

A molts de nosaltres no ens fa por el fet de morir, sinó que allò que realment temem és la sensació de desesperació, d'aïllament i d'inutilitat que podem sentir quan sabem que tenim la mort propera.

Així doncs entendrem per acompanyament a la mort el període de temps que va des de que ens diagnostiquen una malaltia terminal fins al moment que ens morim. Aquest temps pot ser més o menys, però això tant se val, l'acompanyament hi hauria de ser sempre.

Els drets dels malalts terminals segons el Consell d'Europa són:

• Dret a ser informat sobre la naturalesa de la malaltia. Aquest dret en alguns països no és cap problema ja que han integrat la mort en la vida, com són els orientals, els africans i els amerindis.

• Dret a ser preparat psicològicament per a la mort.

• Dret a una mort digna i assistida. La mort digna exigeix no allargar artificialment l'agonia ni les situacions vegetatives. La mort assistida implica l'obligació de no abandonar al malalt, procurar que no sofreixi, i garantir-li una assistència tant mèdica com psicològica i humana.

• COM HA DE SER AQUEST ACOMPANYAMENT?

L'acompanyament a la mort ha de ser una tasca portada a terme per diferents agents com ara: psicòlegs o psiquiatres, assistents socials, metges, infermeres i sobretot pels familiars i amics.

Tot i això, existeixen diferents maneres de que la mort es presenti, com també hi ha diferències entre els malalts, per això la intervenció dels que en tinguin cura ha de ser específica i individualitzada per a cada malalt. Aquesta intervenció també ha de tenir cura de l'etapa de la vida en què es troba el malalt, hi ha tres etapes:

INFÀNCIA: si l'infant és conscient de la seva situació madurarà ràpidament, per tant, el tracte que ha de rebre ha de correspondre a les diferents etapes d'aquesta maduració.

JOVENTUT: els joves presenten uns moments més traumàtics i és normal que no ho entengui i que es rebel·li. S'haurà de tenir molt de tacte per trobar les paraules adequades i molt d'aguant ja que les seves respostes seran dures i injustes.

ADULTESA: si tenen fills o altres persones al seu càrrec augmenta l'angoixa del malalt.

El malalt necessita ser escoltat, necessita explicar les seves preocupacions i veure satisfetes les seves últimes necessitats, i sobretot necessita sentir-se respectat tant per part del personal mèdic pel que fa a les seves necessitats físiques com pel que fa als familiars i psiquiatres respecte a les seves opinions i voluntats.

És molt important que el malalt expliqui quines són aquelles coses que el preocupen per tal de que aquestes puguin ser resoltes dins d'uns límits raonables. Hi ha molta gent que no pot morir tranquilament fins que no veu els seus problemes solucionats o que a la inversa, quan els veuen solucionats, moren.

En tot aquest procés de descobriment i acompliment de necessitats és on intervenen els psiquiatres, psicòlegs o qualsevol persona que tingui ganes d'escoltar i també els assistents socials. Els psicòlegs han d'intentar veure quines són aquestes preocupacions i els assistents socials han de mirar de solucionar-les.

Quines poden ser aquestes preocupacions? Exemples

• Si jo moro qui cuidarà de la meva germana que és retardada?

• Tenir ganes de dir coses que hem callat durant tota la nostra vida?

S'ha comprovat que molts pacients, moren desprès de que l'assumpte pendent desapareixes. S'ha de donar la possibilitat al pacient parli i expressi allò que porta a dins. Tot i això, no vol dir que Els pacients no puguin morir si no expressen el que senten però lo cert, és que no moririen en pau. Una sessió pot lliurar a un pacient d'una carrega tremenda.

El moribund té necessitats molt especials que poden cobrir-se si ens prenem el temps d'asseure'ns a escoltar i descobrir quines són. El més important d'aquesta relació, potser és el fet de donar-li a entendre que estem disposats a compartir les seves preocupacions, i que no el deixarem sol sota cap concepte: sempre que ens necessiti nosaltres estarem a la seva disposició.

Tot i això, abans de tractar amb pacients moribunds, hem d'examinar a fons la nostra actitud respecte a la mort per tal de poder-nos assentar amb ell tranquilament i sense angoixa. El terapeuta ha de donar a entendre al pacient que no sortirà corrents si sent les paraules mort o morir.

La persona que ha de donar la mala notícia sobre la naturalesa de la malaltia, ja sigui metge o familiar, ha d'haver assumit la mort (tant del malalt com la pròpia) i l'ha hagut d'integrar en la seva vida.

• TERÀPIES EN GRUP

Podria ser convenient que es fessin teràpies de grup ja que tots Els pacients pateixen la mateixa soledat i aïllament. Els pacients entre ells mateixos es poden ajudar moltíssim i a més és una manera amb la qual ells es poden sentir molt útils i a més a més ofereixen una cosa bona al món que és una de les preocupacions més comuns.

• ETAPES DE L'ACOMPANYAMENT A LA MORT.

NEGACIÓ I AÏLLAMENT

La majoria de persones quan els hi diuen què han de morir, pensen: “No, jo no, no pot ser veritat”

La negació o si més no la negació parcial de la pròpia és habitual en quasibe tots Els pacients, no només durant les primeres fases de la malaltia o al conèixer el diagnòstic sinó més endavant de tant en tant.

La negació de la mort serveix d'amortidor d'una mala noticia i es produeix quan un no pot suportar tant de dolor. Poc a poc el pacient s'anirà recuperant i algun dia podrà acabar parlant de la seva pròpia mort.

Generalment la negació és una defensa provisional i aviat serà substituïda per una acceptació parcial.

A més a més, si Els pacients no apartessin la idea de la mort del seu cap no podrien continuar pensant amb la vida que els queda per viure. La negació és una necessitat.

Aquesta és més freqüent quan coneixem el diagnòstic, però durant la malaltia també retorna de tant en tant.

Exemple de negació: Senyora K. Era una dona blanca, catòlica, de 28 anys, mare de dos nens que encara no anaven a l'escola. Li van detectar una malaltia mortal al fetge. Ella era completament incrèdula respecte al diagnòstic, tot i així, se'n va anar a un curandero i va creure que s'havia curat. Posteriorment el seu marit, la va ingressar a l'hospital i ella es passejava per l'hospital somrient i contenta, no seguia les dietes estrictes que li havien prescrit els metges ni tampoc es prenia els medicaments.

Poc a poc, a mida que s'anava deteriorant, va començar aprendre els medicaments i a seguir la dieta tot i que no reconeixia encara que ella havia de morir.

La psiquiatra, en cap moment la va pressionar per a que deixes enrera la negació però cap al final de la seva vida li va dir: “Que manos mas calientes tiene. Espero que este conmigo cuando yo me vaya quedando fria.”

Aquí veiem moltíssimes contradiccions: No creia estar malalta però prenia els medicaments, no es creia el seu diagnòstic però se'n va anar a un curandero...

Nosaltres hem de respectar aquestes contradiccions i també respectar aquells moments en què Els pacients no vol o no pot parlar de la seva mort obertament. No s'ha de portar la contraria, no s'ha de trencar la seva negació. Lo únic que van fer amb la senyora K va ser dir-li que havia de prendre els medicaments i seguir la dieta. D'aquesta manera li estaven dient que tenia una malaltia però sense arribar a la confrontació o imposició. No s'ha de jutjar al pacient ja que cadascú afronta la mort com pot. Lo únic que s'ha de fer és escoltar, respectar i transmetre tranquilitat davant la mort.

LA IRA

Quan un ja no pot seguir mantenint la primera fase de negació (imaginar-se sa) és substituïda pel sentiment d'ira, ràbia, enveja i ressentiment. Sorgeix la pregunta Perquè jo? La ira es desplaça en totes direccions i es projecta contra tots aquells que l'envolten . El pacient s'enfada amb tothom i amb tot i tot l'ofèn: el molesta que el compadeixin aquells que encara tenen molt temps per viure, però també que no el vagin a veure ja que ell encara està viu, el molesta que l'ajudin aquells que encara tenen bona salut però també que no ho facin ja que ell ho necessita.

Si prestem atenció, li dediquem temps, el respectem i el comprenem , poc a poc anirà baixant la veu. Se sentirà un ésser humà valuós, del qual es preocupen però també el deixen funcionar al nivell més alt possible. És important ser tolerant davant la indignació racional o irracional del pacient, ja que l'alleujament que experimenten al manifestar la ira els ajudarà a acceptar millor els seu últim temps.

EL PACTE

Desprès d'exigir les coses sense èxit, s'acaben demanat les coses siusplau. El pacient sap que hi ha una lleugera possibilitat de que se'ls recompensi per la seva bona conducta i així se'ls concedeixi un desig. El pacte és un intent de posposar els fets.

La majoria de pactes es fan amb Déu; hi ha gent que promet una vida al servei de l'església a canvi de viure una mica més de temps.

Aquestes promeses normalment no es compleixen i el que s'amaga darrera d'elles és un sentiment de culpabilitat (p. Ex. si no es va sovint a l'església).

És molt important que el terapeuta descobreixi aquest sentiment i que el facin extreure al pacient i així l'alliberaran de la culpabilitat.

Exemple de la cantant d'òpera

Estava malalta i li havien d'extreure les dents per poder començar un tractament. Va demanar a la gent del seminari si podia cantar davant d'ells abans d'haver d'amagar el seu rostre per sempre. Ho va fer i posteriorment va marxar de l'hospital sense haver-se extret les dents.

LA DEPRESSIÓ

La ràbia i la ira a mida que el pacient es va deteriorant, seran substituïts per una gran sensació de pèrdua.

Hi ha dos tipus de pèrdua:

• No poder fer realitat els seus somnis, vendre tot el que tenen per poder pagar l'hospital, no poder portar un fill la universitat, pèrdua de la feina...

El terapeuta ha de descobrir les causes de la depressió i alleugir al pacient del sentiment culpabilitat i vergonya i també intentar fer-li veure al pacient les coses des d'una perspectiva optimista.

• L'altre tipus de depressió ve donada per la pèrdua de tots els objectes d'amor. El terapeuta aquí no ha de fer-li veure el cantó positiu de les coses (perquè no n'hi ha) sinó que ha de deixar que expressi el seu dolor, ja que així trobarà molt més fàcil l'acceptació final i estarà agraït als del seu voltant de que l'hagin comprès i de que no li hagin dit constantment que no estigui trist. En aquest cas és millor que el terapeuta només faci companyia, acariciï que no pas parlar. Aquesta depressió és preparatòria cap a l'acceptació final. Hem de respectar la voluntat del pacient d'estar trist i no dir-li que es posi content ja que això el podria fer sentir culpable i torbat.

Exemple de necessitat d'expressar la depressió

PACIENT: Tu dices: no se como voy a afronatr la muerte de nuestra hija i ella responde immmediatamente: Manten la barbilla levantada, ten pensamientos positivos. De hecho ella és una fanatica del pensamiento positivo.

DOCTORA: Però esta dispuesto ha hablar de ello i a pensar en ello. Tiene que tener a alguien con quien hablar

PACIENT: Mi mujer me corta en mitad de una frase. Es impossible hablar de ella con cap de estas cosas.

La diferencia entre aquest dos tipus de depressió és que en la primera es pensa en allò que es deixa enrera i en la segona en allò que a un li espera. Una pensa en la vida i l'altre en la mort.

L'ACCEPTACIÓ

Si un pacient ha tingut bastant temps i se l'ha ajudat a passar per les fases anteriorment descrites, arribarà a una fase en la que el seu destí no el deprimirà ni l'enfadarà. Haurà pogut expressar els seus sentiments anteriors, la seva enveja als que gaudeixen de bona salut, la seva ira amb aquells que no han d'afrontar la seva fi. Haurà plorat la pèrdua de persones i llocs i així podrà contemplar la seva fi amb certa tranquilitat i pau. No ens hem de confondre i creure que l'etapa d'acceptació és una etapa feliç, més aviat és una fase desproveïda de sentiments. és com si el dolor hagués desaparegut, la lluita hagués acabat i arribes el moment de descansar.

En aquests moments necessita més ajuda la família que Els pacients.

Quan el pacient ha trobat certa pau, la seva capacitat d'interès disminueix. Desitja que el deixin sol o que no l'estorbin amb notícies de l'exterior. En aquesta etapa les comunicacions es tornen més mudes que orals. Hem d'estar al seu costat però sense molestar. Ell sap així que no està sol. És reconfortant pel pacient saber que no l'obliden, però una simple mirada o carícia poden voler dir molt més que moltes paraules.

ARIES: La societat té cura esplèndidament del mort, però poc del moribund; prolonga la vida dels malalts tan com pot, però no els ajuda a morir.

• ATENCIÓ SANITÀRIA

Una de les característiques dels moribunds és que, quan s'acosta el desenllaç, senten un desig d'assossec. Aquest desig de tranquil·litat pot ser donat al no prolongar-los el tractament, per tant només s'aplicarà el tractament lenitiu. Alguns malalts eviten qualsevol calmant per tal de mantenir-se conscients fins al final però aquest fet té un límit: el dolor intens. Altres, prefereixen omplir-se de calmants i no adonar-se de res. Aquests fets només poden dur-se a terme amb el consentiment del malalt, tot i això la millor postura és la que combina consciència i calmants.

El lloc on el malalt terminal vol passar els seus últims dies és, majoritàriament, a casa amb les seves coses, record i família. Tot i això hi ha persones que no poden gaudir d'aquest bé i han de passar els últims dies en hospitals. En aquest cas per atenció als altres malalts és millor situar-lo en una habitació a part. Pel que fa al lloc de la mort val a dir que cada cop hi ha més necessitat d'hospitals o sales especialitzades per a morents. Aquestes sales han de ser lluminoses, netes, decorades amb quadres agradables i optimistes i amb música de fons a estones. El personal ha de ser atent i amable i hi ha d'haver un horari de visites més ampli i obert i una certa permissivitat respecte als petits gustos o desitjos dels malalts.

Entrevista al Centre Sant Joan de Deu d'Almacelles

Degut a que aquest centre és de persones amb disminucions físiques i mentals, les experiències que tenen de l'acompanyament a la mort són molt diferents a les situacions que viuen la gent en plenes capacitats mentals. Per aquest motiu hi ha alguns temes que no s'han pogut tractar com per exemple: les angoixes que té la gent abans de morir...

1.Que fa aquest centre pel que fa a l'acompanyament a la mort?

Be jo t'explico, quan nosaltres tenim una persona malalta aquí o que està en centres hospitalaris externs, el que intentem és que estigui el màxim d'acompanyada possible. En un acompanyament a la mort no has de fer res extraordinari mes que res no deixar en cap moment aquella persona que estigui sola. Ara hem tingut un senyor que portava molts anys en aquest centre i que va estar un mes ingressat a l'Arnau fins que va morir i nosaltres el que hem intentat és que estigues acompanyat lo màxim possible. Les persones que estaven allà fent-li l'acompanyament doncs el feien era estar amb ell, parlar-li, tocar-lo, tranquil·litzar-lo i desprès hi havia el responsable d'aquí al centre que és el que s'encarregava de parlar amb el metge, veure que s'havia de fer... és a dir l'acompanyament a la mort a aquesta persona era senzillament estar amb ell.

El que també fem és que si sabem que té algun familiar, tot i que és molt complicat quan és gent tant gran que a vegades fa un munt d'anys que no tenen relació, intentem que vingui la família.

2. Vosaltres feu aquest acompanyament perquè la família no se'n fa càrrec?

La majoria de les vegades és gent que està sola i si no, la família també hi va però qui ha d'anar solucionant els papers i les qüestions que vagin sortint som nosaltres. Nosaltres tenim una mitja d'edat de 50 anys, la majoria no tenen pares i la família que els hi queda son germans o família de segon grau, llavors la relació, vulguis o no vulguis es va perdent molt. Per exemple amb aquest últim cas que parlàvem ara, ell tenia una germana que feia molt temps que no tenia relació i el que vam aconseguir és que mínimament, almenys un cap de setmana de tant en tant a veure'l.

L'acompanyament a la mort quan comença, quan els hi diagnostiquen la malaltia?

Si.

Qui els hi diu?

Depèn, quasibè sempre nosaltres quan ells tenen realment tenen noció del que els hi estas dient, perquè a vegades son nivells tant baixos que no els hi pots dir: - Escolta mira t'estas morint. No els hi pots dir, perquè no t'entenen. Per exemple en un cas que teníem una persona que no parlava, ell comprenia una mica allò que li deies, però no li podies dir que s'estava morint, perquè no ho entenia.

Però parleu obertament de la mort?

Si, vam tindre un altre cas, d'una persona molt autònoma, que l'Arnau es va plantejar el fet que ingresses a l'hospital i ell es va negar rotundament. Ell sabia que estava molt malament i que no tenia solució ni aquí ni allà però ell va preferir estar aquí. Llavors, ell sabia que estava malament, doncs que vam fer nosaltres? A nivell mèdic, a nivell de que estigues acompanyat, a nivell que no li faltes res, i no fas res més .!

I algun desig que tinguin o algo?

Segons qui, depèn de si tenen capacitat per demanar alguna cosa especial o no. Per exemple aquest altre cas el que volia era la família i vam aconseguir que els germans que tenia vinguessin més.

Vosaltres aquí només treballeu amb disminuïts?

Si.

La gent que està fent companyia que és voluntària o té alguna titulació?

Tenim dues persones que són voluntàries, que son persones grans que no tenen formació ni especifica ni concreta però que fa molt temps que estan vinculades a nivell de voluntariat amb el centre i a poquet a poquet han anat aprenent que és això de l'acompanyament a la mort. Desprès també tenim dos estudiants de Treball social, una és educadora social i l'altre és auxiliar d'infermeria. A veure una mínima formació tenen.

Aquestes també són voluntàries?

No.

Diuen què el fet de tocar és molt important. Això és perquè son disminuïts i no acaben d'entendre les paraules o és en general?

Jo suposo que és en qualsevol cas. Saber que tens una ma aquí, que pots tocar, que no estas sol...(inaudible)...

Quan temps fa que us dediqueu a fer això?

Des de sempre, cada vegada que hem tingut un malalt. És un aspecte més que hem mirat. L'ordre de Sant Joan de Deu és una de les entitats a Espanya pionera pel que fa a cures paliatives: l'Hospital de Sant Boi, l'hospital de Pamplona, l'hospital de Saragossa, l'alberg de Barcelona, pisos per persones amb problemes de drogaaddicció. L'alberg va ser la primera unitat de malalts de sida que es va posar a Barcelona per quan la gent sortia de la presó, quan es va començar a descobrir el tema de la sida. A Barcelona a l'Hospital infantil tenen uns pallassos que en segons quins tractaments doncs van a fer companyia al nen.

Es refereix a que no només miren la part sanitària o mèdica?

Exactament. Ho mires tot. Nosaltres vam ser els primers que vam començar amb això de les cures paliatives. És a dir, que necessita una persona quan medicament et diuen què no hi ha res a fer. És un aspecte que sempre s'ha mirat més, si cuidés una persona la cuides fins al final. Sempre s'ha intentat que estiguin acompanyats fins a l'últim moment.

Creus que l'acompanyament es fa perquè la gent no té família o s'hauria de fer igual si en tingues? Que creus que és una substitució o és un suport més?

Nosaltres ho veiem com un suport més, com un aspecte més que has de tractar; que hi ha la família doncs millor que millor, si la pots implicar doncs millor que millor i sinó doncs és una cosa que s'ha de fer. Si es pot el malalt ha d'estar entre la seva gent. Es va donar un cas d'un home que ja no li podien fer res a l'hospital i per tant era millor que estigues aquí amb les seves monitores, les seves cuidadores, els seus companys i si es pot amb la seva família.

Com afronta la gent la mort?

A vegades no ho entenen.

I quan ho entenen?

Jo experiències així no n'he tingut gaires, però per exemple aquest senyor que us explicava abans, ho va assimilar molt be. Intentes que la família hi vagi, els agafes i els hi expliqués una miqueta, els hi va dient a la manera de cadascun...També avises al personal que treballa amb ell perquè coneguin la seva situació.

Creus que la feina d'acompanyar a la mort és molt dura?

No tothom serveix; amb aquest últim cas hem vist a qui anava a buscar la mà i en quins moments estava més tranquil amb algú i amb altres persones no ho estava tant. No tothom esta preparat.

Creus que s'haurien de fer més centres?

Si perquè és molt important no morir sol, i ajudar a la gent a acomplir les seves últimes necessitats o preocupacions

LA MORT EN L'ALTRE

• QUE SUPOSA LA MORT

Tota mort suposa una pèrdua. No es perd tan sols a una persona estimada, es perd a una persona que treballa, a la persona que ens entén...

La mort suposa fer front a unes tasques com comprar flors pel cementiri, posar en ordre els papers. Però la mort d'una persona estimada i a la que estem units, no solament ens exigeix les tasques corresponents a la mort sinó que n'afegeix de noves i implica assumir noves situacions com per exemple, començar a mantenir tota la casa, fer el menjar cada dia....

En conclusió, la mort significa el final del temps per alguns, mentre que per altres significa seguir endavant. Encara que hi ha persones que “no volia que el temps cures res perquè al principi això hauria significat sobreposar-se a aquella mort, i no ho desitjava. Sol volia que ella tornés. No m'interessava una nova existència ni qualsevol tipus de vida que suposes la seva absència. I acceptar que vas a millorar significa deixar el passat a l'esquena. No volia abandonar el passat ni desitjava oblidar-la”.

Altres persones adopten una actitud equivocada pensant que si ignores alguna cosa, acabarà per desaparèixer. Que el temps ho cura tot. Però cal reconèixer la ferida perquè sinó els efectes seran pitjors; així doncs, és com quan et fas una ferida que no esperes que es curi per si sola sinó que la cures.

Ara bé, com veurem tot seguit, el procés de penar és molt personal i caldrà una intervenció específica ja que són moltes preguntes que es fa la persona, sense conèixer la resposta: ¿ sempre tindré aquest sentiment? ¿em tornaré boig?puc donar un petó o abraçar a un difunt? He de veure el cadàver després de la mort o no, dec recordar-lo viu? Cal que la persona trobi la seva identitat, després de tants anys de dependència l'un de l'altre?...

• COM ES VIU LA MORT

VIVÈNCIES PERSONALS____________________________________

Igual que les persones en transició cap a la mort tenen unes fases entre elles la negació a la mort; les persones que es troben amb la pèrdua d'una parella, familiar, amic, company de feina... també viuen la mort d'aquella persona estimada o representativa des de diferents perspectives:

• NEGACIÓ

Es pot donar el cas de la negació la mort de la persona estimada. Així per exemple, una senyora seguia preparant menjar per dos persones i sol va deixar de comportar-se així quan va advertí el cost econòmic que això li suposava.

• TRANSFERÈNCIA ALS OBJECTES

Els objectes es converteixen en materials que evoquen a una persona. Així doncs, objectes abans insignificants, que abans careixien de cap representació, ara assumeixen una importància.

• AÏLLAMENT

Normalment no parlem o no es manifesta la pena en públic perquè fa sentir culpable a qui l'experimenta. Com també hi ha el bàndol contrari, persones que tracten la pena com una competició (a veure qui té més dolor) i com si solament la patissin elles. Aquest fenomen es dona quan la persona intenta mantenir la pena i rebutja el reconeixement de la dels altres. Per això, cal anar molt en compte de no menysprear a persones que no manifesten la seva pena aferrissadament; doncs això no vol dir que no ho estiguin passant malament.

Així doncs, la pena es manifesta o bé en un silenci o com alguna cosa que cal superar tant aviat com sigui possible. ( ex “lograron que me sintiera como un televisor “reanudamos la emisión tan pronto como nos sea posible”).

D'altres vegades, socialment les persones que ens envolten t'indueixen a parlar “no t'ho guardis” perquè “la gent acostuma a pensar que si no els hi expliques tot o no plores sobre les seves espatlles, és que t'ho reserves per tu”. Com també hi ha persones que un cop s'ha mort una persona propera acostumen a fer-te favors... i això a la persona el pot torbar, sempre i quan aquestes conductes no es donessin també anteriorment; sinó que trobi que la resta de la gent les fa com si es sentissin obligats. Aquesta actitud, pot fer que la persona que ha viscut la mort visqui les reaccions de la resta com a manca de sinceritat.

Així doncs, en algunes persones en aquests moments el comportament de la resta de la gent els irrita.

• REFUGI EN ALTRES ACTIVITATS

Moltes persones es refugien en altres activitats com una manera d'aïllar-se del record, la pena... Fent activitats un té menys temps per pensar.

• FALSA IMATGE DE LA PERSONA PERDUDA

Moltes vegades, quan es perd a la persona estimada es dona una imatge falsa de la persona perduda; és a dir, hem perdut a una persona meravellosa, un matrimoni ideal quan era una lluita constant. Per això, en el procés d'acceptació de la mort és molt important tenir consciencia de la veritat. Normalment, després d'una mort es reinventa la relació perquè no es vol acceptar el passat perquè ens agradaria que hagués sigut diferent. Però cal ser sincers amb nosaltres mateixos i la resta de la gent; perquè a vegades pensem que si diem que hem perdut quelcom bo guanyarem la simpatia de la resta de la gent.

Així doncs, cal plorar el que s'ha perdut sincerament, a la pròpia manera. Si un matrimoni no ha sigut apassionat, resulta dany pretendre una altra cosa. Perquè quan una persona perd alguna cosa al que estava acostumada, encara que no fos satisfactori, era seu i va exigir part del seu temps i dedicació. Perquè plorar per un passat reinventat es quedarà encallat en la seva invenció i cada cop que envelleix el passat el dolor és més gran i ens farem més mal; perquè a més a més el pena no serà moral.

És més difícil recobrar-se d'una pèrdua d'una relació dolenta que si s'ha perdut una relació meravellosa perquè requerirà major comprensió de la resta de gent, un esforç més gran.

Altres han de perdonar a la persona morta; així en moltes persones “ el fet de perdonar al difunt per haver-nos abandonat quan haguéssim desitjat que seguis amb nosaltres constitueix un aspecte important del dolor sentit per la mort d'una persona”

VIVÈNCIES SOCIALS_______________________________________

En l'època actual la gent disposa de poc temps per penar. S'ha perdut la importància que tenia anteriorment i s'exerceix una gran pressió sobre les persones perquè se sobreposin, com si penar fos quelcom dolent. Es pot penar a una parella quan l'empresa et dona deu dies de permís i després has de tornar a treballar, ocupar-te dels fills, sense comptar amb l'ajuda de familiars? o bé ara tota sola, t'has d'ocupar de fer el menjar, mantenir el pis, anar a comprar, portar l'administració de la casa quan abans aquestes tasques eren compartides?... Totes aquestes situacions poden derivar en depressions, collades nerviosos... i si no tens persones al teu entorn, encara és més difícil sobreviure a la pena, com és el cas de les persones grans. A més a més, hem de tenir en compte que actualment la família ha deixat de ser extensa i ha esdevingut nuclear; fet que augmenta el sentiment de solitud; ja que la persona no disposa d'un cert nombre de persones amb qui parlar, plorar o riure.

En el moment de la mort d'una persona propera el diner t'ajuda a mantenir una independència i unes preocupacions menys com el lloguer d'un cotxe per anar al cementiri, comprar flors... Perquè en aquests moments, a vegades la situació fa que t'hagis de preocupar pels diners i això a vegades pot generar sentiments de culpabilitat donat que la persona es troba insensible i culpable per no plorar a la mort.

D'altra banda, també tenim por d'apropar-nos a la persona que ha sofert molt, en part perquè tenim por del nostre propi dolor i en part perquè tenim por a no poder ajudar a l'altra persona. En definitiva, por d'enfrontar-se al dolor aliè i perquè a nivell social, també estem molt condicionats a l'hora d' expressar la pena perquè consideren què hem de semblar forts i no “exhibir” els sentiments d'aflicció; al menys en públic.

Tot això ens demostra la necessitat social d'aprendre a viure amb la pena, a suportar pèrdues... Cal veure les emocions de por, culpa, pena... com amigues.

Ara bé, perquè sigui possible abordar el dolor cal que el reconeguem tant els que penen com la resta de gent. És a dir, sinó reconeixem els sentiments no podrem atendre'ls, cal admetre el “trencament”, sinó ni podrem ajudar ni deixar-nos ajudar. El fet que altres ens comprenguin ens pot ajudar molt; perquè si és l'única persona que suporta el dolor sense ningú que et comprengui és difícil; així per exemple,no ajuda gaire el fet després de conviure amb la teva parella més de 50 anys els amics i veïns que tenen una concepció negativa de la teva parella i et diguin “ Bé, ara als menys pots sortir, pots fer noves coses”... Aquest fenomen pot ser difícil de suportar per la persona viuda que vol que li reconeguin el que significava aquella persona morta per ella i no el que els hi sembla a la resta de gent.

Així doncs, Lee ens diu que “ La manca de reconeixement d'una pèrdua no és una experiència poc freqüent. Succeeix, per exemple, quan una mare atabalada llença per la tassa del lavabo el peix de colors que acaba de morir en comptes de permetre que l'infant el col.loqui en una capsa de llumins folrada de paper de seda i l'enterri amb tota una cerimònia baix els geranis; quan algú esta absort en els seus problemes per comprendre el que un amic o company sent al perdre l'esperança d'aconseguir el lloc que anhelava o quan no apreciem la pèrdua d'independència que molta gent gran ha de suportar i que els torna tant egoistes en el moment en què creiem ajudar-los. Més que ajuda desitgen què els reconeixem pel que son. Volen ser valorats pels demés abans que acceptar una assistència”.

En conclusió, quan patim una pena entren en joc dos tipus de reconeixements:

• L'acceptació del que estem patim i passem nosaltres mateixos.

• Necessitem veure que els altres ens comprenen; i per això cal que els demés apreciïn el que ens passa, acceptin la nostra pena... És a dir, la necessitat de reconeixement consisteix en què la resta ens comprengui pel que som, no pel que la resta de persones volen què siguem. Perquè cada persona que té una pèrdua la viu com a pròpia i singular.

Podríem dir que cal respondre a dues preguntes: Què sents? I Què és el que has perdut?. Aquestes preguntes ens ajuden a saber com li ha afectat aquest dolor específic a la persona en qüestió i quina era la seva relació amb la persona morta.

Per tant, podem dir que donada una mort existeixen dues etapes: la necessitat de parlar del que ha succeït i la necessitat de reconeixement de la pèrdua. I serà el reconeixement per part de la resta de persones ens permetrà poder parlar d'aquesta situació. I no cal oblidar, que el fet de parlar és una manera d'alliberar tensions i a més a més, d'aconseguir que l'altre reconegui que estas patint.

És important conservar en el record a les persones mortes, perquè les mantenen en vida en els pensaments i records del demés. És a dir, l'evocació de les persones ens ajuda a que romanguin; així “ crec que importen els noms per mantenir amb vida a algú; ara bé, d'altra banda, la gent s'incomoda al pronunciar el de la meva mare o parlar d'ella. Immediatament després de la seva mort, si parlava amb els meus amics i un d'ells deia alguna cosa sobre els seus pares, es produïa un silenci."Oh, no puc parlar d'això pel que succeí a...”Soc capaç d'entendre que tractaven d'ajudar-me i no volien inquietar-me, però en aquella època la meva mare era el més important en els meus pensaments"Desitjo recordar a la meva mare i m'ajuda que la gent parli d'ella.” Una altra persona diu “ algunes persones no em trucaven, perquè no sabien què dir; mesos més tard em confessaven què se sentien maldestres. Però necessites que et truquin i prefereixes que se'ls escapi una inconveniència a que no diguin res”

Quan no tenim gent que ens ajudin, ens sentim sols.

En el medi familiar a vegades hi ha la sensació d'abatiment i necessitem manifestar la pena, Però també hem de tenir en compte que l'altra persona també pot estar penant.

La vivència de la pena és molt diferent; cadascú pateix la mort d'una manera o altra ; cal ser conscient d'aquest fet. Al principi necessites sentir que ets única després també necessites el consol de veure que no ets l'única persona que ha passat per això; cal mencionar la mort. Sinó comparteixes la pena, et pots tancar amb tu mateix

També tendim a infantilitzar a les persones que han sofert una pèrdua i ho fem perquè a vegades les persones que han perdut a una persona estimada es troben incapaces de realitzar les coses que abans feien

• ACCEPTACIÓ DE LA MORT

Necessitem adaptar-nos al que ha passat i això no s'aconseguirà fins que no hi hagi una comprensió real del succeït.

A vegades, la mort ens ajuda a valorar la vida d'una altra manera i viure una vida més rica. Inclús quan una persona ha tingut una relació dolenta mentre l'altra persona vivia cal ajudar-la a que es perdoni a si mateixa i que vegi som capaços de millorar. La mort d'una persona ens fa adonar que cal arreglar les relacions amb les persones que encara t'envolten.

Algunes persones sofreixen o s'aïllen del seu voltant en el procés de penar la mort perquè no volen oblidar a la persona que ha desaparegut; però cal entendre que romandre una persona en el record, trobar-la a faltar, parlar d'ella... no vol dir aïllar-se amb una mateixa. Així un dels processos bàsics és acceptar la mort de l'altre i posteriorment viure amb la seva companyia. És el que alguns teòrics anomenen “ capacitat de créixer”.

El que ens afecta és el fet de perdre alguna cosa quan no estàvem preparats per la seva pèrdua; això en el cas de la gent gran és més difícil donat l'etapa evolutiva... En les persones grans el que succeeix sovint és la resistència a la mort, la necessitat de retenir a la persona estimada; cal expressar els sentiments i deixar que la persona es mori perquè quan algú es mor la pròpia vida roman lligada aquella persona i no a les que es queden. Per tant, cal expressar sentiments encara que “ dir tals coses a algú és quelcom definitiu”. Ens costa treball donar aquest pas, desitgem aplaçar-lo. Però per un altre costat, cal expressar-li el que sentim dins nostre.

En conclusió, ens adonem que tenim molt que aprendre de la vivència de la mort. Ens hem adonat que la mort d'una persona és una experiència molt personal i com amigues, companyes, etc cal que tinguem en compte aquesta personalitat. Així com per exemple “algunes persones et diuen: ara esta amb Déu. De res et serveix això sinó ets creient. Aquest fet et fa sentir molt pitjor” . Cal que el conjunt de la societat consideri les morts com quelcom personal, així doncs en els enterraments les funeràries posen dia i hora, mètode (incinerar, enterrar....) perquè hi ha persones que necessiten acudir algun lloc on meditar, penar.... ; perquè la forma de viure la pena és única, així doncs com millor entenguem, acceptem i expressem els nostres sentiments més sabrem entendre el de la resta, ajudarem als altres i a nosaltres mateixos i és en aquest últim aspecte que cal incidir sobretot en els homes, als que els hi costa més penar, per la concepció social;cal que participin més en el naixement, en la criança dels fills, perquè estaran més preparats i/o perquè tindran tanta por a manifestar les seves emocions.

També cal aprendre a perdre coses en la vida ; és a dir, cal aprendre a no tenir-ho tot en aquesta societat on es valora el consum i la riquesa més que els sentiments. Cal parlar de la mort perquè sinó les persones no saben enfrontar-se a ella. Establint contacte amb les emocions, recordant músiques, olors de la persona estimada.

I per últim, cal saber que la vida segueix, fet que a moltes persones grans se'ls hi fa una muntanya, doncs no veuen tanta perspectiva de futur com la tenen uns joves i per això cal motivar-los a fer altres activitats que els poden ajudar com fer treball a la comunitat, estar amb els nets....

DESCRIPCIÓ I FINALITAT

Dins aquesta assignatura, Intervenció en Població de 3a Edat, hem cregut interessant treballar el tema de la mort. És una temàtica que pot ser molt adient en persones de 3a edat, més que ningú els pot ser propera i per tothom inevitable.

I més concretament hem volgut centrar-nos en l'apropament i l'acompanyament a la mort, en aquests darrers mesos, dies, hores o potser tan sols moments anteriors a la mort d'una persona. Creiem que és un tema força important a tractar perquè és potser quan una persona es troba en una situació propera a la mort quan més necessita sentir algú al seu costat.

Per diversos motius, i podem dir que des de sempre, en la nostra societat i civilització el tema de la mort ha estat un tema poc tractat, més aviat un tabú de la societat, del que s'evita parlar-ne.

Però precisament perquè és un tema que ens afecta a totes les persones pot ser interessant de treballar, poden haver diferents maneres de veure-ho, viure-ho o potser, arribant més enllà, d'afrontar-la.

La mort és un tema que no es veu de la mateixa manera en totes les cultures, però sabem per experiència que en la nostra pròpia, i més en els darrers anys, els sentiments que experimenta la gent en aquestes situacions cada cop s'intenten dur de manera més amagada, fins arribar al punt de reprimir-los i suprimir-los.

Sembla com si una persona no pogués expressar en aquests moments allò que sent des del seu ésser més profund, o que per alguna raó s'hagi d'avergonyir.

Nosaltres volem que les persones amb qui treballarem vegin i sentin la mort com un tema que els pot ser proper, però alhora familiar i tranquilitzador, que no els angoixi. Que puguin expressar lliurement els sentiments davant aquest tema, que sabem que en un principi pot ser difícil i dolorós, que puguin plantejar-se com volen què siguin els seus darrers dies de vida.

Amb l'acompanyament creiem que les persones se sentiran més segures, acollides i tranquil·les en aquesta etapa de la seva vida, el darrer període. Creiem que pot suposar una millora en la qualitat de vida d'aquestes persones.

Els destinataris a qui volem dirigir el nostre programa són un grup de 10-15 avis d'un casal. Les seves edats rondaran els 65 anys en endavant. Es tractarà d'un seguit d'activitats per conèixer-se millor a ells mateixos, els seus sentiments enfront la mort i què poden fer, si ho desitgen, per canviar-los i optar a una millor qualitat de vida en els seus darrers anys.

FONAMENTACIÓ I JUSTIFICACIÓ

La mort, encara en l'actualitat, continua essent un tema tabú amb el qual sembla que encara hi ha reticències a tractar-lo d'una forma educativa amb la finalitat d'acompanyar la persona en els últims dies de la seva vida dotant-la d'un cert benestar psicològic i emocional.

Centrant-nos en la tercera edat, hem pogut constatar que el rol social que representa la persona grana en el sí de la família i de la societat s'ha transformat al llarg dels últims anys. Anteriorment, la persona gran era qui tenia l'estatus més elevat dins el sí de la família i de la comunitat i en el moment de la seva mort comptava amb l'acompanyament i l'afecte de la unitat familiar i comunitària, igualment si la persona gran perdia la seva parella comptava amb tota aquesta xarxa de suport.

Actualment en les societats occidentals s'han perdut aquests rols: l'individu, a partir de la seva jubilació i, sobretot, si arrossega problemes físics i/o psicològics pot perdre gran part de la seva xarxa de suport social i, en unes societats on es valora a priori el culte a la joventut i a la bellesa, la percepció social de la persona gran és summament negativa. Aquests factors també es donen en el moment de la mort de l'individu: els nous valors de la societat post-industrial (treball, individualisme, etc.) repercuteixen en què la persona gran ja no mor a la seva llar envoltat de l'afecte dels familiars sinó que en molts casos aquest moment arriba a l'habitació d'un hospital i en soledat. De la mateixa manera, el suport també s'ha perdut en la pèrdua de la parella de la persona gran i això pot tenir repercussions negatives a nivell psicològic i emocional.

Tot això, juntament amb el tabú que representa tractar el tema de la mort enfrontant-nos amb els sentiments i emocions que comporta aquesta en la persona, fa que la persona gran arribi als moments pròxims a la mort amb sentiments de confusió, soledat, desesperació i manca de suport per poder expressar els seus sentiments i emocions envers aquesta.

Com a educadores, pensem que és important dotar d'espais i suport a les persones grans perquè puguin expressar els seus sentiments davant la mort o la pèrdua d'éssers estimats. A través d'activitats i la relació d'ajuda per aconseguir un suport socioemocional es pot ajudar a les persones grans a clarificar els seus pensaments i emocions davant la mort propera. Cada persona haurà de valorar i jutjar ella mateixa els seus sentiments i pensaments ajudant-la en aquest procés per a que arribi a la mort amb un nivell òptim de maduració emocional i benestar psicològic.

OBJECTIUS

• Empatitzar amb diverses situacions de la pèrdua d'un ser estimat.

• Apropar-se al fet de la mort.

• Prendre consciència de la importància d'estar acompanyat/da i ser acompanyat/da en el moment de la mort.

• Adquirir diferents habilitats cognitives i emocionals per afrontar la mort.

ACTIVITATS

PARLEM-NE

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) L'activitat consisteix en realitzar una teràpia de grup amb els avis del casal per tal de parlar dels sentiments, sensacions, emocions i experiències viscudes en relació al tema de la mort. És un grup bastant homogeni que s'ha apuntat al taller de la mort voluntàriament per la qual cosa, la predisposició a parlar-ne sobre el tema sembla ser una idea favorable per pal·liar certes necessitats. La por al desconegut, al no saber que serà de nosaltres i on anirem a parar desprès de la mort és un tema tabú avui en dia encara dins la nostra societat. No tan sols és la por al desconegut sinó també la por a perdre el que tenim en vida (tant aspectes materials com personals). En aquesta activitat s'intenta mitjançant la paraula conversar sobre el tema, parlar-ne, per tal de treure tabús sobre un tema que és de tots i està cada dia més a prop de cadascú de nosaltres. La funció de l'educador/a en aquesta activitat és orientar i dirigir la teràpia. El debat o la conversa l'han de portar els avis del casal i l'educador/a només pot interrompre quan es monopolitzi el tema per una persona determinada o per solucionar o respondre dubtes. L'educador/a en uns inicis de la teràpia llençarà a l'aire una sèrie de preguntes relacionades amb el tema de la mort. Aquí us demostrem uns exemples: ¿Perquè t'has apuntat en aquest taller? ¿Que sentiu davant la mort? (por, tranquilitat, angoixa, temor) ¿Us plantegeu la mort com una possibilitat real i propera?

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) L'activitat és realitzarà a la sala equipada de la que disposa el casal.

TEMPORALITZACIÓ: Aquesta activitat tindrà una durada de 1hora i 30 minuts. L''activitat podrà finalitzar abans si els avis se senten cansats o no volen continuar.

JUGUEM-HI!!!!!!!

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) En aquesta activitat es tracta d'introduir el joc en la mort per a que aquest tema tabú que tractem amb els avis es pugui treballar d'una manera més divertida. Aquesta activitat es basa en el joc que s'anomena “matar” però l'hem modificat a les condicions dels avis i als objectius del nostre projecte. El joc “matar” original tracta de dos equips que, amb una pilota juguem en dos camps. Es tiren la pilota l'un a l'altre i si aquesta toca a algú i la pilota cau al terra, la persona es mor. En el joc hi ha la possibilitat de salvar-lo. En aquesta activitat també hi haurà dos grups, estaran asseguts o de peu segons les seves característiques físiques. Faran anar també una pilota mentre parlen de diversos temes. Quan la pilota mata amb algú es passa cinc minuts parlant, sense jugar. El joc és per mostrar que el tema de la mort és tan relatiu que quan algú proper es mor sembla que acabi tot, però que contínuament mor gent en el món i la vida segueix igual. Amb el joc es farà anar molt la conversa per tractar el tema.

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) Materials: Una pilota, cadires i la sala polivalent del casal. Humans: Farem anar un educador/a per a que porti la dinàmica del joc i perquè els avis no es solapin en la conversa i respectin els torns de paraula.

TEMPORALITZACIÓ: Aquesta activitat es durà a terme en una sessió ja que el joc crèiem que no pot dinamitzar el grup més d'un dia. L'activitat durarà una hora i mitjà i la realitzarem en una tarda. El primer quart d'hora farem una mica d'escalfament de braços per a poder iniciar l'activitat. La resta del temps farem el joc i la conversa.

ACOMPANYAMENT A LA MORT

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) L'activitat s'estructurarà en dues sessions: 1ª sessió Constarà d'una xerrada que realitzarà un voluntari de la tercera edat amb experiència en acompanyament a la mort hospitalària. Després de la xerrada s'obrirà un torn de preguntes on els usuaris podran preguntar i realitzar comentaris sobre l'experiència de l'acompanyament a la mort. 2ª sessió L'activitat constarà del visionament de la pel·lícula Martes con mi viejo professor la qual tracta d'una persona gran que s'enfronta amb una malaltia terminal. Després del visonatge es farà un debat en el qual l'educador farà de moderador on es tractaran els següents temes: Sentiments i emocions que ha desvetllat el visionatge en els usuaris necessitat de l'afecte i l'acompanyament en el procés terminal activitats i assumptes pendents en la vida. Es resoldrien quan l'usuari coneix la seva fase terminal? Formes de reaccionar davant la mort.

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) Educador Voluntari Televisió i aparell de vídeo Pel·lícula Martes con mi viejo professor Aula equipada amb cadires

TEMPORALITZACIÓ: 1ª sessió: 1h 30 2ª sessió: 2h 30

TIREM ELS DAUS

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) En aquesta activitat les educadores construiran un joc de taula destinat als avis. Aquest joc serà un taulell amb diferents casselles, en les quals se'ls hi plantejarà una pregunta o prova que hauran de superar si volen continuar avançant fins arribar al final. A les diferents casselles es plantejaran preguntes o proves relacionades amb el tema que ens ocupa: la mort. Les preguntes tractaran la mort des de diferents perspectives: - A nivell personal: ex. Explica'ns com vas viure la mort d'un ésser proper?, que creus que podem aprendre de la mort?, que és el que et fa més por de la mort? - A nivell cultural: Qui ha d'organitzar l'enterrament d'una persona musulmana? Perquè?, A quina religió pertanyen les persones que volen saber amb antelació quan s'han de morir, perquè volen dedicar el temps que els queda a meditar? Creieu que la mort és més difícil per als ateus? - A nivell sanitari: Com veieu el dolor? On us agradaria morir, a casa o a l'hospital? Que penseu que els hi falta als hospitals per a que siguin llocs més agradables? Aquesta activitat es desenvoluparà de la següent manera: dividirem tot el grup d'avis, en dos grups més petits. Cada un d'aquests grups tindrà un taulell i una educadora que conduirà l'activitat i anirà plantejant les preguntes.

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) Humans: 2 educadores. Materials: 3 taulells de joc, daus, targetes pel joc, fitxes, taules i cadires i una aula.

TEMPORALITZACIÓ: L'activitat es preveu que durarà dues hores i mitja però es pot allargar (depèn de com es vagi desenvolupant) fins a les tres hores.

TEATRE-FORUM

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) L'activitat que durem a terme es diu POSA'T EN SITUACIÓ i es tracta d'un teatre fòrum. En aquest Teatre Fòrum volem tractar el tema de la mort com quelcom quotidià, on tots hi podem arribar a estar implicats d'alguna manera. Mitjançant el teatre volem que els avis i àvies es posin en el paper i ho puguin veure des d'un altre punt de vista, on ho vegin però tampoc sigui directament personal. I que després, un cop realitzada la posada en escena, que puguin parlar de com s'han sentit en el paper representat i com l'altra gent que feia de públic li ha pogut evocar algun tipus de record. L'activitat es dividirà en dues parts, la posada en escena de les diferents situacions i el posterior fòrum on hi haurà opinions de les persones que realitzen l'activitat, tothom es pot expressar obertament. Els educadors/es també podran col·laborar i moderaran les aportacions dels usuaris. Els educadors/es explicaran des d'un principi en què consisteix l'activitat així com el seu desenvolupament. En la part de l'escenificació es donarà un paper a representar voluntàriament a diferents persones. Seran els mateixos usuaris qui es posaran en les diferents situacions. Un cop finalitzada aquesta posada en escena serà quan es donarà lloc al fòrum, on en tot moment l'educador s'encarregarà de potenciar la participació activa de tots els membres del grup i vetllarà perquè es respectin les seves aportacions.

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) Per a la correcta realització de l'activitat es necessitarà diferent tipus de material que serà proporcionat als usuaris. Recursos Humans: Per realitzar l'activitat es necessitaran dos educadors que aniran complementant-se la dinamització de l'activitat. Recursos Materials: l'activitat es realitzarà a la sala polivalent del casal, equipada amb cadires i dues taules. Els materials específics de l'activitat variaran una mica depenent de la situació que es representi. Situació 1: - 2coixins 1cassola de cuina 1mòbil 1diari 1cartolina amb retoladors 1taula i una cadira Situació 2: - Revista del cor 1taula i una cadira 1coixí Situació 3: - 1taula i una cadira - 1coixí

TEMPORALITZACIÓ: L'activitat es realitzarà en una sola sessió d'una hora i mitja.

________DRAMATITZACIÓ________

SITUACIÓ 1

Home gran a qui se li ha mort la dona, torna cap a casa acompanyat del seu fill després de l'enterrament.

PAPER DEL FILL__________________________________________

Els teus pares vivien sols des que vas marxar de casa. Estàs casat i vius en una altra ciutat, per tant, en aquests darrers anys has tingut poc contacte amb el teu pare. Ets jove i ja tens suficients preocupacions amb la teva família.

Vas amb el teu pare de camí cap a casa seva, després de l'enterrament de la teva mare. Li exposes al teu pare la seva nova situació: ara estarà sol a casa, haurà de fer les tasques de la casa, fer-se el dinar, rentar la roba... En fi, estarà sol i s'hi ha d'acostumar.

No plores ni exterioritzes els teus sentiments, els reprimeixes dins teu.

PAPER DEL PARE__________________________________________

La teva dona s'ha mort inesperadament a casa. Ara et trobaràs sol en una casa que se't farà gran. Hauràs d'afrontar diferents problemes com poden ser les tasques domèstiques, menjar, neteja de la roba... La teva situació econòmica no és molt favorable, ja que la teva pensió no dóna per gaire cosa.

El teu únic fill viu en una altra ciutat amb la seva família, no es pot fer càrrec de tu.

Les teves activitats habituals giraven entorn la teva dona, passejar principalment. Ara et sentiràs sol, sense companyia ni ningú a qui comentar ni tan sols les darreres notícies de la premsa...

No plores tot tornant del cementiri, reprimeixes els teus sentiments, t'estimes més deixar-ho tot per quan arribis a casa teva, quan estiguis sol.

Vas camí cap a casa amb el teu fill, et deixa a la porta i entres a casa. Llegeixes el diari, passa l'estona... A l'hora de dinar quan vas a fer-te la sopa no tens molt clar com s'encenen els fogons.

Truquen al telèfon, és una parenta teva que truca preocupant-se pel teu estat d'ànims, etc...

SITUACIÓ 2

Ets una malalta d'un centre hospitalari, ets vídua i als teus fills amb prou feines els veus, tenen molta feina.

PAPER DE LA MALALTA TERMINAL_

Al centre on estàs hospitalitzada et diuen què et moriràs d'aquí un mes i t'has de quedar allí perquè estàs connectada a una màquina que et permet viure aquests darrers dies que et queden.

Reclames l'atenció de la infermera, que està llegint una revista del cor, perquè et molesta la llum de l'habitació i vols dormir, descansar.

Quan estàs sola estàs sempre en silenci i no pares de moure't al llit.

A les 9 del matí demanes a la infermera quan passarà el metge a visitar-te.

PAPER DEL METGE

Informes a la malalta que el seu estat ha empitjorat i que et dóna un mes de vida, aquest temps l'haurà de passar a l'hospital degut a la màquina a la que està connectada.

Visites a la malalta a les 11 del matí.

PAPER DE LA INFERMERA

Comenta amb el metge que aquest matí ha mort un nadó a l'hospital i els sentiments de tristesa que experimenta des de que se n'ha assabentat.

Quan la malalta reclami la seva atenció trigarà una hora en atendre-la (1hora=5 segons). Estaves llegint una revista del cor, més interessant que no pas ella. Li dius que el metge no trigarà en arribar.

PAPER DEL FILL__________________________________________

La teva mare està morint-se a l'hospital i la teva empresa no et dóna uns dies de festa, per tant no pots visitar-la gaire sovint. A més a causa de la seva gravetat les visites estan restringides a tan sols 10 minuts.

Visites a la teva mare a les 8 de la tarda, ja gairebé de nit i quan ella ja està molt cansada i endormiscada.

SITUACIÓ 3

Mort d'un home a casa seva, acompanyat de veïns i familiars.

PAPER DEL MARIT

Estàs a punt de morir-te a casa teva, estàs envoltat de la teva família i veïns, els teus. Estàs tranquil per la companyia que reps de persones estimades i l'entorn familiar.

PAPER DE LA DONA

Estàs tota l'estona al costat del teu marit, estrenyent-li la mà, acariciant-lo...

Els teus sentiments són de tristor i de tranquil·litat alhora, perquè tens tota la família amb tu. Aquells que us estimen i us respecten.

Quan mor el teu marit tots un abraceu, ploreu obertament la seva mort.

PAPER DELS FILLS

Doneu suport a la vostra mare en tot moment, també esteu al cantó del vostre pare, acaronat-lo i fent-li petons.

Li doneu conversa però alhora us despediu d'ell.

Quan el vostre pare mor, us abraceu entre vosaltres i amb la vostra mare. Més tard amb els vostres parents, familiars i amics...

No us reprimiu els sentiments s i ploreu obertament.

PAPER DELS COSINS I GERMANS

Doneu suport a la dona i els fills, us despediu del moribund.

Quan es mor us abraceu entre vosaltres, i amb la vídua, fills...

Ploreu obertament davant la mort del vostre parent i amic.

ODA A LA VIDA

DESCRIPCIÓ ACTIVITAT (METODOLOGIA, ORGANITZACIÓ, ESTRUCTURACIÓ...) Aquesta activitat té per objectiu fer veure als avis, que es poden aprendre moltes coses de la mort i també que si tenim la mort present i la veiem com una part de la nostra vida, podem viure el dia a dia disfrutant i valorant allò que tenim i que ens envolta. També podem aprendre a valorar allò que realment és important i deixar de banda les coses supèrflues. L'activitat es desenvoluparà de la següent manera: les educadores els hi donarem un full on els hi plantejarem la següent pregunta: ¿Que us agradaria fer, amb qui us agradaria estar, i que creieu que seria lo més important, si us quedes un mes de vida? Ells hauran d'escriure la resposta i desprès comentar-la amb tots els seus companys i amb les educadores. Un cop contestada i comentada la pregunta, les educadores els hi plantejaran una altra: Quines de les coses que creieu que són importants, no feu? Aquesta pregunta també serà comentada amb tots els membres del grup i es donarà per finalitzada l'activitat. Desprès es farà un berenar per despedir-nos dels usuaris.

RECURSOS NECESSARIS (HUMANS, MATERIALS....) Recursos humans: Dues educadores Recursos materials: Una aula amb taules i cadires, papers i bolígrafs

TEMPORALITZACIÓ: Aquesta sessió durarà una hora i mitja i el berena una hora més.

ESTRATÈGIES METODOLÒGIQUES

ESTRATÈGIES METODOLÒGIQUES

Les estratègies metodològiques utilitzades per realitzar aquestes activitats són totes de caire educatiu per tal d'arribar assolir certs objectius plantejats amb anterioritat.

• Dinàmiques de grup (Teatrefòrum)

• Jocs ( Tirem els daus)

• Tècniques de Suport (Relació d'Ajuda)

• Teràpia de grup (Parlem-ne)

Tot i això tenint en compte el treball en equip, la participació i la relació d'ajuda com a metodologia socio-emocional que ha d'utilitzar l'educador/a per tal d'ajudar orientar i dirigir a la persona a trobar les seves pròpies respostes, solucions als seus dubtes enfront la mort.

RECURSOS

En el següent apartat parlem dels recursos que necessitem per fer el projecte. Ho hem generalitzat molt, ja que està molt especificat en cada activitat. Només volem remarcar que és un projecte amb pocs recursos però que pot ser molt productiu

• HUMANS:

Pel projecte que estem el.laborant fan falta dos educadors/es per dinamitzar les activitats i dur a terme el projecte i una persona gran sense ànim de lucre que ve a fer una conferència de l'acompanyament a la mort.

• MATERIALS:

Totes les activitats es faran en una aula del casal on es durà a terme el projecte. En l'aula hi haurà cadires i alguna taula. Els materials que fan falta per les activitats estan especificats en cadascuna d'aquestes.

• ECONÒMICS:

El pressupost de la programació no és massa elevat. És un projecte senzill i amb pocs recursos per això el pressupost no és massa elevat.

La intervenció no és intensiva i està molt espaiada. El sou dels educadors/es és de 7 €/ hora.

Hi ha un “coixí” de 120 € per comprar material: diaris, cartolines, retoladors, folis, bolígrafs....

Els altres costos que trobem en el projecte però que no ens afecten perquè formen part del pressupost del casal són les despeses en llum, electricitat i aigua.

TEMPORALITZACIÓ

Aquest projecte tindrà una durada total d'un mes. Cada setmana es faran dos activitats i a l'última només una.

• SETMANA 1

	Dilluns	Dimarts	Dimecres	Dijous	Divendres
17.00- 18:30		Parlem-ne!		Juguem-hi!

• SETMANA 2

	Dilluns	Dimarts	Dimecres	Dijous	Divendres
17.00- 18:30		Acompa-nyament a la mort: sessió 1		Acompa-nyament
18:00- 19:00				a la mort : sessió 2

• SETMANA 3

	Dilluns	Dimarts	Dimecres	Dijous	Divendres
17.00- 19:30		Tirem els daus		Teatre-forum.

• SETMANA 4

	Dilluns	Dimarts	Dimecres	Dijous	Divendres
17.00- 19:30		Oda a la vida

AVALUACIÓ

AVALUACIÓ INICIAL

Per tal de dur a terme l'avaluació inicial es tindran en compte una sèrie d'indicadors que s'intentaran corroborar durant la primera activitat anomenada parlem-ne. En aquesta avaluació inicial s'intenta conèixer el nivell de coneixença que tenen sobre el tema referent a la mort, de quina manera l'accepten o no i quins dubtes o sentiments els hi desperta aquest tema.

INDICADORS	SI	NO
Tenen present que la mort és una realitat que ens afecta a tots?
El sentiment de por es generalitza en el grup?
Creuen què l'acompanyament a la mort és important?
Els sentiments que tenen respecte la mort són tant positius com negatius?
La mort és un fet quotidià; o creuen així?

AVALUACIÓ PROCESSUAL

Durant tot el projecte es realitzarà una supervisió de les activitats a partir de l'observació per introduir canvis o modificacions en cas de que fos necessari.

Per realitzar la valoració global del projecte ens basarem en la consecució dels objectius plantejats anteriorment i en l'avaluació de les activitats realitzades.

AVALUACIÓ FINAL

• AVALUACIÓ D'OBJECTIUS

OBJECTIUS	INDICADORS
Empatitzar amb diverses situacions de pèrdua d'un ésser estimat	Han comprés sentiments de pèrdua d'altres persones? Han entès aquests sentiments? Han après estratègies de suport emocional per aquestes persones?

OBJECTIUS

INDICADORS

Apropar-se al fet de la mort	Han assolit coneixements de la mort en totes les seves vessants?
Prendre consciència de la importància d'estar acompanyat/da i ser acompanyat/da en el moment de la mort	Han adquirit la importància del suport emocional en el moment de la mort?
Adquirir diferents habilitats cognitives i emocionals per afrontar la mort	Han desenvolupat estratègies cognitives i emocionals per afrontar-se a la mort? Han reconegut i expressat els seus sentiments i emocions davant la mort?

• AVALUACIÓ D'ACTIVITATS

Per avaluar les activitats es construirà un quadre d'indicadors que cada educador omplirà al finalitzar cada activitat.

INDICADORS
Nombre de participants
Motivació	Molt Bastant Poc Gens
Participació	Molt Bastant Poc Gens
Optimització de recursos	Molt Bastant Poc Gens
Comentaris:

Com a valoració global del projecte també es tornarà a passar el quadre d'indicadors realitzat en l'avaluació inicial per veure si s'han produït canvis en la percepció de la mort per part dels usuaris del projecte.

CONCLUSIONS DEL TREBALL

Contínuament estem envoltats de noticies i successos que parlen de la mort. Sobta veure, que ja no ens afecta: és un fet quotidià al qual estem acostumats; tot i això hem de tenir en compte que aquestes morts ens són llunyanes , però que passa quan es mor algú que estimem? Doncs que no sabem afrontar-ho perquè a mesura que ens distanciem d'aquesta mort llunyana entra en controvèrsia el fet que no sabem reconèixer i expressar les emocions davant la mort propera, inclús la nostra pròpia mort. En una societat on expressar i exterioritzar les emocions bàsiques (tristesa, alegria, plor, eufòria, etc) està mal vist si es fa públicament, la mort es va convertint poc a poc en un tema tabú, una cosa vergonyosa de la qual ens hem d'amagar. Perquè? Doncs perquè la tristesa, la depressió i les manifestacions d'afecte ja no tenen cabuda en la nostra societat.

Tot això està creant una sèrie de necessitats entre la població de la tercera edat que veu la mort molt propera, necessitats específiques de les cultures occidentals que, en canvi, no es donen en cultures orientals on les persones grans conserven un estatus dins la societat i sel's dona tot l'afecte i comprensió quan es troben davant la mort. Per tant, a través de la nostra tasca d'educadores hauríem de treballar aquests valors no inclosos en les nostres cultures.

A través de la relació d'ajuda i el suport socioemocional hauríem d'ajudar als familiars i moribunds a acceptar la mort com un fet natural i dotar-los d'estratègies per a que puguin expressar i exterioritzar els seus sentiments, pors, emocions, etc. I ajudar-los a entendre aquests processos.

A l'hora de treballar la mort, també hem de tenir en compte altres grups de risc com podrien ser persones amb processos de dol maníacs, anòmals, nens que experimenten pèrdues importants, etc. I ajudar-los en els seus processos de comprensió i acceptació perquè no experimentin emocions negatives i estancades que puguin afectar el seu desenvolupament psicològic i emocional. En definitiva, creiem que el suport emocional en moments difícils com és l'enfrontament amb la mort és bàsic per aconseguir un nivell de qualitat de vida acceptable en les persones.

BIBLIOGRAFIA

• AMÉRY,J (2000) Vivir con el morir en Vejez, divino tesoro. Madrid: Revista Archipiélago 44 (pag 114-118). Cuadernos de crítica de la cultura.

• BAZO, M.T. (1999).(coord). Envejecimiento y sociedad: una perspectiva internacional. Madrid: Editorial Médica Panamericana.

• HENNEZEL,M i LEPOUP,J (1998) Art de morir. Tradicions religioses i espiritualitat humanista davant la mort. Barcelona: Elios.

• JOLY,P i MARCHAL,H Aprendre a viure sense ell. Camí de la viudetat.

• KÜBLER-ROSS,E (1975) Sobre la muerte y los moribundos. Barcelona: Edicions Grijalbo.

• KÜBLER-ROSS,E (1975) La muerte: un amanecer. Barcelona: Edicions Grijalbo.

• LEE,C (1995) La muerte de los seres queridos. Como afrontarla y superarla. Barcelona: Plaza &Janes.

• LLIMONA,J (1991) Per una mort més humana. Barcelona: Edicions 62.

• MISHARA, B.L et RIEDEL, R. G. (1995). El proceso de envejecimiento. Madrid: Morata.
  

• POCH,C (1996) De la vida i de la mort. Reflexions i propostes per educadors i pares. Barcelona: Ed. Claret.

• RAMOS,F;SANCHEZ,JMª i SANCHEZ,J(1982) La muerte:realidad y misterio. Barcelona: Col.Salvat: Temas Claves

• SABADA,J. Saber morir. Barcelona: Ediciones Libertarias (2ed)

• SHERR,L (1992) Agonia, muerte y duelo. Mexico,D.F: El manual Moderno.

• VEGA, J.L. et BUENO, B. (1996). Desarrollo adulto y envejecimiento. Madrid: Síntesis.

• WAMBA,F (2001) Sentimientos y existència. Sevilla: Universidad. (Federació Wamba).

3

87

3er EDUCACIÓ SOCIAL