T. 1 INTRODUCCIÓ ALS TRACAMENTS 

P. 1.-ANTECEDENTS I EVOL. HISTÒRICA

Tant la història i la evolució dels tractaments  com els de la patologia està unida als conceptes de malaltia mental (MM). Hi ha 2 tradicions importants que han estudiat la MM.

1a) La tradició Màgic-Religiosa, que segueix la concepció demonològica.

2a) La tradició Científic-Natural, que es centra en comprendre la MM.

P. 2.-CULTURES PRELITERARIES

La causa de les MM eren càstigs dels deus i dels dimonis que s'infiltraven en la ment. El tractament era realitzat per el shaman, bruixot i podia implicar la trepanació.

S'assumeix que el trastorn radicava en el cap.

Les aportacions el concepte de MM són:

P.3.-ANTIGUETAT CLÀSSICA

GRECIA

Convivien varies concepcions:

ROMA

L'aportació de Roma està en el Dret Romà, on hi ha un reconeixement de l'estat mental com atenuant d'un delicte.

Galeno realitza una síntesi de tots els coneixements existents i va dividir les causes dels trastorns  en:

1) Orgànics o causes orgàniques: lesions craneo-encefàliques, alcohol i menstruació.

2) Causes mentals: temors, complicacions econòmiques i desenganys amorosos

EDAT MITJANA

Coexistència del món àrab i cristià.

• Àrab: s'evita qualsevol insult al boig, eliminant la connotació (-) i realitzant una actitud humanitària. Creen els primers centres de tractaments que són sanatoris on els malalts reben hidroteràpia, passejos pel camp, exercici...

• En el món Cristià es segueix una concepció demonològica i la inquisició és una de les conseqüències, en general la part (-) està en que es persegueix a tots els que se'n ixen del que es considera funcionament normal. Apareix el boig com una persona marginada.

RENAIXEMENT

El Renaixement ofereix un canvi amb l'aparició de l'Humanisme. Autors importants són:

• Lluís Vives, que qüestiona l'origen sobrenatural dels processos  i defensa un tracte + humanitari als MM.

• Huarte de San Juan. És l'antecedent de la diferencial.

• Weyner és considerat el primer psiquiatra i defensa el tractament mèdic de les MM.

• El Pare Jofred fou el que en València (1410) crea el primer centre per a bojos.

En esta època van creant-se centres hospitalaris, però de vegades en condicions infrahumanes.

IL·LUSTRACIÓ

Final de s. XVIII va destacar Pinel; va fer reformes hospitalàries i va elaborar el Tractament Moral, la idea bàsica era que els problemes i les dificultats de la vida eren els responsables de la MM. Fou precursor de la teràpia.

A principis del s. XIX apareix el Mesmerisme. Mesme és considera l'iniciador del que s'anomena Magnetisme Animal. Manté que deu haver un equilibri entre les fluïts corporals i si aquest es trenca apareix MM. Va utilitzar imants però també va descobrir que el pacient es curava tant si els usava com si no.

Cap a finals del s. XIX i principis del XX hi ha una sèrie d'autors importants pel que fa als tractaments  i a partir d'ells van generant-se 3 grans moviments en teràpia.

Dinàmica/Analítica

Cognitiva-Comportamental/Conductista

Gestalt-Humanista

Francis Cobbe ' Fou el primer que va utilitzar el concepte terapèutic; s'oposava a que les MM foren sols patologies orgàniques, mantenia que hi havia causes de la ment i de l'esperit.

Braid ' Va substituir el concepte de mesmerisme per el d'hipnotisme demostrant l'absència de forces magnètiques. A partir d'aquest autor hi ha dos grups diferenciats que estudien l'hipnotisme.

Aquests mètodes d'hipnosi varen influir en Breuer i Freud, que va genera el mètode analític. Freud mantenia que havia que utilitzar el material que proporcionava el malalt com si tinguera un sentit ocult i havia que descobrir el seu significat. Les idees de Freud suposaren una revolució en la psiquiatria de l'època.

Paulov 'Quasi al mateix temps va començar les investigacions sobre el sistema nerviós i els Reflexes Condicionats. Els estudis sobre Condicionament Clàssic (CC) tingueren una gran influència sobre el Conductisme i la modificació de conducta.

Un últim grup d'influències està representat per autors com Brentano i el seu concepte d'Intencionalitat d'Acte. És a dir, tots els actes mentals es refereixen a quelcom. No pot donar-se el pensament sense objecte. Llusserl al que es considera el fundador del moviment Fenomenològic.

Dins d'aquest grup d'autors es ressalta la importància de la persona i l'existència individual, és molt important la percepció subjectiva de cada persona sobre la seva realitat, açò és de gran influència en la Humanista.

Els tractaments van sorgir quan va diferenciant-se la causalitat biològica com única responsable de les MM

Junt als models  està el model biològic que determina la causa biològica de les MM. Klaepelin fou el psiquiatra que va elaborar al s. XIX una taxonomia i diagnòstic de les MM i els malalts mentals.

T. 2 EL PROCÉS DE LA PSICOTERÀPIA: KORCHIN

El model de la psicoteràpia de Korchin serveix d'ajuda per a estructurar una assistència clínica individualitzada.

El seu model ressalta la Comunicació Verbal que està dirigida a incrementar l'autopercepció i amb ella l'autonomia i el control del pacient.

Es centra en els sentiments, desitjos i valors de la persona encara que també té en compte els impulsos i aspectes de l'inconscient.

Són importants els processos de coping i els aspectes defensius que té la persona (afrontament) ja que a partir d'ells podem entendre com la persona construeix i organitza l'experiència.

També és d'interès conèixer els aspectes positius (+) i negatius (-) del pacient.

Segons Korchin la teràpia comença des de la primera sessió en que es coneixen terapeuta i pacient.

L'entrevista inicial té uns propòsits:

• Establir una bona relació o rapport

• Obtindre informació sobre el client i el seu problema

• Oferir informació al pacient sobre característiques d'horaris, honoraris...

S'iniciarà la teràpia en la mesura que es done comunicació, respecte mutu i desitjos de col·laboració.

Korchin manté que per a que hi haja teràpia el pacient deu estar motivat i desitjós d'esforçar-se per a fer les accions que es van a sol·licitar. És un model per a cert grau de malestar (faríem diferents consideracions al tractar-se, per exemple, d'una depressió major).

De vegades es presenten les resistències:

Deu buscar-se una harmonia en la que la persona deixe d'experimentar eixa disgregació o dualitat i vaja consolidant-se un jo saludable i unitari.

Per a fer eixa Aliança Terapèutica, és important el que seria el Compromís Fonamental i el Contracte Terapèutic.

Compromís Fonamental: El client té que parlar de tot el que pense i no hi ha que jutjar, ni censurar, ni seleccionar la informació. Es requereix que el pacient tinga una actitud activa i honesta.

L'altra part important de l'aliança és el Contracte Terapèutic que serien les obligacions mútues entre pacient i terapeuta; honoraris, horaris... el pacient deu ser percebut com a persona o cos únic.

El terapeuta no té que prometre mai resultats concrets, ha de comprometre's a aconseguir uns objectius i no es deu donar una durada exacta del tractament.

Dins del Contracte Terapèutic estaria, Fixar Objectius:

• Ser impositiu, jutjar, ridiculitzar... (el terapeuta)

• No inpuntual (client)

• PROCESSOS ESSENCIALS EN TERÀPIA

• Flux de la Comunicació

En el procés de teràpia el pacient va parlant de les seves experiències, desitjos, recorda el passat, anticipa fets...

Les paraules, els silencis i els gestos, siguen intencionats o no, funcionen com portadors de missatges que el terapeuta va rebent. El terapeuta deu reduir les barreres mitjançant l'escolta activa.

• Examinar l'experiència (Pressent)

Segons Korchin el diàleg terapèutic es centra en les experiències fenomenològiques de la vida quotidiana, és a dir, les necessitats, problemes i les experiències vitals del present.

En la primera fase de la teràpia s'examinen els símptomes i els problemes del pacient. En la segona fase ja es van analitzant qüestions més amples, la relació amb la família, amics, treball... el que hem de fer és entendre els significats d'eixes experiències en el pacient.

• Explorar el Passat

Per a Korchin sols l'exploració del passat no pot predir la història futura del pacient, ja que la personalitat evoluciona a pesar de que posseïm records, i que aquests ens marcaren. En la teràpia es tracta de conèixer quins fets interpreta el pacient i quin significat lis dona.

A partir de tot açò, Korchin argumenta que els problemes neuròtics poden tindre el seu origen en el passat però que si no desapareixen és per que són mantinguts en el present.

La finalitat és canviar el present per a canviar la interpretació del passat. La importància és trencar el sistema de creences, i açò pot fer-se:

• Si la persona recupera els records i els pot expressar en la sessió de teràpia.

• Si la persona és capaç de reconceptualitzar eixes experiències primeres de la infància.

• Si es pot animar al pacient a que vaja descobrint les seves fonts de competència i valia personal (afrontament, capacitats, destreses...)

• EXPLORAR LA RELACIÓ PACIENT/TERAPEUTA

Per establir un clima adequat en el que el pacient vullga autoexplorar-se es poden tindre en compte aquests tres aspectes:

• Tindre en compte que la sessió de teràpia pot servir com un microcosmos de la conducta social o relacions socials que té la persona.

• Els sentiments de transferència, que serien eixes actituds recollides del passat i projectades sobre el terapeuta que no les ha provocat directament. Korchin manté que el terapeuta deu distingir i diferenciar entre eixos sentiments que són obtinguts per la relació que tu provoques o pels que són realment transferits; hem de descobrir la contribució a eixos sentiments que sorgeixen. Tots dos sentiments són importants, però els prioritaris serien els que generem de forma involuntària els terapeutes (els que el pacient projecta de forma inconscient).

• El terapeuta deu ajudar al pacient a partir dels dos aspectes; el problema està en no mostrar-se com una persona massa experta o en una gran mestria.

• RECONEIXER, CLARIFICAR I INTERPRETAR ELS SENTIMENTS I SIGNIFICATS DEL PACIENT

El terapeuta té que augmentar l'autoconeixement de la persona ; podria aconseguir-se a partir de tres nivells d'identificació:

• Repetir o exposar en altres paraules la informació que ens dona el pacient amb la finalitat d'afavorir el seu autoconeixement.

• Identificar els sentiments del pacient (ficar-lis nom, el trobar resposta al Què tinc? ajuda a dur-ho millor). La intervenció ajuda si un sentiment és adaptatiu o no. Si són acceptables per al terapeuta.

• Realitzar interpretacions simbòliques. Açò fa referència al concepte Analític d'interpretació, sols que Korchin diu que la interpretació simbòlica pot servir per a ressaltar factors o aspectes desconeguts o ignorats per les persones.

Korchin afirma que aquest nivell seria similar al reconeixement i clarificació de sentiments proposat per Rogers. Este model d'interpretació tindria les funcions de reconeixer, clarificar i entendre els sentiments.

En definitiva, les interpretacions proporcionen un esquema conceptual que ajuda a entendre les reaccions pròpies i les dels demés.

• DE L'ENTEDIMENT A L'ACCIÓ

Per a Korchin la teràpia consisteix en tres fases i en cadascuna d'elles es pot produir el fracàs.

Fase 1) S'estableix la relació terapèutica (motivació, confiança...).

Fase 2) Recerca de l'autoconeixement. És a dir, la persona deu conèixer les seves característiques de personalitat, tant les (+) con les (-).

Fase 3) Traduir els insight a accions, és a dir, a noves pautes de vida. Les conversacions tenen que estar centrades sobre els potencials adaptatius (+) més que en les pautes neuròtiques. Converses sobre realitats socials, contexts, temes externes a la persona, habilitats socials, autonomia. Les converses d'eixa part de la teràpia tindrien que estar centrades en el futur més que cap al passat.

Al final de la teràpia el terapeuta pot ser més directiu i indicar al pacient quines conductes tindria que fer.

• FI DE LA TERÀPIA

Per a Korchin un símptoma de salut mental és que la persona estiga menys capficada en els seus problemes. Una postura eclèctica en el sentit de d'autoperfeccionament no acaba mai. En general o en sentit habitual, es deu acabar quan s'han aconseguit els objectius que s'havien aconseguit.

Al final de la teràpia és quan poden aparèixer resistències a abandonar-la que es tradueixen en una reaparició dels símptomes o un malestar general.

T. 3 EL ANÀLISI

• INTRO

L'origen del model dinàmic es troba a les obres de S. Freud. el seu model es fonamenta en 4 suposts bàsics:

• Irracionalitat: la conducta humana i el seu desenvolupament està determinat per els factors intra (impulsos, conflictes...). Serien unes forces inconscients i per tant irracionals.

• Els factors intra, és a dir, els impulsos inconscients o instint, proporcionen les causes subjacents de les conductes que es manifesten obertament, siguen problemàtiques o no, patològiques o no.

• L'origen de la conducta i les seus problemes s'estableixen en la infantesa.

• L'aval. clínica, el tractament i les activitats d'investigació, deurien dirigir-se a trobar els aspectes útils de l'activitat intra. El fi de l'activitat intra és aconseguir l'omeostasi; el problema està en que la persona contínuament té conflictes que ha de superar, aquest desequilibri genera el comportament anormal.

La idea bàsica de Freud és que en la persona es genera un conflicte que es superat per els mecanismes de defensa, el problema és que tots excepte la sublimació són patològics, és a dir, no aconsegueixen superar eixe conflicte.

Els conflictes són:

• Inconscients

• Determinen el comportament

• Intenten aconseguir l'omeostasi, és a dir, l'equilibri.

• MECANISMES DE DEFENSA

• Formació Reactiva: la persona pensa i actua de forma oposada al seu impuls.

• Projecció: quan la persona projecta en els demés els seus defectes, pors sentiments...

• Anul·lació: quan la persona nega un fet en el passat

• Negació: quan no es reconeix un fet present.

• Repressió: quan es reprimeixen els sentiments i instints. Seria el macro mecanisme de defensa, ja que es reprimeixen els instints. És a nivell inconscient.

• Resistència: es produeix quan de forma inconscient no es deixa aflorar el problema.

• Supressió: és produeix a nivell conscient.

• Sublimació: és el mecanisme de defensa, més adaptatiu. L'expressió dels impulsos prohibits es canalitza mitjançant activitats productives i socialment acceptables. La sublimació pot proporcionar una solució relativament estable al problema de com defendres de l'ansietat.

• Regressió: en condicions de gran estrès poden fallar els mecanismes de defensa i la persona torna a formes de comportament més típiques dels primers estadis de vida.

• Racionalització: es produeix quan la persona intenta justificar tot el que fa, és a dir, sempre té que haver una explicació lògica.

• Desplaçament: es produeix quan es dirigeix l'expressió agressiva cap a objectes o persones menys perilloses.

• TÈCNIQUES QUE UTILITZAVA

La meta del tractament en Freud és que la persona s'autocomprenga, és a dir, que es trobe l'insight; la persona té que participar, viure el problema i emocionalment eliminar-lo.

• La hipnosi. Mitjançant la hipnosi F intentava buscar els fets que havien sigut oblidats. El primer problema que tenia era que no totes les persones podien ser hipnotitzades i, el segon, és que ell va descobrir que les persones es curaven abans si recordaven el deien en la hipnosi.

• Pressionar: consistia a ficar la mà en el front i que la persona parlara de tot el que li vinguera al cap. El problema era la possibilitat de centrar-se en temes irrellevants.

• Associació lliure: és parlar de tot el que ve al cap sense ficar ninguna trava, a partir d'ahí és quan pot aparèixer material inconscient. El analista té que identificar les defenses i les resistències que vagen apareixent El problema que té esta tècnica és que puguen aparèixer records inventats.

• Anàlisi dels somnis: per a F eren molt importants per que transmetien material inconscient que d'altra manera no podria eixir. És bàsica la simbologia. Hi ha un contingut manifestat o descrit. En el contingut latent és on sa de descobrir el material inconscient a partir de:

• Treball Oníric' Procés a partir del qual es va transformant el material reprimit en altre més acceptable. Els mecanismes de defensa del treball oníric són similars als altres però interpretats en base als somnis. Aquests són:

• Desplaçament: simbolisme que disfressa alguna cosa en acceptable.

• Substitució: la mort d'un familiarla canvie per la mort d'un altre.

• Devaluació: restar importància a un fet inacceptable.

• Condensació: es produeix quan un contingut manifest té altres latents.

• Dramatització: fa referència a teatralitzar un conflicte intern.

• Simbolització: els símbols tenen connotacions sexuals.

• Revisió Secundaria' la finalitat és descobrir el tema latent, el que es fa es demanar a la persona que repetisca el relat del somni varies vegades per a veure congruències., diferencies...

• Anàlisi de la conducta quotidiana: per a Freud aquest anàlisi és important ja que és una manifestació del determinisme . S'analitzen:

• Errors i accidents: front un fet, de forma involuntària, el fan evitar una situació. Ex.: lapsus linguae, oblits, accidents...

• L'humor: pot ser una forma desviada d'agressió.

• Anàlisi de la Resistència: fa referència als problemes o els temes que la persona no vol tractar. Les manifestacions de resistència serien: aplegar tard, exigir proves d'eficàcia...

• Anàlisi de la transferència: hi ha 2 nivells:

N1.: és quan es produeix l'aliança terapèutica i és conscient.

N2.: és inconscient. És quan es produeix la neurosi de transferència, que són els sentiments que es produeixen i no són provocats per el terapeuta. S'ha de buscar el significat d'eixe material.

• CRÍTIQUES A LA TEORIA DE FREUD

Fonamentalment es centren en el seu pansexualisme de la lívid. Les altres critiques es fan als conceptes d'impuls/estímul, impuls/instint; F els equipara, confon instint ja que aquest fa referència a pautes mecàniques de comportament i per tant difícils de modificar. Impuls fa referència a l'energia que posa en marxa el comportament.

També reben crítiques els conceptes d'omeostasi i necessitat ja que aquests no es consideren aplicables a la . Es considera que la finalitat de l'ésser humà és l'adaptació.

• SEGUIDORS DE FREUD. NEOANÀLISI

- Ressalten la importància de l'ambient i els aspectes socials.

- Deixen en segon lloc els mecanismes de defensa inconscients.

- Redueixen la importància de l'inconscient i donen una gran importància al conscient.

Adler. La individual d'Adler

Rebutja: La importància del complex d'Edip

La causalitat determinista.

El principi del plaer com quelcom determinat.

Resalta: el que ell anomena errades de pensament com generadors de patologies. Desemboquen en uns patrons de vida desadaptatius. Els conceptes errats que té la persona desemboquen en estils de vida problemàtics.

La meta de la teràpia és generar noves metes apropiades de vida. Açò es pot aconseguir primer, establint una bona relació terapèutica; en segon lloc, descobrint els estils de vida del pacient; en tercer lloc oferint interpretacions pera comprendre millor els estils de vida; i quart, reorientant al pacient en les seves actituds.

Tècniques de la teràpia d'Adler

• Consell i Estimulació: el terapeuta es deu comprometré alhora d'aconsellar i animar al pacient i pot indicar alternatives per a l'inici del canvi.

• Modelatge: el terapeuta pot ajudar al pacient sent un model no infal·lible.

• Assignació de tasques: actuar “com si...”, tenien que fer el que volien fer (intenció paradòjica).

• Creació d'imatges: utilitzava les imatges com una metàfora amb el valor il·lustratiu (tècniques de visualització).

• Tècnica d'apretar el botó: el client tenia que imaginar l'escena desagradable que li provoca ansietat i després imaginar que oprimia un botó i que començava a pensar en les coses (+). Així la persona aprenia a controlar les emocions.

• El somni: al igual que F, Adler considerava que són una font important d'informació, però a diferència, els considerava un assaig previ que fa el pacient de com es podrien controlar els seus problemes en el futur.

• Investigació dels estils de vida: estudia els estils de vida del pacient, la família i la seva posició dins d'ella ja que estos estils són formes adaptatives o desdaptatives no necessàriament patològiques. A diferencia de F, considera que es pot fer prevenció dels problemes a partir d'estils de vida apropiats i detectant les errades de pensament que donarien lloc a problemes de comportament.

• Maneig de la resistència: la resistència es considera com un exemple de la forma habitual en que el pacient es comporta per a evitar un fet desagradable. El maneig de la resistència pot ajudar a veure com és la vida, les metes i els objectius equivocats del pacient. El terapeuta ha de senyalar les discrepàncies entre el comportament adaptatiu i el comportament errat ja que si es vol mantindre pot ser com una protecció.

La transferència, per a Adler és un reflex de com el pacient es relaciona amb persones similars al terapeuta. Adler va rebutjar que el sexe fos el primer motor de l'home. Tampoc dona importància a l'instint ja que no considera tant important l'inconscient. No utilitza el diva ni l'associació lliure.

Jung

És el fundador de la analítica, rebutja la concepció de Freud dels instints, les fases del desenvolupament infantil i també el component sexual de la libido. Considera que la libido és tota l'energia vital de l'organisme. Considera també que són molt importants les aspiracions, metes i objectius que té la persona.

Introdueix el concepte de l'inconscient col·lectiu que serien les empremtes del passat filogenètic heretat. També va introduir el concepte d'arquetipus, és a dir, conceptes o idees preformats. Va establir una teoria de la personalitat com un conjunt de sistemes que interactuen formant un tot.

A nivell de tècniques no va generar-ne; la seva importància radica més a nivell social. Els sociòlegs són els que més treballen l'inconscient col·lectiu. També va influir en Seligman (preparedness, és a dir, facilitació o predisposició genètica per algunes conductes, ex.: por a la foscor, serps...)

Otto Rank

És el creador de la teoria de la voluntat, este autor manté que l'home pot construir la seva vida i superar el “trauma del naixement”, en altres paraules, la separació de la mare. Esta teoria té influència dins de la fenomenologia. Relacionat amb les teories dels constructes personals de Kelly.

Va introduir la tècnica de la “pizarra” o mirall; és a dir, la persona tenia que reflexar les idees, els sentiments i el terapeuta tenia que reflexar-los de nou per a que ella arribara a percebre'ls. Esta tècnica va influir en Rogers.

La teràpia d'orientació analítica

L'autor més important és Franz Alexander. Esta teràpia és molt més flexible i aporta un pla de tractament. Dona molta importància a la generació d'experiències emocionals correctives (es tracta d'experimentar de nou els vells conflictes amb un nou desenllaç) i no sols a l'insight.

Els analistes de l'Ego

Són molt més independents i qüestionen molt les aportacions de Freud; el que intenten és explorar la complexitat de la conducta que desenvolupa cada ser humà i que està influïda i relacionada contínuament en el seu ambient. Autors representatius, Anna Freud i Korchin.

T.4 Fenomenologia o aportacions Humanistes

Apropament fenomènic existencial humanista

• Conceptes Bàsics

Aspectes comuns:

• Es dona molta autonomia i interdependència social. La capacitat que té la persona per a de dirigir el propi desenvolupament. La finalitat de la teràpia seria fer persones autònomes i responsables

• Autorealització: tendència del ser humà al creixement i a la diferenciació. Tendència a la satisfacció de les necessitats bàsiques.

• La recerca del sentit de la vida fa referència al caràcter intencional de l'acció humana.

• La concepció global del ser humà, apareix el concepte de gestald: pensament, sentiment i acció formen un tot orgànic.

• Antecedents Filosòfics

Dels antecedents estarien: Descartes, Brentano (intencionalitat dels actes), Husser (va parlar de la epoché: actitud fenomenològica que fa referència a l'observació de la realitat o fenomen sense prejudicis ni creença a priori) i Heidegger (es centra en l'interès en el significat de la vida. Va proposar el mètode fenomenològic que va tindre influència en psiquiatria).

La psiquiatria fenomenològica: Jaspers va introduir el concepte de fenomenologia descriptiva, partia de la base de que es tenia que fer una descripció cuidadosa i exacta de les experiències dels malalts per a emfatitzar eixes experiències; la dificultat està en els problemes de comunicació. Minkowsxi fa un anàlisi estructural. Recerca de les connexions i de les interrelacions en les dades.

• La formació del moviment Humanista a Estats Units

W. James i Dewey foren importants al considerar al ser humà en el seu caràcter volitiu, actiu i social.

Mac Dougall es centra en eixa intencionalitat dels comportaments; influeix també en el conductisme.

Neoanàlisi: K. Horney i E. Fromm, Adler...

Gestalt: Goldstein. La Gestalt fa referència a la concepció de l'ésser humà com a totalitat i a la tendència a l'autorealització. Com una forma impulsiva que fica a l'organisme en acció. El ser humà és naturalment bo i saludable, sols necessita les condicions necessàries per al seu creixement.

• Autors Importants

Perls '  de la Gestalt

Rogers ' Teo dels Constructes personals

Frankl 'Logoteràpia (“humor” i intenció paradoxal = intención paradòjica)

• Tots aquests tenen una sèrie d'aspectes en comú:

• L'experiència conscient té un rol molt important en el funcionament de la persona.

• Les persones tenim una capacitat innata o inherent per a solucionar problemes i construir el nostre futur. És a dir tenim una capacitat d'autoconeixement.

• El fet terapèutic ocorre en la sessió de teràpia.

• S'emfatitza el present. L'ací i ara.

• El terapeuta deu acceptar el client sense prejudicis ni cap judici de valor. Es parteix de que no hi ha persones malaltes, no es fiquen etiquetes, en general els terapeutes deuen ser menys directius que els del anàlisi.

• El pacient es converteix a client, és a dir, una persona activa que es comporta en funció de com veu la seva realitat.

Perls

Influeix en la teoria gestàltica de Goldstein i Otto Runk. Parteix del concepte de desequilibri en l'ésser humà que genera una necessitat; esta necessitat pot ser satisfeta (torbaríem l'equilibri) o no satisfeta (desequilibri). Així, tan sols és patològic quan esta necessitat es satisfà de forma improcedent.

En el fons dels problemes  sempre hi ha un conflicte però aquest no és a nivell inconscient. La meta de la  de la Gestalt de Perls és que la persona siga conscient de les parts d'un mateix, tant lo agradable com desagradable i que també siga conscient del que aporta dels demés. La persona sana és la que s'autodirigix. No és el mateix controlar el cotxe que dirigir-lo.

Mètodes: tots impliquen que el terapeuta i el client són iguals. Tots el mètodes de Perls tracten que la persona es faci conscient del que li passa. Donar-se conte. Adonar-se.

• El present: centrar a la persona en el ací i ara; s'utilitzen els jocs de rols i la tècnica del reflex (escolta activa).

• Anàlisi de Resistències: es tenen que considerar com la forma amb que la persona s'adapta a la vida quotidiana. Es porta a eixa sessió de teràpia qualsevol tema passat.

• Frustrar al client (Teràpia Adversiva): han de partir de que el client actua amb el terapeuta tal com s'acosta a la gent. El terapeuta ha d'observar-lo i fer-li vore el que fa. ex.: fer-li present les incongruències entre CV i CNV.

• Els signes no verbals: centrar-se en la CNV que va oferint la persona. Solen ser adversives.

• Utilització dels somnis: es tracta de captar els missatges que la persona dona de forma més o menys indirecta.

• Utilització de missatges directes i immediats i la persona té que parlar amb el pronom “jo”.

• Es prohibeixen les discussions intel·lectuals, no es té que preguntar “per què”.

• Centrar-se en el “per a què”. És a dir, fer propositiva una conducta meta.

• L'ús de diàlegs interns. Fa referència a parlar amb la meva agressivitat per a intentar conèixer el que està passant.

Una norma bàsica es que no hi ha que anar més apresa o més ràpid del que va el client.

Rogers: Teràpia centrada en el client

Com una alternativa a les orientacions analítiques i conductistes. La seva teràpia es centra en la capacitat de l'home de l'autoperfeccionament i el terapeuta el que ha de fer és potenciar-la. No té que actuar de forma coercitiva ni dirigir-lo.

El fet terapèutic és la relació client-terapeuta, no les tècniques. Segons Rogers, és fonamental explorar els fets presents. Elabora una teoria de la personalitat o teoria del self i estableix que totes les persones tenim un self personal real que és la percepció de com som i també tenim un self ideal de com deuríem ser. Hi ha que aconseguir en la teràpia un acostament entre el self real i l'ideal. Quanta més discrepància, pitjor es troba la persona.

Rogers introdueix per primera vegada la investigació en teràpia per a conèixer l'eficàcia de les intervencions, és a dir, donava molta importància a l'evidencia. La seva teràpia va evolucionar en tres moments: la 1ª va estar centrada en la tècnica de reflectir. La 2ª etapa va centrar-se en la comprensió de la persona. I en la 3ª es va centrar en les actituds del terapeuta, esta es considera la part més important de les aportacions de Rogers. Segons ell, hi ha tres actituds essencials que són necessàries i suficients per a provocar el canvi terapèutic:

1ª, l'estimació (+) i incondicional. Açò implica atendre al client de forma no possessiva; per aconseguir-ho cal: 1.- Escoltar a la persona i mostrar interès per ella. 2.- Acceptar al client sense jutjar-lo. 3.- S'ha de transmetre la confiança absoluta de que el client per sí mateix és capaç de canviar. El terapeuta no deu presentar-se com un expert, sinó com un igual. No s'ha d'assumir la responsabilitat dels client.

2ª actitud: Empatia. Comprendre el món intern de la persona, en la comprensió empàtica es tracta de percebre que el client s'esforça per canviar però no deu d'implicar que es simpatitza en eixa persona, ni que el terapeuta visca els problemes. Hi ha que comunicar eixa actitud d'empatia al client mitjançant l tècnica del reflex. Dins de l'empatia el terapeuta deu tindre una comunicació no verbal que incremente la comunicació verbal. Ha d'haver homogeneïtat (coherència). L'empatia ha de ser continua sessió a sessió, és un procés.

3ª actitud: Congruència o Geneitat (genuidad). Congruència del terapeuta, deu ser conscient dels seus sentiments i la seva manifestació.

A partir de la capacitat terapèutica, el client va percebent-se millor i centrant-se més en ell, no en els símptomes. A partir d'ací, va produint-se una millor autoacceptació, autoconfiança i millors relacions interpersonals.

Kelly: Teo dels Constructes Personals

Kelly partia de que tot ésser humà és com un xicotet científic; intentem analitzar la realitat i tot el que ens envolta. Tots tenim una teo i en funció d'ella atribuïm significats als fets, establim unes hipòtesis sobre ells i després unes expectatives, a partir d'elles les persones actuen per verificar-les i eixa pot ser la meta principal de cada ser humà.

El constructe és una forma de categoritzar la realitat, és un patró perceptual, poden tindre una etiqueta verbal o no verbal, en el sistema de Kelly la conducta problemàtica es desenvolupa quan la persona crea constructes imprecisos, simples o equivocats.

Kelly intenta canviar els constructes a partir de:

• Canviar etiquetes.

• Afegir constructes nous.

• Canviar la jerarquia.

El fet més important de la teràpia és canviar el sistema de constructes.

En Kelly el terapeuta i el client sempre són iguals. És més directiu que Rogers i el canvi terapèutic es produeix quan la persona sap actuar de forma condicional, és a dir, a mode de temptativa. A actuar “com si...”. El terapeuta té que estar pendent del que fa el la persona perquè pot provocar reaccions en els demés a les que pot no estar preparada. No s'ha de canviar el sistema de conductes personals fins que no es tinguen alternatives.

Segons Kelly, primer s'ha de fer un avaluació, i utilitza la tècnica de la graella; i segon, comprendre a la persona; a partir d'ahí, aplicar les tècniques.

Tècniques que utilitza:

• La tècnica del rol fixe: s'utilitzava per afavorir el diàleg en el client, la persona “s'ha d'inventar” una personalitat, en un primer moment el terapeuta i el client van escrivint com deuria actuar en 3ra persona i és molt important no fer una personalitat totalment oposada a la del client, sols xicotetes modificacions. Després es demana al client que actue “com si...” sense cap compromís, que sols es fa per a provar. Per últim es demana a la persona que visca, que menje, que camine... tal com és eixa persona que s'ha inventat. Ací ja s'exigís un gran esforç i el més important és que el client siga conscient del que pot ocórrer si es comporta d'eixa forma. Pot passar: 1) Que canvie ella i canvien els demés. O 2) Que no canvia res en els demés.

• Jocs de rols: s'utilitzen per a comunicar-se amb el terapeuta. El terapeuta pot jugar a que “ara soc ta mare”, “...ton pare”... fou molt utilitzat per Moreno.

• Autocaracterització: fa referència a l'intent que té que fer la persona amb l'ajuda del terapeuta per a trobar les contradiccions dels constructes. La persona ha d'explorar-se.

• Observació mística: el client assoles, davant d'un magnetòfon, parla i després ho sent.

• Arguments de conversació: consisteix en escriure sobre un mateix, sobre lo que és i també sobre els demés, com creu que són. També escriure com els demés el veuen. La finalitat és arribar a comprendre als demés i també saber que com el veuen pot ser diferent a com els veu un.

Conclusions:

La teràpia de Kelly no és una teràpia eclèctica, no serveix per a tots, està en funció del tipus de problema, característiques del terapeuta i capacitat del client per a poder anticipar els fets.

Victor Frank: Logoteràpia

Ve del anàlisi i després es passa a la fenomenologia. Ell parteix de que hi ha quatre patrons característics de resposta als problemes neuròtics.

• Passivitat equivocada: seria el patró comportamental en les neurosis d'ansietat o conductes fòbiques. El pacient espera que la seva por aparega degut a la seva ansietat anticipatòria; en aquest cas el que es té que afrontar és fugir de la por.

• Activitat equivocada: seria el patró comportamental de les neurosis obsessiu-compulsives. En aquests casos el pacient més que evitar les situacions conflictives, la persona lluita en contra d'eixes idees obsessives i compulsions i d'eixa manera les reforça. Aquest conflicte està motivat per dos pors bàsiques:

a) les idees obsessives indiquen una condició imminent, bé siga real o psicòtica

b) que les compulsions poden acabar en homicidi o un intent de suïcidi.

En contrast amb aquests dos patrons de conductes equivocades, en hi ha dues de normals i (+).

• Passivitat correcta: es dona quan mitjançant la intenció paradòjica la persona ironitza sobre els símptomes més que intenta fugir d'ell (fòbies), o combatre'ls (obsessions-compulsions).

• Activitat correcta: a partir de la desrreflexió (lògica no lineal) el pacient pot ignorar les seves neurosis focalitzant la seva atenció fora d'elles. El que té que fer és potenciar els valors personals. Hi ha persones que pateixen un “existeixalvacum de l'home”, és a dir, es queixen de sentiments d'una falta de sentit a la seva vida.

La intenció paradòjica es basa en el fet de que determinada quantitat de patogènia que hi ha a les neurosis fòbiques i obsessiu-compulsives es deu a l'augment de l'ansietat i les compulsions que produeix per l'esforç en evitar-les o fugir. El que s'ha d'aconseguir és canviar l'actitud del pacient cap a eixa simptomatologia; és útil en la teràpia a curt termini, fonamentalment en els casos d'ansietat anticipatòria.

En la logoteràpia l'objectiu és el desplaçament de l'èmfasi dels aspectes afectius, als cognitius, de la conducta humana. La feina del terapeuta és ajudar al pacient a trobar significat a la vida, s'utilitzen tècniques com:

• Els diàlegs socràtics, que consisteixen en qüestionar mitjançant preguntes les interpretacions del pacient.

• La desreflexió, consisteix en redirigir l'atenció de forma que la persona li done una atenció inadequada al símptoma. Ex.: sueter negre i por a l'obscuritat.

• Intenció paradòjica; on l'objectiu és canviar l'actitud del pacient cap als seus símptomes. En general s'anima a la persona a intensificar el símptoma creant d'esta forma un nou context d'aparició. Dins de la intenció paradòjica es resalta que les solucions que tria la persona són l'autèntic problema.

El drama de Moreno

És una tècnica que intenta reunir tècniques dramàtiques, sociometria i teràpia de grups. A Moreno se'l considera l'iniciador de les teràpies de grups i de les tècniques sociomètriques, la més utilitzada és el sociograma, per a coneixer la dinàmica de les interrelacions dels xiquets a l'escola.

Reich

Les teràpies comportamentals i energètiques són derivades de W. Reich. Estan caracteritzades per centrar l'atenció i la intervenció en els aspectes corporals, es vinculen els conflictes amb els bloqueigs energètics localitzats en el cos.

Derivada d'esta és la bioenergia de Lowen

L'anàlisi transaccional de Berni

Aquest autor fonamentalment escriu obres de caràcter divulgatiu, elabora un model dels “estats del Jo” que condueixen a una sèrie de transaccions o jocs. Els tres estats del Jo són: el pare (P), l'adult (A) i el nen (N).

El Pare ve de les actituds paternals interioritzades en la infància. Està relacionat amb les normes socials, morals actituds protectores, castigadores...

L'Adult representa l'exposició o expressió objectiva de la realitat, es manifesta en comportaments racionals, és el que media entre el pare i el nen.

El Nen representa els instints, desitjos i sentiments que van sortint espontaneament de la persona.

En l'anàlisi transaccional s'intenta descobrir la dinàmica interna d'aquests estats del Jo predominants. Hi ha tres tipus de transaccions:

• Transaccions complementaries ' hi ha diàleg, cooperació i enteniment. De pare a nen, d'adult a adult.

• Transaccions creuades ' el missatge activa en el receptor un estat del Jo inadequat, sorgeix el conflicte i la comunicació té tendència a trencar-se.

• Transaccions ulteriors ' el missatge es transmet a dos nivells, verbal i noverbal, simultàniament i de forma no congruent, creant-se confusió.

Crítiques a les teràpies fenomenològiques

Una fa referència al llenguatge que utilitzen, que pot ser esotèric, complex o poc clar.

Els procediments de tractament són incomplets al llevar-li la importància a l'avaluació i a la història del client; i es pot d'esta forma, passar per alt aspectes importants per al diagnòstic.

Els procediments de tractament són de vegades poc realistes i poc clars a més que és difícil que un terapeuta no jutge o siga directiu.

Els efectes benèfics no ha estat demostrats científicament.

Les teràpies fenomenològiques poden ser “perilloses” en certes circumstàncies, sobretot a nivell de sentiments. Es sol subestimar la formació acadèmica i poden haver formacions de terapeutes que no estan lligats a la llicenciatura de .

Aquests procediments són aplicables a persones intel·ligents i introspectives. No són vàlides en general per a problemes greus, per a xiquets o per a persones que estan en un estrès agut ni tampoc en retrasats.

Les teràpies fenomenològiques si que aporten bones ferramentes d'assessorament, per ex. Les tècniques de Rogers són els procediments d'entrevista més productius.

Com els mètodes es centren en el creixement personal i en el que es pot aplegar a ser, tots podem beneficiar-se d'elles, encara que no es tinguen problemes específics ja que no es centren en la patologia.

T.5 Teràpia de modificació de conducta

• Supostos

• Es centre en la conducta manifesta a nivell quantitatiu i avaluable.

• Es centren en l'anàlisi de l'así i ara.

• Les conductes inadaptades són adquirides de la mateixa forma que qualsevol altra conducta, és a dir, per aprenentatge. Els tres models bàsics són Condicionament Clàssic, Condicionament Operant i Aprenentatge per Modelat.

• La teràpia de conducta manté que l'aprenentatge pot ser molt efectiu en el canvi de conductes inadaptades.

• Inclou l'establiment d'uns objectius terapèutics específics i ben definits, l'avaluació i el tractament estan molt relacionats, dirigint-se a modificar eixes conductes inadaptades.

• Defensa el situacionisme i interaccionisme. Ressalta la importància de l'ambient en el comportament en el comportament de les persones. No rebutja la teo dels trets de personalitat, sols que els considera més difícils d'investigar i també les considera menys importants.

• La teràpia de conducta aporta validesa científica a les seves tècniques, és a dir, és necessària la comprovació de l'eficàcia del procediment.

• Estratègies i tècniques

Els procediments conductuals elaborats per a canviar comportaments dins del paradigma del condicionament operant s'utilitzen tant per augmentar com per a disminuir conductes.

Són de tres tipus:

1) Augment de conductes:

• Reforçament: és un procediment que serveix per a mantindre o incrementar una conducta.

Reforç (+)' una R augmenta en prob. d'aparició si es seguida per un E (+)

Reforç (-)' una R augmenta en prob. d'aparició si es seguida per l'eliminació d'un E (-)

El reforç és diferent a recompensa. La recompensa ha d'agradar sempre.

• Principi de Premarck: manté que si una conducta de baixa prob. d'aparició es seguida per una d'alta prob. augmenta la prob. de la primera. Ex.: ficar-se a estudiar i fumar un cigarret.

Les conductes que a una persona li agrada fer voluntàriament poden utilitzar-se per a reforçar els comportaments de baixa freqüència.

• Control d'Estímul (Ed): existeix control d'E, o el que és el mateix, l'E és discriminatiu, quan hi ha una gran prob. de que una R particular ocasiona en la presencia d'un E antecedent particular. És emetre conductes baix circumstàncies determinades.

2) Disminuir conductes:

• Com usar adversativament els reforçadors:

L'extinció: es deriva de reforçar una conducta. Esta conducta en un primer moment augmenta en duració, freqüència i intensitat i després desapareix, encara que poden haver “reaparicions”. El problema està en resistir eixe augment del comportament “que serà desadaptatiu”.

Cost de Resposta: consisteix en eliminar recompenses o reforçadors que NO són contingents amb el manteniment de la conducta. És a dir, es retiren recompenses quan es realitza un comportament però que no són recompenses que el mantenen ja que en aquest cas seria extinció.

Temps Fora: és un procediment mitjançant el qual es retira l'accés a les fonts de reforç durant un període de temps contingent a l'emissió de la R. És recomanable evitar l'emocionalitat, és a dir, no estar enfadat i que la durada siga breu (entre 1 i 5 min.) Si és més temps, es distrauen, hi ha que tindre en compte els llocs de temps fora.

Saciació: és l'utilització dels reforços de forma adversiva i el problema radica en que no es pot realitzar amb el comportament que perjudiquen.

Reforç Diferencial de taxa Baixa: reforç d'altres conductes que es donen a la vegada però que no són en sí l'objectiu.

• Presentar E adversius:

Càstig: consisteix en introduir un E punitiu que redueix l'aparició d'una R. Els millors resultats s'obtenen amb una intensitat moderada. El problema radica en que sols l'ensenya el que no es deu fer, per tant, sa de combinar amb reforç (+).

Sobrecorrecció: és una tècnica que combina 1) l'aïllament, 2) la pràctica (+) i 3) el càstig. Té dos components bàsics; 1.- La sobrecorrecció restitutiva: fa referència a sobrecorregir els efectes ambientals d'un acte inapropiat. Ex.: netejar tot si sa embrutat una cosa. 2.- Sobrecorrecció de practica (+): consisteix en realitzar la pràctica intensiva de formes “massa correctes” de la conducta rellevant. Ex.: “toc, toc. Hola bona tarda. (fer reverència).

3) Crear conductes noves:

• Moldejament: serveix per a crear una conducta nova, sol establir-se per aproximacions successives. Es parteix de que els components d'eixa conducta ja existeixen en eixa persona i s'utilitza quan fallen altres procediments.

• Encadenament: serveis per a unir conductes que ja han estat apreses. Un ex. típic és l'escriptura. L'encadenament cap enrere és com es deu utilitzar per que es recibeig primer el reforç.

• Altres estratègies i tècniques (Cond. Clàss.)

Generalment quan el EC es presentat sense l'aparició de l'EI la RC tendeix a estingir-se. Però de vegades no apareix aquesta extinció, produint-se el que s'anomena “la paradoxa neuròtica”.

la paradoxa neuròtica: dins de les explicacions de la paradoxa, estaria la teo dels dos factors de Mower. Esta teo manté que la persona aprèn a evitar l'EI, la qual cosa fa que l'extinció siga impossible.

El 1er factor fa referència a l'ansietat condicionada a cert E.

El 2on factor és la R de fugida o evitació.

La teo de la incubació de la neurosi d'Enseynk: segons aquesta, quan un EC és fort i es presentat en un temps llarg, aquest pot actuar com un EI. El que fa la incubació és incrementar la R de por.

Tècniques per a superar l'ansietat:

• Desensibilització Sistemàtica (DS) (Wolpe):

Està dissenyada per a superar les fòbies i els problemes que duen una gran quantitat d'ansietat. Els passos a seguir són : 1er) aprenentatge de les unitats subjectives d'ansietat. (USA). Es fan d'una magnitud que va de zero a cent.

2on) Client i terapeuta elaboren la llista de situacions de més a menys contingut fòbic i es realitza la jerarquia. En cada sessió poden treballar-se entre 2 i 4, 5 escenes. La jerarquia no deu sobrepassar les 20. Han de ser concretes, realistes i adaptades i es fan a partir d'un anàlisi conductual. 3er) Aprenentatge de la relaxació. En general s'utilitza el mètode de Jacobson però pot ser per imaginativa o per respiració. 4rt) Quan ja està relaxat s'aplica la tècnica presentant la jerarquia d'ítems mitjançant la imaginació. Un ítem o escena va debilitant-se quan es pot imaginar sense ansietat.

Per a completar la jerarquia, és entre 2 i 4 h. però les sessions solen ser entre 15 i 20 mín. A esta tècnica també se l'anomena contracondicionament. També pot donar-se la DS in vivo; es segueix la mateixa lògica per aproximacions graduals als E fòbics.

• Inundació:

En contrast amb la DS el que es pretén és produir la màxima ansietat. Pot ser imaginativa o in vivo. La idea bàsica és mantindre a la persona en un nivell alt d'ansietat fins que tinga lloc l'extinció. Es una tècnica que fica els clients baix una tensió considerable per tant sols pot fer-se per terapeutes experimentats i amb el consentiment de la persona. La durada sol ser entre 40, 60 mín., 2h.

• Teràpia Implosiva (Stampff)

És similar a la inundació però s'inclouen escenes amb contingut analític, sentiments, impulsos reprimits... Sols és adequada per a terapeutes experimentats.

• Tècnica del Modelatge Participant

Consisteix en demostracions graduals + participacions graduals. Els factors més importants per a la seva eficàcia són:

1) l'extinció vicaria. Veure a l'altre fer-ho.

2) En la fase de demostració, el client té que adquirir coneixement i informació que alivien la por.

3) L'adquisició de les habilitats rellevants, és a dir, el saber com realitzar una activitat.

4) En la fase de participació és quan es produeix l'extinció directa, la presencia del terapeuta és molt important en ella, ja que dona suport físic i emocional al client. deu d'estar per a minimitzar els problemes (estar al costat)

Tècniques d'autoeficàcia i reducció de la por:

Bandura (aportacions en teràpia Cognitiva)

Bandura manté que la informació aportada en la teràpia és la que convenç al client de que és capaç de fer una R i que aquesta és la que el conduirà a uns resultats.

Diferència entre expectatives de resultats (quan una R donarà el resultat esperat) i les expectatives d'autoeficàcia (fan referència a quan un es veu capaç de realitzar eixes respostes).

La informació que es transmet en la teràpia he de tindre en compte:

1.- L'execució real dels aconseguiments (logros)

2.- En la fase de demostració, el client ha de tindre i adquirir el coneixement necessari per alleugerir la por.

3.- L'adquisició de les habilitats rellevants per a realitzar una activitat determinada.

4.- En la fase de participació, és molt important, la persuasió verbal. S'ha de tindre en compte els canvis en l'activació fisiològica.

• Contracondicionament aversiu

S'utilitza dins del paradigma del CC com el de CO. S'han de seguir tres criteris abans d'aplicar un tractament aversiu.

1.- Informar al client de tot el procés.

2.- Haver comprovat l'eficàcia del tractament que es vol utilitzar.

3.- S'ha d'aplicar quan no hi ha altra alternativa.

Hi ha que diferenciar-lo del càstig en que aquest s'utilitza per eliminar una R i és típic del CO. Pel contrari, el contracondicionament aversiu està dissenyat per canviar la força (o valència) d'un conjunt d'E (per exemple, el tabac).

Entrenament en Asertivitat

Autors diferencien en tres tipus de conductes, comportaments, R que tenen les persones:

1.- Conducta Assertiva

2.- Conducta Agressiva / Agressivitat Passiva

3.- Conducta No Assertiva

La Conducta Assertiva s'expressa de forma manifesta i sense exercir coacció sobre l'altra persona.

Característiques:

És una conducta interpersonal que inclou l'expressió honesta i directa de pensaments i sentiments. És apropiada socialment i es tenen en compte els sentiments i el benestar de l'altre.

La Cond. Agressiva / Agressivitat Pasiva s'expresa de forma manifesta, però de manera coertiva sobre l'altra persona. Viola els drets dels altres.

La Conducta No Asertiva es caracteritza per la no expressió de la conducta, es fa de forma indirecta, però sense intimidar ningú. Estaria dominada per quedar bé i evitar conflictes.

Els passos a seguir en el tractament són: 1er) Determinar la necessitat de l'entrenament mitjançant qüestionaris o el rol playing. 2on) L'assaig conductual. El terapeuta és el que sumistra la R adequada a través del moldejament, pot fer-se entrenament en assertivitat o en grups.

Tècniques d'autocontrol

En elles, s'emfatitza una R activa d'afrontament per a poder controlar una situació problemàtica. Són + apropiades on les conseqüències i les recompenses a LT són més avantatjoses que les de CT

El problema resideix en autocontrolar el no obtindre un plaer immediat i esperar la recompensa posterior. El fonamental és ensenyar a anticipar conseqüències d'un comportament determinat. Les tècniques utilitzades poden ser el Control d'E.

• El Model de Kanfer (model d'autoregulació)

Va elaborar unes tècniques per a augmentar l'autocontrol:

1) Autoobservació;

2) Autoavaluació;

3) Autoreforç o (“autocàstig”)

• Altres tècniques segueixen models Cognitius:

La solució de problemes, les tècniques autoinstruccionals... Dins de l'autocontrol, Thoresen, Mahoney, mantenen que una persona realitza una conducta quan existeix el component d'esforç.

L'objectiu dels tractaments conductuals és la modificació de la conducta inadaptada. En general els tractaments són breus i tenen un nombre limitat de sessions. El terapeuta deu ensenyar a l'oient l tecnologia conductual apropiada per a solucionar el seu problema; es pretén potenciar d'aquesta manera, el paper actiu del client.

Els tractaments han estat més centrats en problemes d'ansietat però les tècniques s'han aplicat en moltes àrees (malalts psiquiàtrics hospitalitzats, xiquets, discapacitats, obesitat, hàbits laborals, etc)

El criteri d'èxit ha de tindre sempre un referent conductual específic, que pot ser l'increment o la disminució d'una conducta determinada. I ha d'estar avaluada per procediments específics. A l'actualitat ja entren altres variables com el grau de satisfacció o benestar del client.

A partir dels anys 70 és quan la teràpia de conducta es consolida dins dels àmbits de tractaments. Els investigadors es centren en el perfeccionament de les tècniques i la seva eficàcia. Per exemple, es realitza investigació per a descobrir els ingredients terapèutics responsables de l'eficàcia d'una tècnica; és el que s'anomena “desmantellament”. Apareixen obres sistematitzant el coneixement, són obres d'autors com Kamfel (autocontrol), Wolpe (suport ), Bandura...

Es supera el determinisme ambiental inicial i es dona importància als constructes mediacionals, fou molt important l'aportació de l'autocontrol.

Hi ha una tendència a la interdisciplinaritat. Es busquen les relacions entre personalitat i tractament conductual, medicina.

Els tractaments es van aplicar a l'àrea de la salut (medicina comportamental), l'aportació es centra en intentar modificar les conductes problemàtiques. També l'adherència als tractaments i la utilització de canvi en els estils de vida. Dintre de la salut: model biosocial.

• Crítiques

• Fa referència als tipus de dissenys que exigeixen el control de l'ambient que rodeja la persona. Lab vs Natural

• Hipervalorització de l'observador extern, és a dir, l'objectivitat és difícil d'aconseguir i de vegades es perd la vivència i el patiment que té la persona.

• Supòsit associacionista, els processos complexes són la suma dels simples. Tal cosa no es certa en les persones.

• Isomorfismes de processos i lleis entre espècies diferents, és a dir, pot haver semblança en algunes conductes i R però no necessàriament isomorfisme.

• No tenen eficàcia en tots els problemes hi ha altres formes de resoldre'ls i no sols per els principis de l'aprenentatge.

T.6 TERÀPIES COGNITIUCOMPORTAMENTALS/TERAPIES COGNITIVES

Les Teràpies Cognitiucomportamentals (TTT) intenten integrar diversos enfocaments; les línies d'investigació que han contribuït a la seva aparició són:

• Teo cognitiu-semàntiques ' Ací parteixen els autors de que el trastorn mental és fonamentalment un desordre del pensament. Es ressalta la importància del llenguatge i les creences personals. Autors com Kelly, Ellis i Beck.

• Teo Aprenentatge Social ' Segons esta teo, una gran part de l'aprenentatge humà està mediatitzat cognitivament, per altra banda, en lloc de R a les conseqüències ambientals, les persones responen a les representacions cognitives dels esdeveniments ambientals. Un autor important és Bandura i el que ell anomena “determinisme recíproc”, que fa referència a la interacció continua entre les variables conductuals, les variables cognitives, les afectives, fisiològiques i ambientals.

Ellis ' Va desenvolupar la teràpia racionalemotiuconductual (TREC). Parteix de que el patiment de les persones és ocasionat per les formes inadaptades que tenen de construir-se el seu món i a les creences irracionals que mantenen. El terapeuta ha d'intentar 1) determinar els fets que pertorben al client 2) Ajudar a descobrir les pautes de pensament i les creences que donen lloc a les emocions (-). 3) Ajudar a canviar estes pautes de pensament i creences. L'objectiu de la teràpia és aconseguir que el client deixe les seves creences irracionals i els comportaments autodestructius que de vegades els acompanya i potenciar al màxim la seva forma racional de pensar i creure.

Segons Ellis, totes les principals irracionalitats humanes s'agrupen en quatre:

1/ Sentir-se horrible.

2/ No poder suportar quelcom.

3/ L'autocondemna.

4/ La necessitat pertorbadora (s'agrupa en tres nuclis fonamentals):

4.1. Tinc que actuar bé i guanyar-me l'aprovació dels demés o del contrari, soc considerat com a “podrit”.

4.2. Tu deus actuar bé i de forma justa amb mi o al contrari, eres un canalla.

4.3. Les condicions en que visc deuen seguir sent bones i fàcils per aconseguir tot el que vull sense molt d'esforç o incomoditat, o del contrari, es converteix en despreciable i la vida no mereix la pena viure-la.

[...]

Esquema didàctic per a treballar les idees irracionals (a-b-c)

A'Situació o element Activador.

B'Creences. Poden augmentar o disminuir les conseqüències. Pensaments, Imatges... respecte a la Situació.

C'Conseqüències Conductuals i Emocionals

D'La Discussió i el debat amb el terapeuta sobre les creences irracionals. El terapeuta ha de ser directiu i persuasiu, i el client ha d'aplegar a la conclusió de que les seves creences són irracionals.

E'Emoció. La finalitat de la teràpia és que el terapeuta amb el client han de crear el canvi emocional. Seria la part + important de la teràpia ja que, la persona canvia de comportament i emocions, i no sols de pensament.

Beck' També dessenvolupa una teràpia centrada en la depressió. Postula tres conceptes bàsics:

1) Els fets cognitius, que fan referència al contingut del pensament en forma de pensaments automàtics i són difícils d'interrompre; estan formats per el que ell anomena la triada cognitiva:

YO= visió (-) d'un mateix

MÓN= interpretació (-) de les experiències

FUTUR= visió (-) del futur

2) Processos Cognitius: fan referència a les formes en que les persones depressives processen la informació:

a) El raonament dicotòmic: que és la tendència a pensar en formes extremes.

b) La sobregeneralització: quan a partir de poca informació s'aplega a conclusions de gran importància. Relaciona amb l'abstracció selectiva, s'extrauen parts de la realitat però no les més importants.

c) Modificació: és la tendència a veure els fets com a molt + importants, amenaçants o catastròfics del que objectivament són.

d) Inferència arbitrària: és la tendència a elaborar conclusions quan es manca de vivència.

e) Personalització: tot gira al voltant de la persona.

Una de les crítiques que reb Beck respecte els errors cognitius és que els depressius poden percebre la realitat molt bé, poden ser massa realistes.

3) Les estructures cognitives es refereix als esquemes que determinen a quins fets es presta atenció i com s'interpreten.

[...]

1.- Estratègies i tècniques.

Dins dels tractaments cognitiucomportamentals estarien les teràpies cognitives; en elles s'ajuda als clients a partir de 1) Localitzar els pensaments (-) automàtics. 2) Identificar els erros cognitius i 3) Substituir-los per creences, pensaments i habilitats socials més adaptades.

Les estratègies utilitzades són el registre de pensament, el que té que fer la persona és escriure en els moments en que es trobe mal; l'objectiu és comprovar eixe nexe que pot haver entre pensament i emoció (conseqüències).

Comprovació de les predicions (-);

Assignació de feines per a casa;

Assaig cognitiu, que consisteix en imaginar els passos d'una seqüència conductual i els pensaments que estan involucrats.

Un altra de les tècniques utilitzades és la solució de problemes, entrenament en asertivitat...

2.- Entrenament de les habilitats d'afrontamet en

l'inoculació d'estrés (Meichenbaum)

A partir de la idea de vacuna va elaborar un programa d'entrenament per a proporcionar a la persona una defensa contra l'estrés; el va nomenar IE. Inclou tres passos:

1er) Conceptualització: és la fase educativa; en ella hi ha que ajudar al client a desenvolupar una millor comprensió de les característiques de l'estrés i de l'afrontament.

2on) Entrenament en l'habilitat d'afrontament: el terapèuta es deu assegurar que van a ser utilitzades. Ex: relaxació, autoinstruccions, detecció de pensaments...

3er) Aplicació: el que s'ha de fer és proporcionar l apràctica gradual de les diverses activitats d'afrontament.

El terapeuta deu ajudar a clarificar les avaluacions que es fan dels fets i com les avaluacions correctes poden facilitat l'afrontament.

3.- Solució de Problemes (D'Zurilla, Golfried)

5 Passos:

1) Orientació General: hi ha que ensenyar a la persona a acceptar les situacions problemàtiques com quelcom normal. També ha de reconeixer les situacions problemàtiques quan es donen. Hi ha que ajudar a inhibir, frenar, la tendència a Respondre a un problema de forma impulsiva.

2) Definició i la formulació del problema: hi ha que definir el problema de forma operativa i classificar tots els elements.

3) Generació d'alternatives (brainstroming): característiques: a) S'ha d'eliminar la crítica b) S'ha de donar via lliure a les idees c) Generar una gran quantitat d'altrenatives; és fonamental aplaçar qualsevol judici sobre elles. I per altra banda, la quantitat produirà al final qualitat d'alternatives.

4) Presa de decisions: sopesar totes les idees. S'ha de fer una valoració realista de cada alternativa. Hi ha que triar l'alternativa més viable (no la perfecta i ideal). Triar altres alternatives que considerem valides si falla la primera.

5) Verificació: fa referència a la comprovació objectiva dels resultats s'ha de fer una valoració de l'alternativa triada i, si és necessari, s'ha de realitzar els canvis que considerem oportuns.

T7. MODELS SISTÈMICS

Aquests models centren els objectius terapèutics en la modificació de patrons d'interaccióinterpersonal; es varen desenvolupar dins de la teràpia familiar però en l'actualitat també s'apliquen en teràpia de parella i individual. El concepte bàsic que unifica tots els enfocaments és el de sistema. Segons Freixas: “un sistema és un conjunt d'elements dinàmicament estructurats on la totalitat genera unes propietats que en part són independents de les que posseeixen els seus elements per separat. Per a comprendre el comportament d'un sistema s'ha de tindre en compte els elements, les propietats, les interaccions i les propietats que sorgeixen de les interaccions de la totalitat.

Hi ha moltes escoles Sistèmiques, però les més importants són:

• L'escola interaccional del MRI

• Escola estructural estratègica

• Escola de Milan

L'escola interaccional del MRI

El llibre “Cambio” de Watzawick, Weakland i Fish (1974), fou l'obra més significativa en l'origen d'esta escola (segona generació de Palo Alto); parteixen de que “la solució és el problema”, és a dir, els problemes que presenta la gent són en general solucions no adaptades que la persona utilitza.

La intervenció es dirigeix fonamentalment a la funcionalitat de la conducta problemàtica i trencar el procés que manté el problema.

• Canvi 1: aquests no suposen una modificació en l'estructura del sistema ni del funcionament, és a dir, mantenen el problema.

• Canvi 2: són els que aconsegueixen canviar els paràmetres del sistema ja que suposen la resolució del problema per a aconseguir-ho, solen utilitzar intervencións paradòxiques que contradiuen el sentit comú.

L'escola interaccional MRI planteja el tractament en 10 sessions, amb certa independència del tipus de trastorn. És el que s'anomena teràpia breu.

Escola Estructural Estratègica

Haley i Minuchin es centren en la dinàmica interaccional que es dona en els sistemes triàdics., és a dir, mantenen que els sistemes s'organitzen en forma de 1) Aliances i 2) Coalicions que requereixen un mínim de tres membres.

L'aliança fa referència a proximitat de dos o més membres en contrast amb un membre que es situa més distant. Són obertes per similituds i proximitats.

La Coalició es produeix quan la proximitat d'una aliança es constitueix en contra de la tercera part. Són negades i per tant més difícils de detectar.

Minuchin: Diferencia entre famílies aglutinades, on és difícil la individualitat; i les que anomena famílies deslligades, on es dona una excessiva individualitat. De vegades poden haver carències afectives.

A partir d'ací, Minuchin estableix els mapes estructurals de la família en les seves aliances i coalicions.

Aquest tipus de teràpia és eficaç en els trastorns d'adolescència, delinqüència, inici d'eskizo i drogaaddicció.

Escola de Milan

Mara Selvini-Palazzoli (la més significativa de l'escola), va escriure l'obra “Paradoxa i contraparadoxa”.

Les investigacions estan centrades en les famílies que tenen una organització molt rígida, el que anomenen “transacció psicòtica”. Les intervencions estan centrades en problemes d'anorèxia i trastorns psicòtics.

Des del primer contacte telefònic s'estableix una hipòtesi inicial dels motius per els quals eixa família recerca ajuda, després en preguntes que s'anomenen “en cercle” s'intenta investigar les diferents o les definicions de la relació dels membres de la família. Les intervencions es centren en una estructura de 10 sessions, però mensuals. Per a donar temps a que la família vaja consolidant-se el que es treballa en la teràpia. A partir d'aquest tractaments sistematitzat plantejat en totes les famílies, Mara va elaborar la teoria dels jocs psicòtics.

Estes tres escoles encara que presenten formulacions diferents, tenen una gran interacció entre elles. No pretenen modificar directament les conductes problemàtiques, sinó que parteixen de que la conducta disfuncional és una expressió de patrons d'interacció interpersonals disfuncionals.

Com a mètode d'aval els terapeutes familiars introduïen el “mirall de visió unidireccional”. En general, un o dos terapeutes entrevisten a la família i l'equip està darrere observant les interaccions.

Efecte palanca + val manya que força

Recursos tècnics utilitzats (en les tres):

• Reformulació: en ella es tracta de canviar el marc conceptual o emocional on es produeix una situació problemàtica. Es pot utilitzar la reestructuració cognitiva, la redefinició...

• L'ús de la resistència al canvi amb propòsits terapèutics. És una aportació de Milton Erickson. Partia de que hi ha persones que acudeixen a teràpia per a demostrar-se que el seu problema no té solució i al mateix temps demanen una solució immediata i ràpida i en estos casos els consells es repliquen constantment. Este cercle es pot trencar plantejant preguntes del tipus “perquè tens que canviar?”. S'utilitzen les tècniques d'intenció paradoxal.

• Un altre recurs és la prescripció de tasques o feines a realitzar per la família o la persona (deberes).

• Il·lusió d'alternatives (Erickson), es produeix quan es donen a triar dos alternatives suggerint que no es poden donar altres. Dins del context terapèutic, són del tipus “pot triar contar-me ara el problema o després”.

• L'ús d'analogies parteix de l'ús de les anècdotes d'Erickson. El terapeuta parla d'un problema que té similitud metafòrica amb el problema del client.

• Qüestionament en cercle. Parteix de la noció de Bateson de que la informació és una diferencia que produeix una diferència. El terapeuta és el que selecciona certs fets, els relaciona, els compara i els diferencia.

Valoració Crítica

Els avantatges és que els models sistèmics són els únics que reconeixen l'existència de la complexitat de les relacions interpersonals en l'actualitat. Eviten plantejaments reduccionistes, és a dir, mantenen que en molts problemes de la vida quotidiana la relació causa-efecte no és lineal.

Crítiques: estan centrades en que la metàfora de la família com a un sistema es considera de forma literal. Centrar-se sols en els problemes de comunicació no és suficient en molts casos.

T. 8 RELAXACIÓ I HIPNOSI

1.- Schultz

Se'l considera el pare de la relaxació a Europa, va descobrir que les sensacions de pesadesa i calor que utilitzaven en la hipnosi podien utilitzar-se per induir la relaxació; anomenà al seu mètode com autorelaxació concentrada o entrenament autogen. Uns 6 mesos per a dominar-la.

2.- Jacobson

A Estats Units va publicar al 1929 el mètode de relaxació progressiva, este autor va descobrir que pensar en un determinat moviment muscular ficava en funcionament els músculs abans que eixa contracció fora percebuda per la persona. Se'n adonà del desgast que suposava per a l'organisme el fet de que gran part dels músculs estigueren constantment en un grau de tensió innecessari. L'objectiu del mètode és que la persona siga conscient de la tensió muscular i de la distensió o relaxació.

3.- Relaxació passiva

Està centrada en la respiració i la imaginació, és especialment a les persones que no poden relaxar els músculs després de tensar-los. O si tenen problemes físics.

4.- Resposta de relaxació de Benson

Adaptà les tècniques orientals que utilitzen els mantra o paraules. Ell manté que qualsevol paraula pot funcionar per a realitzar el relaxament: pau, calma, harmonia... es demana a la persona que no forcí la relaxació i s'associa la paraula al soltar l'aire.

En totes les tècniques és fonamental la respiració

Passos:

• Relaxació generalitzada: tensar/destensar

• Relaxació diferencial. El subjecte deu diferenciar entre els músculs que té tensos i quins relaxats.

• Aplicar la relaxació en les tensions de la vida quotidiana.

Ôjö Descansar és diferent a Relaxar

Repòs	Relaxació
Respiració irregular	Respiració regular i lenta
Pols temperatura i pressió sanguínia es mantenen altes	Pols, temperatura i pressió baixen
Lleugers moviments: arrugar el front, moure la cama...	Els moviments i les arrugues corporals van desapareixen
Persisteix el reflex rotular	Desapareix el reflex rotular
Encara hi ha espasmes de colon	Desapareixen els espasmes de colon
L'activitat mental pot ser alta, hi ha inquietud i opressió	Desapareixen temporalment amb la pràctica
L'ansietat i el nerviosisme continuen després del descans	La pertorbació nerviosa progressivament disminueix o desapareix

Hipnosi

Def. Hipnosi: pot definir-se com l'estat semblant al somni, produït per l'hipnotitzador en un individu que es permet a ella mateix acceptar i respondre a certes suggestions específiques.

		Escola de la Salpetriere		Teòrics del Trànsit Weitzenhoffer, Shor, Hilgard, Spieger
							Charcot Estat patològic
HIPNOSI
		Escola de Nancy		Teòrics del No-Estat T.X. Barber, Sarbin, Coe, Sapnos	Totes les persones tenim capacitat de suggestió. Entrenable
							Liebault, Bernheim Suggestió i expectatives

		INVESTIGACIONS
Indicadors fisiològics Exp. Subjectiva Factors cognitius Aplicabilitat Trastorns 				Fonts de Variabilitat: Tipus d'aval. Mostra utilitzada Tipus de tasca Context d'aplicació Objectius Variables de procediments (González-Ordi i Miguel-Tobal, 1994)

Mites sobre la hipnosi

• La hipnosi implica una pèrdua de consciència i en la forma de somni.

• La hipnosi implica una rendició de la voluntat i per consiguient, el subjecte es trobava baix el control de l'hipnotitzador

• El individus crèduls i els tontos, així com les dones, s'hipnotitzen més fàcilment.

• La hipnosi pot utilitzar-se per a que la gent faja o diga coses que normalment no faria.

• La hipnosi és perillosa.

• Els hipnotitzadors deuen ser energètics carismàtics o misteriosos.

• La hipnosi sols ocurreix quan s'utilitza formalment.

• La hipnosi és teràpia.

• La gent no pot parlar quan està en hipnosi ni pot recordar el que passa una vegada està fora de la hipnosi

• La hipnosi no pertany al camp de la psicologia científica.

• La hipnosi pot deixar a la persona “enganxada” en un trànsit.

• La hipnosi pot provocar reaccions excepcionals i quasi màgiques en les persones.

Suggestió: quan no hi ha suggestió es converteix en relaxació.

Bernheim: “la suggestionabilitat és l'aptitud del cervell per a rebre una idea i transformar-la en acte”.

Wundt: “és la causa principal sinó l'única dels estats hipnòtics”

Record sensorial Actuació Associació

Automatisme E. Discriminatiu

Stern: “ la transmissió inmediata (o adopció) d'una actitud ”

Condicions:

• Suggestibilitat de la persona

• L'ambient suggestiu (variables situacionals)

• L'àrea personal implicada

• No s'exten a totes les àrees d'interés

• Pot ser restringida per la voluntat

MÈTODE D'HIPNOTISME

• Fase prèvia

• Generar un “rapport” adequat

• Clarificar conceptes erronis

• Comprovar la suggestionabilitat de la persona ( exercici dels llibres, maleta, vent...)

• Procediment

• Col·locar al subjecte en cadira o silló còmodament

• 1er Pas Inducció (5 ó 6 min.) Els símptomes de la hipnosi es descriuen en temps futur (ex: “es sentirà pesat i somnolent)

• 2on Pas Aprofundització (10 min.) Són procediments de profundització: la tècnica de l'escala, la tècnica del buseig, tècnica de la fragmentació, levitació de la mà i el braç, contar/respirar, lleugeresa, respirar, imatge del rellotge d'arena...

Inflexió de veu, més ferma, comencem les suggestions en temps present (ex: sent pesadesa en els braços...)

• 3er Pas Control hipnòtic. Suggestions terapèutiques directes i emfàtiques (ex: a partir d'ara...) Temps passat, pressent i futur

• Eixir de la hipnosi

• Mitjançant el procediment invers a la inducció

• Contant d'un a deu i alçant el to de veu

• Mitjançant una suggestió post hipnòtica ja establerta

• Mai deixar-ho bruscament, sinó de forma gradual

COM FUNCIONA LA AUTOHIPNOSI

Suggestió de fons externes		Sentit de crítica	Ment conscient	Ment subconscient
				Magatzem de la memòria

Classificació i Proves per al trànsit hipnòtic

FASE	PROVA
Hipnoidal	Relaxament Moviments dels parpelles Tancar els ulls Sensacions d'aletargament
Trànsit Lleuger	Catalèpsia d'ull i dels membres Respiració profunda i lenta Profundització progressiva de l'alertagament Anestesia
Trànsit Mitjà	Amnèsia parcial Anestèsia del guant Suggestions posthipnòtiques
Trànsit Profund (somnambulisme)	Al·lucinacions (+) i (-) Capacitat per obrir els ulls sense trànsit afectiu Anestèsia i analgèsia posthipnòtiques Amnèsia completa i extensa Acceptació de suggestió posthipnòtiques estranyes Regressió en la edat i revivificació Pal·lidesa dels llavis Al·lucinacions posthipnòtiques

T. 9 EFICÀCIA DE LES TERÀPIES. PRINICIPIS COMUNS A TOTES LES TERÀPIES

Jerome Frank

La postura de Frank es considera un exponent d'integració entre les teràpies incloent la teràpia de conducta. Manté que en totes elles es dona un denominador comú el que ell anomena la desmoralització dels clients, és a dir, tots acudeixen a consulta en un cert nivell d'estrès.

Caract. de la desmoralització:

• Incompetència subjectiva.

• La pèrdua d'autoestima.

• Desesperança, és el sentiment de que ningú els pot ajudar.

• Desempar, sentiment de que els altres podrien ajudar però no ho fan

• Confusió cognitiva, sensació de falta de control, por a tornar-se boig.

Els símptomes (+) de la desmoralització: ansietat, depre, soledat i conflictes amb persones significatives. Aquests símptomes interactuen amb els específics de cada persona, agravant-se mútuament.

Principis terapeutics proposats per Frank

1.- El que la relació terapèutica té una gran carrega emocional, en ocasions és suficient per a la millora del client (desfogar-se).

2.- L'ambient curatiu que es dona en el lloc de teràpia té dos funcions: a) la primera, augmentar el prestigi del terapeuta i augmentar les expectatives del pacient. b) que el pacient es senta segur de la confidencialitat.

3.- Fa referència a que dins de la relació de teràpia existeix un esquema racional conceptual que anomena “Mite” i és l'explicació que el terapeuta fa del problema del client.

4.- Per un altra banda també estaria el “ritual”, que fa referència a la participació activa del client i del terapeuta.

El Mite i el Ritual tenen 6 funcions bàsiques:

• Enfortir la relació terapèutica. Crear un vincle.

• Ajudar a l'aparició i manteniment de les expectatives del client. Formen part d'aquestes expectatives la confiança, la motivació, les qualitats del terapeuta, l'aliança terapèutica...

• Proporcionar noves experiències d'aprenentatge que ajuden al client a perseguir els seus problemes de forma diferent.

• L'activació emocional és essencial per aconseguir el canvi ja que ajuda al client a motivar-se per intentar el canvi, facilitar-lo i també per augmentar la sensibilitat a les influències ambientals (coses bones del se voltant).

• Incrementar el sentit d'autoeficàcia, augmentar la sensació de domini i per tant, augmentar l'autoestima.

• Proporcionar oportunitats per a practicar dins i fora de la teràpia. També són útils per a comprovar els canvis.

Korchin i Sanz incorporen altres processos específics i comuns en les teràpies, que són:

• La suggestió i la persuasió.

• L'aprenentatge i el reaprenentatge.

En definitiva allò que és necessari però no suficient és un clima terapèutic marcat per una aliança terapèutica basada en la confiança i la veracitat. Sense el clima terapèutic cap teràpia pot donar resultats.

Les crítiques que rep Frank són

• Resta importància als procediments terapèutics com si sols la fe pugues solucionar el problema.

• No tots els clients van desmoralitzats a consulta.

• L'entrenament a teràpia segons Frank no faria falta, sols haurien de tindre qualitats bàsiques.

Les conclusions que va aplegar foren:

• Els pacients/clients que reben teràpia milloren més que els (grup control) que no reben teràpia formal en el mateix període de temps.

• Els estudis de seguiment mostren que amb independència del tipus de teràpia, la majoria de persones que mostren una millora inicial, la mantenen i de vegades acceleren una milloria que s'haguera optés sense tractament.

• La majoria dels determinants d'èxit terapèutic es basen més en les qualitats personals i en la interacció entre pacient i terapeuta que en el mètode particular de teràpia utilitzada.

• Hi ha certes condicions on el mètode terapèutic aconsegueix diferents significats en el resultat.

Així: 1.- Les teràpies conductuals són més efectives (resultats) per a fòbies, compulsions, obesitat i problemes sexuals.

2.- Les teràpies cognitives en les depre, però l'eficàcia (procés) estaria sempre en la relació pacient-terapeuta.

A partir de la modificació de conducta és quan va afiançant-se la utilització del mètode científic en el que respecta a la comprovació de l'eficàcia dels tractaments . Es destacaran dos aspecte fonamentals:

1) Objectivitat en les dades i un llenguatge comú que faja possible la replicació

2) Control: la capacitat de poder modificar les variables

Investigació en  teràpia:

Paul (variables de personalitat i tractament)

Reformula el concepte d'eficàcia en un tractament; per a ell, l'objectiu és saber quin tractament és eficaç en eixe tipus de qüestions.

1.- Amb quin client

2.- Amb quin terapeuta

3.- Amb que problema

4.- Amb que tècnica

5.- Amb quines condicions

Kazdin (modificació de conducta)

Al hora d'investigar plantetja que primer hem de comprovar si eixe tractament és eficaç; després, si és més eficaç que altres (llei del m´nim esforç, màxim rendiment); i en tercer lloc, és important conèixer els comportaments específics que expliquen el canvi, és a dir, el que és important és coneixer quins serien els suficients i necessaris, centrar-se en els aspectes pràctics i la resta eliminar-los.

Korchin (el procés  terapèutic)

Ressalta la interacció client/terapeuta i manté que el mètode científic deu respondre preguntes com: “De quina forma i degut a què ha canviat la persona?” “Són desitjables els canvis per al client, terapeuta, societat?”

Aquest plantetjament el que intenta és trencar el mite de la uniformitat que fa referència al supost de que tots els terapeutes, clients i formes de fer teràpia són iguals.

Deixa d'assumir-se que l'única font acceptable d'info és el terapeuta i entren els estudis de les variables situacionals (tipus de despatx, terapeuta home/dona...).

Actualment s'intenta quantificar el judici terapèutic, s'exigeix una mesura objectiva del canvi, bé a nivell de sentiments, pensaments o comportaments.

Altres tipus d'investigacions també es centren en aconseguir saber si el que s'aprèn a teràpia es generalitza a través de les situacions i dels temps.

Mètode de disseny

1 Estudis de N=1

Estudis de grups o dissenys entre

2 Disseny amb un únic subjecte o grup reduït

2.1 Estudis de cas (clínic) Prototípic del  anàlisi

2.2 Dissenys N=1

1) Dissenys intrasèries: * Canvis de fase simple

* Dissenys complexes intrafase

2) Dissenys intersèries temporals

3) Estratègies combinades

3 Dissenys amb grup de subjectes

3.1. Enquestes (surveys) clíniques

3.2. Estudis anàlegs

3.3. Assaig clínic

4 Eficàcia dels tractaments

Classificació de Nathan i Gorman (2002)

Classificació de Chambles i Hollon (1998)

5 Estratègies d'investigació

5.1. De resultat

1) Paquet terapèutic: fa referència a que s'apliquen un conjunt de tècniques, que suposa, van a solucionar el problema i es té que comprovar si amb elles s'aconsegueix eliminar-ho.

2) Desmantellament: s'aplica el tractament i es van eliminant els comportaments que no interessen.

3) Construcció: fa referència a que una vegada instaurà la intervenció es va afegint nous components i es va veient si augmenta o no l'eficàcia del tractament. Són comparacions qualitatives.

4) Paramètrica: es busquen comparacions quantitatives entre les tècniques; serveix per a conèixer els elements essencials i en quin grau.

5) Comparació: comparació entre tractaments.

5.2.Variació client terapeuta

En elles s'estudia la interacció entre clients i terapeutes diferents (sexe, edat...)

• Estudis de procés o estructura interna

S'analitza la dinàmica de la teràpia. Per ex.: la conducta no verbal.

• Estudis personalístics (Korchin, 76)

Clima terapèutic.

6 Tipus de grup control

Grup control sense tractament

Grup control llista d'espera

Grup control placebo

7 Criteris d'utilització

7.1. De les estratègies d'investigació

7.2. Dels grups control

2 Disseny amb un únic subjecte o grup reduït

2.1. L'estudi de cas (clínic)

És l'estudi d'un pacient o un client de forma intrusiva i minuciosa, les critiques que tenen és que són poc sistemàtics, no té control metodològic i per tant, tenen problemes importants de validesa interna.

2.2. Dissenys N=1

Suposen la perfecció de l'estudi de cas ja que s'intenta reduïr les dificultats que tenen en la validesa interna. La finalitat és trobar els efectes d'un tractament o dels seus components.

Miren els canvis secundaris, col·laterals...

• Dissenys intrasèries. Els més utilitzats en modificació de conducta. S'utilitzen dades d'una mesura única o un conjunt homogeni de mesures per a comprovar si es produeix canvi o no.

• Canvis de fase simple intenta establir l'estabilitat, nivell i tendència d'una R en diferents moments en condicions similars. Línia base (A). Posteriorment s'introdueix el tractament i es registra la R per a comprovar els canvis que puguen donar-se (B).

• Dissenys complexes intrafase s'introdueix més d'un tractament.

• Dissenys intersèries temporals S'utilitzen per a comprovar l'eficàcia relativa d'almenys dos tractaments.

• Estratègies combinades S'utilitza la combinació d'elements concrets dels dissenys anteriors. Ex.: disseny de línia base múltiple.

3 Dissenys amb grups de subjectes

3.1. Enquestes (surveys) clíniques

Són com els estudis de cas però realitzats per diferents terapeutes i per diferents clients. Són poc precisos però serveixen per a poder descriure procediments i fer estudis epidemiològics.

3.2. Estudis Anàlegs

En quest cas e sdemana a subjectes que tenen un “problema” específic per a que col·laboren. Les persones saben que estan en una investigació. Es pot adequar el disseny a la persona o grup de persones o a la inversa.

El control intern és fort i la validesa interna és bona, però baixa en validesa externa.

Els terapeutes saben que deuen aplicar els diversos procediments i també s'utilitzen les tècniques i estratègies de cec i doble cec. Sí hi ha rigor experimental.

3.3. Assaig clínic

S'intenta dur la clínica a l'àmbit experimental, és a dir, es busquen persones que tinguen un problema important per aplicar el tractament.

Les avantatges és que augmenta la validesa externa, no s'adapta a la persona al disseny experimental. Mala validesa interna.

7 Criteris d'Utilització

7.1. De les estratègies d'investigació

En la investigació preliminar s'utilitzen les tècniques de paquet terapèutic, construcció paramètrica...

Per a comprovar l'eficàcia estaria el desmantellament, l'estratègia de variació client/terapeuta, la de procés o estructura interna i la comparació.

Si la investigació és bàsica (la seva repercussió en clínica no es automàtica) s'utilitzen les tècniques paramètrica, desmantellament, variació client/terapeuta i procés.

Si la investigació és aplicada (problema real), s'utilitza el paquet terapèutic, construcció i la comparació entre tractaments.

38