Tema IV: El Modernisme

És un moviment a que es dona de forma paral·lela arreu d'Europa i a Hispanoamèrica, i que tal com el nom indica es proposa modernitzar la societat mitjançant l'acció cultural dels intel·lectuals i artistes.

Aquest objectiu exigia dues coses:

Un trencament amb la cultura oficial espanyola i amb la catalana de la Renaixença massa concentrats en el passat.

Obertura a Europa. Incorporen a la cultura catalana tot allò que a Europa s'identifica amb la modernitat: els corrents del pensament, artístics i literaris, que reaccionen contra el materialisme de la societat industrial i burgesa, i que recuperen la tradició individualista.

Les dat a d'inici es el 1898 amb la celebració de la primera festes modernista de Sitges, i es dona per finalitzat amb la mort de Joan Maragall el 1911, es poden distingir dues etapes:

1892-1900 Etapa Combativa. Els modernistes s'enfronten a la cultura oficial i a la societat burgesa per dur a terme el seu projecte de modernització. El nucli d'aquestes activitats fou la revista L'Avenç, en què van aparèixer dues tendències; els regeneracionistes que volen transformar la societat, i els esteticistes que hi renuncien i propugnen l'art per l'art enfront d'una societat materialista.

1899-1911 Etapa Establerta. La literatura i l'art modernistes comencen a ser acceptats per la burgesia, almenys en els aspectes mes superficials arquitectura, decoració, arts gràfiques...

L'artista modernista

Les principals característiques que el defineixen són les següents:

Modernitat. El tret essencial de l'artista modernista és la voluntat de modernitat, de transformar la cultura catalana, de caràcter regionalista i conservadora.

Individualisme i messianisme 8 il·luminats messies). L'artista modernista se sent portador d'uns valors superiors als de la resta de la societat; té més sensibilitat i per això es veu a si mateix com un guia capdavanter de la renovació ideològica i moral. Això provoca la seva automarginació i l'adaptació d'un estil de vida diferent la bohèmia totalment al marge del sistema social establert.

Poesia: Joan Maragall

És el poeta més important del modernisme. La seva obra poètica presenta un conjunt força divers de temes i d'influències literàries però tot i així és profundament unitària, perquè mostra un concepte únic de la poesia i de la missió del poeta, que és concebut com un guia per a la societat que cal modernitzar i regenerar.

Maragall adopta una actitud crítica envers la seva classe social, la burgesia (ell és fill d'un empresari tèxtil) i, per influència del vitalisme de Nietzsche, exalça la vida, l'individualisme i la voluntat de lluita; aquests trets, doncs, corresponen a l'ideari de l'artista modernista.

La teoria poètica de Joan Maragall és deutora del Romanticisme alemany (Goethe i Novalis, sobretot) i va ser exposada en dos textos teòrics: l'Elogi de la paraula (1906) i l'Elogi de la poesia (1907). El contingut de la seva doctrina, coneguda popularment com la “ teoria de la paraula viva”, es pot resumir en tres idees fonamentals:

La poesia és una activitat de l'esperit. La poesia té el poder de revelar una realitat més transcendent i veritable amagada darrere la realitat objectiva

La paraula ha de ser “viva” espontània, es a dir, provocada espontàniament per l'emoció del poeta davant el mon.

El poeta és un “vident” un guia per a la resta d'homes i es ell qui, en estat de gràcia, descobreix aquesta realitat transcendent, la bellesa amagada dins del món.

La poesia de Joan Maragall s'agrupa en els següents blocs temàtics:

Poesia Decadentista. Són poemes caracteritzats per l'expressió d'estats d'ànim, de malenconia, de tristesa; exalcen la mort i el mal com a coses belles.

Poesia Vitalista. És una poesia optimista que exhorta a viure la vida amb plenitud, en totes les seves dimensions i també en les contradiccions (en allò que hi ha de bell però també en allò que té de tràgic, perquè segons Maragall tot forma part de la vida).

Poesia de la Natura. La natura, com en els poetes romàntics, és un dels temes principals de la poesia maragalliana. El paisatge o els elements concrets que el formen (arbres, animals,...) sempre són un pretext per a suggerir-nos sentiments i emocions personals. N'és un bon exemple “La fageda d'en Jordà”

Poesia Nacionalista. Escriu poemes en què fa una reelaboració d'alguns mite lligats al món llegendari català. El més extens és el dedicat al comte aArnau, es veu l'influencia de Nietzsche: Arnau representa la figura del superhome (individualista, egocèntric, superior i solitari)

Narrativa: Víctor Català

Els anys compresos entre 1900 i 1911 representen una etapa molt brillant en què es renova la narrativa catalana amb la incorporació de corrents estètics i de pensament vigents en la literatura europea més avançada del moment, el simbolisme i el decadentisme sobretot.

Els autors modernistes recullen les tesis del superhome nietzscheà, plantegen temàtiques centrades en el conflicte de l'individu enfrontat al seu entorn i mostren la crisi de valors resultant del materialisme dominant en la societat.

El modernisme genera un narrativa curta molt rica i variada.. la novel·la simbòlica és el subgènere novel·lístic més representatiu i original del Modernisme. El terme s'aplica a un conjunt de novel·les que, partint de la realitat concreta, volen presentar una visió simbòlica de la realitat d'acord amb la concepció del món i de l'individu que tenen els autors modernistes. Totes aquestes novel·les presenten les mateixes característiques:

Temes: Recerca problemàtica de la identitat individual.

Personatges: Tenen una dimensió simbòlica. El protagonista pot ser símbol de l'artista modernista i els seus problemes amb la societat ; la resta de personatges representen idees negatives:

Escenari: L'acció transcorre majoritàriament en un medi rural. La natura, és presentada com un món hostil que anul·la el procés d'autorealització de l'individu.

Estil : Es potencien tècniques i recursos propis de la poesia per tal de suggerir les dimensions simbòliques de la realitat.

Víctor Català

És la novel·lista més destacada del Modernisme. La novel·la Solitud és una de les millors que es van escriure durant el segle XX. La seva narrativa ha estat inclosa dins la anomenat “ruralisme”, que presenta una visió pessimista del món de la pagesia de caire naturalista. De fet pel seu afany descriptiu i per la seva predilecció pels personatges i ambients sòrdids, l'estil de Víctor Català es pot considerar l'hereu del naturalisme.

Característiques de Solitud:

Argument: L'acció transcorre en una ermita solitària de la muntanya i els paratges del voltant. Se'ns explica la historia de la Mila, muller d'en Maties, el nou ermità; és una dona jove enfrontada a una sèrie de circumstancies personals i externes adverses (un marit passiu, la mancar de amor, la solitud del lloc on viu, una natura hostil i feréstega) davant les quals al final de la novel·la imposarà la seva voluntat: abandona el marit i deixa la muntanya.

Estructura: La novel·la es compon en divuit capítols, cada capítol té un cert valor autònom respecte del conjunt.

Personatges: Són simbòlics, caracterització psicològica complexa.

Mila: És una dona vital, plena de sentiments i inquietuds. Els seus pensaments i estats d'ànim e van transformant d'acord amb el cicle de les estacions. L'itinerari vital de la Mila fa present el tema central de la novel·la: la recerca de la pròpia individualitat.

El Pastor: És un bon home que viu en harmonia amb el medi. Fa companyia a la Mila i li explica belles histories de la muntanya. Llenguatge inventat per l'autora, mescla de dialectes diferents.

L'Ànima: És misteriós i deshumanitzat. Simbolitza el mal, la violència.

Paisatge: El paisatge adquireix una dimensió simbòlica. Registre poètic.

Estil i Llengua: Víctor Català combina un registre poètic, per tal de suggerir la visió subjectiva del paisatge i els pensaments de la protagonista, amb l'ús de l'anomenada “llengua mascla”.

Teatre: Santiago Rusiñol

Durant el Modernisme es trenca amb la tradició teatral de la Renaixença, és a dir, amb el teatre costumista i romàntic que havia tingut en Frederic Soler i Àngel Guimerà. Els Modernistes renoven l'estètica teatral incorporant a l'escena catalana els corrents dramàtics de moda a l'Europa de fi de segle.

El teatre modernista es divideix en dues grans tendències: el teatre regeneracionistes (o d'idees) i el teatre simbolista (o poètic).

Teatre regeneracionista o d'idees: vol transmetre uns continguts ideològics i morals progressistes. L'autor principal és Joan Puig i Ferreter.

Teatre simbolista o poètic: Santiago Rusiñol és l'autor més destacat, amb l'obra Cigales i Formigues.

Va néixer a Barcelona l'any 1861 en l si d'una família de l'alta burgesia catalana, la vida de la qual girava al voltant de la indústria tèxtil. Rusiñol, tot un reflex de l'artista modernista, es va resistir al destí familiar i començà a estudiar pintura. Vida bohèmia, alterna estades a París i a Catalunya, on tenia el cau Ferrat, una casa de Sitges on se celebraven les Festes Modernistes, unes trobades d'intel·lectuals i artistes que foren una de les plataformes difusores del Modernisme.

La dramatúrgia de Santiago Rusiñol planteja el tema modernista per antonomàsia, és a dir, el conflicte entre l'artista i la societat, uns conceptes irreconciliables: l'artista rebutja el materialisme en què viu la societat i es nega a sotmetre-s'hi; d'altra banda, la societat és incapaç de valorar les mostres d'art.

Cigales i Formigues mostren la impossibilitat de conciliació dels dos móns.

L'auca del senyor Esteve un retrat de la burgesia barcelonina a la qual pertanyia Rusiñol.

La novel·la que posteriorment fou verinada en gènere teatral, narra la vida d'una nissaga de botiguers al llarg de quatre generacions. El conflicte esclata quan el component de la quarta generació, Ramonet, rebutja les imposicions familiars i mostra un interès forassenyat per l'art, i així s'estableix un paral·lelisme amb el propi autor.

Amb L'auca del senyor Esteve Rusiñol resol el conflicte artista-societat mitjançant el reconeixement mutu. L'artista pot dedicar-se a l'art gràcies al suport econòmic de la burgesia, la qual d'aquesta manera contraresta el pragmatisme i el materialisme que la caracteritza però que, a la vegada, permet el funcionament de la societat.