Literatura


Te deix, amor, la mar com a penyora; Carme Riera


PROPOSTES DE TREBALL

1. Rellegeix els relats “ Te deix, amor, la mar com a penyora” i “ Jo pos per testimoni les gavines”. Tenim en compte que es tracta d'una mateixa història explicada des de dues veus diferents, anota les semblances i diferències que hi ha entre tots dos relats. Redacta una síntesi de la mateixa hisòria que aplegui les aportacions d'una banda i de l'altra.

•Aquests dos relats comparteixen semblances: la història d'amor en si i la carta on

la jove expressa els seus sentiments. Però a la vegada tenen diferències, la mort de la jove i a part de l'argument de la història també hi ha diferències en la manera de redactar. La primera història és relatada des de la veu adolescent d'una noia enamorada. En canvi, la segona història és relatada des de la veu madura i enamorada d'una dona empenedida.

Com a semblances trobem la història d'amor, en tots dos relats s'explica la història d'un amor apassionat i a la vegada impossible. Una jove s'enamora de la seva professora de la mateixa manera que la professora s'enamora de la jove, és un amor correspost. Mantenen una relació que dura vuit mesos en la qual van a passejar a la muntanya, van de viatge en un vaixell on mantenen la seva primera realció sexual, van a concerts, etc. S'ho passen molt bé juntes, ja que estan molt enamorades; però als vuit mesos la professora creu que ho han de deixar perquè aquella relació que ningú aprova no porta enlloc. Evidentment, la jove intenta per tots els mitjans tornar amb el seu amor; però resulta impossible, hi ha moltes barreres difícils de passar. La jove marxa a Barcelona a estudiar i potser d'aquesta manera oblida tot el què li ha passat. Tot i el seu esforç li serà impossible oblidar-la, decideix escriure en un full, un altre element de coincidència entre els dos relats, tots els seus sentiments, negatius i positius vers el seu amor. Aquest amor és molt més fort i mai serà oblidat per cap de les dues.

Les diferències que s'aprecien entre els dos relats són importants ja que donen un caire molt diferent a l'argument. El desenllaç del primer relat explica com acabarà la vida de Marina, la jove. Anirà a Barcelona a estudiar, allà coneixarà molta gent, especialment a un noi amb el qual es casarà, tindrà un filla; però desgraciadament el més probable es que no pugui conèixer- la. En canvi a l'altre relat, Jo pos per testimoni les gavines, el final és més dramàtic. La Marina marxarà direcció Barcelona per cursar uns estudis; però al viatge decidirà llançar-se a la mar, va sentir el reclam de les ones i s'hi va entregar. Abans de fer-ho, però, escriu aquell full, ja esmentat en el paràgraf anterior, on deixa reflectits tots els seus sentiments.

Fent referència a la forma de redactar, es pot observar que al primer relat es narra al lector tot una sèrie de fets que passen en varies èpoques determinades, és a dir és un relat narratiu “Jo no hi col·laborava. L'estiu anava passant, això em conhortava. Tenia unes ganes immenses que arribés la tardor, el temps de tornar a casa. No sabia si el meu pare decidiria treure'm de l'institut evitant no sols que et veiés, sinó també que em fessis classes”. En canvi, el segon no ho és tant de narratiu; fa destacar els sentiments de la professora vers a tot s els fets que han anat passant “ Barataria totes les hores que em resten de la meva vida per reviure aquella, per repetir-la gaudint amb fruïció, però, cada instant, tot i sabent-ne la fugacitat deletèria”.

Com a conclusió, es pot dir que es tracta d'una mateixa història explicada des de dues veus diferents; però totes dues són apassionades i reflecteixen els sentiments de les enamorades de tal manera que fan que el lector s'endinsi totalment dins la història.

•Auqesta història tracta d'una alumnne i d'una professora que s'enamoren. Tot això succeix a l'illa de Mallorca.

La relació d'aquesta parella va durar uns vuit mesos aproximadament, temps en que havien mantingut la seva primera i última relació sexual en un vaixell, molt significatiu en aquest relat, i temps perque tant els seu pare com molta gent del poble s'assabentessin de la seva relació.

Al passar aquests vuit mesos, la professora va decidir deixà la relació, no perquè no s'estimés a la nena sino perquè aquesta situació podria portar-li molts problemes.

El pare de l'adolescent va decidir enviar-la a Barcelona perquè acabés de cursar els seus estudis lluny de Mallorca. Durant el viatge a Barcelona, en el mateix vaixell esmentat anteriorment, a Barcelona, ella va tirar-se a la mar i va deixar una lletra a la seva amada deixant-li com a testament el seu amor. La gent va pensar que va suïcidar-se perquè no van trobar el seu cadàver, però, realment, la noia, clandestinament, va agafar destí a Barcelona on es va casar amb un home i va tenir un fill que desgraciadament no va poder conèixer.

2. Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus és, com indica el mateix títol, una història explicada amb sis veus diferents. La veu número 1 correspon al diari L'Independent i la número 6 sembla una anotació de dietari de la mateixa protagonista. Ara intenta deduir a qui poden correspondre les altres quatre veus.

La veu número 2 correspondria als veïns, ja que són els que comenten les guaites persistents de la dona, una altra veu seria les àries, les cançons de bressol, bastonades populars que cantava la protagonista; la quarta veu és reflectida de manera indirecta a les persianes de casa de Maria Antònia perquè a partir del dia en què aquestes restaren closes va despertar l'intriga entre els veïns, això va fer que comencessin a comentar.

3. Busca la connexió entre l'amor i art (la sacrilització de l'amor a través de l'art), en qualsevol de les seves manifestacions (pintura, escultura, literatura) que hi ha en alguns dels contes de Te deix, amor, la mar com a penyora.

En alguns relats d'aquesta obra trobem una connexió entre l'amor i l'art de maneres diferents: en la pintura, literatura i escultura.

En un dels contes on es veu una sacrilització de l'amor a través de l'art és a “Flames de llum cremaven grocs domassos”, aquesta història relata la relació amorosa entre una noia de família privilegiada i un jove de classe baixa, per aquest motiu classista al pare li sembla una deshonra. El jove li demana a la noia, com a prova del seu amor, pintar-la tal i com ella era, nua. La noia va accedir per tal de que ell s'adonés del seu amor i no perdre'l.

Aquesta expressió de sentiments dels dos amants va comportar conseqüències positives i negatives; com a positives trobem la seva possibilitat a la fi de poder estar tot el temps possible junts fins a la mort del jove, Luigi; com a negatives, la relació nul·la de la noia amb el seu pare, ja que no es van tornar a parlar més fins el dia de la mort d'aquest en què li va deixar com a herència el quadre.

Per tant, aquesta sacrilització reflecteix una mena d'amor immortal, que per més que passi el temps els sentiments de cara a Luigi no es diluiran.

Un altre relat en el qual es pot veure reflectida una connexió entre l'amor i l'art és en “Qui enviava flors a na Glòria?”. Aquetsa història té un final tràgic en què la protagonista és assassinada pel seu estimat. Aquest home, en Hans, la va matar per tal de immortalitzar la seva bellesa embantssamant-la. Aquest tipus d'amor és diferent a l'anterior, ja que aquest últim es basa fonamentalment en el superficial, intenta fer de la seva bella estimada una escultura per conservar la seva bellesa.

“Quan els cabells es fan seda a les mans” és un altre relat en què hi ha una connexió entre l'amor i l'art. La història tracta d'una monja, sor Concepció, que pinta a una nena nua de dotze anys. La vol pintar fent el paper de Verge, ja que per a la monja s'assembla molt. A més d'aspectes morbosos en els quals la monja gaudeix dibuixant la nena nua, hi ha aspectes religiosos. Immortalitzant la imatge de la nena la monja tindrà sempre el retrat d'ella, una nena molt bonica. Com a conseqüència, quan la nena vagi creixent haurà d'anar a psiquiatres i psicòl·legs perquè la monja vindrà cada nit amb els estris de pintura.

La literatura com a connexió entre l'amor i l'art es pot veure reflectida en el relat “Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus”. La protagonista es suïcida per amor, pel seu estimat: el mar. Abans de suicidar-se decideix escriure unes frases en les quals deixa reflectit la seva història d'amor i quant ha patit amb ella; però a la fi, va comprendre que era ella la que s'havia d'entregar al seu estimat, i així ho va fer.

4. Noltros no hem tingut sort en sos homos... és un bell monòleg.

  • Com la definiries, l'estrratègia narrativa del monòleg?

  • En aquesta història destaca el paper del monòleg, ja que una dona gran explica a un interlocutor desconegut la seva experiència desafortunada a la vida. La importància del monòleg està en la capacitat de síntesi del locutor a l´hora de relatar aquella època històrica, bona part del segle XX, la qual engloba des dels anys previs a la Primera Guerra Mundial fins a la segona meitat del segle.

  • Fes una llista de les particularitats lèxiques ( les variants dialectals del balear) que hi ha en el monòleg i que et costin més d'entendre.

  • “Fracs de milords”

    “ quin caído!”

    “empegueïda d'allò més arrib a dalt”

    “tirallonga de paraules”

    “a n'es meu homo”

    “graponejades”

    “ ets meus pares moriren s'any d'es grip”

    “ca uns xuetons”

    “ca madó”

    “vivia en es cap de cantó d'es carrer”

    “ es budells, sa fel, i tot es ventre li feia aigo”

    “s'horabaixa les menava a n'es cine des Patronat Obrer”

    “un diumenge mos ne succeí una de bona!”

    “qualcú”

    “idò, com li deia, no n'hem duita de sort amb sos homos”

    “esxurlada”

    “barrip-barraps”

  • En aquest monòleg es parla d'Albert Camus, premi Nobel de literatura. Busca informació d'aquest escriptor francès d'orígen menorquí i elabora'n una breu fitxa biobliogràfica. També es parla de l'Arxiduc (en aquest relat i en un altre). Saps qui era? Informa-te'n.

  • Novel·lista, assagista i dramaturg francès

    Va néixer el 7 de novembre de 1913 a Mondovi (avui Drean, Algèria). Va cursar estudis a la universitat d'Alger que va interrompre a causa d'una tuberculosi. Va crear una companyia de teatre d'afeccionats que representava obres a les classes treballadores; va treballar com a periodista i va realitzar molts viatges per la vella Europa. Està considerat el representant de l'existencialisme «ateu». En l'any 1939, va publicar Noces, articles sobre reflexions inspirades per les seves lectures i viatges. El 1940, es va traslladar a la fi a París i va entrar com a redactor al diari Paris-Soir. Va ser membre actiu de la Resistència francesa durant la II Guerra Mundial (1945-1947). Combat, una publicació clandestina, va ser la primera novel·la que va publicar Camus a l'estranger (1942), aquesta té Algèria com a fons igual que en la majoria de les seves narracions següents. Aquesta obra i l'assaig en el qual es basa, "El mite de Sísif" (1942), exposen la influència de l'existencialisme en el seu pensament. De les obres de teatre que desenvolupen temes existencialistes, Calígula (1945) és una de les més cèlebres. Encara que en la seva novel·la La Pesta (1947) Camus encara s'interessa per l'absurd fonamental de l'existència, reconeix el valor dels éssers humans davant els desastres. Les seves obres posteriors inclouen la novel·la La caiguda (1956), inspirada en un assaig precedent; L'home rebel (1951); l'obra de teatre Estat de lloc (1948); i un conjunt de relats, L'exili i el regne (1957). Col·leccions dels seus treballs periodístics van aparèixer amb el títol de Actuelles (3 vols., 1950, 1953 i 1958) i L'estiu (1954). Una mort feliç (1971), encara que publicada pòstumament, de fet és la seva primera novel·la. En 1994, es va publicar la novel·la incompleta en la qual treballava quan va morir, El primer home. Els seus Quaderns, que cobreixen els anys 1935 a 1951, també es van publicar pòstumament en dos volums (1962 i 1964). Camus, que va obtenir en 1957 el Premi Nobel de Literatura, va morir en un accident de circulació en Villeblerin (França) el 4 de gener de 1960.

  • Fes una doble llista dels elements còmics i dramàtics d'aquesta narració.

  • Còmics:

    · La manera irònica d'explicar la seva mala sort juntament amb la de les seves filles amb els homes.

    · La situació en la què la planxadora reb un duro de plata de la neboda dels emperadors d'Àustria i parent de l'arxiduc.

    Dramàtics:

    · Tant la vida de la dona vella com la de les seves filles.

    · Tota la vida de la planxadora: el marit, el part, la pobresa per mantenir les seves filles i la vida d'aquestes:

    Concepció, el seu marit que era algerí, va deixar-la plantada el dia del seu casament, aquest tenia tres dones i més fills i li va demanar que es fes musulmana i sigués la seva quarta dona.

    Paquita, es va casar amb un vidu que tenia tres fills; però aquest l'abandona i marxa a Venençuela tot deixant-la amb els tres nens.

    5. Algunes de les històries d'aquest llibre queden amb un punt de misteri.

    Tria'n una que t'hagi costat d'entendre i mira de redactar-la a la teva manera donant-li l'argument que més t'agradi.

    Els banyistes s'arremolinaren al voltant. Era el cos d'un home mig enterrat dins l'arena, que els nins havien trobat poc abans. Duia una vestits blau marí, corbata de seda, camisa ratllada. Un lliri de plata marcit li penjava del trau de la solapa. No presentava senyals de violència, però un filet de sang, un regalin de sang coagulada, li sortia dels llavis. El seu rostre, ulls clucs, era tranquil...

    Vingué la policia, una ambulància. El possaren sobre una llitera. Li escocollaren butxaques i butxacons, les entreteles. Buscaven la cartera amb documents, buscaven qualque senya d'indentificació. Només trobaren una estrella de mar, copinyes blanquíssimes i un paper blau escrit a màquina:

    “Vaig matar-lo amb llum rang de mar i les gavines fugiren. Amb llàgrimes, amb plor, amb tota la pena del món vaig fer-ho. Els ulls, porucs de mort, embuiaven tendríssima claror sobre la sorra. Eren blaus. Vaig tancar-los. Em costà un gran esforç, però era la meva obligació. Malgrat la tristor que em desconhorta, no me'n penedesc. Sé que era l'única manera de despertar la seva consciència.”

    Des del passeig marítim l'assessí observava aquella escena. En essebentar-se, tan la dona com els fills van quedar en estat de xoc.

    Aquesta familia era adinerada, per això l'enterrament va ser molt luxós i el més íntim possible. Entre tots els convidats, que eren familiars i els amics més propers a la familia, destacava una persona. Aquesta es va dirigir, amb l'educació que requeria la situació, a la vídua. La senyora estava estranyada que hi hagués un desconegut a la cerimònia; però igualment van mantenir una curta però interessant conversa:

    - Primerament, vull que sàpiga que em sap molt greu la mort del seu marit.

    - La policia diu que ha estat un assassinat.- Comenta la vídua.

    - Ja ho sé. Aquest motiu és el que em fa estar present. Fa nou mesos vaig conèixer el seu marit en una conferència de negocis. Una persona molt interessant. Durant aquella setmana vam intimar més del que hauríem pensat.

    - Què intenta insinuar?

    - Només volia que s'enterés que el seu marit no era l'home que vostè pensava. I per això, volia que despertés d'alguna manera la seva consciència.

    En sentir aquella frase, a la dona li va venir a la memòria aquella nota que el seu marit duia a la butxaca quan el van trobar a la platja. Ràpidament, la vídua va avisar els policies que voltaven per la zona, aquests van endur-se a la persona sospitosa.

    Un cop a la comisaria, va confessar el seu delicte. El va matar a conseqüència d'un atac de gelosia, ja que l'home no pretenia demanar el divorci a la seva dona. En efecte, aquesta persona desconeguda era la seva amant.

    El relat triat ha estat “Paisatge marí per a un assassinat” l'argument del qual hem canviat i l'hem fet, personalment, més interessant.

    6. Tria exemples de prosa poètica, t'adonaràs que el llibre n'és ple. Anota els dos o tres paràgrafs que més t'agradin i empra'ls, després, en una redacció sobre la mar vista com a personatge.

    A la primera part del llibre, I a trenc d'alba sempre enyor la mar, el mar pren personalitat, és un altre personatge que forma part dels relats.

    Al relat “Te deix, amor, la mar com a penyora” el mar pren el paper de destinatari d'una carta que la protagonista escriu al seu amor. El mar és testimoni, és confident dels sentiments d'aquesta jove: “Quan vaig començar a redactar-la no volia adreçar-te-la a tu. Intentava d'inventar un nou destinatari amb qui no m'unís cap lligam, però em fou impossible de fer un esforç tal d'imaginació. I com que insistia a oblidar el teu nom i les teves senyes, vaig escriure a la mar amb la intenció secreta que les ones et donessin, ran del teu portal, noves meves...”

    Al relat “Elegia per una dama que enyorava la mar” el mar és un record, pren el paper d'objecte “-Encara era nina. Em duien a n'es braç i volia que m'acostassin fins a la vorera per tastar l'aigua, que era de vellut com un vestit blau de ma mare. Vaig tocar-la. Era freda, em feia pessigolles a la mà. Me'n volia dur un tros, un bocinet petit per jugar-hi, però cada vegada que me'n donaven una grapada, em fugia, vessava entre els dits, per més que l'estrenyien”. En aquesta història, el mar forma part de la vida d'una dona ja vella que va en cadira de rodes i que ara només és un record.

    Al relat “Mar, amor meu, acompanyament per a sis veus” el mar té un paper molt important i és la causa d'un suicidi. La protagonista està enamorada del mar, i ho ha estat durant molt de temps, finalment s'entrega a ell: “Avui, a la fi, he comprès: eres tu que esperaves que jo baixés a llançar-me als teus braços per perdre'm per sempre més dins la teva immensitat il·limitada, mar, amor meu”.

    Per concloure, es pot observar que el mar, en aquesta primera part, té un paper molt important i aquesta importància destaca amb la personificació d'aquest element que sovint està relacionat amb l'amor.

    7. La narració Elegia per a una dama que enyorava la mar només s'entén quan s'aplica correctament el pronom ella. Ja ho has fet? A qui, o a què es refereix?

    El pronom ella en aquest relat es correspon amb la mar, ja que la seva imaginació la porta a creure que de vegades ella va a casa seva i se li fica per les puntes del dits i de les mans....La senyora recorda la mar de quan ella era petita, blava com el vestit de la seva mare, i de com ara solament pot veure el cel grisos des de el balcó on es troba.El seu sentiment és d'anyorança a la mar.






    Descargar
    Enviado por:El remitente no desea revelar su nombre
    Idioma: catalán
    País: España

    Te va a interesar