Stokölm. The new look back in anger.

STOKÖLM

STOKÖLM és un muntatge de platea social, coproduït per Vania Produccions,

Velvet Events i GREC'09 Festival de Barcelona, amb la col.laboració de Teatre-Auditori Sant Cugat

direcció marc martínez
adaptació marc martínez i miguel casamayor
ajudant de direcció glòria balañà

rosa boladeras és alicia
cristina gàmiz és elena
andrés herrera és jaime
juan carlos vellido és cris

ramon quadrada trompeta

espai escènic marc martínez
iluminaciò david bofarull
so damien bazin
vestuari nidia tusal
construcció d'escenografia francesc martínez “kiku”
coordinació tècnica carles borràs
regidoria salva ferrer
direcció de producció carles manrique
ajudant de producció cai felip
producció executiva nati sarriá
disseny gràfic gloria bonet
comunicació comedia
fotografia david ruano

1.- Introducció

Parlar d'aquesta versió lliure de Look back in Anger, significa haver d'analitzar i reflexionar sobre una de les obres més importants del teatre anglès del s. XX. Una obra que va provocar un trencament en la línea dels dramaturgs anglesos i va contribuir considerablement al naixement del Nou teatre anglès ( The New British Drama), caracteritzat per una gran preocupació social. També vol dir haver de tractar del nou moviment que sorgeix a partir dels anys 50 a Anglaterra, dels Young Angry Men.

He tractat d'analitzar perquè aquesta obra va ser històricament tan important i perquè encara ho és ara. Parteixo de la idea de que les grans obres clàssiques, esdevenen universals perquè tracten de problemes que també ho són, i en aquest sentit crec que l'obra que ens ocupa, ho és d'universal.

Els problemes a que s'enfrontaven en Jimmy Porter, l'Alison, el Criff i la Helen als anys 50, no són molt diferents dels que s'enfronten en Jaime, l'Alicia, el Cris i l'Elena ara, en aquest començament del s. XXI.

No hi ha què dir que la bibliografia a consultar és nombrosíssima i donaria peu per un treball de recerca molt més ampli. He consultat la traducció de l'obra que Joaquim Mallafré va fer al 1974, i que no va ser editada fins el 1986. Ell mateix explica que la va representar , fent de protagonista, en el paper de Jimmy Porter, al Centre de Lectura de Reus la nit del 7 de gener de 1974, però que als anys 60, l'obra ja s'havia representat a Barcelona.

A Tarragona, al teatre Metropol, es va representar als anys 80.

Quant a llibres que han tractat sobre la importància de John Osborne i la seva obra, he consultat algunes obres generals i algunes d'específiques. Caldria ressaltar la importància dels treballs de com el d' Anger and After de J. Russell Taylor o els treballs de Simon Trussler.

2 -Anàlisi de l'espectacle

2.1.- L'obra

Es representà del 30 de juny al 26 de juliol al Teatre Borràs.

És una adaptació lliure de Look Back in Anger de l'autor anglès John Osborne.

L' actor i director Marc Martínez ens torna a presentar Look Back in Anger, de John Osborne, i realitza una relectura amb la força que emana de l' actualitat dels autors clàssics. L'obra resulta precisament un clàssic, quan ens adonem que resulta perfectament actual, i que és aplicable a la generació de joves i no tant joves que ara, immersos en la crisi econòmica i financera mundial, viuen els mateixos problemes i senten les mateixes frustracions que el protagonista.

Jaime, és un jove intel·ligent que es troba perdut en un món buit que no l'escolta. Després de dedicar molt de temps a la seva educació, incloent estudis universitaris, es guanya la vida venent dolços en una parada del mercat. Viu amb la seva noia i amb un amic, en Cris, que els ajuda a pagar el lloguer. i per tot això, i pel món en el que li ha tocat viure: el govern, la Església, l' economia..., creu que és un perdedor i està ple d'ira, contra aquest món. És un jove irat.

La seva frustració la gira contra les persones que l'envolten, especialment, l'Alícia, la seva companya, fins a un tal punt, que aquesta, que està embarassada, ajudada per la seva amiga Elena, l'abandona. L'Elena, que s'ha enamorat del noi, s'hi queda i ocupa el lloc que ha deixat l'Alicia. Quan l'Alícia torna vençuda i dolorida perquè ha perdut el fill que esperava, l'Elena se n'adona, que malgrat que s'estima en Jaime, l'ha de deixar, perquè ella no pertany a aquell món. Finalment Jaime i Alicia es reconcilien ja que aquest s'adona que ella ja coneix el que és el patiment i per tant ara tenen més coses en comú.

A través del desenvolupament de l'obra, arribem a conèixer el passat d'en Jaime, i com aquest ha conegut el sofriment des de petit, mentre el seu pare es

moria: i ens assabentem de la història d'amor que es va desenvolupar entre en Jaime i l'Alicia, que es va poder materialitzar, malgrat l'oposició de la família d'ella.

2.2.- L'autor

John James Osborne va néixer a Fulham, Londres, l'any 1929. Fill de Thomas Osborne, dibuixant publicitari I de Nellie Grove,una cambrera. Va ser educat al Belmont College de Devon. Al 1981 va escriure la seva autobiografia, anomenada A better class of person, on explica la seva infància a les afores de Londres, la dedicació al periodisme I l'afecció al teatre, al qual es dedicà primer com actor I després com a escriptor.

La seva primera obra com a escriptor, la va realitzar en col.laboració amb Stella Lisden, quan tenia 20 anys i es va anomenar The devil inside him (la va refer més endavant sota el nom de Cry for love). Després va escriure, juntament amb Anthony Creighton, Personal Enemy, al 1953.

Però l'obra que el farà més famós és aquesta que ens ocupa, Look back in Anger, traduïda aquí com Mirant cap enrere amb ira o Amb la ràbia al cos, que es va estrenar al Royal Court, el 8 de maig de 1956, presentada per l'English Stage Company, i dirigida per Tony Richardson.

L'English Stage Company es va crear el 1956, i era una organització dedicada a la promoció de nous talents.

J. Osborne, que ja s'havia casa una vegada al 22 anys amb Pamela Lane, ara ho farà amb Mary Ure, que va ser l'Alison de l'estrena de la seva obra al Royal Court, I que també seria l'Alison de la versió cinematogràfica d'aquesta obra, coprotagonitzada per Richard Burton i rodada al 1958.

Osborne escriurà al 1957, The Entertainer, que també serà portada a la pantalla per Tony Richardson, amb Laurence Olivier en el paper del protagonista. El mateix any escriu Epitaph for George Dillon, a la que seguiran el 1959, The world of Pau Slickery, i Luther al 1960. Segueix escrivint nombroses obres de teatre i per la television. Entre les que destaquen el guió de Tom Jones, que va ser guardonat amb l'Òscar a la millor pel.lícula I a la millor direcció (Tony Richardosn) al 1963,, També escriu: A play of our time, Inadmisible Evidence i A Patriot for me al 1964. The hotel in Amsterdam, time present (1967) i Watch it come down (1975).

Dins de la seva trajectòria professional, Look back in Anger, representa la seva consagració definitiva com a autor i model per a una nova generació literària, fet que analitzarem més endavant.

En conjunt, la seva obra ha estat qualificada com a iconoclasta, enèrgica i apassionada, on els atacs d'una sinceritat ferotge són constants, amb un cert to de nostàlgia, contra un món que no el satisfà.

Altres constants de la seva obra són una absoluta valoració de l'amistat, el sentit de la lleialtat, un cert liberalisme i la defensa de la tolerància sorgida de la comprensió o del sofriment.

Look back in Anger es va representar per primera vegada el 8 de maig de 1956 al Royal Court Theatre a Sloane Square. I va constituir un dels seus grans èxits.

Reaccions de la crítica.- Van ser molt diverses. En general van ser negatives, però no tant com s'ha dit. Se la va acusar de melodramàtica, massa llarga, convencional, entre altres opinions, però els crítics van coincidir en reconèixer la seva força, el símbols com a contrapunt (óssos i esquirols, campanes, post de planxar etc) que imposen coherència dramàtica a l'acció; i el dibuix d'una personalitat complexa, en un ambient dels diumenges als Midlands.

Es posen repassar les crítiques al llibre editat per J. Russell (Russell, 1978, 36-56), i algunes resultem molt xocants. El crític del Daily Mail, Cecil Wilson va dir del protagonista: “L'error essencial recau en el protagonista, un jove neuròtic ple de frustració intel·lectual que viu com un porc, i furiosament creu que tot el món està equivocat, excepte ell”.

La millor crítica va ser la de Kenneth Tynan del Observer, que va dir aquelles famoses paraules: “Probablement Look back in Anger restarà pel gust d'unes minories. El problema és quin és el tamany d'aquesta minoria. jo estimo que és aproximadament d'uns 6 733 000, que és el nombre de persones d'aquest país que està entre el vint i els trenta. Sense comptar els refugiats d'altres grups d'edat que tenen curiositat per conèixer què és el que els seus joves contemporanis pesen i senten. Dubto si pogués estimat algú que no desitgi veure Look bacb in Anger. És la millot obra jove de la dècada”.

L'obra també ha esdevingut un exemple de la influència de la TV en el públic, perquè quan es varen mostrar algunes imatges a la petita pantalla, l'afluència de públic va augmentar considerablement. Aquest públic es va sentir identificat amb l'obra.

The Angry Young Men

S'ha dit que Look Back in Anger és el text fundacional del moviment literari britànic Angry Young Men, si més no resulta la seva obra més significativa. Això vol dir, que en el panorama teatral britànic, hi ha un abans i un després d'aquesta obra.

Resulta innovadora no per la seva forma (la distribució en tres actes, alguns d'ells dividits en vàries escenes, resulta molt tradicional), sinó pel seu contingut. Dóna el protagonisme a uns joves, que no tenien veu, i ho fa en un llenguatge sorprenentment modern. Tant modern, que ara ens resulta, perfectament actual.

2.3.- Els actors

Andrés Herrera interpreta el paper de Jaime (Jimmy Porter). Ha interpretat nombroses obres de teatre entre les que destaquen: Last Chance (2006), V.O.S. (2005) Forasters de Sergi Bellbei al TNC Barcelona, Mapa d'ombres de Lluïsa Cunillé al 2004, al 2003 Una història de quatre parts de Carol López i Super-Rawal de Marc Martínez. Al 2001, Una visió del buit, al 1998 Faust. Versió 3.0.

A més ha actuat al Cinema (Rapados de Roman Parrado i Art Heist de Bryan Goeres 2003) i ha actuat a diversos programes de TV.

Rosa Boladeras. Interpreta el paper d'Alicia. Nascuda a Terrassa el 1972. Va estudiar a l'Institut de Teatre de Barcelona. Debuta l'any 1990 amb Final d'estiu amb tempesta de Lourdes Barba i des de llavors ha interpretat nombrosos personatges d'obres com: Marie i Bruce (2005), Sexes (2004), El tinent d'Inishmore (2003), Lluny (2003), El Pati (2002), Cinco mujeres (2002), Les troianes (2001), entre d'altres. Ha alternat la seva labor teatral amb nombroses interpretacions per a la televisió.

Juan Carlos Vellido. Interpreta el paper de Cris. Nascut a Barcelona, l'any 1968. Ha treballat al cinema, el teatre i la televisió. Al cinema ha intervingut en obres com No somos nadie de Jordi Mollá, El espinazo del diablo de Guillermo del Toro, Utopía de Maria Ripio.

També ha publicat dues obres literàries: Escorzos i El hombre que vivía en una pecera.

Cristina Gámiz Interpreta el paper d'Elena. Aquesta actriu ha intervingut en N&N (Núria i Nacho). Una parella Jove busca pis a Barcelona (2008), Un fill, un llibre (2008), La millor nit de la teva vida (2007), Party line (2007), Quan arribi la batalla, pensa en mi (2007), Filipando en colores (2004) i Ronda de mort a Sinera (2002)

En una obra amb pocs efectes escènics, el treball dels actors resulta primordial. Totes les seves actuacions m'han semblant més que correctes . Crec que la més lluïda perquè el paper indubtablement s'hi presta és la del protagonista, Andrés Herrera.

Els personatges

Jaime. (Jimmy Porter). J. Osborne escriu “és una barreja desconcertant de sinceritat i de malícia alegre, de tendresa i de crueltat provocadora, un tirabogit impertinent i ple d'orgull, una combinació que no encaixa amb la sensibilitat o la insensibilitat.” I afegeix : “una sinceritat, tan mortificant com la seva, li proporciona pocs amics. A molts pot semblar d'una sensibilitat vulgar. A d'altres, senzillament un escandalós” (Osborne, 1986, 20)

Alicia. D'ella J. Osborne va dir: “ Ells és la personalitat més difícil de copsar en la inestable polifonia dels tres. D'un altre to; el to d'una incomoditat ben criada, sovint ofegat per la robusta orquestració dels altres dos...Té la mateixa edat que els homes si fa no fa. D'alguna manera, en l'estranya combinació dels tres, ressalta més la seva bellesa. És alta, prima, bruna. Faccions llargues i delicades. D'ulls sorprenentment reservats, grossos, ombrius, inequívocs. (Osborne, 1986, 20)

Cris (Cliff Lewis) J. Osborne el descriu de la següent manera: “ Cliff és de la mateixa edat, baix, moreno, ossut. Porta suèter i uns pantalons grisos, nous, però molt arrugats. És calmós i tranquil, gairebé fins l'ensopiment, amb la intel·ligència reflexiva natural i més aviat trista de l'autodidacta”. I ara passa a assenyalar la diferència principal entre els dos personatges: “Si Jimmy no inspira afecte, Cliff sembla exigir-ne” (Osborne, 1986, 20)

Elena. (Helena) . “És de la mateix edat que l'Alicia (Alison), d'altura normal i vestida acuradament amb vestit de preu. De tant en tant, quan deixa que la seva expressió d'estar-ho jutjant tot se suavitzi, és molt atractiva. El seu sentit d'autoritat matriarcal fa que la majoria dels homes que la coneixen vulguin impressionar-la i agradar-li, com si fos una reina... amb la reialesa de la dona de classe mitjana que...”(Osborne, 1986, 49)

2.4.- El Director

Marc Martínez realitza una relectura del text que va canviar el teatre anglès dels anys 50 per a plantejar un melodrama hiperrealista modern, contemporàni i questionador dels actuals valors del sistema. Fa de lector de l'obra d'Osborne, canviant-ne alguns aspectes i l'adapta als temps actuals, situant-la a Barcelona. Realitza canvis de decorat, de vestuari, d'alguns diàlegs i situacions; i fa especial èmfasi en la qüestió del segrest. Creu que els personatges estan segrestats.

A la seva pàgina web http://www.marcmartinez.com/biografia.php), ens conta que va néixer el 19 de gener de 1966, al barri del Raval de Barcelona. Fill d'una mare peluquera i d'una pare ebanista. És el més gran de tres germans. Va estudiar primer de Biologia i després es va passar el Teatre. I va estudiar a l'Institut del Teatre.

Ha treballat com a actor, i també com ha director teatral.

Marc Martínez, abans havia estat actor i va intervenir a Tierra y Libertad de Ken Loach.

Va ser el director de Super-Rawal (2003) i Le Mani Forti (2007) i fundador de pla.tea social -plataforma de teatre social de Barcelona.

2.5.- Efectes escènics.

Canvia la localització de l'obra, mentre que a l'obra original ens trobàvem a les afores de una ciutat dels Midlands, ara ens trobem a les afores de Barcelona.

Les escenes es desenvolupen en un apartament, moblat amb mobles funcionals de IKEA, mobles que són també universals, i es poden trobar en qualsevol apartament de qualsevol país del món. Canvia la posta en escena, ja que Osborne havia deixat escrit en la seva obra que “l'escena representa una habitació força espaiosa a l'àtic d'una casa gran, d'estil victorià” (Osborne, 1986, 19)

De fet com s'ha explicat repetidament, a la campanya publicitària, el títol Stökolm fa referència a un model de llit d'aquesta marca, i també al síndrome d'aquest nom. Perquè en Marc Martínez, considera que els personatges estan segrestats.

Canvia evidentment la llengua, que ara en lloc de l'Anglès serà l'alternància entre el Castellà i el Català. El vestuari de l'obra es totalment modern, ja que està ambientada en època actual. Osborne havia escrit, referint-se a Jimmy Porter: “Jimmy és alt i prim, d'uns vint-i-cinc anys amb una jaqueta gastada de xeviot i robes d'esport” (Osborne, 1986, 20) . Jaime no duu evidentment la jaqueta gastada de xeviot, però, el que és més important, canvia l'edat.

Ara, no té sentit, que Jaime (Jimmy) tingui vint-i-cinc anys, perquè si els tingués encara estaria a la Universitat, i estaria vivint a casa dels seus pares, ha de tenir més edat per haver-se format suficientment i haver-se independitzat.

2.6.- Teatre i públic

L'obra es va representar al Teatre Borràs, situat a la plaça Urquinaona. Indubtablement no es tracta del teatre més representatiu de la ciutat de Barcelona (no és un teatre nacional), però és un teatre digne, situat en un lloc cèntric i de fàcil accés en metro i busos.

El públic era heterogeni, de totes les edats. Per algunes generacions es tracta de recuperar l'obra en una nova relectura, per altres es tracta de conèixer-la per primera vegada. Tant si ens hi apropen per descobrir-la com per recordar-la i reviure-la, crec que el públic en va sortir satisfet.

L'obra fou escrita, com ja hem dit el 1956, dins dels cànons de los obres clàssiques, i no permet una participació del públic, en el sentit de que aquest actuï, però és una obra dirigida a provocar a l'espectador, a parlar-li directament , a fer-la pensar i sentir; i no crec que ningú en surti indiferent.

3.- Anàlisi del tema principal

L'obra ens conta la vida d'en Jaime, un noi irat.

Jaime, o sigui Jimmi Porter té una personalitat complexa que ha esdevingut un mite, perquè va representar la decepció de la postguerra de la II Guerra Mundial tal com Jake Barnes de Hemingway havia simbolitzat la decepció de la primera postguerra.

Però el personatge esdevé universal, en el sentit de que ara pot simbolitzar perfectament, la decepció de noves generacions en el segle XXI.

Els seus llargs monòlegs, on alterna la ira, la ràbia i la tendresa, on s'expressa amb una sinceritat ferotge, el converteixen en el protagonista absolut de l'obra. En el símbol de moltes generacions de joves irats, grans perdedors, que ni tant sols tenen el valor d'abocar la seva frustració mitjançant una revolta social, però per altra banda es transforma en el paradigma del jove rebel intemporal.

S'han escrit moltes comparacions sobre aquest personatge, que ha estat interpretat al llarg de la història per grans actors (Kenneth Haigh, Pierre Vaneck o Richard Burton). Se l'ha comparat amb Hamlet, en quant representa la incapacitat del ser, s'ha dit que era un romàntic modern amb una immaduresa anàrquica.

Malgrat la seva crueltat, la seva sinceritat resulta aclaparadora. Provoca sentiments en el públic, que en cap cas es pot quedar indiferent. En Jaime no creu en l'amor, que es limita a la paciència perquè és negatiu, ja d'haver una comunitat en el dolor, una complicitat en el sofriment.

Jaime està insatisfet de tot, però qui en paga les conseqüències és la seva dona Alison, a la que no li perdona el que pertanyi a la classe mitjana.

Ella ha descobert que la seva única defensa és la impertorbabilitat i no vol reaccionar a les provocacions d'en Jaime.

Look Back in Anger, de John Osborne, és una història sobre la ràbia i la impotència. Els seus protagonistes són perdedors que no son capaços de adaptar-se al món en el que els ha tocat viure.

Història que demostra la seva vigència en el moment en que en el s. XXI, gràcies a l'adaptació de Marc Martínez, podem tornar-nos a identificar en els personatges.

A més d'aquest tema, en trobem d'altres. La postura d'en Cris, l'amic lleial que suporta les provocacions d'en Jaime i ajuda a l'Alicia, i que finalment decideix deixar-los.

La figura de l'Elena que apareix en el segon acte, a fi d'ajudar a l'Alicia, i que finalment acaba per caure al braços d'en Jaime, i en certa manera ocupant el lloc de l'Alicia. I que quan aquesta apareix, decideix allunyar-se, perquè se n'adona que aquell no és el seu lloc.

4.- Crítica o comentari.

Personalment, és la segona versió que veig d'aquesta obra i és una de les obres que a mi m'ha impressionat més. Crec que no cal, treure-li els elements que la identifiquen com a obra anglosaxona, perquè l'obra esdevingui intemporal. Però que si es fa, com ho ha fet en aquesta versió en Marc Martínez, dóna bon resultat. I tot el que sigui apropar-la al públic d'ara, crec que és convenient i necessari.

És tracta d'una obra ben construïda formalment, amb els clímax situats en els llocs correctes, que pertany a una sòlida tradició realista. Però el que més sorprèn, i el que en el seu temps la va distingir de les seves antecessores, és el contingut. Sobretot cal destacar, el personatges (l'obra dóna la veu a una nova generació) i la immediatesa del llenguatge. Se la qualificat com un drama realista associat a una vitalitat imaginativa fora del normal.

Així com Jimmy Porter parla per una generació, la generació de la postguerra, com diu J Russell (Russell, 1978, 41) que va celebrar el retorn del Partit Laborista al 1945 i que s'ha anat desil·lusionant quan el nou món no és va materialitzar, en Jaime parla per les generacions del s. XXI, que s'enfronten a problemes semblants.

J. Russell comenta (Russell, 1982, 79) que una de les coses més fascinants de l'obra és la divergència entre les intencions de l'escriptor (en el text literari) i el que emergeix quan es representa el personatge de Jimmy Porter. Aquesta divergència deixa entreveure una relació ambivalent d'amor-odi de J. Osborne amb el seu heroi. O sigui que el conflicte dramàtic es redueix, ja que els altres personatges han de capitular, quasi sense lluita davant la força del protagonista.

El que és important remarcar és tots els altres personatges admeten l'honestedat de Jimmy. Admeten que la ira conté elements d'honestedat i valor i creuen que val la pena.

Crec que si J. Osborne l'hagués escrit ara, segurament hagués donat més força als personatges femenins, que queden eclipsats pel protagonista, i en certa mesura em semblem massa dependents i poc autònoms.

A. E Dyson a la introducció de l'obra de J. Russell Taylor (Russell, 1982, 22-23) ens conta que un alumne li va suggerir que l'obra hauria de ser revisada des de la perspectiva moderna. Precisament això és el que ha fet Marc Martínez amb StoKölm. (Russell, 1982, 31)

A. E. Dyson també diu que no és pot imaginar els actors de cap període futur, deixant l'obra en una prestatgeria

Personalment crec que l'obra hauria de ser revisada cada cert temps perquè no és una cosa dolenta que se'ns recordi com estan de propers la retòrica del fracàs i la retòrica de l'èxit, perquè té un valors que s'han d'oferir a les generacions futures

J. Osborne no ha tingut la intenció d'oferir-nos reflexions morals, ens ha presentat la veritat d'una situació, situació que ens la podem apropiar en qualsevol període.

5.-Bibliografia

Hayman, Ronald British Theatre since 1955. A Reassessment. Oxfors. U. P. London 1979.

Osborne John, Amb la ràbia al cos. Trad. Joaquim Mallafré. Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona. Edicions del Mall. 1986.

Pérez Gallego Cándido. Historia de la Literatura inglesa II. Taurus. Madrid. 1988.

Russell Taylor J, Anger and After. A Guide to the New British Drama. Eyre Methuen. London. 1978.

Russell Taylor (ed). Look Back in Anger. A Selection of Critical Essays. MacMillan Press. London 1982.

Trussler, Simon. The Plays of John Osborne. En assessment. Granada publishing Limites. London 1969

Webs consultades:

http://www.stokolm.es/index.htm

www.comedia.cat/proyectos/docu/ndp_stokolm-58.pdf

http://www.vania.es/esp/cartell/stokolm.htm

http://www.marcmartinez.com/biografia.php