Literatura


Solicitud; Víctor Catalá


SOLITUD - VÍCTOR CATALÀ

Capítol I

LA PUJADA

La Mila i en Matias estan pujant per muntanyes i camins durant una bona estona sobre un carro que els porta des de Ridorta fins a les collades de la muntanya, fins a l'ermita. El narrador descriu els paisatges que la Mila va observant. Estem a la primavera. La Mila expressa el seu desig de tenir un hort ja que en veu moles durant el camí.

En el viatge en el carro la Mila sent com si el pagès i el seu marit no li fessin cas, i no s'atreveix a dir res. Al cap d'una estona ja arriba l'hora de baixar del carro perquè ja han arribat i el pagès s'acomiada prometent que els visitarà per Sant Ponç.

La Mila es cansa molt, els camins i les dreceres són molt durs. S'aturen a descansar al Roquís Petit i a la Mila li fan mal els peus i està fatigada. En Matias li mostra on és l'ermita, i a la Mila li sembla que està a una eternitat. Tornen a caminar.

La Mila mira cap enrere i veu que han fet molt de camí i que només tenen muntanyes al voltant, que no hi ha cap senyal de companyia humana i llavors exclama: Quina solitud!

Capítol II

LA FOSCA

Arriben a l'ermita i truquen a la porta, els hi costa una mica entrar, però finalment els obre un nen petit acompanyat d'un pastor. Hi han entrar ja que la Mila s'havia caigut i s'havia fet una ferida al front. Els porten a la cuina, que els hi donaran de menjar. Mentre paren la taula, el pastor li mostra la casa a la Mila, i més tard la capella que està plena d'esgarrifances. Acaben de sopar i la Mila marxa al llit i té un malson sobre la esgarrifant capella, més tard reflexiona sobre el nom que li diuen durant tota l'estona i que no li agrada gens: Ermitana.

Capítol III

CLAROR

Quan es lleva la Mila, veu que no fa sol i que tot és d'un color grisos. Té una conversa amb el pastor i més tard, li muny llet de xaia.

El pastor li diu a la Mila que a les deu, sortirà el sol i que serà a aquella hora quan marxarà amb el nen petit. Més tard el pastor li explica que es vidu, que la seva dona no va durar ni vuit mesos allà i que el dia que marxava, el carro va relliscar i va morir.

El pastor porta a la Mila al Bram per a mostrar-li on està l'aigua que és més bona. Quan tornen, abans d'esmorzar, li porta al campanar. Quan està començant a sortir el sol, la Mila veu un home, però el pastor l'adverteix de què és l'Ànima, la cosa més roïna de la muntanya. Finalment surt el sol.

Capítol IV

NETEJA

La Mila des de feia dies es refugiava en la neteja des del matí fins a la nit, i li deia al seu marit que ella no volia acompanyar-lo enlloc, que es quedaria fent neteja. Un dia mentre netejava l'altar, veié un home enmig de la capella i hi va anar. El saluda i ella també li contesta. Ell li demanà si podia donar-li alguna cosa per veure i la Mila el portà a la cuina i li donà el porró. Era un home estrany amb faccions que no semblaven les d'un home, també era esquerp i espantadís. Un cop marxà aquell home, la Mila tornà a netejar l'altar i li vingué a la memòria que aquell home ja l'havia vist en algun lloc.

La Mila seguia amb la neteja i a vegades a la capella, té la sensació de què algun sant la guaita.

El pastor li explica una història d'una dona amb uns cabells preciosos que tenia moltes parelles. La Mila quedà una mica trasbalsada de la història.

Capítol V

SUMANT DIES

La Mila ja s'ha acostumat a viure en aquella casa i la ermita per a ella ja era familiar. Un dia li va demanar a una avia que sempre es trobava que si li donava un dels seus fills per que li fes companyia. I van fer un dinar gran entre tots, inclosa l'ànima. Al final del capítol, la Mila es recorda de que l'home que ha dinat amb ells s'assemblava a una gossa del seu oncle de quan era petita.

Capítol VII

PRIMAVERA

Acaba d'arribar la primavera i estan als primers dies de maig. La Mila, cada dia que s'aixecava descobria alguna cosa encara més bella que el dia anterior. La Mila nota que cada dia agrada més als nois que la veuen excepte al seu marit. Els nois com el pastor o l'Arnau, la miren i li diuen que està molt bella, que la muntanya ha fet d'ella una dona bonica.

De vegades pensa en lo sola que es troba, fins i tot arriba a pensar que seria millor ser una planta de les que tant veu. O sinó també podr5ia ser un animal que tenien més companyia que ella.

Capítol VIII

LA FESTA DE LES ROSES

La Mila torna a Ridorta pel camí per on havia pujat a la muntanya per primera vegada. Una vegada al pla de Ridorta li sembla que tot està molt maco i ho troba a faltar. De cop, es troba enmig d'una fira, d'una festivitat i es troba descol·locada. Després ha d'anar a una missa que dona el rector a l'ermita i vigilar i controlar que tot vagi bé.

Capítol IX

GATZARA

Durant la festa i el dinar, la gent, afectada per l'alcohol, es passa amb el material i ho destrossa tot, s'enfilen als arbres fruiters, les cadires, etc...

Estan esperant a que arribi el menjar i la espera és molt llarga, la impaciència fa augmentar encara més el rebombori. Quan van veure que comença a arribar el menjar, segons més tard descobreixen que és pels capellans, i això fa augmentar encara més el rebombori.

La festa seguia, i amb la festa, l'escàndol i les destrosses. La Mila ho observa tot i no pot més. Fins i tot van arribar a pegar-se amb bastons. Fins que va arribar la guàrdia civil. La festa va seguir fins que va arribar al punt final i tothom va marxar. Al final el pastor amb en Baldiret i la Mila decoren l'ermita i queda com la demora de goges d'algun conte fantàstic.

Capítol X

RELÍQUIES

El matí de ressaca després de la festa comença explicant com la Mila es lamentava de l'estat en que havia quedat l'ermita. La Mila té una conversa llarga amb el pastor comentant la desconsideració de la gent en destrossar-ho tot. La Mila també s'assabenta de que en Matias s'ha gastat tot el que tenien en la festa. A més quan es lleba en Matias li demana per l'esmorzar.

La Mila està enfadada i amb la conversa que ha tingut amb el pastor, ha passat una estona agradable.

L'Arnau va a visitar a la Mila i li explica que hi alguna cosa a la muntanya que roba els conills a tots els que en tenen. També li diu que s'havia de casar però que ja no es casa, i se li declara a la Mila. Fins que despès d'una estona de sentiments molt forts, la Mila li diu que és millor que es casi si la pubilla el vol i finalment l'Arnau marxa.

Capítol XI

MAL DE MUNTANYA

En aquest capítol, la Mila se sent molt sola i de vegades, plora sense motius. Durant l'estiu, a l'ermita hi pujava bastanta gent, i era una distracció per la Mila, però a mida que l'estiu s'acabava, la gent ja no pujava.

La Mila, va fent comentaris sobre en Matias en un to despectiu.

A de més, en Matias passava els dies fora i el pastor s'emportava a en Baldiret al senyor mestre i la Mila passava molt de temps fora.

Un dia, el pastor enganxa plorant a la Mila i li diu que ha agafat “mal de muntanya” i desprès de parlar una estona, el pastor aconsegueix que la Mila somrigui.

I la recent arribada fresca de la nit, fa reviscolar a la Mila i les seves mortes energies.

Capítol XII

VIDA ENRERA

Ja era la tardor, i la Mila ja s'havia acostumat a refugiar-se a l'ermita. Últimament, la Mila i el pastor tenien converses que duraven hores. Mentre passejaven per la muntanya, el pastor la ensenyava quines precaucions havia de prendre per no fer-se mal, la ensenyava a vigilar.

Un dia, la Mila, asseguda a la punta de Miranius, comença a parlar amb el pastor i li explica la seva vida passada.

La Mila quan era petita, va viure amb la seva tia i el seu oncle des que es va morir la seva mare. L'oncle al principi, la va rebutjar tot i que era de la seva sang (a diferència de la tia que només li era padrina). El seu oncle era barquer i sempre anava d'una banda del riu a l'altra.

Al cap d'un temps, van tallar les arbredes de vora al riu per a construir una fàbrica. I llavors la barca sempre estava buida i amarrada a les estaques. El seu oncle es va quedar trist per sempre més fins que es va morir. La seva tia es va voler vendre la seva barca. I el majordom de la fàbrica, que era el comprador, va anar acompanyat del Matias, i al cap d'un temps li va demanar de casar-se.

La Mila li va dir que si, perquè a la tia ja li quedava poca vida.

Un cop explicada la vida de la Mila, el pastor li explica una llegenda sobre la Vall de Llisquents. I quan l'acaba, la Mila li pregunta que com sap tantes coses i llegendes i ell respon que li van ensenyar els avis de Sant Ponç.

Capítol XIII

EL CIMALT

Arriba el moment en què el pastor ha de marxar de l'ermita pel temporal que estava a punt d'arribar. Ell ja havia intentat retardar el màxim possible la seva sortida, però ja no podia esperar més. Com a comiat del pastor, van acordar que es quedava dos dies més i ells dos, pujaven al Cimalt.

Van sortir de matinada, i feia molta fresca. Mentre caminaven, la Mila tenia un seguit de sensacions agradables quan es trobava a prop del pastor. De vegades tenia por, però el pastor es va donar conte, i des d'aquell moment, ja no es va separar gaire. A la Mila li agradava el contacte que tenien.

La Mila es cansava i s'anava aturant i el pastor sempre s'adonava i anava a buscar-la. La Mila li confessa al pastor que sense ell, no hauria sobreviscut a la muntanya.

Els dos es donen conte de que ha passat una cara per davant d'ells com un llampec, però no saben que és.

Capítol XIV

EN LA CREU

El pastor un cop havia caçat el llebrot, va fer un fogó i se'l van menjar. La Mila es posa a plorar i el pastor la consola i la Mila es pensa que el pastor l'estima però que no li vol dir. I comença a pensar que hagués sigut d'ella si hagués conegut primer al pastor en comptes del Matias.

Van arribar a la creu, i el pastor li comença a explicar tot el que veuen. Fins i tot veuen la mar. Més tard la Mila li pregunta per la creu, ja que no l'havia vist. El pastor li explica que temps enrere era allà però que ara ja no hi és.

El pastor li confessa a la Mila que en Matias és jugador de taleia. Més tard la Mila descobreix que el pastor té 63 anys. Quan es va assabentar d'això, es va quedar aixafada durant tot el dia.

A la tornada, per a que no caigués la Mila, el pastor li donà la mà durant uns instants. Amb aquest fet, ella va sentir fàstic.

Capítol XV

LA RELLISCADA

La Mila sent com tothom al poble, està estrany amb ella. L'Arnau, l'avia, la Marieta, i ella no sap perquè és. La Mila sospita que és perquè el casament de l'Arnau no es fa, però un dia li pregunta al pastor que si el casament es farà i li diu que si.

Arriba un matí en Baldiret a l'ermita i li explica perquè no ha anat a estudi i passen el dia junts.

La Mila prova de fer enraonar al Matias, però ja està completament perdut. Va començar a ploure, una turmenta molt grossa. Ella es preocupa per si li ha passat alguna cosa al pastor durant la turmenta i decideix anar a saber si li ha passat alguna cosa. Descobreix que s'ha relliscat durant la turmenta i ha mort a les Lloses. A la Mila li afecta molt la mort del pastor i marxa a casa.

Capítol XVI

SOSPITES

La Mila es negava a acceptar la idea de que no tornaria a veure al pastor mai més. Es trobava tan sola (ja que ni el Baldiret pujava a l'ermita), que va decidir baixar a Sant Ponç. La Marieta li explica totes les novetats del poble. Però encara i així, sentia com la gent estava estranya amb ella. Fins que la Marieta va acusar a la Mila i al Matias d'haver matat el pastor, pels diners que en deixava. Però la Mila no sabia que el pastor tenia diners.

Però les acusacions tenien un rerafons, ja que una vegada mort el pastor, en Matias va poder pagar tots els deutes que tenia, i la Mila no en sabia res. Fins i tot el rector puja un dia a l'ermita per preguntar-li el mateix a la Mila.

La Mila torna a sentir-se sola i desconsolada com uns mesos enrera.

Capítol XVII

LA NIT AQUELLA

La Mila sabia que en Matias era a la petita festa de Murons, i va anar a veure'l. Però es va tornar sola cap a l'ermita perquè en Matias es volia quedar a la festa.

Un cop a l'ermita, la Mila ja tenia el sopar preparat i només l'havia d'escalfar. Va anar a tancar la porta del pati, i sentí un grill que li va fer venir ganes de menjar cargols, i pensà que al dia següent en couria.

Llavors es donà compte de que estava l'Ànima i es va espantar. La Mila li deia que marxés, però l'Ànima no es movia, deia que volia alguna cosa, i li tirava monedes d'or als peus de la Mila. La Mila estava tant espantada que ni es movia ni deia res, i l'Ànima anava avançant cap a ella. La Mila es va posar a córrer per a escapar, però l'Ànima la va atrapat i la va violar.

Quan la Mila s'aclarí, i pogué aixecar-se del terra, no deixava de sentir un grill. L'Ànima ja no era a l'ermita, ja havia desaparegut. Es va mirar en un mirall i va descobrir que tenia una ferida a la galta i això havia fet que tot estigués tacat de sang.

La Mila reflexiona molt, per exemple sobre la mort del grill que sent, i sobre les coses que eren pecat, sobre els seus amors impossibles, etc.

El capítol s'acaba amb una reflexió final sobre la solitud dels homes.

Capítol XVIII

LA DAVALLADA

La Mila seguia esperant al Matias que li havia dit que tornaria tardet. Ella es comença a preguntar què hi fa a l'ermita.

Quan arribà en Matias, ja era de dia i la Mila li crida i ell es sorprèn com està desperta a aquelles hores, però la Mila li diu que encara no s'havia ficat al llit.

Ella li comunica tot el que li ha passat aquella nit al Matias, amb una tranquil·litat absoluta, i quan acaba li diu que no torna a entrar a l'ermita però que li volia explicar abans de marxar. Però en Matias es pensa que marxa amb ell, i s'ofereix a que marxin ja. La Mila, amb una força que treu de dins seu, li diu que no provi d'acompanyar-la perquè el mataria. I sense dir res més, se'n va, amb l'amargura de que la solitud havia arrelat en la seva vida.




Descargar
Enviado por:Torrassa
Idioma: catalán
País: España

Te va a interesar