El Sistema Solar

El Sistema Solar està format pel sol, nou planetes (Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó) i els seus satèl·lits, asteroides, cometes i meteorits, pols estelar i gas interplanetari.

Les dimensions del Sistema Solar s'especifiquen en terminis de distància mitjana de la Terra al Sol, denominada unitat astronòmica (UA). Una UA correspon a 150 milions de km. El planeta amb més distància conegut és Plutó, i la seva òrbita està a 39,44 UA del Sol. La frontera entre el sistema solar i l'espai interestelar -anomenada heliopausa- es suposa que es troba a 100 UA. Els cometes, són els que es situen més lluny del Sol; les seves òrbites són molt excèntriques, estenent-se a 50.000 UA o més.

El Sistema Solar és l'únic sistema interplanetari conegut, encara que l'any 1980 es van trobar algunes estrelles relativament properes envoltades per un embolcall material orbitant d'un tamany determinat o acompanyades per objectes que es suposen que són “enanas marrones” o “enanas pardas”. Molts astronòmoms creuen probable la existència de numerosos sistemes planetaris d'algun típus d'Univers.

El Sol

El Sol és una estrella característica d'un tamany i una grandària mitjanes (700.000km; uns 110 radis terrestres) i d'una densitat mitjana de 1,4 g/cm2. La llum solar (d'uns 4.1026 J/s) i altres radiacions es produeixen per la conversió de l'Hidrògen en Heli en l'interior dens i calent del Sol (5.500 ºC en la superfície i pot arribar a 2.000.000 de graus centígrads en el seu nucli). Encara que la fusió nuclear converteix 600 milions de tones d'Hidrògen per segon, el Sol té tanta massa (2 × 1027 tones (330.000 masses terrestres)) que pot continuar brillant durant 6.000 milions d'anys. Aquesta estabilitat permet el desenvolupament de la vida i la supervivència a la Terra.

El Sol és una estrella summament activa. En la seva superfície apareixen i desaparèixen taques solars fosques limitant amb intensos camps magnètics en cicles d'11 anys. Els sobtats esclats de partícules carregades procedents de les fulguracions solars poden provocar aurores i alterar les senyals electromagnètiques de la Terra; un continu flux de protons, electrons i ions abandona el Sol i es mou pel Sistema Solar, formant espirals amb la rotació del Sol.

Els Planetes Principals

En l'actualitat es coneixen nou planetes principals (Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó). Normalment es divideixen en dos grans grups:

Els planetes interiors són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. Els planetes interiors són petits i es componen sobretot de roca i ferro.

Els planetes exteriors són Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. Els planetes exteriors (exepte Plutó) són més grans que els interiors i es componen, principalment, d' Hidrògen, gel i Heli.

Mercuri és el planeta que està més pròxim al sol, es troba més o menys a 58 milions de km de distància del Sol. La seva temperatura pot ser de 430 ºC en la cara que li toca el Sol i de -180 ºC a la part on no li toca. Té un diametre de 4.875 km i el seu volum i massa són semblants als de la Terra. Mercuri és un planeta molt dens, en apariència degut al seu gran nucli compost de ferro. Amb una atmosfera tènue (encara que alguna gent digui que no en té), Mercuri té una superfície marcada per els impactes dels asteroides (semblant a la de la Lluna però amb grans fractures) i la seva temperatura oscil·la molt entre el dia i la nit.

L'atmosfera de Mercuri està composta de Sodi i Potassi. La seva força de gravetat és més o menys una tercera part de la de la Terra i té un camp magnètic de l'1% del de la Terra.

Un any a Mercuri equival a 88 dies. Aquest planeta és un mal reflector de la llum solar.

Venus és el segón planeta des del sol. És l'objecte més brillant del cel després del sol i la lluna; la seva màxima brillantor (una magnitut de -4,4 o 15 vegades la brillantor de l'estrella més brillant) la mostra en la seva fase creixent. Tot Venus està cobert de núvols que estan situats a 50 km. de la superfície i estan compostos sobretot d'àcid sulfúric concentrat. Té una atmosfera de diòxid de Carboni (CO2) 90 vegades més densa que la de la Terra; això causa un efecte hivernacle que fa que l'atmosfera de Venus conservi molt el calor i dificulta el seu estudi des de la Terra, per això, l'aigua i el vapor són molt rars a Venus. La temperatura de la seva superfície és la més alta de tots els planetes: uns 447 ºC; la pressió de la superfície és 96 vegades la de la Terra. Resulta sorprenent que Venus tot i estant molt aprop del sol, el seu costat nocturn sigui molt fred (les temperatures del dia son de 40 ºC i les de la nit son de -170 ºC.). Venus no té camp magnètic perceptible, però el vent solar sembla generar una magnetosfera induida.

Els vents del nivell superior als núvols envolten el planeta a una velocitat de 360 km/h. Aquest vent recorre el planeta, bufant en quasi totes les latituds, des de l'equador fins als pols.

Venus gira molt lentament sobre el seu eix i la direcció és contraria a la de la terra.

Les fases i les posicions de Venus al cel es repeteixen cada 1,6 anys.

Venus és un altiplà interromput per dues zones muntanyoses del tamany d'un continent conegudes com Ishtar Terra i Aphrodite Terra.

S'han trobat grans volcans actius i grans corrents de lava solidificada i una amplia sèrie de cràters provocats per meteorits. Els meteorits que cauen a venus són grans perquè la seva atmosfera tant densa impedeix que els més petits hi caiguin.

La Terra és el tercer planeta des del sol i cinquè en tamany dels nou planetes principals.

La distància mitjana de la Terra al Sol es de 149.503.000 Km. És l'únic planeta conegut que conté vida, encara que alguns altres planetes també tenen atmosfera i aigua.

La Terra no és una esfera perfecte, sino que té forma de pera. Calculs basats en les pertorbacions de les òrbites dels satèl.lits artificials revelen que la Terra és una esfera imperfecte perquè l'equador s'engrossa 21 km; el pol nord està dilatat 10 m i el pol sud està enfonsat uns 31 m.

La Terra es mou, com tot el Sistema Solar, per l'espai com uns 20,1 km/s o 72,360 km/h cap a la constel·lació d'Hercules. La Terra i el seu satèl·lit, la lluna, també giren juntes en una òrbita elíptica voltant el Sol.

La circumferència aproximada de l'òrbita de la Terra es de 938.900.000 km i el nostre planeta viatja al voltant seu a una velocitat de 106.000 km/h. La Terra gira sobre el seu eix una vegada cada 23 hores, 56 minuts i 4,1 segons. A més d'aquests moviments primaris hi ha altres components en el moviment total de la Terra com la precessió dels equinoccis i la nutació (una variació periòdica en l'inclinació de l'eix de la Terra provocada per l'atracció gravitacional del Sol i de la Lluna)

Podem considerar que la Terra es divideix en cinc parts:

La primera, la atmosfera, que és gasosa. L'atmosfera és la coberta gasosa que rodeja el cos sòlid del planeta. Encara que té un gruix d'1.100km, aproximadament la meitat de la seva massa es concentra en els 5,6 km. més baixos.

La segona, la hidrosfera, que és líquida. Es compón principalment d'oceans, però en sentit estricte comprén totes les superfícies aquàtiques del planeta, com mars interiors, llacs, rius i aigües subterrànies. La profunditat mitjana dels oceans és de 3.794m., més de cinc vegades l'altura mitjana dels continents. La massa dels oceans és de 1.350.000.000.000.000.000 (1,35 × 1018) tones, o el ¼.400 de la massa total de la Terra.

La tercera, la litosfera, que és sòlida. La litosfera comprén dues capes (la superfície i el mantell superior) que es divideixen en unes dotze plaques tectòniques rígides. La superfície mateixa es divideix en dues parts:

La superfície siàlica o superior, de la que formen part els continents, està constituida per roques amb una composició química semblant a la del granit i la seva densitat és de 2,7.

La superfície simàtica o inferior, que forma la base de les conques oceàniques, composta per roques ígnies més fosques i pesades com el basalt amb una densitat mitjana aproximada a 3.

La litosfera també inclou el mantell superior, que està separat de la superfície per una discontinuitat sísmica i del mantell inferior per l'astenosfera; on les roques tenen una densitat del 3,3.

La quarta, el mantell que també és sòlid és una capa densa i pesada que rodeja el nucli esfèric més profund. S'estén des de la litosfera fins a una profunditat d'uns 2.900 km. Sense comptar l'astenosfera, la seva densitat oscil·la de 3,3 a 6.

El mantell superior es compón de ferro i silicats de Magnesi com l'oliví. La part inferior es compón d'una mescla d'òxids de Magnesi, ferro i silici.

I la cinquena, el nucli que també és sòlid. El nucli té una capa exterior d'uns 2.225 km. de gruix amb una densitat mitjana de 10.

El nucli interior té un radi d'uns 1.275 km. i és sòlid. Es creu que les capes del nucli estan compostes de ferro amb un petit porcentatge de niquel i altres elements

Les temperatures del nucli poden arribar als 6.650 ºC.

Les corrents de convecció dins el mantell traslladen la major part de l'energia tèrmica de la Terra a la superfície i així deriven els continents.

S'ha calculat que l'edat de la Terra és de 4.650 milions d'anys. Encara que les pedres més antigues que s'han trobat no tenen més de 4.000 milons d'anys, els meteorits, que corres-ponen geològicament amb el nucli de la Terra donen dates d'uns 4.500 milions d'anys.

Tota la Terra es comporta com un gran imant, el seu magnetisme xucla tots els cossos cap el centre de la Terra.

Mart que rep el seu nom del deu romà de la guerra. És el quart planeta des del Sol i el setè en massa. Mart té dos petits satèl·lits amb cràters; Fobos de 21 km. de diàmetre i Deimos de 12 km. de diàmetre, que alguns astrònoms consideren que són asteroides capturats pel planeta.

Mart és un planeta roig (aquest color es deu al basalt rovellat de la seva superfície) d'una brillantor molt variable. Mart és, després de Venus el planeta més brillant en el cel nocturn. Mitjançant un telescopi, observem Mart amb dos regions, unes ataronjades i altres més fosques i menys rojes; el seu contorn varia segons les estacions. Degut al seu eix i a la exentricitat de la seva òrbita, té estius curts i calorosos i hiverns llargs i freds.

Mart és un dels pocs planetes que conté aigua, però en molts casos és gelada.

Mart téuns 300 km. d'ample al pol sud i 1.000 km d'ample al pol nord.

A més dels núvols de diòxid de carboni hi ha altres típus de núvols; s'observen boirines i núvols de gel a gran altitut.

Actualment s'estan enviant sondes especials a Mart per trobar-hi vida.

Júpiter és el cinquè planeta des del Sol i el més gran del Sistema Solar. Va rebre el nom del rei dels deus de la mitologia romana. Júpiter és 1.400 vegades més voluminós que la Terra, però la seva massa és només 318 vedages la del nostre planeta. La densitat mitjana de Júpiter és ¼ part de la densitat de la Terra, això indica que Júpiter està compost més de gasos que de roques, però la seva superfície és 14 vegades més dura que la de la Terra.

Júpiter dona una volta al voltant del sol cada 11,9 anys a una distància orbital de 778 milions de km. Tarda 9,9 hores en donar una volta completa sobre el seu eix.

La seva rotació no és uniforme.

La major part de l'atmosfera de Júpiter (87%) està composta de H2, i l'Heli forma el 13% restant.

Júpiter emet més o menys el doble d'energia que rep el Sol. La seva atmosfera és freda.

La temperatura i la pressió de Júpiter augmenten com més ens aproximem al seu centre i es genera un camp magnètic.

Fins ara s'ha descobert que Júpiter té 16 satèl·lits i se'ls hi ha anat donant noms de èssers mitològics com Zeus, etc. De tots els satèl·lits, el més notable és Ío; la seva superfície presenta grans contrastos. És un satèl·lit amb molts volcans que continuament tenen erupcions.

Saturn és el sisè planeta des del Sol i el segón més gran en el Sistema Solar. La seva principal peculiaritat i més coneguda és la d'estar envoltat d'anells que s'estenen fins a 2 milions de km. des del centre de Saturn. Ara es sap que Saturn té més de 100.000 petits anells, tots ells girant en torn al planeta.

Saturn apareix com un objecte groguenc, és un planeta molt brillant en el cel nocturn.

S'ha descobert que té més de 20 satèl·lits.

La densitat de Saturn és 1/8 part la de la terra, degut a que el planeta està format fonamentalment d'Hidrògen. El gran pes de la seva atmosfera fà que la pressió atmosfèrica augmenti amb rapidesa cap al centre del planeta, on l'hidrògen es torna líquid. Al centre del planeta l'Hidrògen líquid es condensa i es torna metàl·lic, que és un conductor elèctric.

Saturn té un nucli rocallós a una temperatura de 15.000 ºC.

Els principals components de l'atmòsfera de Saturn sòn 88% d'Hidrògen i un 11% d'Heli; la resta són amoniac i d'altres substàncies.

A la seva atmosfera es formen remolins i corrents turbulents de núvols que tenen lloc a gran profunditat en una boira més densa que la de Júpiter.

El període de rotació de Saturn és de 10 hores i 11 minuts.

El seu camp magnètic és molt més dèbil que el de Júpiter, consta d'un cinturó de radiacions toroidals en el que estan atrapats electrons i nuclis atòmics.

Urà és el setè planeta de distància al Sol, que gira fora de la òrbita de Saturn i dins l'òrbita de Neptú. És de sisena magnitud, per això és poc observable a simple vista.

Urà té un diàmetre de 52.200 km. i la seva distància mitjana al Sol és de 2.870 milions de kilòmetres. Urà tarda 84 anys a completar una òrbita i 17 hores i 15 minuts en una rotació completa sobre el seu eix que està inclinat 98º amb relació al pla de l'òrbita del planeta al voltant del Sol.

La seva atmosfera està formada fonamentalment d'Hidrògen i Heli, amb un xic de metà. A través del telescopi apareix com un disc verd blavós amb un pàlid contorn verd.

Urà té una massa 14,5 vegades més gran, un volum 67 vegades més gran i una gravetat 1,17 vegades més gran que la de la Terra. Tenint en compte tot això, el camp magnètic d'Urà només és 1/10 part més fort de la de la Terra, amb un eix inclinat 55º en relació a l'eix de rotació. La seva densitat és aproximadament 1,2 vegades major que la de l'aigua.

Es va descobrir que Urà té un cinturó de 9.400 km. d'ample, estenent-se fins a una distància de 51.300 km. del centre del planeta però més endavant s'ha descobert que té quatre cinturons més.

A més dels anells, Urà té 15 satèl·lits; tots giren al voltant del seu equador i es mouen en el mateix sentit que es mou el planeta. Les dues llunes més grans són Oberon i Titania.

Neptú és el quart planeta com a tamany i el vuitè en quant a distància al Sol. La distància mitjana de Neptú al Sol és de 4.500 milions de km.

El diàmetre de Neptú és d'aproximadament 49.400 km, és a dir, 3,8 vegades la Terra.

Té un volum aproximat 72 vegades superior, la seva massa 17 vegades més gran i la seva densitat 0,31 vegades la de la Terra (1,7 vegades la de l'aigua).

És un planeta que reflecteix el 84% de la llum que rep.

El període de rotació de Neptú es més o menys de 7,8 i és pràcticament impossible de veure'l a simple vista, encara que es pugui observar amb un petit telescopi, veient-se com un petit disc blau verdós sense marques definides a la superfície.

La temperatura de la superfície de Neptú és d'uns -218 ºC, és semblant a la d'Urà, que està a més de 1.500 km més a prop del Sol, per tant, es suposa que Neptú deu tenir una font interna de calor.

La seva atmosfera es compón fonamentalment d'Hidrògen i Heli. La presència de més del 3% de metà dona al planeta un sorprenent color blau.

Es conèixen vuit satèl·lits que giren al voltant de Neptú, dos dels quants es poden observar des de la Terra. El major i més brillant és Tritó amb un diàmetre de 2.705 km. (una mica més petit que la lluna terrestre). Nereo, el segón satèl·lit té un diàmetre d'uns 320 km.

Neptú també està envoltat per cinc anells. El seu camp magnètic és més del 50% respecte el seu eix de rotació.

Plutó és el novè planeta del Sistema Solar; és el planeta més allunyat del Sol que es coneix. Plutó dona una volta al voltant del Sol en 247,7 anys a una distància mitjana de 5.900 milions de Km.

La seva òrbita és tant excèntrica que en certs punts del seu recorregut Plutó es troba més a prop del Sol que Neptú. No obstant això, no existeix cap possiblitat de col·lisió, ja que la òrbita de Plutó s'inclina més de 17,2º respecte al pla de l'eclíptica i mai creua, en realitat, el recorregut de Neptú.

Plutó només pot ser vist per grans telescopis, amb els que s'ha comprovat que és de color grogós.

En 1978 els astrónoms van descobrir una lluna relativament gran girant al voltant de Plutó a una distància aproximada de 19.000 km, la varen nomenar Caronte.

Les òrbites de Plutó i Caronte han fet que òpticament es sobreposin de forma repetida, cosa que ha permés als astrònoms determinar les seves dimensions amb molta precisió.

Plutó té un diàmetre de 2.284 km i Caronte de 1.192 km, cosa que els converteix en un sistema de dos planetes, més fins i tot que el de la Terra i la Lluna.

Plutó té una atmosfera tenue, probablement de metà que exerceix una pressió sobre la superfície del planeta 100.000 vegades més dèbil que la pressió atmosfèrica de la Terra al nivell del mar. Sembla que l'atmosfera es condensa i forma capes polars durant el llarg hivern de Plutó.

Amb una densitat aproximada a dos vegades la de l'aigua, Plutó és, aparentment, més rocós que els altres planetes de la part exterior del Sistema Solar. Això pot ser el resultat de combinacions químiques a baixa temperatura i pressió durant la formació del planeta.

També s'ha pensat que Plutó podia haver estat l'antic satèl·lit de Neptú que va sortir expulsat i en aquest cas Caronte seria el resultat de la col·lisió.

EL NOSTRE SISTEMA

SOLAR

ÍNDEX

Índex ............................................................................... Pàgina nº 1.

El Sistema Solar ........................................................... Pàgina nº 2.

El Sol ............................................................................... Pàgina nº 3.

Els Planetes Principals ................................................. Pàgina nº 4.

Mercuri ............................................................... Pàgina nº 5.

Venus ................................................................... Pàgina nº 6.

La Terra .............................................................. Pàgina nº 8.

Mart ..................................................................... Pàgina nº 11.

Júpiter ................................................................ Pàgina nº 12.

Saturn .................................................................. Pàgina nº 13.

Urà ........................................................................ Pàgina nº 14.

Neptú ................................................................... Pàgina nº 15.

Plutó ...................................................................... Pàgina nº 16.

Bibliografia ...................................................................... Pàgina nº 17.

Conclusió ........................................................................... Pàgina nº 18.

bibliografia

Llibre d'experimentals de 3er d'E.S.O: Biologia i Geologia. Ed: Santillana

(fotos i informació)

Nova enciclopèdia Catalana de l'estudiant. Ed: Carroggio

(fotos)

Encarta `99

(fotos i informació)

Enciclopèdia Salvat. Ed: Salvat

(fotos)

La aventura de la ciencia

(informació)