SISTEMA INFORMÀTIC

La informàtica és la ciencia o teoria que fa el tractament automàtic de la informació. El sistema informàtic és el conjunt d'eines, unes físiques i d'altres lògiques, que serveixen pel tractament de la informació.

Hardware part de l'aparell

Software els programes

Bit unitat mínima d'informació

1 Byte 8 bits

PARTS D'UN ORDINADOR

CPU unitat central de procés, és la unitat que controla tots els programes

La CPU està constituïda per tres parts:

-Unitat de control (UC): és la unitat que controla les operacions per fer el tractament de la informació, interpreta les instruccions del programa emmagatzemat a la memòria i dona les ordres corresponents a la resta dels components de l'ordinador.

-Unitat aritmeticològica (UAL): és la part de la CPU que realitza les operacions matemàtiques i lògiques amb les dedes que rep de la unitat de control.

-Memòria principal: és la unitat on es guarden els programes, les dades i les dades intermèdies, i els resultats.

Hi ha dos tipus de memòria principal: la ROM (memòria només de lectura, el fabricant posa les instruccions bàsiques per fer funcionar l'ordinador) i la RAM (memòria de lectura i escriptura, en aquesta es pot accedir i gravar a sobre).

Perifèrics la seva funció és la d'entrar les dades a l'ordinador i donar els resultats. Han d'estar connectats a la CPU. També s'encarreguen de l'emmagatzematge de dades. Tipus de perifèrics:

-Perifèrics d'entrada: teclat, ratolí, scanner,...

-Perifèrics de sortida: pantalla, impresora, altaveus,...

-Perifèrics d'emmagatzematge: guarden programes i dades (memòria externa). Unitats de discs i cintes magnètiques. Hi ha dos tipus d'unitats de disc: flexible i disc dur.

PROCÉS DE FABRICACIÓ D'UN CHIP

S'utilitzen cilindres de silici, és sòlid, es talla a trcets, es fa un dissseny de cada chip a escala. Tot seguit es grava aquest disseny fotogràficament sobre una placa, aquestes plaques es posen dins d'uns forns a 1000ºC, això prepara el disc per posar-hi el disseny. Després es talla la làmina obtinguda en quadradets i cada un d'aquests quadrets és un chip.

ALTRE CLASSIFICACIÓ DELS PERIFÈRICS

Una classificació dels perifèrics pot ser segons els dispossitius de comunicació. N'hi ha de dos tipus:

-Comunicació directament amb un altre ordinador: són els encarregats d'establir intercanvis d'informació entre diferents computadors. Ex: mòdem.

-Dispossitius de comunicació en sistema físic: són els encarregats de facilitar el transport d'informació entre 1 ordinador i un determinat sistema amb l'objectiu de supervisar-lo i controlar-lo. Ex: detectors d'ordinador, si una màquina té un error elèctric.

PERIFÈRICS D'ENTRADA:

Teclat conjunt de tecles en forma matricial sobre un plà (en forma de files i columnes), és el perifèric d'entrad més utilitzat en l'entrada de dades i ordres.

El seu funcionament és el següent: cada vegada que es prem una tecla es tanca un contacte que és identificat, electrònicament, i transmès al computador. Aquest senyal elèctric es correspon amb el codi associat al símbol teclejat (ASCII o similar).

La majoria de teclats tenen una memòria de resrva (buffers) per alvergar diversos caràcters abans de ser enviats a l'ordinador, a vegades es mantenen en el teclat fins que no premem una tecla especial anomenada enter. Això permet una transmissió més aficient ja que el computador no ha d'estar pendent contínuament del teclat. En el PC's els teclats també tenen aquesta memòria de reserva però s'utilitza quan la CPU no el pot entendre perquè està ocupada, imprimint o fent altres feines,...

Les funcions de les tecles, normalment són:

-Caràcters alfabètics

-Caràcters numèric

-Caràcters especials

-Funcions de control del dispossitius

-Funcions de transmissió al computador

Les característiques tècniques més importants alhora d'evaluar la millor o pitjor adaptabilitat d'un teclat, a unes necessitats donades es podrien dividir en:

-Duresa

-Nº de caràcters i símbols bàsics, funcions complementàries del teclat

-Sensibilitat al toc

-Adaptabilitat de l'operador al teclat

-Pes, mida i transportabilitat

-Memòria local que disposa

-Distribució estàndar o no, de les tecles

-Carència o presència del teclat numèric conversat

-Consum d'energia elèctrica

-Formes de transmissió local i remota

Ratolí s'utilitza bàsicament pel sistema Windows o Machintost. El cos del ratolí conté un microprocessador i un sensor que calcula en cada moment la posició relativa del ratolí en el plà on es mou. Movent el ratolí sobre una superfície plana, el cursor es mou de forma anàloga, a la pantalla. Disposa de 2 o 3 botons per fer-lo operatiu en la selecció dels elements que apareixen en pantalla. El seu disseny vol facilitar a l'usuari les operacions del computador. Està pensat per treballar en entorns operatius basats en menús i icones, on no és necessari introduir ordres ni informació escrita.

Escanner restrejador o explorador. S'utilitza per introduir imatges contingudes en un plà a la memòria del computador. Fan una exploració òptica del paper. Arriben a tenir una ressolució de 300 punts per pulzada. Presenten un problema típic dels sistemes de captura d'imatges, que és la gran quantitat de memòria que necessiten per emmagatzemar la codificació binària d'una imatge. La seva utilització requereix un programa especial associat que permet un trencament bàsic de l'imatge, així com de la seva conversió a formats gràfics utilitzats per altres programes. Perquè serveixi com a dispossitiu d'entrada (de text) alguns escanners disposen d'un software espècific que permet reconèixer la lletra impresa.

Tableta digitalitzadora dispossitiu que permet l'entrada de dibuixos o textos mitjançant la determinació de la posició en coordenades X i Y de cada un dels punts en què es descomposa el gravat que s'ha de transcriure en el computador.

Llapis òptic funciona directament sobre la pantalla, detectan un punt d'aquesta. Consiteix en un tub connectat mitjançant un cable a la pantalla i que conté una fotocèl·lula en el seu interior.

PERIFÈRICS DE SORTIDA:

Són dispossitius que després de rebre informació de la CPU produeixen una sortida dels resultats.

Monitor (pantalla) unitat de representació visual. Es tracta d'una superfície rectangular de vidre sobre la que apareixen els caràcters i els gràfics i imatges d'un computador d'una forma similar a la que s'utilitza en els aparells de tele, és a dir, utilitzant com a element principal un tub de raigs catòdigs. Atenent a la capacitat del tub, de mostrar o no colors, els monitors de vídeo es poden classificar en:

-Monitor monocromàtic

-Monitor en color

Per les seves possibilitats de representació es poden dividir en:

-Monitors amb pantalla alfanumèrica

-Monitors amb pantalla gràfica

Els monitors ofereixen una sèrie de prestació per millorar la presentació de resultats, els monitors es poden dividir:

-Enrotllat: al incloure una nova línia en la pantalla, les línies que hi eren es desplacen cap amunt, deixan espai lliure a sota per escriure diferents línies.

-Doble pàgina: algunes pantalles permeten emmagatzemar en la seva memòria més d'una imatge completa, que és possible de veure en qualsevol moment.

-Pantalla partida: possiblitat de partir la pantalla en 2 o més àrees separades en les que es pot treballar de forma independent.

-Atributs de caràcters: possiblitat de presentar zones completes corresponents a un caràcter o a un grup de caràcters amb atributs especials per resaltar la informació presentada.

-Control del cursor: tenir el control del cursor vol dir moure'l a voluntat a qualsevol lloc de la pantalla

Segons les seves característiques tècniques els monitors es poden dividir en:

-Mida de la pantalla

-Capacitat alfanumèrica: fa referència el nº total de caràcters que caben en una pantalla completa

-Capacitat gràfica: està relacionada amb la ressolució de la pantalla

Targetes controladores de vídeo preparen la informació que en cada moment s'haurà de visualitzar i generar, a partir d'ella els senyals analògics que enviarà als circuits electrònics dels monitors. El volum d'informació a manipular per part de la tarjeta depèn del tipus de monitor que hagi de controlar. Tota aquesta informació es troba codificada en la memòria de vídeo de la tarjeta. Els mòduls típics de funcionament de les targetes són:

-Funcionament en modus text

-Funcionament en modus gràfic

Les principals targetes controladores de vídeo són:

-Monocromàtic text

-Tarjeta CGA

-Tarjeta hércules

-Tarjeta EGA

-Tarjeta VGA

Impresores perifèric de sortida que s'utilitza per presentar sobre paper la informació emmagatzemada pel computador de manera que sigui perfectament llegible per l'usuari humà.

Existeix una gran diversitat d'impresores amb diferents amplades de paper, diferents mides, velocitats, que oscil·len entre 10 caràcters per segon a 18.000 línies per minut.

Segons les diferents característiques podem fer diverses classificacions. Segons el tipus de paper utilitzat tenim:

-De rotllo (paper enrotllat)

-Format contínuo

-Fulls sueltos

Segons la seva manera d'imprimir les impresores es classifiquen en:

-Impresores de caràcter: impressió caràcter a caràcter

-De línia: imprimeix simultàneament tota una línia de text

-De pàgina: imprimeix pàgines de cop

Atenent al seu mecanisme d'imprimir es poden dividir en:

-D'impacte: basades en els cops que un martell mecànic duu a terme sobre una cinta. Ex: impresores d'agulles

-De no impacte: un exemple són les impresores làsers i d'injecció de tinta

Plotters representen sobre paper dibuixos que són el resultat de càlcul i programes

PERIFÈRICS D'ENTRADA/SORTIDA:

També es coneixen com a dispossitius d'emmagatzematge massiu. En ells les dades només són llegibles per la màquina. Aquest dispossitiu introdueix o extreu la informació directament de la CPU fent intercanvi de blocs de dades entre la memòria principal del computador i el dispossitiu d'emmagatzematge.

Discs magnètics dispossitiu d'emmagatzematge magnètic d'accés directa. La superfície del disc està recoberta per una capa magnètica i permet gravar o llegir mitjançant un cap lector/gravador els bits que composen la informació. El dispossitiu sembla un toca-discs domèstic, només que en lloc de gravar-se en un única pista es grava en diverses pistes circulars. El disc tantes pistes com aturades en posicions fixades pugui fer el braç que conté el cap lector i que es desplaça amb direcció radial cap el centre del disc. La informació es grava en cada pista en paquets complets de dades que constitueixen els sectors. El nº de sectors és el mateix en totes les pistes, això vol dir que la densitat de gravació és més gran cap el centre que en la perifèria. Distingirem dos tipus de discs magnètics:

-Discs flexibles: disc de superfície toba i flexible de plàstic, recoberts d'òxids de ferro per una o per les dues cares. Es troba allotjat en una funda més rígida que el protegeix de la pols i el greix, així com dels dits. Les mides han anat variant, els més estàndars són de 8”, 5 ¼” i 3 ½”.

La unitat de disc (disquetera) permet llegir o gravar informació en els discs i funciona així: quan s'introdueix un a la disquetera i es gira la maneta de la comporta de seguretat el disc queda fixat en el motor d'accionament del eix mitjançant una anell que el subjecte i l'enclava pel seu forat central quedant perfectament centrat. La tarjeta controladora posiciona el cap corresponent a la vista i al sector adequat. Un cop realitzat transfereix senyals d'escriptura i lectura.

Les avantatges deols discs cal mencionar que:

-Fàcils de guardar i transportar

-Intercanviables i reutilitzables

-Capacitat acceptable

-Són barats

També tenen incovenients:

-Vulnerabilitat a el calor

-Lents amb comparació amb el disc dur

-Acaben gastant el capçal quan el seu ús és intensiu

-Disc dur: estant formats per un suport metàl·lic indeformable recobert d'una capa magnetitzable de Ni i Co que li dona al disc una llarga durada i que li permet gravar amb alta densitat. El seu funcionament és similar al del disc flexible però ens dona una sèrie d'avantatges com:

-Densitat de gravació molt més alta

-Fiables i resistents

-Ofereix temps d'accés 10 vegades més curt

Unitats de cinta va ser uns dels primers dispossitius d'emmagatzament. Està inspirat amb els magnetòfons i les bandes de paper perforades. Les cintes són de plàstic flexible tipus cel·luloide recobertes amb capes d'òxid de ferro magnetitzables.

La informació es registra o es llegeix mitjançant els capçals gravadors o reproductors que funcionen amb electroimans. La cinta està estructurada amb pistes paral·leles en sentit longitudinal; hi ha un capçal lector/gravador per cada pista. Les unitats de cinta magnètica han estat desplaçades pels discs a causa de l'espectacular avenç tecnològic que han experimentat aquests últims. Malgrat això avui en dia s'utilitzen com a unitat d'emmagatzament d'arxius definitius o per fer còpies de seguretat.

COMUNICACIÓ AMB UN ALTRE ORDINADOR:

La comunicació entre dos ordinadors és evidentment digital; si la comunicació es fa entre computadors que estiguin aprop qualsevol cable de Cu serveix per fer la connexió. En aquest cas pot utilizar-se la transmissió en paral·lel (per enviar un caràcter es transmeten els 8 bits que el composen). Aquesta solució requereix tants conductors com bits es transmeten simultàneament.

Si els computadors estant situats de 10 a 100 metres haurem de recòrrer a un canal físic de transmissió diferent, s'utilitza una ona analògica per modular la informació. En aquest cas es costuma a trasmetre en sèrie (bit a bit).

La línia de comunicació pot ser explotada de diverses maneres. Si les dades només poden viatjar a través d'ella en un sentit es diu que és una línia símplex.

La velocitat en què la informació és transmesa per la línia es mesura en baudios (bauds = bits/seg).