A

l nord de rio Grande s'extenen dos dels estats més extensos del món, els Estats Units d'Amèrica, i el Canadà, ambdós amb una forta tradició britànica i alhora múltiples influències d'altres cultures, i ambdós també estats federals per bé que no exactament iguals.

En les properes línies intentarem de fer una breu descripció del model federal canadenc i el posarem en comparació amb el model federal per excel·lència, els EUA, i el nostre propi model d'estat compost l'estat espanyol, que sorgeix de l'aprovació de la constitució espanyola de 1978 i els subsegüents estatuts d'autonomia.

Parlem d'estats compostos, al referir-nos tant al model dels EUA, com l'espanyol o el canadenc, però no estem parlant ben bé del mateix, cal diferenciar entre el que són estats federals, que evidentment són compostos, i altres estats compostos com Espanya, però que no són federals.

Quan en un estat es vol distribuir territorialment el poder, com a conseqüència, bé per la grandària del territori, o per les diversitats que presenten les poblacions que en ell habiten, es fa, amb la voluntat d'apropar el poder als ciutadans i d'acceptar les diferències entre els membres de les diferent comunitats que formen l'estat és sol triar la forma d'estat federal.

Això es va donar per primer cop als EUA a la constitució federal de 1787, en la qual els estats sobirans, les tretze colònies varen cedir part de llur sobirania a la Unió, aquesta voluntat lliure i sobirana dels estat federats de federar-se i formar l'estat federal, té un gran component de legitimitat democràtica el que reforça l'estat constituït, encara que en els seus orígens ni els EUA, ni el Canadà eren el que ara anomenem democràcies representatives, per bé que eren molts més democràtiques que la majoria de sistemes polítics de l'època. Els estats federals permeten la unitat dins la diversitat, i és una tècnica d'encaix territorial molt important per a països amb fortes diversitats, de manera que moltes federacions s'han constituït sense l'existència prèvia d'estats sobirans, com per exemple la federació Brasilera.

Dins el federalisme existeixen molts graus, per exemple els estats federats austríacs, tenen moltes menys competències que les comunitats autònomes espanyoles, que de fet no són estats federats. Per això, per poder determinar amb certesa quina mena de federalisme existeix en un determinat estat, cal analitzar el repartiment territorial del poder polític, i posar en relació el poder de la federació amb els dels estats federats.

En la dicotomia estat unitari versus estat federal, han aparegut altres variants com van ser l'estat integral de la II República, l'estat regional italià o bé l'estat de les autonomies espanyol, encara no tancat.

Dins dels estats compostos ens trobem amb els estats federals, les característiques d'aquests són, l'existència de dos nivells competèncials, el federal i el federat, garantits per una constitució, que establirà les competències de cadascuna de les parts i la clàusula residual, és a dir a qui pertanyen les competències no atribuïdes expressament a cap part. Els estats membres de la federació participen dins la federació com a tals, tant enviant representants a la càmara de representació territorial (Senat), com participant en l'aprovació de les modificacions constitucionals. A més existeix un òrgan jurisdiccional encarregat de vetllar pel compliment de les diferents competències i resoldre els diferents conflictes que pugessin sorgir entre la federació i els estats federats. Existeixen molts models, i per bé que generalment quan parlem de federalisme pensem en els EUA, cal també tenir en compte d'altres com la República Federal Alemanya, La Confederació Helvètica, La Índia o Brasil.

En quan al model autonòmic existeix una distribució territorial del poder, per bé que no és obligatòria, sinó tant sols la permet. Un cop creades les comunitats autònomes, existeix un sistema competencial constitucionalitzat, i unes garanties jurisdiccionals de competències. El que no existeix, és que per a la formulació de la voluntat general les comunitats autònomes no intervenen o intervenen molt poc.

Quan parlem de forma d'estat sempre ens hem de fixar que aquesta i les seves garanties estiguin perfilats i definits a la constitució. A més en els estats federals, els estats federats tenen garanties en la reforma de la constitució, i per tant en el repartiment de competències. També ens trobem en que les clàusules residuals, (és a dir a qui pertanyen les competències no assignades a una entitat o un altre), segons quin sigui el pacte previ a la constitució de l'estat federal ens trobarem amb una clàusula residual favorable als estats, com als EUA, o bé a la federació com és el cas del Canadà.

Sempre que hom intenta descriure un model polític, com ho és evidentment una organització territorial del poder, s'ha de tenir especial atenció a les circumstàncies ideològiques, socials. històriques etc... que envolten el naixement d'una determinada forma d'estat. Els models polítics, constitucionals, no són neutres l'escollir un o un altre és indicatiu de la voluntat dels qui detenten el poder en un moment determinat, el moment constituent, de dirigir la realitat política d'una o altre manera.

En els casos tant d'Espanya com del Canadà, ambdós són estats una mica peculiars, tanmateix aquestes característiques pròpies els venen donades per les especials circumstàncies polítiques que envoltaren la redacció de llurs textos constitucionals.

En el cas canadenc la clàusula residual només reverteix al govern federal les competències en cas d'emergència nacional, és a dir les atribucions per a mantenir la pau, l'ordre i el bon govern estan limitades a determinades circumstàncies. A més existeix una clara distribució de competències.

En el cas espanyol, encara és més complicat, perquè existeixen diversos llistats competencials, un és les competències exclusives de l'estat, l'altre és el de les competències que podran ser exclusives de les comunitats autònomes, l'altre és el llistat competencial atribuït efectivament pels seus respectius estatuts d'autonomia a cadascuna de les comunitats autònomes, i finalment caldrà veure totes les lleis de transferència i delegació per si s'han assumit altres competències, pel que es veu és un sistema complex. En quan a les possibilitats de control, el govern, mitjançant el senat amb unes majories importants pot reconduir polítiques de les comunitats autònomes. Com sempre el fet que la forma d'estat espanyol sigui aquesta mena de pseudofederalisme voluntari, té unes arrels històriques.

Existia la por a que un federalisme dones lloc a un cantolanisme, o bé a una secessió especialment per part de Catalunya i el País Basc, per això es va triar aquest model, amb la idea d'acontentar bascos i catalans, però al final tothom s'hi ha afegit. A més cal dir-ho ni bascos ni catalans volien un estat federal que els igualés a tots, i preferien un estat asimètric, i negociar en peu d'igualtat d'autonomia a estat central. La Constitució del 78 establia diferents maneres i topalls competencials segons que les autonomies usessin una o una altra manera de constituir-se, però a la llarga existeix la tendència d'un assoliment màxim de competències.

El Canadà és el resultat de diferents onades immigratòries de ciutadans europeus primer, i desprès de bona part del món. Els primers pobladors del Canadà, si exceptuem els pobles originaris, mohaws, inuits....vàrem ser d'origen francès, aquest factor seria, i és determinat per entendre la complexitat actual del Canadà.

Vers el 1763, com a conseqüència de la derrota francesa en la guerra del set anys, entre les dinasties borbona i hannover, els territoris que pertanyien a la corona francesa a Amèrica del Nord, van passar a ésser controlats pels funcionaris del rei d'Anglaterra, no obstant això en els territoris que més endavant constituïren el Canadà, la població europea fou majoritàriament francesa, i per tant amb una tradició social i religiosa diferent. Cal recordar que Anglaterra ja havia fet la revolució burgesa amb les revolucions de 1641 i 1688 i que estava en període de transformació social cap a la revolució industrial, mentre que a França encara no s'havia produït la revolució i estava immensa en un sistema de poder senyorial.

A partir del domini anglès sobre el futur Canadà les onades immigratòries foren especialment d'origen britànic, i especialment escocesos, el que poc a poc porta a que els francofons només fossin majoria al que desprès seria la província del Quebec. Aquest desequilibri fou també fomentat per l'arribada des del sud dels anglesos anomenats lealistes, és a dir fidels al rei d'Anglaterra, així doncs en una generació els francesos passaren a ésser dominats políticament, socialment i en bona part del territori també demogràficament.

Davant els abusos als quals eren sotmesos el francofons, van aconseguir del govern britànic, la Quebec Act de 1792 que els permetia de seguir emprean i mantenir vius llurs creences religioses, dret civil propi, una mena d'assemblea i alguns altres drets menors.

Vers el 1864 la corona anglesa va voler dotar d'autogovern el Canadà, el qual ja havia unificat, creant un Domini amb totes llurs possessions a l'Amèrica del Nord, per això va ser convocada una conferència constitucional el 1864. Aquesta conferència, que es va reunir a Charllottetown, a l'illa del Príncep Eduard, l'u de setembre de 1864.

Aquella conferència va tenir com a model a seguir el federalisme dels EUA, i això es va fer evident per que era la millor solució per a poder integrar una gran extensió de terreny, a voltes sense colonitzar, amb diferents cultures i poblacions, calia trobar un sistema que els permetés a tots viure dins una unió però respectat els seus sistemes socials per evitar el greu risc de trencament.

La North America British Act de 1867 del parlament britànic, com així s'anomenà la constitució canadenca, va elaborar un model d'estat compost de caire federal, amb unes províncies amb uns drets i unes obligacions, dins una tradició política totalment britànica. A la constitució s'establia que el model era el federal, amb unes atribucions de competències delimitades, unes competències menors i més delimitades que a la constitució dels EUA, amb un control per part de la federació, del dret penal, la política penitenciaria, el comerç, la regulació del matrimoni, amb gairebé tot el control sobre els impostos, un sistema judicial centralitzat, la possibilitat de derogació de les lleis provincials en un termini de dos anys de forma arbitraria....amb una clàusula residual clarament favorable a la federació, la secció 91, i a més una salvaguarda de la unitat al permetre a la federació prendre les mesures necessàries per mantenir la pau, l'ordre i el bon govern. Tot això era la conseqüència lògica de la voluntat de fer una federació molt més forta que la dels EUA, per tal d'evitar successos com els que es desenvolupaven en aquell temps històric. Però malgrat aquesta voluntat de crear una federació forta, també i des del primer moment es va voler garantir a les minories el dret d'usar tant la seva llengua com la seva religió arreu del Canadà, i no només als territoris on fossin majoritaris.

No obstant aquestes potencialitats centralitzadores, el cert es que degut al cada cop major pes polític provincial, i a les resolucions jurisdiccionals favorables a les pretensions de les províncies per part del Comitè Judicial del Consell Privat del Rei, varen fer que el que en principi havia de ser un sistema molt centralitzat dins el federalisme anés evolucionant cap a un poder provincial important.

L'evolució constitucional canadenca anà avançat fins els anys 30, que amb la greu crisis de 1929, i la 2ª Guerra mundial, així com a partir de 1949 amb la supremacia del tribunal suprem del Canadà, el que portà a una certa limitació dels poders provincials enfront del poder federal.

Cap el 1931 i arran de l'estatut de Westmister va ser oficialment superat el període de colònia, de tal manera que entre 1867 i 1931 el Canadà, considerat un Domini, no podia aprovar lleis que contravinguessin les aprovades pel parlament de Londres, el que s'anomenava la supremacia del parlament britànic, a partir d'aquella data l'única competència que retingué el parlament anglès, fins el 1982, fou la de la modificació constitucional. A més fins el 1949 l'òrgan jurisdiccional que dirimia les diferències entre el govern federal i les províncies era el Comitè Judicial del Consell Privat del Rei amb seu a Londres.

Arran de les esmenes constitucionals de 1982 la qual permetia la reforma de la constitució sense el parlament de Westminster, es va afegir un Bill of Rights, el qual com a la majoria de declaracions de drets contempla els clàssic de. igualtat davant la llei, llibertat d'expressió, de consciència, associació, reunió, religió, vida, seguretat, canvi de residència, prohibició de maltractaments, etc... a més de reconèixer i garantir els drets lingüístics, ampliant-los i reconeixent el dret a rebre en qualsevol punt de Canadà ensenyament en l'idioma minoritari a la província a càrrec del pressupost públic, si existeixen un mínim de persones que justifiquin la despesa.

A partir dels anys 60 i mitjançant el que s'ha anomenat la revolució tranquil·la el Quebec va anar augmentant la pressió envers la federació, però alhora de materialitzar les promeses rebudes sobre tot mitjançant la nacionalització de la constitució i el Bill of Rights, no van ser reeixides les promeses rebudes, per l'oposició de la majoria de les províncies anglofònes, el que va dur a un referèndum per part del Quebec per a declarar-se sobirà, referèndum però que van perdre els sobiranies. Aquests desitjos sobiranistes no rauen tant en la voluntat d'independència del Canadà sinó amb ser tractats d'igual a igual per la resta de Canadà, i solucionar el seu encaix dins la federació amb un pla d'igualtat no teòric, sinó real.

A part de les llengües i les religions, també conviuen al Canadà dues tradicions jurídiques europees, i les tradicions aborígens. Aquestes tradicions el Common Law i el Civil Law, estan basades en principis jurídics diferents en el primer existeix una preeminència dels jutges i del valor de precedent, és a dir dels jutges com a interpretadors i aplicadors de resolucions anteriors, mentre que en el Civil Law existeix una preeminència de la Llei, el que comporta que el jutge sigui un mer aplicador d'aquesta. Malgrat que el model de Civil Law, es basi en el dret continental no es exactament el mateix, puix la codificació és molt posterior a la inclusió del Quebec dins el Canadà Anglès. Les competències provincials en dret civil fan que al Quebec el dret civil sigui molt similar al dret civil continental tant en les formes com en el fons, mentre que el sistema judicial de les altres províncies està basat en el Common Law, a més que el tribunal Suprem de Canadà té, evidentment jurisdicció a tot el Canadà i en tota mena d'afers, això porta a la pràctica a una certa interferència entre ambdós sistemes.

Una altre de les característiques del sistema
constitucional canadencs, és l'existència d'una cambra de representació territorial, que s'anomena Senat. Aquest és un organisme legislatiu federal, que en teoria almenys té gairebé les mateixes competències que la Cambra de Comuns, però que en realitat no és així.

La Cambra dels Comuns és escollida directament pels ciutadans, en un nombre de 295, en circumscripcions electorals unipersonals. Els seus membres són escollits proporcionalment als habitants de cadascuna de les 10 províncies, i dos territoris, per bé que amb algunes garanties pel que respecte al Quebec, les provincies més petites, i els territoris. El Senat és format per 112 membres escollits pel govern, i amb un mandat fins els 75 anys, l'únic llaç dels senadors amb els territoris, es que oficialment han de residir en un dels territoris pels quals teòricament han estat escollits. El Senat però a la pràctica no representa ningú, i els seus membres o no gosen utilitzar els seus poders i contradir la Cambra dels Comuns, o simplement fan deixadesa de les seves funcions, i les seves fidelitats venen més donades pel govern que els ha escollit que no pas per la província que representen, ben al contrari que la Cambra dels Comuns. El Senat acaba essent així una cambra de segona lectura, més que una cambra de representació territorial. Per aquests motius fa molt anys ja que es parla de la reforma del Senat, però molt i diferents motius no acaba de reeixir.

En el cas Canadenc la tria del model federal va permetre als Quebequessos ésser almenys majoria en una província, i aconseguir algunes garanties pel que fa a la llengua i a la religió fora del Quebec, però al Quebec tampoc l'interessa un estat federal molt unitari i des de la Llei Constitucional de 1867 ha intentat el reconeixem tant de societat diferencial, com la poble fundador del Canadà, d'igual a igual amb el Canadà no amb les províncies anglofònes.

Però en aquests moments després dels dos fracassos de les conferències del llac Meech el 1987 i de l'acord de Charlottetown, propiciat pel Primer Ministre Mulroney, en aquests acords es va intentar persuadir al Quebec perquè romangués dins la Federació a canvi d'augmentar el poder del Quebec, i les altres províncies i la reforma del Senat, però aquests acords va ser rebutjat en referèndum per algunes províncies el Novembre del 1992.

El fracàs en aquests darrers acords per aconseguir un encaix en el qual el Quebec es sentis més còmode dins la federació ha portat al govern quebeques, del Partit Quebeques, a convocar en dos ocasions un referendum per la sobirania, una formula que de fet amaga la independència. En les dues ocasions s'ha perdut el referèndum, però l'ultima per només 50.000 vots, i el govern quebeques ha anunciat un nou referèndum.

És poc probable, però possible, un triomf en un referèndum d'aquestes característiques, el que evidentment obligaria a una redefinició constitucional, en el menor dels casos, si s'optes per una confederació canadenca, o bé la negociació del trencament de la Federació Canadenca i l'aparició d'un nou estat al món, el que si sembla segur, es que sigui quina sigui la sortida es farà de manera pacifica, el qual ja es en si mateix, una victòria de tots.Bibiografia:

Seminari sobre Federalisme Candenc, Institut d'estudis Autonòmics, Barcelona 1992.

El Nacimiento de Canadá, Història 16, núm, Madrid 198

Cent dates claus de la Història Universal, Ed. 62, Barcelona 1997

Regímenes políticos, col. Temas Clave, Ed. Salvat 1985

Enciclopedia Webster

En els models federals, existeixen dues cambres legislatives federals, una, a on són representats tots els ciutadans, i a on els seus membres són escollits en proporció als habitants, i una altra, la cambra de representació territorial, a on els seus membres representen els estats federats, l'exemple paradigmàtic, és els EUA, a on en el seu Senat cada estat té dos senadors, independentment del seu tamany, és a dir tant Vermont, com Texas envien dos senadors.

Aquest òrgan jurisdiccional és tant als Estats Units com al Canadà el Tribunal Suprem, però a Espanya i també a Alemanya entre d'altres és un òrgan especialitzat, el Tribunal Constitucional. Aquest és l'encarregat de jutjar amb criteris jurídics els conflictes competèncials entre l'estat i les comunitats autònomes, o bé entre elles. A més el Tribunal Constitucional Espanyol està obligat per la seva llei fundacional la LOTC a considerar la distribució de competències amb un valor superior a la pròpia llei. En el sistema de control constitucional espanyol, a més de tenir un òrgan especialitzat, aquest pot revocar tota una legislació, o fins i tot condicionar llur aplicació, mentre que en el sistema canadenc, al ser un sistema de supremacia parlamentaria el Tribunal Suprem ha de donar la raó a un legislatiu o a un altre, encara que l'article 52 de la Bill of Rights de 1982, estableix la supremacia de la constitució. En el que coincideixen els Tribunal Suprem del Canadà i el Tribunal Constitucional Espanyol, és en la manca de participació que tenen les províncies, i les comunitats autònomes en la seva constitució, encara que en algunes matèries les assemblees provincials canadenques poden superar una sentència desfavorable del Tribunal Suprem, el qual és impossible en el cas espanyol. Un altra diferència molt important és que el Tribunal Constitucional, 10 dels seu 12 jutges són escollits per 3/5 parts dels vots del diputats i senadors, mentre que al Canadà l'anomena directament el govern.

Ni millors ni pitjors, diferents.

Article 149, Constitució Espanyola.

Article 148, Constitució Espanyola.

Ni nacionalistes bascos, ni catalans, encara que els nacionalistes bascos no vàrem voler participar a la ponència constitucional.

Com a conseqüència de la seva derrota França va perdre tota l'Amèrica del nord que fins llavors controlava, a excepció de les illes de Sant Pierre i Michelon, encara avui sota jurisdicció francesa.

Avui encara el sobirà britànic és el cap de l'estat Canadenc, anomenant el Governador, i els Tinents-Governador, per bé que ho fa seguint la llista que li presenta el govern Canadenc, encara que fins els anys 60 els governadors no eren d'origen Canadenc. A més els governadors retenen almenys nominalment poders de control, que posats en mans dels govern central podrien limitar molt l'autonomia provincial. Aquests poders provenen del govern imperial britànic, i per tant han passat al govern federal canadenc, aquests són: poder de reserva o desautorització, poden impedir l'entrada en vigor de lleis, encara que aquest poder no s'ha utilitzat des dels anys 30; nomenar i destituir els primers ministres, convocar eleccions, ..... és a dir tota mena de poders executius que en temps requeien sobre els monarques absoluts, i si bé la praxis i convencions constitucionals fan recaure en mans dels poders executius, legalment romanen en poder de la reina i per tant dels governadors. En comparació a Espanya per a assolir un veto similar caldria 3/5 parts de vots del Senat, segons l'article 155 de la Constitució.

Canadà va ser format com a Domini el 1841 amb els territoris de l'Imperi Britànic, a l'Amèrica de Nord que no es van independitzar durant la guerra d'independència de les tretze colònies americanes de 1775-1783 al nord dels grans llacs, i al llarg del paral·lel 45.

El 1642 va començar la guerra civil entre el parlament i el rei, amb el triomf dels primers, els cap rodons, desprès de ser jutjat i condemnat, va ser mort el rei, el 1647 i es va constituir la república o commomwealt, dirigida pel Lord Protector Oliver Cromwell, el que es considera la fi de l'antic règim a Anglaterra.

Autogovern, o self-government, que només donava al poble canadenc una certa autonomia política, però limitada pel govern imperial de Londres. El parlament no podia legislar contra el parlament britànic, el tribunal de cassació tenia seu a Londres, el comerç estava supeditat al privilegi imperial, etc.., aquesta mena de govern va ésser aplicat a tots els dominis blancs, Austràlia, Nova Zelanda, Canadà, i més tard Sudàfrica.

El 1864 els EUA, veïns del sud i model d'estat federal, estaven en una greu crisis, la guerra de secessió, que a més de provocada per les rivalitats produïdes per les diferencies dels sistemes d'explotació econòmics existents, el nord industrial, i el sud agrícola, varen evidenciar els greus problemes que una constitució amb un poder federal relativament dèbil pot dur.

Encara que no havia, sobre tot per part dels anglofons cap mena d'entusiasme per la solució federal a la forma d'estat, especialment per part de McDonald, primer Primer Ministre del Domini del Canadà al 1867.

Cal no oblidar que el Canadà no va assolir el dret a nacionalitzar llur constitució fins el 1982, mitjançant la Canadà Act del parlament britànic, i amb tot, segueix tenint uns lligams importants mitjançant la Commonwealth i la seva cap d'estat, el monarca anglès.

.

Aquesta secció va ser objecte d'una sentència per part del Comitè Judicial del Consell Privat, l'any 1882, en la qual permetia al govern federal prohibir la venda de begudes alcohòliques, malgrat el vot favorable dels habitants de la província, entenen que la mesura era necessària per a mantenir, la pau, l'ordre i el bon govern, davant una emergència nacional.

Article 93 de la Llei Constitucional de 1867.

El comitè judicial de Consell Privat del Rei, fou fins el 1949 la darrera instància jurisdiccional del Canadà, així com dels altres dominis, avui en dia encara ho és de Nova Zelanda.

La raó per la qual el parlament britànic no va renunciar a la seva primacia constitucional, va ser la por que tenien els Quebequessos a una reforma constitucional feta al Canadà que fos perjudicial per als seus interessos.

Malgrat que el Tribunal Suprem del Canadà va ser instaurat el 1875, no va ser fins el 1949 que formalment es va convertir en la última instància jurisdiccional del Canadà en tots el ordres jurisdiccional

Revolució tranquil·la, però amb alguns brots de violència tant oficial com d'extremistes polítics.

Alberta, British Columbia, Manitoba, New Brunswick, Newfoundland, Nova Scotia, Ontario, Prince Edward Island, Québec, i Saskatchewan; i dos territoris: Northwest Territories i el Yukon.

Els territoris de Nord-Oest, tenen una extensió de 3.380.000 Km2 , i 50.000 habitants, i el Yukon, 480.000 Km2, i 25.000 habitants, per tant calia donar una certa sobrerepresentació a aquests territoris més quan la majoria de la població són pobles aborígens, que a la resta del país són minoria.

Els senadors representen aproximadament a parts iguals, les quatre grans àrees geogràfiques del Canadà, és a dir, les províncies atlàntiques, Ontàrio, Quebec, i l'Oest.

Els membres de la Cambra dels Comuns, estan lligats en les seves tasques polítiques, puix que si volen formar part del govern han de pertànyer a la Cambra, i per tant s'han d'esforçar en tenir una bona relació amb els electors i defensar llurs interessos amb vehemència a la seu parlamentaria.

Per altres motius, però, el Senat espanyol pateix de la mateixa manca d'iniciativa dins el nostre parlamentarisme, primer perquè la seva composició, donat l'actual sistema electoral, acaba essent molt similar al del Congrés dels diputats, desprès per la preeminència del Congrés en les tramitacions parlamentàries, desprès per les menors competències, excepte en temes autonòmics, i finalment perquè de fet no representen el senadors, les comunitats autònomes sinó les províncies que les composen, amb l'excepció del senadors autonòmics, un per cada comunitat autònoma més un suplementari per cada milió d'habitants.

Exactament igual que a casa nostra.

Òscar Bové UdG Dret Espanya-Canada: Dos models d'estat compost

Pàgina 14