Silenci

Al CorRESUM

La novel·la escrita per Jaume Cela, “Silenci al cor” narra una història on en Joan és el protagonista. En Joan és un noi de dotze anys, que viu en un petit poble on es coneixen tots. Viu a l'època on comença la guerra civil, encara que al seu poble no té gaires conseqüències, però és una realitat.

Viu feliç amb la seva família, sobretot amb el seu oncle Bernat, i els amics, jugant per tot arreu i passant-ho bé sense fer res (és estiu).

La guerra al seu poble es comença a notar amb l'arribada d'uns policies que s'emporten a mossèn Miquel, torna, però té que fugir cap a França amb l'ajut de l'alcalde per poder salvar la vida.

Joan passa el temps amb els amics, parlant del que es parla a casa seva sobre la guerra, i amb Jordi (el seu millor amic), dels seus ideals; en una ocasió es sent deprimit, perquè a Jordi li agrada una noia, la Roser, i ell es sent desplaçat.

Un dia van a perseguir granotes i troben un home mort. L'home era el propietari d'una fàbrica de teixit de Manresa. Les coses a la guerra empitjoren i l'oncle de Joan vol anar al front per lluitar.

Les notícies arriben constantment al bar del poble, les converses a casa també d'en Joan l'ajuden a comprendre coses. També l'ajuda molt el seu oncle Bernat, pel que sent un gran apressi, i amb el que parla de tot el que l'inquieta, aquest li ensenya abans de partir que se'n va al front per lluitar pels seus ideals, i així és fa història (la història gran, la que s'escriu als llibres), i que ell ha de quedar-se per que continuï la història petita, la del dia a dia que es viu al poble, a les cases...

Bernat se'n va al front, la vida al poble segueix igual, en Joan i en Jordi visiten molt el seu mestre que els introdueix al món de l'arqueologia. Tornen a l'escola, i la guerra segueix, però el poble sembla estar al marge llevat d'uns quants homes que han marxat i de rebre notícies.

Però la Maria, la germana de Joan, se'n va a un poble veí a passar un parell de setmanes a casa d'una amiga, els seus pares li donen permís, i ella va més que res per estar amb el de can Mercadal, el seu xicot.

Però una bomba cau a Granollers (el poble veí), i acaba amb la vida de Maria i l'amiga.

Tothom es sent trist, impotent, (com deu passar a qualsevol guerra) perquè la història de les seves vides ha acabat malament, la història gran ha acabat amb la petita, i això no tenia perquè haver passat mai.

ARGUMENT DELS PERSONANTGES

Joan: és un nen de dotze anys quan comença la Guerra Civil Espanyola. és el protagonista de la història i el narrador. Al seu poble, del conflicte, només n'arriben rumors i fets aïllats i com que els adults no els expliquen gran cosa, no entenen què és això de la guerra. La crueltat dels fets l'hi faran comprendre aviat, quan l'oncle Bernat se'n vagi al front i la Maria mori en un bombardeig: és llavors que en Joan aprèn que la guerra és el silenci que queda al cor d'un nen sensible i somiador, té cels de l'amistat d'en Jordi i que vol ser arqueòleg, tenen el somni comú de ser arqueòlegs de majors i trobar una piràmide a l'antic Egipte.

Jordi: és el millor amic del Joan i també vol ser arqueòleg. Orfe de pare des de ben petit, és més madur que el protagonista. Enamorat de la Roser, davant d'ella, l'ataca una timidesa incontrolable. Al final reunirà el valor necessari, però la noia li donarà llargues, cosa que convertirà en més pessimistes, encara, els seus pensaments sobre el futur de la guerra.

Maria: germana gran d'en Joan, és la principal víctima de la novel·la. Com tota adolescent enamorada, té un sol pensament al cap: en Paco de can Mercadal, enrolat a l'exèrcit republicà, i amb qui vol casar-se quan acabi la guerra. La inconsciència la farà anar a visitar-lo a Granollers, però el mal s'encarregarà que el bombardeig l'enganxi abans d'haver-lo vist.

Bernat: és l'oncle de Joan, el germà petit de la seva mare, Joan l'estima molt, i ell també se l'estima, com si fos el seu fill, viu a sa casa i é l'únic que li conta coses que la seva mare pensa que no ha de saber. L'ajuda a entendre moltes coses i l'ensenya altres tantes. Se'n va al front quasi al final de la història.

Els amics: en Cintet és de ca la Xata, Potatendra és baixet i bastant prim. No és gaire espavilat, però és un geni jugant a futbol, en canvi en Piula és més viu que la fam, amb una expressió de mala llet quan s'emprenya. En Julià és el fill de la carnissera. En Cendrera volia ser alcalde del poble, a la resta de la colla no el hi agradaven el s comentaris que feia ell quan anaven al riu. Jordi i Joan són la colla d'amics, que deu ser com totes les colles d'amics, s'ho passen bé junts, parlen de coses series que els preocupen i de vegades de “marranades”, juguen...

La majoria de vegades en que els amics estan junts fan riure perquè les seves aventures, històries o simplement comentaris solen ser graciosos.

El senyor Ramon: és el mestre de l'escola d'en Joan, viu sol i a l'estiu crida bastant a en Joan i Jordi perquè li fascin companyia, estima als nens, es preocupa per ells, els hi regala coses...

Mossèn Miquel: és el capellà del poble. Tothom deia que era un bon home i que mai no havia fet mal a ningú.

Senyora Enriqueta: ella es trobava davant de la rectoria quan van venir a emportar-se a mossèn Miquel. És una dona d'uns noranta anys, però que encara anava més dreta que el ciri pasqual.

Perinyan: és el dimoni que vivia a les golfes de casa en Joan, segons la història que li va explicar el seu oncle Bernat. Era redolent, redolent, vermell com el bitxo més picant amb dues banyes com una forca i amb una cua trencada com les llengües d'algunes serps. Ell es va enamorar d'una dona, llavors procurava de que no li passés res dolent. En Banyeta, el seu amo, se'n va assabentar i el va condemnar a viure tancat dins les golfes de casa d'en Joan.

VOCABULARI:

• Aglans: Gla.

• Agutzil: Algutzir: Oficial municipal inferior executor dels manaments del municipi, alcalde, etc. | Agent judicial.

• Basarda: Sentiment de depressió que s'empara d'algú en presència de quelcom que el fa pensar en possibles perills contra els quals se sent indefens.

• Caliquenyo: Cigar prim i dur de tirar, escanyapits.

• Deliris: Estat més o menys durador de pertorbació mental que es manifesta per una gran excitació, incoherència en les idees, delusions i al·lucinacions, causat per la febre, una intoxicació, una contusió, etc.

• Embadalit: Una cosa que es contempla, suspendre l'ànim (d'algú).

• Empudeguen: Omplir, infectar, de pudor.

• Engaltar: Apuntar (un fusell o una escopeta) recolzant-la a l'espatlla i acostant-hi la galta.

• Escardalenc: Dit de la veu alta i prima.

• Escomesa: Atacar, venir abrivadament, hostilment (damunt algú).

• Estol: Grup de naus d'un mateix bàndol.

• Estrassa: Trossos de drap bast usats per a esterrejar els rajols, etc.

• Fadrines: Persona jove, esp. en estat de casar-se.

• Galdós: Bonic, ben parat, endreçat, reeixit, etc.

• Gorg: Clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs.

• Inusitada: No usat.

• Lacònicament: Que expressa el pensament amb molt poques paraules.

• Penellons: Inflor de la pell causada pel fred, principalment a les mans, els peus i les orelles, acompanyada d'ardència i de picor i, a vegades, d'ulceració.

• Pregon: D'una dimensió gran, o comparativament gran, de la superfície avall, de la part exterior o entrada endins; a un nivell molt per sota del de la superfície general.

• Rector: Superior que té al seu càrrec el govern d'una comunitat, d'un hospital, d'un col·legi, etc.

• Rectoria: Oficina i habitatge del rector d'una església.

• Rèdits: Interès que ret un capital.

• Reguitzell: Llarga sèrie de coses.

• Tramussos: Llobí: Nom donat a les herbes del gèn. Lupinus, de fulles palmaticompostes i flors blanques o blaves, principalment L. albus, emprat com a aliment per al bestiar.

• Udols: Crit prolongat i planyívol d'un llop, d'un xacal, d'un gos.

• Urpada: Cop d'urpa.

• Venials: Capaç d'ésser perdonat.