INDEX

• Introducció Pàg. 3

• La situació després dela 1era guerra Pàg. 4

• Causes de la 2ª Guerra Mundial Pàg. 4,5

• Desenvolupament de la Guerra Pàg. 5,6,7

• Escenaris de la Guerra Pàg. 7,8,9,10,11

• L'holocaust Pàg. 11,12

• Destrosses materials i morals Pàg. 12,13

• Conseqüències de la 2ª Guerra Pàg. 13, 14

• La fundació de l'ONU Pàg. 14,15

• Bibliografia Pàg. 16

Segona Guerra Mundial

INTRODUCCIÓ

La segona Guerra Mundial va ser un conflicte militar mundial que va començar al 1939 com un conflicte militar europeu entre Alemanya i la aliança franco-britànica, però es va estendre fins a afectar a la majoria de las nacions del planeta. Després de la seva conclusió el 1945, , va sorgir un nou ordre mundial dominat per Estats Units i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS). La II Guerra Mundial va requerir la utilització de tots els recursos humans i econòmics de cada Estat i va anar un conflicte únic en els temps moderns per la violència dels atacs llançats contra la població civil i pel genocidi (l'extermini de jueus, gitanos, homosexuals i altres grups) portat a terme per l'alemanya nacionalsocialista (nazi) com un objectiu específic de la guerra. Els principals factors que van determinar el seu desenllaç van ser la capacitat industrial i la quantitat de tropes. En els últims moments de la lluita es van emprar dues armes radicalment noves: els coets de llarg abast i la bomba atòmica. No obstant això, el tipus d'armament emprat durant gairebé tot l'enfrontament va ser similar al de la I Guerra Mundial, encara que amb certes millores. Les principals innovacions es van aplicar a les aeronaus i els carros de combat.

La situació després de la 1º Guerra Mundial

El resultat de la I Guerra Mundial va ser decebedora per a tres de les grans potències implicades. Alemanya, la gran derrotada, albergava un profund ressentiment per la pèrdua de grans àrees i les indemnitzacions per reparacions de guerra imposades pel tractat de Versalles. Itàlia, una de les vencedores, no va rebre suficients concessions territorials per a compensar el cost de la guerra ni per a veure complertes les seves ambicions. Japó, que es trobava també en el bàndol aliat, va veure frustrat el seu desig d'obtenir majors possessions a Àsia oriental

Causes de la segona guerra mundial

Els conceptes no resolts a la fi de la primera guerra mundial, les conseqüències de la crisi econòmica del 1929 i la política agressiva dels estats totalitaris, com ara Alemanya, Itàlia i el Japó, personificada d'una manera especial en la figura del Führer alemany Adolf Hitler.

Efectivament com ja s'ha dit a alemanya les conseqüències del tractat de Versalles havien generat un sentiment d'humiliació i de revenja en vers dels aliats. Hitler va saber utilitzar aquest ressentiment per fer una política agressiva i expansionista, i va desenvolupar un projecte polític i militar per aplegar en un gran imperi tots els pobles de llengua alemanya i conquerir per a aquest imperi l'espai vital necessari per a la seva seguretat i el seu desenvolupament econòmic.

Itàlia en acabar la primera guerra mundial, també havia quedat descontenta pel que fa a les seves aspiracions territorials, i per això mantenir una política de confrontació amb els països europeus.

D'altra banda les democràcies occidentals, van cedir a les exigències de Hitler, creient que d'aquesta manera impedien una guerra que no volien.

Davant de l'actitud permissiva de les democràcies occidentals, Stalin tement una agressió alemanya, se'n va protegir firmant amb el III Reich un pacte germanosoviètic de no-agressió (1939) aconseguida connivència soviètica, Hitler va donar un nou cop de força envaint Polònia l'1 de setembre del 1939, aquesta vegada, però, França i la Gran Bretanya van donar suport a Polònia i van declarar la guerra a Alemanya.

Desenvolupament de la guerra

El que va donar les primeres victòries a l'exèrcit alemany va ser la tria d'una estratègia nova basada en els carros de combat i en l'aviació com a armes de xoc decisives, a darrera de les quals actuava la infanteria. A banda d'això, els alemanys no dominaven els mars i corrien el risc de quedar-se sense ferro ni petroli en poc temps si sofrien un bloqueig. Per això els hi calia una estratègia ràpida molt ben preparada que va rebre el nom de “Guerra Llampec”.

La guerra llampec: La primera ofensiva alemanya va ser la de Polònia. Les noves tàctiques i la superioritat en armament dels alemanys van desfer en pocs dies l'heroica resistència dels polonesos. El 5 d'octubre era vençut el darrer focus de resistència i Polònia quedava partida entre l'URSS i Alemanya a partir de la línia de Grodno, Brest i Lvov.

L'URSS, per la seva banda, aprofità l'avinentesa per ocupar les tres repúbliques bàltiques i atacar Finlàndia, que va resistir fins el 12 de Març de 1940, data en que signà un tractat de compromís per qual perdia l'istme de Carèlia i altres zones frontereres, però mantenia la seva independència.

La segona ofensiva alemanya va ser justificada per protegir el ferro suec, que solia arribar a Alemanya pel Bàltic fins que aquest mar es gelava, el ferro era transportat per l'Atlàntic des de el port noruec de Narvik. Els britànics van preparar la invasió de Noruega amb l'objectiu de tallar aquest subministrament vital per als alemanys. Però Alemanya es va avançar, i el 9 d'abril va desembarcar tropes a diversos ports de la costa de Noruega, alhora que ocupava Dinamarca, en poques hores i sense resistència. L'exèrcit noruec, que no estava mobilitzat, va oferir una resistència molt feble. El rei i els membres de l'executiu van fugir a Londres, on van formar un govern a l'exili. El 12 d'abril, tot el territori de Noruega pertanyia a Alemanya.

La tercera ofensiva es va desencadenar contra França a partir del 10 de maig de 1940. Els generals francesos estaven convençuts que es repetiria la situació de la guerra de 1914, i havien preparat un sistema defensiu a les fronteres belga i luxemburguesa, considerant que la zona muntanyosa de les Ardenes resultava impracticable especialment per a unitats blindades.

Però els alemanys, seguint el pla del general Von Manstein van triar precisament les Ardenes com a camí de pas cap a França. El 10 de maig de 1940 les divisions alemanyes van caure sobre els Països Baixos i Bèlgica i, a través de Luxemburg, també sobre França. Tanmateix, en comptes de continuar cap al sud, en arribar al riu Somme, es van dirigir a la costa atlàntica, tot encerclant els exèrcits belga i francès i el cos expedicionari britànic, tropes que van haver de recular cap a la Gran Bretanya des del port de Dunkerque.

Al principi del mes de juny, la tàctica alemanya, més que no pas els seus efectius, van desfer l'exèrcit francès. El dia 14 París fou ocupat i el 17 el mariscal Philippe Pétain de 84 anys nomenat primer ministre, demanà l'armistici. Una part de França (la nord-occidental) quedà en mans dels alemanys i la part central amb capital a Vichy, quedà presidida pel vell mariscal. Mentrestant, el general Charles de Gaulle, des de a Londres, va fer una crida a la resistència. El 10 de Juny en un clar gest oportunista, Mussolini, enlluernat per les victòries alemanyes, declarà la guerra a França i a Gran Bretanya amb l'esperança d'obtenir una part del botí de les colònies.

La quarta ofensiva va ser anomenada “Batalla d'Anglaterra”, que es desenvolupà a l'aire. Per això es va encarregar a l'aviació militar (la Luftwaffe) de castigà les posicions britàniques.

El dia 24 d'agost, per error, un avió alemany va bombardejar el centre de Londres. La nit següent, 80 bombarders britànics bombardejaven Berlín. Era el primer intent de trencar la moral de l'enemic mitjançant bombardejos en massa de la població civil, va ser un dels horrors més grans de la història de la humanitat.

Quan l'any 1941 Hitler va decidir d'atacar l'URSS va retirar efectius aeris de l'oest. La batalla d'Anglaterra feia taules, però s'havia salvat la integritat territorial de la Gran Bretanya.

Abans d'atacar l'URSS, les tropes alemanyes es van veure obligades a una nova guerra llampec: l'ocupació de Iugoslàvia i Grècia amb la col·laboració de Romania, Hongria i Bulgària, aliats d'Alemanya. Mussolini, des d'Albània -país que havia ocupat-.

El desastre italià obligà la Wehrmacht a fer una incursió ràpida sobre Grècia, a través de Iugoslàvia. El 31 de maig de 1941, els alemanys ja dominaven fins i tot l'illa de Creta, amb relativament poques baixes.

De tota manera, la Mediterrània amb les bases de Gibraltar i Alexandria, una a cada punta, continuava sota domini britànic, malgrat que des de la Líbia italiana el general alemany Erwin Rommel gairebé va aconseguir expulsar els britànics de Egipte. Els reforços de material nord-americà i la perícia tàctica del general anglès Bernard Montgomery van fer fracassar l'estratègia de Rommel.

Escenaris de la guerra

Durant el període de la guerra conegut com a guerra total, hi va haver, sobretot, tres escenaris: Rússia, el Pacífic, i el nord d'Àfrica.

La campanya de Rússia

Al començament de l'estiu de 1941, Alemanya inicià el que s'anomenà la “Campanya de Rússia”. El 22 de juny de 1941, va donar l'ordre d'atacar l'URSS per tots els front de l'est. Al mateix temps, s'havia de dur a terme l'explotació en massa dels territoris segons l'anomenat “pla Oldenburg”, basat en la idea d'apoderar-se dels olis i de les llavors oleaginoses de la Unió Soviètica i del combustible del Caucas per traslladar-los a Alemanya. Però aquesta ofensiva, coneguda amb el nom d'operació Barba-roja , es va encallar abans d'aconseguir els objectius previstos. Les dificultats d'un territori que no tenia ni les carreteres ni les vies fèrries de la qualitat de les de l'Europa Occidental i el rebuig de la població civil van ser factors decisius. A partir d'aquest moment, l'exèrcit alemany va caure en el mateix error històric d'altres agressors de l'est d'Europa: una guerra en dos

fronts dins dels continent i una invasió de Rússia sense tenir en compte el seu espai geogràfic immens ni la duresa del seu hivern. Efectivament, al final de novembre i al principi de desembre, les temperatures arribaren a menys 32 ºC: els trens, els camions, els carros de combat, es van convertir en munts de metall gelat. La congelació matà i mutilà milers d'homes. El “general hivern” havia guanyat la primera batalla. L'ofensiva havia quedat paralitzada.

A partir de la primavera del 1942, la reconversió de la indústria pesant russa amb finalitats bèl·liques guanyà la segona batalla. Aquella mateixa primavera, els alemanys van arribar fins el Caucas i es van apoderar del petroli que hi trobaren. Pel mes de setembre, arribaren a les portes de Stalingrad, la clau de Volga. A l'hivern, a final de 1942 i començament de 1943 es va desenvolupar en aquesta ciutat la seva rodalia una de les batalles més sagnants i dures de la segona guerra mundial: la batalla de Stalingrad. Aquesta batalla fou decisiva i marcà el punt de d'inflexió de la guerra. El 2 de 1942, les tropes alemanyes capitularen i els soldats soviètics van fer 300.000 presoners.

L'entrada dels EUA en la guerra

El 7 de setembre de 1941 el mateix temps que l'ofensiva alemanya s'aturava a Rússia, els japonesos, sense declaració de guerra prèvia, van bombardejar la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a les illes Hawaii. Els japonesos també volien imposar a l'Orient un nou ordre basat en la seva hegemonia. Els EUA, des del pacífic central, vigilaven aquesta expansió i intentaven impedir que el Japó obtingués el petroli necessari. El bombardeig de Pearl Harbor va destruir els cuirassats de la flota nord-americana del pacífic.

Els japonesos conqueriren Singapur el febrer de 1942. Indonèsia i les illes Salomó, el març; Birmània a l'abril, i Filipines entre el Gener i el maig. Però el 8 de maig del 1942, un cop reconstruïda la seva flota al pacífic, els nord-americans van aturar els japonesos a la batalla del mar arran de les victòries navals de Midway i Guadalcanal. D'aquesta manera es frustrava definitivament l'expansió nipona.

Al darrera dels triomfs tàctics hi havia la supremacia productiva de les indústries soviètica i nord-americana que van aconseguir garantir per als aliats una superioritat decisiva al mar i a l'aire.

L'ofensiva a l'Àfrica.

La campanya de Rommel i de les forces alemanyes de l'Àfrikakorps per ocupar el canal de Suez es va veure aturada a El-Alamein, Aquest moment també se va ser clau pel desenvolupament de la guerra, perquè va marcar un canvi d'orientació a favor dels aliats. El

8 de novembre de 1942, els nord-americans van desembarcar a l'Àfrica del nord francesa per preparar, des d'allà, un desembarcament a Europa. Hitler, aleshores, va ordenar l'ocupació de la França lliure, la qual cosa inclinà l'opinió pública francesa a favor del general De Gaulle i minà del tot el prestigi del mariscal Pétain.

La derrota de l'Eix

Durant els anys 1942/43 la guerra va canviar definitivament de signe a favor dels aliats. Els alemanys es van veure obligats a replegar-se. Per contra, les tropes aliades van aconseguir desmoralitzar la resistència dels alemanys, perquè van generalitzar els bombardejos massius sobre les seves ciutats. Al mateix temps, es van intensificar la resistència als territoris ocupats pels nazis.

El juliol de 1943 va començar l'assalt aliat a Europa a partir de l'illa de Sicília i el sud de la península Itàlica. El 3 de setembre el general italià Pietro Badogglio, nou cap del govern després d'un cop de palau que va fer empresonar Mussolini, volgué signar la pau, els alemanys van reaccionar molt ràpidament i van envair Itàlia per alliberar Mussolini, en una operació molt arriscada.

L'ocupació d'Itàlia per parts dels aliats es va fer aleshores es va fer més difícil, amb batalles sagnants i avenços lents. Roma no es va poder ocupar fins al 4 de juny de 1944.

L'operació definitiva va tenir lloc a Normandia, el 6 de juny de 1944, protegides per un bombardeig aeri i naval, 10 divisions aliades van desembarcar aquell dia a les platges d'aquesta regió del nord-est de França. El 31 de juliol, el front alemany s'ensorrà i s'inicià una ofensiva aliada que no s'aturaria fins a Berlín. El 24 d'agost era alliberada la ciutat de París. Pel desembre de 1944 , pràcticament tot França havia recuperat la independència.

En el front de l'est, a la conferència de Ialta (Crimea), els aliats van acordar la repartició d'Europa en zones de influència i van concretar els últims detalls de l'ofensiva final coordinada sobre Berlín. Els alemanys capitulaven sense condicions el 7 de maig a Reims (França), davant el general nord-americà Eisenhower i el dia 8 ho feien a Berlín davant del mariscal rus Júkov. Hitler s'havia suïcidat, uns quants dies abans al búnquer subterrani de la cancelleria berlinesa.

La bomba atòmica del Japó

Mentrestant, al Japó no s'havia rendit i continuava la guerra tot sol al Pacífic. El nou president dels EUA (Truman), va decidir de emprar una arma nova, la bomba atòmica, d'una potència destructiva desconeguda fins aleshores. Els dies 6 i 9 d'agost del 1945 es van llançar dues bombes, una sobre Hiroshima i l'altre sobre Nagasaki, que van arrasar completament aquestes ciutats japoneses.

El dia 2 de setembre 1945, el general nord-americà McArthur va rebre la rendició del Japó sense condicions. Els dos grans vencedors, la URSS i l'EUA, sortien de la guerra com a nous senyors de món. L'Europa occidental arrasada humanament i econòmicament passava a segon terme i deixava de ser una potència estratègica.

La major part de la població civil es va adaptar a les circumstàncies i simplement va intentar de sobreviure; malgrat tot, una minoria es va organitzar en xarxes de resistència (sobre tot a França, Itàlia i Iugoslàvia). La més coneguda d'aquestes xarxe s va ser la francesa, que es va anar incrementant durant la guerra, especialment a partir de l'any 1941, quan l'URSS, en ser atacada, va empènyer tots els militants i simpatitzants del partit comunista a la lluita clandestina.

L'holocaust

Els opositors de la zona alemanya i els presoners civils (entre els quals hi havia molts refugiats republicans espanyols) de les zones ocupades que no eren executats de manera immediata, eren enviats a camps de concentració on convivien en condicions duríssimes amb persones d'altres sector socials empresonades per delictes comuns, o perquè eren homosexuals, o perquè pertanyien a minories ètniques que els nazis consideraven inferiors (els gitanos, els jueus, etc.). Prop de 6 milions d'homes i de dones van anar a parar a algun dels 18 caps de concentració instal·lats a Europa central. Mauthausen, Ravensbrück, Buchenwald, Dachau... Les persones deportades hi morien de fam i de fred, o bé o víctimes del tifus, de la tuberculosi, de la disenteria o com a conseqüència dels cops que rebien dels vigilants, homes de la SS que tenien virtualment dret de vida o mort sobre els presoners i les presoneres. Abans de morir, els presoners eres organitzats en Comandos, que treballaven més que 14 hores diàries en tota mena de feines feixugues, sota l'autoritat brutal dels seus Kapos. Cal dir que la taxa de mortalitat als camps de concentració es calcula en un 40%.

En nom d'una teoria irracional que culpava la raça jueva de tots els mals imaginables soferts per Alemanya, els jerarques nazis es van impulsar l'anihilació arreu. L'extermini sistemàtic dels jueus va arribar al punt culminant al mes de gener de 1942, van decidir fredament l'operació anomenada “Solució final”, destinada a matar tots els jueus. Per aconseguir-ho, es van crear camps de concentració especialitzats en l'eliminació física per mitjà de cambres de gas o en morts lentes a base de treballs forçats. Els jueus eren empresonats i poc després carregats en vagons de tren com si fossin bestiar, en direcció a Treblinka o a Auschwitz. Un cop arribats, la majoria eren ingressats en cambres col·lectives de gas, on morien ràpidament. Després, els cossos eren calcinats als forns crematoris. Només del 3% dels jueus deportats va poder escapar-se d'aquest horripilant

genocidi, i es calcula que gaire bé 6 milions de persones van ser víctimes de l'holocaust (sacrifici).

Destrosses materials i morals

Les destrosses materials també van ser molt importants, sobretot a Alemanya, l'URSS i Polònia. L'agressivitat fora mesura de la segona guerra mundial contra la població civil va comportar la destrucció de moltes cuitats i la desestructuració dels transports i del comerç exterior dels països contundents.

La decepció moral també va ser molt gran i d'efectes duradors entre la població dels països bel·ligerants. L'agressió nazi havia subvertit a les més elementals normes de respecte a la vida, la justícia i la llibertat. El descobriment dels camps d'extermini, on van morir més de 10 milions de persones, va a efectuar greument el concepte de dignitat humana.

Conseqüències

Les pèrdues humanes i materials a la segona guerra mundial no han tingut precedents a la història, el balanç de morts depassa els 50 milions (gairebé la meitat, civils).

De les moltes conseqüències de la segona guerra mundial, cal destacar-ne tres: la definitiva pèrdua de l'hegemonia mundial d'Europa. La nova distribució territorial dels estats europeus d'acord amb els pactes dels aliats i la fundació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) per intentar evitar que la guerra es repetís.

La pèrdua europea mundial va suposar; com hem dit, la pèrdua definitiva de l'hegemonia europea al món.

Les dues grans potències: per als EUA, que no van sofrir pèrdues materials en el conflicte perquè no van ser l'escenari de la lluita, la guerra va significar una gran empenta econòmica que van desenvolupar el seu gran potencial industrial i va convertir el país en la primera gran potència mundial. Gairebé de la nit al dia, els EUA es van trobar convertits en “gendarmes” del món i, forçats per interessos i aliances, van assumir el protagonisme que han mantingut fins avui.

L'URSS, però, es va recuperar parcialment, sobretot en el terreny militar; gràcies a la seva política econòmica autoritària i planificada. Tenia per primer cop, sota l'ombra del seu exèrcit, l'oportunitat de configurar una vasta àrea d'influència. Els darrers anys de la guerra, i en diverses reunions diplomàtiques, es va gestar una nova reestructuració territorial d'Europa amb zones d'influència per a les grans potències. A la conferència de Moscou (desembre de 1944), es van entrevistar Churchill i Stalin.

El febrer de 1945, poc abans de l'ocupació d'Alemanya, quan els exèrcits soviètics ja dominaven bona part dels territoris del Reich, es convocà la conferència de Ialta, en la qual participaren Churchill, Roosevelt i Stalin. S'hi van delimitar les àrees d'influència soviètica i nord-americana. Alemanya quedà dividida en quatre zones controlades, respectivament, pels EUA, l'URSS, la Gran Bretanya i França. Una comissió internacional amb seu a Berlín, ciutat que també quedà dividida en quatre ones. S'encarregaria de la seva administració. Es fixaven també les reparacions de guerra que havia de pagar Alemanya.

La conferència de Potsdam (juliol agost de 1945) començà quan la guerra ja s'havia acabat a Europa, i sota el signe de la tensió. En efecte, als països alliberats per l'exèrcit soviètic s'hi havia format governs provisionals tot esperant eleccions democràtiques, però els comunistes s'hi havia reservats els llocs clau. A Potsdam es va ratificar la victòria, però es va posar de manifest l'enfrontament entre les dues potències, els EUA i l'URSS. La divisió ideològica i la lluita pel poder mundial en un clima de creixent desconfiança va portar a la “Guerra Freda”. A la reunió de Potsdam es van establir, entre d'altres, els acords pels quals els aliats renunciaven a la divisió definitiva d'Alemanya, que havia estat acceptada a Ialta. També es va acordar que Alemanya perdés el 24% del territori a favor de Polònia i l'URSS.

La fundació de l'ONU

Paral·lelament als contactes entre els aliats i les conferències internacionals, el president nord-americà, Roosevelt, va promoure la creació d'una organització mundial de nacions, que en certa manera recuperés l'esperit de la Societat de Nacions corregint-ne els errors, a fi de fer-ne

un eina de seguretat mundial i un òrgan de prestigi, regulador dels conflictes i amb vocació legislativa. A la conferència de San Francisco (Juny de 1945) es va fer pública la Carta de les Nacions Unides amb els seus onze articles: l'ONU acabava de néixer.

L'òrgan màxim d'aquesta nova organització, el Consell de Seguretat, quedava compost pels anomenats cinc “grans”: Els EUA, URSS, Regne Unit, França i Xina, als quals s'afegien periòdicament sis països més escollits per l'Assemblea General. Els “grans” tenien el dret d'exercir el veto sobre qualsevol resolució que no els interessés.

13