ÍNDEX

Història de Sant Benet 2

Monestirs 3

Història de Santes Creus 4

Parts del monestir 5-6-7

Mapa del monestir 8

HISTÒRIA DE SANT BENET:

En el segle VI un jove italià anomenat Benet de Núrsia, va tenir la idea de retirar-se a viure en comunitat, seguint les doctrines evangèliques.

Va escriure unes lleis i va crear un lema: ORA ET LABORA. Va dissenyar un planell de com havien de fer els monestirs per reproduir la ciutat de Déu a la terra, i per això, tots segueixen la mateixa forma.

Es deien benedictins.

Molt aviat, tota l'Europa occidental es va omplir de monestirs que eren signes de pau i cultura en un món tan inculte i guerrer com els regnes germànics. Els monestirs tenien un element principal, que era el claustre, que servia per a passejar i comunicar totes les dependències del monestir.

Al mig del claustre hi havia un templet que simbolitzava la importància de l'aigua com a element purificador. Sant Benet va crear tants monestirs a Europa, que li van atorgar el títol de Pare d'Europa.

Cap al segle X alguns monjos van començar a abandonar la regla de Sant Benet, i a viure amb riqueses com si fossin uns nobles, oblidant-se de les doctrines de l'evangeli, fins que un altre monjo anomenat Bernat de Claravall va fundar una nova ordre: l'Ordre del Císter, que si que volia seguir l'evangeli.

Els monjos del Císter van començar a experimentar noves tècniques constructives, fins que van arribar a l'art gòtic. D'aquest estil intermedi se'n diu transitiu.

MONESTIRS:

Els monestirs benedictins dels Pirineus dels segles IX-X van ser patrocinats pels comptes, amb l'objectiu de combinar llocs de silenci i pregàries amb uns centres de treball intel·lectual i d'extensió de conreus a les altes valls muntanyenques.

La part de Tarragona estava en mans dels musulmans, però en el segle XII el compte de Barcelona Ramon Berenguer IV va reconquerir aquestes terres, i per que no se les tornessin a quedar els musulmans, va demanar als monjos que vinguessin a viure al monestir. La millor manera de repoblar unes terres era reconstruir-hi monestirs perquè en torn d'ells la gent s'hi sentia segura i aprenia coses.

Els monestirs de Santes Creus, Poblet i de Vallbona de les monges, anaren esdevenint:

SANTES CREUS:

Història: L'origen del monestir es remunta al 1150 però no en l'actual enclavament. La poderosa família Montcada va cedir als monjos circenses uns terrenys a Valldaura, en l'actual Cerdanyola del Vallés, i allà s'hi van instal·lar provisionalment.

En 1158 els senyors de Montagut i d'Albà van fer donació del paratge de Santes Creus, i els monjos van decidir canviar de assentament.

Al 1174 es van poder començar les obres de construcció del monestir, primer, la església i la sala capitular, després el claustre primitiu, més tard la sala dels monjos al refectori i el dormitori. Cap a 1225 van acabar les principals dependències.

Pere III el Gran va patrocinar a la abadia i va voler ser sepultat en aquesta, juntament amb el seu fill Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou.

A voluntat de Jaume II, les habitacions dels abats es van convertir en palau reial i també va fer enderrocar rel claustre romànic per ser substituït pel gòtic actual, obra de l'arquitecte Reinard de Fonoll i de Guillem de Seguer. Més tard s'explicarà amb més detall.

Durant els segles XVII i XVIII es van seguir efectuant obres d'ampliació i reforma afegint noves dependències exteriors.

El monestir va ser abandonat al 1835. Al 1921 va ser declarat monument nacional.

Llegenda: Quan els animals morien i es descomposaven, sortien unes “llumetes”. On veien aquestes llums hi clavaven una creu, amb el qual el claustre estava ple de creus de fusta. Per això el símbol de Santes Creus és una doble creu, que simbolitza moltes creus.

Vida dels monjos: Els monjos es dedicaven al treball manual, conrear camps, cuidar els ramats, construir i renovar el monestir i al treball intel·lectual: copiar antics llibres i manuals dels grecs, romans, bizantins i àrabs, i guardar-los si podien o donar-los a conèixer a la gent interessada.

No podien parlar entre ells, excepte quan estaven al locutori. Escoltaven fragments de la bíblia i sermons després de menjar. El monjos escrivans tenien cura de la cal·ligrafia i s'encarregaven d'escriure i copiar llibres. La sala dels monjos estava a llevant. A l'entrada els monjos menjaven en comunitat. Es reunien a l'església per a pregar set vegades al dia. Van construir residències, un hospital i un palau. Podem dir que la cultura del món antic es va salvar i transmetre en gran part gràcies als monjos.

Parts del Monestir:

• L'església: Les obres de construcció de l'església es van iniciar al 1174 i van acabar al 1225. El traçat de la planta correspon a l'esquema de la creu llatina de tres naus, més ampla la central, en el costat oriental de cadascun dels seus braços s'obren dues capelles absidianes llises. Al ala sud hi ha una escala d'un sol tram que comunica directament amb el dormitori dels monjos, anomenada escala de maitines que s'utilitzava per accedir a la capella des del dormitori en les hores de pregària nocturna. La fatxada principal, la del oest, dona a la plaça de St. Bernat. Conté una porta romànica del segle XII molt ornamentada. Sobre aquesta se situa un imponent finestral gòtic. A la fatxada contrària, a la cara oriental, per a que hi entrés llum, hi llueix un gran rosetó ocult al interior per l'actual retaule. Les parets són molt gruixudes i a conseqüència d' això, la temperatura no variava gaire. L'interior manca de ornamentacions, excepte el retaule (obra barroca de Josep Tremulles), i els templets gòtics sota els quals es troben els sepulcres reials. El de Pere III conté un curiós sarcòfag: una banyera de pòrfir d'origen egipci portada per l'almirall Roger de Lauria, en la que es va dipositar el cadàver del rei al 1285. En el costat oposat , s'hi troba el mausoleu de Jaume II i la seva esposa Blanca d'Anjou.

• El claustre: Els claustres són espais de quatre costats, que representaven els quatre evangelis o els quatre elements essencials (aigua, foc, terra i vent). El monestir comptava des del seu origen amb un senzill claustre romànic construït a finals del segle XII. A voluntat de Jaume II es va enderrocar el claustre antic i es va construir l'actual, tot això, sense alterar les dependències que ja existien. L'únic que es conserva del claustre antic és el templet que conté la font on els monjos es rentaven les mans després feines agrícoles, abans de dedicar-se a les pregàries o de menjar. La font, per a ells era símbol de vida, per tant, era essencial tenir-ne una. Es tracta d'una construcció de planta hexagonal. El claustre actual el va dissenyar Reinard de Fonoll i Guillem de Seguer. És d'estil gòtic. Als capitells hi ha relleus de figures fantàstiques i animals, com
  sirenes, bous, camells, gossos, lleons...

• La sala capitular: Aquesta és igual al prototip de les sales capitulars de l'Ordre del Císter. Es troba en el centre de l'ala oriental del claustre. L'orientació de l'estància permet l'entrada de la llum per tres finestres obertes. La planta de la sala és un quadrat subdividit en nou porcions per mig de quatre columnes centrals, amb capitells en forma de palmera. Un banc s'estén per tot el perímetre interior de la sala. En el paviment s'aprecien les làpides esculpides en relleu de set tombes d'altres abats que ocasionalment van ser enterrats aquí. Aquesta sala s' utilitzava per a llegir diàriament capítols de la bíblia.

• Dormitori: Nau rectangular de grans dimensions situada a la planta superior de l'ala est del claustre. Allí hi dormien en comunitat quaranta monjos a la mateixa habitació. Inicialment els frares dormien sobre unes màrfegues esteses a terra. Més endavant es van fer separacions per individualitzar els llits. La sala està coberta d'arcs. Avui dia, el dormitori s'utilitza com a sala ocasional per concerts.

• Cementiri: Al cementiri només hi ha una creu per a representar a tots els monjos que hi ha enterrats. Plantaven xiprers perquè aquests arbres simbolitzaven que per la seva alçada les ànimes arribarien al cel. Des de el cementiri es pot veure el rosetó, que es una rèplica als de la tribu dels llombards. La paret on està el rosetó, fa tres metres de gruix.

• Menjador: La cuina està al costat, i aquesta té una llar de foc. La ceràmica que recobreix les parets del menjador era dels segles XVII i XVIII. Allà era on feien els àpats. Abans feia de rebedor.

• Locutori: Era on els monjos es trobaven cada matí i on el Priore repartia les feines. Era l'únic lloc en els hi estava permès parlar.

5