SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

• Salvador Espriu nasqué l'any 1913 a Santa Coloma de Farners on el seu pare, Francesc Espriu, exercia com a notari. L'any 1915 la família, que era d'Arenys de Mar, s'instal·là a Barcelona on el poeta visqué fins la mort. I Espriu, que no oblidà mai els lligams que l'unien a aquella vila marinera, la convertí en la Sinera de la seva obra. On apareixen, amb fundació adés d'il·lustració sentida d'un món irremissiblement perdut, adés sarcàstica i irònica, tant la seva família i els amics més pròxims com personatges de l'Arenys del passat. Tal com també s'escau amb gents de la Barcelona del seu ambient familiar. Personatges que Espriu devia haver vist alguna vegada, però dels quals li interessava sobretot el que se'n referia, la fama que tenien. De la manera com Lavínia i Sinera són, efectivament, Barcelona i Arenys, però la concreció històrica de cada una és condició de la universalitat tant de l'una com de l'altra, així mateix aquests personatges ell els fa servir com a models típics, universals, emblemàtics sovint d'un món deixat enrera però també sovint de xacres i de dèries, de debilitats i de vicis que li eren ben contemporanis.

• Els anys més feliços de la seva joventut transcorregueren a Barcelona i corresponen a la seva vida universitària, encetada l'any 1930. Per la Universitat de Barcelona esdevingué llicenciat en Dret (1935) i en Història antiga (1936), però aquells anys, en el curs dels quals participà en un famós creuer d'universitaris pel Mediterrani (1933) i gaudí de l'amistat de companys i companyes intel·ligents i brillants, foren clausurats per l'aixecament militar de juliol de 1936 que motivà la seva mobilització. Versemblantment ell pensava aleshores en un futur universitari professional: volia llicenciar-se en Filologia clàssica i s'inclinava per continuar a l'estranger estudis d'egiptologia.

• La mort, l'any 1938, del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la mort, l'any següent, del seu pare, i el triomf dels sublimats en la guerra civil, amb les conseqüències, prou sabudes, que aquest fet comportà, tot plegat motivà una autoreclusió de Salvador Espriu que, d'una banda, era abandó forçós dels seus projectes individuals però, d'una altra, significava refús absolut de la nova situació i havia de ser entès, anys a venir, com a testimoni ètico-polític de disconformitat i de protesta. Posteriorment ell havia de referir-se a l'inici de la guerra com a la data de la seva mort.

• Així, l'Arenys de Mar als estius i la Barcelona de la tertúlia del seu pare, de les relacions familiars, i després la dels anys universitaris, constitueixen el rerafons constant de la seva obra, que es converteix en la tenaç reconstrucció d'un món perdut, una operació -intel·lectual i sentimental- que li forneix alhora una cosmovisió aplicable a la comprensió del món real i també la fotografia d'un paradís perdut on no cessà de refugiar-se. Aquest to elegíac, però -al qual la guerra civil dóna una dimensió col·lectiva- té arrels solidíssimes en el seu entorn personal i en la seva manera de ser. D'altra banda, l'any 1936 Espriu ja era autor d'una obra important i extensa en la qual imperava aquest to de record melangiós, elegíac, i la reflexió sobre la mort.

• Recuperada la seva obra en la tímida davallada de la repressió que tingué lloc durant els anys seixanta, l'actitud d'Espriu, que aleshores assajà un to poètic civil (La pell de brau, 1960) fou interpretada -i aquesta interpretació refermada pel to general de la seva obra- com a símbol de la reclusió a què havia estat sotmès un poble i la seva cultura durant la dictadura subsegüent a la guerra civil. I aquest apartament de la vida pública continuà, fins i tot, quan es veié objecte d'una sèrie d'empreses i d'honors que el catapultaren a una celebritat inusual per a un escriptor català que, endemés, no havia renunciat a la seva llengua. Tanmateix vetllà que allò que la seva reclusió significava no pogués ser manipulat pels uns o pels altres, sobretot a l'època que la literatura catalana era entesa, només pel fet de ser-ho, com a resistència. Desitjós de correspondre a les mostres d'interès i a les peticions que rebia, els seus últims quinze anys els visqué en tensió entre allò que li semblava que encara havia de fer i allò que “la gent” li demanava o li suggeria de fer. Morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.

• L'obra d'Espriu és d'una gran densitat i d'una gran diversitat de gèneres i de registres, passant pels tons de tota mena que s'hi alternen i fonen, fins als temes i als personatges, evocats o presentats, d'una manera concisa i despullada, dins de la recurrència que figura identitat, com un suggeriment d'aspectes, a la llum d'unes pinzellades que en palesen un de nou o en reblen, amb ironia o sarcasme, una característica inesperada. Malgrat aquesta diversitat, però, el caràcter unitari de l'obra espriuana s'imposa clarament: l'aparent diversitat consistiria en aspectes d'una veritat que, certament, també és originàriament única però de la qual els homes només podem arribar a conèixer trossos, fragments.

• Dins del laberint, en el teatre de la vida, Espriu ha caracteritzat sovint l'home com un cec. La ceguesa és qualitat atribuïda als poetes, des del vell Homer. Potser perquè de sempre han estat considerats parents de profetes i també sovint hom els ha pres o ells s'han ofert com a boc expiatori: el salvador.

• Espriu sempre ha lluitat a favor de Catalunya i el català, i la descrivia com una terra humiliada, escarnida amb abús de força i que una nació sense Estat tendeix a organitzar-se en Estat, n'ha de conquistar el dret, l'ha de fer perdurable. Fragmentat el català, Espriu el refà, tenaçment i amb gran cura i sentit de la llengua, en cerca la unitat en la construcció de l'edifici coherent i rigorós de la llengua que salva, de l'obra que crea. Llengua i obra esdevenen així indestriables.

CEMENTIRI DE SINERA

Quina petita pàtria

encercla el cementiri!

Aquesta mar, Sinera,

turons de pins i vinya,

pols de rials. No estimo

res més, excepte l'ombra

viatgera d'un núvol.

El lent record dels dies

que són passats per sempre

• A l'univers mític de Sinera, tot l'enyor roman en les paraules d'Espriu, poeta tràgic, avui tan oblidat. Amb aquesta obra, Espriu traça un pont màgic entre aquestes paraules persistents i el món vital i enlluernador que va envoltar la seva vida.

Obres:

• Prosa narrativa:

- Israel (1929) - llibre en prosa castellana

• Novel·les curtes

- El doctor Rip (1931)       

- Laia (1932)              

• Contes

- Aspectes (1934)                           

- Ariadna al laberint grotesc (1955)

• Les “nouvelles”

- Miratge a Citerea (1935)      

- Letizia i altres proses (1937)

• Relats fantàstic

-  Letizia

-  Fedra

-  Petites proses blanques

-  La pluja

-  Les ombres

• Teatre:

-Primera història d'Esther (1948)

-Antígona (1955)

-Una altra Fedra, si us plau (1977)

• La poesia:

- Cementiri de Sinera (1946)

- Les cançons d'Ariadna (1949)

- El caminant i el mur (1954)

- Final del laberint (1955)

- La pell de Brau (1960)

- Llibre de Sinera (formà part de l'Obra poètica de 1963)

- Per al llibre de salms d'aquests vells cecs (1967)

- Setmana Santa (1962) nou poemes - (1970) trenta-un poemes més - (1971) publicació final.

- Formes i paraules (1974)

El Llibre d'Ester relata la salvació dels jueus de Pèrsia, així com la institució de la festa de Purim com a commemoració anual de aquest contesa. Ester es una jove jueva orfe criada pel seu cosí Mardoqueo. Seleccionada entre les donzelles més formoses del imperi persa para ser la esposa del rei Asuero (Jerjes I) en substitució de la repudiada reina Vasti. Encoleritzà perquè Mardoqueo es negava a rendir-li cortesia, Amán, l'envejós ministre principal del rei, maquina la destrucció de Mardoqueo y de tot el seu poble. Persuadeix al monarca per a que dicti un decret autoritzant la eliminació de tots els jueus adduint que no complien las lleis del regne. Mardoqueo insta a Ester perquè convenci a Asuero a derogar el edicte. Ester, arriscant-se a ser executada per presentar-se davant del rei sense ser cridada, revela a aquest les intrigues de Amán, per això, Asuero ordena la execució del seu ministre i nomena a Mardoqueo en el seu lloc. Tot seguit, el rei revoca el seu edicte, autoritzant als jueus a destruir als seus enemics en tot l' imperi. En el dia assenyalat, els jueus porten a cap la seva sagnant venjança. Més tard i par a celebrar la seva salvació, Mardoqueo y la reina Ester institueixen la festivitat anual de Purim.

Encara que els aconteciments en el Llibre d'Esther tenen poca relació amb els que van passar durant el reinat de Jerjes I, la història reflexa un considerable coneixement de les costums perses i potser es basa amb la salvació dels jueus d'una persecució local a Pèrsia. Sens dubte, a la seva forma actual es tracta amb escènica d'un romanç històric secular, que expressa una forta preocupació per el patriotisme i la supervivència nacional del poble jueu. Deu no apareix mencionat i a penes es pot apreciar alguna menció aïllada de les pràctiques religioses.

- Això ja està fet.

• Magne-a: Masculí i femení. Es un adjectiu, que significa gran.

• Esbaldida: Verb transitiu i Pronom. Acció d'esbaldir o d'esbaldir-se. Seria el mateix que esbandir, treure, dissoldre, amb aigua clara el sabó d'alguna cosa ensabonada.

• Ecònom-a: Masculí i femení. Persona encarregada d'administrar en certs establiments, cases importants, convents, etc.

• Afeixugar: Verb transitiu. Una càrrega fer sentir fortament el seu pes sobre el qui la suporta.

• Fibló: Masculí. Mànega d'aigua.

• Car: Conjunció arcaisme. Introdueix una preposició en què hom explica la causa d'allò que ha estat dit en la proposició anterior

• Setial: Masculí. Seient de cerimònia.

• Perorar: Verb intransitiu. Pronunciar un discurs o discursos.

• Abillar: Verb transitiu. Preparar, aprestar, guarnir, decorar.... Ex: Abillar un banquet.

• Empolistrat: Verb transitiu i pronom. Vestir algú amb vestits i abillaments elegants, que facin goig.

• Acerb-a: Adjectiu. Aspre al paladar.

• Martingala: Substantiu femení. Peça de vestir dels homes d'armes que consistia en una calça, que cobrien des de la cintura fins als genolls, i unes mitges que cobrien des dels genolls fins als peus.

• Metonomàsia: Substantiu femení. Canvi de nom, especialment d'un nom de persona, en traduir-lo a una llengua estrangera.

• Àdhuc: Adverbi. Fins i tot.

• Vincle: Antigament. Lligam moral, unió, relació, sovint subjecció, que hi ha entre dues persones.

• Upa: Interjecció. Up!. En llenguatge infantívol, moviment d'alçar una criatura enlaire.

• Profilaxi: Substantiu femení. Tractament preventiu, conjunt de mitjans que preserven , els individus o la societat, de les malalties.

• Encens: Substantiu masculí. Resina aromàtica, extreta d'arbres del gènere bosvèl·lia, que hom crema en algunes cerimònies religioses.

• Eunuc: Substantiu masculí. Home privat d'òrgans genitals externs per ablació quirúrgica, traumàtica, patològica o per automutilació.

• Plançó: Substantiu masculí. Arbre jove, encara amb aspecte d'arbust.

• Pompa: Substantiu femení. Acompanyament sumptuós o comitiva solemne en ocasió de festes, cerimònies o d'altres esdeveniments de la vida pública o privada.

• Apoteòtic: Adjectiu. Deïficació d'un mortal, acte d'elevar-lo a la categoria dels deus.

• Neuròtic: Adjectiu. Relatiu o pertanyent a l'afecció mental caracteritzada per desordres funcionals, que no exclouen un possible origen orgànic.

• Prostàtic: Adjectiu. Afectat de la malaltia de la pròstata.

• Cianòtic: Adjectiu. Relatiu o pertanyen a la coloració blavosa de la pell i de les mucoses a causa de la concentració d'hemoglobina reduïda.

• Elefantiàtic: Adjectiu. Persona que pateix malaltia crònica produïda per la filària i caracteritzada per la inflamació i l'obstrucció dels vasos limfàtics de la pell i del teixit cel·lular subcutani.

• Penibètic: Adjectiu. Persona que pateix pena moral.

• Tític: Adjectiu. Persona que es mou amb un lleu tremolor.

• Apoplèctic: Adjectiu. Relatiu o pertanyen a l'extravasació massiva de sang a l'interior de l'encèfal, provinent d'una artèria intracerebral.

• Despòtic: Adjectiu. Relatiu o pertanyen al sobirà amb poders absoluts.

• Fel·loplàstic: Adjectiu. Significa que ha estat modelat com un suro.

• Vil: Adjectiu. De molt baixa condició.

• Demòtic: Adjectiu. Relatiu o pertanyent al poble, popular.

• Extàtic: Adjectiu. Propi de la sortida del jo fora dels seus límits ordinaris en virtut de les forces afectives.

• Mefític: Adjectiu. Dit dels gasos, els vapors, les exhalacions, etc, que, respirats, poden causar dany al cos.

• Luèti-a: Adjectiu. Sifilitic.

• Jou: Substantiu masculí. Peça de fusta o de ferro, mes o menys corbada, amb la qual dos bous, ases, etc, són junyits pel cap o pel coll a l'arada o al carro.

• Sincrètic: Adjectiu. Relatiu o pertanyen a la tendència a fondre diversos elements religiosos i filosòfics usualment considerats heterogenis sense un criteri clar de selecció.

• Emfàtic: Adjectiu. Proferit amb força d'expressió, entonació amb què hom tracta de realçar la importància del que diu o llegeix.

• Patriòtic: Adjectiu. Relatiu o pertanyent a les persones que estimen profundament a la seva pàtria.

• Màstic: Substantiu masculí. Resina groguenca, semitransparent, que hom obté per incisió del llentiscle.

• Pòrtic: Substantiu masculí. Espai cobert i limitat per columnes o arcs a l'entrada d'un edifici sumptuós o d'un temple.

• Majestàtic: Adjectiu. Que te o expresa dignitat del poder sobria.

• Jorn: Substantiu masculí. Dia.

• Subversiu-iva: Adjectiu. Que tendeix a abatre o destruir l'ordre establert.

• Verm: Substantiu masculí. Antigament. Cuc.

• Víscera: Substantiu femení. Òrgan intern d'un animal, especialment qualsevol dels continguts en les cavitats toràcica i abdominal.

• Autocràtic-a: Adjectiu. Relatiu o pertanyent al sistema polític en que el poder del governant es considerat derivat d'ell mateix i no reconeix, per tant, cap altre límit a la seva actuació.

• Mamballetes: Substantiu femení plural, regional. Ballmanetes.

• Atabuixar: Verb transitiu. Animar, incitar, estimular, amb la veu o d'una altra manera (animals o persones) perquè caminin de pressa, perquè accelerin l'execució d'una cosa.

• Bruc: Substantiu masculí. Gènere d'arbust de la família de les ericàcies, integrat per plantes de fulles verdes tot l'any i de flors petites, generalment blanques o roses, en forma de gerreta i agrupades en ramells, que compren el bruc boal (o simplement bruc).

• Arranar: Verb transitiu. Tallar arran, deixar com tallat arran.

• Grípia: Substantiu femení. Menjadora per la bestiar.

• Casalici: Substantiu masculí. Casa molt gran, casal.

• Clepsa: Substantiu femení. Part alta del cap, closca del cap.

• Facècia: Substantiu femeni. Acudit graciós.

• Pruïja: Substantiu femení. Picor intensiva, viva.

• Mentagra: Substantiu femení. Sicosi fitoparasitària o microbiana limitada a la barba.

• Redós: Substantiu masculí. Recer.

• Crostam: Substantiu masculí. Conjunt de crostes.

• Al·lot-a: Substantiu masculí i femení. Peça de ferro en forma de peu, anomenada també peu de ferro, que serveix per a treballar i enformar sabates i aixafar les puntes que hi pugui haver dintre la sabata.

• Minestra: Substantiu femení. Guisat fet de diverses verdures o llegums.

• Amatent: Adjectiu. Disposat, aparellat, a fer.

• Cancell: Substantiu masculí. Clos de planta rectangular o trapezial fet d'evans de fusta, cobert per dalt o obert per un costat, amb una portella o unes quantes, el qual es aplicat a l'obertura d'entrada d'un edifici i serveix per a evitar que l'aire exterior entri directament a l'interior quan hom obre la porta d'entrada.

• Notori-òria: Adjectiu: Públicament conegut o sabut.

• Xarel·lo: Substantiu masculí. Tipus de raïm blanc dolç, denominat també pansa, important al Camp de Tarragona i al Penedès.

• Tramés: Adjectiu. Persona que ha estat enviat a algun lloc, a alguna destinació.

• Barraló: Substantiu masculí. Mesura de vi equivalent a la quarta part d'una carga, o sigui trenta-dos porrons.

• Adulador-a: Acció de afalagar (algú) servilment, per guanyar-se la seva voluntat.

• Munificència: Substantiu femení. Qualitat de munificent o munífic.

• Amenitzar: Verb transitiu. Fer amè.

• Agençar: Verb transitiu. Disposar, arranjar (les diferents parts d'una cosa, un conjunt de coses) a un fi determinat (estètic, de comoditat, etc)

• Brau-ava: Adjectiu. Valent davant el perill, en la lluita.

• Baiard: Substantiu masculí. Aparell format per dues vares llargues i paral·leles unides per diferents travessers que formen una plataforma al mig, que serveix per a transportar, a pes de braços, cossos humans o objectes d'us rústic.

• Gaiato: Substantiu masculí. Bastó que usen els pastors encorbat en la seva part superior.

• Taujà-ana: Adjectiu i substantiu masculí i femení. Dit d'una persona rústica bonhomiosa, sense malícia, no gaire intel·ligent.

• Harem: Substantiu masculí. Als països islàmics, part de la casa destinada a habitació de les dones i dels nens fins a deu anys.

• Repudi: Substantiu masculí. Acció de rebutjar una persona amb la qual hom te lligam social o afectiu.

• Llor-a: Adjectiu antigament. Bru fosc, dit especialment de la persona de pare blanc i mare negra, o viceversa.

• Poncellar: Verb intransitiu. Treure poncelles una planta.

• Palatí-ina: Adjectiu. Relatiu o pertanyent al palau d'un sobirà.

• Gisca: Substantiu femení. Aire molt fred.

• Junyir: Verb transitiu. Ajuntar, unir.

• Nunci: Substantiu masculí. El qui te per ofici o encàrrec de fer les crides en veu alta.

• Emmenar: Verb transitiu. Emportar-se, fer anar amb si d'un lloc a un altre.

• Xanguet: Substantiu masculí. Peix de l'ordre dels perciformes, de la família dels gobids, de cos transparent i mida molt petita, apreciat comercialment.

• Feréstec-ega: Adjectiu. Dit d'un animal indòmit, no domesticat.

• Cantarella: Substantiu femení. Modulació de la veu en parlar, especialment la que hom nota perquè és insòlita en el parlar propi.

• Nacre: Substantiu masculí. Substància dura, blanca, esclatant amb reflexos iridescents, que un cop cristal·litzada integra la capa interior de certes conquilles, usada en la fabricació de botons, estoigs, escaquers i en marqueteria.

• Caut-a: Adjectiu. Que procedeix amb circumspecció.

• Galivança: Substantiu femení. Cosa que tot just hom pot albirar.

• Mirra: Substantiu femení. Goma resina aromàtica obtinguda de diverses espècies del gènere.

• Foll-a: Adjectiu i Substantiu masculí i femení. Boig.

• Policrest-a: Adjectiu. Que serveix per a diferents usos.

• Cosoneria: Adjectiu. Qualitat que fa que sigui apegalós cercant carícies, afalacs, etc.

• Patafi: Substantiu masculí. Pitafi.

• Vaitot: Substantiu masculí. El fet d'arriscar un jugador en una jugada tot el diner que te davant seu.

• Plica: Substantiu femení. Sobre o plec tancat o segellat que conté una documentació que no pot ésser llegida ni publicada fins a una data determinada.

• Entreabaltir-se: Verb pronominal. Endormiscar-se lleugerament.

• Jeia: Substantiu femení. Manera de jeure, d'estar al llit o al jaç.

• Julep: Substantiu masculí. Poció calmant feta amb aigua destil·lada i xarops.

• Alcova: Substantiu femení. Cambra petita que dona a una altra de més gran, o una de les parts en que es dividida una cambra destinada a contenir un o mes llits.

• Trespol: Substantiu masculí. Sostre d'una habitació.

• Babeca: Substantiu femení. Oliva.

• Entronització: Substantiu femení. Acció de col·locar al tron un rei o un protifex en la cerimònia de l'entronització per conferir-li el poder sobirà.

• Enutjar: Verb transitiu. Causar enuig, afectar desplaentment.

• Branda: Substantiu femení. Dansa de ritme binari caracteritzada per un desplaçament lateral dels peus.

• Torb: Substantiu masculí. Ventada que aixeca la neu del terreny, de manera que la visibilitat minva considerablement.

• Babel: Substantiu femení. Lloc o situació on hi ha una confusió grandíssima.

• Tresca: Substantiu femení. Acció de caminar, treballar, afanyosament, apressadament.

• Regicidi: Substantiu masculí. Delicte de lesa majestat consistent a donar mort a un rei o al seu successor.

• Dilació: Substantiu femení. Acció de diferir o d'ajornar alguna cosa.

• Enterc-a: Adjectiu. Rígid, encarcarat.

• Bubota: Substantiu femení. Babarota, espantall.

• Tondre: Verb transitiu. Tallar arran el pèl, la llana.

• Bàlsam: Substantiu masculí. Planta herbàcia perenne de la família de les aizoàcies, reptant, de fulles allargades i carnoses i de flors vistoses, roses, vermelles, o blanquinoses, molt emprada en jardineria.

• Onagre: Substantiu masculí. Màquina de guerra usada entre els romans per a llançar grans pedres.

• Biorxa: Malament, al revés de com hom voldria.

• Banyabaix-a: Adjectiu. Persona que va amb el cap baix per preocupacions o per mala intenció.

• Aquesta obra es un bon exemple de "teatre dins el teatre". Fes un dibuix on es vegin els diferents espais que apareixen en l'obra.

Mirar el dibuix fet adjuntament, al final del treball. Pàg 11

• Situa en aquests espais els diferents personatges que apareixen a l'obra.

Mirar el dibuix fet adjuntament, al final del treball. Pàg 11

• Caracteritza el personatge de l'Altíssim: qui és? Quina es la seva missió dins l'obra?

L'Altíssim es una persona que viu a Sinera i juga un paper important dins de l'espectacle. Actua de narrador dins l'obra. El que fa es donar advertir-nos dels canvis d'escenes que van succeint durant l'obra i a mes intervé quan hi ha algun fragment que pot ser complicat d'entendre pels lectors o pel públic, aclarint el que està succeint i introduint als personatges. Es tracta del personatge que es troba immers dins l'obra i que la funció del qual es relacionar-nos els personatges que van succeint amb l'obra, cosa que pot ser difícil d'aconseguir.

• 2 aspectes de llengua:

• Espriu barreja de manera magistral diferents registres que li ofereix la llengua . Digues quins son aquests registres i busca citacions que serveixin d'exemple.

Jo diria que els registres predominants en aquesta obra son: culte, literari i col·loquial.

Uns exemples de registres col·loquials serien:

- Pàgina: 27

"Teres: No se m'acudeix cap imbecil·litat eficaç per replicar-te. Mana i disposa doncs col·laboro."

- Pàgina: 18

"Botxi: Al cuc no resta suc ni bruc: menda, la justícia, no li pot arranar mes l'alè. Amb permís, m'emporto les deixalles, a aprofitar-les per a la grípia del bestiar del Compare Flac."

Uns exemples de registres literaris serien:

- Pàgina: 25

"Posa el cap, rei, a la sina

olorosa a tarongina.

Posa el cap en el meu pit,

com si fos cixí de llit."

- També el poema de la pàgina 17 i el de la pàgina 20, en els quals i intervenen diversos personatges.

Un exemple de registre culte siria:

- Pàgina: 23

"Secundina: No, si la tal xicota, feréstega com et cauria de bell antuvi, sexpressa d'habitud amb molta lletra."

-Pàgina: 26

"Esther: Ho intentaré. Versejar m'és, però, un poc dificultós, t'ho participo.

-Altres exemples d'aquest registre serien al llarg de tot el llibre, ja que principalment està escrit en registre culte.

• Relaciona els mots que clouen aquest primer acte amb el moment en que va ésser escrital'obra:

En la pausa rumiaríem, si més no, la pedregada de tirosos vocables que l'autor ens ha etzibat amb mandrons d'una parla moribunda, ja gairebé inintel·ligible per a molts de nosaltres.

La principal raó seria per la influència de Francisco Franco, que en aquell moment exercia plena dictadura i estava totalment prohibit l'ús del català i es condemnava als qui ho feien. Es per aquesta raó que l'autor es veia obligat a ubicar les obres a l'exterior, a fora d'Espanya, i a mes ha de crear un mon inventant noms, com per exemple de ciutats, invertits com el de Sinera. L'acte s'acava d'aquesta manera, ja que el castellà està imposat i l'autor creu que es pot perdre la llengua, es pot perdre per que les persones ja no recorden la seva llengua i per tant ell el que intenta es que no es perdi.

OPINIÓ PERSONAL

De tots els llibres que he llegit, he de dir sincerament, que aquest es el que mes feina m'ha donat, no feina alhora de fer el treball, sinó abans de començar, a la lectura, se'm va fer molt difícil d'entendre, i el diccionari al costat buscant una paraula rere una altra. Una vegada mitjanament entès, ja em va agradar mes. Tot i això es un d'aquells llibres que no recomano llegir a ningú per passar l'estona, a no ser que sigui aficionat al diccionari. No ens havíem de llegir tota l'obra, però amb les pàgines que hi havia ja he tingut suficient feina.

Llengua catalana i literatura

Pàgina 11