1era ruta: Tortosa - Barcelona

• Tortosa (Espanya)

• Habitants, 30.137hab.

• Extensió, 224,43Km²

• Densitat, 134h/Km²

• Ocupació, agricultura, indústria

• Monuments, Torre de la Suda, edificis gòtics, convent de Sant Domenech, Catedral

• Barcelona (Espanya)

• Habitants, 16811432hab

• Extensió, 7733km²

• Densitat, 2173hab/km²

• Ocupació, indústria, turisme

• Monuments, Sagrada Família, Parc Güell, la Casa de les Agulles, Port, Colón, la Pedrera, Catedral, el Palau de la música...

Sortirem de Tortosa a les 7:45 h amb tren fins a l'aeroport del Prat, quan seràn les 10:35h.

2na ruta: Barcelona - Venècia

• Venècia (Itàlia)

• Habitants, 308.717

• Extensió, 2460km²

• Densitat, 125hab/km²

• Ocupació, turisme, indústria

• Monuments, basílica de San Marcos, el campanar, 90 esglésies, teatre de la Fenice, Palaus del gran canal...

Al nord-est d'Itàlia, a la regió de Vèneto, Venècia es composa de 120 illes formades per canals a la llacuna que existeix entre les desembocadures dels rius Po i Piave. Una via ferra i una carretera connecten la ciutat amb el continent, mentre que les terres de la cara externa de la llacuna serveixen com a protecció contra el mar. El Gran Canal divideix la ciutat en dos meitats pràcticament iguals. Els vehicles de motor no estan permesos als carrers del casc antic i els ponts són únicament per a vianants. El mètode de transport tradicional és la gòndola, encara que avui dia les gòndoles sols són utilitzades pels turistes, i casi tot el tràfic es realitza en llanxes de motor. L'economia veneciana es basa en el turisme, al que ofereix nombroses atraccions artístiques i culturals. La Venècia actual ha afrontat molts problemes, com el descens de la població a favor de altres zones i els danys físics resultants de les inundacions, l'enfonsament, la contaminació de l'aire i l'aigua i el pas del temps que afecta nombrosos dels seus monuments. Després de les devastadores inundacions del 1996 s'emprengué un esforç internacional per a preservar la Venècia històrica, coordinat per l'Organització de les Nacions unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO), gràcies al qual nombroses estructures foren renovades i conservades. La ciutat ha sofert inundacions durant tota la seva història; es produeixen quan les marees altes es combinen amb vents turmentosos i han sigut derrotades amb alguns experiments novedosos, com l'ús de barreres mecàniques. L'enfonsament dels edificis i altres estructures, causat pel drenatge dels aqüífers subterranis, s'ha intentat solucionar mitjançant la limitació d'ús d'aigües subterrànies i la construcció d'un aqüeducte des dels Alps.

La base econòmica de Venècia és el turisme, a més de la bellesa de l'arquitectura i els canals, i les nombroses atraccions culturals i artístiques, se celebren festivals cinematogràfics i altres aconteixements que atrauen als visitants durant tot l'any. La ciutat també és famosa pels objectes de cristall, els espills i els collars, la major part dels quals es fabriquen en la veïna illa de Murano; també es molt conegut l'encaix venecià, elaborat principalment en la illa de Burnao. A terra ferma, a Mestre i Marghera, hi ha drassanes per a la construcció de bucs i nombroses plantes industrials, químiques, metal·lúrgiques... Des de la II Guerra Mundial, molts venecians s'han traslladat a aquestes zones en busca d'un ofici i un allotjament. La continuació del canal Giudecca arriba al port de Marghera, que até la major part del tràfic marítim de la zona.

Venècia es considera una de les ciutats més belles del món. Els edificis i decoracions, en estils que varien des del bizantí al renaixentista, demostren una gran creació artística. Les obres de l'escola veneciana estan representades als palaus, edificis públics i les esglésies de la ciutat.

La plaça de Sant Marcos és el centre i la zona més visitada. A l'extrem oriental es troben la catedral de Sant Marcos i el palau Ducal, els dos edificis més importants i impressionants de la ciutat. La catedral, començada l'any 828 aproximadament, restaurada després d'un incendi l'any 976 i reconstruïda entre el 1047 i 1071, és un magnífic exemple d'arquitectura bizantina. El palau, començat l'any 841 aproximadament, destruït quatre cops pels incendis i cada cop reconstruït a escales més grans, és un esplèndid edifici gòtic amb algun element del renaixement. La part nord de la plaça està ocupada per al Procuratie Vecchie (1946) i el costat sud per la Procuratie Nuove (1584), ambdós d'estil renaixentista italià. Durant l'època de la república veneciana aquests edificis foren residència dels nou procuradors o magistrats, entre els que s'elegia al dux o magistrat cap.

Junt als dos palaus i el seu annexe, l'Atrio de Fabbrica Nuova (1810), s'extenen soportals que fan cofoi a cafès i tendes. Prop del Palau Ducal hi ha dos famoses columnes de granit erigides al 1180, una amb el lleó alat de Sant Marcos i l'altra amb Sant Teodor de Studium sobre un cocodril. El tret més destacat de la ciutat, és el campanile o campanar de Sant Marcos, d'uns 91 metres d'altura; reconstruït després del seu enfonsament el 1902.

A la part del darrere del Palau Ducal, es troba el famós pont dels Sospirs, que connecta el palau amb les presons públiques i fou la via per la que eren portats els presos als tribunals. El més famós dels tres ponts que creuen el Gran Canal, és el Rialto (1588), delimitat per una doble fila de tendes. El Gran Canal, la principal artèria de tràfic de Venècia, es situa paral·lel als antics palaus de l'aristocràcia veneciana, entre els que hi ha nombrosos edificis de gran valor històric i arquitectònic. Més al nord, prop de la llacuna, es troba l'església de sant Giovanni a Bragora (segle XV), un edifici amb cúpules i columnes d'estil gòtic italià, que fou antigament el panteó dels dux, esmentats anteriorment. A prop, es troba el monument més gran de Venècia, l'estàtua del general venecià Bartolomeu Colleoni (segleXV), obra de l'artista florentí Andrea del Verrocchio. Prop es troba l'Arsenal i els jardins públics. Les illes formen una barrera fins a l'Est, fora de la llacuna, que forma El Lido, centre turístic internacional. En tota la ciutat hi ha molts museus, com el Ca'd'Or (situat al palau gotic, junt al Gran Canal), i esglesies historiques. La llibreria Becchia (antiga biblioteca), que alberga uns 13000 manuscrits i més de 800000 llibres, alguns d'enorme valor. Al 1868 es fundà La universitat de Venècia.

La regió fou habitada en l'antiguitat pels venecians. D'acord amb la tradició, la ciutat es fundà l'any 452 d.C., quan els habitants d'Aquileia, Padua i altres ciutats del nord d'Itàlia, es refugiaren en les illes de la llacuna al fugir de les tribus germàniques que invadiren Itàlia durant el segle V. Establiren el seu propi govern, que presidien dotze tributs per cada una de les dotze illes principals. Encara que, nominalment formava part de l'Imperi romà d'Orient, Venècia fou pràcticament autònoma. Al 697 els venecians organitzaren la ciutat com una república governada per un dux elegit. Les distensions internes alteraven el curs del govern, durant el segle següent, però l'amenaça de la invasió estrangera uní als venecians, que refusaren amb èxit els atacs dels sarracens l'any 836 i dels hongaresos, el 900. L'any 991 Venècia firmà un tractat comercial amb els sarracens, gest que inicià la política veneciana de comerç amb els musulmans, preferible a tenir que lluitar contra ells. Les Creuades i els desenvolupament resultant del comerç dels productes asiàtics consolidaren a Venècia com el centre comercial amb Orient més important. La república tragué un gran profit de la partició de l'Imperi bizantí el 1204, i políticament, es convertí en la potencia europea més forta del Mediterrani. El creixement de la rica aristocràcia donà lloc a un intent dels nobles d'adquirir el control polític i, encara que era nominalment una república, a finals dels segle XIII Venècia es convertí en una rígida oligarquia. Els segles XIII i XIV Venècia es veié envoltada en una sèrie de guerres amb Gènova, la seva principal rival comercial. A la guerra del 1378-1381, Gènova va haver de reconèixer la supremacia veneciana. Les guerres de conquesta permetien que Venècia s'anexionara territoris veïns, el que portà a l'enfrontament amb Milà, Florència i Ferrara. A finals dels segle XV, la ciutat era la principal potència marítima del món cristià.

El principi de les invasions turques a mitjans del segle XV marcà la decadència de la supremacia veneciana, a més va haver d'afrontar els atacs d'invasors estrangers o d'altres estats italians, per lo que el seu poder es desvaneí; el descobriment del navegant portuguès Vasco de Gama, d'una ruta marítima a les Índies al voltant del Cap de Bona Esperança el 1497-1498 accelerà la seva decadència. El 1508 el Sacre Imperi Romà Germànic, el papa Juli II, França i Espanya s'aliaren contra Venècia en la Lliga de Cambray, frenant l'expansió veneciana a Itàlia després de la seva derrota a Agnadello (1509). Encara que Venècia recobrà els seus antics dominis el 1516 gràcies a una llesta labor diplomàtica, mai recuperà el seu poder polític, perdent paulatinament Xipre, el 1573, Candia (avui la ciutat grega de Iráklion) el 1686 i el 1718 Morea.

El 1797 la república veneciana fou conquerida i dissolta per Napoleó Bonaparte, que cedí el territori a Àustria en el Tractat de Campformio. El 1805 Àustria fou obligada a tornar Venècia al Regne d'Itàlia creat per Napoleó, però recuperà la ciutat el 1814. Un any més tard, Venècia i Llombardia s'uniren per formar el Regne de Llombardia - Venècia. Els venecians, baix l'estadista italià Daniel manin, es rebel·laren contra el govern austríac el 1848, i s'establí una nova república; no obstant, Àustria restablí el seu domini un any més tard. El 1886, després de la Guerra Austro - Pursiana, Venècia entrà a formar part del recent establert Regne d'Itàlia.

Venècia és una ciutat diferent a totes, original, exclusiva... En efecte Venècia és l' única ciutat del món edificada sobre l'aigua i això ha marcat d'una forma definitiva tant l'atmosfera de la ciutat com el caràcter de la seva gent. Resulta difícil trobar algú que al entrar-hi no rebi una forta impressió, un impacte de confusió que el fagi abandonar, encara que sigui per un breu espai de temps, un món corrent i el fagi participar d'aquest altre món tan particular. Aquí resta l'especial i singular encant d'aquesta ciutat.

Però a més d'aquest impressionant paisatge natural, Venècia destaca també per haver sabut guardar zelosament, a pesar de multitud d'impediments, durant el transcurs dels anys una incalculable riquesa artística que es manifesta de forma casi constant; la Plaça i la Basílica de Sant Marcos, la Catedral de Trocello, el Palau dels Dux, la Torre del Rellotge, la Piazzeta, l'església de Santa Maria, la Llibreria Vecchia, els palaus del Gran Canal, etc., etc.

Finalment mencionar els seus mundialment coneguts Carnavals, que s'han convertit en el transcurs dels anys, en l'aposta turística i econòmica més important de la ciutat, i evidentment per als seus innumerables canals que són sens dubte els autèntics carrers i avingudes d'aquesta singular ciutat.

Sortirem de l'aeroport del Prat a les 11:30h, amb avió fins a Venècia, on quan arribem seran les 14:15h. Ens hi quedarem un dia a dormir, i a l'endemà al migdia, marxarem.

HOTEL SPLENDID SUISSE ****

(Venècia) Hotel modern al centre de Venècia, al costat de la Plaça de San Marcos. Habitacions amb bany o dutxa, secador, aire acondicionat, radio, TV, minibar. Restaurant.

3era ruta: Venècia - Pireu

• Pireu (Grècia)

• Habitants, 169.622hab

• Ocupació, turisme

• Monuments, port d'Atenes

Ciutat del sud-est de Grècia, situada al nomo (departament) d'Àtica, a les costes de golf d'Egina. Constitueix el port d'Atenes, el més actiu de Grècia, i un centre industrial que compta amb fabricadors d'arestes, molins de farina i fabriques productores de maquinaria agrícola, tèxtils, vidre i productes químics. Té una escola industrial fundada al 1938. Pireo fou una ciutat el 450 a.C., moment en el que el seu port ja estava al servei d'Atenes. El 86ª.C., els romans la destruïren, i guanyà protagonisme, un altre cop, després de l'independència de Grècia, al segle XIX. El 1834 va ser elegida com a port d'Atenes moderna.

Farem un creuer de 4 dies, des de Venècia , sortint a les 15:00h, amb un transatlàntic de luxe, amb piscina, sala de jocs, restaurant, habitacions particulars, i de dos o més places, amb lavabos, mini - bar, sala d'estar... Fins a Pireo, port d'Atenes, a les 9:00h.

4rta ruta: Pireu - Atenes

• Atenes (Grècia)

• Població, 3.096.775hab.

• Ocupació, turisme, indústria

• Monuments, Acròpolis, mont Likabeto, Temple de Zeus, Pinacoteca, turó de Pnix...

Atenes, ciutat del sud-est de Grècia, (la seva capital.) Situada a l'esplanada de l'Àtica a la Grècia continental, esta rodejada de muntanyes per tres dels seus costats, d'entre les que destaquen la muntanya de Parnaso, el Pentèlic i l'Himet. Dos petites corrents creuen la ciutat, el riu Cefiso, a l'oest i el riu Lliso a l'est. Forma una regió metropolitana unificada junt amb el seu port, Pireo. Atenes domina la vida econòmica, cultural i política de Grècia.

Gran part de l'activitat industrial de Grècia està concentrada als voltants d'Atenes. Entre els articles que produeix, es troben productes tèxtils i químics, begudes alcohòliques, paper, detergents, farina, cuir ceràmica. Les arts gràfiques, la banca i el turisme, també tenen importància econòmica. La ciutat és el centre de la ret nacional de transports.

La plaça de la Constitució, està al centre de la ciutat moderna, prop d'on es troba l'edifici del Parlament i alguns museus. Encara que, la major part de la ciutat és posterior al segle XIX, es conserven importants obres de l'antiguitat. La principal atracció de la ciutat és el conegut Acròpolis, una turó, sobre la qual s'aixequen les restes del Partenó i d'altres importants edificis del segle V a.C.

Entre les institucions d'ensenyança superior de la ciutat es troben la Universitat Nacional Capodistria d'Atenes (1837), la Universitat Tècnica Nacional d'Atenes (1836), i facultats d'arts, ciències empresarials i agronomia. A Atenes existeixen nombrosos i importants museus, com el Museu arqueològic Nacional, el museu Bizantí, el Museu de l'Acròpolis i el Museu Benaki, amb importants col·leccions d'art.

Existeixen restes d'assentaments humans en l'Acròpolis d'Atenes des del neolític. Ja en el 1400 a.C., fou fortificada com altres ciutats micèniques, tiries, i d'altres cultures de finals de la edat de bronze. En aquest temps i en el període conegut com la edat fosca (1200-900 a.C.) que succeí a les invasions dòriques, Atenes es constituí com una més dels petits estats que apareixen a l'Àtica.

A mitjans del segle IX a.C., la ciutat - estat (polis) d'Atenes s'annexionà el territori que la rodeja, incloent el port del Pireo. Quan la monarquia fou substituïda per una aristocràcia nobiliària, els ciutadans d'Atenes obtingueren alguns drets. L'Areòpag (consell d'ancians) dominava la ciutat i designava tres magistrats (posteriorment, nou), o arcans, amb caràcter anual, que es responsabilitzaven de la direcció dels assumptes bèl·lics, religiosos i legislatius. El descontent amb aquest sistema, desembocà en un intent d'acabar amb ell durant la dictadura de Ciló (632 a.C.). La persistència de l'agitació social, portà a Dracó a dictar un rigorós codi de lleis que promulgà el 621 a.C. Aquest codi, vingué a aguditzar encara més la crisi social i econòmica, però, en última instància, portà al nomenament consensual de Soló el 594 a.C. Soló instituí un consell (Bulé), una assemblea popular (Ekklesia), i tribunals de justícia. També impulsà el comerç, reformà la moneda, i atragué comerciants estrangers a la ciutat. L'èxit de les seves reformes sols fou parcial.

El 560 a.C. el rirà Pisístrat, recolzat per l'aristocràcia, coneguí fer-se amb el control d'Atenes. Va fer que les reunions del Bulé es celebressin a l'àgora (plaça del mercat), i construí un nou temple en honor a Atenea (la deessa protectora de la ciutat) en l'Acròpolis. Pisístrat també impulsà espectacles públics com els jocs panatenaics o panatenees, que es celebraven cada quatre anys en honor a Atenea. Tant el tirà com els seus fills Hipiase i Hipiarc, emprengueren al construcció de moltes obres publiques entre els anys 560 i 510 a.C. El 509 a.C., Clistenes dirigí una revolució democràtica que derrocà la tirania d'Hipies. Establí el dret igual per a tots els ciutadans i reorganitzà l'estructura tribal de la ciutat, ja que les seves bases eren el sectors més populars del centre de la ciutat i de Pireo. La poderosa Assemblea popular formada per tots els ciutadans, es reunia a la muntanya Pnyx, situada al darrere de l'Acròpolis.

Al 480 a.C. Atenes fou saquejada i estigué a punt de ser destruïda pels perses. El polític atenès Temístocles, que havia derrotat als invasors perses a la illa de Salamina, inicià la reconstrucció de la ciutat, construint muralles defensives entorn a Atenes i Pireo. També començà a construir una altra muralla que connectava a Atenes amb el seu port. Els seus treballadors foren continuats per Pericles entorn al 450 a.C. Pericles, més que cap dels restants polítics democràtics, convertí Atenes en una gran ciutat. Usant fons públics, construí el Partenó, el temple de Niké, l'Erections, i altres grans monuments. Potencià l'àgora, en la que es podien trobar productes de tot el món. Atenes , al cap de la Lliga de Delos, formada el 477 a.C. per diferents ciutats - estat per a fer front al perill persa, es convertí en un poder de tipus imperial. Els seus tribunals jutjaven casos relatius a tota la regió de l'Egeo. La vida cultural de la ciutat arribà a ser una de les més importants. Es representaven grans comèdies i tragèdies al teatre de Dionisio, al darrere de l'Acròpolis, i Pericles atreia al seu cercle als principals intel·lectuals del moment. La ciutat, amb el seu sistema democràtic al que participaven tots els ciutadans atenesos i el seu brillant estil de vida, es convertí en model de cultura hel·lènica. En aquests moments, la seva població devia rondar els 200.000hab., dels que 50.000 eren ciutadans barons amb plens drets polítics, la resta -dones, estrangers i esclaus - no en tenien.

Al ser derrotada per Esparta a la devastadora guerra del Peloponès (431-404 a.C.), la ciutat inicià el seu declivi. Sòcrates fou obligat a acabar amb la seva vida, per qüestionar les idees tradicionals. A pesar de tot, la filosofia seguí florint. Al segle IV a.C. apareixeren escoles de filosofia, com l'Acadèmia de Plató i el Liceu d'Aristòteles, i Demòstenes, Isòcrates i altres, convertiren la retòrica en una de les belles arts.

De fet, Atenes perdé la seva independència baix el poder de Macedònia l'any 338 a.C., la ciutat seguí sent un important focus cultural. Caigué baix el poder de Roma el 146 a.C. Les relacions amb els romans es deterioraren quan aquests saquejaren la ciutat el 86 a.C, destruint molts monuments. A pesar de tot, continuà sent centre d'ensenyança per als notables de Grècia i Roma des del segle I a.C., fins a al fi de l'Imperi Romà. Sofrí danys durant la invasió dels godes del segle III d.C., que foren repel·lits amb dificultat. El 529 l'emperador bizantí Justinià clausurà les escoles filosòfiques paganes, acabant de manera quasi absoluta amb la tradició clàssica de la ciutat.

Durant el període bizantí, Atenes es convertí en un lloc apartat de la cultura. Moltes de les obres d'art de la ciutat foren traslladades a Constantinoble, i els seus temples es transformaren en esglésies cristianes. Els emperadors bizantins visitaren Atenes en ocasions, però la ciutat fou generalment ignorada i empobrida. Després de la conquesta dels de Constantinoble el 1204, Atenes es convertí en un ducat feudal Francés. Els almogàvers catalans agafaren la ciutat el 1311, però foren expulsats per una dinastia florentina que s'instal·là en ella amb èxit a finals del segle XIV.

L'Imperi otomà agafà un control total sobre Atenes l'any 1548. El Partenó, temple dedicat a la deessa Atenea, protectora de la ciutat, fou convertit en mesquita musulmana. Baix el domini turc, la ciutat seguí administrada per grecs, i la seva població era una mescla de grecs, turcs i eslaus. El Partenó fou greument ferit el 1678, quan la pólvora que estava guardada al seu interior explotà durant un bombardeig venecià.

La guerra d'independència grega (1821-1833), alliberà la ciutat del domini turc, i la convertí en capital de la Grècia moderna. Entre 1832 i 1862, el regnat d'Otó I de Grècia, la ciutat fou reconstruïda de forma eficaç per arquitectes alemanys, especialment Eduard Dchaubert. Abans de sorgir el segle XX com gran ciutat comercial i industrial d'Europa, arribà a tenir molta importància sobre tot, com a centre turístic de renom gràcies als seus bells monuments. Avui la ciutat sofreix els típics problemes de les urbanitzacions modernes, creixement desordenat i contaminació atmosfèrica.

Delfos, antiga ciutat de Grècia, substitució dels famós oracle del déu Apolo, situat a la part sud - occidental del mont Parnàs, a la regió de Fòcida, a 9,5Km del golf de Corint. Considerada per antics grecs el centre de la terra, Delfos fou seu de l'oracle de la deessa de la terra Gaia. Segons la llegenda, Apolo derrotà a la monstruosa serp Pitó, que custodiava a Gaia i l'expulsà del santuari, el qual després compartí amb el déu Dionisi. Els sacerdots dèlfics desenvoluparen un complicat ritual, centrat en la sacerdotessa principal anomenada Pitita. Les seves manifestacions eren considerades les paraules d'Apolo, i l'oracle era consultat tant pels ciutadans particulars com per oficials públics. El camí sagrat al temple estava alineat amb riques cases construïdes amb les ofrenes donades per les ciutats - estat gregues.

La ciutat de Delfos, que en un principi era una dependència de la ciutat focense de Crisa, més tard s'uní a la Anfictionia, que tenia com un dels seus objectius protegir el temple d'Apolo, el qual patrocinà els jocs pítics, (de Pita). Quan Fòcida exigí tribut als peregrins de l'oracle, la Lliga Anfictiònica destruí Crisa a la 1era guerra Sagrada (595 a.C.). El 480 a.C. fracassà un atac persa a Delfos degut a un terratrèmol atribuït a Apolo. Els focenses (habitants de Fòcida), que s'havien apoderat de nou de Delfos i dels seus tresors el 356 a.C., foren derrotats el 346 a.C. pel rei Filipo II de Macedònia en la tercera Guerra Sagrada. Fins a finals d'aquest mateix segle, la Lliga Etolia controlà Delfos.

La riquesa de la ciutat la convertí en objectiu de successius atacs, incloent-hi l'incursió dels celtes el 279 a.C. Després de la conquesta romana de Grècia i sobre tot amb l'expansió del cristianisme, Delfos va decaure. La majoria del seu art i tresors foren confiscats pels romans, en particular per l'Emperador Neró, qui s'endugué 500 estatues. No obstant, l'oracle continuà fins el 390 d.C., any en que el tancà l'emperador Teodosi I.

La ciutat fou finalment ocupada per la ciutat de Kastri. El 1891 kastri fou traslladada, l'enclau rebé el nom de Dhirfis (Delfos) i el 1892 començaren les excavacions de l'emplaçament. Els descobriments incloent-hi temples, el gran altar, un estadi, els murs de l'antiga ciutat i edificis considerats ofrenes amb inscripcions... proporcionen una valuosa informació sobre l'antiga Grècia.

Patras, ciutat i port de Grècia central, capital del nom d'Akhaia, al golf de Patras. És una de les majors ciutats de Grècia, a més d'un destacat centre comercial i industrial. Les indústries més importants són l'alimentaria, la naval i la tèxtil, així com la fabricació de totxos i manises. Entre les seves principals exportacions es troben les panses de Corinto, el vi, l'oli d'oliva, els cítrics i els embotits. És seu de la universitat de Patras (1964).

Fundada en l'època clàssica, Patras fou una de les dotze ciutats de la segona Lliga Aquea. La ciutat estigué baix control romà durant el segle II a.C., moment en el que es convertí en pròsper port i nucli comercial. Fou també un dels primers centres del cristianisme. Al segle XV, i durant poc temps, la ciutat fou una possessió de Venècia, per el que passà a ser dominada pels turcs otomans. Excepte durant un segon període breu (1687-1715) de govern venecià, els turcs controlaren Patras fins el 1828, data en la que estava pròxim el final de la guerra de la Independència grega, durant la qual, la ciutat quedà completament devastada per les tropes turques, encara que més tard es tornà a construir seguint el disseny rectangular d'una ciutat moderna.

Olimpia, antic emplaçament dels jocs olímpics que celebraven els grecs cada quatre anys. Olimpia estava situada en una vall de la regió d'Èlide, al nord-est del Peloponès, a través del qual fou el riu Alfe. En l'antiguitat no era una ciutat, sinó un santuari, amb edificis relacionats amb la celebració dels jocs i l'adoració dels deus. Considerat un lloc sagrat, contenia molts tresors d'art grec, com temples, monuments, altars, teatres, estàtues i ofrenes de bronze i màrmol. L'Altis o recinte sagrat, era un espai pla d'aproximadament 200 m de llarg per quasi 177 m d'ample. Contenia els principals monuments religiosos i edificis relacionats amb l'administració dels jocs.

El temple més cèlebre era el de Zeus, dedicat al pare dels deus. En aquest temple es trobava l'estàtua de Zeus, en or i marfil, creada per l'escultor Fídies fins el 430 a.C. considerada una de les set meravelles del món. El següent temple amb importància fou el d'Heraion dedicat a Hera, esposa de Zeus. En aquest temple, probablement l'edifici dòric més antic conegut, estava a la taula en la que es col·locaven les medalles preparades per als vencedors dels jocs. Els edificis d'ofrenes incloïen una fila de dotze tresoreries i el Filipeió, un temple jònic circular edificat al segle IV a.C. per Filipo II, rei de Macedònia. Fora de l'Altis, a l'est, estaven l'estadi i l'hipòdrom, on tenien lloc els competicions; a l'oest es trobava la palestra o escola de lluita, i el gimnàs, on tots els competidors tenien que entrenar almenys un mes abans dels jocs. El francesos començaren les excavacions a Olimpia el 1829. Les exploracions alemanyes, entre 1875 i 1881, portaren molta llum als plànols dels edificis, es reprengueren el 1936, 1952, i des del 1960 fins al 1961. Es descobriren molts objectes notables, entre ells l'estàtua de màrmol d'Hermes amb Dionisio nen, de Praxíteles.

Micenes, antiga ciutat situada a la llanura d'Argòlida, a Grècia, que donà nom a la cultura (micència) que es desenvolupà al continent grec durant l'edat del bronze. Les ruïnes de la ciutat estan prop de l'actual localitat de Micenes. Altres centres importants de la cultura micènica foren Tirinto i Pilos. Homer anomenà a aqueus als micènics a l'Ilíada i l'Odissea, qui són possible que s'identificaren amb els pobles que arribaren a Grècia fins el 2000 a.C., com part de migració indoeuropea. La seva llengua, un antic dialecte grec, es reproduïa a una escriptura coneguda com lineal B. Fins el 1400 a.C. sembla ser que Micenes conquistà Consos, a Creta, per convertir-se en el centre de civilització del Egeu. Als voltants del 1200 a.C. els micènics, al aparèixer baix el rei Agameó, de la casa d'Atreo, eren uns dels principals participants a la guerra de Troya, la qual Homer, en l'Ilíada, n'exagerà la durada i l'amplitud. Poc després, la supremacia de Micenes arribà al final, pot ser, degut a la rivalitat interestatal agreujada amb l'invasió, al segle XII a.C., d'un altre poble grec, els doris, procedents del nord. La ciutat, encara que més tard habitada de nou, no recuperà el seu antic esplendor. Als voltants dels 468 a.C. els habitants d'Argos destruïren la ciutat, que no tornà a ser reconstruïda. Les ruïnes de Micenes inclouen les ciclòpes, poderoses muralles anomenades així perquè es cregué que les havien construït els gegants epònims; la famosa Porta dels Lleons i les tombes excavades entre el 1876 i 1878 per l'arqueòleg alemany Heinrich Schliemann, i que per error es trobaren amb el tresor d'Atreu i la tomba de Clitmnestra.

Epidaure, antiga ciutat grega, situada a la costa del nord-est del Peloponès, al golf Sarònic. Epidaure fou un centre comercial important, famós pel seu temple dedicat a Asclepio, el déu grec de la medicina. Contenia una estàtua del déu en or i marfil i estava rodejada per altres edificis religiosos i civils. A l'emplaçament actual hi ha un museu d'antiguitats clàssiques i un teatre grec restaurat, amb una capacitat per a 14000 espectadors i una acústica excel·lent, al qual es celebra un festival del teatre grec antic tots els estius. Una altra ciutat amb el mateix nom, Epidaure Limera, estava localitzada a la costa est de Laconia.

Pren el nom de la Deessa Atenea, deessa del coneixement i de la sabiduria. Atenes és la capital de l'estat i aquí veigué la llum de la democràcia. Aquí l'art es convertí en l'element inseparable de la vida. Estigues on estigues, vagis on vagis, veuràs reviure la història.

Marxarem de Pireo a les 9:00 amb autobús fins a Atenes. Tot seguit començarem la ruta de la “Grècia clàssica”, de 7 dies de durada, i allotjament a diferents hotels, depenent del lloc visitat.

El 1er dia, Atenes. Esmorzar a l'hotel. Estància en base al règim confirmat. Possibilitat d'efectuar compres en la ciutat o alguna excursió a través dels nostres guies - representants.

2on dia, Atenes/Delfos. Esmorzar a l'hotel. Sortida d'Atenes a Delfos, a través de Tebas i creuant l'impressionant paisatge situat al peu del mont Parnaso. Temps lliure per al dinar (no inclòs). Visita al Centre Arqueològic de Delfos i al seu museu, on entre moltes meravelles de l'Art Hel·lènic, es pot admirar el famós Auriga de Bronze. Delfos fou, en l'antiguitat, el Santuari del Deu Apolo i lloc escollit per al seu Oracle. Sopar i allotjament a Delfos o Orachova.

3er dia, Delfos/Nafpatkos/Patras/Olimpia. Després de l'esmorzar, continuació del viatge fins a Olimpia via Nafpatkos (Lepanto), embarcant posteriorment en un transbordador per a creuar l'estret de Patras fins la peninsula del Pelponeso. Temps lliure per al dinar (no inclòs). Arribada i visita de la ciutat antiga d'Olimpia, amb el Temple de Zeus i Gera, el Museu Arqueològic, el taller de Fidias, i l'Estadi on es celebraren els primers Jocs Olímpics de la Historia de la Humanitat. Sopar i allotjament a Olímpia.

4rt dia, Olimpia/Trípolis/Micenas/Nauplia. Després de l'esmorzar, sortida al centre de Micenas, on podreu admirar la Porta dels Lleons, la Tomba de Agameón, i les ruïnes de la ciutat emmurallada. Temps lliure per al dinar (no inclòs). Sortida fins Nauplia via Trípolis. Sopar i allotjament a Nauplia o Tolo.

5è dia, Nauplia/Epidauros/Micenas/Corinto/Atenes. Després de l'esmorzar, sortida per a la visita del famós Teatre d'Epidaures, del segle ll abans de Crist. Temps lliure per a el dinar (no inclòs). A continuació es reemprén el camí de tornada a Atenes, visita a Corinto i posteriorment breu parada al canal del punt d'unió entre els mars Egeo i Jònic. Arribada a Atenes sobre les 18:00h i trasllat als respectius hotels.

HOTEL N.J.V. ATHENS CENTER ***** (1er i 5è dia)

Elegant hotel de luxe, situat a la Plaça de la Constitució, al centre d'Atenes. Habitacions perfectament equipades, insonoritzades, i climatitzades, disposen de lavabos complets, telèfon, radio, TV via satèl·lit, vídeo i mini - bar. Servei d'habitacions 24h. Compta amb dos restaurants, amb diferents especialitats, amb cuina local, francesa i grega, i bar - cafeteria. Completa les instal·lacions, una galeria comercial i varies sales per a reunions i conferencies.

KING INIOHOS **** (2on dia)

Luxós hotel al centre comercial de Delfos, amb facilitat a tots els llocs. Habitacions renovades, amb lavabos complets: assecador de pèl, aire condicionat, TV, telèfon, radio, i mini - bar. Servei d'habitacions 24h. Compta amb una àrea de recepció, restaurant amb especialitats, braseria, cafeteria, sales de conferencies i socials, lavanderia, tintoreria... Té piscina, jardí amb cafeteria, perruqueria unisex, tenda de regals i pàrking privat.

APOLLON ***** (3er dia)

Hotel de cinc estrelles, perfectament situat dins la ciutat d'Olimpia. Habitacions renovades recentment i insonoritzades, disposen de lavabos, assecador de pèl, aire condicionat, telèfon, radio, TV digital, caixa de seguretat i mini - bar. Completa les seves instal·lacions amb restaurant, bar - cafeteria, i sales per a conferencies o reunions. També compta amb sauna, piscina coberta, i massatge.

TOLO II **** (4rt dia)

Situat a la ciutat que li dona nom, a la zona residencial, rodejat de restaurants típics grecs. Habitacions amb llits grans, lavabos complets, assecador de pèl, aire condicionat, TV via satèl·lit, radio, telèfon, mini - bar, caixa de seguretat i finestres amb doble cristall. Servei d'habitacions 24h. Compta amb restaurant, cafeteria, 2 bars, sales per a congressos i reunions... Completa les instal·lacions amb una piscina amb servei de bar, tenda de regals, perruqueria, joieria i pàrking privat.

5ena ruta: Atenes - Istanbul

• Istanbul (Turquia)

• Habitants, 6.620.641hab.

• Extensió,

• Densitat,

• Ocupació, indústria, comerç, turisme

• Monuments, església de Santa Sofia, mesquita de Bayazid II i Solimà I ...

Antiga Constantinoble, ciutat de nord-est de Turquia, capital de la província d'Istanbul i la ciutat més gran de Turquia. La província i la ciutat estan situades als dos costats del Bòsfor, l'estret que separa Europa d'Àsia. La província d'Istanbul limita al nord amb el mar Negre, a l'est amb la província de Kocaeli, al sud i al sud-oest amb el mar de Màrmara i a l'oest amb la província de Tekidräg. La província d'Istanbul, situada en una regió agrícola, produeix cotó, fruites, oli d'oliva, seda i tabac. La ciutat és el principal port i centre comercial i financer més important de Turquia. La major part del comerç nacional passa a través de al Banya d'Or, una estreta ensellada del Bòsfor que forma un excel·lent port natural. En la producció industrial d'Istanbul predominen les destil·leries i la fabricació de cement, cigarrets, productes alimentaris, vidre, objectes de pell i de ceràmica. La ciutat és un important nus ferroviari, amb varies línies internacionals que finalitzen al costat europeu i altres que comencen al costat asiàtic.

Entre els abundants monuments d'importància històrica de la ciutat destaca Santa Sofia, una església del segle VI que es convertí en mesquita al segle XV i que, actualment, és un museu. Moltes construccions de la épca de l'Imperi Otomà, com les mesquites de Bayazid II i Solimà I, reflexen les influències de l'estil bizantí de Santa Sofia, però mantenen les característiques pròpies de l'art turc, com els seus minarets a l'exterior i les seves superfícies profusament ornamentades a l'interior. El Seragli, que es composa de varis edificis agrupats entorn a tres patis, era l'antic palau dels sultans. Al segle XIX, la residència real es traslladà al palau de Dolma Bagtcheh, al bòsfor; el president de Turquia continua utilitzant-lo de forma ocasional.

El 324, l'emperador romà Constantí I el Gran, escollí l'antiga ciutat de Bizanci, com nova capital imperial, i més tart la batejà amb el nom de Contantinoble. A l'igula que Foma, Constantinoble es construí sobre set turons i antigament estigué rodejada per murallles, que foren erigides pe rl'emperador Teodosio II el 413, i que avui es troba en ruines, en la seva major part. La zona més antiga de la ciutat d'Istanbul es troba a l'oest i sud de la Banya d'Or, on es trobava l'antiga Bizanci. Fanar, el barri greg, es troba dins de la ciutat. Creuant la Banya d'Or, al nord-est d'Istanbul es troba el barri dmoercial de Galata, que es comunica amb Istanbul a través de varis ponts colgants. Les zones residencials són Beyoglu (Pera) i Usküdar, al costat asiàtic del Bòsfor.

La institució més antiga d'ensenyança superior és la Universitat d'Istanbul (1453); altres institucions destacades són la Universitat Tecnica d'Istnabul (1773), la Universitat de Mármara (1883), la Universitat de Yildiz (1911), i la Universitat del bosfor. Istanbul és la principal seu del patriarca ecumènic de l'església ortodoxa oriental i la arxidiocèsis del lpatriarca dels cristians armenis a Turquia; a la ciutat hi ha 200 esglésies cristianes.

Istnabul tingué una grna importància històrica com la primera capital de l'Imperi vizantí i més tart com la capital de `Imperi otomà. La seva influència en el desenvolupaments del dret romà, la filosofia i l'art grec, i la teologia i història cristianta, és enorme. La significació política i cultural ha fet que la ciutat sofreixque nombroses assetges militars. A més dels turcs, asaltaren al ciutat els arabs (673-678, 711-718), els búlgars (813, 913) i els exercits de la uqarta Creuada, que conquistaren lacutat en dos ocasions (1203, 1204). Vers la cauguda de Cosntantinoble en mans turques el 1453, la ciutat es convertí en la capital de l'Imperi otomà o turc, tret que mantingué fins el 1923, quan els dirigents de la recén fundada República de Turquia designaren Ankara com a nova capita. Des del 1918 fins el 1923 Grna Bretanya, França i Italia ocuparen la ciutat. El sue nom es cambiàoficilment per el d'Istanbul el 1930.

Ankara, ciutat del centre de Turquia, capital del país i de la província homònima. És principalment una ciutat residencial i de seu governamental, encara que, també hi ha algunes indústries petites que produeixen catifes, articles de cuir, vi, ferramentes agrícoles i cement. És un important centre comercial on es processen el mohair (pèl de cabra utilitzat per a fabricar teles lleugeres i llana) i les fruites que es cultiven a la regió veïna.

Ankara és una ciutat de contrastos. Al barri vell, construït pels voltants de les ruïnes d'una antiga ciutadella, hi ha carrers estrets i edificis molt apinyats. La ciutat nova, traçada el 1928, és espaiosa, està ben dissenyada i té amplis bulevards, biblioteques, museus, embafades, edificis governamentals, tendes i hotels elegants. El Museu de Civilitzacions Anatòlies alberga una notable col·lecció d'objectes hities.

Ankara ha estat un centre comercial des de l'antiguitat. Els hities conquistaren el lloc pels voltants de l'any 2000 a.C., i foren succeïts pels fiigis el 1000 a.C. aproximadament. Alexandre Magno va sotmetre a la ciutat al 333 a.C.; després de la seva mort, tribus invasores gales, que la convertiren en la seva capital. Coneguda om Ancyra, caigué baix el domini romà el 189 a.C., i el 25 a.C. passà a ser la capital de la província de Galatia Prima. Fou una important ciutat de l'Imperi bizantí, que més tard seria ocupada successivament per perses, àrabs, turcs seliúcids i creuats. Batejada un altre cop, però ara amb el nom d'Angora pels seliúcits, fou ocupada pels turcs otomans el 1360, sent conquistada breument pels mongoles el 1402, encara que tornà a ser una possessió de l'Imperi Otomà l'any següent. El 1923, després de la fundació de la República de Turquia, Angora succeí a Istanbul com a capital. L'actual nom d'Ankara s'establí el 1930. Encara perduren nombroses ruïnes de la seva llarga història.

Capadocia, antic país a l'est de l'Àsia Menor, que s'extenia des de Ponto Euxino (actualment Mar Negre) als monts Taurus a la moderna Turquia. La part oriental de Capadocia es caracteritza per una geografia inusual de cons volcànics d'estrats de tova volcànica que, des de l'antiguitat fins l'edat mitjana, foren excavades per formar recintes sagrats i domèstics. Ja des del 1900 a.C., mercaders d'Asiria establiren una colònia a Capadocia. Aproximadament des del 1750 a.C., fins a la formació de l'Imperi persa dels Aquemèndies el segle VI a.C., la regió fou centre de poder dels hities.

Posteriorment, els perses controlaren la zona i la dividiren en dos satrapies, o províncies. La província del nord es coneix com Capadocia prop de Ponto, o simplement Ponto; la zona sud mantingué el nom de Capadocia, pel que es coneix en l'antiguitat clàssica. Després de la conquesta de Pèrsia per part d'Alexandre Magne a principis del segle IV a.C., Capdocia s'independitzà. El primer rei de la dinastia capadoica, Ariarates I (qui regnà el 330-322 d.C.), pagà tribut a Alexandre, però el successor d'aquest últim fou incapaç de conquistar el país. Posteriorment, els reis de Capadocia s'uniren a Roma, llavors un poder emergent, contra els Seléucits i contra Ponto. Capadocia canvià sovint el lloc de recolzament de diverses faccions durant les guerres civils romanes del segle I a.C. La independència del país finalitzà quan els romans suplantaren la dinastia capadoica amb un rei cap al 40 a.C. Al 17 d.C., l'emperador romà Tiberi convertí a Capadocia en província de l'Imperi romà. Posteriorment, la importància de Capadocia com unitat política independent declinà. Entre les ciutats destacades de Capadocia es distingeixen la capital del regne, Mazaca (actualment Malatya). Durant l'Edat mitjana, la relativa facilitat de crear allotjaments cavernícoles a les formacions volcàniques de l'est de Capadocia contribuí a la seva popularitat col a lloc d'allotjament monàstica. Abunden les esglésies bizantines excavades a la roca amb decoració pintada i inscripcions, particularment dels anys compresos entre el segle IX i 1071, quan la regió caigué en mans dels turcs Selyúcts musulmans. L'actual ciutat de Bogazköy es troba enclavada a l'antiga ciutat capadoica de Pteria, que fou construida pels frigis sobre la ciutat de Hattusa, capital de l'Imperi hitia.

Istanbul, pont entre Europa i Àsia, és una de les més llegendàries ciutats del món, que ofereix als atònits ulls del visitant els tresors i la riquesa del seu imborrable passat.

Les esglésies, mesquites, castells i basars s'entremesclen al llarg del Bòsfor en una desfilada de colors i sorolls.

Marxarem de Grècia a les 8:30 amb avió fins a Istanbul (90 minuts després). Presentació a l'aeroport i ruta Istanbul - Capadòcia de sis dies de durada.

1er dia, Istanbul. Esmorzar a l'hotel. Dia lliure en règim d'allotjament i dinar a l'hotel, amb possibilitat de realitzar excursions opcionals amb guia.

2on dia, Istanbul/Ankara/Capadòcia. Esmorzar a l'hotel i trasllat a l'aeroport per agafar un vol a Ankara. Arribada i visita al Museu Hitia de les civilitzacions d'Anatòlia i del Mausoleu d'Atatürk. Dinar. Continuació del viatge amb autobús fins la regió de Capadòcia. Sopar i allotjament a l'hotel.

3er dia, Capadòcia. Esmorzar i sortida per a realitzar la visita d'aquesta fascinant regió, que ens sorprendrà amb un paisatge llunar i on podrem admirar les increïbles esglésies excavades a al roca, plenes de pintures del segle XI. Visitarem la vall de Selve, impressionant pels seus paisatges i les esglésies rupestres de Göreme. Dinar i visita a al vall d'Avcilar i del Castell d'Uchistar. Tornada a l'hotel. Sopar i allotjament.

4rt dia, Capadòcia/Ankara/Istanbul. Després de l'esmorzar sortida per a visitar la ciutat subterrània de Kaymakli o Derinduyu (visita d'una d'elles), excavades per comunitats cristianes, amb una profunditat de 7 a 12 pisos baix terra. Dinar en ruta i continuació en direcció Ankara. Trasllat a l'aeroport per a agafar un vol destinació Istanbul. Arribada i trasllat a l'hotel. Allotjament.

5è i 6è dia, Istanbul. Dies lliures en regim d'allotjament i esmorzar a l'hotel, amb possibilitat de realitzar excursions opcionals a aquesta bella ciutat, situada al peu del Bòsfor, a cavall entre Àsia i Europa: visita històrica, excursió Bòsfor i Àsia, Istanbul de nit, etc.

HOTEL ERESIN GOLDEN TULIP ***** (1er, 4rt, 5è i 6è dia)

Situat a la zona de Topkapi, a Istanbul, a pocs minuts del centre històric i turístic de la ciutat.

Habitacions luxoses, perfectament equipades i insonoritzades, disposen d'un lavabo complet, assecador de pèl, aire condicionat, telèfon, TV via satèl·lit, radio i mini - bar. Servei d'habitacions 24hores. Disposa de diferents restaurants, topkapi i Revan ambdós amb una selecció de plats típics i internacionals, diferents bars amb diversos ambients, pastisseria i varies sales per a conferencies. Ofereix, també, servei de lavanderia. Completa les seves instal·lacions amb una piscina coberta, gimnàs complet, jacuzzi, dos saunes, bany turc, massatge i tendes per a regals.

HOTEL PERISSIA **** (2on i 3er dia)

Magnífic hotel situat a la zona comercial de Capadòcia. Habitacions recentment redecorades disposant de lavabos complets, aire condicionat, TV via satèl·lit, telèfon directe, fil musical i mini - bar. Servei d'habitacions 24hores. Disposa de tres restaurants, tres bars, cafeteria i sala per a conferencies amb capacitat de tres-centes persones. Ofereix, també, servei de lavanderia. Completa les seves instal·lacions amb un petit gimnàs, sauna, massatge, perruqueria, pastisseria i centr de compres.

6ena ruta: Istanbul - Praga

• Praga (República Txeca)

• Habitants, 1.217.000hab

• Extensió,

• Densitat,

• Ocupació, turisme, comerç

• Monuments, catedral de Sant Vito, el castell Hradcany, la catedral de Tyn, i altres construccions bohèmies...

Ciutat i capital de la República Txeca, situada al centre del país, a la zona central de la regió de Bohèmia, S'estén pels dos costats del riu Moldava. Praga, la ciutat més gran de al república Txeca, és també el principal centre comercial, industrial i cultural del país. La maquinaria elèctrica, els vehicles de motor, els productes químics, els teixits, els productes de pell, els aliments preparats, les begudes alcohòliques i els articles de vidre, són alguns dels molts productes que es fabriquen a la ciutat. També és el centre editorial del país. Entre les institucions d'ensenyança superior de Praga es troben les universitats: més antiga d'Europa, i la Tècnica de Praga. També hi ha nombroses escoles professionals d'art i de música, així com museus, biblioteques i teatres. Amb la caiguda del règim comunista s'ha convertit en un popular destí turístic, el que ha impulsat l'economia de la ciutat.

Praga, una de les ciutats més pintoresques d'Europa, sovint rep el nom de la ciutat de els cent capitells. Es construí en una ampla vall, paral·lela als bancs del riu Moldava i sobre els turons que la rodegen. Nombrosos ponts creuen el riu; el més famós d'ells és el Karlsbrúcke, construït el segle XIV i més tard embellit amb imatges de sants. A la costa oriental del riu s'ubica al ciutat antiga, i la ciutat nova construïda un temps després. A la ciutat antiga, travessada per sinuosos carrers que contenen relíquies arquitectòniques de la època d'esplendor de Bohèmia, es troben al catedral de Tyn, la universitat de Praga, la Staromëstskà Radnice i la casa consistorial. La ciutat nova, en principi una zona industrial i comercial, compta amb molts edificis públics, museus i bancs. A la part occidental del riu s'ubica l'anomenada ciutat menor, on s'aixequen varis palaus barrocs. Sobre aquest districte i dominant al ciutat es troba el castell Hradcany, antiga residència dels reis de Bohèmia i avui residència del president de la República Txeca. Al costat d'aquest estructura se situa la catedral de Sant Vito, d'estil gòtic, que alberga les tombes de nombrosos reis bohemis.

Praga es fundà al segle IX com emplaçament de diferents castells bohemis. La ciutat florí al segle XIII, quan Wenceslao I, rei de Bohèmia, establí comunitats amb colons d'origen alemany, els quals contribuïren a construir la ciutat antiga com a centre comercial el 1232 i, un segle més tard, en la seva expansió al sud-est, la ciutat nova. Praga, capital de la poderosa província de Bohèmia, prosperà i durant el segle XIV es convertí en al ciutat europea més gran després de París. El 1442 fou conquistada pels husites, encara que la seva riquesa i poder continuaren creixent. Sofrí graus danys a causa de varies guerres, en especial durant la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), i conflictes nacionalistes. El 1744 la ciutat es rendí a Frederic II, rei de Prusia, que derrotà a les forçes austríaques que ocupaven la ciutat.

Amb l'establiment de la República de Txecoslovàquia el 1918, Praga es convertí en la seva capital. Durant la II Guerra Mundial fou ocupada per les tropes alemanyes, però no sofrí importants danys. De nou serví de marc a enfrontaments quan, en agost de 1968, les tropes de Pacte de Varsòvia envaïren Praga posant fi a la reforma democràtica del règim comunista. També fou escenari de les enormes manifestacions no violentes que provocaren la caiguda del règim comunista de Txecoslovàquia el 1989. Quan el país es dividí en dos repúbliques l'1 de gener del 1993, la ciutat es convertí en la capital de la República Txeca independent.

L'original assentament del que seria, amb els anys, Praga, va ser fundada per la princesa Libuse i el seu marit, al marge dret del riu Moldava, donant-li llavors el nom de Vysehrad. La ciutat està formada per petites ciutats, antigues i modernes que s'han anat expandint a l'altre costat del riu Moldava.

Marxarem de Grècia a les 7:30 del matí amb avió fins a la República Txeca, a Praga. Tot seguit els portarem a l'hotel, on ens allotjarem durant dos dies, els dos dies de durada de la nostra visita a aquesta ciutat.

1er dia, Praga (Praga històrica). Esmorzar a l'hotel. Emprendre'm el recorregut per la part històrica de la ciutat, iniciant-se la visita a la Plaça de la República i passant per la Torre de la Pólvora i arribant al centre històric de Praga a través del carrer Celetna. Podreu contemplar el famós rellotge astronòmic construït l'any 1.410 i restaurat a finals del segle passat. A la Plaça de la Ciutat Vella, es pot veure també la Catedral de Tyne, considerada un dels més bells exemples de l'art gòtic a Praga. El recorregut continua per l'antiga via dels Reis Bohemis fins desembocar al Barri Jueu, on es troba la Sinagoga més antiga d'Europa. A continuació travessarem el Pont de Carles per a arribar al Barri de Mala Strana, on es troba l'Església de Sant Nicolau que podrem visitar. La durada de la visita és aproximadament de 4 hores, efectuant-se a peu el recorregut pel centre històric, per ser zona únicament de viantants. Allotjament segons l'hotel seleccionat.

2on dia, Praga (Castell de Praga). Esmorzar a l'hotel. Començarem el recorregut al monestir de Strahov, des d'on podrem admirar un magnífic paisatge de la ciutat de Praga, posteriorment prosseguirem fins la Plaça de Loreto construïda sobre el famós model del santuari. Des d'aquí ens dirigirem a l'interior del Castell Real, la Catedral de San Vito, el Palau Rel i el Carrer d'Or, on durant un temps estigué vivint el famós escriptor, Franz Kafka. La visita acaba al barri de Mala Strana. La duració aproximada és de quatre hores. Allotjament segons l'hotel seleccionat.

HOTEL PALACE ***** (1er i 2on dia)

Luxós hotel perfectament ubicat a la Plaça de San Wenceslao, al mateix centre històric i monumental de la ciutat. Habitacions elegantment decorades i perfectament equipades, disposa de lavabos complets amb secador de pèl, TV, radio, telèfon, caixa de seguretat. Servei d'habitacions. Completa les seves instal·lacions amb un restaurant amb especialitzat local a més de cuina internacional, cafè, piano - bar, sala social, sala per a conferencies, possibilitat de premsa en espanyol i servei de lavanderia. També compta amb un centre de negocis, sauna i pàrking.

7ena ruta: Praga - Barcelona

Després d'un llarg viatge de durada de 20 dies, amb visites a Venècia (Itàlia), Grècia, Turquia, i Praga (República Txeca), tornarem el dia 21 pel matí des de Praga amb un vol destinació Barcelona, on arribarem, després d'haver sortit d'allí a les 7:00h, amb esmorzar a l'avió, a les 11:00h, mes o menys. Passarem la resta del dia a Barcelona, fent la següent ruta: des de l'aeroport del Prat fins al Port Vell, amb autobús, on ens hi quedarem a dinar. Acabada una estona de descans, agafarem el bus turístic, i farem una ruta per tota la ciutat, però sense parar a cap lloc, i a les 20:45h de la nit agafarem un altre cop, un tren des de l'estació de Gràcia, fins a Tortosa.

1era ruta:

Tortosa-Barcelona

2ona ruta: Barcelona-Venècia

3era ruta:

Venècia-Pireo

4rta ruta:

Pireo-Atenes

5ena ruta:

Atenes-Istanbul

6ena ruta:

Istanbul-Praga

7na ruta:

Praga-Barcelona

ITÀLIA

Itàlia, estat de l'Europa meridional; 301000 Km², 57700000hav. (italians) Capital: Roma. Llengua oficial: Italià. Moneda: lira.

Itàlia membre fundador de la Comunitat europea, es el més desenvolupat dels estats mediterranis, gràcies a l'anomenat miracle econòmic experimentat després de la segona guerra mundial. Actualment els dos terços dels italians viuen a ciutats, quatre de les quals són: Roma, Milà, Nàpols i Turí) superen el milió d'habitants. Però aquesta població ja apenes creix, degut a la caiguda de la natalitat que ha descendit aproximadament el 12%. L'agricultura ja sols ocupa el 10% de la població activa.

Però la producció es important, en particular pel que es refereix als cereals, els cultius fruiters i oliveres. La naturalesa de la producció depèn estretament del clima: clorós a l'estiu, i fred a l'hivern. Aquest clima i el ric patrimoni cultural del país expliquen la importància del turisme. La indústria empra aproximadament un terç de la població activa. Comporta un important sector estatal, algunes poderoses empreses privades i altres de més petites. Està implantada sobre tot al nord, ja que la part meridional no ha recuperat els seu retràs. La producció esta diversificada, encara que predominen les construccions mecàniques i la química. En alguns sectors una aportació notable prové de l'economia. Això atenua l'amplitud de l'índex d'atur oficial i contribueix a explicar la gran flexibilitat d'una economia que sembla indiferent a la tradicional debilitat de la lira, al no menys crònic dèficit comercial i pressupostari, i a certa inestabilitat política que afavoreix el ressorgiment del regionalisme.

El país està dividit en 20 regions, que a la vegada es divideixen en províncies i aquestes amb municipis, mes o menys com a Espanya.

La religió predominant a Itàlia és la catòlica, professada per més del 80% de la població. El paper de l'església catòlica al país es cada cop menys important: sols un 25 % dels italians assisteixen als serveis religiosos amb regularitat i el 1984, una llei establí la no oficialitat de la religió catòlica i la supressió de la ensenyança d'aquesta a les escoles públiques. La Constitució garantitza la llibertat de culte a les minories religioses d'Itàlia, que són fonamentalment la protestant, la musulmana i la judia.

Itàlia ha exercit una gran influencia en el terreny educatiu sobre el continent europeu des dels temps dels antics educadors i mestres romans, entre els que destaquen personatges com Ciceró, Quintilià i Sèneca. Més tard, durant la edat mitja, les universitats italianes es convertiren en un model per a la resta dels països. Al renaixement, Itàlia portà la veu cantant en tot el continent, especialment en quan es refereix a l'estudi de la llengua i la literatura gregues. La influència que en el camp educatiu exercia Itàlia es prolongà durant el segle XVII, data en que les universitats i acadèmies eren els centres europeus per excel·lència de l'ensenyança i l'estudi de ciències. Després d'un període de decadència que es prolongà durant els segles XVIII i XIX, Itàlia recuperà el seu prestigi internacional al món de la cultura el segle actual, en part com a resultat del mètode d'educació infanti de Maria Montessori.

El sistema educatiu modern entrà en vigor l'any 1859 amb l'aprovació d'una llei que contemplava l'educació en tots els nivells, des de l'ensenyança primària fins a la universitària. El sistema fou millorat a finals del segle XIX. El 1923, el filòsof Giovanni Gentile, ministre d'Instrucció Pública amb Benito Mussolini, intentà que l'Estat exercites un control total sobre el sistema d'educació pública, que fou afinançat amb l'Escola Charter de 1939. El 1944 després de la caiguda del fascisme, el país tornà a organitzar el sistema educatiu seguint els principis de l a democràcia. La Constitució de 1947 i varies lleis posteriors milloraren el nivell de la educació en tots els nivells i animaren a la posta en pràctica d'experiències com la de l'educació d'adults a través de la televisió.

Tradicionalment, l'objectiu del sistema

educatiu italià s'havia centrat en la formació d'una majoria. Actualment els nens d'entre tres i cinc anys disposen de guarderies i l'educació es gratuïta i obligatòria per a tots els nens d'edats compreses entre els sis i catorze anys. El sistema es composa de cinc anys d'educació secundaria, que s'ensenya al centres d'ensenyança bàsica i que pot ser completada amb una escola d'ensenyança mitja superior, bé per a finalitzar el cicle amb una ensenyança especialitzada, bé per a preparar l'ingrés a la universitat. Els estudis d'ensenyança mitja superior estan dividits en diferents especialitats com lletres, ciències, magisteri, formació professional i estudis empresarials. Els estudiants poden també optar per l'ingrés a una escola d'art o un conservatori de musica. En quan a la formació especialitzada, existeixen rames dedicades als estudis de la indústria i l'agricultura.

A finals de la dècada del 1980, havia uns 26180 centres d'ensenyança primària, amb una plantilla de 209400 professors que se s'encarregaven de la formació de 3200000 estudiants. Als voltants de 2500000 milions d'alumnes estudiaven cada any el 10030 centres d'ensenyança secundaria bàsica, i uns 2800000 en els 7750 centres d'ensenyança secundaria superior.

Recentment la educació universitària ha rebut al país una major atenció. Durant l'últim quart del segle XIX, l'increment de llicenciats universitaris italians era de set cops l'índex de creixement de la població italiana. A finals de la dècada del 1980, més de 1100000 estudiants es matriculaven cada any en els centres universitaris. Els exàmens, que es celebraren tres cops durant el curs acadèmic, eren fonamentalment de caràcter oral. Ja en el segle XIII es fundaren a Itàlia sis universitats, i cinc més el segle XIV. La més antiga de totes és la universitat de Bolonia, la qual la seva fundació va tindre lloc al segle XI. La que compta amb una població estudiantil major és la Universitat de Roma, amb 180000 alumnes. Entre les més importants del país es torben les de Bari, Florència, Gènova, Milà, Pàdua, Perugia, Pisa, Siena i Trieste.

Des de l'antiguitat Itàlia ha desembenat un paper cultural de primer ordre. L'aportació dels seus artistes a donat al món alguns exemples admirables de l'escultura, l'arquitectura, la pintura, la literatura i la música, en especial, l'òpera de tots els temps. Encara que, la unificació italiana va tenir lloc fa menys de 150 anys, els italians no es tenien per un poble de recent creació sinó que es consideren descendents dels antics romans. Encara que, existeixen diferencies regionals derivades del fet geogràfic i de la dispar herència cultural rebuda dels grecs, etruscs, àrabs, normands i llombards. Aquestes diferencies es mostren clarament en els diferents dialectes, festivitats, cançons i cuina. Però, no obstant, existeix un tret definidor comú a tots els italians: la importància de la família com eix vertebrador de la vida.

País amb predomini agrícola abans de la II Guerra Mundial, compta en l'actualitat amb un eixit industrial diversificat, amb base fonamentalment en la zona septentrional, sobre el que gira l'activitat econòmica. El 1992, el producte interior brut era lleugerament superior al bilió de dòlars, es adir una renta per capital de 12857 dòlars. L'activitat industrial suposava el 32% del total del producte interior, el comerç i els fiances, el 4%, l'agricultura, el 9% i el 55% els serveis. La major part de l'activitat industrial esta en mans dels sector privat, encara que el govern exerceixi una acció de control en les grans firmes industrials i comercials igual com a la indústria del petroli, controlada mitjançant al companyia petrolífera estatal. L'estat també controla els principals mitjans de comunicació i transport. En la zona sud del país el problema principal, des del punt de vista econòmic, és el retràs amb respecte de la zona septentrional en el procés d'industrialització en aquesta part del país ha topetat amb obstacles de diversa índole com el de la ma d'obra i la tremenda influencia que exerceix la màfia, que ha fet que moltes grans empreses es estableixin en altres llocs. A la vegada, això ha obligat a un gran nombre d'habitants del sud a emigrar al nord del país en busca de treball. L'atur és un dels problemes del país a pesar de que la taxa de parats es situa als voltants del 10% de la població activa. Per una altra part, l'enorme deute públic és un lastre per a l'economia italiana, el seu pressupost anual a finals de al dècada de 1980 contemplava un ingressos pel voltant dels 362400 milions de dòlars i un despesa de 450700 milions.

La unitat monetària d'Itàlia és la lira, que consta de 100 centèsims (1599 lires equivalen a 1 dòlar el 1995). El banc d'italià és l'emissor de diners i exerceix el control sobre el crèdit. Te sucursals a totes les capitals de província. A més, al país operen nombrosos bancs privats. La llei sobre la banca de 1990 va introduir una sèrie de canvis en el sistema bancari entre els que es trobava la menor participació del sector públic en al banca i al disminució dels controls sobre el capital extranfert. Ambdós canvis tenen com objectiu complir la normativa de la unió europea sobre el lliure moviment de capitals entre els països membres, així com el de la posada en funcionament de la moneda única. Els principals centres financers del país són Milà i Roma.

El 2 de juny del 1946, un cop assolida la monarquia i mitjançant un referèndum, fou proclamada la república a Itàlia. Segons els termes que estableix la constitució aprovada l'1 de gener del 1948 queda prohibida al reorganització del partit fascista. A més qualsevol heretari baró delecta de la casa de Saboya quedà incapacitat per a votar o ocupar càrrec públic i els membres de l'antiga família real foren desterrats d'Itàlia. Per una altra part, s'acordà el no reconeixement de cap nou títol nobiliari encara que els anteriors al 28 d'octubre de 1922 poden ser usats com a part del nom del portador. Encara que la tumultuosa vida política italiana ha comptat amb més de cinquanta governs des de la implantació del sistema democràtic, l'ordre s'ha mantingut gràcies al funcionament d'una consolidada burocràcia en la que es recolza la gestió dels organismes públics.

Èpoques de la història:

• l'edat mitja

• conflictes religiosos

• l'enfrontament entre el Papat i el Sacre Imperi Romà

• l'ascens de les ciutats estat

• període de prosperitat

• el principi de l'edat moderna

• el període napoleònic

• el ressorgiment

• els moviments nacionalistes

• els moviments revolucionaris del 1948

• la revolució a Roma

• el regne d'Itàlia

• l'aventura colonial

• la I Guerra Mundial

• la dictadura fascista

• la II Guerra Mundial

• la República

• la Conferència de Pau de París

• eleccions parlamentaries

• l'oposició comunista

• problemes exteriors

• la caiguda de De Gasperi

• els governs democratacristians

• un altre cop en poder de l'esquerra

• malestar social

• terrorisme urbà

• coalicions inestables

GRÈCIA

Oficialment República Hel·lènica, país situat al sud-est d'Europa. Ocupada la part més meridional de la península Balcànica i conté nombroses illes. Limita, al nord-est, amb Albània, al nord, amb la ExRepúlica Iugoslava de Macedònia i amb Bulgària, al nord-est, amb Turquia, a l'est, amb el mar Egeu, al sud, amb el mar Mediterrani i, a l'oest, amb el mar Jònic. La seva superfície total és de 131957 km², dels quals aproximadament una cinquena part correspon a les illes dels mars Egeu i Jònic. Atenes és la seva capital i la major ciutat.

La porció continental de Grècia avarca les regions de Tracia i Macedònia al nord; Epiro, Tssalia i Grècia Central a les zones centrals i, al sud, el Peloponès, una península unida a la resta del continent per l'istme de Corint. Dl canal de Corint, completat el 1893, creua l'istme homònim i converteix en una illa artificial al Peloponès. La resta de Grècia es composa d'illes, entre les que s'inclouen Eubea, Creta, les Espórades septentrionals, les Cíclades, el Dodecanes, i les illes Jòniques, Ikaria, Quios, Limnos o Lennos, Lesbos, Samos, Samotracia i Thasos.

Les aigües costeres de Grècia són profundes i s'endinsen a l'interior del continent. Els golfs de Corint i Salònica, a un i altre costat de l'istme de Corint, separen el Peloponès de la Grècia Central i septentrional. El país te pocs, però bons ports. El golf de Salònica posseeix els millors enclous, en concret els del magnífic port actual del Pireu, port d'Atenes. Kérkira o Corfú, una de les illes Jòniques, també compta amb un port excel·lent.

Grècia te fama per la seva bellesa natural. El terreny és muntanyós i escarpat. En quant als recursos naturals, és relativament pobre.

Encara que no compta, amb una gran superfície, Grècia te un relleu molt variat. Les principals regions geogràfiques són: els monts centrals, la regió humida, una regió muntanyosa a l'oest; les seques i solellades esplanades junt amb els sistemes muntanyosos, més baix, a l'est de Tesalit, Macedònia i Tracia; Grècia central, l'extensió sudoriental del continent on es gastaren les ciutats-estat de Grècia; la regió muntanyosa del Peloponès; i les illes, que es troben en la seva gran majoria a l'Egeu.

La regió muntanyosa central, els monts Pindo, que s'extenen de nord a sud, composen una de les parts més accidentades i de menor densitat de població del país. L'Olimpo, el cim més elevat de Frècia, era considerat en l'antiguitat casa dels déus. Les serralades occidentals, que s'estenen a través d'Epiro fins al mar Jònic, són un poc menys escarpades i més habitables. L'extrem sud-oriental de Grècia Central, conegut com l'Àtica, es torba dividit per relleus muntanyosos en nombroses valls aïllades i esplanades. La part més famós de Grècia, l'esplanada atenen, està a Àtica. L'esplanada més extensa de la costa oriental, no obstant, és la de Beòcia, al nord d'Àtica. Tesalia, un esplanada rodejada de muntanyes, és una de les regions més fèrtils del país. Les majors esplanades de Grècia són les de Macedònia. Tracia, a l'est, te un relleu variat compost de monts, valls i algunes esplanades costeres. El Peloponès, també muntanyós però en menor grau que Grècia central, te la forma d'una enorme mà, amb penínsules que s'extenen com dits dins del mar. Dispersos entre els relleus hi ha estretes valls, aïllades entre sí, però que s'obrin al mar. La secció occidental del Peloponès és menys muntanyosa que la secció oriental. Les illes del Mar Egeu són pel general elevades, escarpades, rocoses i seques i, en conseqüència, la seva aportació a l'economia del país és limitada. Sí són importants, en canvi, per la seva gran belles i importància històrica, i a més des del punt de vista militar tenen un gran valor estratègic.

El clima de Grècia és similar al dels països mediterranis. En les terres baixes, els estius són secs, calorosos i de cel clar, i els hiverns plujosos. Les zones de muntanya són molt més fredes, amb majors precipitacions. La neu i les gelades no són freqüents en les terres baixes, però cobreixen les muntanyes a l'hivern.

Grècia és un país rural de petites ciutats i pobles. Famoses i antigues ciutats com Argos, Corint i Esparta són avui petites poblacions. Al voltant d'un 98% de la població és grega. Un 1% és, segons el govern grec, musulmana. Al majoria dels musulmans són d'origen turc. Prop de 100000 musulmans viuen a Tracia. La resta de la població està formada per eslaus, albanesos i armenis.

Segons el pla de reorganització presentat el 1987, Grècia està dividida en tretze regions, subdividides a la seva vegada en departaments.

Els municipis són administrat per un alcalde i un consell de la ciutat, i les comunitats de 300 a 100000 habitants per un consell comunitari.

La ciutat més gran i important és Atenes, la capital, de la que la seva població és de 3096775 habitants. El Pireu, port d'Atenes, és el més gran de Grècia i te una població de 169622 habitants. Salònica, amb una població de 377951 habitants, és un important centre tèxtil, i Patres, al nord del Peloponès, és un gran port de mar, amb 155180 habitants. Altres grans ciutats són Heraklion (117167 hab.) i Larisa (113436 hab.).

Al voltant d'un 97% de la població pertany a l'Església Ortodoxa de Grècia. El 3% restant està format per musulmans, catòlics, protestants i monoteistes (cristians armenis).

La gran majoria de la població parla grec. La llengua vernacla del grec modern i de la literatura popular és el demotiké, que es diferencia del kazarévusa en que aquesta és una varietat més formal del grec modern o pur grec. El demotiké es convertí en la llengua oficial de Grècia mitjançant una acta parlamentaria el 1976. És la llengua emprada pel govern, la premsa i les universitats. Existeixen grans diferencies entre la llengua parlada per les classes cultes i al utilitzada per la majoria del poble.

L'educació és gratuïta i obligatòria des dels sis fins als quinze anys. El 1928, un 40% de la població major de quinze anys era analfabeta. A mitjans de la dècada de 1980, la tassa d'analfabetisme havia descendit fins a menys d'un 8%.

En totes les ciutat i pobles hi ha escoles primàries i secundaries, i en molts d'ells també instituts. A mitjans de la dècada de 1980, unes 8660 escoles primàries tenien uns 887700 alumnes. Als voltants de 813500 estudiants acudien a les 3130 escoles secundàries, de formació professional i de preparació de professorat.

Grècia te nou universitats. Altres institucions d'educació superior són l'Escola Americana d'Estudis Clàssics, a Atenes; l'escola d'Atenes d'Economia i Ciències Empresarials; l'Institut de Belles Arts, a Atenes; el Colegi Britànic d'Atenes; el Colegi Francés d'Atenes i l'Escola de Graduació en Estudis Industrials a Salònica. A mitjans de al dècada de 1980, més de 181000 estudiants cursaven estudis superiors.

La cultura de l'antiga Grècia va tenir una influència escènica en el desenvolupament ce civilitzacions d'occident.

La unitat monetari de Grècia és el dracma. La institució bancària central i controlada per l'Estat és el Banc de Grècia, emissor de la moneda. Els banc comercials més importants són el Banc Nacional de Grècia i el Banc Agrari de Grècia. El govern ha establert institucions financeres especials per a concedir préstecs als sectors industrial i agrícola.

A finals de la dècada de 1980, uns 8,1 milions de turistes elegiren anualment Grècia com a destí de les seves vacances, per a visitar les seves antiguitats i relaxar-se al sol del Mediterrani. Les xifres reflexen uns beneficis en aquest sector de 2200 milions de dòlars a l'any.

Etapes de la història:

• prehistòria

• Grècia antiga

• període hel·lènic

• període hel·lenístic

• els diàdocs

• Grècia romana

• recuperació grega

• Ducat d'Atenes

• ocupació otomana

• naixement del nacionalisme

• independència

• intervenció de les potencies

• la Grècia moderna

• lluites pel territori

• les Guerres Balcàniques

• I Guerra Mundial

• República provisional

• restauració de la monarquia

• II Guerra Mundial

• Guerra Civil

• Inestabilitat en la dècada del 1950

• període d'agitació

• Constantí II

• cop d'Estat del coronel Papadopoulos

• caiguda de la junta

• renovació dels llaços amb Europa

TURQUIA

Oficialment coneguda com República de Turquia, es localitza al sud-est d'Europa i sud-oest d'Àsia; limita al nord-est amb Bulgària i Grècia, al nord amb el mar Negre, al nord-est amb Geòrgia i Armènia, a l'est amb Iran, al sud amb Iraq, Síria i el mar Mediterrani, i a l'oest amb el mar Egeu. La capital és Ankara.

La moderna República de Turquia fou fundada el 1923 per Mustafà Kemal a partir de l'Imperi otomà, després de la seva caiguda, després de la I Guerra Mundial. Passà a ser un Estat secular el 1928 i el 1950 s'establí un sistema polític multipartidista. A part d'un bru període de govern dirigit per una junta militar entre el 1960 i el 1961, Turquia va tenir governs civils fins el 1980, quan en un període d'inestabilitat política, d'inflació i actes terroristes, l'Exercit agafà el control del país. A finals del 1983 quedà restaurat el govern civil a Turquia.

L'àrea principal de Turquia, coneguda com Anatolia, està localitzada a Àsia, entre el mar Mediterrani i el mar Egeu. La Tracia turca a Europa avarca aproximadament el 3% de la superfície del país. Turquia és relativament rica en recursos agrícoles i compta amb importants dipòsits de carbó, lignit, ferro i crom, a més d'alguns jaciments de petroli trobats al sud-est. Les zones fronteres amb Turquia són de gran activitat sísmica, el que fa que el país estigui subjecte a freqüents terratrèmols. Te 779452 km² de superfície total.

Turquia pot dividir-se en set regions geogràfiques: Tracia i les zones limítrofes amb el mar de Mármara, a la regió del Egeu i del Mediterrani, la regió del mar Negre, l'oest d'Anatolia, la messeta d'Anatolia central, les terres altes d'aquest i per últim el sud-est d'Anatolia.

Tracia i les zones limítrofes amb el mar de Mármara formen una messeta central amb turons lleugerament ondulades. Es tracta d'una zona fèrtil i ben drenada, de la que quasi més d'una quarta part és cultivable. La part oriental d'aquesta regió te el seu punt mes elevat al cim del mon Ulu (Olimpo). Els terrenys pròxims al Egeu i al Mediterrani estan formats per muntanyes i desfilares, i sols una quinta part del sòl és cultivable; a l'esta, concretament a Cukurova, es cultiva la major part de cotó produït a Turquia. És una esplanada comunicada amb les muntanyes Taurus a través d'un pas conegut des de l'antiguitat com “portes de Cícilia”.

Les zones d'Anatolia pròximes al mar Negre s'eleven a partir del nivell del mar fins a altituds que es troben en el seu punt més elevat a les muntanyes de Pontiac. Les vessants són molt escarpades i solament el 16% del sòl és cultivable. Anatolia occidental està formada per serralades de relleu irregular i valls interiors que separen la costa del Egeu de la messeta d'Anatolia centra.; aquí el cultiu està limitat a poc menys d'un 205 de la superfície total cultivable. La messeta d'Anatolia central és una de les regions geogràfiques mésrans de Turquia i està totalment rodejada de muntanyes; el punt més alt es troba al cim de la muntanyes Erciyas (3916m), i el 28% de la regió és cultivable.

La regió de les terres altes de l'est és la part més muntanyosa i accidentada de Turquia; aquí està el mont Ararat, mencionat en la Bíblia com el lloc on es detingué l'arca de Noé, i el pic més alt amb 5122 m d'altitud. Menys del 10% de l'àrea és apta per al cultiu. En les terres altes de l'est neixen el Tigris i l'Eufrates. Anatolia sud-oriental és una messeta de suau relleu, amb muntanyes que l'emmarquen al nord, est i oest. Als voltants del 91% de la seva àrea és cultivable, el que fa que Anatolia es coneix des de l'antiguitat com la “fèrtil mitjalluna”.

Les costes de la Mediterrània i del Egeu constitueixen una ampla regió de Turquia, els seus estius són càlids i humits i els hiverns són plujosos.

El territori de Turquia ha allotjat a diversos grups amb característiques ètniques i culturals totalment diferents: des de hities, frigis i siris fins als grecs, perses, romans i àrabs. Els antepassats nòmades dels actuals trucs abandonaren Àsia centra al segle XI dC. i conquistaren els territoris d'àrabs i bizantins. La seva arribada va suposar la instauració de la llengua i cultura truques entre les poblacions sotmeses, afavorint que l'islam substituís el cristianisme en tota aquest zona. No obstant, a finals de la dècada del 1980, més del 10% de la població pertanyia a diferents grups ètnics que encara conserven la seva identitat individual, en especial grecs, kurds, àrabs, armenis i jueus.

El 1994, la població estimada era de 61183000 habitants. Més del 59% vivia a les zones urbanes, en comparació amb el 25% de 1954. La densitat de població aquest mateix any era de 78,5 hab/km². La major concentració de població es donava a Istanbul i a les regions costeres. L'esperança de vida el 1994 era de 66 anys.

Segons el cens de 1990, la població de les àrees metropolitanes era de 7309190 habitants a la capital de Turquia, Istanbul, 3236626 habitants a la capital Ankara, 2694770 a Izmir o Esmirna, 1934907 a Adana i, per últim, 1603137 a Bursa.

L'idioma oficial és la llengua turca. A més, entre el 10 i el 15% de la població parla la seva llengua materna, generalment el kurd o l'àrab.

L'islam deixà de ser la religió oficial el 1928. No obstant, el 99% de la població és musulmana, principalment suní, mentre que els shiíes es troben al sud-est. Els cristians suposen menys del 0,15 total de la població. La comunitat jueva compta amb uns 20000 membres.

El sistema d'escolarització modern iniciat per Mustafá Kemal i continuat pels seus successors, està basat en el model europeu. Les arts representen temàtiques de la tradició turca a la vegada que mostren la influència occidental. La radio i la televisió han arribat també a les zones rurals, el que ha suposat una amenaça a la cultura autòctona.

La transició des de les tradicions culturals islàmiques durant l'Imperi otomà, fins a una tendència més occidental, ha estat agafant rellevança en el país d'una forma progressiva. Els actuals pintors turcs s'esforcen per trobar la seva pròpia forma d'art, lliure de les influències occidentals. L'escultura està menys desenvolupada i els monuments públics són, en escènica, representacions heroiques de Mustafá Kemal i commemoracions bèl·liques de la guerra de la Independència turca. La música popular és font d'inspiració d'importants obres simfòniques.

La poesia turca més recent sobreviu gràcies a la poesia èpica dels Manas, poemes que han passat de generació en generació a través dels anys. La nova poesia mística escrita per Yunus Emre i altres autors del segle XIV van donar pas a una herència poètica anomenada “poesia de divan”, la més popular era la recitada pels joglars, una tradició que ha continuat fins als nostres dies. La majoria dels crítics senyalen a Kemal Tahit com el novel·lista modern més important.

Turquia compta amb teatres d'òpera a Istanbul i Ankara, amb una Acadèmia de Belles Arts a Istanbul, tres conservatoris i un conjunt de música popular nacional, amés de varies institucions culturals. Les esglésies cristianes s'han convertit en mesquites i les construïdes pel famós arquitecte Sinan estan localitzades a Istanbul, Edime, Busa i altres ciutat. L'antic Palau del Sultà és avui el museu que reuneix el tresors del profeta Mahoma. El Museu de les Civilitzacions d'Anatolia, situat a Ankara, compta entre altres valuosos objectes, amb relíquies gities i frigies. Entre les principals biblioteques estan la Biblioteca Nacional a Ankara i la Biblioteca Estatal de Beyazit, a Istanbul.

La moneda de Turquia és la lira turca que està dividida en 100kurus. El Banc Central, fundat el 1930, és el responsable de l'emissió de moneda; el país compta també amb alguns altres bancs estatals determinants en l'evolució de l'economia, com és el cas del Banc Agrícola de la República de Turquia, fundat el 1863, i altres molts bancs comercials. La Borsa de Turquia te la seva seu a Istanbul.

Etapes de la història:

• l'auge dels otomans

• incursions europees

• caiguda i restauració

• societat i l'estat otomà

• caiguda i reforma tradicional

• el declivi

• reformes i pèrdues

• era de les reformes modernes

• el Tanzimat

• interessos europeus

• el règim dels joves Turcs

• I Guerra Mundial

• ocupació i guerra de la Independència

• la República turca

• de la neutralitat a l'aliança occidental

• caos

• política exterior

• cop d'Estat del 1980

• Govern civil

REPÚBLICA TXECA

República d'Europa central, que limita amb Polònia al nord-est, amb Eslovaquia al sud-est, amb Àustria al sud i amb Alemanya al sud-oest, oest i nord-est. El territori txec de Bohèmia i Moravia fou part de l'Imperi Austro-Húngar fins al 1918. En aquesta anys, el territori txec estava unit amb Eslovaquia formant la República Txeca. desmembrada durant la II Guerra Mundial, Txecoslovàquia es reunificà el maig del 1945. Des del 1948 fins al 1989 el país va estar dirigit per un govern comunista. El novembre del 1989, el règim fou destrossat i Txecoslovàquia es convertí de nou en un país democràtic. El gener del 1993, Txecoslovàquia es desmembrà dels estats independents: la República Txeca i Eslovaquia. La República Txeca te una superfície de 78864 km². Praga és la capital i la ciutat més important.

Els txecs són descendents dels pobles eslaus que apareixen a Bohèmia i Moravia al segle V dC. Expulsaren els avars de la regió al segle VII. Els txecs són el grup dominant al país i comprenen el 81% de la població. Els moravs susposen el 13,2%. Hi ha una important població gitana. També hi ha minories d'eslovacs, polacs i alemanys. En l'actualitat hi ha entre 15000 i 18000 jueus al país.

La República Txeca era de 10.331.000 d'habitants. Les taxes de creixement vegetatiu han estat molt baixes des del començament de la dècada del 1980. El 1992 hi havia 11,8 nascuts vius per cada 1000 habitants. El país ha estat una de les regions més industrialitzades d'Europa des de la segona meitat del segle XIX. Aproximadament el 75% de la població viu en cinc àrees urbanes. L'esperança de vida el 1990 era de 71 anys.

Aproximadament el 39% dels ciutadans són catòlics. Els Germans Txecs, l'Església txecoslovaca, l'Església ortodoxa i altres confessions protestants també estan presents, a més dels grups cristians evangèlics i altres religions orientals. El petit grup de població jueva es concentra a Praga.

La llengua principal és el txec. Els membres d'altres grups ètnics parlen pel general el txec a més de la seva pròpia llengua.

El nivell de vida de Txecoslovàquia fou més alt que en la resta dels països comunistes. A principis de la dècada del 1990, la reintroducció de l'economia de mercat a provocat la seva disminució. L'economia ha començat a recuperar-se i la majoria de la població viu en condicions més favorables. Moltes famílies tenen segones residències.

La transició a l'economia de mercat ha creat dificultats per a certs grups de població, especialment per a mares solteres i ancians, així com per a la població amb baix nivell educatiu i poc qualificada. Hi ha una greu escassetat de vivendes, pel que la major part dels habitants urbans viuen en apartaments massificats.

Els productes derivats del porc i les aus de corral són elements bàsics en la dieta txeca, la qual s'assembla a l'alemanya. La cervesa txeca és famosa a tot el món; també són bastants coneguts els vins morats.

El futbol i l'esquí són els deports més populars. Hi ha una llarga tradició d'interpretació musical i és freqüent tocar música de cambra a casa. En àrees urbanes, els txecs assisteixen al ballet, l'òpera, el teatre i els concerts. La majoria de les comunitats rurals tenen bandes de música i societats corals.

Les arts populars engloben teatres de titelles, bordats i la realització de teixits de cotó vidrat en blau i blanc conegut com modrotisk. Els ous de Pasqua pintats a ma, les escultures de fusta i les cristalleries pintades són altres exemples d'arts populars tradicionals.

La moneda és la corona txeca; 28 corones aproximadament corresponen a un dòlar (el 1995). La moneda ha estat molt estables des del final del règim comunista. El banc central s'ubica a Praga. Al gener del 1993 s'inaugurà la borsa de valors.

Els txecs sempre han estat considerats part de la cultura centreuropea. Praga fou un important centre cultural a Europa abans de l'època comunista, i nombrosos escriptors, músics i artistes txecs han contribuït de manera significativa en les principals corrents culturals europees.

Compositors com Bedrich Smetana, Antonin Dvorak i Leos Janacek enriqueixen el repertori musical mundial. Les obres de pintors com Alphonse Mucha i Frank Kupka van tenir un paper influint en el desenvolupament de l'art europeu. Nombrosos escriptors entres els que destaquen Franz Kafka, Jaroslav Hasek i Karel Capek, i altres figures més actuals com el president Václav Havel i Milan Kundera, són famosos internacionalment; el poeta Jaroslav Seifert obtingué el Premi Nobel de Literatura el 1984. Entre les nombroses esglésies, ponts, places i palaus destacats a Praga estan la Biblioteca de la Universitat, que és la més gran del país, el Museu Nacional de Praga i el Monestir de Strahov que compta amb una magnífica col·lecció d'arxius i tresors. També hi ha biblioteques importants i museus allotjats en palaus i edificis civils a Brno i Olomuc. Els objectes associats amb la Reforma txeca es poden trobar a Tàbor, a Bohèmia Meridional.

El paisatge txec està format per uns dos mil cinc-cents castells i palaus fortificats. Hi ha molts exemples destacats d'arquitectura, art i escultura a Praga i a altres ciutats, d'estils romànic, gòtic, renaixentista, barroc, modernista i de principis del segle XX.

Fases de la història de la República Txeca:

• l'ascens de Bohèmia

• el govern dels Habsburg

• la República de Txecoslovàquia

• l'invasió nazi

• el domini comunista de Txecoslovàquia

• la primavera de Praga

• la fi del govern comunista

• la creació de la República

ÍNDEX

1era ruta pag. 2

2ona ruta pag. 4

3era ruta pag. 14

4rta ruta pag. 20

5ena ruta pag. 31

6ena ruta pag. 42

7ena ruta pag. 51

bibliografia pag. 54

BIBLIOGRAFIA

Guia de les Terres de l'Ebre

Enciclopèdia Laurousse

Enciclopèdia Catalana

Enciclopèdia Salvat

Enciclopèdia Encarta Microsoft

Maravillas del Mundo (Salvat)

Catàlegs d'agències de viatges:

Solplan

Racc

Iberia

Iberojet

Halcón viajes

Arribat allí, visitarem, des de l'hotel, situat a la Plaça de Sant Marcos, aquesta plaça, i anirem amb autobús fins al Pont de Rialto, on agafarem un góndola pel Canal fins al Palau Grassi. Tornarem a l'hotel, i l'endemà al matí anirem al Palau Querini i a S.Zacaria.