ROMANTICISME

A partir de principis del segle XIX, apareix un nou corrent artístic que també afecta a la música: el romanticisme. Aquest té una durada aproximada d'un segle (des de principis del XIX fins a començaments del XX).

Va néixer a Alemanya a la vegada que hi comencen a haver-hi els primers moviments obrers i les seves reivindicacions. El romanticisme va sorgir com a resultat dels canvis politico-socials que es vam desencadenar a tota Europa cap a finals del segle XIX. Apareix també en aquella època el marxisme, l'anarquisme, i tot un seguit de corrents d'esquerres propulsat per aquest ressorgiment del proletariat.

A més, a Europa les monarquies absolutes entren en una greu crisi que les fa desaparèixer, arran de les tendències liberals que tenen als burgesos com a protagonistes.

D'altra banda, apareix un exaltat sentiment de nacionalisme a alguns països europeus. Aquest nacionalisme que suposa una novetat, també es veu reflectit en algunes composicions musicals.

Es va caracteritzar fonamentalment per la seva clara ruptura amb les rígides normes acadèmiques. Està en contra també del neoclacissisme i de l'art clàssic en general.

La llibertat era un dels temes més importants d'aquest corrent. També es donava a conèixer clarament pel predomini de la fantasia i el misteri, per propugnar la imaginació, pel gust pels ambients exòtics, l'exaltació de l'individualisme, l'aparició d'un profund misticisme, el retorn al món medieval…

En la literatura es donava importància a l'exaltació del Jo creador i la poetització de la vida mitjançant la fusió de l'esperit i la naturalesa.

En general va ser un moviment crític i el seu teatre no era estrany que servís com a denúncia social. Apareix també un gènere nou: el periodisme.

Una característica del romanticisme en la música és la seva dificultat per delimitar-lo estilística i històricament amb precisió.

El romanticisme té bàsicament les mateixes característiques en la música, així doncs, propugna la llibertat d'expressió, i dóna èmfasi en els sentiments per sobre de la raó. Per tant, s'impulsa que les creacions artístiques tinguin alguna cosa a veure amb els propis sentiments. La forma d'aquest corrent, suprimeix les estructures clàssiques per donar lloc a la llibertat creativa.

Aquesta època suposa la revolució del piano, aquest es promociona de manera clara, es componen gran quantitat de peces curtes sense estructura, que acostumen a descriure alguna cosa (i normalment porten el títol d'allò que descriuen).

És el moment, també, en què emergeixen les grans orquestres simfòniques, i els directors amb batuta. També suposa la creació dels balls de saló, començant pel vals, etc.

Neix un tipus de cançó diferent: el Lied. Es tracta d'una cançó d'una veu acompanyada d'un instrument, habitualment un piano.

És important en aquest segle la música programàtica, que es basa en obres literàries, i ja no descriu un paisatge, o altres coses. Se'ns pot presentar de diverses formes com el poema simfònic, el ballet…

El poema simfònic es caracteritza per una obra llarga, de forma lliure, i amb un sol moviment que descriu una obra literària. És habitual que hi hagi alguna melodia que faci de fil conductor, aquest s'anomena Leiv Motiv.

El ballet escènic (també anomenat suites escèniques) tenia com a principal peculiaritat que a més a més de narrar-nos la història, es representava.

També és important d'aquest segle la òpera. Es dóna importància a tot el conjunt musical, i els temes són realistes. Encara està influenciat per les composicions clàssiques.

A Alemanya s'introdueix una nova òpera, creada per Wagner. Els sentiments, tant importants en el romanticisme, són expressats ajuntant la música i la paraula. Wagner, però, no volia anomenar a això òpera, sinó que preferia que fossin coneguts com a drames wagnerians. Aquest compositor va ser el que va impulsar l'art total.

Audicions:

- Hector Berlioz: de “la simfonia fantàstica”

2n moviment “El ball”

4rt moviment “Març del suplici”

5è moviment “Aquelarre”

- F. Schubert: Lied “Ave Maria”

“La truita”. Quintet de corda i piano. El cinquè és el piano.

Tema: violí

1a variació: piano

2a variació: viola

3a variació: contrabaix

4a variació: tots els instruments

5a variació: violoncel

6a variació: alternança violí violoncel

- F. Chopin: “Nocturn nº 3” per a piano

- F. Liszt: “Somni d'amor” per a piano

- F. Mendelsshon: “simfonia italiana”. 1er moviment, descriu els seus viatges per Itàlia

- J. Brahms: “Danses hongareses”. Dansa nº5

- P. Tchaikovsky: “Concert per a violí”

- G. Verdi: de l'òpera Aida “Marxa triomfal”

De l'òpera Nabuco “El cor dels esclaus”

- G. Puchini: de l'òpera Madame Butterfly “Part a boca closa”

- R. Wagner: obres molt relacionades amb la mitologia germànica.

Dels mestres cantors de Nuremberg el “Preludi instrumental”

Autors:

• Johanes Bramms: compositor, pianista i director alemany, nascut a Hamburg al 1833 i mort a Viena el 1897. Va ser director de concerts a corts. La seva obra ofereix la síntesi entre el romanticisme i el classicisme. Va escriure moltes obres per a piano, instrument del que era un virtuós.

• Richard Wagner: compositor i dramaturg alemany nascut a Leipzig el 1813 i mort a Venècia el 1883. Va estudiar música a l'escola de Sant Tomàs. Va ser director de corts. Obtingué el títol de mestre de capella. Les seves idees revolucionàries l'obligaren a fugir. Va escriure òperes sobre qualsevol tema. Partint del model italià va evolucionar cap a una concepció del drama com a art total, síntesi de la poesia, música, dansa i posada a escena.

• Franz Schubert: compositor austríac nascut a Viena el 1797 i mort també a Viena el 1828. Va seguir les lliçons de Salieri a partir de 1813. Es va especialitzar en el Lied alemany. Va compondre música orquestral, simfonies, música religiosa, sonates per a piano, trios…