• Introducció .................................................................. pag 2

• Biografia ..................................................................... pag 3-11

• Discografia ................................................................. pag 12

• Annexos ..................................................................... pag 13

• Bibliografia ................................................................. pag 14

• Lletres de cançons ..................................................... pag 15-17

Introducción:

He triat aquest grup perquè m'ha agradat la història dels Rolling Stones .Tota la seva carrera musical ha estat marcada per els fets més importants de la història, tant governamentals o polítics com revolucionaris .I tot tenint més de 60 anys (alguns components del grup) segueixen anant de concert en concert de gira en gira cantant per els seus incondicionals fans que han fet molts esforços per sentir-los cantar .També els he triat per la gran informació que hi havia en las pàgines d'internet ja que, el grup a part de ser un gran mite és reconegut actualment com a generació passada, generació del futur. El seu estil és el rock i el relacionen temes d'amor , diners, pau i el bon gust. Un petit homenatge a un grup que sempre durarà en tots els temps o al menys és recordarà per sempre ...La generació de rock rebel i el estat lliberal. El gènere rock l'he triat perquè apart que m'agrada crec que s'està acabant, deixant pas a estils com el pop-rock o el rap .

Biografía:

He fet dos resums ,ja que, hi havia tanta informació que no l'he pogut resumir en un text si no que he elaborat dues històries semblants, però no amb el mateix significat

• L' origen de la banda és de l' any 1962. Interpreten versions de Blues i graven “come on”, el primer singel per a la banda. En aquesta època ja és un èxit i s'animen a fer treballs com “Satisfaction”, i. “Paint It Black”. Al 1966 va sortir “Aftermath”, on ja es pot veure un canvi d' estil. Les seves lletres parlen de compromisos socials. El rock i el blues es converteixen en els principals ingredients que defineixen el seu estil. Als final dels 60 els líders de la banda i Jones apareixen implicats en un assumpte de drogues. En aquests anys editen treballs com “Jimping Jack” o “Sympathy For The Devil” . Quan Jones deixa als Rolling Stones, al seu lloc arriba Mick Taylor. Poc després Jones mor ofegat a la seva piscina, degut al consum de les drogues i l' alcohol. Al començament de la dècada dels 70 escriuen cançons com “Angie”. Al 1974 Mick Taylor deixa el grup. Als 80 els Rolling Stones son una llegenda, però les seves cançons son més comercials. Durant aquests anys cadascun dels components dels Rolling Stones ja tenien projectes personals, per això cada cop era més difícil que coincideixin. Al 1995 graven “stripped”. D' aquesta banda son Mick Jagger i Keith Richard els que han treballat més en solitari. Keith Richard s' ha dedicat al Blues i ha tocat amb artistes més destacats del panorama musical com Tom Waits. Mick Jagger és reconegut com un dels intèrprets més aclamats. Com Keith Richard Mick Jagger ha col·laborat amb grans artistes a la gravació de moltes obres.

• Jogger i Richards es van coneixer a Kent, a la escola primària, però és al 1960 quan descobreixen el séu mutu interés per el r&b i comencen a tocar en diversos grups de la escola londinenca. L'inici de que serien els Rolling es dona a l'Alexis Korner Blues Incorporated, un pioner del blues britànic. A principis del 1962 hi coincideixen amb Jones i el pianista Ian Steward. Al juliol d'aquest mateix any ja actuen amb el nom de The Rolling Stones (que prenen d'una cançó de Muddy Waters) i entre finals d'any i principis de 1963 incorporen a les seves files a Wyman y Watts. Després de diverses actuacions al club “Crawdaddy's”, a Richmond, la seva reputació comença a extendre's i Andrew Loog Oldham s'interessa per ells. Poc temps després es converteix en el seu mànager i negocia el seu contracte amb Decca. El primer single que editen és una versió de Chuck Berry, “Move on”(63), que no obté massa èxit. A partir d'aquí, Oldham posa en marxa la transformació dels Rolling en els “bad boys” del pop britànic, en contraposició a la imatge gairebé familiar que tenen els Beatles. És el combustible que necessiten. El seu primer LP homònim, composat en la seva major part de versions r&b, arriba al número 1 de les llistes angleses. Al 1965 comencen el seu procés de mitificació, derivant el contingut dels seus discs a un furiós pop-rock, tot i que amb un fort fos de blues creat per el tàndem Jogger-Richards. I Aviat arriba el seu primer clàssic, número 1 a ambdós costats de l'Atlàntic, “(I can't get no) Satisfaction”. A partir d'aquí i durant la resta dels 60, es converteixen en la més important banda de rock mundial (compartint el títol amb els Beatles, és clar). Amb “Let's spend the right together” son censurats al Ed Sullivan Show: Jogger, Richards i Jones son acusats de possessió de drogues i les relacions del propi Jogger i Marianne Faithfull son constant motiu d'escàndol. En general els consideren una influència perniciosa per la joventut. La dècada es tancaria tràgicament amb la mort, poc després de la seva sortida del grup, del guitarrista Brian Jones. Pel que fa al musical, ha estat marcat per el gran nivell de qualitat de producció i discs com “Beggars banquet” i “Let it bleed” son potser les seves millors creacions. Als 70 els Stones son ja una institució, vivint gairebé en el circuit de la jet-set, amb constants canvis de residència per evitar problemes amb els impostos, mentre els seus discs gaudeixen d'una audiència massiva i els seus concerts prenen la categoria d'events. Acaben els 60 amb l'omenatge a Jones en un macroconcert a Hyde Park on presenten el seu substitut Mick Tailor i inauguren els 70 amb el tràgic concert de Altamont, on un fan és assassinat. Taylor, al no poguer resistir la pressió, és substituït al 1974 per Ran Wood. De mica en mica van perdent el seu lloc de dipositaris de la rebel·lia juvenil, cosa que es comfirma amb l'estil punk del 77. A partir de 1971 graven per el seu propi segell àlbums que, sense ser tan complerts com avans, solen contenir com a mínim un parell de grans cançons. Son temes com “Brown Sugar”(71), “Angie”(73), “It's only rock and roll”(7) o Miss you(78). Als 80 mantenen la seva estela llegendària, tot i que amb menor regularitat pel que fa al nivell de qualitat i treball en comú. Al 1981, la seva gira americana és un complet èxit, batent rècords de recaptació, al igual que el seu disc “Tattoo you”, el millor en diferents anys. A l'any següent repeteixen venta amb el LP en directe “Still life” i de nou amb “Undercover”, a pesar que aquest últim no obté excessives lloances. Al 85 firmen contracte amb CBS, que estrenen amb “Dirty worK”, dedicant a la memòria del desaparegut Ian Stewart. Des de llavors, els membres del grup comencen a desenvolupar projectes en solitari.

EL DEBUT OFICIAL

El juliol de 1962 es va concretant la operació que va donar com a resultat la creació dels Rolling Stones. La banda d'Alexis és contractada per tocar els dijous a la tarda a un programa de la BBC “Jazz Club”. El contracte només és per sis músics, per tant, han de prescindir de Mick. Però a la vegada, el grup necessita buscar un suplent per cobrir el seu lloc en el Marquee londinenc, on tenen un nou contracte fix. El grup que s'emporta el premi son els Rolling, que llavors eren sis. El debut oficial es va produir el 12 de juliol de 62 i tres mesos més tard ja estaven gravant unes maquetes que cap casa discogràfica va voler. El 62 acaba amb la incorporació de Bill Wyman com a baixista.

Uns mesos després, Charlie Watts, que treballava a una agència de publicitat i tocava de tant en tant la bateria amb la Blues Incorporated, cedeix a les seves pretensions i, a pesar de les seves prevencions econòmiques, canvia a Tony Chapman. En aquest moment el grup té ja als 5 Stones oficials a més del pianista Ian Steward. Com a sextet gravaven una nova maqueta que com la anterior, no serveix de res. A l'abril de 1963 apareix la primera senyal en premsa del seu treball.

Alertat per l'èxit que estan tenint al club, Andrew Oldham, que havia treballat a l'equip de promoció dels Beatles, es presenta Richmond i s'ofereix com a mànager del grup. Anderw només té 19 anys, però els Stones l'accepten. La seva primera decisió és de deixar a Ian Steward. Vuit dies després ja aconsegueix que una revista prestigiosa (“New Mirror”) tituli un dels seus articles “Rolling Stones, genuine rhythm and blues”. En aquest mateix mes de maig firmen el seu primer contracte amb Decca i precisament amb el seu director artístic Rowe.

SORGEIX LA LLEGENDA NEGRA

Al 64 comença l'explosió Rolling Stones. Al gener, mentre els Beatles se'n van a la conquesta d'Amèrica, ells fan la seva primera gira i les crítiques de premsa comencen a destacar el seu aspecte, el salvatgisme de la seva posada en escena i els disturbis que produeixen entre la seva enfervorida audiència. Els Beatles havien anat suavitzant la seva música i el seu aspecte. Voluntària o involuntàriament, estaven polaritzant l'atenció del públic britànic i convertint-se en l'únic rival possible dels Beatles.

Les notícies musicals s'alteraven amb algunes de més pintoresques. Quan a l'abril del 64 llancen la seva pròpia versió del “Not fade away” de Buddy Holly amb el productor Phil Spector tocant les maraques, la premsa prefereix divulgar les declaracions del president de la Federació Anglesa de perruqueria oferint un tallat de cabell gratuït als Rolling que son, al seu entendre, el grup pitjor pentinat de tot Anglaterra. Oldman sabía que totes aquestes notícies afavorien la imatge del grup i quan van llançar al mercat el seu primer LP tenen ja 100.000 exemplars reservats a les botigues. Davant la garantia del èxit que la xifra representa, Oldham afegeix un truc més a la seva estratègia: el primer disc de la història en el que no hi figura el nom del intèrpret a la portada. No fa falta, perquè es converteix en el número 1.

REBUTJATS PER ED SULLIVAN

Al 1964 és un any molt intens per el grup. A l'octubre Brian Jones consumeix una dosi excessiva de drogues i és a un pas de morir-se. A finals de mes, i durant la seva segona gira per els EE.UU., son rebutjats al show de Ed Sullivan que “només accepta a grups de primera fila” i posa a Dave Clark Five com a exemple del tipus de músics que vol portar al seu programa. Per compensar, tres dies més tard actuen, per una altra cadena de TV, en un show de la millor música negra, tenint com a companys a Chuck Berry, James Brown i Marvin Gaye. Quan tornen a Anglaterra, la BBC, farta dels seus desplants, prohibeix temporalment els seus discs. El seu delicte: haver arribat tard a un parell de programes als quals estaven convidats.

Al acabar l'any, els Stones fan un anunci al “New Musical Express” desitjant bones festes als perruquers d'Anglaterra i a les seves famílies. Acabada la temporada, els Stones poden mirar amb satisfacció el terreny recorregut. No han superat els Beatles, però ningú els discuteix el segon lloc a Anglaterra, el que, en aquests moments, significa ser els segons a nivell mundial, ja que els Anglesos estan arrasant el mon i a tot arreu es parla de la “invasió britànica”.

En la història de la música pop hi ha hagut etapes d'indecisió, sense cap estil o artista preponderants, el que feia que els artistes poguessin expressar millor la seva creativitat, sense punts de referència en els que basar el seu treball. Hi ha hagut també altres moments en que la força d'algun artista determinat ha aconseguit moure cents o mils de cantants cap al mateix sentit. El triomf dels Beatles aconsegueix que entre 1964 i 1968 tot el que portés l'etiqueta de rock o pop anglès, i més si era referent a Líverpool, es convertís automàticament en un triomf garantitzat a qualsevol lloc del mon.

UNA CANÇÓ PER A UNA DÈCADA

L'any 65 és un continu viatge per el mon, realitzant noves gires per Anglaterra, els EE.UU. i fins les antípodes. Al gener encapçalen una gira per Austràlia portant com a companys a Roy Orbison i Dione Warwick. Durant un altre tour, aquesta vegada per els EE.UU., al costat d'una piscina a Tampa, Florida, sorgeix la idea de la millor cançó de la història dels Stones. Durant una nit d'insomni, per el cap de Keith Richard va començar a rondar un riff de guitarra (que més tard reconeixeria com a tributari del “Dancing in the street de les Vandellas), que li semblava apropiat per fer una nova cançó. Quan al matí li ho explicà a Mick, va començar a treballar en la lletra de “Satisfaction”, que per la seva simplicitat no acabava d'agradar a Keith, que la veia com una balada folk de les de moda per aquell temps. Però Mick si que creia en la cançó i la van contemplar ràpidament. Quan va aparèixer el disc no només va ser el número 1 dels Stones als EE.UU., sinó que també una de les 3 o 4 cançons més representatives d'una època. Una generació que començava a disfrutar d'una inusitada etapa de benestar econòmic, que estava lluny de guitarres i conflictes importants, feia seva una cançó que assegurava no podrien aconseguir la satisfacció; igual que havia pres com himne la utòpica “Blowin' in the wind” de Dylan i “Los sonidos del silencio” de Simon & Garfunkel, cant a la societat i a la incomunicació a la era del progrés de les comunicacions col·lectives i individuals. L'èxit d'aquestes cançons, i sobre tot la seva expectació com a part del patrimoni col·lectiu d'una generació, explica també alguns dels problemes més profunds que viu aquesta joventut i que saltaran al primer pla uns anys després amb el fenomen hippy o el maig francès.

LA FI DEL SOMNI

És el final d'una era. Mick Jagger, que ja havia debutat al cine amb “Performance”, se'n va a Austràlia amb la seva núvia. Marianne Faithfull, per protagonitzar “Ned Kelly”. Dos dies després, la que intenta el suïcidi és Marianne, després de la decisió de Mick de tallar les seves relacions. A finals d'any fan una gira per Amèrica i decideixen tancar-la amb un altre festival gratuït a Altamont, per reviure el clima del concert de Hyde Park.

Acaba també el seu contracte amb Decca, que pretén renovar-los. Ells s'hi neguen i fan la famosa frase: “Prefereixo a la màfia que a la Decca.”

Un cop lliures per decidir les seves portades, els Rolling encarreguen a Andy Warhol el disseny de “Sticky fingers”, el seu primer àlbum realment propi. Una portada en la que hi figuren uns pantalons texans masculins, la cremallera de la qual, autèntica, pot obrir-se i tancar-se. A alguns països la portada és prohibida i aquesta és substituïda per una altra també feta per els Rolling.

Fins el 74, la seva carrera, instal·lats a la Costa Blava francesa per evitar la pressió del fisc, és bastant tranquil·la, tot i que de tant en tant sorgeixen petits escàndols per els texts d'algunes de les seves cançons. A aquest 1974 Mick Taylor abandona el grup per trobar-se excessivament presionat per la popularitat. El lloc és ocupat per Ron Wood, membre de The Faces, que entra primer com a músic contractat i sis mesos després com un Rolling de ple dret.

Tot i això, els Rolling han sobreviscut fins els anys noranta, tot i que dosificant les seves grabacions i aparicions en públic. Alguns d'ells han gravat en solitari, però la seva gran especialitat ha sigut les gires, que han funcionat sempre amb milions d'espectadors i amb xifres no menys importants, en dòlars i lliures, d'ingressos per la banda. A més, Mick grava alguns temes a duet amb David Bowie o Michael Jackson, confirmant la seva categoria de primeríssima figura del pop mundial. Les relacions del baix Bill Wyman amb Mandy Smith, menor d'edat, provoquen una altra petita convulsió que s'apaga amb la boda de la parella. I així, entre períodes de silenci absolut etapes de gran activitat, es desenvolupa la vida d'un grup que s'ha autodenominat com la millor banda del rock & rol mundial.

ELS CANTANTS DEL GRUP

Mick Jagger: Nascut al 24 de juliol del 1943 en Darttford, fill de Joe i de Eva Jagger. El seu pare va ser professor de una escola de educació primària i Mick va destacar a la escola primària per el seu caràcter rebel .Al 1960 estudia a la escola d' economia de Londres, on va conèixer a Richards.

Keith Richards: Nascut el 18 de desembre de 1943, a Dartford, fill de un electricista. L'expulsen del institut tècnic de la seva ciutat. En 1960,es matriculava a la escola d'art de Sidcup, i es troba amb en Jagger.

Ron Wood: Nascut al 1 de Juny de 1947.Ell va entrar als Stones a 1975 desprès de haver tocat amb els “ Small Faces” i va fer diverses pràctiques amb Jeff Beck, Ry Cooder, Peter Frampton, etc...

Charlie Watts: Nascut el 2 de juny de 1942 a Islington (Londres). El seu pare era conductor d'un carro. Abans d'entrar en els Stones, havia tocat el jazz de Joe Jones, les blues por Fire i els blues incorporats a la cançoner d'Alexis. Watts està en el grup des de gener de 1963.

Quasi tots els components del grup (no vius )van morir segurament per problemes amb l'alcohol o les drogues, ja que, en aquells moments ja existia i era una gran font d'atracció .

• The Rolling Stones (1st LP) (1964)
• 12 X 5 (1964)
• Englands Newest Hit Makers (1964)
• December's Children (1965)
• Out Of Our Heads (1965)
• The Rolling Stones, Now! (1965)
• The Rolling Stones No.2 (1965)
• Aftermath (1966)
• Big Hits (1966)
• Got Live If You Want It! (1966)
• Between The Buttons (1967)
• Flowers (1967)
• Their Satanic Majesties Request (1967)
• Beggars Banquet (1968)
• Let It Bleed (1969)
• Through The Past Darkly (Big Hits Vol.2) (1969)
• Get Yer Ya-Ya's Out! (1970)
• Sticky Fingers (1971)
• Exile On Main Street (1972)
• Hot Rocks 1964-1971 (1972)
• More Hot Rocks (Big Hits & Fazed Cookies) (1972)
• Goats Head Soup (1973)
• It's Only Rock & Roll (1974)
• Black And Blue (1976)
• Some Girls (1978)
• Emotional Rescue (1980)
• Tattoo You (1981)
• Still Life (1982)
• Undercover (1983)
• Dirty Work (1986)
• Steel Wheels (1989)
• Flashpoint (1991)
• Jump Back (1993)
• Voodoo Lounge (1994)
• Rock and Roll Circus (1995)
• Stripped (1995)
• Bridges to Babylon (1997)
• No Security (1998)
• Forty Licks (2002)
• Bigger Bang (2005)

Mick Jagger Ron Wood

Charlie Watts Keith Richards

Signe dels Rolling StonesLletres:

It's All Over Now

Well, baby used to stay out all night long
She made me cry, she done me wrong
She hurt my eyes open, that's no lie
Tables turn and now her turn to cry

Because I used to love her, but it's all over now
Because I used to love her, but it's all over now

Well, she used to run around with every man in town
She spent all my money, playing her high class game
She put me out, it was a pity how I cried
Tables turn and now her turn to cry

Because I used to love her, but it's all over now
Because I used to love her, but it's all over now

Well, I used to walk in the morning, get my breakfast in bed
When I'd gotten worried she'd ease my aching head
But now she's here and there, with every man in town
Still trying to take me for that same old clown

Because I used to love her, but it's all over now
Because I used to love her, but it's all over now
Because I used to love her, but it's all over now
Because I used to love her, but it's all over now

Rip This Joint

Mama says yes, Papa says no,
Make up you mind 'cause I gotta go.
I'm gonna raise hell at the Union Hall,
Drive myself right over the wall.

Rip this joint, gonna save your soul,
Round and round and round we go.
Roll this joint, gonna get down low,
Start my starter, gonna stop the show.
Oh, yeah!

Mister President, Mister Immigration Man,
Let me in, sweetie, to your fair land.
I'm Tampa bound and Memphis too,
Short Fat Fanny is on the loose.
Dig that sound on the radio,
Then slip it right across into Buffalo.
Dick and Pat in ole D.C.,
Well they're gonna hold some shit for me.

Ying yang, you're my thing,
Oh, now, baby, won't you hear me sing.
Flip Flop, fit to drop,
Come on baby, won't you let it rock?

Oh, yeah! Oh, yeah!
From San Jose down to Santa Fe,
Kiss me quick, baby, won'tcha make my day.
Down to New Orleans with the Dixie Dean,
'Cross to Dallas, Texas with the Butter Queen.

Rip this joint, gonna rip yours too,
Some brand new steps and some weight to lose.
Gonna roll this joint, gonna get down low,
Round and round and round we'll go.

Wham, Bham, Birmingham, Alabam' don't give a damn.
Little Rock fit to drop.
Ah, let it rock.

You need some money in a hurry
But things ain't right
You try to beg and borrow maybe start a fight
Your friends don't wanna know you they just pass you by
So they couldn't be your friends because they wouldn't lie

Sit down shut up don't dare to cry
Things will get better if you really try
So don't ya panic don't ya panic
Give it one more try
Don't ya panic don't ya panic
Give it one more try

You gotta girl that doesn't bring you all she cries
The day turns into night to try to satisfy
You buy her all the things she want she don't improve
You think you'd give her up if you could make that move

Sit down shut up don't dare to cry
Things will get better if you really try
So don't ya panic don't ya panic
Give it one more try
Don't ya panic don't ya panic
Give it one more try

The things that don't matter easy come and go
And the things that satisfy only come real slow
You gotta know and watch it all in your mind
'Cause it's better when you get it if you really try

Sit down shut up don't dare to cry
Things will get better if you really try
So don't ya panic don't ya panic
Give it one more try
Don't ya panic don't ya panic
Give it one more try

Keep on trying
Keep on trying
Keep on trying
Keep on trying
Keep on trying
You gotta keep trying

Satisfaction (I Can't Get No)

I can't get no satisfaction
I can't get no satisfaction
'Cause I try and I try and I try and I try
I can't get no, I can't get no

When I'm drivin' in my car
And that man comes on the radio
He's tellin' me more and more
About some useless information
Supposed to fire my imagination
I can't get no, oh no no no
Hey hey hey, that's what I say

I can't get no satisfaction
I can't get no satisfaction
'Cause I try and I try and I try and I try
I can't get no, I can't get no

When I'm watchin' my TV
And that man comes on to tell me
How white my shirts can be
But he can't be a man 'cause he doesn't smoke
The same cigarrettes as me
I can't get no, oh no no no
Hey hey hey, that's what I say

I can't get no satisfaction
I can't get no girl reaction
'Cause I try and I try and I try and I try
I can't get no, I can't get no

When I'm ridin' round the world
And I'm doin' this and I'm signing that
And I'm tryin' to make some girl
Who tells me baby better come back later next week
'Cause you see I'm on losing streak
I can't get no, oh no no no
Hey hey hey, that's what I say

I can't get no, I can't get no
I can't get no satisfaction
No satisfaction, no satisfaction, no satisfaction