La revolució francesa suposa l'esfondrament de l'antic règim i, per tant, la substitució, allà on triomfi de les monarquies absolutistes per monarquies parlamentaries o repúbliques democràtiques. Va significar també el pas d¡'u8na societat estamental a una altra en la que, en teoria, no hi ha privilegis però en la que els diners es convertiran en l'element diferenciador. (rics i pobres)

Societat de l'antic règim: Noblesa i clergat: privilegiats. 10% de la població no treballen, tenen càrrecs, no paguen impostos. Tercer estat: representa el 90% de la població de França. Treballen, paguen impostos, no té càrrecs, difícilment introdueix lleis o participa ne política. Grup social molt ampli. Inclou gent que tenen coses en comú.

Quan es reunien els estats generals convocats per el rei, els tres estaments procedien a votar les propostes del rei, però les votacions es feien per estaments i no per el nombre de representants de cada un d'ells. D'aquesta manera els privilegiats sempre guanyaven les votacions perquè el tercer estat només tenia un vot. La burgesia no acceptarà aquest sistema i es constituirà en assemblea nacional en representació de la majoria del poble francès.

Bases ideològiques de la rev. Francesa: La revolució francesa va anar precedida d'una llarga maduració ideològica que és la il·lustració. Al s. XVIII és l'època de la fe en la raó humana i per tant el pensament pretén dominar totes les esferes de l'activitat històrica: economia, estructura social, govern, ciència, etc.

En la base del pensament il·lustrat hi ha dos principis, el racionalisme i el naturalisme que ja trobàvem en el renaixement (època clàssica). La majoria de la població estava al marge d'aquesta nova manera de pensar, però la burgesia més culta estava al corrent de les ideologies de la il·lustració. Aquestes idees es comentaven i discutien en els salons de París que freqüentaven intel·lectuals i burgesos i que juntament amb la premsa van ajudar a difondre aquesta nova manera de pensar. Tenim dues generacions de pensadors de la il·lustració:

1a) formada per: Montesquieu, i Voltaire: Montesquieu devem l'obra en què defensava la separació de poders: el rei li correspon el poder executiu, a l'assemblea de nobles, clarejat i magistrats el poder legislatiu i els parlament el poder judicial. Montesquieu és monàrquic (defensa que França ha de ser una monarquia) però està influït per les idees parlamentaries angleses, i per tant, defensa una estructura d'estat democràtica. Voltaire: és un dels escriptors més agressius de la il·lustració, declarava, en les seves obres, la lluita general contra tota autoritat i va fer una crítica ferotge i destructiva sobretot de la religió cristiana.

2a) formada per: Diderot, d'Alembert i Rosseau. Hi trobem dues tendències:

racionalista i materialista: defensada per Diderot i d'Alembert. La tendència materialista prové de l'Enciclopèdia” que era un diccionari raonat de les ciències, arts i oficis i que intentava donar solucions als problemes que preocupaven a la societat burgesa de l'època. Més espiritual, més popular: defensada per Rosseau, la tendència Rosseana va propugnar enfront del culte desmesurat a la raó, el lliure desenvolupament de la personalitat i l'espiritualització de la naturalesa enfront de la fredor racionalista. Les obres més importants de Rosseau són: “Emili o l'educació”, “El contracte social”. Aquesta obra de Rosseau va tenir una gran transcendència perquè parlava de la democràcia culaetivista, segons la qual, els ciutadans d'una nació han de tenir els mateixos drets, han de participar en la sobirania i la llei ha de ser el resultat de la voluntat general. A més d'aquest substrat ideològic va haver-hi tres altres factors principals que varen originar la revolució francesa, i que serien: els econòmics, els socials i els polítics.

Situació econòmica de França abans de la rev. francesa: La França de Lluís XVI era un dels països més poblats d'Europa, tenia 26 milions d'habitants, la majoria de la població es dedicava a l'agricultura que era l'activitat econòmica principal. Però França patia des del 1778 una important crisi econòmica, provocada primer per una abundància de blat (que va fer abaixar els preus) amb la qual cosa la població pagesa va perdre poder adquisitiu i va disminuir com a conseqüència la compra de productes industrials. La situació es va agreujar l'any 1786 per la firma d'un tractat de comerç amb Anglaterra que permetia l'entrada lliure de mercaderies angleses (més competència). I finalment, el 1788 la collita de blat va ser desastrosa i va comportat uns mesos de fam i misèria semblants a les crisis de l'antic règim. Per tant, quan esclata la revolució francesa hi havia a París (i altres ciutats) diverses revoltes per la manca de pa. D'altra banda, la situació econòmica de la monarquia es clarament deficitària i Lluís XVI a través dels seus ministres d'hisenda intentarà arreglar aquesta situació. Aquests ministres van ser: Turgot (partidari del liberalisme econòmic que va decretar la llibertat de comerç interior per agilitar el mercat, va intentar també crear un nou impost sobre les terres que va provocar la oposició de les classes privilegiades i va haver de dimitir). Necker: (era un banquer de ginebra que va resoldre momentàniament la situació de crisi demanant préstecs. Però a la llarga, aquesta mesura agreujava encara més el dèficit de la monarquia, del país. Per tant, el monarca el va substituir per Calonne) Calonne: (l'única solució era obligar a pagar a l'aristocràcia, mitjançant un impost anomenat subvenció territorial que afectaria a totes les terres sense excepció de cap classe. El rei convoca una ASSEMBLEA DE NOTABLES per presentar's-hi el nou impost, però aquests no només no l'accepten sinó que obliguen al monarca a destruir a Calonne. Aquest fet es produeix l'Abril del 1787 i és conegut amb el nom de revolta dels privilegiats, que demostren tenir més força que el mateix monarca). Lomenie de Brienneúltim ministre d'hisenda de Lluís XVII que és el que aconsella al rei convocar els estats generals. Però des del primer moment h ha diferències de criteri de com s'han de dur a terme les votacions: si aquestes es fan per estaments el tercer estat en surt perjudicat perquè els altres dos, noblesa i clergat, voten conjuntament, per tant, el tercer estat exigeix que les votacions es facin per “caps” (nombre de representants). El rei no accepta aquesta proposta i llavors el tercer estat deixa els estat generals i es constitueix en assemblea nacional, és a dir, ells creuen que són els representats autèntics de la nació francesa i fan un jurament en el “Jeu de Pomme” (edifici de París) acordant no dissoldre's fins haver elaborat per França una constitució. En el moment en que aquesta assemblea comença a elaborar aquesta constitució, passa a anomenar-se, també, assemblea constituent. Mentrestant aquests fets arriben a Paris i provoquen el primer moviment popular de la població francesa que esta patint aquests moments la crisi econòmica i concretament l'escassetat de pa. Els ànims s'exalten i la població assalta la presó “la Bastilla”, alliberen els presos perquè aquesta preo simbolitzava l'antic règim. Però aquest moviment de masses també es fa notar al cap on els camperols duen a terme una sèrie d'accions violentes contra els aristòcrates, els nobles... durant l'estiu de 1789 i que és conegut amb el nom de “La Grande Peur”. L'agost del mateix any (1789) l'assemblea fa públics dos decrets: 1) evolint els drets feudals que encara eren vigents a França. 2) declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Paral·lelament els reis són obligats a traslladar-se a parís i el Setembre de 1791 apareixerà la primera constitució elaborada per l'assemblea. A partir d'aquest moviment França tindrà una monarquia constitucional. Aquesta constitució establia: 1r) la separació de poders (legislatiu, executiu, judicial) 2n)el sufragi sensatari (només poden votar homes, més de 25 anys i pobres no) 3r) nova reorganització territorial de França: França és dividida en departaments (uns 80) i això suposa una descentralització administrativa i es creen nous impostos al territorial sobre les propietats (terres), el mobiliari (cases, castells), la patent sobre els comerços.

Després de l'aparició d'aquesta constitució alguns sectors de la societat francesa començaran a manifestar el seu desacord, seran d'una banda els anomenats contrarevolucionaris (noblesa, clergat, església, monarques i també grups més radicals, els d'extrems esquerra. ex: els Jacobins i “Sans - culottes”.)

Partits polítics: Des de l'inici de la revolució s'havien anar formant partits polítics, els més important dels quals eren els: Girondins i els Jacobins.

Girondins: eren monarquies, procedents del departament de la Gironda (Burdeus) eren moderats i procedien majoritàriament de la burgesia comercial. Els seus principals líders eren: Brissot i Condorcet.

Jacobins: actuaven principalment a París i el nom prové de reunir-se en el convent de St. Jacob. Provenien de la burgesia mitja i de les classes populars i per tant eren força radicals. Eren centralistes, a diferència dels Girondins, i els principals líders són: Robespierre, Danton, Marat, Desmoulins i Saint - Just.

Problemes de l'assemblea legislativa: Molts francesos partidaris de l'antic règim davant el procés revolucionari decideixen emigrar a Àustria. Els Girondins que en aquest moment són majoritaris a l'assemblea /ells 264 diputats i Jacobins 136) eren partidaris de declarar una guerra a Àustria i els monarques, Lluís XVI, pensaven que aquesta guerra podria servir per restablir l'autoritat reial. L'Abril de 1792 França declarà la guerra a Àustria però llavors s'uneix Àustria Prússia i l'exèrcit francès és derrotat en els primers enfrontaments. És en aquest moment quan es fa una campanya (a França) d'exaltació nacional, quan es composa la marcellesa i això fa que molts francesos s'allisten voluntàriament a l'exèrcit. Però el 10 d'Agost del mateix any es descobreix un document que deixa a la llum un pacte de Lluís XVI amb els monarques Austríacs, això provoca l'immediata suspensió del rei i les seves funcions i la formació d'un convenció que assumirà tot el poder, és per tant, la fi de la monarquia constitucional i el naixement de la revolució de caire / de signe republicà. Aquesta convenció comença el procés / judici contra Lluís XVI a l'hora que aquest fet, a Europa, provoca la primera coalició de diversos països europeus contra França (Àustria, Prússia, Portugal, Rússia, Espanya). El març de 1793 els francesos s'ofereixen una derrota important a Neerwindem i això provoca la radicalització de la política de la convenció. El 21 de Gener de 1793 Lluís XVI és guillotinat, acusat de traïció i les regions més conservadores i catòliques de França protagonitzen revoltes contra el govern republicà, la és important d'aquestes revoltes va ser la de la regió de “La Vendrée”. Per poder mantenir el país en ordre, es fan càrrec de la convenció els partidaris d'una política més radical, els Jacobins, que implanten l'anomenat règim del terror (Robespierre, Danton, Marat, Desmaoulins, Sant - Just) aquests polítics creen una institució nova que serà el comitè de salut pública, trigonal sense gaires garanties democràtiques jutjava a tots aquells que eren sospitosos d'amor contra la revolució, i eren enviats a la guillotina. Els Jacobins per legitimar la seva política més radical elaborant també una nova constitució: la constitució de 1793 o de l'any 1 de la república diferència de la constitució de 1791, aquesta establia el sufragi universal defensava el sistema republicà en front del monàrquic, fixava un màxim a les fortunes i assignava a l'estat una sèrie de compormisor socials (escola obligatòria i gratuïta). Durant l'època del terror Robespierre es converteix en el dictador de França i es produeixen unes 2 mil 6 centes execucions entre les quals hi haurà la del seu company de partit Dalton.

Per el que respecta la guerra amb els països europeus que havien format una coalició contra França (Àustria, Prússia, Anglaterra, Holanda, Espanya) Robespierre obtindrà alguns èxits després d'haver decretat una lleva extraordinària que va reforçar l'exèrcit francès. No obstant, la crueltat del seu sistema serà la causa de que la burgesia més moderada organitzi una reacció contra la política de govern revolucionari i el mateix Robespierre i el seu col·laborador Saint - Just seran arrestats i guillotinats al Juliol de 1794. Comença, llavors, una nova etapa de la revolució francesa que anomenem “reacció Termidoriana” (Juliol de 1794 fins 1799). Per aquesta nova etapa s'elaborarà una nova constitució, la de l'any 3 (1795) de la república, segons la qual es suprimeixin el sufragi universal i es torna a implantar el sensatari (mínim nivell de les rentes), també estableix que el poder legislatiu quedarà en mans de dues cameres: el consell dels ancians format per diputats de més de 40 anys i el consell de cinc- cents format per diputats. El poder executiu serà exercit per cinc directors elegits pel consell dels ancians i que s'anomena directori. El règim del directori serà un dels més impopulars a França, perquè es veurà amenaçat constantment per intents de cop d'estat de dreta i esquerres. A més és una època de crisi financera i de conflictes públics que si s'aguanta és pels èxits d'alguns generals de l'exèrcit francès. Un dels complots més importants contra aquest règim ca ser el complot comunista dirigit per Babeuf que era un moviment esquerrà nou i clandestí a França, i que tenien una publicació anomenada “societat dels iguals” i ampliant els principis establits per Robespierre, volien que el govern anul·les la propietat privada i que establís una societat comunitària on tot fos de tots. L'altre extrem dels comunistes trobem els “reialista”, els que consideren que la revolució s'ha acabat i que reinstaruà els Borbons.

A aquest grup reialista si afegirà aviat la burgesia més conservadora, més rica, i també bona part dels catòlics francesos. Per resoldre aquesta dualitat la burgesia moderada buscarà a una persona capaç de dirigir un cop d'estat que acabi amb la situació d'incertesa. Aquesta persona serà Napoleó, nascut a Còrsega i que s'havia distingit a les campanyes militars i que durà a terme el cop d'estat del 18 brumari de 1799.

Trets bàsics de la rev. Francesa: - es va substituir el vell ordre de l'Antic Règim, basat en el feudalisme i en la monarquia absoluta de dret dins per un nou ordre polític basat en la sobirania nacional, la divisió de poders, la representació mitjançant eleccions periòdiques i el dret a la igualtat, a al llibertat i a la propietat.

Territoris dominats per Napoleó: domini directe: territori francès, països baixos, Hamburg, part de Suïssa, nord d'Itàlia, províncies il·líries, estats pontificis. Països que accepten la sobirania francesa: el Rin, els Alps i el regne d'Itàlia. Països governats ................. família de Napoleó: regne de Westfàlia, ducat de Berg, Nàpols, Espanya.

Perquè la rev. francesa es considera rev. Burgesa? quin paper te l'imperi Napoleònic? La burgesia aconsegueix participar al poder. Perquè Napoleó, malgrat haver-se fet coronar emperador per papa, en els territoris que va dominar hi va abolir els privilegis estamental els drets feudals i va decretar el lliure accés de tots els homes als càrrecs públics.

Rev. Burgesa: revolucions que va fer la burgesia per passar de les monarquies autoritàries / absolutistes a monarquies parlamentaries.

Monarquia autoritària: tots els poders recauen sobre d'una sola persona.

Monarquia parlamentaria: recauen a altres càrrecs. La societat estamental canvia a societat igualitària.

Potències hegemònica: és un país que està sobre d'un altre.

Que pretén el congrés de Viena? Territorial: contenció i l'expansionisme francès, tendint sempre a les anomenades “fronteres naturals” de França, contenció de l'expancionisme rus cap a Occident, fixant-lo a Polònia, manteniment de la fragmentació política italo - alemanya, reconeixement de l'hegemonia marítima mundial de la Gran Bretanya. Politico - constitucional: restaurarà l'Antic Règim, règim híbrid i règim de carta atorgada. Ideologia: proclamaven la maldat intrínseca dels moviments revolucionaris en tant que atemptatonis a l'ordre natural de creació, les tres grans potències absolutistes varen firmar un pacte politicomilitar per defensar els principis del ligitisme cristià.

Que pretenia la Sta. Aliança? Països? Àustria, Prússia, Rússia, per defensar els principis del legitisme cristià, és a dir, els principies de l'absolutisme i l'Antic Règim arreu d'Europa i defensa l'intervenció militar on aquests països estiguin en perill.

Revolucions de 1820: L'any 1820 es van produir una sèrie de moviments liberals bàsicament per el Sud d'Europa i també a Rússia. En alguns països, com Espanya o Portugal, varen triomfar insurreccions militars contra règims autoritaris que varen donar pas a governs de tipus liberals. D'aquestes revolucions de 1820 la que va tenir més impacte a Europa va ser la de Grècia on el moviment liberal va anar barrejat de reivindicacions nacionalistes donat que Grècia formava part de l'imperi turc i volia independitzar-se. La majoria de països europeus veien amb simpatia el moviment grec, perquè consideraven a Grècia com l'hereva de la civilització clàssica i per tant, dels valors democràtics, culturals, art, filosofia... enfront de la civilització turca considerada més bàrbara. El moviment independentista grec va ser reprimit amb molta duresa pels turcs i això va propiciar la intervenció de molts voluntaris europeus que van lluitar al costat dels grecs. Anglaterra va ser un dels països que els va ajudar més a Grècia i també Rússia pels interessos territorials sobre els Balcans. No serà fins al 1830 a la conferència de Londres on es reconeixerà la independència de Grècia.

Rússia 1825: A Rússia es va produir un moviment literal anomenat “Moviment Decabrista”, és el Desembre de 1825, que anava contra el règim del sard Nicolau I. Aquest moviment va ser protagonitzat, sobretot, per al mateix exèrcit, que considerava intolerable la situació d'endarreriment social i política del mateix exèrcit de Rússia. L'exèrcit rus va aprofitar els dies d'interregne entre la mort del sard Alexandre I i el nomenament del ser substitut el sard Nicolau I. No obstant, aquest últim, va aconseguir el suport d'una part de l'exèrcit i els dirigents de la revolta van ser afusellats, fracassant aquest intent.

Espanya 1820: Després de la guerra de la independència contra la França de Napoleó es restitueix la monarquia d'Espanya amb la persona de Ferran VII. Aquest és un monarca absolutista que anul·la la tasca que avesin fet les corts de Cadiz i la constitució vigent. Això provoca que els liberals preparin un cop d'estat amb el suport de l'exèrcit (concretament el Coronel Quiroga i el comandant Riego), aquest aixecament comença a Andalusia on una part de l'exèrcit havia de marxar ca p Amèrica per participar en el moviment d'independència, però decideix quedar-se aquí, i començar la revolta que anirà guanyant adaptes per tot Espanya, de tal manera que Ferran VII es veu obligar a acceptar i jurar la constitució i deixar pas a un govern de caire liberal que durarà 3 anys --- trieniliberal (1820-1823).

2a onada revolucionaria:1830: La onada revolucionada de 1830 és més greu que la del 1820 perquè va significar la derrota definitiva del poder aristocràtic per el burgès a l'Europa occidental. A diferència de 1820, el 1830 es pot parlar realment de revolució les forces populars. El resultat d'aquesta segona onada revolucionada és diferent segons les regions: triomfa a l'oest França i Bèlgica) però a la resta d'Europa i sobretot als països de l'est, fracassen perquè, potser, eren prematures.

França 1830: Napoleó havia sortit de França vençut el 1814 i al mateix temps són restaurats els Borbons en la persona de Lluís XVIII (germà Lluís XVI). Aquest monarca estava disposat a reconèixer els principis de la revolució i donar al país una constitució liberal. Va elaborar així l'anomenada “Carta atorgada” o “conjunt de lleis” que asseguraven al país la llibertat de premsa, de pensament, de culta i la igualtat de tots els francesos davant la llei. No obstant, el poder executiu quedava en mans del rei i el legislatius era compartir entre el rei i deus cambres. En aquests anys s'havien consolidat a França dos partits polítics que eren: “L'Ultrarreialista” i el “liberal”. L'Ultrarreialista era partidari del retorn a l'antic règim i contrari a les llibertats de la “carta atorgada”. El liberal agrupava els partidaris de les idees de 1889. El 1824 mor Lluís XVIII i és succeït per Carles X molt més absolutista i que tenia el suport dels ultrarraielistes. Comença el seu regnat fent un canvi de govern prohibint les llibertats de la “carta atorgada” i nomenant com a ministres a membres del partit Ultrarreialista, aquesta situació es manté fins que el 1830 i arrel de dissoldre la cambra de diputats es produeix a París un aixecament popular que va durar 3 dies, durant els quals les masses de París es varen enfrontar a les tropes reials, aquest enfrontaments van ser 27, 28, 29 de Juliol de 1830 es coneixen amb el nom de “Les 3 glorioses”. Va contribuir a aquest aixecament popular una crisi econòmica que va afectar a patrons i obrers a creure que un règim liberal els oferia garanties econòmiques. Carles X davant la magnitud dels fets, es va veure obligat a marxar de França i va ser substituït per un nou monarca que és Lluís Felip d'Orleans que era d'un branca secundària dels Borbons i que instanciarà un règim de caire liberal.

Bèlgica 1830: A començaments del s. XIX Bèlgica i Holanda estaven units formant els Països Baixos, però aquesta unitat no significava que els dos països coincidissin ideològicament i culturalment. Els belgues eren de religió catòlica i d'ideologia liberal, mentre que els holandesos eren majoritàriament calvinistes (protestants) i de tendència absolutista. Per tant, la revolució que esclatarà a Brussel·les el 1830 tindrà el doble caràcter de liberal i nacional. Els liberals, a imitació de la rev. Francesa, formaran una assemblea constituent a imitació de la francesa, que rebutjarà els principis del congrés de Viena i que va provocar que el monarca Guillem I d'Orange demanés ajuda a les Santa Aliança, no obstant, els belgues van tenir l'ajuda d'Anglaterra i van poder constituir el 1831 el regne independent de Bèlgica designant com a rei a un príncep Alemany, Leopold I de Saxona i així separant-se totalment d'Holanda. Altres llocs d'Europa on va haver-hi intents de revolucions liberals va ser: Alguns estats del nord d'Itàlia que van ser esclafats fàcilment per els austríacs i alguns estats alemanys que també van fracassar. Per últim l'altre intent revolucionari es va produir a Polònia que no va tenir el suport de cap país de l'Europa occidental: on la repressió per part de Rússia va ser molt dura.

Revolucions de 1848. Onada revolucionaria: Les revolucions del 48 van suposar la fi del sistema ideat per Meternnich en el congrés de Viena. Si les revolucions del 20 i del 30 havien debilitat el sistema de la restauració, les del 48 acaben enfonsant-la, però a més, les del 48 presenten una novetat, l'aparició dels ideals democràtics i el desvetllament de noves nacionalitats (països on s'havia manifestat poc el nacionalisme ara s'acaba manifestant) a més amb les revoltes del 48 la classe obrera i participarà molt més massivament, i reivindicarà mesures de caire social.

Similitud entre les revolucions de 1830 i 1848: aspiracions liberals, aspiracions nacionals, problemes econòmics i socials.

Diferències entre les revolucions de 1830 i 1848: 1830: sufragi censatari, sobirania nacional, igualtat jurídica, monarquies constitucionals o parlamentaries. 1848: sufragi universal, sobirania popular, igualtat real, república democràtica.

Que implicava el liberalisme polític i conseqüència: respecte a les llibertats ciutadanes i individuals, existència d'una constitució inviolable que determina els drets i deures dels ciutadans i governants, separació de poders.

Conseqüències per França la rev. De 1848: democràcia, règim liberal, règim democràtic.

Regnats que van suposar el retorn de la monarquia absoluta a França: Lluís XVIII (1814-1824) Carles X (1824-1830)

Què era terror blanc: la persecució contra tots els que havien distingir durant la revolució francesa i el règim bonapartista.

A qui s'atisfà el liberalisme que va triomfar al 1830?quin canvi en la monarquia francesa? Propietaris, Luis Felipe de Orleans. Sufragi censatari.