L'ÈPOCA DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA (1875-1898)

1. Sistema polític de la restauració

Sistema polític canovista:

• Supera problemes endèmics del liberalisme precedent:

• Per aconseguir els seus propòsits es planteja dos objectius:

La constitució de 1876és una mostra clara del liberalisme doctrinari.

• Caràcter clarament conservador.

• Inspirada en valors històrics i tradicionals de la monarquia, la religió i la propietat.

• Considera la monarquia com una institució superior, permanent i al marge de qualsevol decisió política.

• Monarquia com a poder moderador en la política.

• Drets del monarca: dret de vet, nomenament de ministres, potestat de convocar corts, suspendre-les o suprimir-les.

• Les corts eren bicamerals: Senat i Congrés dels diputats.

• Confessionalitat catòlica de l'Estat tot hi tolerar altres creences de les que no se'n fes manifestació pública.

Cánovas del Castillo va introduir el sistema de govern basat en el bipartidisme i en l'alternança de poder dels dos grans partits. El torn seria pacífic i garantiria l'estabilitat institucional i que posaria fi a la intervenció militar en la vida política. Quan un partit patia un procés de desgast polític i perdia la confiança de les corts, el monarca cridava al cap del partit de l'oposició per formar el govern. Aleshores es convocava eleccions amb la finalitat d'aconseguir el nombre de diputats necessari per formar una majoria parlamentaria que li permetés governar.

Exèrcit -> Subordinat del poble amb la única missió de defensar la seguretat i independència del país.

Conservadors catalans: el jurista Manuel Duran i Bas (exemple). Es situaven a la franja més catòlica i conservadora del partit, i van oposar-se a la tolerància de cultes sancionada per la Constitució del 1876 i també a la política centralitzadora de Cánovas.

Liberals catalans: l'antic progressista Víctor Balaguer (exemple). Defensaven un reformisme polític que augmentés les llibertats individuals, restés influència a l'Església i ampliés les bases socials del sistema (sufragi universal).

La fi dels conflictes bèl·lics

L'estabilitat del règim es va veure afavorida per la fi de les guerres carlina i cubana. La conseqüència immediata de la derrota carlina va ser l'abolició definitiva del règim foral. L'acabament de la guerra carlina va permetre posar fi més fàcilment a la insurrecció cubana (Guerra dels Deu Anys, 1868-1878). Com a resultat tant de l'actuació militar com de la negociació amb els insurrectes, l'any 1878 es va signar la Pau de Zanjón. Aquest tractat incloïa una àmplia amnistia, l'aboició de l'esclavitud i la promesa de reformes polítiques i administratives per les quals Cuba tindria representants a les corts espanyoles.

El retard o l'incompliment d'aquestes reformes va provocar un nou conflicte (Guerra Chiquita) i la insurrecció posterior del 1895.

2. La vida política i l'alternança de poder

Els partits polítics durant la restauració

Partits dintre del sistema:

• Partit Conservador (Cánovas).

• Grans propietaris rurals.

• Alta burgesia.

• Classes altes.

• Dissidents del carlisme.

• Partit Liberal (Sagasta).

• Unionistes d'esquerra.

• Demòcrates.

• Mitjans i petits propietaris rurals.

• Classes mitjanes.

• Burgesia urbana.

Tots dos eren partits de minories que es nutrient d'elits econòmiques. Defensaven la monarquia, la constitució, la propietat privada i buscaven un Estat liberal, unitari i centralista.

Les diferències eren que el partit conservador era immobilista, defensava l'Església i el sufragi censatari, mentre que el partit liberal defensava el sufragi universal masculí, el progressisme i l'Estat laic.

Falsejament electoral i caciquisme

El sistema del torn pacífic es va poder mantenir durant més de vint anys gràcies a la corrupció electorali a la utilització de la influència i del poder econòmic de determinats individus sobre la societat (caics).

El falsejament va constituir una pràctica habitual a totes les eleccions i es va aconseguir per mitjà del restabliment del sufragi censatari. D'aquesta manera el triomf electoral permetia la creació d'una àmplia majoria parlamentària al partit governant.

Els caics eren persones notables procedents sobretot del medi rural, sovint rics propietaris que donaven feina a jornalers i que tenien una gran influència en la vida local, tant en l'aspecte social com en el polític. Amb la seva influència, els caics orientaven la direcció del vot, agraïen amb "favors" la fidelitat electoral i discriminaven els qui no respectaven els seus interessos.

Els caics manipulaven les eleccions d'acord amb les autoritats, sobretots els governadors civils. El conjunt de trampes de falsejament s'anomena tupinada (si incloïen vots de persones mortes o s'impedia el vot a persones vives).

Desenvolupament del torn de partits

El partits conservador es va mantenir al govern des de l'any 1875 fins al 1881, en què Sagasta va formar un primer govern liberal, que va introduir el sufragi universal masculí.

L'any 1884 Cánovas va tornar al poder, però per temor d'una possible desestabilització del sistema polític després de la mort del rei Alfons XII va impulsar un acord entre conservadors i liberals, l'anomenat Pacte d'El Prado, amb la finalitat de donar suport a la regència de Maria Cristina i garantir la continuïtat de la monarquia davant dels carlins i dels republicans.

Durant la regència, va tenir lloc el període anomenat govern llarg de Sagasta, que va anar de 1884 a 1890. Els liberals van impulsar una important obra reformista per incorporar al sistema alguns drets associats als ideals de la Revolució del 1868. Es va aprovar la Llei d'associacions, la qual va legalitzar els partits fora del sistema i va permetre que entressin en el joc polític, es va abolir l'esclavitud, es va introduir la celebració de judicis amb jurat, es va impulsar un nou codi civil i es va dur a terme una reforma d'hisenda i d'exèrcit. La reforma més transcendent va ser la implantació del sufragi universal masculí, tot hi que va quedar desvirtuada amb la continuïtat dels vells mecanismes de fra i corrupció electoral.

Van tornar els conservadors, després els liberals altre cop i, finalment, els conservadors de nou. En l'últim govern, Cánovas va ser assassinat. Els partits es van anar deteriorant ja que depenien excessivament de la personalitat dels seus líders.

3. Les forçes polítiques marginades del sistema

REPUBLICANS

Desprès del fracàs de la Primera República, el republicanisme va haver de plantar cara al desencís d'una part dels seus seguidors i a la repressió governamental. L'adaptació més ràpida a les noves condicions la va protagonitzar Emilio Castelar, que va evolucionar cap a postures més moderades, creant el Partido Republicano Posibilista, el qual acceptava el joc polític de la restauració.

Un cas contrari va ser el de Manuel Zorrilla, que va fer un tomb cap al republicanisme radical i que no descartava l'acció violenta contra la monarquia. El Partido Republicano Progresista va arribar a tenir influència cap a intents fracassats d'insurrecions.

La força republicana principal a Catalunya, tot hi això, va continuar sent el Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Maragall, que als primers anys de la Restauració va practicar el retraïment electoral i va tenir divisions internes i escissions.

La reforma liberal del sufragi universal va estimular la formació de coalicions com Unión Republicana.

CARLISTES

Desprès de la derrota carlina es va prohibir de manera explícita la presència a España del pretendent Carles de Borbó. Això va sumir el carlisme en una greu crisis i el partit va trigar temps a readaptar la seva activitat a les noves circumstàncies.

Cándido Nocedal, principal dirigent carlí, va aconseguir d'estendre els cerces carlins per tot España. La renovació del partit va proposar un programa adaptat a la nova situació política que es coneix com Acta de Loredan. A partir de 1890 el carlisme va ser reconstruït amb l'aspiració de convertir-lo en un partit de masses i organitzat en assemblees locals.

4. La guerra d'ultramar

Desprès de la Pau de Zanjón els naturals de Cuba esperaven de l'administració espanyola una sèrie de reformes que els atorguessin els mateixos drets de representació política a les corts que als espanyols de la Península. L'administració no va tenir en compte les peticions.

Es creen:

• Partido Autonomista (majoritàriament integrat per cubans)

• Partido Republicano Cubano.

• Objectiu d'assolir la independència.

• Rep reconeixement d'EUA.

EUA era el comprador principal de Cuba. El president nord-americà William McKinley va manifestar la seva protesta per aquesta situació i va amenaçar de tancar les portes del marcat nord-americà als productes cubans si el govern espanyol no modificava la seva política aranzelària de l'illa.

La gran insurrecció

La insurrecció dels mambises (Guerra Chiquita) va ser derrotada l'any següent per la manca de suport, l'escassetat d'armament i la superioritat de l'exèrcit espanyol. Anys desprès va sorgir una nova insurrecció (24 de Febrer de 1895). Cánovas va enviar a Campos, qui creia que el pacíficament de la illa necessitava una forta acció bèl·lica. No ho va aconseguir i va ser substituït per Weyler. El terreny militar no era favorable als soldats espanyols per tenir lloc en una selva.

Desprès de la mort de Cánovas, el partit liberal va confiar el càrrec de Weyler a Ramón Blanco. Es va redactar l'autonomia de Cuba, el sufragi universal masculí, la igualtat de drets entre insulars i peninsulars i l'autonomia aranzelària. Però els independentistes ja comptaven amb l'ajut dels nord-americans.

L'explosió del cuirassat Maine va ser el pretext per iniciar el conflicte: EUA va iniciar una forta campanya contra Espanya i es va culpar falsament a uns agents espanyols. El govern espanyol va negar-ho, però com que sabien que tenien les de perdre, van acceptar l'últimatum sense lluita.

Desembre de 1898 es signa la Pau de París, per la qual Espanya es comprometia a abandonar Cuba, Puerto Rico i les Filipines, que van passar a ser un protectorat Nord-americà.

5. Les conseqüències del desastre del 98

Encara que la guerra va comportar pèrdues materials importants a la colònia, no va ser així a la metròpoli, on la crisi econòmica va tenir unes conseqüències limitades. Tampoc es va produir la gran crisi política que s'havia anunciat i el sistema de la Restauració va sobreviure i va assegurar la continuïtat del torn dinàstic.

Al setembre de 1898, el general Polavieja va der un manifest a favor de la regeneració política en què proposava la necessitat de dur a terme reformes de l'administració pública i una certa descentralització administrativa.

La crisi del 98 va ser una crisis fonamentalment moral i ideològica.

A Catalunya, el desastre va tenir conseqüències polítiques immediates, com ara el Tancament de Caixes, i a mitjà termini, la consolidació del catalanisme.