Què és el realisme?

El realisme és el corrent artísitc del segle XIX que s'oposa el romanticisme que entén l'art com un reflex de la realitat i es basa en la raó com a únic instrument per a entendre la realitat.

Si bé podem considerar antecedents del realisme la novel·la picaresca i la novel·la sentimental del segle XVIII, el realisme sorgeix cap a 1850 a França, que més tard es generalitzarà a tot Europa, estretament lligat a la revolució industrial i l'auge de la burgesia i a l'interès pel coneixement del món de la nova societat il·lustrada.

Característiques del Realisme oposades al Romanticisme

En l'època romàntica hi trobem un to intimista i subjectiu que dóna pas a un desig d'objectivitat més gran; el tema principal ja no és la personalitat de l'autor sinó el món que l'envolta, el qual s'observa de manera maticulosa.

La literatura reflecteix les preocupacions socials econòmiques , ideològiques que trobem en l'àmbit burgès.

Les característiques romàntiques contrasten obertament amb les característiques més importants d'aquest període:

• Rebutja l'element meravellós. Busca la realitat immediata.

• Fuig de l'exotisme del passat. Es centra en la contemporaneïtat.

• Fuig del sentimentalisme humà. Analitza la conducte humana.

• No és subjectiva. Passa a ser objectiva.

• No tracta al personatge aïlladament. Analitza al personatge i la seva situació.

Quan apareixen tendencies de signe oposat (el realisme i el naturalisme) en el camp de la prosa, l`esperit romàntic es resisteix a desaparèixer i es canvia sota diferents aparènçes que l'introdueixen una nova vida i inclus li permeten arribar a la seva veritable grandesa.

Novela realista, novela burgesa

El Realisme surgeix com a resposta artística a la profunda transformació econòmica i social que produeix la Revolució Industrial. El canvi de mentalitat es fa patent en la literatura realista, que suposa una reacció contra el Romanticisme. Davant la subjectivitat romàntica, l'interès és desplaça cap a la realitat externa , per aquest motiu aquesta corrent s'anomena Realisme. L'escritor és converteix en un espectador objectiu de la vida. El seu interès és centra en descriure la realitat cotidiana. Els defectes de la societat es denuncien amb la voluntat d'afavorir els canvis.

La burgesia és la clase social que ascendeix al poder en aquest segle. La literatura reflexa l'idologia d'aquesta classe mitjana, que és a la vegada, la protagonista i lectora de les seves pàgines.

Novela realista a Catalunya

El Realisme a Catalunya parteix dels quadres de costums i de l'influència de la literatura europea (sobretot de la literatura francesa). Els escriptors també s'interessen per la vida social contemporànea, pels processos històrics que ha comportat la Revolució Industrial.

Autors realistes catalans

Carles Bosch de la Trinxeria

Va néixer el 1831 a Prats de Molló (Vallespir) i va morir el 1897. Va començar la seva obra literària als 50 anys. La seva producció es basava en la descripció i records del món rural, del qual era coneixador de tots els secrets.

Va publicar una novela realista, L'Hereu Noradell (1889), que s'acosta, però a una actitud més idelaista i moralitzadora que la pròpia del moviment:

“Lo casal Noradell és independent de la casa dels masovers i casarius que serveixen per a l'explotació agrícola del patrimoni. Reuneix tot lo confortable d'una casa de senyors rics, oferint les convivències de casa rural i de ciutat”

Marià Vayreda

Va néixer el 1853 a Olot. Va començar la seva producció literària els 45 anys, moment en que va sentir la necessitat de deixar constància de les seves vivències.

Les seves primeres obres desciuen la seva experiència de la Guerra carlina (1872-1876) i idealitzen la vida rural ja perduda.

L'obra més destacada és La punyalada (1904), que d'escriu una relació sentimental ambientada en el marc històric del final del conflicte carlí. Destaca el tractament i la caracterització de la natura feréstega.

“És indescriptible l'aspecte infernal d'aquell espectacle. Tot era fosc, negre i paorós: en alguns punts encara s'hi sentia l'escalfor i s'hi veia espurnejar el caliu entre pilots de brossa carbonitzada. L'atmòsfera era irrespirable, en certs indrets, per la fortor de la reïna barrejada amb nassades de carn socarrimada....”

La novela realista a Espanya

La novela realista a Espanya comença amb una certa dificultat. Cap a mitjans del s.XIX arranca el desemvolupament del gènere realista en Espanya, que en les seves primeres manifestacions no tindra la profunditat ni l'anàlisi crític de les noveles que s'estàn escribint a Europa però que a finals de segle aconseguirà un gran esplendor narratiu. Entre els més destacats representants del gènere hi trobem a Juan Valera (Pepita Jiménez, 1874), Alarcón (El sombrero de tres picos, 1874) i José María de Pereda (Sotileza, 1885), educats en el romanticisme, i Emilia Pardo Bazán (Los pazos de Ulloa, 1886), Leopoldo Alas (La regenta, 1884-1885) i Blasco Ibáñez (Cañas y barro, 1902), que emprenen questions com els impediments socials a la libertat individual, la virtud i la condena del vici i introdueixen temes de caràcter regionalista. Cap a finals de la centúria aquesta fèrtil corrent conflueix en l'obra de Benito Pérez Galdós.

Galdós, observador compasiu

Galdós no es va limitar mai a la silenciosa neutralitat requerida per l'estètica de la novela realista. Ell és un gran observador amb tocs perfectes d'intuició que li permten reflexar tant les atmòsferes dels ambientes com les situacions que descriu com les fotografies de llocs i de personatges. Ell va ser l'únic dels autors d'aquest apartat espanyol que es va guanyar la vida amb la pluma. Després d'entrenar-se traduint Pickwick de Dickens, comença agafant com a tema l'època romàntica, encara que no amb esperit romàntic.

En els anys 80 Galdós s'apropa el seu propi temps i mira la realitat com una duresa, inclús científica, que l'emparenta amb el naturalisme de Zola.

Amb obres com El amigo Manso (1882) i Fortunata y Jacinta (1887), s'ha format una altre línia que es podria anomenar “experimental”, per les seves complexitats psicològiques, que després incluira La incógnita, Realidad y el Doctor Centeno.

Als anys 90 va desarrollar la Torquemada que és una caricatura lingüística. Després comença un altre grup de noveles de gran profunditat moral i religiosa: Ángel Guerra, Nazarín, Trsitana i l'escollida com el l'èxit de Galdós: Misericordia (1897).

Galdós no pretèn obtenir tesis ni resultats: és un apasionat de l'observació; el seu poder suprem és un fantàstic talent per organitzar l'acció de manera que cautivi el lector.

Clarín

Leopoldo Alas i Ureña (1852-1901), escriptor espanyol que va utilitzar el pseudònim de Clarín i que deu la seva fama a una única novela considerada com la millor novela espanyola del s.XIX: La regenta (1884-1885) és l'obra més important de Clarín i té com trama central el adulteri, tractat d'una manera com mai abans s'havia fet en la literatura espanyola. Un fragment és:

“Aquella amistad era como la de un padre joven y un hijo que le trata como un camarada respetable y de más seso. Pero además, Paco veía en su Mesía un héroe”.

La gran narrativa realista a França

La novela realista, novela per antonomàsia

La novela per antonomàsia que es la que s'escriu aproximadament des del 1830 fins l'última dècada del segle XIX sobretot a França, on l'autor més important és Balzac.

Stendhal: pasió romàntica i realisme psicològic

Va néixer en Grenoble. Fins després dels seus trenta anys el futur Stendhal no pensa ser escritor: per un altre part, les seves inclinacions i les seves lectures segueixen una linea personalíssima, que no el porta en absolut a confluir amb l'incipient Romanticisme. Pel costat negatiu odia l'estil de Chateaubriand i de la seva més important font, Rousseau.

La seva filosofia es redueix a no enganyar-se sobre els motius de les accions dels home, ni en els nostres raonaments.

Stendhaltenia un estil sec que prenia exemple del codi civil de Napoleo.

Honoré de Balzac

L'objetiu de Balzac era oferir una descripció absolutament realista de la societat francesa, cosa fascinant per l'autor. Tanmateix, la seva grandesa resideix en la capacitat per trascendir la mera representació i dotar a les seves noveles d'una espècie de suprarrealisme. La descripció de l'entorn en les seves obres és casi tan important com el desemvolupament dels personatges. Encara que els personatges de Balzac són perfectament creíbles i reals, casi tots ells estàn poseits per la seva pròpia monomania.

Un altre especte de l'extremat realisme de Balzac és la seva atenció a les prosaiques exigències de la vida quotidiana.

Entre les seves numeroses obres destaquen las noveles La piel de zapa (1831), El lirio del valle (1835-1836), César Birotteau (1837), Esplendor y miseria de las cortesanas (1837-1843) y El cura de Tours (1839); los Cuentos extravagantes (1832-1837); la obra de teatro Vautrin (1839), i les seves celèbres Cartas a la extranjera, que recullen la llarga correspondència que va mantenir desde 1832 amb Eveline Hanska.

Flaubert: el art com antídot de la realitat

A Gustave Flaubert (1821-1880) el podem situar com a introductor a la mentalitat literaria del canvi de segle. Per un altre part, la seva relació amb els termes romàntics i realistes que es basen en el rebuig i la rebaldia.

Flaubert escriu amb el refugi del seu horror a la vida: la claredat i la frases suabitzen la bruticia i l'estupidesa del món.

Madame Bovary ha resultat ser una obra de referència constant, fins el punt d'estar considerada com una obra mestra del realisme. Un fragment és:

“Por efecto de sus costumbres amorosas, Mme Bobary cambió de modales; hicieronse más atrevidas sus miradas, sus frases más libres; tuvo el atrevimiento de pasearse del brazo de Rodolfo con un cigarro en la boca, como para desafiar al mundo”.

La gran novela realista a Rússia

Rússia: la narrativa com a crítica d'un estat de coses

El retràs amb que s'incorpora Rússia al conjunt de la història europea lliura

a la seva literatura un caràcter distintiu: en el romanticisme, més menyspreable de les realitats socials, però en l'època seguent, la del realisme adquireix major importància. S'ha dit que per a Rússia el segle XIX es la seva època d'ilustració. La literatura, al formarse, no compte amb una tradició cortesana, decorativa, fantàstica i elegant: només li queda llançar-se a la crítica de la realitat.

Gógol, realista malgrat tot

El realisme narratiu l'introdueix a Rusia Nikolái Vasílievich Gógol (1809-1852), casi en contra del seu temparament donat al visionari en el món de la fantasia , i inclinacions a una religió moralist i vagament mística.

En 1832 es va donar a conéixer amb els relats reunits amb el títol Velades en un mas junt a Dikank: on el realisme i la fantasia es mesclen. El primer relat, la Feria de Sorochínets és encara un ballet còmic com en un teatre imaginari; desprès hi ha altres més diferents, fins arrivar a un plenament realista, humorístic: Iván Fiódorovich Shonka y su tía. En un altre volum, Mírgorod, els relats realistes contrasten una bella novela romàntica. En un altre volum, Arabescos, hi ha una extranya mescla amb l'absurd i la sàtira social, de curiosos tocs realistes. Aquesta línea tindrà més tard ressò, per exemple, en el Cocodrilo de Dostoievski i en Relato de un contrabajo de Chéjov. Però el més famòs en aquest relats gogolians d'extensions mig és El abrigo (Shiniel).

Goncharov, Turguéniev: l'incapacitat i la mandra

L'edat d'or de la narrativa rusa es produeix entre 1850 i 1880.

Iván Alexándovich Goncharov (1812-1891) de l qual una de les seves obres, més importants El declive (1869) presenta als seus personatges amb més frescura que Oblómov (la seva obra màxima), però no arriva a aquesta: l'argument té alguna cosa de misteri romàntic que no s'adapta al realisme.

Iván Serguéievich Turguéniev (1818-1883) era ric i noble i va ser l'escriptor d'aquells moments més inclinat al l'occidentalisme.

La novela realista a Itàlia

Itàlia: el verisme entre naturalisme i lírica: Giovanni Verga

La novelística italiana que cal anomenar realista floreix en l'últim terci del segle, en torn el concepte de verisme. En els anys 70 la novela culta i moralitzada, que havia arrivat a tenir el seu monument nacional en Los novios de Manzoni, segueix influint llargament davant de les creixents inclinacions cap a una narrativa més realista i contemporània. L'esforç per lliurar-se de Manzoni i obrir-se cap el realisme té lloc a l'ambient milanès dels scapigliati (despentinats) que inclueixen també poemes poetes i pintors.

Alfredo Oriani continua l'esforç realista. Aquest esforç es divideix en dos línies:un verisme més o menys popular, en que destaquem dos autors: Girolamo Rovetta (1851-1910) i Matilde Serao (1856-1927) i un altre de major altura no té més que un o dos grans noms: Luigi Capuana (1839-1915) i Verga, Giovanni (1840-1922), novelista, dramaturg i autor de relats breus italians, principal exponent del moviment denominat verisme, i un dels escritors italians més influients. En els seus començaments va escriure noveles seguint les tendencies de l'època; peòo el seu verdader talent va surgir quant va començar a escriure sobre els campesins pescadors sicilians. En les seves narraciones breus i en les seves noveles Cavalleria rusticana (1880), Los malavoglia (1881) i Maese don Gesualdo (1889), Verga va descriure la vida i costums dels campesins sicilians per mitjà d'un detallat, dramàtic i rígid realisme, conegut com verisme, basat en l'atenta observació, un estil que influeix notablement en els escritors i cineastes del periode posterior a la II Guerra Mundial. També va escriure una versió teatral de Cavalleria rusticana (portada als escenaris en 1884), que va constitui la base per l'òpera de Pietro Mascagni (1890).

La novela realista a Alemania

Alemania: dificultats per un realisme narratiu

S'esparava que en aquella Alemania ascendent per la Realpolitik -la política realista- i per el seu esforçat avanç científic i tècnic s'intentarà una novelística realista, anàloga la de les dos grans potències - França i Anglaterra- amb que comença a rivalitzar la nova nació. Malgrat això no va arrivar a passar això: és cert que la histografia literària aplica el realisme burgès, però ho fa sense molta convicció , tant que es diu realisme artístic.

Les formes narratives dominats no són les que França i Anglaterra han fet de curs legal, sino unes altres més pròximes als hàbits romàntics, de gran tensió lírica i poc contingut realista.

Aquesta sort de retard, o de desorientació de la narrativa germànica d'aleshores ilustrala situació general de la ment d'aquesta conjuntura.: una societat entre feudal i burgesa i la literatura en alemany, escasa, per un altre part, en tradició realista.

La novela realista a Portugal

Portugal: la distància crítica d'Eça

Dins del Romanticisme portuguès parlem de Castelo Branco, encara que una bona part de la seva obra entrava ja baix el signe del realisme.

Eça de Queirós, José Maria (1845-1900) formó parte de un grupo de intelectuals portuguesos impulsors de reformes artistiques i socials, intercedint per el realisme i el naturalisme en la literatura. Una de les seves obres és El primo Basilio (1878) que ridiculitza l'amor romàntic:

“Luisa entró en el paraíso muy contraida y contó su encuentro a Basilio. ¡Ernestito era tan bobo!... Era de temer que en qualquier ocasión se pusiera ha hablar de aquello, que dijeran la hora en que se encontraron, el lugar...”

La novela realista a Brasil

Brasil: Machado de Assis

A Brasil s'observa, en la novela posromàntica, dos etapes: una de predomini costumbrista i un altre pròpiament realista, però no sempre urbana, sinó amb motius autòctons de geografia i de clima. En el primer sentit recordem a Manuel António de Almeida (1830-1861) per Memórias dum sargento de mílicias, però en un pla molt superior apareix Joaquim Maria Machado de Assis (1839-1908) mestre en la narrativa, encara que no està clar que pugui classificar-se en l'estil realista. Don Casmurro (1900) estudi despiatat dels gelos, és considerada l'obra mestre d'Assis:

“Sancha va aixecar el cap i em va miraramb tan gust, que a mi, gràcies a le srelaciones amb Capitú, no se'm va ocòrrer besar-la al cap”

La generació seguent s'inclina a una versió del realisme més a prop a la naturalesa, el que s'ha anomenat sertanisme, pel sertao.

La novela realista a Anglaterr

L'autor realista més important de la literatura anglesa era Charles Dickens (1812-1870), novelista inglès i un dels escriptors més coneguts de la literatura universal. en la seva extensa obra, va combinar amb narració, humor, sentiment tràgic i ironia amb una àcida crítica social i una aguda descripció de personas i llocs, tan reals com imaginaris. Una de les seves obres més conegudes és David Copperfield:

“Mi única familia era una tía de mi padre, la señorita Betsy Trotwood, quién, según me contó mi madre, se casó con un hombre más joven que ella y muy buén mozo, pero más buén mozo que bueno.”

La novela realista a Hispanoamèrica

Hispanoamèrica: els europeizadors i el seu neoclasisisme

En l'època del realisme, en Hispanoamèrica, encara que hagi novelística, dificilment pot aquesta anomenar-se realista, per no haver madurat encara en aquesta societat, urbana i d'incipient industrialisme, que forma la base de tant estètica literària. Per un altre banda l'atenció del lector actual tendeix a preferir a ella: Facundo de Domingo Faustino Sarmiento i Recuerdos del pasado de Vicente Pérez Rosales.

El realisme màgic és un dels procediments utilitzats pels escritors hispanoamericans en el seu intent d'apendre i plasmar els components esencials de les terres i dels pobles dels seu continent. Gabriel García Márquez explica el sentit de la magia a partir de la realitat americana.

Cinc noveles típiques del segle XIX hispanoamericà

Elegim cinc noveles que corresponen a la conjuntura, al menys cronològic, del realisme, encara que amb major o menor càrrega romàntica: Martín Rivas (1862) d'Albert Blest Gana; Maria (1867) del colombià Jorge Isaacs; Clemencia (1869) del mexicà Ignacio Manuel Altamirano Cecília Valdés (1855) de Cirilio Villaverde i La gran aldea (1884) de l'argentí Lucio Vicente López.

Altres novelístiques europees d'aleshores

Per algunes nacions que havien arrivat a la plena personalitat literària en el Romanticisme, la novela realista és una de les primeres experiències de la madurès.

A Dinamarca, a mitjans de segle, asumeix el realisme com a versió literària del liberalisme baix el magisteri de Georg Brandes (1842-1827) .

A Noruega el narrador més famòs d'alhesores té el seu principal renom per el teatre:és Bjornstjerne Bjornson autor d'obres com Synnove Solbakken. A partir d'aquest surten altres utors com Alenxander Kielland (1849-1906) i Jonás Lie (1833-1908) realista de gran sentit descriptiu amb noveles de temes marins i laborals.

Suecia ofereiox l'aportació, no molt homogenia, respecte al sentit realista d'aquesta narrativa de Carl Jonas Almquist (1793-1866) que amb Libro de la rosa con espinas no li falta una part realista.

En canvi, a Finlàndia, animada per l'herència del Romanticisme, entra en la novela pròpiament dita amb els autors com Aleksis Kivi (1834-1872).

Islàndia participa en aquest moviment narratiu destacan Jon Thoroddsen (1819-1868) amb la novela El niño y la niña (1850).

Polonia la novela va tenir una gran importància entre el 1880 i el 1910, desprès d'un periode de de preparació en que va destacà Józef Ignacy Kraszewski (1812-1887), cultivador, al mateix temps, de la narrativa realista.

Poesia en l'època del realisme

Inglaterra: els poetes victorians

L'època anglesa que rep el nom per la seva reina Victòria no té en la poesia una expressió tan típica ni tan digna del record universal com en la novela.

L'autor realista més important a Anglaterra de poesia és Alfred Lord Tennyson (1809-1892), encara que també va cultivar altres estils. El seu segon llibre, Poemes (1832), conté poesies líricas como 'La dama de Shalott', 'Oenone', 'El palacio del arte', 'Los lotófagos' y 'Sueño de una señora'. Un fragment de los lotófagos és:

“Sóc part de tot el que he trobat/ però tota l'experiència és un arc a través del qual refulg el món no recorregut, al qual el camí/ sempre i sempre és desfà”

Portugal: el gran moment poètic

Durant la època considerada baix el signe realisme la lírica portuguesa arriva a una fase cimera, si bé no sigui propiament realista, sinó més reflexiva i mediativa en un to pessimista. Entre els poetes més importants hi destaquem Victor Hugo, Eça de Queiroz i Joao de Deus Ramos.

En general solen aconseguir un autèntic valor líric, especialment en els sonets.

Itàlia: lírica entre oratoria i realisme

El protagonista és Giosuè carducci (1835-1907), que la seva poesia conté bona dosis de retòric patriòtica. Amb ell es comença a valorar la potencialitat del realisme líric, ja que s'oposava al Romanticisme. Algunes de les seves obres són: Rimas nuevas (1861-1867), Odas paganas (1877-1889) i Rimas y ritmos (1898).

Rússia: entre esteticismo i protesta

Entre el Romanticisme i el simbolisme la poesia queda a Rússia en un segon pla. Destaquen Afansi Afanásievich Fet (1820-1892) però la seva poesia des del 1840 tendeix a la pura bellesa i l'art per a l'art.

Espanya: la poesia realista

Excepte Bécquer i Rosalia de Castro, la poesia d'aquesta època pren un to cada vegada més prosaic i retoricista, i la cultiven sobretot funcionaris i polítics per els quals la literatura és un distracció dels afers professionals.

Ramón de Campoamor és un clar exemple d'aquesta tendència prosaica en la poesi, tal com o demostra la seva frase “només el ritme ha de separar el llenguatge del vers d'allò que és pròpi de la prosa”. Va escriure tres poemes llargs de to filosòfic -Colon, El licenciado torralba y el drama universal- però la millor poesia és la de les seves composicions breus: Doloras, Peuqeños poemas, Humoradas. Al proesisma i la manca de mossió autèntica que trobem a Campoamor s'allarga a l'obra d'altres poetes de l'època, com Nuñez de Arce, Ruiz Aguliera i Manuel Reina, de versos coloristes i sonors que s'han considerat com precedent del modernisme.

El teatre en l'època del realisme

El teatre europeu, en aquesta època, no pot ser simplement etiquetat com realista.

El Romanticisme no havia tingut una època gloriosa en el teatre.

A Paris és on millor es consolida el teatre, però els seus resultats són mediòcres. El rus és el que pot tenir l'obra més llarga. Anglaterra és una imitació de França. A Alemania el realisme es només una part de la producció que millora els seus fruits.

El Realisme és el designe de copiar la realitat visible que el farà créixer.

Una consideració tècnica en quant a la posada en escena és un nou medi d'iluminació: el gas aporta un decisiu canvi: el de poder deixar la sala casi a fosques en el moment convenient perquè el públic estigui més concentrat en el diàleg de l'obra en si.

El teatre francès com autocelebració de la burgesia

S'ha de centrar l'atenció a París, en els escenaris pels que a vegades van escriure també, però en poca fortuna, els grans novelistes del realisme, com Flaubert, Balzac, los Goncourt. Allà s'estableix aquest tipu de teatre realista de la “gente bién”, que ha durat fins casi els nostres temps, com art suprem en la societat, expressió i mirall de la burgesia, que anava al teatre a veure's a si mateixa (encara que maquillada).

Vitalitat conflictiva del teatre rus: Gógol, Ostrovski

El més interesan per un lector d'avui entre el teatre europeu d'aquesta època es dona en Rúsia.

La peça més caracteristica és El inspector (1836) de Gógol. També cal destacar Turguéinev o un autor entregat exclusivament al teatre, Alexander Nikoláievich Ostrovski (1823-1886) que en un principi hereda un sentit del joc escènic en el qual van apareixent nous motius realistes i un to de naturalitat directa més dacord amb el realisme de l'època com fa en l'obra còmica Diario de un bribón.

Chéjov destreatralitzarà el teatre, fent-lo estampa líric-realista; pero Ostrovski exepcionalment trenca amb les seves fronteres còmiques per donar-nos una esplèndida tragedia sentimental, que sent plenament realista, podria ser anomenada també la millor peça romàntica del teatre rus: La tormenta.

L'escena alemana: poc realisme, en espera de l'expressionisme

En l'àmbient germànic, en canvi, el realisme, malgrat del que van posar en marxa Büchner i Grabbe no aconsegueix prosperar: cuantitativament, dominan els drames històrics o de fantasia, amb molt de mitològic o simbòlic.

Obres com La judía de Toledo o Safo... fan que comprenem que aquest món escènic no era gens realista, encara que el sentit moral de Grillparzer fos la invitació a acceptar la realitat.

El més important fou Friedrich Hebbel (1813-1863) on la majoria de les seves obres eviten un plantejament contemporàni i real com Maria Magdalena, que s'apropa a la futura època naturalista expresionista.

Altres teatres

A Espanya aquesta època realista en que el ús del vers al mode romàntic -Segle d'Or, per la incongruència amb l'acció, revela l'íntima dificultat per trobar un llenguatge a la vegada digna de ser creíble. Alguns dels autors són Ventura de la Vega i Manuel Bretón de los Herreros (El pelo de la dehesa y muérete y verás).

A Hungría s'observa que al teatre encara no ha arribat la posssiblitat del realisme.

El teatre europeu tindrà més altura amb Ibsen, Chéjov, Wilde...

decadència: del realisme al naturalisme

L'epòca del Realisme s'acava quan comença un nou corrent literàri anomenat Naturalisme a finals del segle XIX.