1·- Els nous moviments socials:

Els anomenats Nous Moviments Socials (NMS) apareixen a Europa occidental i Estats Units durant els anys seixanta del segle XX. Algunes teories assenyalen que sorgeixen a partir de les contradiccions i paradoxes del capitalisme tardà de les democràcies occidentals. Així, amb l'aparició d'uns nous valors en la societat, els valors postmaterialistes, que entren en contradicció amb els valors materialistes tradicionals, una sèrie de noves reivindicacions comencen a prendre forma i importància dintre dels Moviments Socials. Aquestes reivindicacions ja no van tan dirigides a causes materials com podien ser les condicions laborals: sal·lari, entre altres, que s'emmarcaven en les línies tradicionals de classe o religió sinó que apunten més aviat cap a la qualitat de vida, la protecció del medi ambient, la afirmació de certes identitats, etc.

Així doncs, nous conflictes s'incorporen en la vida política, distanciant-se dels conflictes que tradicionalment s'havien intentat resoldre des de la política i, de la mateixa manera, les classes mitjanes acomodades són les que prenen més paper en aquests nous moviments, deixant de banda l'enfrontament tradicional entre classe obrera i burgesia propi del capitalisme tradicional.

Els NMS prenen forma a través d'iniciatives d'intervenció pública, destinades a superar la falta de resposta de les institucions tradicionals a les noves demandes i reivindicacions.

En una primera fase, durant els anys seixanta i setanta, els NMS s'atribueixen a moviments de caire progressista i contestatari i apareixen en les democràcies occidentals d'Europa i Estats Units. Tot i així, a partir de principis dels setanta, les formes d'expressió, mobilització i reivindicació que fins llavors havien près aquests moviments són adoptades també per grups de tendències conservadores i de dretes. Així, sectors com la ultra-dreta més xenòfoba i racista també passen a organitzar-se i funcionar com a Nous Moviments Socials. De la mateixa manera, aquests s'extenen també pel territori, passant a prendre importància en països en vies de desenvolupament o inclús en estats autoritaris, on fins llavors no havia tingut presència destacada.

Com a trets comuns dels NMS pel que fa a la seva organització o manera d'actuar trobem que:

S'han caracteritzat per la seva estructura lleugera i poc estable. Es distancien d'altres actors polítics colectius com poden ser els partits i els grups d'interès en el seu rebuig a la jerarquització i burocratització. Ben al contrari, s'organitzen, generalment, de manera assembleària i democràtica, on la militància és voluntària i la participació és directa. Pel que fa als càrrecs de responsabilitat, generalment són provisionals i rotatius, fet que dificulta el reforçament de la seva estructura.

Aquesta poca estabilitat estructural ha provocat, en alguns casos la fragmentació i divisió d'aquests, que s'han estructurat en forma de xarxa de grups de dimensió molt variable. En altres casos, els grups han intentat adoptar estructures més consistents i estables, i per tant més jerarquitzades, per tal d'assegurar-se un lloc en les institucions.

Josep M. Vallès assenyala tres fenòmens col·lectius dintre dels Nous Moviments Socials:

-En primer lloc, el que serien els moviments socials en el sentit més ampli, és a dir, una sèrie de grups articulats que comparteixen uns valors però que no constitueixen una organització única ni un programa únic d'actuació. Dintre d'aquests es podrien incloure els nombrosos moviments ecologistes, pacifistes, feministes, homosexuals, etc.

-En segon lloc tenim ja agrupacions més organitzades i estructurades. Aquestes poden actuar en competència o combinació amb grups d'interès i partits polítics, i se les coneix amb el nom de “moviments socials organitzats”. Dintre d'aquests es poden incloure una gran varietat d'Organitzacions No Governamentals (ONG), ja siguin de caràcter local o internacional, com per exemple Greenpeace, Amnistía Internacional, Intermón-Oxfam, entre moltes altres.

-Finalment, el tercer grup el formen els anomenats “single-issue movements”, és a dir, grups d'acció amb un objectiu únic. Així, aquests moviments estàn motivats per una problemàtica concreta, i desapareixen un cop resolta aquesta o quan perden la capacitat d'atreure l'atenció de la gent. Campanyes per la prohibició de les mines anti-persona, per la condonació del Deute Extern als països subdesenvolupats o inclús mobilitzacions veinals per evitar la col·locació d'una antena de telefonia mòbil són exemples d'aquest tipus de moviments socials.

Pel que fa a les formes d'actuació, els NMS generalment neixen de la desconfiança o el rebuig cap als canals polítics institucionals i les formes convencionals. Això els porta a dur a terme formes d'activitat no convencionals, que poden anar des d'accions espectaculars - cadenes humanes, acampades, etc- fins l'anomenada “acció directa”, dotada ja de cert grau de violència i/o coacció, passant per nombroses formes de mobilització, desobediència o resistència civil.

Cal destacar que sigui quina sigui la seva actuació, procuren obtenir una bona repercussió mediàtica que faciliti el coneixement de les seves reivindicacions en la opinió pública, així com la mobilització de la mateixa a favor d'una determinada causa.

Directament relacionat amb aquest interès per la difusió mediàtica, i també per la desconfiança que sovint senten cap als mitjans de comunicació convencionals, alguns NMS opten per crear els seus propis espais de difusió, ja sigui en forma de butlletins, diaris, octavetes, etc, o bé mitjançant mètodes d'abast més ampli, com serien les Ràdios Lliures.

No es descarta tampoc que els NMS optin, en alguns casos, a formes d'intervenció política convencionals, fet que sovint implica la col·laboració entre aquests moviments i els actors polítics convencionals per tal d'aconseguir els seus objectius.

Finalment, cal destacar la doble funció social d'aquests Nous Moviments Socials: Per un costat són clars instruments de participació política. Apareixen, així, per a molta gent com la única via d'expressió i participació política possible, ja que es veuen desplaçats de la vida política convencional.

Per altra banda, funcionen com a mitjà per expressar o reivindicar públicament una identitat personal o col·lectiva, amb voluntat de reafirmar-se davant d'altres identitats dominants. Aquest seria el cas, per exemple, dels grups d'alliberament sexual (gais, lesbianes, transexuals, etc) que reivindiquen la seva llibertat i plenitud de drets enfront dels valors hetero-sexistes dominants en la societat.

2.- Les Ràdios Lliures com a Nou Moviment Social. Formes d'organització i valors:

Dintre del gran entramat de Nous Moviments Socials, les Ràdios Lliures (RRLL) prenen un paper molt destacat: per una banda serveixen de portaveu i mitjà de difusió de molts NMS, de perfils i característiques molt variades (des d'ecologistes o pacifistes fins a grupúsculs d'extrema dreta, entre molts d'altres); i per l'altra poc a poc es van afiançant com a Nou Moviment Social per sí mateixes, amb unes reivindicacions pròpies que són el dret a la llibertat d'emissió com a forma de llibertat d'expressió, és a dir, exigeixen poder utilitzar les ones radiofòniques lliurement per tal de fer sentir la seva veu sense cap mena d'intermediari que els pugui condicionar segons interessos polítics o econòmics exercint, així, el seu dret constitucional a expressar-se lliurement utilitzant tots els mitjans al seu abast.

Així, les Ràdios Lliures encaixen en l'esquema de Nous Moviments Socials tan pel que fa als valors sobre els quals es creen, i que es veuen reflectits en el contingut de la seva programació, com també pel que fa a les seves formes d'actuació i organització. Referint-nos als valors, les Ràdios Lliures apareixen com un mitjà d'expressió enfrontat al monopoli estatal de les ones radiofòniques, i de la informació en general, i amb l'objectiu de d'oferir una informació lliure de censures i controls, així com, a la vegada, alternativa, és a dir, centrada en aquells aspectes socials o persones “marginades” o excloses de la societat:

“Les Ràdios Lliures sorgeixen com una necessitat de portar la comunicació al marc quotidià i com una lluita contra el monopoli i la centralització de la comunicació (...) ens definim com a ràdios al marge de tot compromís que no sigui el de difondre la realitat sense retalls ni limitacions. Les Ràdios Lliures pretenen potenciar tota una pràctica de comunicació basada en un enfrontament radical contra tot tipus de relació social de dominació i, per tant, donem suport a una forma de vida alternativa.”

Així doncs, si s'analitzen les característiques, abans exposades, dels Nous Moviments Socials, es poden establir una sèrie de paralelismes amb les RRLL:

Aquestes estan dotades, com a NMS que són, d'una estructura poc ferma i estable. Funcionen de manera assembleària, l'Assemblea és l'òrgan màxim de decisió i qualsevol persona que hi estigui interessada té el dret a participar-hi, i a tenir-hi veu i vot. A banda de l'assemblea, per garantir un millor funcionament, les Ràdios Lliures generalment estan dotades d'una sèrie de Comissions (de programació, de propaganda, de tresoreria, etc), on els càrrecs ocupats dintre de les mateixes són provisionals i rotatius per evitar una especialització de cada persona dintre del col·lectiu, i garantir així la igualtat de drets i deures de cadascú. Les mateixes Ràdios Lliures es defineixen com autogestionades i autònomes, és a dir amb una participació directa que pretén potenciar la unificació dels conceptes emissor/receptor i al marge de tot grup de pressió polític o econòmic que pugui alterar el missatge; i, evidentment, de caràcter no professional.

Per tal de garantir aquesta independència i autogestió de les Ràdios Lliures, i actuant en conseqüència amb la seva idea de comunicació no lucrativa, aquestes es declaren totalment en contra de fer servir publicitat com a mitjà de gestió, optant per altres mitjans de recaudament com són les quotes als socis o les activitats que duguin a terme (concerts, dinars populars, etc). També reivindiquen un registre de freqüència especial per a les emissores lliures, és a dir, que se'ls cedeixi un espai en la Freqüència Modulada (FM) on hi puguin emetre lliurement, sense trepitjar a cap altra emissora comercial ni ser trepitjats per aquestes o per l'estat.

Pel que fa als mitjans d'acció o reivindicació utilitzats per les RRLL, aquests s'inclouen, pràcticament en la seva totalitat, en les formes d'acció política no convencionals. A causa del seu rebuig, per una banda, a les formes convencionals i, per l'altra, a que generalment es troben excloses de les mateixes, les Ràdios Lliures opten per fer sentir la seva veu lliurement, al marge de qualsevol control. De la mateixa manera, a l'hora de reivindicar els seus drets i donar a conèixer la seva lluita opten, en general, per mobilitzacions, acampades o concerts. Aquest fet es veurà clarament quan parlem de l'otorgament de llicències d'emissió per part del govern del PSOE: La gran majoria de Ràdios Lliures es negarà a demanar-les i, de les poques que ho facin, la majoria es veuràn excloses del dret a utilitzar les ones radiofòniques.

També per la funció social que desenvolupen, les Ràdios Lliures es poden incloure dintre dels Nous Moviments Socials ja que, per una banda són un mitjà d'expressió i participació per a molta gent que es veuria exclosa dels mitjans comunicatius i participatius convencionals i, per tant, no podria fer sentir la seva veu; i per l'altra també poden fer de portaveus o representants de grups o minories socials que reivindiquen la seva identitat. Així, des de col·lectius com el gai-lesbià, fins al feminista passant més recentment pels zapatistes es poden veure representats mitjançant les RRLL, convertint-se aquestes en un mitjà d'expressió que els permeti qüestionar el patriarcat, el neoliberalisme i qualsevol altre valor o sistema dominant en la societat global i reivindicar el seu dret a la identitat pròpia enfront del pensament únic imposat. Un manifest de la Coordinadora de Ràdios Lliures de Barcelona expressa clarament perquè apareixen i quins són els seus objectius:

“En una societat que té una realitat altament centralitzada i uniformada per la informació, on els mitjans privats i públics de comunicació són poder i estan al servei del poder, les ràdios lliures sorgeixen davant la necessitat i el dret que tota persona i col·lectiu té a expressar lliurement opinions o a criticar i oferir alternatives a tot allò que ens afecta directament o indirecta.”

Finalment, crec que és important establir la diferència entre “ràdio il·legal” i “ràdio lliure”. Durant la dècada dels 80 hi havia un gran nombre d'emissores que emetien sense llicència, és a dir, de forma il·legal. Malgrat això, no totes aquestes es podien incloure en la classificació de “Ràdios Lliures”, ja que no compartien ni els valors ni els mètodes d'organització i actuació. Per les seves característiques es poden establir tres tipus d'emissores “il·legals”:

-Les ràdios municipals, creades i potenciades pels ajuntaments, que van ser les primeres a entrar en el marc de la legalitat.

-Les emissores independents, nascudes amb el suport de petits comerciants, considerades per les grans cadenes la competència deslleial. Éren emissores amb un funcionament similar al de les ràdios comercials privades (ràdios lucratives que utilitzen publicitat per gestionar-se), però emetien al marge de la llei. La gran majoria d'aquestes van ser precintades per la Generalitat.

-Finalment, les Ràdios Lliures o comunitàries, vinculades a sectors populars i alternatius situats en la perifèria social. Aquestes ocupàven el que s'anomena tercer sector, situat entre la ràdio privada i la institucional i plantegen la ràdio com a ús social, proposant una participació activa de l'oient, impulsant així una comunicació col·lectiva, lluny de posicions comercials i partidistes.

Així doncs, a part d'actuar al marge de la legalitat, les Ràdios Lliures es distingien de la resta per la seva funció clarament social, al marge d'interessos lucratius i dels interessos dels partits polítics majoritaris.

Exposats els valors i la organització de les Ràdios Lliures, veiem ara com apareixen a l'Estat espanyol i quina és la seva evolució dintre del context sòcio-polític dels últims 20 anys:

2.1.- Història de les Ràdios Lliures. Aparició i evolució a l'Estat espanyol.

Les Ràdios Lliures europees apareixen en la Freqüència Modulada inicialment a França i Itàlia. El 3 de Març de 1978 a París va tenir lloc una trobada de Ràdios Lliures, anomenada Alfredo 78 ja que estava organitzada per ALO (Association pour la Liberation des Ondes) i FRED (Federazione di Radio Emitenti Democratiche). A més de col·lectius de RRLL italianes i franceses, van assistir-hi altres procedents d'Espanya, Bèlgica i Almenya. Com a resultat d'aquesta primera trobada trobem la fundació de la Federació Internacional de Ràdios Lliures.

Centrant-nos en l'estat espanyol, per aquelles dates encara no hi havia cap emissora d'aquest tipus emetent. Tot i això, els participants d'Alfredo 78 pretenien conèixer millor l'experiència a la resta d'Europa per tal d'iniciar un projecte de RRLL a Espanya, concretament a Barcelona. Així, un mes després de la trobada, a la capital catalana va sorgir un nou col·lectiu, Ona Lliure, amb un projecte de Ràdio Lliure.

A tall d'anècdota, i per tal de veure la intenció d'emetre informació que no tenia cabuda als mitjans de comunicació oficials, el primer comunicat emès per aquesta emissora va ser ni més ni menys que d'E.T.A. Enmarcat en unes jornades antirrepressives, Ona Lliure va emetre un comunicat de l'organització armada que el govern espanyol havia prohibit difondre pels canals d'informació convencionals i feia referència a un atemptat contra càrrecs militars que s'havia comès a Madrid.

Després d'aquesta i altres primeres emissions experimentals, l'emissora s'afiança al barri barceloní del Poble Sec i comença a emetre, ja de manera estable, en el 95.7 de la fm. Cal destacar la repercussió que l'emissora va tenir al barri, on molta gent va col·laborar-hi espontàniament, donant lloc a debats d'opinió molt variats en les primeres hores d'emissió, des dels jubilats del barri que volien dir la seva sobre les pensions, fins a un grup de metges que opinaven i devatien sobre l'eutanàsia.

L'objectiu d'Ona Lliure era el d'oferir un tipus d'informació que no es podia trovar en els mitjans oficials a causa dels controls polítics, econòmics i legals als que estaven sotmesos, així com donar veu a aquelles persones que no tinguéssin cabuda en els mateixos:

“Entenem com a objectiu prioritari i global (...) donar la paraula a la gent, amb majúscula. És a dir, a totes aquelles persones que no tenen en la vida l'oportunitat d'expressar-se a través d'un mitjà per a comunicar-se en el vertader sentit, amb la resta.”

La reacció de l'estat no es va fer esperar, i als pocs dies d'emissions estables es presenten tres membres del Ministeri de Cultura i dos agents de la policia al local i precinten una antena i un amplificador lineal. El col·lectiu radiofònic, però, no es creua de braços i denúncia el precintament ja que aquest no s'havia fet seguint mètodes legals. A més, Ona Lliure segueix emetent des de llocs indefinits, arribant a col·locar amplificadors a la Rambla per tal que els vianants la sentíssin, ja que l'emissor no havia estat precintat. Així, durant els dos següents mesos es produeixen dos precintaments més amb les conseqüents irrupcions de la policia al local des d'on s'emetia, una de les quals va quedar enregistrada en directe. Els càrrecs contra la Ràdio Lliure cada vegada són més durs, arribant a acusar-los de “desacato a la autoridad y grave alteración del orden público”.

El més important, però, és la mobilització que Ona Lliure va aconseguir, fent que moltes persones i col·lectius es solidaritzéssin amb la seva lluita per la llibertat d'emissió com a forma de llibertat d'expressió. Un exemple d'aquesta mobilització va ser una festa que es va fer al Parc de la Ciutadella de Barcelona, on participaren 4000 persones. A l'acabar la festa els esforços dels col·lectius que s'hi havien solidaritzat permeten el naixement de ni més ni menys que tres ràdios lliures més: La Campana, situada al barri de Gràcia i que funcionarà com a ràdio de barri; Contraràdio, la funció de la qual és bàsicament la contrainformació per tal de contrastar la que es dóna en els mitjans de comunicació oficials; i finalment La Maduixa, situada a Granollers i que apareix inicialment com una emissora musical alternativa.

Així doncs, les RRLL a Catalunya no només havien pres un paper important dintre dels moviments socials, sinó que s'expandien, responent a cada tancament amb una o vàries inauguracions. Els quatre col·lectius que existien fins al moment van organitzar la I Trobada de Ràdios Lliures de l'Estat Espanyol (1979), agrupant també a col·lectius amb projectes de començar a emetre a curt termini. En aquesta trobada es van establir lligams de cooperació entre els diferents col·lectius d'arreu de l'estat i es va plantejar el paper que havien d'assumir les ràdios lliures com a emissores de contrainformació. Aquest primer contacte va donar peu, mesos després, a la II Trobada de Ràdios Lliures, centrant-se ja en campanyes per la llibertat d'emissió i d'expressió, a les característiques que havia de tenir la programació, i a com fer front a la repressió estatal (els precintaments i tancaments d'emissores).

Cal dir que aquestes trobades no van ser en va, ben al contrari, en poc temps s'inauguraven un gran nombre de noves emissores “lliures”, per exemple Ràdio Estel i Can Serra a l'Hospitalet, Ràdio Llibertina a Sants i Ràdio Galena, Ràdio Castanyuela al País Valencià. Les dues últimes, però, es quedaràn en projecte i no arribaràn a emetre. Tot i això estableixen un precedent important per a les futures Ràdios Lliures al País Valencià.

Els tres anys següents (1980-1982) es van caracteritzar per la brutal expansió del fenòmen de les RRLL, així com per una repressió que creixia proporcionalment al mateix. Continuen els precintaments de les emissores (Ona Lliure és precintada per quarta i última vegada), tot i que ara els mètodes policials i judicials s'endureixen, detenint i jutjant els membres dels col·lectius i, en alguns casos -com és el de Satorra Iratia, a Tolosa-, arribant a aplicar-los la Llei Antiterrorista.

Lluny de frenar-les, la repressió exercida contra les Ràdios Lliures fomenta encara més la seva cooperació, i no deixen d'aparèixer emissores arreu de tot l'estat espanyol, de característiques i durada diferents, però que fan evident la voluntat de crear un espai radiofònic lliure de controls institucionals, polítics, etc. Així, durant aquest període hi ha un gran nombre d'emissores que surten a la llum, paral·lelament a la gran quantitat de les mateixes que són tancades per la policia. Inclús des de sectors polítics oposats s'utilitza el nou mitjà radiofònic, ja que es veu com una opció viable de difondre unes idees i valors que no tenen cabuda en els mitjans convencionals. Per exemple, des del sindicat Comissions Obreres s'engega un projecte de ràdio: Ràdio Obrera; així com també des de la extrema dreta es crea “La voz de la españa nacional“, tot i que aquesta serà ràpidament precintada. Tot i això cal dir que aquestes dues no entrarien en la definició exacta de Ràdio Lliure, bàsicament a causa de la seva organització jeràrquica.

Entre les noves Ràdios Lliures que apareixen destaquen per la seva relativa estabilitat i el seu ressò i abast geogràfic: Ràdio P.I.C.A (Promoció Independent Coordinació Artística) que pretén abastar tot Barcelona, Ràdio Gavina a Ciutat Vella i nous col·lectius a Horta, Santa coloma i Sant Adrià que, sumats a les ràdios ja existents a Barcelona, formaràn una Coordinadora de Ràdios Lliures.

Pel que fa al País Valencià, destaquen Ràdio Klara, emissora lligada a la CNT que es definia com a “anarquista, lliure i llibertària”; i Ràdio Puça, vinculada als sectors independents d'Esquerra Unida del País Valencià.

Com a prova de la conscienciació i suport que havien aconseguit les primeres Ràdios Lliures de Barcelona, la Unió de Periodistes de Madrid va lliurar, al 1980, un premi a la Llibertat d'Expressió a la recentment desapareguda Ona Lliure. Això va permetre que, en rebre el premi, membres del col·lectiu llegíssin un comunicat on acusaven a la direcció de RTVE i al governador civil de Barcelona de “tapar-los la boca”, donant a conèixer encara més la seva lluita per l'alliberament de les ones.

Pel que fa a la interrelació i cooperació entre col·lectius, en aquests anys es van dur a terme vàries trobades, tan d'àmbit nacional com local. Per exemple, a Barcelona s'organitza una Trobada de Ràdios Lliures de la ciutat i cinturó, on es definiràn les Ràdios Lliures com a “aquelles que no entren dins dels esquemes ni els mitjans institucionals; una alternativa dins dels mitjans de comunicació social tradicionals”. D'altra banda, ja a nivell estatal, es faràn dues trobades de Ràdios Lliures més, a Saragossa i Iruña respectivament. En aquestes els col·lectius es marcaven com a objectiu comú el fet d'assolir la plena llibertat d'expressió mitjançant l'ús lliure de les ones i plantant cara conjuntament al monopoli i la repressió estatals. També manifestaven el seu rebuig a les concessions de llicències d'emissió que havia iniciat el recentment format govern espanyol del PSOE, en el que s'hi havien dipositat espectatives de canvis en la legislació des dels col·lectius radiofònics, tot i que finalment van considerar que, mitjançant les llicències, duia a terme un intent de donar més poder legítim a les emissores “oficials”, deixant de banda de la radiodifusió a les Ràdios Lliures a causa del contingut alternatiu i contrainformatiu de la seva programació. A només dues Ràdios Lliures els seràn concedides les llicències d'emissió (Ràdio Klara i la Coordinadora de Ràdios Lliures de Madrid), fet que portarà a la resta de col·lectius a mostar la seva desconfiança i rebuig a la mesura del nou govern. A més, les mesures repressives s'emmarquen ara en la L.O.T (Ley de Ordenación de las Telecomunicaciones), llei creada per tal de regular l'accés a la Freqüència Modulada, evidentment de caire restrictiu per a les RRLL.

Arribem ja a mitjans de la dècada dels 80. La repressió contra les Ràdios Lliures continua, mitjançant precintaments, expedients i altres mesures legals alhora que l'activitat de les mateixes no para de créixer i reforçar-se, apareixent moltes emissores noves en ciutats i comunitats on encara no hi tenien presència (com és el cas de les Illes Balears amb Ciutat Ràdio i Ràdio Activitat) i cooperant entre elles en vàries trobades i Coordinadores estatals de Ràdios Lliures. En aquests anys (1982-85) el govern socialista continua otorgant llicències d'emissió a ràdios privades, municipals i altres, tot i que exclou les Ràdios Lliures de tenir llicència per a emetre legalment. Això provoca que, en els comunicats elaborats en les trobades, aquestes es reafirmin en el rebuig a les llicències, que són vistes com una estratègia més per perpetuar el monopoli estatal de les ones radiofòniques, donant llicència només a aquelles emissores que, des de l'estat, interessa que les tinguin pels continguts que emeten i els sectors que representen. Així, un fet destacat de mitjans dels 80 és aquesta diferenciació que s'estableix des de les mateixes Ràdios Lliures respecte altres ràdios, no totes comercials, establint una sèrie de valors i sistemes d'actuació que les distingeixen, reafirmant-se en el sistema assembleari i la autogestió i total independència respecte qualsevol tipus d'interès polític o econòmic i convidant a totes les emissores a seguir-los i a mantenir-se al marge de les llicències que, per a elles, suposàven entrar en el joc de l'estat i a sumar-se a la reivindicació d'un “segment de banda” per a les Ràdios Lliures o, el que ve a ser el mateix, l'exigència que se'ls permeti emetre lliurement en dials no ocupats de la FM.

Per altra banda, cal dir que les Coordinadores de Ràdios Lliures de Catalunya, Euskadi i Galícia comencen a establir com a consigna a seguir el fet d'emetre en les llengües pròpies d'aquestes autonomies per tal de fomentar-ne l'ús. Aquesta consigna, evidentment, no serà seguida al peu de la lletra per totes les RRLL sinó que, depenent del perfil ideològic de cada una, tindràn un seguiment més o menys destacat. Un exemple d'emissora lliure de les que es va marcar com a objectiu defensar i fomentar la llengua catalana és Ràdio Pessic, que emet al País Valencià i es defineix com a ràdio “nacionalista, progressista i alternativa”. El contingut de la programació de col·lectius com Ràdio Pessic serà molt diferent d'altres com “Ràdio Llibertària” que, encara que també emet des de València, ho farà des d'una perspectiva anarquista, propera a la CNT, i per tant no donarà tanta prioritat a la llengua catalana, centrant-se més en aspectes de moviments socials i obrers. Per tant, dintre de la programació de les RRLL trobem temes cada cop més amplis. Així, mentre en els seus inicis éren bàsicament el mitjà d'expressió i difusió de moviments socials concrets, com l'ecologista, o inclús d'accions reivindicatives concretes (manifestacions antinuclears, etc), cada vegada les RRLL representen a un entramat més heterogeni de sectors i moviments socials, fet que a la vegada permet establir i distingir diferents perfils o tendències dintre de les mateixes.

A finals de la dècada dels 80, la situació per a les Ràdios Lliures comença a complicar-se encara més. Les mesures legals per restringir la seva emissió s'endureixen. Apareix el “Plan Técnico de Radiodifusión con Modulación de Frecuencia”, una nova mesura del govern del PSOE per excloure de les ones radiofòniques les RRLL. La repressió comença a tenir un fort impacte en els col·lectius i hi ha una sèrie d'emissores que desapareixen en massa per no poder fer front a la situació que se'ls presenta, ja que, en la majoria de casos, no disposen de recursos econòmics ni suficient nombre de socis com per continuar emetent en una situació tan adversa.

Així, durant la dècada dels 90 encara noves emissores apareixen a la Freqüència modulada en ciutats on no hi éren presents. Aquest és el cas, per exemple, de Terrassa, on hi apareixen amb força tres col·lectius que decideixen fer sentir la seva veu utilitzant les ones. Ràdio Kaos, situada al barri de Ca n'Anglada, vinculada inicialment a les Joventuts Comunistes i que pretén funcionar com una ràdio de barri; Ràdio Tse-Tse, amb un perfil més llibertari i un abast de tota la ciutat i Ràdio Barraka, d'un abast més reduït i programació bàsicament musical.

Tot i això, el que deu anys abans va ser un “boom” de Ràdios Lliures es converteix en una situació molt complicada i cada cop es poden escoltar menys emissores lliures al dial. Per altra banda, però, la situació a la que estan sotmeses també provoca que les Ràdios Lliures que han resistit, i les que han començat recentment, tinguin una estructura més ferma que les anteriors per tal de poder plantar cara a les mesures repressives de tot tipus a les que s'enfronten.

Al 1995, amb l'entrada en vigència del Nou Codi Penal (malauradament famós pel reforçament de l'aparell repressiu que implicava en temes de moviments socials) la situació de les RRLL acaba d'empitjorar de manera extrema: el que fins ara era una pràctica perseguida però “al·legal”, és a dir, sense penes de presó imposades pel fet d'emetre sense llicència, es converteix en un delicte perseguit per la llei amb unes multes i penes de presó molt importants. Les Ràdios Lliures ja són il·legals, i tots els seus col·laboradors poden ser detinguts, jutjats i condemnats en qualsevol moment.

A partir d'aquest moment, es redueix quantitativament i de manera destacada el nombre de militants i socis d'aquests col·lectius. Les ràdios que decideixen continuar emetent ho han de fer des de la consciència del que això suposa: estar cometent un delicte. Per continuar la seva activitat molts col·lectius han de buscar algun tipus de cobertura legal, que poden anar des de l'emissió des d'un lloc indefinit i variable, a fer que constin com a membres persones totalment insolvents tenint en compte la possibilitat de ser multats, etc. Centrant-nos en el cas de Ràdio Tse-Tse de Terrassa, que he viscut personalment encara que no des dels inicis, aquesta va optar per buscar el recolzament legal de l'Associació de Veïns del segle XX, el barri on està situat el local de l'emissora i, per evitar possibles sancions econòmiques, es va nombrar director un membre insolvent. La reacció de la justícia no es va fer esperar, la sanció va anar dirigida directament al president de l'Associació de Veïns, amb una multa de ni més ni menys que un milió de pessetes i l'amenaça d'iniciar un procés judicial contra ell. A més, varies vegades va ser precintada per agents de la policia acompanyats de funcionaris de Telecomunicacions, i va arribar a emetre des d'una furgoneta per evitar la localització de l'emissor.

Malgrat tot, Ràdio Tse-Tse va desobeïr l'ordre de pagament de la multa i les amenaces de processos judicials, i continuà emetent fins al gener del 2001.

La seva desaparició de la FM, de la mateixa manera que moltes altres ràdios no va venir, curiosament, forçada per la repressió estatal, sinó que va haver-hi un altre element que, fins llavors, no havia suposat un gran impediment per a les RRLL: la fusió dels grans grups informatius i el poder que aquests prenien. Autèntics monstres del negoci de la informació apareixen ara com a principals enemics de les emissores lliures, ja que la seva pressió i les accions legals que porten a terme són, inclús més poderoses que les que es duien a terme des del propi estat. En el cas concret de Ràdio Tse-Tse, l'emissora comercial Radio Club 25 va ser l'encarregada d'impulsar el seu tancament, obligant-la a treure l'antena d'on la tenia col·locada per emetre i forçant el seu tancament definitiu després de més de 10 anys de funcionament.

Davant d'aquesta situació, que ni molt menys va ser exclusiva de ràdio Tse-Tse, un gran nombre de Ràdios Lliures han d'abandonar la seva emissió des de les ones radiofòniques i substituir la Freqüència Modulada per un sistema molt més lliure de controls i que els suposa nous horitzons per a l'emissió lliure: Internet.

Així, l'entrada al nou mil·leni apareix per a les RRLL com una etapa de transformació total, ja que la gran majoria es veuen obligades al que es diu “renovar-se o morir”. Aquest fenòmen, però, encara és molt recent i, tot i que algunes emissores ja porten anys emetent a través de la xarxa, encara no s'ha pogut fer un balanç fiable dels resultats i les oportunitats que això suposa.

Des d'aquí, molta sort per a tots/es els que segueixen endavant amb la lluita per la llibertat d'expressió.

3.- Bibliografia:

·CASTELLS, Manuel. La era de la información: Economía sociedad y cultura. Vol.2 El poder de la identidad. Alianza Editorial. Madrid, 1998.

· DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Les Ràdios Lliures, una pràctica alternativa. Terra Verda, 1985.

· DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Ràdios Lliures. Retalls. Terra Verda, 1989.

· FERNANDEZ, F. “Hacia un marco teórico para el estudio de los nuevos movimientos sociales”. Paidós. Barcelona, 1994.

· VALLÈS, Josep M. Ciencia Política. Una introducción. Editorial Ariel. Barcelona 2000.

Com són l'interaccionisme simbòlic de Herbert Blumer o el funcionalisme estructural de Talcott Parsons.

VALLÈS, Josep M. Ciencia Política. Una introducción. Editorial Ariel. Barcelona 2000.

A: DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Les Ràdios Lliures, una pràctica alternativa. Terra Verda, 1985. Pàgina 84.

A: DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Les Ràdios Lliures, una pràctica alternativa. Terra Verda, 1985. Pàgina 82.

Més adequat seria parlar d'emissores “al·legals” ja que, fins al 1995, la seva activitat no estava tipificada per la llei com a delicte. Tot i això, se les perseguia de totes maneres acusant-les d'altres càrrecs com “perturbació de l'ordre públic”.

A: DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Les Ràdios Lliures, una pràctica alternativa. Terra Verda, 1985. Pàgina 34.

A: DOLÇ, Mavi; SANCHIS, Vicent; DEÓ, Francesc J. Les Ràdios Lliures, una pràctica alternativa. Terra Verda, 1985. Pàgina 65.