Es una noia que es diu Bet i viu a un poble del Pirineu Catala. Quan estan en el museu del poble beu un canut de les agulles de cosir i beu que es mou. Prepara un pla per agafar-ho del museu. Cuan l'agafa l'obre i surten com uns fullets i comencen a dir que farem que direm, llavors la Bet li mana ordres I procura que ningu els begi. Un dia cuan esta a barcelona asaguda en una terrasa amb el Lu un home li agafa la bosa on portaba el canut dels minairons. Des de leshores mai la tornat a beura i com que els minairons no poden tenir el mateix amo despres de perdrels ya no se la trobat mai i lla vors es quan escriu la novel la.

3.2 Estructura.

Plantejament: Una noia dels pirineus catalans que es diu Bet. Es una noia de tretze anys. Ella diu que es una noia que no esta ni entre els notables ni entre els suficients, aixo l'emprenya molt. Nus: L'ultim dia d'escola de les bacances de nadal tota l'escola van al museu del poble. Mentre pasejaba la Bet es ba para en una vitrina del museu i en el fulleto d'informació posava canut de minairons i deia la llellenda que qui feia obrir el canut surtien uns fullets i els i tenies q manar treball perque si l'obries i no els i manabes feina et mataben. La Bet ba veure que el canut es movia, la Bet el volia pero no sabia com aconsegirlo. Es ba informar amb el guarda del museu i tambe al seu padri. Tothom li deia que no era mes que una llegenda i res mes. La Bet prepara un pla per robar el canut dels mineirons per fer-ho necesitava l'ajut de un noi que anava a la seva mateixa escola i que la bet li agradaba a aquell noi, aquell noi es deia l' Iu. A les dotze de la nit l'Iu auria de trucar al museu fentse pasar pel cap del bombers i li diria que avia vist foc al seu megatzem i mentres la Bet mirava com s'ananava a mirar la Bet va aprofitar i va agafar el canut i s'en va anar a casa seva pel cami mayor encara i avia festa de la cabalgada de reis. Li va donar les gracies a l'iu i s'en va anar cap a casa. Cuan va arribar nomes estaba la padrina a casa seva i ia era dormint. El va provar i des de leshores sempre l'utilitzaba per fer coses al principi els i preguntaba per a ells i ba descubrir que tots els seus noms eren curts i monosilabs. Desenllaç: L'Iu el va fitxar el barça de básquet i un dia la Bet el va anar a veure i com que anaven perdent la Bet va fer que els mineirons l'ajudesin a guanyar el partit i van guanyar. Cuan eren a una terasa sentats un home li va agafar la bosa on portaba tot, no el van poder atrapar. Cuan era a casa va trucar una dona preguntant per una tal Bet i li ba dir que tenia la seba bosa amb tot menys amb el canut dels minairons. I ja no el ba trobar mai mes l'ultim cop que va sentir a parlar sobre els minairons esque un home l'havia overt i com que no sabia que fer el van matar i des de lashores no na sentit a parlar mai mes i llavors es quan escriu la novel la.

3.3 principals personatges:

Bet es una nena de 13 anys i mig prima escarcardalenca amb el cabell curt com un bordegas. Sempre anava amb texans i vambes. No li agradaba ser una noia que treia bens perque si treias un suspens esque eres un manta i si treias i els exelents i notables son els mes creguts i lavors ella no savia el que era.

Minairons son com uns follets que per la nit es beuen com foc i per el dia no es beuen.

Secundaris personatges:

L'Iu, el pare i la mare i la padrina, tiets i el guardia el museu.

3.4 Temps:

Des de les bacances d'hivern fins a les vacances d'estiu

3.5 Espai:

el poble d'Esterri, Barcelona, el museu, el camp de básquet, la terrasa, la seva casa i la casa de la padrina.

4 Biografia de l'autor:

Pep Coll i Martí va nàixer a Pessonada l'any 1949. Fill de pares pagesos, és el segon de quatre germans. De l'escola del poble on va aprendre de lletra, va passar al Seminari de la Seu d'Urgell on cursà els estudis d'Humanitats, i d'aquí a la Universitat de Barcelona on es llicencià en Filosofia. D'ençà de 1980, treballa de professor de Literatura Catalana a l'IES "Marius Torres" de Lleida, ciutat on viu amb la Roser Trepat, i dues filles, la Bruna i la Nuri.

La seua activitat literària, paral.lela a la de dinamitzador cultural, s'inicia durant la segona meitat de la dècada dels 70 amb la creació (amb altres companys entusiastes de la comarca) de la revista pallaresa Escudella (La Pobla de Segur, 1977) i posteriorment, amb la fundació del Centre d'Estudis del Pallars (Tremp, 1987). Durant aquests anys, s'interessa especialment per l'estudi, sobre el terreny, del dialecte pallarès, treball que sintetitzarà més tard amb la publicació de El parlar del Pallars (1991).

Tot seguit, després de recuperar les paraules, s'interessa per les històries velles. Recorre totes les valls del Pirineu occidental català (poble per poble, des de la Cerdanya fins a la vall de Benasc) a la recerca de narracions tradicionals (llegendes, rondalles, acudits i anècdotes vàries). Fruit d'aquest treball, són els reculls de llegendes Quan Judes era fadrí i sa mare festejava (1986) i Muntanyes Maleïdes (1993). Aquesta recerca, a cavall entre l'etnologia i la literatura, culmina amb l'obra Viatge al Pirineu fantàstic (1994), una mena de guia pels indrets pirinencs que han generat fantasies, publicada primer en fascicles al diari Segre i posteriorment, en forma de llibre, a l'Editorial Columna.

A la vegada, i conscient de la colonització cultural que pateix el món de la fantasia infantil, recrea i adapta alguns d'aquests mites pirinencs per a ús dels lectors joves. En són exemple, La bruixa del Pla de Beret (1991), El tresor de la nit de Nadal (Premi Lola Anglada, 1997) i sobretot, Què farem, què direm? (1992), novel.la juvenil amb què guanya el premi Gran Angular (1991), el Premi de la Crítica Serra d'Or (1992) i de la qual se n´han fet fins ara, onze edicions.

Ha col.laborat també i col.labora de forma habitual en diverses publicacions periòdiques, ja sigui com a columnista de diari (El Periódico, Segre), sigui com a articulista en revistes, especialment amb textos de temàtica pirinenca (Descobrir Catalunya, Pirineos). Cal esmentar també una obra teatral (Miracles de Santa Maria d'Àneu, 1997), així com alguna experiència en el guionatge de televisió (La nit bruixa de TV3)

La novel.la és, amb tot, el gènere literari més conreat, la forma amb què es troba més còmode. Des de l'inici de la seua carrera literària, ha publicat aquests títols: El secret de la moixernera (1988), El Pont de Mahoma (1995), El segle de la llum (1997), L'abominable crim de l'Alsina Graells (1999) i La mula vella, publicada el 1989 i revisada el 2000. La seva última novel·la, Per les valls on es perd el sol (2002), és una nova versió del mite del Graal, ambientada a les valls pirinenques.

A part d'escriptor, té dues grans afeccions més: l'ensenyament de la literatura i la muntanya. La primera, més que no pas una activitat professional, és una vocació a la qual, des de fa 25 anys, es dedica amb cos i ànima. I pel que fa a la muntanya, li agrada enfilar-se als cims del Pirineu, sigui damunt dels esquís o calçat amb unes bones botes de muntanya.

5 Opinió personal:

El libre ma agradat molt perque es molt dibertit ja que es fantasios i ho recomanaria a tothom i si li tinges que posar nota li posaria un 9/10 perque es força fantasios i tambe perque no m'agrada com acaba jo m'esperaba una altra cosa i el final es molt avorrit.