Qüestionari 2. Bases

UD2: la psicologia

Definicions

Conducta: per conducta entenem el que la gent fa. És l'activitat per mitjà de la qual un organisme viu es relaciona amb el medi, s'adapta per poder sobreviure. Aquesta conducta és observable i canviant en funció d'experiències i aprenentatges.

Control: és el quart moment en quant a finalitats de la psicologia. Controlar el pensament, l'emoció i el comportament de l'individu. Si l'individu aprèn a controlar la seva conducta, s'adaptarà millor al seu entorn.

Darwin l'adaptació i la selecció natural:: són els principis bàsics de la teoria evolucionista de Darwin, i vol dir que els éssers vius s'adapten als seus respectius ambients naturals. La selecció natural vol dir que en la lluita per la supervivència només sobreviuen els que estàn millor dotats i transmeten les característiques dominants als descendents.

Un jove anglès, Charles Darwin (1809-1882), va reflexionar sobre multitud d'observacions fetes durant els cinc anys de viatge al voltant de la terra a bord del vaixell Beagle. La infinitud d'observacions anotades en el seu diari, li deien que la vida és evolució i que unes espècies n'originen d'altres. Un dels llibres havia escollit per acompanyar-lo en el seu viatge era Principis de Geologia, l'autor del qual era el seu amic Charles Lyell (1797-1875). Lyell explicava els canvis del passat en la superfície de la terra per l'acció gradual de les mateixes causes observables que en el present actuen, és a dir, defensava que el funcionament geològic no havia canviat i que anava amb extrema lentitud. Darwin assumí aquest plantejament de Lyell: els canvis biològics en el passat s'expliquen per les mateixes causes que actuen en el present. Un altre llibre influí en el jove pensament de Darwin, l'Assaig sobre el principi de població de Thomas Malthus (1776-1834), en el qual parla de la inevitable lluita per la vida i de l'avantatge que en aquesta tenen els individus més ben dotats; d'aquí emergeix la cèlebre idea de la selecció natural. És conegut que, independentment de Darwin, el naturalista anglès Alfred Wallace (1823/1913), després de viatjar per l'Amazònia i altres llocs, arribà a les mateixes conclusions en els mateixos anys. L'alta qualitat personal d'ambdós naturalistes evità polèmiques sobre qui fou el primer en establir les idees claus de la teoria de l'evolució. El 1858 aparegué una publicació conjunta: un article de Wallace sobre l'evolució i un resum de les idees evolucionistes que Darwin exposava en el seu manuscrit L'origen de les espècies per medi de la selecció natural, que no gosà publicar fins el 1859. Fou el mateix Wallace qui començà a utilitzar l'expressió darwinisme per designar aquest comú conjunt d'idees.

La teoria evolutiva o darwinisme es concreta en els següents punts o postulats:

Descripció: és el primer moment en quant a finalitats de la psicologia. Descriure els comportaments, vivències, conductes... la tasca del psicòleg és recollir dades i buscar informació detallada sobre un comportament o manera d'actuar. S'ha d'observar la realitat que ens permet fer la descripció dels fets.

Eclèctica: que recull dades aportades per altres disciplines, com la biologia, la sociologia, l'antropologia... consisteix a escollir, de diferents doctrines, les idees més acceptables en ordre a formar un cos doctrinal.

Wundt, Titchener i l'estructuralisme: amb la figura de Wilhalm Wundt (1832 - 1920) i la fundació del seu laboratori experimental (Leipzig) és quan es considera l'arrencada de la psicologia com a ciència. Era innatista i dualista. l'escola estructuralista està considerada la primera escola de pensament en psicologia. El primer autor important va ser Edward Titchener (1867 - 1927), nascut a Anglaterra, es traslladà a Leipzig. Coincideix amb Wundt i marxa a Nueva York. Les obres son traducció de les de Wundt, va treballar al seu laboratori. Desprès crea un a USA. Va confirmar les idees de Wundt però contradient algunes. Pensava que la ment i el cos havien de ser estudiades per separat, però sent necessaris els psicòlegs amb informació fisiològica del pacient.

Explicació: és el segon moment en quant a finalitats de la psicologia. Es tracta d'explicar perquè la persona pensa i actua d'una determinada manera, les causes del seu comportament. És en aquest moment quan es formula la hipòtesi basada en una teoria, provisional i revisable.

Dewey i el funcionalisme: aquest corrent arrenca al 1896 amb la publicació de l'article “el concepte de l'acte reflex a la psicologia”, del nord americà John Dewey (1858 - 1959). En aquest article deixa clar el posicionament d'aquest corrent que trenca amb el dualisme cos - ment i afirma que tots dos aspectes són de la mateixa realitat. D'acord amb les teories evolucionistes, insisteix en la naturalesa adaptativa dels éssers vius en la recerca de la seva supervivència. Els funcionalistes volen saber per a què serveix la ment, quina és la seva funció, qué fa que l'home es comporti d'una determinada manera. Utilitza l'observació directa de moltes persones diferents i recullen dades per contrastar-les. Una altra figura va ser William James (1842 - 1910), amb l'obra “principis de psicologia”.

Els funcionalistes creuen que la psicologia ha de tenir uns objectius: ajudar a la vida personal. També pensen que la psicologia ha de perseguir el coneixement del funcionament de la ment i dels processos mentals.

Galton: Francis Galton (1822 - 1911) es va interessar per l'estudi de les diferències individuals entre les persones, fet en que era molt important el paper que jugava l'herència. Per mesurar aquestes diferències va fer servir els tests per recollir informació de dades quantitatives i els mètodes estadístics per tal d'ordenar-les i analitzar-les. Aquests tests que utilitzava per conèixer les capacitats i el rendiment de les persones. Aquest autor va ser el precursor d'aquest mètode, que anys desprès utilitzaria Binet per tal de diferenciar les persones d'acord amb la seva intel·ligència, i que es concretaria a l'any 1904 amb les escales de mesurament de la intel·ligència.

Introspecció: el mètode introspectiu és un mètode dels estructuralistes pel qual van ser criticats. El motiu era que és poc objectiu, i els resultats obtinguts en els diferents laboratoris eren poc homogenis. La introspecció va ser considerada l'únic mètode possible en la investigació psicològica fins que aparegué el conductisme. Els conductistes el rebutjarem perquè l'individu es transforma en objecte del seu coneixement, amb lo qual el procés psíquic i la seva observació no es poden realitzar simultàniament.

James: Filòsof i psicòleg nord-americà, nascut a Nova York, i un dels fundadors del pragmatisme. Es va educar a Europa, el mateix que el seu germà novel·lista, nacionalitzat britànic, Henry James (1843-1916), i va estudiar medicina a Harvard, graduant-se el 1869; va començar ensenyant fisiologia, però es va inclinar primer cap a la psicologia -va introduir la psicologia experimental en EE. UU. i la seva obra Principis de psicologia (2 vols., 1890), basada en la psicofísica de Fechner, en Wundt, Darwin i Huxley, va ser considerada fonamental-, i després cap a la filosofia. Al seu voltant va reunir a un molt notable grup de filòsofs, entre ells, George Santayana. Un altre dels interessos fonamentals de James va ser la moral i la religió.

Tots els seus centres d'interès els integra James en la seva filosofia del pragmatisme. Per a ell, el pragmatisme, a més de representar la seva frontal oposició de tipus empirista (ell denominava al seu pensament «empirisme radical») a la filosofia llavors dominant, l'idealisme, és primer que res un mètode d'aprofundir en les qüestions que interessen a l'home (veure text), i en segon lloc una teoria de la veritat (veure text 1 i text 2 ), o del sentit dels enunciats, que no arriba a conèixer-se més que en termes de conseqüències pràctiques; tot un altre concepte de veritat; -intel·lectualista, per altres- és estèril.

El sentit pragmàtic de veritat; obligar a mirar tota qüestió, teòrica o pràctica, segons les conseqüències que porta en el futur, de manera que el pensament vertader també és útil; primer que res es compleix al terreny del pensament, la segona cosa en el de la conducta. Així, hipòtesi diferents que no tinguin conseqüències rellevants diferents, són inútils i buides de sentit. Per aquesta mateixa raó critica el dualisme de Descartes; entre subjecte pensant i natura externa; no hi ha oposició, sinó mútua determinació i fusió, i la consciència no és sinó estats de consciència i aquests, no una altra cosa que els fets de la «pura experiència».

El criteri de la veritat com a utilitat és, en definitiva, el mode pragmàtic de reconèixer la verificabilitat de les idees: el seu resultat en el nostre procés d'adaptació al món (veure text).

Quan al terreny de les creences vitals per a l'home -sentit de la vida, Déu, llibertat, idea del món, etc.-, no és possible decidir directament quins són en concret les seves conseqüències, és convenient que l'home es deix portar per raons de sentiment: s'accepta com vertadera aquella creença que satisfà els desitjos personals de qui l'accepta, perquè s'assimila millor i més harmoniosament amb el conjunt de creences que ja es posseeixen.

En El filòsof moral i la vida moral (1891) i en La voluntat de creure (1897), sobretot en aquest últim, defensa el dret a la creença no sols religiosa, sinó moral i fins i tot científica: la voluntat de creure està en el dret a la imaginació i a la hipòtesi atrevida; la pràctica, si de cas, haurà de refutar-les. Idees semblants sosté respecte a la idea de Déu i de religió, que desenvolupa en Les varietats de l'experiència religiosa (1902), en Un univers pluralista (1909) i en l'últim capítol de Pragmatism, on defensa un naturalisme i un moralisme tolerant, al qual dóna el nom de «pluralisme». D'altra banda, i en això sobretot, «cadascú correrà la seva pròpia aventura».

Mètode hipotètic deductiu: consisteix en descobrir fets pel mètode inductiu per després verificar-les pel mètode deductiu. Es formula primer una hipòtesi per desprès seguir una sèrie de passes per descobrir si es certa o no la hipòtesi. Es basa en una observació rigorosa i sistemàtica dels fenòmens psicològics.

Multidisciplinar: que toca molts punts diferents.

Pavlov: Iván Petrovitch Pavlov (1849-1936), neix el 27 de Setembre en Ryazan, prop de Moscú. Pavlov es va matricular a la escola superior i va estudiar la carrera eclesiàstica. Amb 21 anys canvià la seva forma de pensar i es matriculà a la Acadèmia Militar de Medicina de Sant Petesburg, on estudià ciències naturals. Va obtenir la titulació de ciències naturals al 1879 i començà la carrera de Medicina. El van designar el director d'un petit laboratori, i va obtenir el seu doctorat al 1881. Després estudià filosofia a Alemanya durant dos anys.

Pavlov va investigar el sistema i els processos digestius, el que li va donar el Nobel el 1904. En aquestes investigacions va descobrir el reflex condicionat. Va descobrir que els sucs gàstrics d'un gos davant de la carn, es repetien davant d'estímuls com la simple visió de l'experimentador o el so de les seves passes. A aquestes respostes del gos les va anomenar condicionades, perquè depenien d'alguna cosa: la carn.

Reflexes condicionats i no condicionats. Segons Pavlov els organismes responen a l'entorn en relació a reflexes condicionats i no condicionats. Els no condicionats són innats i s'activen amb estímuls no condicionats. El menjar a la boca d'un gos famèlic augmenta la saliva.

Un reflex condicionat deriva de les lleis de contigüitat i freqüència. Pavlov va denominar estímul condicionat a l'estímul biològicament neutral. Degut a la contigüitat amb un estímul no condicionat, l'estímul anteriorment neutral desenvolupa la capacitat d'activar la resposta no condicionada. En aquest cas la resposta passa a ser condicionada.

Carn- estímul no condicionat

Saliva- reflex no condicionat

Passes- estímul condicionat

Saliva- reflex condicionat

L'adquisició: quant temps ha de transcórrer entre la presentació de l'estímul neutre i l'estímul incondicionat? Mig segon els va funcionar bé. Si primer donen l'estímul incondicionat i després l'estímul neutre, no convertiríem l'estímul neutre en estímul condicionat. Això corrobora la hipòtesi que el condicionament clàssic és biològicament adaptatiu.

L'estímul condicionat anuncia un esdeveniment bo o dolent. Si el esdeveniment ja ha tingut lloc, l'estímul condicionat ja no anuncia res significatiu.

L'extinció i la recuperació espontània: l'extinció és refereix al fenomen de l'estímul condicionat presentat sol repetidament. Cada cop la resposta condicionada es va reduint. Si el EC no anuncia cap esdeveniment la resposta acaba desapareixent.

Però si es torna a donar l'estímul condicionat al cap d'unes hores reapareix la resposta condicionada, el que suggereix l'extinció reprimeix la resposta condicionada, però no l'elimina.

Predicció: és el tercer moment en quant a finalitats de la psicologia. Es tracta de predir el comportament de la persona basant-se en la informació aconseguida. És important per aconseguir una major adaptació de la persona a l'entorn.

Processos mentals: els processos mentals o psicològics és el que la gent sent o pensa. Fan referència a la percepció, memòria, pensament...

Psicobiologia: estudia les bases biològiques del comportament en especial els sistemes nerviós i endocrí. També estudia les influències de la genètica o de la farmacologia en la conducta. Intenta establir relació entre la part fisiològica i el procés mental de l'individu.

Psicologia aplicada: és la part de la psicologia que s'ocupa de la funcionalitat dels processos psicològics en els diferents àmbits en que actuen els individus. Per això centra el seu esforç en la recerca de mètodes per millorar el comportament i perfeccionar els processos mentals.

Psicologia clínica: que opera des de individus. Rama de la psicologia aplicada que investiga les pertorbacions i deficiències adaptatives de naturalesa i/o origen conductual o psicològic amb l'objectiu de diagnosticar-lo, tractar-lo i prevenir-lo. Diagnostica i treballa amb problemes psicològics, emocionals (autoestima), conductuals... En conjunt amb la psiquiatria tenen mètodes bastant semblants, encara que provenen d'una formació diferent, els psiquiatres tenen formació mèdica. Es dediquen tots dos al diagnòstic, avaluació i tractament en casos clínics.

Psicologia de l'aprenentatge: investiga la generalitat d'alguns processos que governen l'aprenentatge. Encara que està demostrada l'existència de lleis generals d'aprenentatge, s'estudien també les diferències entre les diverses espècies respecte la capacitat per aprendre conductes concretes.

Psicologia de la personalitat: investiga quines característiques defineixen una persona. Com interactuen les forces genètiques i ambientals en la personalitat de cada individu, i perquè es comporten d'una o altra manera.

Psicologia diferencial: investiga les diferències individuals que presenten els individus respecte la conducta i els processos mentals.

Psicologia educativa: intenta donar resposta a preguntes com ara ¿com es pot millorar l'aprenentatge i la creativitat en els nens? ¿s'han d'incloure en el currículum escolar l'educació emocional i les habilitats socials? ¿com i quan integrar als nens disminuïts? S'investiga, es realitzen i s'interpreten proves psicològiques x ajudar als estudiants a prendre decisions i orientar a pares i professors per aconseguir un millor rendiment en l'etapa escolar.

Psicologia evolutiva: s'ocupa dels canvis que es produeixen en la conducta durant el desenvolupament vital. Aquesta psicologia descriu i explica la modificació de la conducta en funció de l'edat de l'individu. També ho fa dins del context històric i estudia experiències individuals.

Psicologia experimental: estudia processos psicològics (percepció, aprenentatge, pensaments...) per mitjà de dissenys experimentals de laboratori. Utilitza tant animals com éssers humans. És la branca més rigorosa i científica.

Psicologia general: investiga la naturalesa i funcionament dels processos psicològics bàsics (memòria, cognició...)

Psicologia industrial: centra la seva atenció en el món de l'empresa a partir de l'aplicació dels conceptes i mètodes de la psicologia. Per exemple amb el desenvolupament de tècniques per adaptar la persona al lloc de treball optimitzant els recursos humans dins d'una organització.

Psicologia social: que opera des de grans grups. Rama de la psicologia que investiga la conducta de l'individu en la seva interrelació amb el medi social en el si d'un grup; estudia problemes com la percepció que l'individu té dels altres, les seves creences, actituds... el seu camp d'estudi és molt ampli, des de l'anàlisi de la publicitat fins com pot afectar a una persona les influències d'un grup determinat.

Psicologia: la psicologia com a ciència es constitueix a la segona meitat del segle XIX, moment de gran avenç en el terreny de les ciències. Ve del grec, i es divideix en psico (ànima o activitat mental) i logia (estudi).

Actualment s'entén com a psicologia la ciència que estudia els processos mentals i la conducta dels individus i com els processos i la conducta son afectats per l'estat físic, pel funcionament de la ment i pel medi ambient extern.

Thorndike la llei d'efecte i l' assaig i error: la psicologia animal va tenir un assentament definitiu als USA amb la figura de Edward L. Thorndike (1874 - 1949). Les principals aportacions que va fer van ser l'aprenentatge per assaig i error, que és l'aprenentatge que demostrà que tenia com a procés central la conducta, i aquesta permetia l'adaptació al medi a través de l'aprenentatge. I la llei d'efecte, segons la qual les respostes correctes i adaptatives s'aprenen quan condueixen al plaer i a la satisfacció. En definitiva, les respostes recompensades es repeteixen.