1. EL PRIMER ANY DE VIDA

1.1 PSICOMOTROCITAT

• 12 setmanes: aguanta el cap, descarrega el pes en els colzes i té les mans obertes, però no té el reflex d'agafar

• 20 setmanes: si és ajudat s'asseu i s'hi manté

• 6 mesos: assegut s'inclina cap endavant i fa servir les mans per aguantar-se. És capaç d'aguantar el seu pes dret, però no s'aguanta encara que s'aguanti en algun lloc.

• 8 mesos: s'aguanta agafant-se a alguna cosa. Oposa els polzes per agafar coses.

• 10 mesos: s'arrossega amb eficàcia. Fa passes laterals agafant-se amb alguna cosa. S'estira i es posa dret.

• 12 mesos: camina quan s'agafa d'una mà. Camina sobre els peus i les mans sense tocar a terra amb els genolls.

1.2 AFECTIVITAT

El primer any, el més important és el lligam afectiu que s'estableix entre la mare i l'infant.

Per a l'infant el fet del naixement és un canvi important. Passa d'un estat de total protecció a un món estrany i hostil, ple de llum, de sorolls i de sensacions no experimentades.

L'infant es troba en una situació nova que li produeix tensions (gana, fred, calor, dolor, etc.). A la seva psique apareix el sentiment de patiment i estat de privació. La traducció d'aqusts sentiments és en forma d'espasmes, crits que establiran un intercanvi de senyals entre el nen i la mare. Des d'aquesta interacció mare-nen es satisfan les necessitats biològiques de l'infant. La satisfacció de la gana del'infant permitjà del contacte amb el pit crea un vincle més estret, una relació de protecció i afecte ensems que de dependècia.

1.3 INTEL·LIGÈNCIA

Al primer any Piaget parla d'unaintel.ligència sensòrio-mtora orientada a la resolució de problemes, coordinant mitjans i fins.

En l'estadi sensòrio-motor va diferenciar cinc etapes:

• Etapa dels reflexos.

Aquesta etapa va des del naixement fins al primer mes. Es produeixen tota una sèrie de respostes no apreses, que totalitzen en la més important pel que fa a l'adaptació de l'organisme: el fet de mamar.

• Etapa de reaccions circulars.

Es reprodueixen actes senzills (exemple: tancar i obrir els punys).

• Etapa de reaccions circulars secundàries.

L'infant repeteix tots els actes que li suposen un interès (exemle: donar cops de peu a una joguina per fer-la moure).

• Coordinació d'accions circulars secundàries.

L'infant resol problemes senzills utilitzant respostes apreses anteriorment (exemple: llançar un coixí i veure la joguina que hi ha amagada al darrera).

Llançar el coixí és una resposta apresa anteriorment.

• Etapa de reaccions circulars terciàries.

L'infant experimenta amb els seus actes, utilitza el mètode d'assaig i error.

Exemple: Voler fer caure un objecte de la prestatgeria, primer a cops de peu i desprès, per casualitat, descobreix que és més eficaç llançar-hi un coixí.

Començar a parlar és també un fet important durant el primer any de vida de l'infant. Als sis mesos és capaç d'emetre síl.labes. A l'any repeteix sons idèntics, i apareixen paraules com pare i mare.

2. EL SEGON ANY DE VIDA

2.1 PSICOMOTRICITAT

Als dos anys, el nen té una major maduresa neuromuscular, amb un augment de les proporcions corporals que fan possible que el nen camini.

Hi ha una progressiva coordinació motora, que cada cop més el fa l'amo dels seus actes.

2.2 AFECTIVITAT

Augmenten sensiblement les capacitats de l'infant que ja és capaç de manipular objectes, solucionar problemes de maneres diferents, utilitzar la parla,d'una manera pobra encara, caminar que li permetrà explorar el seu entorn autònom.

Els dos anys són importants per establir els fonaments de la seva personalitat.

El procés d'autonomia que anirà assolint gradualment serà interferit per un altre procés, el de sociabilització.

El desig d'autonomia de l'infant, entraràsovint en conflicte ambl'ambient social i les seves demandes. No tot li serà permès, no podrà tocar segons quins objectes, i veurà com els pares li imposaran una normativa que haurà de complir.

Haurà d'aprendre a canalitzar l'agressivitat. Haurà d'aprendre a controlar les evaluacions.

2.3 INTEL·LIGÈNCIA

Piaget creu que als dos anys l'infant el·labora una forma primitiva de representació.

L'infant en contacte amb el seu entorn explora i manipula els objectes. Ha de resoldre nombroses situacions, i és capaç de començar a imaginar amb una mena d'imatges, quina és la solució als problemes que se li presenten. Ara, les seves accions tenen una intencionalitat.

En el pas de l'acció motora al pensament, Piaget diferencia una sèrie d'etapes cronològiques.

Hi ha una primera etapa d'imitació en què l'infant imitarà actes que fan altres persones del seu entorn, que capten la seva atenció. Una segona etapa és el joc per simulació; l'infant juga amb objectes o joguines no reals o semblants a la realitat. L'infant hi projecta tota la seva fantasía i creació, en fa una representació d'ell mateix.

El joc simbòlic vol dir el desdoblament de la realitat. Es produeix la relació entre el significant (paraules o imatges) i el significat (objectes o esdeveniments absents).

Amb l'inici del pensament simbòlic arriba un gran avenç en el llenguatge de l'infant. Als dos anys associa molts símbols amb objectes i utilitza paraules amb sentit. La parla esdevé complexa i comprensible. L'infant entén més del que pot expressar. Adquireix una gramàtica molt elemental, utilitza una sola paraula per dir tota una frase.

3. DEL TERCER AL CINQUÈ ANY DE VIDA

3.1. PSICOMOTRICITAT

Continua la maduració neuromuscular i augmenta l'habilitat per executar activitats psicomotores. Influeixen aquesta millora la capacitat d'aprenentatge.

L'infant de tres a cinc anys és capaç de córrer amb més harmonia, d'augmentar i disminuirla velocitat de la carrera, pujar les escales sense ajut alternant el moviment de peus, és capaç d'aguantar-se amb un sol peu.

Als 4 anys té una certa orientació de l'espai. Als cinc anys millora notablement el sentit de l'equilibri.

3.2. AFECTIVITAT

El procès de socialització coincideix amb un altre procés, el de identificació amb les figures paternes. El nen veu d'una manera ideal els pares, amb moltes qualitas i capacitats i poseïdors de priilegis desitjables. L'infant sent en el seu interior el desitg de ser omnipotent i de tenir aquestes qualitats. Els pares són un model ideal i l'infant s'hi vol identificar per assemblar-s'hi. La identificació serà més fàcil si el model se'l veu afectuós i atractiu.

Amb la identificació amb els seus pares, l'infant elabora un super-jo o consciència moral. L'infant s'identifica amb un model patern ideal i accepta totes les normes i conductes que s'adiuen amb els desitjos dels pares. L'infant sap que trencar les normes i conductes assenyalades pels pares el pot dur a un càstig o a la pèrdua de la seva aprovació.

Més endavant, el desenvolupament cognoscitiu serà capaç de dur progressivament a l'infant a establir quines són o no les conductes acceptables. Ell mateix elaborarà les normes.

El plantejament de les normes a l'infant no s'ha de fer unicament des de posicions de força i autoritat. És millor que els pares interactuïn amb l'infant raonant determinades normes, de manera que ell no senti que se li imposin de manera arbitrària.

El procés d'identificació amb els pares ajuda també a anar estructurant el rol masculí o femení de l'infant i l'ajuda a identificar-se amb el progenitor del mateix sexe.

En aquest moment, dels 3 als 5 anys, es desvetlla una certa curiositat sexual fruit de sensacions agradables, experimentades en descobrir els genitals. Apareixen els jocs d'exploració dels genitals entre infants del mateix o diferent sexe.

3.3. INTEL·LIGÈNCIA

Piaget entèn la gènesi de la intel·ligència com un aspecte d'adaptació biològica. La manera com l'individu enfronta l'ambient organitzat reorganitzant el pensament, l'acció.

Per Piatget, en la gènesi de la intel·ligència es donen processos complementaris; un d'assimilació i l'altre d'acomodació.

En el procés d'assimilació el nen selecciona allò que capta amb els coneixements i la comprensió que en té. Les noves percepcions del nen o estímuls desconeguts s'incorporaran a la comprensió que l'infant té del món.

El procés d'acomodació es produeix quan circmstàncies de l'ambient actuen sobre el nen i l'obliguen a canviar la concepció que fins ara tenia d'alguna cosa per encaixar-hi les noves percepcions i fer-les coherents amb la realitat que l'envolta.

En aquest moment l'infant es troba plenament en la força preconceptual que arriba fins als quatre anys.

L'infant ha après la funció simbòlica i les imatges i representacions autèntiques.

L'infant pot pensar sobre els objectes i activitats i manipular-les simbòlicament.

El pensament preconceptual és concret i egocèntric. L'infant no és capaç de posar-se en el pun devista d'una altra persona, no sap empatitzar, el seu pensament és estàtic.

4. DELS 6 ALS 9 ANYS. EDAT DE LA SOCIALITZACIÓ

4.1. PSICOMOTRICITAT

El desenvolupament social i l'intel·lectual constitueixen elsaspectes més importants de l'increment de la personalitat en aquest nivell, aquest desenvolupament serà sostingut per:

• una intensa expansió motriu

• una activitat desbordant i la gran necessitat de moure i d'utilitzar el cos.

• una mena de moviment continu, cada cop més fi, més diferenciat, controlat i orientat.

Pel que fa als progressos motors cal destacar:

• la força creix regularment durant tota l'etapa ( té un paper important en els jocs violents, de lluita, d'acrobàcia...).

• la coordinació va progressant: als sis anys el nen pot fer botar la pilota i agafar-la correctament. Als vuit anys el dibuix i la pintura són fonts de satisfaccions, poden fer obres d'un gran encant. Als nou anys és l'edat de la dansa, edat d'imitacions i ganyotes. Hi ha un notable progrès pel que fa a l'habilitat en els treballs manuals. Per altra banda té dificultats per mantenir l'atenció durant estones llargues; es cansa aviat, per la qual cosa les activitats han de ser curtes i variades.

4.2. AFECTIVITAT

S'acaba la fixació excessiva pel progenitor de sexe contrari (superació del complex d'Edip) cosa que fa que el nen sigui capaç d'orientar-se vers el món exterior: el nen comença a estimar les persones de manera més objectiva, menys impulsiva, menys egocèntricament enteressat, és capaç d'estimar altres persones a més a més dels seus pares.

Aquest període s'inicia sotael signe de la bipolaritat del comportament i de l'ambivolència de les reaccions emotives; estima i no estima. Tendeix als extrems, actes excessius, tan aviat plora com riu; ara és adult i raonable, ara és com un nodrissó. Tracta per tots els mitjans possibles d'imposar-se i d'acaparar l'atenció dels altres, és esvalotador, brutal, descortés, no falten els insults...

Progressivament s'anirà fent notar un control creixent de les reaccions d'aquesta fase.

Sobre els 7-8 anys apareix la interioritat, l'infant té la necessitat d'aïllar-se, de refugiar-se en un lloc tranquil on pugui estar sol amb ell mateix. És una edat en que s'asaboreijen els cotes i les llegendes per què porten una imatge d'aquest jo interior i del futur misteriós cap on es dirigeixen inexcusablement.

S'interioritzaran conductes socials, formarà la seva consciència moral, aprendrà a no exterioritzar tot el que pensa.

S'interessa per les diferències entre els sexes, cosa que el porta a realitzar jocs de caràcter sexual i d'exploració del cos.

Cap als 8 anyses comença a observaar una tendència espontània a la segregació dels sexes, fins i tot apareixen les desavinènces. Es nota una clara divergència entre els interessos i els jocs de nens i nenes.

4.3 INTEL·LIGÈNCIA

Té possibilitat de tealitzar operacions lògiques dins d'un camp concret, es a dir, lligades al context en què s'han format. El nen raona lògicament solament quan pot manipular els objectes als quals el seu raonament es refereix.

Comença a raonar sobre el tot i les seves parts simultàniament, i a ordenar i classificar.

La intel·ligència pràctica guanya en eficàcia, és una conseqüència dels progressos del pensament (cada vegada més precedeix l'acció en lloc de seguir-la o acompanyar-la).

En el pla, doncs, de la manipulació i la construcció s'aconsegueixen veritables realitzacions.

És una edat d'obertura al món exterior. Amplia el seu camp d'interessos (natura, vida, funcionament de les coses...) i descobreix la causalitat: L'edat del perquè.

Hi ha un avenç de l'objectivitat de la captació de la realitat, distingeix els punts de vista diferents dels seus i comença a ser capaç d'autocriticar-se.

5. DELS 9 ALS 12 ANYS. EDAT DE LA MADURESA INFANTIL

5.1 PSICOMOTROCITAT

Els 9 anys assenyalen en canvi: comença el creixement prepubertal.

Es manifesta un gran domini motriu, juntament amb un fort desenvolupament d'habilitats, destreses, agilitats i una gran capacitat d'esforç físic.

5.2 AFECTIVITAT

S'observa una emancipació del mòn familiar i l'afectivitates centra en el grup, que adquireix una vital importància.

És una etapa d'equilibri afectiu, de pau afectiva i d'identificació sexual.

Cal destacar el progressiu autocontrol en el terreny afectiu. El nen ja no és una joguina dels seus sentiments i emocions, tracta de dirigir-los, ja no té tanta necessitat com abans d'exteriortzar-los, però això no vol dir que no els experimenti, hi són i els pot analitzar fins i tot amb agudesa.

Certament els grans plors són excepcionals, de grans desesperacions quasi no n'hi ha, però les alegries, les exaltacions, les penes ( encara que menys espectaculars que abans) continuen, fins i tot duren més. Hom pot observar també en el nen manifestacions de pudor que revelen una sensibilitat molt accentuada amb relació amb els sentiments dels altres

Els temors han disminuït des dels 6-7 anys, però n'apareixen de nous: por al que reserva a l'esdevenidor, angoixa social en relació als esdeveniments de la vida en grup i el tracte amb els nens, por als exàmens, por a ser inferior, por a la derrota, por a quedar-se tallat davant els companys i els adults...

Aquests temors poden afectar a l'equilibri dels nens, molt més del que es sol pensar. Aquests temors són suficients per explicar algunes actituds estranyes o alguna conducta obsessiva en aquesta edat. El nen, doncs, és sensible i emotiu encara que no ho expressi com en les edats precedents, dissimula els estats emocionals. El nen no voldria descobrir als altres emocions que només a ell li concerneixen. El control emocional culmina als 12 anys: equilibri extern, seguretat i domini fan que l'edat sigui qualificada com a maduresa infantil.

5.3 INTEL·LIGÈNCIA

S'observa un progrés en les operacions concretes i un inici de les operacions abstractes, es va deslligant del que és manipulable i és capaç de construir conjunts amb elements individuals i de comprendre diversos aspectes d'una mateixa realitat. Cal destacar els progressos en la capacitat d'anàlisi. En l'anàlisi es revelen noves possibilitats:

• El nen és capaç de raonar no només sobre els objectes establint relacions entre ells, sinó sobre les pròpies relacions entre sí.

• Apareix la capacitat de raonar i representar-se segons dos sistemes de referència a la vegada: operacions combinatòries, proporcions i correlacions. Són possibles, doncs, les proposicions abstractes a partirde les operacions hipotètiques, sense recòrrer al controlde l'experiència.

Com a conseqüència d'aquest avanç es desenvolupen una sèriede capacitats:

• De reflexió: el nen reflexiona, es planteja problemes, pensa el pro i el contra abans de prendre una decisió; valora diverses eventualitats i emet hipòtesis. El nen “pesa les seves idees” i sotmet les seves elaboracions a una crítica més rigorosa.

• De crítica: pot destriar els diversos aspectes d'una realitat.

• D'autocrítica: pot comprendre el raonament de l'altre.

• D'observació i curiositat per les coses i per les altres persones.

• Conversa i discusió: la discusió adquireix cada cop més importància i fins i tot es converteix en un hobby.

• D'ordenació i estructuració dels seus coneixements. En definitiva, amplia el campdels seus interessos. La seva capacitat d'apenció és més prolongada i també augmenta la memòria.

6. DELS 12 ALS 14 ANYS. PUBERTAT I ADOLESCÈNCIA

6.1 PICOMOTROCITAT

En aquesta etapaes dóna una acceleració del creixement de manera poc harmònica la qual cosa provoca una roptura de l'equilibri físic i una manca de coordinació iresistència. Aquests canvis poden portar moltes preocupacions perquè neix un home diferent i el fet de succeir o massa aviat o massa tard l'afecten. Ha d'aprendre a conèixer un nou cos i les seves potencialitats. Ha d'ajustar-se a la nova imatge de si mateix.

Apareixen els caràcters sexuals secundaris, la noia madura abans que el noi. Amb la modificacióde la seva imatge hi ha un interès desmesurat pel propi nou jo. Desitja tenir un cos bell.

Té diferències vivencials fonamentals:

• Identificar la pròpia realitat sexual permitjà del grup d'iguals sexualment.

• Contrastar les diferències i possibilitats decomunicació amb l'altre sexe.

• Integrar lasexualitat amb els valors personals i socials.

6.2 AFECTIVITAT

Les nessecitats personals passen a primer terme. Descobreix el propi jo i la via reflexiva i és per això que esdevé egocèntric i subjectiu.

L'interès pel propi jo és la causa d'una sensibilitat extremada de la introversió. En el desitg de trobar-se a si mateix tots els moments són viscuts pels adolescents com a decisius.

S'observa poc control delesseves manifestacions afectives (emocions) i donen lloc a inseguretats, inestabilitats, tancaments, insatisfaccions, angoixes, preocupacions i conductes molt fluctuantsque el fan difícil de tractar. Per les seves variacions en l'estat d'ànim perd l'equilibri la seguretat interna. Això ve acompanyat d'una gran por al ridícul. També són intensosels sentiments de tristesa, és capaç d'interioritzar els seus propis sentiments. En aquest estadi es declaren obertament les diferències personals.

Busca acceptació i seguretat i al mateix temps manifesta un fort rebuig de l'autoritat per aconseguir l'autonomia i l'auto afirmaciò. S'allunya dels adults, de la família i comencen els conflictes.

Hi ha una descoberta de la sexualitat en el propi cos i una orientacióvers l'altre sexe (vers la comunicació), juntament amb la dificultat d'integració de la seva sexualitat i manifestant una ambivalència vers l'altre.

6.3 INTEL·LIGÈNCIA

Va encaminada cap a l'autonomia.

El pensament és lògic-abstracte (formal-deductiu), és a dir, té possibilitats de raonar amb hipòtesis i de coordinar operacions integrant les parts en un sistema.

Té possobilitats de captar i reflexionar sobre l'univers exterior i interior i elaborar teoríes sobre el món. És lainteriorització la que el porta a la reflexió i crea la força de la voluntat. Això el fa sortir de la dependència (inconformisme). Amb l'actitut crítica cerca coherència i autonomía.

El pensament es torna crític pel que fa a la societat i a ell mateix. Però encara presenta un cert egocentrisme intel·lectual; mira les coses des del seu punt de vista, no reconeix els valors sinó que els otorga. Dóna importància als valors vitals i morals. Les coses són bones o dolentes perquè ell ho diu. Creu en allò que passa i té referència del seu propi jo. Té accés alsvalors abstractes i una gran sensibilitat (són hipersensibles) vers els valorsnovellsque va intuint. Tot aquest procés el viu entre les limitacions de:

• Dogmatisme com autodefensa enfront a la complexitat de la realitat que copsa.

• Emotivitat que acoloreix el seu pensament.

• Estancament i negativa a obrir-se a noves prespectives per la inseguretat que li representen.