1.- PREGUNTA LLARGA

El espanyol s'ha analitzat a partir d'enfocaments teòrics estructurals i estratègics. Pel que fa a les primeres teories tot i estar fortament criticades per autors com A. Rustow per les poques garanties que donaven al procés democratitzador, més endavant s'ha demostrat que fou la combinació d'ambdues teories les quines fan referència a la transició espanyola. Aquesta teoria deia que determinades condicions socials, polítiques i econòmiques eren les quines possibilitaven el manteniment posterior democràtic d'un país. Però el ressorgiment de règims autoritaris a centre i sud Amèrica o el sud d'Europa van propagar noves teories i el qüestionament d'aquest enfocament com a analitzador del procés democratitzador.

És per això que alguns autors, apart del ja esmentat A. Rustow, com Colomer, D'Donnell o Schimetter, van demostrar que el procés democratitzador era una qüestió de decisions estratègiques, és a dir, que era a partir de pactes, negociacions i sobretot de les estratègies dels actors polítics, tant els del règim autoritari com els de l'oposició les quines permetien tirar endavant aquest procés.

Per tant, tant la liberalització política com la democratització anaven més enllà de les teories estructurals, ja que les mateixes estructures econòmiques, polítiques i socials segons les negociacions entre els diferents actors podien comportar diferents desenvolupaments polítics.

La democratització segons l'enfocament estructural incorpora variables culturals com a decisives per explicar el canvi de règim. Una d'aquestes variables podria ser la religió. A diferència de la democratització a partir de pactes que aplica el model racional, és a dir, els actors valoren els beneficis i costos d'aquest canvi i la democràcia els representa una situació estable, un equilibri.

Tal i com he esmentat, per poder descriure el procés de democratització espanyol es van haver de combinar els enfocaments estructurals i estratègics. Així doncs, la combinació de reformes polítiques moderades, el desenvolupament de les classes mitges o les contínues mobilitzacions socials, sobretot obreres, juntament amb el laboriós procés de negociacions i pactes és el que va fer possible el canvi de règim.

Referent al balanç de la democratització, com a un dels aspectes negatius hi ha el fet que no es retirés del poder els sectors franquistes, que apart de frenar el procés democratitzador també van resultar un obstacle per la consolidació del nou règim. La financiació pública dels partits polítics i la seva protecció per les lleis ha provocat que les decisions es centrin en els líders dels partits polítics i que aquests tinguin poca afiliació i molts problemes de democràcia interna.

El sistema electoral inicialment proposat que afavoreix els dos partits més grans s'ha convertit en el sistema definitiu, cosa que perjudica enormement les minories polítiques i provoca polarització, concentració de poder, tendències majoritàries i també oscil·lacions entre esquerra i dreta al poder.

La inexistència de participació per part dels ciutadans en les institucions o en el control dels poders públics sol·licitant comptes si aquests s'extralimiten, és a dir, la passivitat de la ciutadania concedint un ampli marge de tolerància és un punt feble que demostra la baixa qualitat de la democràcia a l'Estat espanyol. Tot això, juntament amb l'ampli marge de decisió dels líders polítics i la debilitat de les diferents organitzacions i associacions existents entre l'Estat i la societat civil corrobora encara més aquesta baixa qualitat democràtica.

Un altre punt feble són els favoritismes, l'incompliment de la legalitat o la discrecionalitat tal i com es va demostrar en els nombrosos casos de corrupció política dels anys noranta.

Per altra banda, un dels punts forts del procés de democratització fou l'acceptació de les regles de joc polític per la gran majoria dels actors polítics. La consecució d'aquest consens va fer possible l'aprovació de la Constitució de 1978 i posar fi a la llarga llista de constitucions al servei del partit polític que governava. Tanmateix, tot i l'acceptació d'aquestes regles de joc i el reconeixement dels drets polítics, aquestes regles van arribar tard i amb un retràs considerable respecte altres democràcies més consolidades. Encara que cal dir que aquest resultat de pactes i negociacions ha servit com a model en altres països.

La reacció de les forces polítiques i socials juntament amb la intervenció del rei a l'intent de cop d'Estat dirigit pel tinent coronel Tejero va significar la finalització de la transició i l'inici cap al camí de consolidació de la democràcia. En aquest cas, podem destacar el paper de la societat espanyola a favor del nou règim i per tant, l'acord de continuar amb la democràcia.

Un altre èxit de la democratització fou el reconeixement de drets civils i polítics al ciutadans.

Tot i les influències autoritaristes ja esmentades que influeixen d'alguna manera al tarannà de la ciutadania espanyola així com la resta de punts febles comentats es poden anar corregint a mesura que es vagi consolidant la democratització a partir sobretot de l'aprenentatge i la pròpia experiència col·lectiva.

Pel que fa als articles de Colomer i Gil Calvo vull dir que m'han ajudat molt a aclarir les idees sobre la democratització i també m'han fet observar punts de vista diferents.

Respecte l'aproximació teòrica que fa Colomer a la democratització crec que no és del tot adequada ja que per ell aquest procés és tan sols qüestió de decisions estratègiques i l'estructura sòcioeconòmica amb la què es trobava el país i la seva lenta però contínua evolució justifica que també l'enfocament estructural fou una explicació que analitza la democratització espanyola.

Estic bastant d'acord en algunes de les crítiques que Gil Calvo fa a la transició, sobretot per la inexistència d'accountability horitzontal de la ciutadania espanyola amb el seu consentiment de tolerància a les accions polítiques i també la seva poca cultura participativa, que duen a Espanya a ser una democràcia delegativa. Crec que té raó en classificar la democràcia espanyola en aquests termes ja que estem molt lluny d'altres democràcies més consolidades que la nostra, on l'associacionisme té més rellevància en l'àmbit polític i el conformisme a les institucions o decretazos no hi és tan palès. Tanmateix, les darreres accions protagonitzades pels ciutadans de les Terres de l'Ebre per aturar les obres del Pla Hidrològic Nacional podria ser un exemple d'èxit d'associacionisme, encara que només fos per una qüestió puntual.

El sistema electoral és criticat tant per Gil Calvo com per Colomer pel fet que només afavoreixi als partits polítics majoritaris, tal i com he esmentat abans. En aquest cas, també estic d'acord amb els dos autors ja que tal i com diu Gil Calvo hi ha un desenvolupament cíclic de doble alternança, segons l'orientació ideològica guanyadora de les eleccions. Això provoca que els quins vivim en autonomies amb diferents opcions polítiques el nostre vot gairebé no tingui rellevància. Inclús en l'àmbit de la mateixa comunitat autònoma, almenys en la catalana, aquesta bipolaritat també existeix entre CiU i PSC, és a dir, els quins no estem d'acord amb aquestes polítiques, gairebé restem al marge pel fet de votar a partits polítics més minoritaris.

2.- PREGUNTA BREU

Aquest text és típic d'idees feixistes i falangistes i és propi d'una democràcia orgànica caracteritzada perquè els drets d'elecció dels representants polítics eren per la pertinença a una determinada corporació local, sindicat o col·legis professionals en comptes de la condició de ciutadà com en una democràcia liberal.

Aquest tipus de democràcia es caracteritza també per la inexistència de partits polítics, només hi ha el partit del dictador, en aquest cas és la Falange Española Tradicionalita y de las Jons, de la qual el seu fundador fou l'autor d'aquest text, el dictador José Antonio Primo de Rivera pel seu rebuig al liberalisme i a la democràcia.

Aquest tipus de democràcia va estar vigent a l'Estat espanyol durant la dictadura franquista.