Bibliografia

- Marichal, C.

La revolució liberal i els primers partits polítics a Espanya, 1834-1844.

Edicions Cátedra. Madrid, 1980

-Balcells, A.

Història contemporània d'Espanya. Segle XIX

Editorial Akal. Barcelona, 1989

-Fontana, J.

Història de Catalunya

Editorial Ariel . Barcelona, 1989

-Fontana, J.

La revolució liberal. Política i hisenda de 1833 al 1845

Editorial Ariel. Barcelona, 1987

-VV.AA

Historia de España Volum 9 (1789-1874)

Editorial Planeta. Barcelona, 1988

Després de la mort de Ferran VII el 29 de setembre de 1833 es produiren un seguit de fets que s'han donat a conéixer, en general, com la primera guerra carlina; és un nom no del tot correcte, ja que, a l'Espanya d'aquells temps, no es podia parlar d'un conflicte bèl·lic plenament cohesionat entre totes les parts, ni tampoc d'un moviment únic, amb una ideologia clara al respecte, per la qual lluitar. La primera guerra carlina és el conjunt de revoltes, esvalots i alçaments diversos que es donaren entre el 1833 i el 1843. Aquests moviments populars, que van ser dirigits clandestinament per la burgesia, veritable motor del país, reberen el nom de “bullangues”, terme sens dubte provinent del llenguatge popular

i molt adient pel caràcter anàrquic dels enfrontaments.

Pocs díes després de la mort de Ferran VII, la seva vídua Maria Cristina va ocupar el tron d'Espanya com a regent, ja que la reina legítima, Isabel II, encara massa jove per regnar. Concretament el 4 d'octubre de 1833 Maria Cristina exposava les seves intencions amb un manifest força explícit. Va ser una severa advertència pels sectors que, desde les notícies de la regència de MªCristina , s'havien pronunciat a favor del germà del difunt rei Carles. La nova regent tenia motius sobrats per un acte així, ja que a moltes ciutat espanyoles s'havien sublevat certs sectors. A Castella, el frare Merino aixecava les masses populars sota la bandera de Carles V; a Bilbao, el brigadier Zavala i el Marquès d'Ermua dirigeixen la insurrecció; a Vitòria, el coronel de Voluntaris Reialistes Veràstegui fa el mateix, i igualment procedeix a Navarra Santos Ladrón. A més, a moltes altres ciutats, com València, Talavera o Santo Domingo de la Calzada, els fenòmens de revolta es succeeixen al llarg d' aquests dies d'octubre.

Ja desde bon començament la regent va haver de fer front a molts problemes de caire polític, causats pels periodes polítics anteriors, que havien deixat a la població un sentiment dividit respecte del liberalisme i el constitucionalisme. A aquesta situació inestable, amb una cort dividida en opinió, s'havien d'afegir els negocis poc honorables de la regent.

Només cal examinar la situació civil de la regent: vídua quan accedí al tron, es va casar ràpidament amb un membre de la guàrdia, Agustín Fernando Muñoz. Això feia que, per les condicions que el seu difunt marit havia deixat, es veiès privada de la regència. Evidentment, donada la seva mentalitat, va mantenir l'enllaç en secret per no perdre la seva font d'ingressos.

Aquest fet va tenir posteriorment certa importància als esvalots del 1836 que tingueren lloc a La Granja de San Ildefonso.

Malgrat els actes de la regent, els principals dirigents de l'exércit reialista donaven el seu suport públic a Mª Cristina a les ciutats més importants, com Aragó, Cartagena, Andalusia o València. Amb aquesta situació es perfilaven dos sectors importants de lluita que, per altra banda, comprometien als sectors populars - que al cap i a la fi són els que havien de lluitar- en un seguit de moviments d'atac i defensa de les diferents ciutats durant la dècada dels trenta.

El canvi al tron també va dur conseqüències immediates al govern civil del país; en aquest mateix mes d'octubre el govern de Zea Bermúdez substitueix al Compte d' Ofalia per Xavier de Burgos al càrrec de ministre de Foment. És en aquests temps quan l'exércit, al més alt nivell jeràrquic, es pronuncia successivament a favor d'Isabel II.

Els capitans generals d'Aragó, Andalusia, València, Catalunya, les dues Castelles, el virrei de Navarra, l'inspector de milícies provincials, el secretari de la diputació permanent de la Grandesa i el governador de Cartagena, tots ells proclamen la seva fidelitat alhora que adverteixen contra possibles alteracions de l'ordre públic. El nou ministre, tenia com a missió principal ordenar el territori en províncies, però no es contemptà amb això i demanà l'aprovació d'una sèrie de decrets per tal de garantitzar el bon funcionament de l'estat. El primer decret concretà l' amnistia per un nombre de figures del liberalisme com el Duc de Rivas, Argüelles, Pere Surrà i Rull, Vicenç Salvà i d'altres; el segon decret suprimí els arbitris que mantenien el cos de Voluntaris Reialistes; al tercer s'anul·là la cèdul·la de 1824 que havia declarat nuls els contractes signats al trienni constitucional; amb el quart s'organitzaven les províncies amb sots-delegats de foment; al cinquè s'ordenava la revisió de les lleis que regulaven el comerç de gra, com també es revisaven les lleis sobre la limitació de les terres al sisè decret; al setè es revisaren les atribucions de la policia absolutista, i amb el darrer es creà el nou informatiu Diario de la Administración.

Al 1833 la Milícia urbana neixia per accelerar la destrucció dels desfasats organismes feudals, que encara protagonitzaven incidents desagradables. Les ciutats anaven sumant els esforços dels adinerats, però l'eclosió de sublevacions campesines reialistes exigia més recursos en homes i en armes. I és que les cotes socials eren massa elevades: amb la llei del 16 de febrer de 1834 no hi hauria a tot el país més de 21.000 urbans.

Així i tot, les partides denominades faccioses no es composaven de més de dotze o vint individus, però sorgien de totes les contrades i s'estenien com l'escuma. Més que a favor d'un Borbó -en aquest cas, Carles-, es rebelaven contra tot allò que ja els havia passat.

A més del gabinet de Zea bermúdez, la regent havia de tenir un Consell de Regència, que el rei Ferran VII va establir; per tant, en aquest consell estaven tots els representants del sector més conservador del govern, com el marquès de las Amarillas, cap d'aquest organisme. El primer que van fer va ser provocar la dimisió de Zea Bermúdez, molt criticat després del manifest del 4 d'octubre de la regent. També els interesos externs de França i Anglaterra afavoriren aquesta decisió, a més de certs sectors de la societat espanyola, com el capità general de catalunya, Manel Llauder, respaldat per l'associació de manufacturers, comerciants i els gremis de Barcelona.

Amb tots aquests detractors, Bermúdez va caure. Al seu lloc la regent col·locà un liberal abans exil·liat, Francisco Martinez De La Rosa. Amb l'arribada d'aquest nou home la regent proclama L'estatut Reial al 1834. En aquest estatut les reformes legislatives afectaven el poder, que quedava en mans de la corona i el gabinet que ella nomenés. Les corts quedaven com órgans consultius. Aquestes corts s'organitzaven en dos estaments, el de próceres i el de procuradors, cadascun amb unes funcions determinades que no anaven més enllà de simples consultes d'àmbit legislatiu.

Aquest gabinet mai va atendre les peticions que, desde tots els organismes, es feien amb insistència. A més, el triomf militar sobre la facció carlista no arribava per més que els liberals reduïssin el problema a unes simples " partides faccioses". Aquestes partides s'escampaven per totes les comarques, mentre el nucli basc es feia cada cop més fort. El ministeri de la Guerra es va tornar el més conflictiu: canviava de titular, de la mateixa manera que l'exércit del nord, sense resultats i amb la impaciència dels liberals. Només quedava l'alternativa de formar una extensa Milícia de ciutadans i reorganitzar el propi exércit permanent, dues mesures que exigien recursos i armes.

Aquests dos elements, recursos i armes, arribaren de mans europees molt aviat: Anglaterra va decidir recolçar els progressistes a la vegada que França s'alineava amb els moderats. Després de signar aquests tractats, coneguts com la Quàdruple Aliança, els diners i els equipaments van arribar de seguida. Els recursos abraçaven tot el territori nacional. A més, l'embaixador britànic Villiers organitzà la Legió Auxiliar britànica, formada per 10.000 voluntaris que lluitarien pel País Basc pagats per Londres.

Aquesta situació de desequilibri no s'aturà: al gener del 1835 el regiment d'Aragó es pronuncia contra el govern i, com a conseqüència, maten el capità general de Madrid. Al juny de 1835 De la Rosa va dimitir després d'un intent d'assassinat i el seu lloc l'ocupà el compte de Toreno.

La situació, doncs, no tenia vistes de millorar, amb les incerteses polítiques que atacaven el govern. La situació va empitjorar amb l'epidèmia de còlera, que ja durava desde l'estiu passat, i que la guerra escampava per totes les zones bel·ligerants causant mil·lers de morts. A l'agost un aixecament sincronitzat a Saragossa, Barcelona,València, Madrid i Andalusia va causar un gran nombre de morts i ferits, a més de la crema multitudinària de convents.

A Barcelona va caure el general Pere Nolasc Bassa, que no va poder evitar la crema de la fàbrica Bonaplata. La crema de convents i de fàbriques fou una constant al llarg de la primera guerra carlina, perquè els convents eren amagatalls d'armes i municions, com ho eren les fàbriques desocupades per causa de la guerra. La crema de convents va ser comú a moltes ciutats; va ser el símbol d'un malestar popular contra una guerra civil que s'atribuïa al clergat, i a la vegada objectiu de les exigències econòmiques de la burgesia de les juntes.

Amb tot aquest moviment revolucionari arribà el catorze de setembre Juan Álvarez y Méndez, anomenat Mendizábal. Quan es va establir es va fer càrrec dels ministeris de Guerra, de Marina, d'Hisenda i de l'Estat. La seva primera mesura va ser transformar la milícia urbana en Guàrdia Nacional, a més de decretar l'allistament de 100.000 soldats per a l'exércit permanent i nombrar nous caps militars progressistes. Després de diverses gestions personals que li van fer guanyar-se el respecte de tots els grups del govern, va sorprendre tothom amb la presentació el 21 de desembre de la llei del Vot de Confiança. Mitjançant aquest projecte, Mendizábal volia aconseguir els fons necessaris per acabar la guerra sense augmentar els impostos ni incrementar el deute públic. No va dir, però, com ho faria, i per això demanà el vot de confiança per una votació que havia de garantir el respecte a les llibertats individuals. Ho va aconseguir i va desvetllar el seu secret rapidament: desamortitzar el clergat. Va començar a aplicar el seu nou projecte al 19 de febrer de 1836. Amb això, canviava la propietat eclesiàstica en propietat particular, afavoria la creació de riquesa nacional i creava noves propietats abastables per als sectors acomodats, que eren els que havien de tirar endavant el país.

A les eleccions ,que van tenir lloc precisament el mateix febrer de 1836, Mendizábal va aconseguir una majoria aclaparadora - 120 representants sobre 149 -. Va iniciar les negociacions per refer l'Estatut Reial, a més de la destitució del general Fernàndez de Córdova al front de l'exércit i altres mesures d'acord amb la seva filosofia. Però es va trobar amb l'oposició de les cambres i fins i tot de la regent. Les seves mesures eren massa agosarades i indicaven certes sospites, que la regent va tallar destituint-lo i nomenant Istúriz.

Les mesures que la regent anava prenent afectaven el trancurs de la guerra, que els carlins guanyaven al nord. Per aquestes dates, el nord de la península estava força controlat per les tropes de Zumalacàrregui, i a la zona del País València estava assentat Cabrera i anava fent incursions cap al centre i el sud. Els generals cristins, com Fernàndez de Còrdova, estaven més ocupats en conspirar contra els revolucionaris a la cort que en guanyar la guerra. La cúpula militar estava, doncs, totalment escindida: l'exércit de Catalunya estava dirigit per Espoz i Mina; l'exércit del Centre era comandat pel general San Miguel; les tropes d'Aragó estava sota el comandament del general Serrano. Tots aquests darrers generals eren considerats progressistes.

Mentre l'exércit liberal es consolidava les forces de Carles augmentaven i es consolidaven a zones del País Basc, de Catalunya i a comarques d'Aragó i del País Valencià. Així, les tropes de l'infant Carles tenien gairebé via lliure cap a l'interior, com ho demostren les expedicions de Gómez i de Basili Garcia per capturar partides d'intendència dels cristins.

Davant aquesta situació nacional, els liberals progressistes no van veure altra sortida que els pronunciaments per reivindicar-se i aconseguir allò que pretenien. La revolta que va tenir més importància va ser la del 26 de juliol a la Granja de San Ildefonso, ja esmentada anteriorment. Quan la regent i el seu marit Fernando Muñoz es trovaven allà les tropes regulars es van pronunciar i van amenaçar i obligar a la regent a retornar a la constitució de 1812. Aquesta era desitjada, més per la constitució en sí, pel seguit de reformes administratives que comportava i que, segons el liberals, millorarien el bon funcionament del país, que estava arribant a una situació insostenible amb els carlins per una banda i els pronunciats per altra fent bullangues cada dia.

Josep Mª Calatrava va ser designat com a nou cap de govern, i immediatament va anomenar a Mendizábal com ministre d'hisenda.

El primer que va fer el nou organ de govern va ser restaurar tota la legislació derivada de la constitució de 1812, que donaria peu a un nou estat liberal amb el marc legal i administratiu adequat per als interessos burgesos. Són un seguit de nous decrets, com el restabliment de la llei municipal de 1823; la llei de la milicia Nacional de 1822; el decret de 1813 sobre la llibertat d'exercir qualsevol ofici que abolia les trabes dels gremis; es tornaven a obrir al mercat les propietats desamortitzades a l'església; s'incautaven els bens dels carlistes o simplement dels sospitosos de carlisme; es nomenà Espartero com a cap de les tropes del nord...

Tot això, però, no es podia dur a terme sense un xarxa organitzada de municipis que s'interrelacionéssin, per la qual cosa es van celebrar eleccions, d'acord amb tot allò estipulat a la constitució del 1812. Les eleccions van provocar tot allò desitjat: cada municipi tenia potestat sobre la policia local, els mercats, camins, obres públiques...

Per altra banda, la justicia també es veia nacionalitzada, és a dir, en mans de la nació, del poble. Només així es podia guanyar la guerra, a més ara que un dels generals més importants estava al front més difícil.

La nova situació, marcada pel transcurs de la guerra, va provocar la necessitat de redactar una nova constitució més adient a les noves problemàtiques. El nou text, redactat per homes de tendència clarament progressista com Argüelles o Olózaga, es considera moderat desde bon principi, encara que palnteja força dubtes de contingut. Un principi tan indiscutible com el de la sobirania nacional es veia criticat al preàmbul, però no posteriorment al redactat dels articles.

A més s'introduïren canvis al govern: El congrés s'escollia per sufragi directe censatari, regulat en una llei posterior que ho limitava a uns 250.000 espanyols. Es consolidà, doncs, l'estat dels propietaris, del govern dels bens comuns i de la riquesa burgesa. Amb aquesta impunitat total de que fruien els burgesos i els acomodats, tots els membres rics de la comunitat espanyola - la regent Mª Cristina la primera - van aprofitar per crear un seguit de mesures especials, totalment ficticies per ser realistes, que servien ni més ni menys que per augmentar descaradament les seves fortunes personals. Moltes irregularitats, com les del contraban d'esclaus a les colònies, ara anomenades “províncies especials” per aconseguir més beneficis a la pròpia península, establiren un periode força fosc respecte a la legalitat de moltes transaccions.

Mentre això passava, Espartero aconseguia éxits als camps de batalla del nord, per la qual cosa la guerra, cada cop més, deixava de ser un problema important. Cap al 1838 l'organització carlista a Galícia s'esgotava totalment per caure en mans dels cristins.

Al mateix any el general Narvàez “pacificava” La Manxa amb un exércit en reserva de 40.000 homes, que estava format pels antics combatents carlins, ara integrats en aquestes tropes a causa de les intencions de Narvàez de sublevar-se posteriorment juntament amb Fernàndez de Còrdova. Posteriorment Espartero continuà la seva exitosa campanya al nord i aconseguí el 1839 la signatura del Conveni de Vergara amb el general Carlista Maroto, amb que posava fi a la guerra al nord. Finalment, va derrotar a Cabrera al País Valencià i al Baix Aragó l'any 1840, amb que posà fi als primers intents carlins de fer-se amb el poder central a mans de l'infant Carles.

Com a resum d'aquest periode, destacar que la primera Carlina no va ser considerada pels propis combatents com una guerra dinàstica entre Mª Cristina i Carles, sinò com una guerra civil entre els partidaris del conservadurisme i els del liberalisme. Els veritables beneficiaris de la guerra van ser els burgesos, que van aconseguir tot allò que es van proposar mitjançant processos civils polítics i també, perquè no dir-ho, espentats per una regent que s'incloia dintre d'aquest grup de comerciants acaudalats que l'únic que volien era millorar el seu status econòmic i social.

Tot aquest conjunt de fenòmens revolucionaris donà peu al cop d'estat d'Espartero, una acció duta a terme per intentar estabilitzar la situació, que esdevenia incontrolable. Potser l'acció detonant per a la renúncia de Mª Cristina va ser la llei d'ajuntaments. El periode del govern d'Espartero durà tres anys, de 1840 a 1843, i finalitzà amb la renúncia del mateix per donar lloc al govern de la reina Isabel II.

El primer que va fer Espartero va ser, evidentment, dissoldre les corts, amb una nova convocatòria d'eleccions, i suspendre la llei d'ajuntaments. A més, augmentava el nombre de vendes de terres eclesiàstiques, millorava la reforma del sistema educatiu, es "sanejaven" les finances públiques, es posava fi als impostos feudals i s'instaurava un programa de distribució de terres per als soldats que lluitaren contra el carlisme. Amb auqestes mesures acontentava inicialment els descontents - la major part de la població -, però això només era el principi.

Al llarg d'aquests tres anys els interessos burgesos van primar i les revoltes populars van tenir com a motiu principal aturar els excesos d'un govern massa interessat a enriquir-se.

El govern, a base d'impulsar mesures extraordinàries i nous impostos, va provocar una sèrie de revoltes, dirigides pels grups republicans, com la de Barcelona del setembre del 1842.

Davant la dura resposta del govern - bombardejar la ciutat-, els grups progressistes, republicans i moderats decidiren unir-se per derrocar Espartero, que volia descaradament reunir massa poder en la seva persona. Aquests intents de fer caure Espartero van consistir en una sèrie d'aixecaments i pronunciaments, com el de Prim i Milans del Bosch.

Aquest conjunt de moviments populars aconseguiren el seu objectiu: treure Espartero del poder perquè la reina Isabel II rebés el poder que li pertocava. Isabel II va pujar al tron al 1843, donant per finalitzat aquest periode i iniciant un de nou conegut com la dècada moderada.

LA PRIMERA GUERRA CARLINA

I LES BULLANGUES

Història Contemporània d'Espanya

Un fragment d'aquest text és força clar: "...Que sea un deber para Mí conservar intacto el depósito de la autoridad real que se me ha confiado. Yo mantendré religiosamente la forma y las leyes fundamentales de la monarquía, sin admitir innovaciones peligrosas, aunque halagüeñas en su principio, probadas ya sobradamente para nuestra desgracia..." Això es pot trobar a VV.AA. Historia de España; vol. 9;

Ed. Planeta... pàg 313

Fontana, J. Història de Catalunya... pàg. 270

VV.AA. Historia de España vol 9...pàg. 318

Els anglesos proporcionaren entre 1834 i 1836 més de 300.000 carabines; com exemple, a l'agost de 1834 la primera remesa amb 30.000 fusils, 3.000 arabines, 3.000 pistoles i 3.000 sabres. Tot això a VV.AA. Historia de España vol 9 ...pàg. 321

Fontana, J. Història de Catalunya... pàg. 276

VV.AA. Historia de España vol. 9... pàg. 323

Aquest punt és força clar a Marichal, C. La revolució liberal i els primers partits polítics a Espanya...

pàg. 185

Marichal, C. La revolució liberal... pàg. 190

Sobre aquest aspecte hi ha una sèrie de notes interessants a VV.AA. Historia de España vol 9...pàg. 232

Fontana, J. Història de Catalunya...pàg. 277

Com es pot veure a VV.AA. Historia de España vol 9...pàg. 326

VV.AA. Historia de España vol 9...pàg. 333

Fontana, J. Història de Catalunya...pàg. 272

VV.AA. Historia de España vol 9...pàg. 345