EL MITE

Abans del s.VI a.c. eren les diferents religions les que donaven resposta a les preguntes que es feia la gent. Aquestes explicacions religioses es transmetien a la gent de generacions en generacions mitjançant els mites. Un mite es un relat sobre els déus que intenta explicar el principi de la vida i la realitat.

Hi havia un Déu per cada aspecte important de la vida. P.e.: el déu de la fertilitat, de la pluja etc.

La gent no podia quedar-se de braços creuats esperant que intervinguessin els deus quan venien desgracies (epidèmies, sequera. Etc.). Les persones prenien part activa en la lluita contra el mal i ho f`+eien mitjançant els rituals.

El ritual més important era el sacrifici fet per augmentar el poder del déu correponent de manera que pogués lluitar contra el caos. Aquest caos podien tractar-se d'una sequera i ells necessitaven creure que això es produí perquè el martell del déu Tor havia estat robat i aquest déu havia perdut el seu poder. Aleshores es feia un sacrifici animal per tal que Tor recuperés el seu poder. Així doncs veiem que els mites pretenen donar una explicació d'alguna cosa ( en aquest cas la sequera), que els homes no entenen. També s'acostumava a escenificar la història de determinat déu per aconseguir el seu benefici.

També era molt important la figura del sacerdot que actuava de mitjancer entre els déus i els humans. Quan s'havia de fer preguntes als déus es feien a traves de l'oracle, en el qual el sacerdot preguntava , el déu li responia en diverses manifestacions fetes només a la seva persona i el sacerdot interpretava la resposta.

L'any 700 a.c. els mites foren recopilats per Homer i Hersíodo i a partir d'aleshores es pogueren discutir. Els primers filòsofs grecs criticaren la mitologia perquè els déus s'assemblaven molt als homes i eren igual d'egoistes i poc de fiar que nosaltres. Per primera vegada es va plantejar la possibilitat que els mites no fossin més que imaginacions humanes.

FILOSOFIA

La filosofia es l'actitud de donar una explicació racional de la realitat en totes les seves dimensions: el món físic i la conducta individual i social de l'home.

El seu funcionament es que les coses existents son pressentides pels sentits i la raó es la que dona sentit a tot.

Apareix al segle VI. A.c. a Grècia. Perquè tenen elements diferenciadors envers altres cultures:

• Educació doble. Educació religiosa però també amb els aedos (poetes) que educaven als fills de les èlits intel·lectuals. Explicaven les coses no des d'un punt de vista mitològic sinó desde la raó.

• Economia. Era molt important el fet que tenien un comerç desenvolupat al voltat de l'àgora, una plaça pública on el matí es comercia amb mercaderies i per la tarda s'intercanvien idees.

• El contacte amb pobles orientals va significar la importació de noves idees, creences i formes de vida. Relativització dels valors religiosos i morals.

ELS PRE-SOCRÀTICS

Són els primers filòsofs de Grècia i sel`s anomena filòsofs de la naturalesa perquè bans de tot s'interessaven per la natura i els seus processos.

1.-L'ESCOLA DE MILET

TALES DE MILETO

Va néixer a Mileto el s. VI a.c.. La seva filosofia es cosmològica, es pregunta per la natura i l'origen del món; no per déu.

Es basa en:

-El que existeix no pot sorgir del no res

-Tots els fenòmens de l'univers tenen per origen una mateixa cosa que està en moviment constant.

La natura té un ordre intern,el cosmos, i Tales es pregunta quin es el principi de tot, quin es el primer element material visible. Diu que la realitat no pot venir del no res i que el primer element es mòbil, capaç de generar canvis.

Per ell el primer element es l'aigua, d'allí va sorgir tot. De les seves observacions es desprèn que si no hi ha aigua no hi ha vida.

L'aigua pot ser sòlida, líquida i gasosa.

No existeix vida sense aigua.

Les reproduccions son aquoses, tant en la fecundació com en el moment del part.

La terra flota en aigua per tant es sosté de la realitat (explicació mítica).

Arriba a la conclusió que l'aigua es l'únic element furador i invariable. Totes les transformacions que experimenta l'univers son modificacions o alteracions d'aquest principi causatiu.

ANAXIMANDRE.

Deixeble de miler. No està del tot satisfet amb l'explicació del seu mestre. Hi troba algunes incoherències. Si tot prové de l'aigua, com es pot explicar que d'un element líquid provingui el foc?, l'aigua s'hauria de destruir quan es convertís en foc i aleshores deixaria de ser l'element constitutiu de totes les coses. D'això dedueix que no es pot identificar el principi de tot amb un element físic, aquest principi ha de ser una substància indeterminada que permeti explicar tots els estats de la matèria.

-Principi indeterminat: Pot adoptar qualsevol estat perquè en si no es troba en cap.

El principi té 4 característiques: calor, fred, sequedat i humitat. Al tenir aquestes característiques és indefinit i quan es mostra definit és perquè alguna de les 4 ha tingut un paper dominant:

• Fred.................................. Aire

• Calor................................. Foc

• Sequedat......................... Terra

• Humitat............................ Aigua

Creia que la història del cosmos era que hi havia 4 elements i en un moment donat va dominar el foc (1Er estadi), en un següent estadi va dominar la sequedat, després un tercer estadi amb el fred de protagonista i finalment una època en què dominà l'aigua.

Aquesta reflexió serveix per explicar les estacions de l'any:

• primavera........................... aigua

• tardor................................... sequedat

• hivern................................... fred

• estiu.......................................calor

ANAXIMENES

Per ell el principi de tot provenia de l'aire, l'element més invisible i flexible de tots.

Pot adoptar totes les formes visibles de la natura. Si es troba expandit és aire, molt expandit foc, però conforma es va condensant passa per les formes del altres 2 elements, és a dir, si està un amica comprimit seria aigua, una mica més, fang i molt seria terra.

La concepció dels milesis entrà en crisis perquè no van poder oferir una explicació coherent del moviment.

2.-EL PITAGORISME

Eren materialistes.

Cercaren en els números el principi estable i permanent com a element bàsic per explicar l'ordre i regularitat de l'univers.

Arribaren a la conclusió que una gran part de les propietats i comportaments dels fenòmens reals poden ser explicats matemàticament..

El món és harmonia i proporcionalitat.

• Cossos celestials = esferes. Moviment circular perquè l'esfera es figura perfecte i harmònica.

• Terra = esfera, per tant no pot ocupar el centre de l'univers.

• 10 astres perquè el 10 és el més perfecte i sagrat.

• Cossos que giren entorn del centre de l'univers mantenen una distància proporcional als de l'escala musical i que en donar voltes produïen una espècie de so inoïble per als humans( música celestial).

La natura deixarà de ser incontrolada perquè el seu comportament està sotmès a la raó rigorosa del càlcul matemàtic. Identificaven els principis matemàtics amb els principis dels éssers humans i com els números són els principis de la ciència matemàtica, afirmaren que els números son els principis constitutius de totes les àrees de la realitat. I assignaren un número a cada ens en concret.

A la pregunta d'on venen els números no es posaren d'acord i havia vàries teories:

• provenen de 2 elements: parells i senars (interpretació dualista de la realitat)

• Unitat. Es fragmenta en 2,3,4, etc. Fins arribar a la varietat de formes.

Es diferencien de l'escola de Milet en que aquests estudiaven les qualitats sensibles de la natura i els pitagòrics ho redueixen un estudi quantitatiu i mesurable. Abandonen l'experiència i l'oposició entre raó i sentits.

3.- EL LOGOS COM A PRINCIPI EXPLICATIU DE LA NATURA

HERÀCLIT

Es considerat un filòsof obscur perquè la seva filosofia no està desenvolupada en grans discursos, sinó que tot està recollit en sentències o agorismes ex. : “no podem banyar-nos dues vegades en el mateix riu”.

El seu pensament es pot emparentar amb els models de la física milèsia.

Pensava que els canvis constants eren els aspectes més bàsics de la natura. Tenia més fe en els seus sentits que parmènides.

El principi de totes les coses era el foc, el qual es converteix una vegada condensat en aire, aigua i terra i una vegada solidificat torna al seu estat primitiu.

Característiques:

• tot el que existeix és en canvi permanent. Això negaria el principi d'identitat perquè res pot ser idèntic a si mateix si està constantment canviant. Si neguem la identitat establim l'absoluta irracionalitat de l'univers.

• Lluita de contraris. Per no negar la identitat diu que la unitat de cadascun del éssers resulta de la tensió de forces oposades que provoquen el moviment mitjançant l'existència de certes lleis i proporcions: el logos.

• El logos. És una raó universal que equilibra i ordena l'esdevenir continu i permanent de la natura. Per heràclit aquest logos es el foc que sempre està en moviment.

La saviesa humana ha de consistir en la comprensió del logos. Els humans que es fien dels seus sentits no viuen segons la raó, que és comuna i universal, sinó segons l'opinió particular, que és enganyosa i falsa. Aquesta contraposició entre raó i sentit es convertí en el tema cabdal del pensament grec.

PARMÈNIDES

Representa l'escissió entre l'experiència i la raó.

Hi ha 2 vies de coneixement:

• La via de l'opinió o dels sentits. Punt de partença de la teoria d'heràclit. Es falsa perquè es basa en el principi de contradicció. Accepta que el moviment es producte d'una identitat de contraris i per tant admetre el canvi que comporta el moviment implica afirmar el principi de contradicció perquè un ésser en moviment és i no és a la vegada.

• La via de la veritat. L'ésser és definit com allò que és idèntic a sí mateix, essent el principi d'identitat la seva base lògica. Parmènides afirma, doncs, el caràcter absolutament permanent i estable de tot el real. Negar això seria introduir el no-res per poder explicar l'ésser. L'ésser és etern, continu, únic i immòbil. Nega el buit, la pluralitat i la mobilitat. (per tant nega la teoria de canvi continu d'Heràclit).

Segons parmènides el principi de tot és únic i immutable, sempre ha estat, és i serà. Com mai no s'altera és una realitat immòbil i homogènia ( no es pot dividir). Aquesta teoria nega qualsevol percepció dels sentits perquè les nostres observacions de la natura ens indiquen que sí es produeix un canvi constant en ella mateixa, per tant la seva visió de la realitat es converteix en una interpretació d'aquesta segons els principis de la raó.

Després de Parmènides les teories monistes (basades en l'únic principi) foren abandonades donat la impossibilitat d'explicar la pluralitat i el moviment a través del principi únic.

PLURALISME FÍSIC

Sorgeix com una necessitat de tornar a l'estudi de la natura com a conjunts de fenòmens que són en constant transformació. Per tant són contraris a Parmènides.

També es coneixen amb el nom de materialistes.

Es evident que la natura no sorgeix del no-res i també és obvi que el principi del qual parteix tota la realitat no pot ser únic. En conseqüència l'única alternativa és partir d'una pluralitat de primers principis: la pluralitat només pot esdevenir o sorgir d'una pluralitat primera i original.

Foren el primers a introduir la distinció entre element material i causa eficient: Una

Mateixa cosa no pot ésser a la vegada causa primera i principi del moviment atès que si l'element material té l funció de garantir la permanència del real, aquesta permanència és en clara oposició a moviment. Cal, per tant cercar en un altre principi la causa de totes les transformacions . Aquesta causa del canvi fou representada pels diferents autors per : amor i odi, la ment i el xoc interatòmic.

EMPÈDOCLES

Deixeble de Parmènides, estava d'acord amb ell en afirmar que res canvia (l'aigua no es pot convertir en una papallona), però donava la raó a Heràclit a l'afirmar que hem de fiar-nos del que ens diuen els nostres sentits. I ells ens indiquen que a la natura es produeixen constants canvis.

Parteix de la base que l'error està en creure que tot prové d'un sol element: ni l'aigua ni l'aire poden convertir-se per sí sols en un peix. Ha d'haver-hi, doncs alguna altra cosa.

La natura té 4 elements: terra, aire, foc i aigua. Tots els canvis que es produeixen a la natura provenen de la barreja i separació d'aquests 4 elements, perquè tot està format de terra, aigua, aire i foc; però els elements queden inalterables quan participen en aquests canvis, és a dir, que no és cert que tot canvia, en realitat no canvia res. El que succeeix es que 4 elements diferents es barregen i es separen per tornar-se a barrejar.

Però per què es barregen aquests elements i donen una nova vida?: Empèdocles pensava que havien 2 forces que actuaven a la natura (l'amor i l'odi) en clara contraposició ( ja parlava de forces contràries heràclit). La que uneix les coses és l'amor i la que separa les coses és l'odi. En un principi tots els elements estaven barrejats formant una esfera(concessió a la figuració geomètrica de Pitàgores). Després d'un temps l'odi s'introdueix a l'esfera provocant la separació dels seus elements. Aquesta acció acaba quan el nostre món queda dividit en e esferes concèntriques cadascuna de les quals conté un dels 4 elements. La zona més externa és la del foc i l'interior la terra. Entre ambdues es situen l'esfera de l'aire i la de l'aigua. En aquest moment l'amor torna de nou a la seva activitat barrejant els elements per formar la diversitat de les coses fins a arribar a la unitat inicial de l'esfera.

Què passa quan observem alguna cosa amb els nostres sentits?: empèdocles pensava que els nostres ulls estaven formats dels 4 elements com tota la resta de la natura, per tant la terra que tinc al meu ull capta la terra que té allò que observes, l'aire capta el que és d'aire, el foc el que es de foc i l'aigua el que és d'aigua. Si l'ull manqués d'algun dels 4 elements no podríem veure la natura en la seva totalitat.

ANAXÀGORES

-Pluralitat de les formes actuals.

Com Empèdocles accepta la tesi de Parmènides segons la qual res no canvia i també que tot és producte de la unió i separació de cossos elemental però aquests cossos no són absolutament diferents entre ells tal i com deia Empèdocles (aire, aigua, terra i foc) sinó que són homeomeries, és a dir coses en parts iguals. Cada partícula per petita que sigui sempre és la barreja indissoluble de tot allò que és bàsic a l'univers. Aquesta teoria d'acosta molt a la genètica actual: si agafem una cèlula d'un dit i en separem el nucli en aquest nucli hi ha una descripció detallada de la composició de totes les demés cel.lules del cos

• Principi de l'enteniment. Coincideix amb la teoria de Empèdocles en la qual en un principi totes les partícules formaven una massa homogènia i compacta en la qual existia la força de l'enteniment que resta totalment separada de les altres partícules. Com a ment té no solament un coneixement de tot, sinó que regeix per la raó el moviment de l'univers. Al principi del cosmos hi havia el CAOS i el NOUS O ENTENIMENT va ordenar el cosmos: el Nous envia aire calent i ordena el cosmos tal com el coneixem nosaltres però no ho fa a l'atzar sinó que cada individu tindrà un apart del cosmos originari.

Diferències entre el Nous i un Déu:

• Nous no crea la matèria, només l'ordena, en canvi el déu cristià sí la crea.

• Déu sempre es revela mitjançant un profeta, un sant, etc. En canvi ell és directe, és necessari pel funcionament del cosmos.

La idea d'un déu necessari que ordena la matèria del cosmos meravellarà a Sócrates i a Plató.

TEORIA ATOMISTA

DEMÒCRIT

Aquesta teoria sorgeix de l'afirmació de Parmènides :”existeixen un nombre infinit d'unitats indivisibles i materials”. Estava d'acord amb els seus predecessors en què els canvis de la natura no es devien a que les coses realment canviessin. Per tant havia d'estar composta de partícules petites i indivisibles, eternes i inalterables: ELS ÀTOMS.

• Indivisibles perquè si haguessin pogut esdevenir parts més petites no podrien servir de base i cada vegada la natura seria més líquida.

• Eterns perquè res pot sorgir del no-res (tal com deia parmènides)

• Diferents perquè no trobaria una resposta per explicar com construirien diferents coses (peix, flor, etc.). al ser diferents s'ajuntaven àtoms diferents i creaven diverses coses.

Demòcrit no creia que hi hagués alguna força de la natura que intervingués en els processos de la naturalesa. Tant sols existien els àtoms i l'espai buit (espai que hi ha entre els àtoms). Els àtoms tenen 2 moviments naturals:

• Moviment propi d'ell mateix que fa que tingui tendència a desplaçar-se. S'allunya o s'ajunta amb un altre àtom per una qüestió d'atzar no degut a una força externa.

• Moviment derivat: Si els altres t'empenyen tu et mous amb el teu moviment i amb el moviment dels altres.

Aquests dos moviments es produeixen totalment per atzar ja que no està regit per cap principi intel.lectual o mens rectora. Quan per atzar topen entre ells o s'agrupen o es separen però tot esdevé d'un xoc mecànic.

Per ell el buit és material perquè és un no-res pensable i al ser pensable ocupa un espai que sí existeix i per tant és material. Per tant hi ha una certa relació entre pensar i existir. Com només creia en el material l'anomenem materialista.

Segons Demòcrit la nostra consciència també estava formada per àtoms de l'ànima. Quan una persona moria els àtoms de l'ànima es dispersaven per totes parts. Això vol dir que l'ésser humà no té una ànima immortal.

Estava d'acord amb her`calit en que a la natura tot canvia però darrera d'això es troben algunes coses eternes i inalterables que no canvien: Els àtoms.

Els sofistes i sòcrates.

ELS SOFISTES

En el s. v. A.c. en algunes polis gregues privilegiades com Atenes es desenvoluparen dues activitats paral.leles a l'agricultura: el comerç i la indústria. Aquestes noves

activitats foren l'origen d'un canvi polític en les ciutats: la democràcia (tots els ciutadans eren iguals davant la llei i tenien els mateixos drets, el més destacat dels quals es el de poder escollir els seus representants). Això comportà unes noves necessitats i formes de convivència i funcionament social i que es fecin molts discursos polítics i sorgí la necessitat del domini dels recursos i tècniques retòriques, i coneixements mínims de les lleis. Aquest coneixement el proporcionaven els Sofistes.

Els Sofistes eren professionals de l'ensenyament perquè cobraven per ensenyar.

Aquest moviment filosòfic va sorgir gràcies a la gran quantitat de teories que intentaven explicar l'origen de l'univers i es contradeien entre elles. Va sorgir la idea que la ment humana està impossibilitada de conèixer en què consisteix el món que la rodeja.

L'ensenyament es basava en la dialèctica : oposició de 2 tesis per mitjà de les quals i algunes preguntes i respostes es pretén aconduir l'interlocutor a un camí tancat, per mostrar-li la inconsistència de les seves opinions.

A partir de la retòrica i la dialèctica ensenyaren sobre la naturalesa humana i per tant són els precursors de la psicologia social. Anaven descobrint què era l'home del seu temps. Ells creien que en el fons tot era molt relatiu. L'oci agrada a tothom preo no a tothom li agrada el mateix oci. Suposen que no hi ha normes fixes per parlar d e l'home, la naturalesa humana és molt diversa i no ens hem de sorprendre de res.Es volen les mateixes coses però de manera diferent. Tota la seva obra es basa en aquest relativisme que fa que tot el que expliquen tingui un to de veritat escèptica.

Constaten que hi ha una naturalesa diversa i per tant ha d'haver-hi diverses realitats polítiques.

La societat es quelcom establert pels homes i per tant modificable en qualsevol moment. El bé i el mal moral no depenen de la naturalesa de les coses sinó que són en funció d'un acord humà.

Característiques:

REALITAT:

-Nihilisme ontològic: La realitat canvia pel fluix de totes les partícules i aquest moviment no seria possible sense l'existència de contraris,.(veritables principis de la realitat).

- Fenomenisme: L'ésser real és el que es manifesta pels sentits.

CONEIXEMENT:

• Subjectivisme: Els sentits són l'única font de coneixement, per tant tota opinió individual quan es basa en una sensació, és certa.

• Sensime: Admeten com a única font de coneixement aquella que s'inicia en l'experiència personal, en els sentits.

• Escepticisme: No existeix veritat universal, tot pot ser a la vegada vertader o fals.

SOCIETAT:

• Convencionalisme: La societat no és un fet natural, sinó que és el resultat d'un pacte o conveni.

• Positivisme: Les lleis jurídiques i morals han estat dictades per l'home.

• Relativisme: les normes socials estan en funció de cada societat i cada època històrica.

PENSAMENT SOCRÀTIC

Sòcrates era un pensador preocupat, igual que els sofistes, per l'home, la problemàtica política i l'ètica;

Divergències amb els sofistes:

• No cobrava pels seus ensenyaments perquè l'objectiu de la filosofia no era el triomf polític sinó obrar amb rectitud.

• No utilitzava la controvèrsia perquè no s'arriba enlloc. L'únic mètode per conèixer la veritat és la dialèctica(raonament encadenat de tipus inductiu- cas particular a concepte-). La dialèctica es basa en la ironia (confondre el contrari posant en evidència la ignorància del suposat savi) i la maièutica ( ajudar l'interlocutor a cercar per ell mateix la veritat).

• Totes les coses son un reflex d'una intel.ligència universal i ordenadora (Anaxagoras) i per aquest motiu estan disposades segons les regles de conveniència i perfecció.

• Contraposa “els conceptes” al relativisme dels sofistes.

La Ciència:

Sòcrates es planteja dues qüestions sobre la ciència:

• Quin és el seu origen. El coneixement racional és innat. L'innatisme s'oposa a l'actitud empirista tan estesa entre els sofistes. La ciència o el saber no prové de l'exterior, sinó que està amagat a l'interior de les nostres ànimes i mitjançant la reflexió personal en pot ser extret. Estava convençut que la ciència està potencialment en l'ànima.

• Quina és la naturalesa de la ciència: És un coneixement d'allò que és universal i permanent. L'objecte de la ciència ja no és el coneixement de la realitat singular com opinaven els sofistes, sinó allò que és comú a un conjunt d'individus.

A partir de Sòcrates els conceptes o idees seran l'expressió de l'essència de les coses.

Dues són les funcions del coneixement científic: Definir exactament la noció essencial de les coses; i ser norma i pauta de la conducta moral perquè és suficient conèixer per obrar correctament.

Per Sòcrates és molt important abandonar el relativisme de la convencionalitat perquè si tot es relatiu i per cada home pot tenir un significat diferent, la comunicació i l'enteniment dels homes, bases de l'ordre social, no seria possible. Cal retornar a un llenguatge universal perquè la conducta social exigeix una clara definició dels conceptes que són la base de la normativa política i moral.

Sòcrates identifica el saber amb la virtut (intel.lectualisme moral), ningú pot obrar malament sabent el que fa. Qui obra malament no és culpable del que fa sinó un simple ignorant. Perquè ningú pot voler el mal si sap en què consisteix. Per tant ningú és responsable de la seva activitat moral perquè els bons no poden actuar d'altre manera una vegada coneixen el bé; i els dolents tampoc són responsables perquè la seva ignorància és la causa del delicte. De tota això deduïm que és necessària l'educació de la intel.ligència com a causa última d'obrar bé.

PLATÓ

Neix l'any 428 a.c. Fill de famílies acabalades mai va haver de preocupar-se pels diners i va rebre una educació dirigida a la carrera política.Va ser deixeble de Sòcrates amb qui va estar fins la seva sentència a mort. A partir de l'ajusticiament de Sòcrates Plató ja no creurà en el sistema democràtic. Aquest fet l'obliga a refugiar-se en l'escriptura i comença a escriure diàlegs en els quals la figura central és Sócrates. Fundarà una escola on ensenyarà tot el què havia après del seu mestre. Serà coneguda amb el nom de l'acadèmia i durar vora de 600 anys. Pot ser considerada la 1 universitat del món.

PRECEDENTS DE LA DOCTRINA PLATÒNICA

L'originalitat de Plató fou la formulació de la “Teoria de les idees”que recopila reflexions d'antics filòsofs:

• Sòcrates: Si el mestre descobrí els conceptes-realitats, Plató diu que la dialèctica no es limita a mostrar la varietat dels conceptes, sinó a descobrir l'essència de la vertadera realitat: les idees; la dialèctica és la ciència de les idees.

• Parmènides: Plató assigna a les seves idees les mateixes qualitats que parmènides assigna al seu ens: unitat, perdurabilitat, puresa i finitut; però substitueixi el monisme de l'ésser per un pluralisme d'essències. Plató soluciona el problema que el moviment creava a Parmènides, dividint la realitat en dos móns:

• Món visible: de la matèria

• Món intel·ligible: de les idees.

• Heràclit: Mitjançant la divisió del món anterior, Plató fa una conciliació entre la concepció de la realitat de Parmènides (món de la matèria) i d'Heràclit (món de les idees).

• Demòcrit: Com la teoria atomista creu que en un primer moment abans de la formació del món, la matèria primera es movia sense ordre ni mesura; és més endavant quan s'ordena, però no comparteix la teoria mecanicista de l'ordenació.

• Anaxàgores: Segons ell en l'ordenació intervé la Ment. Plató afirma que el món sensible fou ordenat per un artista intel·ligent i bo, el qual treballa la matèria i la conforma en figures geomètriques triangulars de la combinació de la les quals sorgeixen els quatre elements bàsics.

• Empèdocles: De l'ordenació anterior sorgeixen les quatre elements que promulgava aquest filòsof: aigua, terra, foc i aire.

L'home pot participar de la doble realitat i per tant és un ésser privilegiat.

L'ànima és immortal.

El cos és principi d'imperfeccions i corrupció.

D'aquesta contraposició entre ànima i cos sorgeix la bipartició de la societat en dues classes socials: aristocràcia i poble.

TEORIA DEL CONEIXEMENT DE PLATÓ

El problema del coneixement es converteix en el tema principal de la filosofia sofista, preocupada per la conducte de l'home i la societat. S`crates va reaccionar contra l'escepticisme i relativisme de la sofística afirmant que la ment humana conté idees o conceptes de validesa universal i necessària. Plató intentarà desenvolupar els postulats bàsics de la concepció de la ciència i el saber segons la doctrina socràtica.

La teoria platònica es centra en:

• 1.- Els límits del coneixement científic.

• 2.- L'origen de les idees.

El mètode per establir un criteri de veritat i falsedat és la diàiresi.

1.- Els límits del coneixement científic:

• allò que és: El que sempre és igual a si mateix d'una manera permanent i invariable. Les veritats universals han d'existir perquè no poden ser vertaderes totes i cadascuna de les opinions dels homes, han d'haver veritats permanents.

• L'ésser estable i permanent: El coneixement científic no pot procedir de les aparences sensibles perquè estan en continu canvi, sinó que prové directament de l'ànima.

• Món intel.ligible:pensar i percebre són dues formes distintes del coneixement. La realitat sensible és la causa de les nostres opinions, però l'autèntic coneixement només pot raure en una altra realitat, una realitat que ultrapassi el Fenomenisme de l'ens concret i material. Aquesta realitat pertany, doncs, a un altre món: el món de les idees.

2.- L'origen de les idees

Ja hem dit que les idees no provenen del món sensible perquè aquest canvia constantment. Plató postula que provenen de l'interior de l'ànima, però no defensa la teoria Socràtica de l'innatisme de les idees ans el contrari, ell creu que tot el que l'ànima sap és adquirit. Segons aquesta teoria hem d'admetre una preexistència anímica: una vida anterior a l'actual en què l'ànima hagués adquirit el conjunt de coneixements que romandran en el seu interior en estat latent. En conseqüència tot coneixement actual ha de ser una reminiscència de tot allò que l'ànima contemplà abans d'aquesta vida i fou oblidat en encarnar-se en un altre cos. Per tant, en aquesta terra no aprenem res de nou puix que el coneixement no és altra cosa que un recordar allò que havíem contemplat anteriorment. Els objectes sensibles només serveixen per a despertar en nosaltres allò que roman ocult i inconscient en l'interior de l'ànima.

Les dues facultats bàsiques de l'ànima són :

Raó pura: Formes o essències

• Raó:

Raó discursiva: Món intel·ligible ,objectes de la matemàtica.

Il·lusió: Món sensible, Imatges dels objectes sensibles.

* Opinió:

Creença: Coneixement dels objectes reals corresponents a les

imatges sensibles.

Plató per poder distingir entre el coneixement vertader de la ciència del fals de l'opinió, introdueix el mètode anomenat: diaìresi: l'anàlisi i la síntesi de les idees.

La relació entre les idees es pot dividir en 3 menes:

• No es dóna cap relació entre les idees: Contradicció perquè totes serien diferents.

• Totes estan relaciones: Contradicció perquè totes serien idèntiques.

• Es poden relacionar amb unes i no amb altres: Relació alternativa.

Hem de desestimar els dos primers supòsits per absurds i per tant només queda la possibilitat de relació amb alternança. I és en aquesta direcció que s'aplica la diàresi: per mitjà de separacions i unions lògiques va ordenant jeràrquicament les idees en gèneres i espècies seguint criteris de coordinació i subordinació.

Plató arriba a descobrir la idea com a realitat independent del món sensible, però què és una idea?: Són essències que romandran eternament immutables i ide`ntiques a elles mateixes:

• Invisibles: només es poden conèixer per la intel.ligència.

• Universals: Cada idea expressa un gènere o espècie.

Característiques de les idees

• unitat

• Eternes

• Perfectes

• Immutables

Com veiem més amunt en cada idea trobem els atributs que Parmènides atribuïa a L'Ens, però Plató creu que existeixen un nombre infinit de realitats autèntiques perquè (tal com deien els pitagòrics) si partim del fet que la realitat en si participa de la unitat, hem de concloure que existeix el número i la multiplicitat.

Dues són les conseqüències de l'aplicació del número a la naturalesa:

• Dotar el món visible d'un principi racional.

• Poder explicar coherentment els moviments i transformacions físiques. El triangle permet la transformació d'uns elements ens uns altres. I per tant combinant-los es poden explicar tots els fenòmens físics ( condensació-evaporació, etc.).

MÓN SENSIBLE I MOVIMENT

Es parteix d'un fet d'evidència empírica: el moviment.

Plató introdueix en el seu sistema la hipòtesi d'una matèria primera dotada de moviments irregulars i caòtics (Demòcrit). El pas del caos al cosmos ( del desordre a l'ordre) és condicionat per una causa intel·ligent(Anaxàgores) anomenada Demiürg que ordena la matèria dotant-la de forma estable segons les idees. En aquesta acció ordenadora intervenen, doncs, tres principis:

• La matèria eterna: element potencial d'informació.

• Les idees: Models immutables i perfectes.

• El Demiürg: Plasma les essències en la matèria.

El Demiürg proporciona al món sensible una estructura relativament estable i racional. La seva primera acció fou dotar el món de la matèria d'una ànima universal que creés un moviment regular.

La seva segona acció fou configurar el cos de l'univers visible geomètricament, atribuint a cada un dels 4 elements una forma geomètrica:

* Foc Piràmide

* Aire Octàedre

* Aigua Icosàedre

* Terra Cub

La forma global de l'univers és el dodecàedre.

LA TEORIA DE L'ÀNIMA

Origen de l'ànima.

És el principi del coneixement científic, en conseqüència el seu ésser no pot pertànyer al món sensible sinó que està emparentada amb el món de les idees.

És una realitat que existia abans d'unir-se amb un cos i continuarà existint després de la mort del cos. Aquest aspecte queda postulat en la teoria epistemològica:

Pensar i recordar són sinònims i per poder recordar cal que l'ànima conegui les idees fora d'aquest món i abans d'aquesta vida, d'on es deriva la seva preexistència.

L'ànima té 2 característiques:

• Intel·ligible: és el principi de tot coneixement científic.

• Animació: És la causa de l'animació del cos pel seu constant moviment.

Immortalitat de l'ànima.

Plató parteix de tres arguments:

• Teoria dels contraris: si suposem que els contraris s'impliquen mútuament, no hi ha vida sense mort i no hi ha mort sense vida, per tant és necessari que l'ànima visqui quan mort el cos.

• Teoria de la indissolubilitat: Essent l'ànima invisible, participa de la natura de les idees, una de les seves propietats és la simplicitat, i si l'ànima és simple no es pot disoldre ni perir.

• Teoria de l'ètica: a tota falta correspon justícia, si la mort representés la destrucció total, els malvats no serien castigats, però per imperatiu ètic tota acció punible és mereixedora de càstig, per tant, cal una altra vida com a justificació de l'ordre moral.

Relació de l'ànima amb el cos.

Mentre que l'ànima, anàloga a les idees és immortal, el cos és semblant a les coses visibles i per tant mortal. Segons això la unió entre ànima i cos només es pot explicar per mitjà d'una força violenta i contrària a la naturalesa pròpia de l'ànima. El cos actua d'obstacle per al coneixement de la veritat i l'ànima una vegada lligada al cos es troba com en una presó i exposada a l'error i la falsedat. L'única solució és alliberar-se del cos per mitjà de la purificació i per això cal que exerceixi la seva funció de control sobre el cos. Plató divideix l'ànima en 3 parts:

• Racional: pensa i dirigeix el cos.

• Irascible: per la qual ens irritem

• Sensible: Per la qual desitgem

Les dues últimes són considerades irracionals i per tant, han de sotmetre's a la racional si volem tenir una vida moral i justa.

TEORIA DE LA SOCIETAT

El concepte vertebrador rau en la justícia. Per mitjà de la justícia l'individu assoleix el seu fi i l'estat esdevé perfecte. És un dimensió de justícia diferent que la dels teòrics convencionalistes. Ser just no és l'efecte d'una pacte entre els homes sinó que depèn de la mateixa exigència de la societat. El mitjà per aconseguir la justícia és en funció d'unes normes anomenades virtuts.

La virtut estableix que cadascú obri segons ha d'obrar en funció de la tasca assignada:

* Operaris Temperança

* Militars Fortalesa

* Governants Prudència

L'ideal de Plató és que un conjunt d'individus arriben a viure en societat quan les seves conductes convergeixen en una unitat de fins. Per tant, s'han de reduir les divergències i homogeneïtzar les distintes conductes per assolir una societat justa.

Les revoltes socials les explica perquè a l'estar l'home constituït de cos i matèria , la influència del cos és causa de tota corrupció i transformació i per això la desfeta social és inherent a la pròpia col·lectivitat dels homes. Quan els governants són incapaços de dur a terme la seva acció directiva es produeixen les revoltes, aleshores s'inicia un procés gradual en el qual la societat justa esdevé un estat injust al màxim. Aquest procés es produeix quan el principi racional deixa pas a l'irascible i aquest al sensitiu. En funció d'aquest criteri elaborà 2 tipus de sistemes de govern:

• Morals i justos: La raó és el principi de l'acció política.

Monarquia i aristocràcia

* Immorals: Cerquen el guany personal i no el col·lectiu.

Timocràcia i oligarquia dirigits pel principi irascible.

Democràcia i tirania dirigits pel principi sensible.

Plató estableix un paral·lelisme entre individu i societat i per tant estableix correlacions entre les parts de l'ànima i de la societat. No es pot separar la conducta moral de la social: si l'home esdevé bo quan se sotmet a les lleis de la ciutat, un Estat serà just quan cadascú obri correctament.

Per a classificar les classes socials es basa en la teoria de les tres ànimes de l'ésser humà. En tot home hi trobem 3 principis anímics diferents i en conseqüència l'estat estarà format per tres estaments:

• Governants: formada pels més capacitats. Dirigeix el col·lectiu. Sorgiran d'entre els militars.

• Militars: funcions de defensa. No poden tenir bens materials ni família ni vida privada. La seva funció així ho exigeix. Deslligats dels vincles de la matèria es podran dedicar més intensament a l'educació del cos i l'ànima.

• Productors: proporcionen els bens necessaris. Poden posseir bens i família puix són factors que estimulen la productivitat.

Si la societat és justa el fi és aconseguir la felicitat de tots els ciutadans,puix que els governants no cerquen el seu interès particular sinó el general. Quan el bé comú és suplantat pel benefici propi, el sistema de govern es injust.

El model social de Plató es basa en la idea que només els savis poden ser en justícia els perfectes governants i que la justícia s'assoleix quan cadascú compleix la missió que li és confiada.

FORMES DE GOVERN I CORRESPONDENCIA AMB ELS PRINCIPIS ANIMICS.

PRINCIPI	FUNCIÓ	FORMA GOVERN	VALORACIÓ
Ànima racional	Conèixer per dirigir	Monarquia Aristocràcia	Justes
Ànima irascible	Protegir i defensar	Timocràcia Oligarquia	Injustes
Ànima sensible	Conservar i produir	Democràcia i Tirania	Injustes

ARISTÒTIL

Nascut a macedònia, arribà a l'Acadèmia de Plató quan aquest tenia 61 anys. Era fill d'un metge i per tant científic. Li preocupava molt la naturalesa viva. Va ser un gran filòsof però també el primer biòleg d'Europa. Va crear el llenguatge professional que utilitzen les diferents ciències actuals. Va fundà i ordenà les diferents ciències.

Diferències entre Plató i Aristòtil.

• Plató va estar tant ocupat amb els motlles o idees eternes que no havia reparat en els canvis de la natura. Aristòtil s'interessava precisament en aquests canvis.

• Plató només utilitzava la intel.ligència, Aristòtil utilitzava també els seus sentits.

• Plató era un poeta, un creador de mites, Aristòtil feia escrits àrids i minuciosos com una enciclopèdia. Tot el que escriu es basa en l'estudi de la natura.

• Per Plató el major grau de la realitat és el que pensem amb la raó, per Aristòtil és allò que sentim amb els sentits.

• Plató diu que tot el que veiem en la natura és un reflex d'allò que existeix d'una manera més real en el món de les idees i en l'ànima de l'ésser humà; Aristòtil opina el contrari: el que trobem a l'ànima de l'ésser humà són reflexos dels objectes de la natura. La natura és el món real i vertader.

• Per plató no hi ha res en la natura que no hagi estat abans en el món de les idees; Aristòtil diu que no hi ha res en la ment que no hagi estat abans en els sentits.

Refús de la teoria de les idees de Plató.

Com els filòsofs anterior, Plató volia trobar alguna cosa eterna i immutable enmig de tots els canvis. Va trobà les idees perfectes que estaven molt per sobre del món dels sentits. Les idees, per Plató, eren més reals que tots els fenòmens de la natura. Ex.: Primer estava la idea de cavall i després arribaven tots els cavalls del món dels sentits.

Aristòtil estava d'acord amb Plató en que el cavall individual canvia i no viu eternament i que el motlle o idea és etern i immutable; però la idea només és un concepte que els homes ens hem format després de percebre cert nombre de cavalls; és a dir que la idea del cavall no existeix en sí mateixa, la idea del cavall és pera Aristòtil el que avui anomenem espècie.

IDEA DE PLATÓ = ESPÈCIE D'ARISTÒTIL

No pot estar d'acord amb Plató en el sentit que la idea de cavall sigui anterior al cavall mateix. El que Aristòtil anomena forma de cavall està present en cada cavall juntament amb les qualitats específiques del cavall (ex.: el renill (relinche) del cavall).

Segons Aristòtil tot el que tenim dintre dels pensaments i les idees ha entrat a la nostra consciència a través del que hem vist i escoltat. Però també tenim una raó innata per ordenar les nostres sensacions en diferents grups o classes. El que passa és que aquesta raó o intel.ligència està totalment buida abans que nosaltres sentim quelcom, per tant l'ésser humà no pot néixer amb idea alguna.

L'estudi de la natura.

Aristòtil constata que la realitat està composta d'una sèrie de coses individuals que constitueixen un conjunt de matèria i forma.

• La matèria: és el material de què està feta una cosa.

• La forma: són les qualitats específiques de la cosa. (característiques de la seva espècie). Ex.: Una gallina. La forma seria el cacareig, posar ous, etc.

Quan la gallina mor la forma deixa d'existir perquè ja no posa ous ni cacareja, etc.

Concepció organicista del moviment.

Definició de naturalesa: essència d'un ésser que té en ell mateix el principi del seu moviment, ja que tots els éssers assoleixen la seva perfecció pròpia mitjançant el moviment.

Aristòtil s'interessava pels canvis o moviments que tenen lloc a la natura. En la matèria sempre hi ha possibilitats d'aconseguir una determinada forma; la matèria s'esforça en fer realitat una possibilitat. Cada canvi o moviment que es produeix a la natura és una transformació de la matèria de possibilitat a realitat. Ex.: Un ou de gallina té una possibilitat de convertir-se en gallina, però no significa que tots els ous de gallina acabin convertits en gallina, puix alguns es converteixen en una truita i llavors la forma inherent de l'ou no es fa realitat. Però també és evident que un ou de gallina no es podrà convertir en un ànec perquè aquesta possibilitat no està dins l'ou de gallina. D'això deduïm que la forma d'una cosa ens diu quelcom sobre la possibilitat de l'esmentada cosa, així com de les seves limitacions.

De la mateixa manera que es troba una forma i una matèria en els éssers vius, també ho trobem en les coses mortes. Ex.: la forma d'una pedra és caure al terra. Per molt lluny o fort que la tiris la seva naturalesa és caure a terra.

Causes del moviment.

Són 4:

• Causa material: De què està feta una cosa.?

• Causa formal: Què és o en què consisteix una cosa?

• Causa eficient: principi del canvi. D'on prové o per què es produeix?

• Causa final: Explica el seu termini. Per què es produeix?.

Ex.1: per què plou?

• Causa material: El vapor d'aigua es troba en el lloc quan l'aire es refreda

• Causa formal: La forma o la naturalesa de l'aigua és caure a terra.

• Causa eficient: El vapor d'aigua es refreda.

• Causa final: Plou perquè els animals i les plantes necessiten l'aigua.

Veiem en aquest exemple que Aristòtil atribueix a les gotes d'aigua una intenció.

Ex.2: Estàtua

• Causa material: El marbre

• Causa formal: la figura de l'estàtua

• Causa eficient: l'escultor que ha fet l'estàtua.

• Causa final: la bellesa

Hilemorfisme.

Tot ésser natural és principi de moviment, en tot moviment intervenen la matèria i la forma. Conclusió: tot ésser natural és una substància composta de dos principis: la matèria (principi de moviment) i la forma (principi d'especificació). Aristòtil hi afegeix l`eficient o origen del moviment i la final o terme del moviment.

Tipus de moviment.

CANVI	ESPÈCIE	NOM	SUBJECTE PERMANENT	ELEMENT VARIABLE	DEFINICIÓ
		Substancial	Generació	Matèria primera	Forma substancial	Pas d'una substància a una no-substància
		Corrupció	Matèria primera	Forma substancial	Pas d'una no-substància a una substància
	Accidental o Moviment	Translació	Matèria segona	Formes locatives	Pas d'un lloc a un altre
		Alteració	Matèria segona	Formes qualitatives	Pas d'una qualitat a una altre
		Augment i Disminució	Matèria segona	Formes quantitatives	Pas d'una quantitat a una altre

Segons la lògica proposicional dos termes poden ser oposats per contradicció o per contrarietat.

Contradicció: el pas d'un terme a l'altre s'anomena Generació o Corrupció.

Contrarietat: El canvi només afecta l'accident de la substància i s'anomena Accidental.

L'Astronomia

Aristòtil és geocentrista, per tant la terra ocupa el centre del món.

Hi ha un món Sublunar sotmès a la generació i a la corrupció (al naixement i a la mort). En el món sublunar tenim els 4 elements tradicionals (aigua, aire, foc i terra).

Degut la seva imperfecció es mouen en sentit rectilini.

Hi ha un món Supralunar format per un element especial, amb els cossos celestes de caràcter diví (no sotmesos al naixement i la mort). Tenen un moviment circular.

La terra ocupa el centre de l'univers i està en repòs; El cel és una esfera rotativa ja que el cel és un ésser diví i la rotació és el moviment més perfecte. Els cossos celestes, que són divins, estan constituïts per l'anomenat cinquè element.

L'univers que és etern està format per tot un seguit d'esferes concèntriques

REGIÓ	ELEMENT	TIPUS	DIRECCIÓ	DURACIÓ	NATURA
Sublunar	Foc	Rectilini	S'aparta del centre	Té principi i fi	Imperfecta
	Aire	Rectilini	S'aparta del centre	Té principi i fi	Imperfecta
	Aigua	Rectilini	Es dirigeix al centre	Té principi i fi	Imperfecta
	Terra	Rectilini	Es dirigeix al centre	Té principi i fi	Imperfecta
Celestial	Èter	Circular	Entorn del centre	Sense principi ni fi	Perfecta

L'antropologia Aristotèlica.

Unió de cos i ànima.

En principi, totes les substàncies existents, pel fet de ser naturals, es mouen espontàniament; malgrat això, no totes tenen les facultats pròpies de l'ésser viu. Ex.: el 4 elements del món sublunar estan dotats de moviment però no per això es pot afirmar que estan vius. És a dir, no tot el que es mou ha de ser vital.

Els éssers orgànics poden realitzar les seves funcions vitals gràcies a l'ànima; ara bé tot i estar dotats de vida continuen sent éssers naturals i com a tals continuen constituïts amb matèria i forma; la diferència que tenen amb els éssers inorgànics és que la forma és un principi anímic.

L'home consta de cos i ànima, i aquesta unió és semblant a l'existent entre matèria i forma.

El cos funciona com a matèria.

L'anima funciona com a forma.

Plató considera la unió entre cos i ànima una relació accidental i fins i tot antinatural, per ell es tracta de dues realitats de naturalesa diferent i cadascuna pot existir amb independència de l'altra. Aristòtil al contrari, considera que aquesta unió és substancial i essencial puix que ambdues formen una única substància natural: la de l'ésser viu. D'aquesta concepció última es desprèn la negació de la immortalitat de l'ànima.

L'ànima.

Ja em dit que l'ànima és la forma i el cos la matèria. Aristòtil va donar prioritat a l'ànima sobre el cos.

No només és l'home qui té ànima, sinó tots els éssers vius que tenen vida i automoviment, però l'home té una vida racional totalment diferent a la vida sensible de les feres. Segons això Aristòtil diu que l'ànima té distintes funcions segons l'ordre jeràrquic de la vida:

• Vegetativa: Comuna a tots els éssers vius i pròpia dels vegetals (reproducció, nutrició, etc.). És el grau inferior de la jerarquia biològica. Tendeix a la conservació de l'espècie.

• Sensitiva: Pròpia de tots els animals. Percepcions sensibles, moviment local, desitjos, imaginació, etc.

• Racional: Pròpia i específica de l'home.

Així, doncs, l'home té un coneixement sensible que li ve del cos i de la facultat sensitiva i un coneixement racional que li ve per la facultat racional.

Teoria del coneixement.

Té 2 fases:

• Cal arribar a allò que és universal (segona fase)

• A partir del que és particular (primera fase)

D'aquesta manera rebutja la preexistència de l'ànima platònica i la concepció universal de la Idea. Com a biòleg, es basa sempre en la realitat, en les dades concretes que li proporcionen els sentits, per tal d'explicar el coneixement. Es doncs, raonable pensar que cal una percepció sensible perquè l'ànima racional pugui pensar quelcom.

Distingeix 4 nivells de coneixement:

• Sensació: Compartida per homes i animals.

• Imaginació: Compartida per homes i animals. Records i imatges.

• Sentit comú: Específic de l'home. No només acumula sensacions sinó que les ordena.

• Enteniment: Específic de l'home. Realitza raonaments.

L'Ètica.

L'Ètica es la ciència que contempla el fi últim de les accions humanes. L'objecte de l'ètica és el bé i aquest bé és la felicitat, per tant podem deduir que la felicitat és la finalitat de tots els humans. El problema sorgeix quan volem esbrinar en què consisteix. L'única via possible és l'anàlisi de la natura humana tot assenyalant com a principi general que cada ésser és feliç realitzant l'activitat que li és natural. Per tant, la perfecta felicitat consisteix en satisfer la tendència natural de cada ésser. Però quina és ¿. Les respostes son variades. Aristòtil parteix de l'estudi de la naturals humana i com la naturalesa pròpia de l'home és determinada per l'activitat de la seva forma (l'ànima), la felicitat consistirà en un plaer que resulta de l'exercici de l'activitat racional. La felicitat es una activitat de l'ànima d'acord amb la raó. Activitat i raó són els dos conceptes primordials de la moral aristotèlica.

Si cada ésser és feliç realitzant l'activitat que li és pròpia i natural, el grau d'habilitat en la realització de l'activitat moral és la virtut. I aquesta virtut consisteix en la capacitat de decidir-se per un terme mitjà entre dos extrems contraris.

La virtut humana es manifesta sota un doble aspecte:

• Intel·lectual: Té per objecte la contemplació i el coneixement (prudència, ciència, saviesa).

• Morals: Ordenen i sotmeten la part irracional (temperança, fortalesa, justícia).

La justícia és la virtut perfecta. Aristòtil parla de diverses menes de justícia:

• Legal: Salvaguarda totalment o en part la felicitat de la comunitat.

• Commutativa: Estableix el respecte als pactes i la redempció dels danys causats.

• Distributiva: Repartir equitativament les càrregues i els càrrecs.

Resum de la concepció d'ètica.

Malgrat que el fi específic i últim de l'home consisteix en el desenvolupament de la seva activitat intel·lectual, és a dir la contemplació, com que tot individu té altres necessitats que provenen del cos o de la vida social, per assolir la seva perfecció necessita a més dels béns de la ment, virtuts morals per regular les relacions amb els altres, posseir béns materials per a satisfer les necessitats del cos i béns exteriors per a portar una vida social independent i autònoma.

La Política

L'ètica aristotèlica és inseparable de la política puix l'individu per sí sol és insuficient per aconseguir la seva realització com a persona. Les virtuts no serien possibles fora d'un context social puix l'home és un animal social per naturalesa, en clara contraposició a la teoria dels sofistes sobre el caràcter antisocial de l'home.

En política cal distingir dos aspectes:

• Estàtic: la societat està composta per una sèrie d'institucions que van desde la família a l'estat. Per estudiar aquestes agrupacions , Aristòtil utilitza dos mètodes:

• analítico-deductiu: comença analitzant l'estat fins arribar a la família. (preeminència del tot sobre les parts; el bé de l'estat està per damunt de les parts.).

• generico-cronològic: comença analitzant la família fins arribar a l'estat. (rellevància dels valors individuals enfront dels col·lectius).

Aquestes societats naturals són: la família, el municipi i l'estat. Cada una d'elles està estructurada en 4 elements bàsics: matèria (nº individus), forma (sistema de govern), origen (necessàries) i la fi (deficient o autosuficient segons el tipus).

Influenciat per la teoria platònica divideix els règims en justos e injustos:

• Justos: monarquia, aristocràcia i govern constitucional.

• Injustos: tirania, oligarquia, demagògia.

El govern més convenient no és la monarquia com deia Plató, sinó l'aristocràcia.

• Dinàmic. Estableix les condicions que permeten aconseguir estabilitat social i evitar qualsevol acció revolucionària.

L'HELENISME

Abarca un periode de temps comprès entre el s. IV a.c. a l'any 400 d.c.

Alexandre el Gran (Magne) va uní la civilització grega amb Egipte i tot l'orient fins l'Índia. Convençut de la superioritat grega va estendre la seva cultura a tots els territoris del seu imperi, de manera que el marc polític i cultural de les polis gregues s'universalitza. Per tant, la filosofia es centrà en el ciutadanisme universal acompanyat de l'individualisme de la persona. El que preocupa a l'individu no és tant la vessant teòrica de la filisofia com la seva aplicació pràctica en un món que els ha canviat, on és més difícil viure ( han passat de petites polis a un imperi). Volen una orientació per viure. Estaven inquiets perl afers quotidians i per la vida pràctica.

A partir del 50 d.c. Roma va conquerir tots els regnes helènics i va imposar la seva cultura i llengua però com abans d'això havia estat una privíncia grega havia assimilat la seva cultura de manera que el saber grec jugaria un important paper molt temps després que la importància política grega hagués desaparegut.

L'Helenisme va esborrar les fronteres culturals de molts territoris i això comportà una barreja d'idees religioses, filosòfiques i científiques.

• Religioses: les noves religions tenien una teoria sobre com les persones podien salvar-se de la mort. Aprenent aquestes teories i realitzant uns rituals es tenia l'esperança d'obtenir una ànima inmortal i una vida eterna. Adquirir coneixements sobre la vertadera naturalesa de l'univers era tant important com els rituals religiosos.

• Filosòfiques: Es dirigia vers la salvació i el consol. Els coneixements filosòfics havien de guarir els homes de l'angústia vital ,la por a la mort i el pessimisme. Van desaparèixer els límits entre religió i filosofia.

• Científiques: Barreja d'ingredients de diverses cultures. Alexandria fou el centre de la ciència (matemàtiques, astronomia, biblioteca, biologia i medicina) jugant un paper clau en l''ncontre d''rient i occident.

L'Epicureisme.

Sócrates estava interessat en com els homes podien viure un vida feliç. Un alumne seu (Aristipo) pensava que la meta de la vida era aconseguir el màxim de plaer sensual: “el millor bé és el desig i el pitjor mal el dolor”. Així va desenvolupar un art de viure que consistia en evitar tota mena de dolor.

Epicur va fundar l'any 300 a.c. una escola filosòfica a Atenes on va desenvolupar l'ètica del plaer d'Aristipo combinada amb la teoria atomista de Demòcrit. Segons Epicur tot ésser per naturalesa cerca el plaer i evita el dolor.

Què agafa de l'ètica del plaer?:

• Segons Epicur era important que el resultat plaent d'una acció fos avaluat sempre amb els seus possibles efectes secundaris. Ex.: si ens agrada molt la xocolata , ens gastem tots els estalvis compran-ne i ens la mengem tota de cop; tindrem un gran mal de panxa (efecte secundari).

• Un resultat plaent a curt plaç ha d'avaluar-se enfront la possibilitat d'un plaer més gran o intens a un plaç més llarg. Ex.: Si decideixes no comprar xocolata en tot un any per estalviar i fer aquell viatge que tant et ve de gust.

• NO ESTÀ D'ACORD AMB ARISTIP. El plaer no té perquè ser sensual (menjar xocolata) també pertanyen a aquesta categoria valors com l'amistat, l'art etc. Condicions prèvies per poder disfrutar de la vida eren els vells ideals grecs (autodomini, moderació i pau) ja que cal frenar el desig. D'aquesta manera la calma ens ajudarà a soportar el dolor.

Què agafa de la teoria atomista de Demòcrit?:

L'univers està format d'àtoms i de buit (sense ell les coses no tindrien espai on ser).Cada àtom té un pes expecífic diferent i en virtut del seu pes són en constatn moviment de caiguda. Però com diu Aristòtil la velocitat dels cossos en el buit és la mateixa, llavors si van a una velocitat idèntica no toparan i llavors no es pot explicar la formació del món. Epicur introdueix un factor nou (clinamen), una desviació espontània dels àtoms de la seva direcció vertical.

L'ànima humana està formada per àtoms i consta de part racional i una irracional (la vida). A partir d'aquesta interprectació mecanicista es conjuren els temors que procedeixen de la religió:

• La por en els déus: Com la creació de l'univers s'explica per mitjà del xoc entre els àtoms, els déus encara que existeixin no hancreat el món (etern i perdurable) ni tampoc poden intervenir-hi. Les accions de la naturalesa s'expliquen per causes mecàniques i no per forces externes.

• La por a la mort: Temen la mort perque la religió ensenya que les faltes comeses a la terra tindran el seu càstig en el més enllà. Però com sabem que l'ànima,formada d'àtoms, desapereixerà igual que el cos perque sense ell no pot existir, no hem de témer la mort perque no és un mal ni un bé; mentre existim, la mort no hi és; quan l amort és, nosaltres ja no som.

• Por a la fatalitat: Segons la religió el futur està predeterminat, els succesos futurs estan encadenats per una necessitat. Però si els àtoms tenen un moviment espontani que els desvia de la seva trajectòria, en aquest món res no és necessari i sense necessitat no hi ha fatalitat.

Segons Epicur la filosofia es limita a l'estudi d'unes normes mínimes per mitjà de les quals es pugui establir un criteri de veritat. L'únic criteri de veritat és l'evidència sensible que es fonamenta en impressions i sentiments. Ara bé si totes les percepcions sensibles són per definició evidents, com s'expliquen els erros?. L'error no prové mai de la sensació perquè aquestes sempre diuen la veritat. Per saber si una opinió és vertadaera o falsa s'ha de confirmar mitjançant repetides sensacions:

• Criteri dels sentits: Jutgem vertaderes totes les impressions.

• Criteri de les presumcions: Tenim com a certes les imatges de les sensacions.

• Criteri dels sentiments: Ssabem què hem d'escollir i què evitar.

Així doncs, l'error és sempre causat pel judici.

L'Estoïcisme.

Va sorgir a Atenes l'any 300 a.c. Va ser fundada per Zenon que acostumava reunir els seus alumnes sota un pòrtic, stoa en grec. (paraula d'on prové el nom del moviment).

Com Heràclit opinaven que tots els éssers humans formen part de la mateixa raó universal o logos. Cada ésser humà és com un món en miniatura, un micorocosmos que a la vegada és el reflexe d'una macrocosmos.. Això va conduir a la idea que existeix un dret natural. Degut que el dret natural es basa en l'eterna raó de l'ésser humà i de l'univers, no canvia segons el lloc o el temps.(prenen partit per Sòcates i contra els sofistes). Consideren els llibres de lleis com imitacions incompletes d'un dret que és iherent a la naturalesa mateixa..

Van esborrar la diferència entre individu i univers i també refusaren la idea d'un antagonisme entre esperit i matèria. Segons ells només hi ha naturalesa. Això s'anomena monisme (contrari al dualisme de la realitat de Plató).

Eren cosmopolites i per tant oberts a la cultura contemporànea. Era molt important la comunitat de la humanitat. S'interessaven en política i alguns d'ells foren homes d'Estat (marco Aurelio).

Promocionaren la cultura i filosofia gregues a Roma, especialment ho va fer Cicerón. Ell va establir el concepte d'humanisme ( col.locar l'home en el centre ).

Per ells tots els processos naturals (enfermetats, mort etc.) segueixen les inquebrentables lleis de la natura , per tant l'ésser humà ha de reconcialiar-se amb el seu destí. Res succeeix de manera fortuita, tot succeeix per necessitat i aleshores de res serveix queixar-se quan el destí truca a la porta.

L'ésser humà ha de reaccionar tranquilament davant les circunstàncies felices de la vida, les coses externes els eren indiferents. Avui en dia parlem d'una persona estoica quan no es deixa portar pels seus sentiments.

Els cínics.

Fundada per antístenes a Atenes al voltant de l'any 400 a.c.

La vertadera felicitat no depèn de les coses externes, (luxe, poder polític, salut). La vertadera felicitat no consisteix en dependre d'aquestes coses fortuites i vulnerables i precisament perque no depenen d'aquestes coses pot ser aconseguida per tothom i no es pot perdre mai.

L'ésser humà no devia preocupar-se per la seva salut. Ni tan sols el patiment i la mort havien de preocupar, incloent-hi el patiment pels altres.

L'Escepticisme.

Es basen en la impossibilitat d'obtenir un coneixement segur puix que totes les coses són incognoscibles.

La raó humana és incapaça de conèixer l'essència íntima de la realitat, per tant mai no podem saber com són les coses, l'únic que sabem és com es manifesten per a nosaltres. Però com una mateixa cosa es pot manifestar de manera diferent segons qui la miri, tampoc podem estar segurs de les opinions personals.

De tot l'anterior es desprèn que no existeix una veritat absoluta per a tothom.

Res no es pot afirmar o negar; el més correcte és dir que quelcom sembla això o allò, però mai que és o no és.

Per ells l'actitud més assenyada és dubtar de tot. El savi és la persona que s'absté sempre de judicar perquè sap que la ment humana mai no podrà arribar a descobrir la realitat de les coses.

En el camp de l'ètica res no és bo ni dolent, just o injust puix que el que per a uns és el bé per un altre és tot el contrari. Si existís un bé o un mal fonamentat en la naturalesa, tots els homes tindrien les mateixes opinions sobre els mateixos objectes i això és impossible segons els postulats esceptics.

No és possible formular judicis de valor universal, per tant ens resta una perfecta reserva en els nostres judicis. Per mitjà d'aquesta renúncia voluntària assolirem la felicitat. Per la renúncia hom aconseguirà la indiferència necessària enfront els béns externs i això proporcionarà quietud i tranquil.litat a l'ànima.

El neoplatonisme.

Teoria filosòfica inspirada en la teoria de les idees de Plató.

Plató distingia entre el món dels sentits i el món de les idees, introduint així una clara distinció entre l'ànima i el cos de l'ésser humà.. L'ésser humà és per a ell dual. El nostre cos consta de terra i pols com tota la resta del món dels sentits, però també tenim una ànima inmortal.

El neoplatònic més important fou Plotí.

El principi primer és L'U:

• Inexpressable: Està més enllà de l'expressió de la paraula.

• Incognoscible.

• Bé: indentificació de la idea platònica. Símbol de divinitat.

• Indivisible: no hi ha pluralitat possible.

• Causa genrativa de tots els éssers: emanació(contraposada a creació):

EMANACIÓ: procés causatiu per mitjà del qual allò que és superior produeix els seus inferiors per la seva pròpia superabundància; flueix sense que això representi una degeneració de la seva essència.

Les produccions que fa l'U reben el nom d'hipòstasis: com són un grau inferior d'ésser, poden dividir-se. Hipòstasis:

• Ment o intel.ligència: primera divisió de la realitat.

• Ànima universal: Imatge de la ment .

• Món sensible.

En l'U les coses existeixen sense cap mena de distinció. Les coses comencen a diferenciar-se i multiplicar-se quan s'inicia el proce´se d'emanació.

Plotí pensava que el món està en tensió entre dos pols:

• L'U: Llum divina, Déu.

• Matèria: Foscor total. No arriba la llum de l'U.

El punt clau de Plotí és que la foscor no té existència alguna, és la manca de llum, és quelcom que no és. La única cosa que existeix és la llum divina. De la mateixa manera Plotí dividia l'home en dues realitats contràries:

• Ànima: Equival a la llum, l'U.

• Cos : Equival a la foscor, la matèria.

Quna l'ànima es baarreja en un cos, és afectada pel mal. D'aquí ve la necessitat que té l'ànima de purificar-se per tornar al seu origen. Per mitjà de la purificació, l'ànima s'allibera del cos, entre en el territori de la llum, i pot contemplar Déu, en qui resideix la felicitat completa. Totes les activitats de l'ànima tendeixen a la contemplació. La vida perfecta és la vida de la intel.ligència perquè és el camí per arribar a la contemplació. Només hi ha una altra vida pel damunt de la contemplació, la vida de l'amor: l'ànima s'uneix amb l'U.

Ex. De Plotí:

És de nit i hi ha una gran foguera de la qual salten guspires en totes direccions. La nit queda iluminada en un gran radi al voltant de la foguera. Conforme ens allunyem d'ella les ombres es difuminen i quedem en la més completa foscor.

Segons aquest exemple, la llum de la foguera és Déu i la foscor que queda fora del seu radi d'acció, és la matèria de la que estan fets els éssers humans i els animals. Més a prop de déu estan les idees eternes(formes originàries de totes les criatures). L'ànima de l'ésser humà equival a una guspira, però també per totes les parts de la naturalesa brilla quelcom de la llum divina.

Aquesta metàfora de Plotí recorda el mite de la caverna de Plató. Quan més a prop estem de l'entrada de la caverna, més en apropem a tot allò d'on procedeix el que existeix.

Diferència amb Plató: Plató estableix una bipartició de la realitat, en canvi les idees de Plotí es caracteritzen per la unitat. Tot és U, perquè tot és Déu. (inclús le sombres del fons de la caverna tenen un fràgil resplandor de llum).

Plotí una vegada va tenir l'experiència de fondre la seva ànima amb Déu (misticisme).

Misticisme: El que normalment anomenem JO, durant brevíssims moments es fon en un JO MAJOR(Déu). En el moment de la fusió el místic té la sensació de “perdre's a sí mateix”, de desaperèixer en Déu de la mateixa manera que una gota d'aigua es “perd en sí mateixa”quan es barreja amb la mar.

EL CRISTIANISME

Significació del cristianisme.

La implantació del cristianisme coincideix amb la implantació a Roma d'un nou sistema polític: L'Imperi. Des del s. I fins el d.III el poble romà fruir d'una gran prosperitat; la cultura romana gira al voltant de la ciutat i per tant el model ideal d'home és el ciutadà.

A partir de la segona meitat del s. III i tot el s. IV la societat romana entra en decadència degut a la situació econòmica i política. La societat es ruralitzà i s'imposaren nous tributs. La societat es dividí en terratinents i cultivadors. A la fi l'emperador hagué de dividir l'imperi per poder salvar-lo (I.d'orient i I. D'occident).

El desencís, les condicions laborals, etc, afavoriren la implantació del cristianisme.

CRISTIANISME:

• No és un corrent filosòfic perquè no es basa en principis racionals.

• És una religió perquè es basa en una sèrie de fets històrics sobre la figura de Crist,

• La idea central és la salvació de l'home.

• La naturalesa específica de l'ésser humà és la raó i segons els filòsofs grecs creien que la vida humana té sentit quan hom obra segons la raó i és mitjançant aquest que hom esdevé feliç i perfecte. En canvi, segons la religió cristiana la salvació no depèn de les forces naturals de l'home, sinó que procedeix d'un principi sobrenatural, déu.

• Els grecs creien que el sentit de la vida humana estava determinat per la necessitat de la seva naturalesa , a la vegada racional i social; per als cristians, sense la gràcia divina l'home per ell mateix no és capaç d'assolir la seva salvació i felicitat últimes.

Fonament racional de la fe: Els pensadors en intentar justificar raonadament el cristianisme necessitaren adaptar els conceptes de la filosofia clàssica. D'aquí sorgiren diferents corrents:

• Corrent conciliador entre la fe i la raó. Màxim exponent Sant Agustí.

• Corrent d'oposició: La raó no pot justificar els dogmes de la fe cristiana.

• Corent racionalitzador: Radueix els continguts de la fe cristiana a la raó.

El Cristianisme i la veritat.

El Cristianisme parteix de 2 elements:

• La paraula de déu. Font suprema de la veritat.

• La fe. Se situa per damunt del coneixement sensible i dela raó.

El Cristianisme introdueix una divisió radical entre el món de la naturalesa ( la raó) i el món de la gràcia (la fe). Ambdós móns són contraris i incompatibles. Això vol dir que l'home només pot assolir la seva perfecció per emancipació del seu estat natural puix que l'home no és un producte de la naturales (com pensaven els grecs), sinó que és un efecte de l'acció creadora que fa l'home a partir del no-res.

La veritat és Déu, perquè és el mateix déu. En conseqüència, l'única via per arribar a conèixer la veritat és orientant la ment vers Déu, i Déu només es troba a l'interior de l'home. Espiritualisme i interiorització seràn idees bàsiques de Sant Agustí.

El Cristianisme i Déu.

El Cristianisme creu en un déu personal i immaterial, principi i fi de totes les coses. La filosofia grega s'havia apropat a la concepció monoteista del cristià (Plató, Aristòtil ). Juntament amb aquestes teories monoteistes, existien altrs tendències que propugnaven l'existència de molts déus; i eren aquestes les vigents a l'Imperi romà quan aparagué el cristianisme.

En relació amb la divinitat els critians sostenien dues tesis absolutament noves:

• El creacionisme:

• Déu creà el món a partir del no-res. Afirmació contrària al que pensaven els grecs , els quals ja des dels milesis, la idea que la realitat pervingué del no-res era considerada com un absurd, puix que com és evident, del no-res, res no es pot produir.

• A diferència de la idea de generació dels grecs, la creació no suposa la preexistència d'una matèria, ja que Déu crea el món en la seva totalitat (la matèria i les fiverses formes).

• Providencialisme: Déu crea el món i a més el conserva i l'ordena segons criteris desconeguts pels homes. No és la naturalesa la que diu el que convé o no a l'home (com afirmaven els grecs), sinó que és déu qui per mitjà de la seva saviesa fa que cadascú es pugui salvar i assolir la felicitat eterna. És a dir, tot el que succeeis o pot succeir en el món està ordenat per sempre en la ment divina (predeterminació). Aquest punt entra en conflicte amb la llibertat humana.

El Cristianisme i el concepte d'home.

L'home és un ésser compost d'ànima i cos. L'ànima és immortal i un esperit dotat de pemsament i voluntat. A la fi dels temps els cossos ressuscitaran i s'uniran de nou amb els seus respectius principis anímics. Plató i els pitagòrics ja defensaven la immortalitat de l'ànima.

Defensen l'existència d'un únic món i finit en contraposició als grecs que creien en la periodicitat cíclica de l'univers. Pels cristians la vida del més enllà no és una repetició d'aquesta (mortal) sinó una vida immortal en la qual la felicitat és en funció del comportament de l'home. La història de la humanitat és única i irrepetible. Té un acabament que coincideix amb la fi del món.

El fet històric no és un fenòmen tancat com dèien els grecs, sinó un procés lineal dotat de sentit per l'encarnació del fill de Déu: Crist.

La moral cristiana és voluntarista no intel.lectualista; és a dir, els cristians defensen que l'home com a ésser intel.ligent és l'únic capaç de conèixer la veritat absoluta i per tant és l'amo i senyor del seu propi destí. El bé i el mal sempre resulten de l'us o abús que l'home faci de la llibertat; per tant no comparteixen l'opinió grega de que la maldat és el producte de la ignorància car la bondat és el patrimoni de la saviesa.

Segons els cristians el desordre causat pel pecat es pot restablir mitjançant el penediment i la pena. La idea de redempció és un dels puntals de la moral cristiana.

El Cristianisme i el concepte del món.

El món és l'obra del déu creador i fou feta a partir del no-res; per tant el món no és etern i la seva naturalesa no és necessària ni immutable. La seva existència està condicionada per la lliure decisió de la divinitat.

SANT AGUSTI

Va néixer l'any 354 i morí l'any 430 d.c. Funciona com una transició entre l'antiguitat i l'edat mitjana. Va passà per moltes religions i corrents filosòfics abans de convertir-se al cristianisme. Un cristianisme amb nombroses pautes platòniques. Podem dir que cristianitzà les doctrines de Plató.

La filosofia racional.

Segons Sant Agustí només existeix una veritat i la tenim per la fe: L'home primer ha de creure i després entendre allò en què creu.

Les fonts del coneixement són:

• La fe.

• La Raó.

Aquestes fonts tenen per objectiu la veritat i necessiten la seva col.laboració mútua per aclarir el significat d'aqeusta veritat. L'ordre de col.laboració és:

• La fe necessita la raó abans i després de l'adhesió de la ment a la veritat revelada.

• La raó necessita la fe perquè ella sola no és suficient per a assolir la veritat, ja que per naturalesa és limitada i imperfecte.

• Raó i fe es necessiten mútuament.

Existeix la veritat? SÍ.

Els esceptics pensaven que això no és possible perquè en determinades ocasions ens equivoquem i aleshores qui ens assegura que coneixem com a veritable el que és fals?.

Sant Agustí tira per terra els arguments del escèptics amb el següent raonament:

• Si ens equivoquem almenys estem segurs de la pròpia equivocació.

• Suposa el coneixement de l'equivocació.

• La tendència de tot ésser a assolir la seva felicitat s'equivoqui o no.

Com podem arribar a coneixer la veritat?. Cencant-la en l'interior de l'ànima.

La naturalesa de la veritat és immutable i per tatn no es pot conèixer per mitjà dels sentits, atès que es caracteritzen per fet de ser inestables i mudables. És evident que una realitat immutable com la veritat no pot ser coneguda a través de quelcom inconsistent com els sentits.

Cal cercar-la en l'interior de l'ànima mitjançant dues fases del coneixement racional:

• Interiorització

• Autotranscendència acompanyada d'il.luminació divina , sense la qual les idees no serien entenedores per la ment.

Quines són les condicions perquè una idea sigui veritable?

Les idees falses manifesten realitats aparents.

Les idees vertaderes expressen essències duradores i permanents. (Són eternes i immutables).

Quin és el fonament últim de tota veritat? Déu

No pot ser el món perquè és mudable i tampoc l'ésser humà perquè és contingent (depèn d'altres per existir); per tant només un ésser immutable pot garantir l'existència de la realitat com quelcom permanent. Deduïm doncs, que les idees veritables solament poden raure en déu. Veritat és sinonim de divinitat.

La filosofia natural.

Ciència que tracta de l'estudi de les essències de cadascún dels ´éssers reals o existents.

Es donen dos graus de realitat:

• L'ésser incommutable

• L'ésser mudable. Es divideix en: no racionals i intel.ligents. (matèria i esperit).

El grau de realitat és en correspondència directa amb el grau d'immutabilitat (més real com més immutable).

La realitat té una estructura:

• Déu: plenament incommutable. La seva existència la demostra en diferents arguments: La mutació de l'univers necessita un ésser inmutable; la idea de déu és acceptada majoritàriament en diferents temps i llocs; El fonament de les veritats ha de ser un ésser inmutable. Déu és la plenitud d'essència, la veritat eterna i el bé màxim.

• Ànima: l'home és una ànima que se serveix del cos. Té una part superior: la raó i una part inferior: els sentits.

El problema més important és el relacionat amb la llibertat humana i la presciència divina: o bé l'home és lliure i déu no ho sap tot, o Déu ho sap tot i l'home no és lliure.

Considera aquesta argumentació una fal.làcia. El coneixement que té Déu de totes les coses no anul.la la llibertat humana perquè saber anticipadament com actuarà un ´esser no vol dir que aquest coneixement sigui la causa de l'acció.

• El Món: És el món de la corrupció i la transformació, per tant del moviment. El que es mou és innecessari i contingent. El món com a realitat mòbil no pot ser etern sinó temporal: ha de tenir un principi i un fi.

La filosofia moral.

L'home té una raó natural que li permet conèixer i una voluntat per la qual pot escollir.

Per la ment coneix l'ordre del món però cal voler lliurement aquest ordre.

La vertadera felicitat consisteix en l'adhesió de l'ànima a allò que és perfecte i bo.

La tendència natural és l'amor que fa que l'home escolleixi, prfereixi o subordini el béns materials. Així quan l'home no escolleix bé fa un mal ús de la seva llibertat i heus aquí l'arrel de la infelicitat.

L'ESCOLÀSTICA

Es situa entre els segles VII i XVII.

El problema més important de l'Edat Mitjana és la relació conflictiva entre Raó i Fe.

SANT ANSELM

Defensa que le cristià ha d'arribar a la raó per la fe i no a la fe per la raó. Lla fe és el punt de partença del coneixement.

Demostra l'existència de déu per mitjà d'un raonament basat en la identificació entre pensar i ésser. (Raonament ontològic).

L'argumentació anselmiana ha estat el fonament de la Metafísica racional posterior.

Comença amb l'enunciat del principi com un acte de fe: “En veritat creiem que ets allò que més gran res no pot ser pensat.” Aquest principi ha d'ésser necessàriament, puix si no és o si és solament en l'enteniment, no pot ésser allò més gran res no pot ser pensat.

La perfecció d'aquest ésser consisteix a ser la suma de totes les realitats ( de l'enteniment i de l'existència) . per tant el forasenyat es contradiu quan afirma que aquest ésser no és.

SANT TOMAS

1225-1274

Va ser el filòsof més important de l'alta Edad Mitjana. De la mateixa manera que Sant Tomàs va “cristianitzà” Plató; ell va fer el mateix amb Aristòtil. És a dir, van ser interpretats i explicats de tal manera que no fossin considerats una amenaça contra la doctrina cristiana.

El seu pensament discorre entorn de la relació entre raó i fe, i el va desenvolupar en la seva obra “Summa Theologica”.

Vol declarar la veritat de la fe catòlica però per la gent que no accepta l'autoritat de les Sagrades Escriptures, cal recórrer a la raó natural com a mitjà de convenciment.

La raó pot tractar alguns temes com la immortalitat de l'ànima, l'existència de déu, però no pot demostrar certes revelacions( la trinitat, etc.) perquè és finita i no arriba a copsar els misteris de déu.

Creu que no té perquè haver contradicció entre el que ens explica la filosofia o la raó i el què ens revela la fe. Molt sovint el cristianisme i la filosofia diuen el mateix, aleshores mitjançant la raó podem arribar a les mateixes veritats que ens explica la Bíblia.

Hi ha dogmes de fe ( Déu va crear el món en 6 dies) als quals només tenim accés a través de la fe i la revelació cristiana , però hi ha veritats teològiques (Hi ha un Déu) ales quals es pot arribar mitjançant la raó i la fe. Hi ha dos camins que condueixen a déu: el camí de la fe i el camí de la raó. Dels dos el més segur és el de la fe perquè és fàcil desorientar-se si un es fia exclusivament de la raó. El seu punt clau és que igual podem recolzar-nos en Aristòtil que en la Bíblia.

Aristòtil només arriba a un punt de la veritat perquè no coneguè la revelació cristiana, però arribar a mig camí no significa equivocar-se. Aristòtil suposava que havia un Déu o causa primera que posa en marxa tot el procés de la naturalesa; però no ens proporciona cap descripció de Déu. En aquest punt podem recolzar-nos en la Bíblia i la paraula de Crist.

Mitjançant la raó podem reconèixer que tot el que ens envolta ha de tenir una causa original, per tant Déu s'ha revelat als homes mitjançant la Bíblia i també la raó. Per tant existeix una teologia revelada i una teologia natural.

En el camp de la moral passa el mateix, la Bíblia ens explica com vol Déu que vivim, però a la vegada déu ens ha dotat d'una consciència que ens capacita per distingir entre el bé i el mal. Per tant hi ha també dos camins en el món moral: podem saber que quelcom està malament tot i que no haguem llegit la Bíblia.

Segons Sant Tomàs hi ha un grau evolutiu d'existència, desde plantes i animals fins a éssers humans; desde els éssers humans fins els àngels i desde els àngels a déu.

L'home té igual que les animals un cos amb òrgans sensorials, però a més a més té una raó . Els àngels tenen intel.ligència com l'home però la seva és instantània, saben el mateix que els homes però no han de deduir-ho d'un punt a l'altre. Com no tenen cos no moren, no són eterns com Déu perquè també ells foren creats, però com no tenen cap cos del que puguin separar-se, no moren. Per sobre dels àngels domina Déu. Ell pot saber-ho tot en una sola i contínua visió. Per Ell no existeix el temps de la mateixa manera que per nosaltres.

EL RENAIXEMENT

Al s. XIV la cultura unitària cristiana va començar a obrir escletxes. La filosofia i la ciència se separaven cada vegada més de la teologia de la iglésia, de manera que la fe va tenir una relació més lliure amb la raó. Es pensava que no es podia apropar a Déu a través de la raó perquè Déu era inconcebible pel pensament.

El Renaixement és un despertar cultural que va començà al nort d'itàlia al s. XIV i es va extendre a la resta d'Europa durant els segles XV i XVI.

De fet és un retorn a la cultura de l'antiguitat. S'acostuma a parlar de l'humanisme renaxentista perquè es torna a col.locar l'home en el centre després de l'Edat Mitjana en què tot es veia des de'una perspectiva divina.

De la mateixa manera que la filosofia grega va desprendre's de la visió mítica del món, els burgesos del Renaixement s'emanciparen dels senyors feudals i del podel de l'església.

Característiques generals.

• Desparició de la dualitat món sublunar - món supralunar.

• Desaparició de la dualitat fenòmens naturals i objectes artificials.

• Desaparició de les diferències entre fenòmens naturals i sobrenaturals.

• L'home és el centre de l'univers.

• Saviesa universal i alliberament humà.

• Obervació i classificació dels fenòmens i recerca de la simplificació matemàtica.

• Revaloració social del treball.

La filosofia de la natura.

1.- L'aristotelisme paduà.

Destaca Pomponazzi. (1462-1524).

Interpretació netament naturalista d'Aristòtil.

Parteix de la tesi de la doble veritat: una cosa és la fe i una altra la raó i encara que ambdues tenen la seva finalitat (perceptiva i cognoscitava respectivament), només el llenguatge de la raó conté enunciats vertaders.

Característiques:

• Negació del miracle: Si tot “Ens” és una matèria estructurada per formes determinades, el món ha de tenir un ordre immutable de lleis de les quals depenen els fenòmens ordinaris i els extraordinaris; per tant els miracles són fets poc usuals la llei dels quals encara no coneixem.

• Caràcter natural de les religions i Déu: Déu és la causa de tot el que existeix però la seva acció només és efectiva mitjançant el moviment dels astres; s'identifica amb l'ànima del món.

• Negació de la immortalitat: L'ànima de l'home és la forma d'un cos i per tatn no es pot concebre separada de la matèria; per tant és mortal. Quan el cos mora ella també.

2.- El Neoplatonisme.

Interpretació platònica diferent a la medieval.

Nicolau de Cusa: L'univers és el desplegament espàcio-temporal de déu. La infinitud de déu genera un món infinit en l'espai (en contra del cosmos tancat d'Aristòtil) i la seva perfecció es distribueix a totes les parts de l'univers; per tant no té cap sentit la divisió aristotèlica d'un món sublunar imperfect i un món supralunar perfecte. Si totes les regions del cel món són similars perquè participen igualment de Déu no hi ha motiu per assignar moviemnts diferents als astres i la terra; per tant la trajectòria serà circular per ambdós. L'home és el punt d'encontre entre Déu i el món.

Ficino.

La totalitat dels éssers formen una escala graduada que emana de Déu i acaba en les coses corporals. Al mig d'aquesta escala es troba l'ànima del món, la qual participa del caràcter intel.ligible de la divinitat i entre en contacte amb la naturalesa material i la regeix. L'home és precisament l'´sser en qui s'encarna l'ànima del món i a través dela seva paraula s'efectua la revelació de Déu a la humanitat.

Per Ficino el fonamental de la filosofia no és Déu (com pensaven els platònics medievals), sinó l'home, perquè en ell s'insereix tant la natura superior com la inferior i mitjançant el seu estudi podrem conèixer la totalitat de l'univers i aproximar-nos a la saviesa divina.

Giordano bruno.

Dóna a la tesi de la doble veritat un caire més radical: segons ell, el llenguatge religiós és simplement fals i sols serveix per dominar políticament els pobles; només la raó proporciona la veritat. La doctrina cosmològica de Bruno identifica explícitament la natura amb Déu.

Hi ha una sola realitat en la qual la divinitat és la forma o ànima de l'univers, que s'estén per tots els éssers i trasmet arreu la seva vitalitat constitutiva. Qualsevol part del món està animada i és divina ( fins i tot els minerals i les roques), i la infinitud de Déu no és altra cosa que la participació dels éssers en la natura.

L'alliberament humà exigirà la inserció de l'individu en la natura per dominar-la i transformar-la fins que la humanitat es converteixi en la mestressa de la natura.

Els homes començarens a independitzar-se de les condicions de la naturalesa; la natura no era només quelcom del que l'home formava part sinó que era quelcom que es podia utilitzar i aprofitar.

3.- La reforma astronòmica.

Durant l'Edat Mitjana nungú dubtava que la terra era el centre de l'univers i els cossos celestees giraven al seu voltant (visió geocèntrica). Aquesta teoria era recolzada per la idea cristiana que Déu dominava sobre tots els cossos celestes.

Copèrnic va demostrar que això no era cert. Segons ell el sol era el centre de l'univers i els astres (inclosa la terra amb la lluna girant al seu voltant) es movien circularment. Aquesta simplicitat geomètrica revela un creador intel.ligent; el lloc entral destinat al sol (font de llum i vida) simbolitza el domini de Déu sobre les criatures.

Kepler va donar la formulació definitiva a l'heliocentrisme de Copèrnic, demostrant però que la trajectòria dels planetes al voltant del sol no era circular sinó el.líptica.

Explica la causa física del moviment planetari en funció d'una força motriu que emana del sol i arrossega els cossos celests al seu voltant.

A partir d'aquest moment era necessari substituir l'antiga física aristotèlica lligada a la divisió del món sublunar i supralunar per una nova que expliqués la possibilitat del moviment translacional terrestre.

La reforma de l'astronomia conduiria a l'aparició de la nova física amb Galilei i la nova filosofia amb Descartes.

4.- Francis Bacon

Si l'home vol dominar la natura ha de començar per obsservar-la i ha de fer-ho abandonant els prejudicis que l'envolten:

• idols dela tribu: Falses opinions degudes a trests generals de la nostra espècie.

• Idols de la caverna: Errades de caire individula en funció de l'educació

• Idols del mercat: fal.làcies basades en el mal ús del llenguatge.

• Idols del teatre: Teories filosòfiques i científiques del passat, acceptades sense crítica.

Alliberats dels prejudicis l'enteniment podrà iniciar l'estudi de les lleis naturals.

El coneixement científic dependrà de la inducció ( pas dels enunciats particulars als universals), enfront de la deductiva aristotèlica que sol permet d'aplicar la llei al cas, però no d'obetnir la llei de de l'experiència.

La filosofia ètico-política.

1.- Maquiavel.

• Defensor de la unificació dels estats italians sota una sola i ferma autoritat monàrquica; a ell es deu la primera utilització del concepte de sobirania popular, de fonamentació de l'estat modern com a unitat política autònoma per damunt del sentit patrimonial de l'Edat Mitjana.

• En la seva obra “El príncep”, pren com a model de reflexió la conducta dels polítics de l'antiguitat clàssica i d'alguns importants protagonistes de la històrica contemporànea .

• La seva concepció de govern és que el fi justifica els mitjans, que per raó d'estat es pot incomplir les promeses efectuades.

2.- Les utopies renaixentistes.

• Condemnen l'ociositat i la improductivitat de les classes aristocràtiques i presenten com a model una societat on tohom treballa en algun ofici sense menystenir el treball manual.

• Els invents dels enginyers i mecànics aporten un augment del benestar quotidiá, per tant el govern deixa de ser cosa de les classes passives i privilegiades de l'aristotelisme, per passar a mans dels millor tècnics i operaris.

• L'ideal polític són les repúbliques tecnocràtiques. (en contra dels postulats maquiavèlics que s'inclinen per monarquies absolutistes i oligarquies despòtiques).

• Recullen la tradició racionalista i crítica de l'humanisme envers les institucions polítiques i eclesiàstiques i la intolerància de l'època: critiquen l'acumulació individual de riquesa, la guerra entre estats cristians; i reclament la igualtat dels sexes i la llibertat de religió.

3.- La Reforma.

Es basa en la reforma i l'humanisme.

• La reforma: Revisió filològica dels originals de l'evangeli.

• Humanista: Tothom ha de llegir directament el text bíblic i interpretar-lo desde la seva consciència il.luminada per Déu.

Erasme de Rotterdam.

• Critica la corrupció eclesiàstica.

• El vertader cristianisme noradica ni en els ordes religiosos ni en les institucions eclesiastiques, sinó en la fe en crist i en la caritat envers els altres.

• La salvació de l'home només és possible desvetllant en ell el sentit originari de la paraula evangèlica; per això trduí l'evangeli a les llengües nacionals i el posà a l'abast del poble.

Martí Luter.

Accepta la tesi d'Erasme afegint-hi una afirmació més radical:

• la conversió interior de l'home depassa les seves forces, ja que el pecat original va corrompre la naturalesa humana i sols la gràcia de Déu pot restaurar la bondat primitiva.

• Efectuada la conversió, el perfeccionament espiritual ve a través del món del treball.

Joan Calví.

• Déu no solament dóna la gràcia necessària sinó que té escollits els que seran salvats i els que no.; la predestinació de l'existència futura, és doncs, absoluta.

• El trevall esdevé l'únic mitjà per a la realització moral i espiritual de la persona i un indici que possiblement serem escollits.

La Reforma tot i haver-se originat dins el marc de l''humanisme, creà un tipus de consciència humana interioritzada i autodisciplinada, molt allunyada de l'extroversió i vitalitat del Renaixement.

La Contrareforma.

Emfatitzà el paper de l'Església el món com a única dipositària vàlida i intèrpret del missatge diví.

És un retorn a la filosofia escolàstica de Sant Tomàs com a única exposició vàlida del dogma i la doctrina cristiana.

Per altra banda va reuní en una doctrina certes reflexions humanistes:

• La coexistència de les nacions pressuposa uns costums establerts que són l'origen d'una vertadera legislació internacional.

• La sobirania nacional radica exclusivament en el poble.

EL RACIONALISME

Un racionalista creu en la raó com a font de coneixements. Opina que l'ésser humà neix amb certes idees que existeixen en la consciència dels homes abans de tenir qualsevol experiència.. Quan més gran és la ides més segurs de la realitat.

El s. XVII es caracteritza per una tensió entre contrastos irreconciliables:

• Ambient positiu i vitalista del Renaixement. (“gaudeix d'aquest dia”)

• Negació del món i tancament retiro religiós. (“Recorda que moriràs”)

Va ser el segle de la guerra dels 30 anys. Van haber-hi grans diferències de classe.

Es van estilar dos corrents:

• Idealisme: Pensaven que l'existència de naturalesa espiritual.

• Materialisme: Redueix tots els fenòmens de la naturalesa a magnituts físiques concretes. Es nutria de les noves ciències naturals. (Hobbes, Newton).

1.- El pensament a l'inici del s. XVII.

A les acaballes del s. XVI s'inicia una crisi general perquè si s'acceptava la nova cosmologia de Copèrnic com a veritat de l'univers, s'entrava en contradicció amb la física (anclada encara en el pensament aristotèlic) i obligava a refer tota la ciència.

Als científics i filòsofs d'inicis del s. XVII, només se'ls oferien 2 alternatives:

• Defensar incondicionalment en el paradigme aristotèlic. (universitats i centres docents oficials pressionats per les autoritats eclesiàstiques)

• Reconstruir totalment la imatge cosmològica i física de l'univers. (nous intel.lectuals com Descartes i Galileu). Es tractava d'alterar la comprensió global de la realitat. La reforma científica comportava una concepció de l'ens diferent a l'aristotèlica; així comportà l'aparició de la físico-matemàtica i també d'una filosofia moderna estretament lligada l'una amb l'altra.

• Galilei fou a la ciència el que Descartes fou a la filosofia. I si Newton assolí el resultat finalk de la nova ciència, les conseqüències del cartesianisme filosòfic es desenvoluparen en el racionalisme de Spinoza i Leibniz.

2.- GALILEI

(1564/1642)

Va voler reunir proves que donessin el suport empíric necessari a l'heliocentrisme de Copèrnic i mostrar la inadequació del model aristotèlic. Per fer-ho havia de presentar un nou model físic on la terra pogués concebre's com a mòbil i en relació amb el qual els fets observats serien conseqüències experimentals de la teoria. Per aaixò es dedicà exclusivament a l'establiment dels principis d'una nova mecànica, dels quals sorgirà la físico-matemàtica i les bases per la nova ontologia de la realitat.

Hagué d'afrontar la polèmica teològica per demostrar que el copernicanisme podia ésser compatible amb el cristianisme:

• La Bíblia fou escrita des de la mentalitat de la seva època i per tant, en referència a la volta celest no pot usar altres coneixements que els de l'època.

• L'Escrptura és un missatge moral de Déu, no un tractat científic, per tant les qüestions científiques cal deixar-les als científics.

• Resumint, la teologia no té cap autoritat sobre la filosofia i la ciència; és la mateixa teologia la que ha d'adaptar el contingut bíblic als coneixements del present.

La nova física.

L'obstacle principal era l'afirmació del moviment terrestre ja que Aristòtil a través de la cinemàtica afirma que l a proporcionalitat de la velocitat i la tendència natural dels cossos de repòs anul.len tot moviment. La primera afirmació Galileu ja l'havia demostrada com a falsa amb els llançaments des de la torres de Pisa. Ara li quedava desmontar la segona afirmació.

Si volia demostrar la possibilitat del moviment de la terra havia de sostenir que la velocitat del sistema és uniorme per a totes les seves parts; és a dir, havia d'introduir el sistema inercial i amb això calia oposar-se a tota la tradició aristotèlica que feiz de l'induccionisme i l'observaciomisme el fonament dels primers principis de la ciència.

Sistema inercial: Galileu afirma la circularitat de les òrbites i considera el moviment circular com a inercial. Si esllevissem una esfera perfecta damunt d'un plànol perfecte , sols tenen un punt de contacte de superfície, la bola es mouria indefinidament a la velocitat que li havia comunicat l'impuls inicial.

Si ens atenem només a l'observació veurem que no és del tot cert perquè arriba un moment que la bola s'atura; per tant l'afirmació del principi d'inèrcia exigeix concebre la realitat des de l'estructura geomètrico-matemàtica de l'enteniment. D'aquí deduim que la raó és el mitjà per arribar a la veritat.

Nou concepte de natura: l'experiment.

La natura està escrita en llenguatge matemàtic. Aquesta afirmació abandona el concepte aristotèlic i s'acosta al model platònic.

• La matèria és un conjunt d'unitats discretes el moviment de les quals és descriptible matemàticament.

• La forma és la disposició matemàtica de la matèria expressable en trajectòries geometritzables.

• La substància, en suma, es un conjunt de partícules de comportament matemàtic. (es ressusciten les doctrines mecanicistes de l'atomisme).

Galilei ja no parla de l'experiència sinó de l'experiment:

S'ha de dividir el fenòmen en:

• Formular hipòtesis matematitzables.

• Comprobar sote les condicions tècniques produïdes segons les hipòtesis el comportament del fenomen mitjançant els instruments de mesura adequats

• Concloure la correcció o la falsedat de la hipòtesi.

El concepte de realitat també canvia:

Només poden considera-se reals les qualitats primàries (figura, extensió(el que es pot explicar matemàticament), i no són reals les qualitats secundàries (gust, olor, color (no es pot mesurar matemàticament)).

Galileu porta a estructura matemàtica (raó) el que ens ha donat la sensació (fets).

Qualsevol fenomen, per ser considerat real, ha de justificar-se davant la pura raó.

DESCARTES.

(1596-1650)

Era racionalista. Fou el fundador de la filosofia moderna.

S'orientà cap al simbolisme matemàtic i la seva aplicació física..

El fil conductor de la seva exposició és: la recerca de la certesa en els principis del coneixement humà. Són 2 les possibilitats que ens transmeten coneixements:

• La sensibilitat. Com que els sentits a vegades ens enganyen, podem subtar-ne i rebutjar tot allò que creiem saber a través d'ells.

• L'enteniment: les operacions matemàtiques de l'enteniment semblen posseir una evidència indiscutida, ara bé,no hi ha qui erra en le soperacions matemàtiques més senzilles?; així doncs, qui ens assegura que el nostre enteniment no està mal construït?. També podem dubtar del bon funcionament de l'enteniment i per tant tot el que sabem a partir d'ell és fals.

Arribem doncs a la conclusió que tot el que sabem s'ha de posar entre parèntesi.

Del Cogito a l'existència de déu.

Tot el que sé està mancat de certesa, però siguin o no vertaderes, aquestes idees són pensades per mi; per tant arribem al primer principi de la filosofia: JO PENSO, DONCS JO SÓC.

Aquesta afirmació vol dir que l'existència és el fonament absolut del coneixement i això significa que al seu damunt hom haurà de construir l'edifici de la ciencia. Com demostrar la certesa d'altres coses si tots els meus pensaments poden ser il.lusions?

Segons Descartes cal trobar entre els continguts mentals , una idea que l'hagi produit un ésser infinit de perfeccions:

• Si jo no tingués en mi la idea d'un ésser infinit mai no hauria pogut reconèixer-me finit: sé que sóc finit per la comparació a la noció de quelcom infinit.

• El subjecte és limitat perquè preogressa en el temps. La idea d'infinitud és sols la projecció final del meu progrés( no la tinc ara, la tindré en un futur); però el problema és que l'ésser infinit el pensem com ja realitzat, etern i ja hem vist que des de mí mateixa no el puc generar en temps actual sinó futur. Per tant deduïm:

• Aquest concepte li ha estat causat per un ésser diferent al cogito o jo.

• Aquest ésser només pot existir com infinit puix qualsevo altre és finit.

Podem concloure que a més del subjecte pensant hi ha també un ésser d'infinites perfeccions: Déu.

L'origen de l'error i les operacions de l'enteniment.

Descartes recull la tesi agustiniana del mal com a privació d'ésser. Si Déu és infinitament perfecte, és bo, puix que la maldat és una manca d'ésser que no pot concebre's en un ens infinit de perfeccions. A partir d'quií es pregunta:

Com podria un ésser infinitament bó permetre en el meu enteniment un error?; això és impossible perquè la bondat divina ens assegura la correcta disposició del nostre intel.lecte.

Si l'enteniment és avalat per Déu, com explica l'error?

Si l'home judiqués sempre a partir de l'enteniment no podria equivocar-se per tant ha d'intervenir en els nostres judicis una altra facultat: la voluntat.

• Enteniment. És limitat, avança lentament seguint un mètode ordenat.

• Voluntat: És quasi infinita i està immediatament en qualsevol objecte.

Quan l'home es deixa endur per la voluntat s'equivoca.

L'error és fruit de la desproporció entre l'enteniment i la voluntat.

Alliberar-nos de l'error significa sotmetre la immensitat del voler a l'ordre del raonament.

Procediment per aconseguir la veritat.

• Divisió: tot problema ha de dividir-se fins arribar a les qüestions més simples.

• Enumeració: ordenar i enumerar totes les qüestions.

• Intuïció: Resoldre un qüestió simple rera l'altra.

• Deducció: Extreure una conclusió de les intuïcions obtingudes de les qüestions simples.

Síntesi: Només podem considerar com a vertader allò que l'enteniment ens mostra per intuïció o dedueix a partir d'intuïcions primitives.

El món: la física cartesiana

La física és possible com a ciència solament si pensem la natura com a pura extensió geometritzable: la idea de res extensa és reduir allò purament subjectiu de la sensació a intuïció evident per si mateixa.

Descartes construeix els principis de la física per rigorosa aplicació de cirteris matemàtics i intuïcions simples.

• la física cartesiana es cinemàtica, sense cap noció de dinàmica. (S'enfronta amb Galileu).

• Els fonaments de la física són les lleis bàsiques del moviment, les quals defineixen el principi d'inèrcia com un moviment rectilini. No és curvilini com dèia Galileu per un qüestió de simplicitat. L'equació d'una recta és més simple que la d'una curva.

El món ha de concebre's com una gran màquina regida per les lleis que regulen el moviment de les seves parts.

Els éssers vius s'han de comparar amb mecanismes automàtics que funcionen per la sola disposició de llurs engranatges interns, prescindint de les ànimes vegetatives i sensitives.

Les substàncies i el problema del dualisme.

En reduir el món a mecanisme material, Descartes organitza la totalitat del que existeix en 3 àmbits: subjecte pensant, ésser infinit, extensió.

Segons la definició cartesiana de substància ( allò que existeix de tal manera que només té necessitat de si mateixa per existir), hom dedueix que hi ha 3 substàncies a l'univers:

• Substància extensa: caracteritzada per l'espai-temporalitat del seu moviment.

• Substància pensant: Definida per l'autoconsciència que es reconeix en el pensament.

• Substància divina: Perfecció i infinitud absolutes.

Déu preval sobre les altres perquè és el creador però una vegada creat el món el deixa al curs de les lleis que hi ha introduït. Per tant la imatge cartesiana de Déu esevé la del gran enginyer o arquitecte.

L'ésser humà ´te una composició doble:

• Cos: agregat mecànic de parts materials.

• Res cogitans: Esperit pensant independent de la maria.

Ambdues substàncies funcionen sense intervencions miraculoses de Déu. Com ho fan?:

Qualsevol dada que reben els sentits es transmet al cervell d'on mitjançant subtils desplaçaments de la glàndula pineal , arriba a l'ànima; qualsevol volació de l'esperit produeix un moviment en la glàndula que, en prémer els nervis que l'envolten, causa les repostes motores corresponents.

NEWTON.

El mètode dels “principia”.

(1642-1727)

Formulà la construcció definitiva de la nova física.

Els principia són els principis matemàtics de la filosofia natural.

Es basa en la inducció però insistint en el paper de la experimentació. La inducció es el pas d'un experiment decisori a les lleis universals confirmades per ell, a través d'uns principis que fan possible la força provatòria de l'experiment i la universalitat de la llei obtinguda. Aquests principis es divideixen en:

• Les regles del filosofar: Pressuposar sempre la regularitat i uniformitat de les lleis físiques, cercar l'explicació més fàcil possible d'un fenomen, donar validesa universal a tot fenomen constatat suficientment, no acceptar cap hipòtesi que no comporti conseqüències mesurables.

• Els axiomes del moviment: No necessiten prova, atès el seu caràcter racional i evident de llur formulació. Són tres:

• El principi d'inèrcia

• La força com a causa dels canvis d'intensitat del moviment inercial.

• El principi d'acció i reacció.

Les aportacions físiques dels principia.

Els tres sistemas mecànics són:

• El moviment planetari (Kepler)

• La caiguda de greus a la terra (Galilei)

• La relació terra-lluna (kepler, Galilei i Descartes).

Les aportacions cabdals de newton foren la unificació dels tres sistemes mecànics sota una sola llei d'abast universal i la consolidació definitiva d'una dinàmica matematitzada.

Aquestes dues qüestions foren resoltes a partir de la definició newtoniana de força: allò que produeix una acceleració a una massa. Aquesta simple definició permeté a Newton unificar en una sola lleimatemàtica tota la dinàmica de l'univers : la llei de gravitació, que esdevé la clau de la nova imatge cinetífica de l'univers.

Implicacions metafísiques de la física.

Per newton la física es limita a la matematització dels fenòmens experimentables, però es fonamenta en principis previs i dçóna conseqüències necessàries fora del marc experimental.

Són dues les qüestions derivades de la mecànica gravitatoria:

• L'existència d'una espai-temps

• La necessària existència de Déu com a causa de la dinamicitat de l'univers.

Tots els sistemes de canvis fenomènics se situen dins d'un marc espai i temps que els conté i des del qual les descripcions i les lleis físiques construïdes relativament a aqueslls sistemes esdevindrien absolutes per a un observador simultani de tot l'univers.

La seva visió del cosmos és un món infinit eix de coordenades cartesianes immòbil dins del qual es desenvolupen tots els fenomens mecànics.

El dinamisme de la màquina del món ha de venir d'un principi actiu que comuniqui les forces als cossos; per tant, hi ha una font immaterial de l'activitat còsmica: Déu.

La llei de la gravitació universal demostra metafísicament l'existència de Déu com senyor ( no només dissenyador) de l'univers.

SPINOZA

(1632-1677)

Crèia que l'únic que mantenia viu al cristianisme eren els dogmes antiquats i els rituals externs. Va ser el primer en fer una visió crítico-històrica de la Bíblia.

Quan llegim la Bíblia hem de tenir present l'època en que va ser escrita

Veia totes les coses sota l'angle de l'eternitat. Cada ésser humà viu una minúscula part de la vida de tota la naturalesa, per tant forma part d'un context inmens. Tant gran que hi podem englobar la part d'una persona que hagi viscut fa milions d'anys perquè també estarà present en aquest context. Tot el que existeix és naturalesa i Déu és igual a la naturalesa. Vaia a Déu en tot el que existeix i veia tot el que existeix en déu.

Déu no va crear el món quedant-se fora de la seva creació. Déu és el món.

En la seva ètica vol demostrar com la vida de l'home està condicionada per les lleis de la naturalesa; per això és necessari alliberar-nos dels nostres sentiments i afectes per trobar la pau i poder trobar la felicitat.

Spinoza no admet la bipartició que Descartes fa de la realitat (pensament i extensió). Només admet una substància . Tot allò que existeix prové del mateix(déu, Substància, naturalesa). Spinoza no té una concepció dualista de la realitat com tenia Descartes.Es monista, redueix tota la naturalesa i les circunstàncies de la vida a una sola substància.

Aquesta substància o Déu té 2 atributs: pensament i extensió. (potser en té més però l'home només en coneix aquests dos).

L'EMPIRISME

El s. XVIII molts filòsofs adoptaren un punt de vista contrari al racionalisme. No tenim cap contingut en la consciència abans de tenir experiències a través dels sentits.

La fórmula clàssica de l'actitud empírica ve d'Aristòtil: no hi ha res en la consciència que no hagi estat abans en els sentits.

No tenim ninguna idea innata sobre el món.

Si tenim alguna idea que no podem conectar amb un fet experimentat, es tracta d'una idea falsa.

Es refusa la construcció d'un sistema deductiu.

L'home és qui legisla i elabora les lleis, no Déu.

LOCKE

(1632-1704)

Origen de les idees.

No són innates. La ment és com un paper en blanc. Adquireix les idees a través de l'experiència. Hi ha 2 tipus d'experiències:

• Sensible: derivada de l'observació externa

• Reflexió: ordena i elabora les sensacions que entren pels sentits.

Tota idea que no entri per aquí és falsa.

A través dels sentits rebem iedees senzilles: quan menjo una poma no capto amb els sentits tota la poma en una sola sensació. Rebo un conjunt de sensacions senzilles (és verda, agra, sucosa, etc.) Després d'haver menjat moltes pomes, através de les idees senzilles, les juntem i el.laborem el concepte de poma. Però tot el nostre coneixement entra pels sentits i els coneixements que no poden derivar-se de sensacions simples són falsos.

Locke distingia entre les qualitats primàries i secundàries.

• Qualitats primàries: Pes, forma, moviment. Podem estar segures que els sentits reprodueixen les qualitats reals d'aquestes coses.

• Qualitats secundàries: dolç, agre, color, gust. No són fiables perquè varien segons les capti una persona o una altra.

Locke elabor les idees generals separant les qualitats primàries (sensibles) i secundàries (particulars). Mitjançant l'abstraccció les idees poden representar molts individus a la vegada. (un individu que creu que la pome és agra, un altre dolça etc.).

L'Existència de déu.

El no-res no pot produir cap ésser real.

Allò que no existeix desde sempre ha hagut de ser creat per un ésser etern en algun moment. No té importància que aquest ésser s'anomeni Déu. L'important és demostrar l'existència d'un ésser suprem i ordenador de l'univers.

Creu que la fe en Déu és iherent a la raó de l'home 8tot i que això no sigui molt empirista).

Teoria política

Els homes cedeixen llur llibertat natural per tal de constituir una societat civil per conviure amb benestar, pau etc. I s'avenen a acatar la majoria que és qui té dret d'actuar i de decidir damunt la resta. (llei natural).

Aquesta llei no pot ser la base de la convivència perquè quan va en conre dels drets individuals d'algun homes és refusada; per tant és necessari un pacte que faci pooible aquesta convivència.

D'aquest pacte esdevé una societat estructurada en tres poders essencials:

• Poder legislatiu

• Poder executiu

• Poder federatiu ( s'ocupa de la seguretat ministeri d'exteriors)

Religió.

La veritat revelada no pot tenir el consenss dels homes si contradiu l'evidència de la raó.

BERKELEY

Obisp irlandès. (1685-1753)

Crèia que la filosofia i la ciència de l'època amenaçaven els conceptes cristians de la vida i que el materialisme imperant era una menaça contra la fe cristiana en la qual és Déu qui crea i conserva tot el que hi ha a la natura.

Opinava que no podem saber del món , més que allò que percebim a través dels sentits.

Els objectes del coneixement són les idees que o bé són impreses en els sentits o bé percebudes a través de les operacions de la ment. La vista proporciona idea de llum icolor; el tacte idea de dur o tou; l'olfacte idea d'olors; el paladar idees de sabores i l'oïda idees de sons. Quan algunes d'aquestes idees es presenten juntes, aquest conjunt és considerat una cosa.

Les idees que es forja la imaginació són imprecises i depenen de la voluntat , en canvi les idees percebudes pels sentits són més clares i en ésser impresses a la ment per un esperit altre que el nostre no depenen de la nostra voluntat.; per tant només existeix all+o que percebim. Però no percebim la matèria, no percebim que les coses són coses concretes que tenen una substància. (Tesis de l'immaterialisme).

Ex.: si dones un cop a la taula perceps una sensació dura però no sents la matèria de la taula. Ex.: Pots somniar que et dones un cop contra quelcom dur però dins el somni no existeix res dur.

La matèria que és inerta, no pot ser la causa de les coses percebudes, que necessàriament ho han de ser per part d'una ment. A més és evident que aquestes coses percebudes tenen una existència altra que el fet de ser percebudes per mi. Així doncs, hi ha d'haver alguna altra ment en la qual existeixin. Aquesta ment és Déu.

Les idees són produïdes en els nostres sentits per Déu, que és actiu i omnipotent.

El món és el resultat d'una causa espiritual que ha creat les lleis de la naturalesa i ha imposat en l'esperit les lleis de la societat, que s'han d'acatar i obeir, car llur orígen és diví.

Bekerley a part de la ralitat material també dubte de que el temps i l'espai tinguin una existència absoluta i independent; potser són dos concptes que es troben només en la nostra consciència. ( una setmana per nosaltres no té perquè ser una setmana per Déu).

HUME.

(1711-1776)

Va ser l'inspirador de Kant.

L'origen de les idees és l'experiència. Tot allò que conté l'esperit humà són percepcions de la ment: hi ha dues classes de percepcions:

• Impressions. Immediata percepció de la realitat externa. És l'original.

• Idees. Records de les impressions. És el record. Estàn en la consciència.

Les percepcions poden ser:

• simples: No admeten cap separació . Ex.: Una superfície acolorida.

• Complexes: Divisibles en parts. Ex.: El record d'un paisatge.

A vegades sorgeixen idees que no trobem en la naturalesa i per tant són falses.Ja hem dit que les idees es formen de les impressions, però a vegades podem juntar impressions vertaderes que ens produeixin una idea falsa. Ex.: Pegaso (el cavall amb ales). Tenim la impressió d'un cavall i la impressió d'unes ales; totes dues impressions són vertaderes però si les ajuntem en una sola idea ens donarà la imatge d'un cavall alat i aquesta idea seria falsa perquè no hem vist mai un ésser així. Hume vol investigar els conceptes per saber si estan formats d'una manera que no corresponguin amb la realitat. Mitjançant les impressions simples vertaderes podem formar impressions complexes falses.

Tipus de relació entre les idees:

• Semblança: Un dibuix ens remet els nostres pensaments envers l'original.

• Contigüitat: Si parlem d'un alumne sorgirà a la conversa la relació amb els companys.

• Causa i efecte: La ferida ens porta a considerar el dolor que provoca.

Tots els objectes de la raó es divideixen en dues classes:

• Relacions d'idees: hi intervé únicament el pensament. Ex.: l'àlgebra. No és possible afirmar el contrari de “el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets” sense caure en contradicció.

• Qüestions de fets: L'evidència de la veritat mai podrà implicar contradicció. “Quel el sol no sortirà demà” no implica més contradicció que l'afirmació que sortirà. Es basen en la relació causa-efecte: ( tot el que succeix ha de tenir una causa) . Sorgeix de l'experiència, no pervé de cap raonament a priori. La nostra ment associa la causa amb l'efecte mitjançant la creença (instint natural que la naturalesa ha implantat en l'home). Quan un objecte és present als sentits, la imaginació acostuma a concebre'l amb un altre objecte al que va unit normalment. Ex.: Una ferida (causa) comporta dolor (efecte).

L'existència de déu.

La seva existència és una simple supòsició perquè l'única prova racional possible seria aquella fonamentada en l'experiència i no podem anar més enllà de la mera possibilitat.

Déu és una idea complexa que consta de vàries idees simples: infinitament savi, infinitament bo, infinitament intel.ligent. Si no haguessim conegut aquestes idees simples no podríem admetre la idea complexa. Però tot i amb això només podem atribuir-li , de tots els atributs que se li atorguen, els que s'han experimentat.

És el déu universal de totes les religions, creador de la màquina de la naturalesa, però no intervé en la seva evolució.

Són excloses de la religió natural les nocions de pecat, mal, redempció, etc. Perquè són considerades irracionals.

Hume nega la immortalitat de l'ànima: la substància pensant, el jo de Descartes, no és altra cosa que un conjunt de impressions simples, però aquestes impressions simples no es perceben simultàniament perquè estem en constant canvi. (no som la mateixa persona que quan teníem 4 anys). No tenim un nucli de personalitat inalterable. Per tant no es pot parlar de la substància ni de la seva incorruptibilitat com a ànima.

Teoria moral.

Es rebelà contra els racionalsites que afirmaven que és inherent a la raó humana distingir entre el bé i el mal (idea del dret natural). Segons hume no és la raó qui decideix què fem, sinó els sentits. Ex.: si decideixes ajudar a algú són els teus sentiments els que t'empenyen, no la raó. Segons hume tenim la capacitat de mostrar compassió però no té res a veure amb la raó. Mai d'ha de partir de frases de “es” paer arribar a freses de “deus. (Hi ha gent que comet frau fiscal,jo dec cometre'l).

Ex.: Una catàstrofe natural provoca que molta gent necessita ajut. Són els sentiments els qui decideixen si ajudem o no. Si deixem la decisió a la raó potser ens dirà que no convé ajudar-los perquè d'aquesta manera moriran milers de persones en un món amenaçat de superpoblació.

LA IL.LUSTRACIÓ

Apareix al s. XVIII, segle de grans transformacions econòmiques, socials i polítiques: colonialisme, industrialització, depauperació de ls traballadors a les ciutats, etc

Carecterístiques:

• Rebelió contra les autoritats: (església, rei i noblesa). Alguns filòsofs francesos enlluernats per la ciència de newton i la filosofia de Locke atacaren a les velles autoritats, pensant que calia adoptar una postura escèptica davant totes les veritats heretades i que era el propi individu qui debia buscar les repostes a les preguntes.

• Racionalisme: Tenien una fe inquebrentable en la raó de l'home. Les noves ciències naturals havien demostrat que la natura estava organitzada racionalment. Van creure un deure crear una base també per la moral, la religió i l'ètica; tot d'acord amb la raó de les persones.

• L'idea d'ilustrar: Saber era la condició prèvia per una societat millor. La miseria i l'opressió venen de la ignorància. L'obra més representativa va ser l'enciclopèdia.

• Optimisme cultural: Quan es difongui la cultura ,la humanitat progressarà molt.

• Tornada a la naturalesa. Filòsofs com Rousseau propugnaven girar els ulls vers la natura i abandonar la cedena del progrés que només podia portar conseqüències negatives.

• Cristianisme humanitzat: La majoria dels il.lustrats creien en Déu perquè tot estava organitzat massa bé. Creien en la immortalitat de l'ànima per una qüestió de fe. Calia eliminar de la religió cristiana els dogmes irracionals que s'havien afegit a la senzilla predicació de jesús.

• Drets humans: Lluitaren activament a favor dels drets naturals de l'home. Calia garantir a l'individu la possibilitat de pensar i expressar lliurament les seves idees religioses, morals i ètiques.

DIDEROT.

Va ser l'ànima de l'Enciclopèdia juntament amb Voltaire i D'alembert.

El seu pensament evoluciona des d'un deisme a un ateisme declarat, i des d'una defensa del racionalisme cartesià fins el materialisme naturalista.

El més important de l'enciclopèdia és la nova concepció del saber. Posen en pràctica l'ideal cartesià de la unitat del saber. Està inspirada en la classificació de les ciències d'acord amb les tres facultats humanes:

• Memòria: Història

• Raó: Filosofia

• Imaginació: Poesia

CONDORCET.

Una de les preocupacions dels il.lustrats fou la historiografia.

Veu la històrica com una seqüència de diferents tipus de societat, que s'encadenen entre ells d'una manera lògica; cadascuna de les etapes històriques porta en si la llavor de la següent.

El progrés humà no té fi; els progressos de l'home han estat lents, però ara gràcies al progrés en les lleis de la naturalesa ens trobem en un procés vers el progrés irreversible; el coneixement de la història ha de contribuir a evitar els error passats, que podrien posar pals a les rodes del millorament cultural, polític i moral.

Visió històrica:

• 1er. Estat: asat en la caça i la pesca. Tribus salvatges.

• 20n. Estat: Pobles pastors.

• 3er. Estat: Apareix l'escriptura alfabètica(difusió cultural i comunicació), comerciants, propietaris, esclaus.

• 4 Estat: progressos realitzats per l'esperit humà a Grècia. Plató. Aristòtil

• 5 Estat: Decadència de les ciències.

• 6 Estat: Foscor científica i intel.lectual del període medieval

• 7 Estat: recuperació cultural. Dante

• 8 Estat: Invenció de la impremta. Les ciències i la filosofia posen en perill el pensament dogmàtic. Galileu. Descartes.

• 9 Estat: Des de Descartes a la formació de la República francesa. Eixamplament cultural, ideals de llibertat, igualtat i fraternitat.

• 10 Estat: premonició sobre el desenvolupament del progrés en el futur: optimisme en els progressos de la humanitat.

El progrés de la humanitat és inevitable, però hi ha 3 elements que el poden frenar:

• La desigualtat de riquesa.

• La desigualtat pel que fa a les assegurances, estalvis, etc.

• Desigualtat d'instrucció.

El progrés cultural i científic contribueix al millorament de l'art d'instruir, i el millorament de la instrucció contribueix al millorament de la moralitat humana.

Ajudaria al progrés de l'educació l'instauració d'una llengua universal.

ROUSSEAU

Adopta una actitud crítica respecte els ideals il.lustrats. Segons ell, la voluntat general expressa la voluntat de la naturalesa que tendeix sempre al bé general.

Fou un pensador independent, se situa per sobre del corrent imperant.

És lel pensador de la intimitat, el sentiment, mes que no pas de la raó.

Visió del món.

La seva visió del món ens arriba en tres principis aconseguits a partir de la introspecció. (de dins cap a fora). Té com a punt de partença i arribada el jo. (Jo-Déu-Jo):

• Primer article de fe: Una voluntat mou l'univers. Ésser és sentir; per tant ell és un ésser existent amb uns sentits que l'afecten. No solament existeixo jo, sinó, que a més existeixen d'altres éssers (jo i la resta). La causa del moviment no pot estar en la matèria perquè moure quelcom requereix una voluntat; la matèria rep i comunica el moviment però no el produeix. Per tant és necessària una voluntat que mogui l'univers.

• Son article de fe: lla voluntat ha d'esser intel.ligent. Si la causa de l'acció és una voluntat, per força l'efecte ha d'ésser harmònic i d'acord amb una causa intel.ligent: Déu.Arribo a la conclusió de l'existència de déu a partir de l'observació de l'ordre i la bellesa de l'univers; aquesta conclusió es fonamenta en el sentiment, no en la raó, que no pot donar-me el coneixemtne de la natrualesa de Déu.

• Tercer article de fe: L'home és lliure en les seves accions. Després de Déu, l'home és l'ésser de la creació més intel.ligent, però així com la natura ofereix harmonia i proporció, el gènera humà ofereix confusió. El mal és damunt la terra a través del mateix home. La natura humana és regida per dos principis:

• Un s'eleva a l'estudi de veritats eternes: amor, justícia, bé.

• Làltre baixa a l'esclavatge de les passions.

Tens l'oportunitat d'escollir per tant, és la voluntat, independent dels sentits, la que decideix per quin principi es regeix.

El mal moral és cosa nostra puix que Déu ens ha fet lliures i jo tinc el sentiment de la llibertat a través de la voluntat. Si Déu és just ha de complir la seva paraula de donar un premi a l'home just; per tant la immortalitat de l¡ànima és necessària perquè es pugui acomplit la promesa divina.

El comportament moral.

Les regles de comportament les tinc en la consciència que és la veu de l'ànima. Tinc un sentiment innat d'allò que està bé o està malament.

Passions veu del cos.

Consciència veu de l'ànima. I els seus actes són els sentiments, els quals són anteriors a la intel.ligència; abans es té sentiments que idees.

CONSCIÈNCIA VERSUS PASSIONS.

La societat i l'educació.

L'home és bo per naturalesa però està corromput per la societat, per tant els nens han d'ésser educats en pro de la llibertat, la tolerància i el respecte.

Les primeres facultats que es formen són els sentits, per tant exercitar-los significa aprendre a jutjar bé a través d'aquests.

La consciència es manifesta en la societat a través de la voluntat general.

Pacte social.

L'homes és un ´ésser social per naturalesa.

Per naturalesa cap home no té autoritat sobre cap altre home i com la força no és cap dret, només els pactes són la base de tota autoritat legítima.

Sotmetre's a la voluntat general no suposa perdre la llibertat, connatural a l'home, sinó exercir-la, car el contracte social fa possible el dret de cadascú a ´ésser lliure.

Obeir la voluntat general és obeir la consciència.

El contracte social fa possible la convivència democràtica (utopia en l'època de Rousseau en que vivien sota l'antic règim).

LA FILOSOFIA TRANSCENDENTAL DE KANT

(1724-1804)

Venia d'una família molt cristiana i aquest fet influí en la seva filosofia . Igual que Bekeerley, per ell era molt important salvar la base de la fe cristiana.

És el primer filòsof que va treballar com a professor de filosofia en una universitat.

Kant arreplega les teories racionalistes i empiristes. Per ell tant la percepció com la raó juguen un important paper quan percebem el món:

• Està d'acord amb els empiristes en què tots els nostres coneixements sobre el món provenen de les percepcions.

• Està d'acord amb els racionalistes en que hi ha certes condicions en la ment de l'ésser humà que constribueixen a determinar el nostre concepte del món.

Tot el que veiem prové del món de fora a tu mateix, però el com ho veus prové de dintre teu. En la nostra raó hi ha determinades disposicions que marquen les nostres percepcions.

La filosofia crítica és la recerca d'elements transcendentals del nostre coneixement; elements que un cop conegusts, permetran de fixar els procediments i límits del saber humà resolent la confrontació entre racionalisme i empirisme.

Sistema filosòfic de kant.

La filosofia ha d'introduir-se en els fins suprems de la humanitat:

• Què puc saber?. Filosofia teòrica . Te per objecte l'estudi de la natura.(Sentits)

• Què he de fer?. Filosofia pràctica. Té per objecte l'estudi de la conducta humana i la llibertat. (Raó).

• Què m'és permès esperar?.Teologia. Engloba l'estudi de l'art, la història i la religió.

La filosofia teòrica. Què puc saber?.

La majoria dels filòsofs han partit de la base que l'home està capacitat per conèixer les coses i només els ha preocupat el coneixement en sí; la filosofia de Kant vol aclarir les condicions de possibilitat del coneixement humà. És possible el coneixement?:

La tossuderia de la raó.

La raó ha pretès, des dels orígens de la filosofia, elevar la metafísica a rang de ciència.

Kant accepta que existeixen ciències (matemàtiques, física). Per resoldre el problema que planteja la metafísica cal esbrinar sota quines condicions són possibles les matemàtiques. Si la metafísica les compleix, aleshores es podrà afirmar que és ciència, en cas contrari la resposta serà negativa.

Com són possibles les ciències?

Tota ciència comprèn un conjunt de judicis que per assolir l'estatus de científics han de complir dues condicions:

• Que tots els seus judicis posseeixin un valor universal i necessari.(a priori). No es necessita recórrer a la ciència per comprobar la seva veritat: 3*3=9

• Que els seus continguts reportin nous coneixements. (sintètic).

Com obtenir aquest tipus de judicis?

Un judici és la relació afirmativa o negativa entre dos conceptes dels quals un actua de subjecte i l'altre de predicat. Ex.:

Els cossos (s) són extensos (P)

Els cossos (S) són pensants (P)

Segons la relació entre el subjecte i el predicat, els judicis poden ser:

• Analítics: “Els cossos són extensos”. El P. “extens” està contingut en el S. “cos”

• Sintètics: “els cossos són pensants”. El P “pensants” es troba fora del contingut del S. “Cossos”, i sense l'ajut de l'experiència no ho sabríem. Es refereixen als sentits.

Segons la relació amb l'experiència els judicis poden ser:

• A priori: Són absolutament independents de tota experiència i la seva veritat es basa en el principi de contradicció.

• A posteriori: Els judicis provenen de l'experiència i la veritat es fonamenta

en ella.

Suposem que afirmo “els cossos són pensants”. Si no fos per l'experiència no tindríem arguments per establir l'esmentada relació.

On ens condueix la postura kantiana?.

Els coneixements científics han de partir de l'experiència (sentits)i posseir al mateix temps un valor universal i necessari (conceptes). Per que la ciència sigui possible, són necessàries dues condicions que semblen contradir-se:

• Empírica: només l'experiència pot incrementar el nostre coneixement i fer progressar la cieència.

• Metaempírica (realitat) : L'experiència no pot garantir el caràcter universal i necessari dels seus coneixemtns. Així doncs, cal esbrinar el seu vertader origen: si no provenen de l'experiència, aleshores han de provenir de l'estructura del subjecte.

La filosofia pràctica. Què he de fer?

L'home no només es preocupa de saber com són les coses, també li interessa ordenar la seva conducta segons els cànons de la raó. La racionalitat humana aplicada a l'acció és per a Kant la raó pràctica.

Diferències enntre la raó pura i la raó pràctica:

RAÓ	PURA	S'ocupa del coneixement	Formula judicis
	PRÀCTICA	S'ocupa de l'acció	Formula imperatius

La raó pràctica és la consciència que és innata en l'home i regula la conducta humana d'acord a unes normes formulades imperativament. Ex.: No mataràs.

-Les activitats humanes són diferents de les de la resta d'éssers vius; l'home té consciència de l'obligatorietat moral. Aquesta obligatorietat només pot posseir-la un ésser que sigui lliure, puix pressuposa la responsabilitat de realitzar o no allò que ens obliga; per tant, reconèixer l'obligació moral comporta reconèixer que som lliures.

La crítica de la raó pràctica, en cercar les condicions de possibilitat de l'actuació ètica d'un subjecte lliure, es limita a descriure un món que sabem que és possible-encara que no constatable experimentalment, sense pretendre substituir ni ampliar el coneixement dels fenòmens, per tant les dues esferes del món sensible i intel.ligible romanen separades i saber com he de comportar-me d'acord amb la llibertat no modifica el contingut de les ciències de la natura.

Solament qui actua des d'allò que la pròpia consciència considera vàlid, i al marge d'interessos particulars, és lliure. És clar, doncs, que només l'autonomia de la voluntat concorda amb la idea d'un ésser racional i lliure. A la vegada aquesta actuació deslliurada de tot element empíric implica la necessària universalitat de la decisió adoptada.

Com que la llei moral emana de la llibertat i universalitat de la consciència, la seva forma lingüística es transforma en enunciats imperatius:

• hipotètics: Si vols fer B, fes A

• Categòrics: Fes A.

L'imperatiu hipotètic comporta que allò que he de fer està en funció que em sigui o no desitjable la condició establerta per l'antecedent; aleshores el principi perdria valor universal. Per tant, el fonament de la moralitat ha de revetir la forma d'un imperatiu categòric.

Resumint, la llei ètica posa el subjecte com a principi d'accions (llibertat) que han de justificar-se només davant la consciència (autonomia) per llur caràcter vertaderament universal (manca de mòbils egoistes).

Conseqüències de la llei moral.

La finitud teòrica de l'home es tradueix en la presència de mòbils egosites juntament amb la llei moral. Direm que una acció és legal quan és universalitzable però conserva en la seva intencionalitat algun element egoista. Una acció és moral quan té per únic mòbil el sentit del deure.

La moralitat he de pensar-se més com un procés que com un estat ja ssolit: ningú no pot afirmar la puresa absoluta de la seva intencionalitat, de manera que sempre és possible avançar en el camí de la moralització personal.

Aquesta estructura dinàmica de la moralitat de l'home comporta:

• Immortalitat: La plena moralitat necessita temps il.limitat per superar els condicionaments sensibles. Creure en la immortalitat és fer-ho en el progrés indefinit de l'home cap a la moralitat.

• Món suprasensible: procés de perfeccionament moral Creure en aquest món és fer-ho en la humanitat com quelcom més que una espècie animal.

• Déu: El perfeccionament no és possible sense la idea d'un ésser perfecte. Creure en Déu és fer-ho en la realitat de l'ideal ètic.

Unificació del món sensible i intel.ligible. Què puc esperar?.

Filosofia teòrica Filosofia pràctica

Enteniment Raó

• !

Principis a priori Idees

Llei pràctica

! !

Natura Moralitat

(fenomen) (noümen)

Realització de la moral

Finalitat de la natura

/ \

Efectuació externa Efectuació interna

Del bé suprem del bé suprem

! !

Filosofia de la història Filosofia de la religió

Les conseqüències d'actuar conforme al deure exigeix relacionar el dos mons i pensar-los unitàriament puix són dos aspectes d'una única realitat.

Si la meva acció lliure ha de tenir efectes en el món sensible, això suposa pensar la natura aplicant-hi els conceptes del món intel.ligible, cosa que la primera crítica afirmava que era impossible. Però com que la raó teòrica equival a principis de l'enteniment, si trobem algun concepte que ens permeti d'expressar la presència de la moralitat al món fenomènic i aquest concepte no és cap categoria de l'enteniment, llavors podrem usar-lo fora de les restriccions de la primera crítica i avalar-ho amb els postulas pràctics de la segona.

Un concepte d'aquestes característiques és el de finalitat. Si considerem la moralitat com a fi de la natura estem pensant que l'ésser humà insereix els fins ètics dins del món sensible i que aquest s'apropa progressivament a les idees intel.ligibles; unifiquem així els dos mons en una sola realitat dinàmica que camina per fer efectiva la moralitat. (Doctrina de la saviesa)

La doctrina de la saviesa compren dues parts:

• Filosofia de la històrica: Estructura socio-política.

• Filosofia de la religió: Consciència personal.

Filosofia de la història.

Hi ha tres metes que dirigeixen la història de la humanitat:

• Règim constitucional: la república. Tots el sciutadans d'un estat seran fi del govern i no simples súbdits del poder.

• Federació d'estats: Les relacions entre els estats han de regir-se per una federació superior.

• Eliminació de les guerres: fi últim dels dos anteriors.

La prova determinant d'aquest progrés històrica està en Kant , en la Revolució Francesa.

Filosofia de la religió:

La religió és la representació de les lleis morals com a manaments de Déu.

• Una religió serà més vertadera (racional-moral) com més redueixi el paper dels actes rituals i més s'atingui a la intencionalitat de la voluntat. El cristianisme és una religió vertadera perquè considera l'home com a fi (estima a l'altre com a tu mateix) i de la transformació interior de la vida com a condició de santificació.

• La meta final de les religions solament pot ésser la formulació d'una religió purament racional: sense actes de culte, clergat ni text sagrat. Ha d'aplegar tota la humanitat en el sentiment de complir els deures morals.

L'DEALISME ABSOLUT DE HEGEL

La base de la seva filosofia és :

• Idea de progrés i llibertat pròpies de la Il.lustració

• Corrent teològic i filosòfic de l'idealisme.

És la síntesi entre sentiment i raó, entre fe i saber, entre llibertat il.lustrada i Déu.

Déu no és un ésser separat del món, sinó que s'hi manifesta a través de la història, encarnant-se en els éssers finits que la realitzen.(filosofia aristotèlica de l'esser absolut).

Es produeix un retrobament entre el món diví i el món humà expressat en un jo que en realitat és una comunitat d'esperits, l'acció recíproca dels quals ha fet possible l'esdeveniment de la llibertat. Déu s'ha encarnat en el món.

La filosofia de Hegel és un mètode per entendre el curs de la Història, més que una filosofia pròpia. Els filòsofs anteriors volien esbrinar la base del coneixement humà, Hegel crèia que aquesta base no és eterna, sinó que canvia de generació en generació; no existeix doncs la realitat eterna, l'únic punt al que pot agafar-se el filòsof és el curs de la història. La manera de pensar ve determinada per:

• Tots els pensaments de les tradicions de persones que han viscut abans que tu.

• Les condicons materials de la teva pròpia època.

D'això deduïm que no podem afirmar que una idea és correcta per sempre; però pot ser-ho en l'època i el lloc actual. La raó és dinàmica, està en moviment constant, és progressiva, de manera que el coneixement de l'home està en constant ampliació i progrés. La veritat és el moviment en sí. En genral, no es pot arrancar a cap filòsof o a cap idea del contexte històric d'aquest filòsof o aquesta idea.

L'esperit universal ha evolucionat des de Plató a Kant. El món ha estat sempre aquí, però a través de la cultura i les activitats de l'home, l'esperit universal s'ha conscienciat cada vegada més de la seva particularitat.

La històrica és una llarga cadena de reflexions; qualsevol idea es recolza sobre la base d'una idea anterior; així quan es presenta una idea, aquesta serà contradita per una altra produint-se una fusió entre dues maneres oposades de pensar. Aquesta tensió s'anularà quan surgeixi una tercera idea que reculli el millor dels dos punts de vista (evolució dialèctica). Aquesta evolució té per finalitat el saber absolut. Ex.:

1 idea: TESIS: El racionalisme de Descartes

2 idea: ANTITESIS: L'empirisme de Hume.

3 idea: SINTESI: kant dona la raó en algunes coses als racionalistes i en d'altrs als empiristes; i també demostra que en alguns punts s'equivoquen els dos.

La síntesi de Kant constituirà una nova tesis i començarà una nova cadena de sil.logismes fins a constituir la unitat o el tot que és la veritat. Els sil.logismes poden ser:

• Sil.logisme de l'existència: L'ésser és no-res; el no-res és esdevenir = L'ésser és esdevenir.

• Sil.logisme de la reflexió: el no-res és ésser; L'ésser és esdevenir = el no-res és esdevenir.

• Sil.logisme de la necessitat: l'ésser és esdevenir; l'esdevenir és no-res = l'ésser és no-res.

La doctrina dels tres sil.logismes:

Reprodueix el moviment dialèctico-transcendental de les tres idees de la “Crítica de la raó pura”: Déu, Món i Ànima.

La idea absoluta és una idea que es pensa a si mateixa i és la veritat que sap, l'element lògic que és universalitat. És Déu.

La universalitat no és abastracta sinó concreta, demostrada en la realitat efectiva (Món).

Per tant, l'element lògic és el resultat del procés, és l'esperit (Ànima)

Primer sil.logisme: És el de la lògica.

L'ànima o esperit conté el seu contrari o negació: la naturalesa, per tant:

“L'esperit esdevé naturalesa”

La naturalesa té com a contrari la raó.

“la naturalesa esdevé lògica”

“l'esperit esdevé lògica”

Segon sil.logisme:És el de la naturalesa. E´s el de la reflexió.

“La naturalesa es reflectexi en l'esperit” (Prové del primer sil.logisme l'esperit esdevé natura.)

“L'esperit esdevé lògica” (És la síntesi del primer sil.logisme)

“La naturalesa suposa la lògica”

Tercer sil.logisme:Filosofia de l'esperit. Síntesi.

“L'esperit es desenvolupa en la lògica”

“La lògica es desenvolupa en la natura”

“L'esperit és plenament naturalesa”.

S'acompleix la finalitat del procés: l'espiritualització de la naturalesa. I la manifestació de l allibertat o de la racionalitat en la història.

La dialèctica de Hegel també la utilitzem en altres camps diferents de la història, per exemple quan discutim ( intentem localitzar les errades, per tant pensem negativament). Però quan discutim és difícil cosntatar què és bo i què és dolent, serà la història qui haurà de demostrar-ho; sobreviurà el que sigui sensat. Ex: Fa 150 anys hi havia gent que defensava els drets de les done si havia altra gent que estaven encontra d'aquests drets. Si avui en dia estudiem els arguments de les dues parts no ens resulta difícil veure quins eren els arguments més raonables; però això és així perquè tenim l'avantatge de jutjar els fets amb més informació de la que tenien en aquells època.

De la mateixa manera moltes evidències actuals no aguantaran el judici de la posteritat.

La raó de Hegel és una raó dinàmica. La realitat està plena de contradiccions i per tant també una descripció de la realitat també estarà plena de contradiccions. Una tensió dialèctica pot desencadenar en una acció espontània que a la seva vegada condueix a un canvi sobtat. Ex.:

Una nena sempre contesta a la seva mare: Sí mare, com tu vulguis mare. La mare està molesta amb l'excessiva obediència de la filla i li diu no siguis tant obedient filla !; la nena contesta: com tu vulguis mare, la mare potser reaccionarà amb una bofetada.

L'individualisnme característic del romanticisme va trobar la seva negació en la filosofia de Hegel. L'Estat integra

• La família

• La societat civil.

L'Estat encarna la voluntat general, que és la voluntat racional: l'expressió de la voluntat del poble.

Hegel s'aparta tant de les actituds revolucionàries com de les conservadores. Creu que una societat basada únicament en l'interès i en el pacte social entre els seus individus és una pura abatracció que destrueix l'essència de l'estat i condueix al caos (Revolució Francesa); tampoc accepta, però la societat teocràtica, molt similar als estaments de la societat feudal. Per Hegel el millor és una societat corporativa on l'individu expressa la seva voluntat a través de les classes de la societat civil a les quals pertany per raó de la seva activitat professional.

L'Estat prsenta tres moments perquè és una instituciódinàmica , no estàtica:

• Realitat immediata:La Constitució. Societat corporativa. Dret polític intern.

• Relació entre estats: Dret polític extern.

• Història universal. L'esdevenidor.

La religió és la consciència del poble; de fet l'estat i la constitució tenen el seu origen en la religió. És la base de l'ètica de l'estat, una ètica que arrela en la família.

La trama de la societat civil en divideix en :

• Les classes socials:

• Substancial: Patrimoni els productes naturals de la terra (agricultors)

• Formal: Indústria. Elaboració del producte natural. (artesans)

• Universal: Satisfacció dels interessos generals de l'estat. (funcionaris)

• Administració de justícia: Regula les relacions entre les classes i les activitats productives i econòmiques.

• Corporació policial: Manté l'ordre social.

Els individus treballen per a satisfer els seus interessos particulars i contribueixen d'aquesta manera al bé comú de la societat. Des d'una perspectiva realista és pràcticament impossible que es donguin les condicions per una harmonia entre els interessos particulars de les classes socials i els interessos generals de l'Estat. Per tant, la concepció hegeliana només té sentit si hom la veu com una utopia que d'aconseguir el procés històric.

La història universal com a esdevenir de la llibertat.

La història es pot considerar com la justificació de Déu en la història.

La història té 4 moments lògics:

• Moment immediat: Correspon al món oriental: esperit finit, individu sense llibertat.

• Moment de la refleció de l'esperit:

• Món grec: Joventut de l'esperit, llibertat vinculada a la substancialitat.

• Món romà: Edat adulta de l'esperit, individu amb llibertat assolida a través d'un ens universal L L'estat.

• El món cristià: L'esperit diví ha vingut al món i s'ha identificat amb l'esperit finit que ara és perfectament lliure. L'esperit s'ha reconciliat, s'ha fet u amb el seu concepte. És la reconciliació entre l'esperit diví i l'esperit del món.

RESUM:

Hegel estableix la idea de llibertat com a motor de la història, com a essència de la llibertat.

Preten elaborar un sistema: L'Enciclopèdia de les ciències o l'estructura categorial de la realitat, d'acord amb el dictum: allò que és real i efectiu és racional i allò que és racional és real i efectiu.

La seva concepció que tots els conceptes específics es desenvolupen els uns a partir dels altres, va preparà els esperits europeus per al darrer gran moviment científic: el darwinisme.

19

53