-----------------------La prehistòria-----------------------

No podem comprendre l'evolució cultural d'un poble si no coneixem abans les seves arrels, el seu substrat.

Tot i que molta gent comença a referenciar Catalunya com a fet històric a partir de l'edat mitjana (d'una banda per unes circumstàncies polítiques de poca transcendència, i d'altra banda per l'aparició dels primers documents escrits en català), no és possible entendre la realitat d'aquell moment sense conèixer els mecanismes que van permetre la formació d'una llengua romànica, la delimitació d'un territori concret, o fins i tot la mateixa presència d'unes comunitats humanes.

Són precisament aquestes dades les que ens permeten d'estudiar les èpoques més remotes amb presència de comunitats humanes a la nostra terra; allò que denominem prehistòria, que és aquell període del nostre passat en què no es va deixar documentació escrita i que coneixem gràcies a l'arqueologia, és a dir, a l'estudi de la història a través del registre material.

Això no obstant, la prehistòria de Catalunya no pot ser deslligada de l'evolució d'altres zones geogràfiques, ja que en aquesta etapa de la història no existeixen els límits territorials actuals i, per tant, diverses regions comparteixen molts trets. De fet, hauríem de començar dient que la mateixa presència de l'home en aquestes terres és fruit de la migració de poblacions originàries de l'Àfrica.

L'evolució cultural dels primers estadis de la història de Catalunya (la prehistòria) és paral·lela a la de tot el Mediterrani occidental, amb certes diferències regionals. El nostre objectiu és remarcar les característiques singulars d'aquesta evolució regional, que a vegades és molt uniforme amb el que passa en les regions del voltant, però que d'altres se'n desmarca considerablement.

Durant aquesta etapa veiem com apareix per primer cop l'home a Catalunya, com arriba després l'home anatòmicament modern (Homo sapiens sapiens), en quin moment s'assoleixen certes innovacions econòmiques i tecnològiques (economia de producció, ceràmica, ús dels metalls...), com les societats es van fent cada vegada més complexes (aparició de jerarquies, protourbanisme...), i finalment quina és la situació social i cultural de les comunitats que a mitjan primer mil·lenni abans de Crist contacten amb altres societats ja històriques.

-----------------------El paleolític-----------------------

Com veurem en el punt següent, els primers homínids ( Australopithecus) i els primers individus del gènere humà (Homo habilis) van aparèixer i evolucionar a l'Àfrica oriental, i no és fins a l'aparició de l'Homo erectus quan aquesta espècie comença a dispersar-se per la resta del vell món: Europa i Àsia.

----------Catalunya abans de l'arribada de l'home----------

A Catalunya, abans de l'arribada de l'home, havien existit, durant el terciari, alguns grups de que aviat es van separar de la línia evolutiva que portaria a l'home.

Durant l'eocè, ara fa de 55 a 38 milions d'anys, trobem a Catalunya alguns adapiformes, animals que devien tenir l'aspecte dels actuals lèmurs de Madagascar i que devien viure en un ambient de tipus tropical semblant al dels actuals prosimis. Se n'han trobat restes a la zona d'Ulldemolins i al Montsec.

Molt temps després, durant el miocè, ara fa uns 10 milions d'anys, trobem els Dryopithecus (literalment "el mico de les alzines"). Es tracta de primats hominoides de comportament arborícola, que vivien en un paisatge que actualment ens recordaria més un bosc de tipus subtropical que no pas un de tipus paleoàrtic (com els que veiem ara a les nostres latituds). Aquestes formes de primats, els Dryopithecus, convivien amb una fauna també de tipus càlid, entre la qual destaquem espècies extingides de cocodrils, elefants i hienes, d'aspecte considerablement diferent a les d'avui.

El primer Dryopithecus "català"

A Catalunya es va trovar un dels esquelets de Dryopithecus més complets que es conserven fins ara. Va ser localitzat al jaciment sabadellenc de Can Llobateres, ha estat batejat amb el nom de "Jordi", i el 1995 ha estat presentat a la comunitat científica i exposat al Museu de Paleontologia Miquel Crusafont de Sabadell.

Sembla, segons l'estat actual de la recerca, que els Dryopithecus eren antecessors llunyans dels orangutans moderns i que es trobaven molt pròxims cronològicament al moment en què la branca que originà els orangutans (asiàtics) se separà de la que va evolucionar cap a la resta dels hominoides: goril·les, ximpanzés i homes (tots africans).

Un cop desaparegudes aquestes formes, no tenim cap altra petja de presència homínida fins a l'arribada de l'Homo erectus, durant el quaternari.

La situació ambiental a Catalunya durant les primeres fases del quaternari (el plistocè inferior), just abans de l'arribada de l'home, es pot conèixer per la informació que ens proporcionen alguns jaciments paleontològics d'aquesta època (encara sense presència de restes materials producte de l'activitat humana), ara fa prop d'un milió d'anys, especialment els de les comarques gironines.

Un jaciment del plistocè inferior

Podem esmentar com a exemple el jaciment d'Incarcal, a Crespià (Pla de l'Estany), a l'antiguitat del qual podria ser 0,8 a 1,5 milions d'anys.

Per les restes faunístiques (Mammuthus meridionalis, Dicerorhinus etruscus...) i vegetals (Juglans sp.) inferim que a Catalunya hi havia un clima temperat, encara no afectat per les importats èpoques glacials posteriors, més semblant a l'actual que el del miocè. Tanmateix, aquest clima devia ser per als primers homínids prou diferent de l'africà, més càlid (Àfrica és el lloc on s'inicià l'expansió humana cap a la resta del món).

L'adaptació a les noves circumstàncies ambientals devia provocar els primers canvis culturals i biològics d'aquestes poblacions respecte a les que van romandre en les àrees d'origen.

La regressió de la costa mediterrània.

------Les primeres ocupacions. El paleolític inferior------

Les primeres fases de la vida humana sobre la Terra no apareixen representades a Catalunya ni a Europa.

La primera arribada al nostre continent d'Homo erectus procedents d'Àfrica, fa poc més d'un milió d'anys, ha deixat algunes petjades en forma de restes materials i humanes, que veurem a continuació.

La primera fase del paleolític es desenvolupa a Europa des de fa poc més d'un milió d'anys fins fa uns 90.000 anys, i es coneix amb el nom de paleolític inferior.

Aquesta fase correspon als períodes freds que coneixem amb el nom de glaciacions, que dominen bona part del territori continental i fan que el clima sigui sensiblement més rigorós que l'actual i que l'anterior.

A la Catalunya nord-pirinenca, per exemple, hi ha evidències de bous mesquers i rens, que són animals que avui es localitzen en latituds molt més septentrionals (al Canadà i a Lapònia respectivament); això pot donar-nos una idea de les temperatures que s'havien assolit durant les glaciacions just a l'altra banda de la carena pirinenca.

Les primeres evidències materials que tenim en terres catalanes són de fa 800.000/700.000 anys a 500.000 anys i es localitzen a les terrasses fluvials dels rius Tec, Tet, Aglí i Ter (els tres primers a la Catalunya nord-pirinenca). La indústria lítica està formada per còdols tallats per una cara o per les dues cares: és el que anomenem la pebble culture o cultura dels còdols.

El còdol tallat és l'eina més simple de pedra fabricada per l'home, aconseguida a força de picar un còdol amb un percussor per tal d'aconseguir una vora tallant.

Els jaciments del Puig d'en Roca (Girona) o del Cau del Duc (Torroella de Montgrí) són els més representatius dels moments finals d'aquesta fase, i podem atorgar-los una antiguitat de prop de mig milió d'anys.

A la comarca catalana del Rosselló, administrativament francesa, trobem un dels jaciments clau de la prehistòria europea: la Cova de l'Aragó (Talteüll). Cal destacar la seva estratigrafia àmplia, que cobreix un període de 700.000 a 100.000 anys. Durant el procés d'excavació, iniciat a mitjan anys seixanta, s'hi han recuperat nombroses restes humanes d'Homo erectus, que han aportat informació paleoantropològica molt valuosa. Es tracta de les restes humanes més antigues de Catalunya que coneixem, d'una antiguitat d'uns 450.000 anys.

L'Homo erectus devia ocupar la Cova de l'Aragó de manera estacional, i alternar la cavitat amb altres espècies que devien aprofitar-la com a cau (especialment els óssos, dels quals s'han trobat nombroses restes). L'activitat realitzada per l'home aquí devia ser variada, però sobretot centrada en el processament de la carn dels animals caçats o de la carronya aconseguida. Tot i que en altres indrets d'Europa ja s'ha registrat l'ús del foc en aquesta època, no tenim proves d'aquest ús a la Cova de l'Aragó.

L'home de Talteüll

Restes òssies facials d'Homo erectus trobades a la Cova de l'Aragó (Talteüll). Es tracta d'un home jove d'uns divuit anys, mort a causa d'un traumatisme cranial.

La troballa de restes humanes entre les d'altres animals encara és difícil d'interpretar, però en tot cas no s'aprecia un tractament determinat d'aquestes restes, fet que ens demostra que les poblacions d'Homo erectus no devien haver assolit encara un comportament funerari.

Dins del paleolític inferior, però en èpoques més recents (fa de 300.000 a 90.000 anys), té lloc el període denominat axelià, durant el qual les grans destrals de pedra o bifacials són els elements més representatius. Els jaciments amb restes d'aquesta època se situen, sobretot, a la zona septentrional del país; per exemple l'esmentat Cau del Duc o Pedra Dreta (Girona). Cap a occident trobem les terrasses dels afluents del Segre, Set i la Femosa (Artesa de Lleida), i la del Farfanya (Castelló de Farfanya). Més al sud, a les comarques tarragonines, el jaciment dels Vinyets (El Catllar).

El bifacial representa un salt qualitatiu respecte al còdol, ja que requereix un major domini de la tècnica de la talla de la pedra. Per fer un bifacial els homes del paleolític buscaven pedres amb unes determinades característiques que afavorissin el procés de talla, normalment sílex.

--------------------El paleolític mitjà--------------------

El paleolític mitjà es desenvolupa durant la primera meitat de la darrera glaciació: la de Würm (estadis I i II). D'aquest període hi ha molts vestigis de tipus cultural en coves i abrics, i també algunes restes humanes.

D'aquestes restes, la principal és la coneguda mandíbula de Banyoles, descoberta fa poc més de cent anys en una explotació de travertí prop d'aquesta localitat gironina. Avui se la considera una resta d'una femella d'Homo sapiens neanderthalensis, i té una antiguitat de 45.000 a 50.000 anys.

La llista de jaciments mosterians catalans és molt llarga. Mosterià és el nom que rep la cultura material que es desenvolupà fa de 90.000 a 40.000 anys; tecnològicament es basa en l'explotació prioritària de les ascles, és a dir, dels fragments de sílex, quarsita o qualsevol altra pedra tallada per obtenir instruments. Les eines més característiques són les rascadores, les puntes i els denticulats.

De la vintena de jaciments mosterians catalans destaquem l'Arbreda (Serinyà) i l'Abric Romaní (Capellades) per les seves estratigrafies àmplies, per la gran quantitat de dades paleoambientals que ens han proporcionat (pol·len, fauna, carbons, etc.) i per les seves dates absolutes (fa de poc més de 60.000 anys a 38.000/40.000 anys).

Utilització de primeres matèries

Útils mosterians

Aqueste eines eren usades per a treballar la fusta, l'os i les pells, per a feines relacionades amb l'esquarterament i carnisseria de les peces caçades o per al tractament de matèries vegetals.

L'Abric Romaní

Cal destacar, en el cas de l'Abric Romaní, la troballa d'elements fets amb fusta. La utilització de la fusta com a primera matèria per a la construcció de diferents elements en època prehistòrica se suposava per lògica, però la dificultat de conservació d'aquest material orgànic en els jaciments feia difícil la contrastació empírica d'aquesta hipòtesi.

El tipus de conservació excepcional de les restes orgàniques a l'Abric Romaní, gràcies a la formació de crostes de travertí que cobreixen els nivells arqueològics, ha permès recuperar una de les col·leccions més importants de fustes treballades per l'home prehistòric i constatar que les comunitats del paleolític mitjà disposaven d'un seguit d'intrumental que no s'acabava amb els objectes fets sobre pedra.

Durant les dues primeres etapes del paleolític, l'home a Catalunya no és encara el que coneixem com a "anatòmicament modern"; la seva subsistència es basa en la cacera i la recol·lecció generalitzada, i no s'especialitza en un recurs determinat. També és molt possible que practiqués el carronyerisme com a activitat oportunística.

L'home té com a competidors els grans carnívors, animals que un cop finalitzat el paleolític mitjà ja no són registrats a Catalunya: ós de les cavernes, lleó, pantera, hiena (espècies molt semblants a les que troben actualment a Àfrica, però una mica més grans). No tenim proves d'una activitat artística complexa. Com a màxim podem parlar d'algunes petxines perforades que potser eren utilitzades com a objectes d'abillament.

-------------------El paleolític superior-------------------

La segona meitat del Würm, fa de 40.000 anys a 10.000 anys, és l'època del paleolític superior. Es tracta d'una fase en la qual es registra una millora tecnològica important; apareixen eines ja molt especialitzades, com ara gratadors (per a adobar pells), perforadors, burins o puntes de fletxa. S'inicia el treball de l'os i de la banya, i s'obtenen, per primera vegada, instruments morfològicament no superats com els arpons o les agulles de cosir. I és també ara quan es registren les primeres manifestacions artístiques.

A Catalunya tenim tots aquests elements repartits en quatre grans fases (les xifres són aproximades):

a) l'aurinyacià (40.000-25.000),

b) el gravetià (25.000-20.000),

c) el solutrià (20.000-16.000),

d) el magdalenià (16.000-10.000).

El nucli més important d'habitació el trobem a l'àrea de Serinyà, a l'anomenat paratge del Reclau. Al llarg de centenars de metres, al peu d'una cornisa travertínica, s'obren coves i abrics que són els jaciments clau de les primeres fases del paleolític superior; potser caldria destacar el Reclau Viver o l'Arbreda, amb riques seqüències estratigràfiques que van des de l'aurinyacià fins al solutrià.

D'època gravetiana tenim, a més dels jaciments gironins, la Balma de la Griera (Calafell), que en aquesta època va funcionar com un punt de cacera i escorxament de cavalls salvatges, tot aprofitant la situació del jaciment en un dels pocs punts de l'àrea del Penedès on els ramats podien travessar la barrera de muntanyes litorals que separaven les planes de l'interior de les litorals, en aquell moment molt més extenses a causa de la baixada del nivell del mar a conseqüència de l'acumulació d'una gran quantitat d'aigua en forma de gel en els casquets polars durant les èpoques de glaciació.

A més del nucli de Serinyà, el solutrià també està present en el proper Cau de les Goges (Sant Julià de Ramis), on les puntes pedunculades són l'element més significatiu.

El magdalenià és representat abundantment en tot el territori català. Aquest augment de jaciments podria estar relacionat amb un augment de població generalitzat -que no es constata exclusivament a Catalunya, sinó també a altres indrets europeus on el registre arqueològic és ric (la Dordonya francesa, la costa cantàbrica...)-, fruit de la implantació d'aquelles novetats tecnològiques que esmentàvem quan tractàvem el paleolític superior i de les novetats econòmiques que hi estaven íntimament vinculades.

Tan sols esmentem aquí els dos jaciments magdalenians més importants dels més de vint registrats fins ara: ens referim a la Bora Gran d'en Carreras (Serinyà), excavada des de finals del segle XIX fins a la meitat del XX (amb un riquíssim conjunt d'indústria òssia) i la Cova del Parco (Alòs de Balaguer), amb una estratigrafia completa i una antiguitat que abraça un període de 14.000 a 10.000 anys.

La Cova del Parco

Ens pot servir d'exemple de com devia viure una comunitat de caçadors-recol·lectors al final del paleolític. Sembla, segons la interpretació del registre recuperat durant les excavacions, encara no finalitzades, que en la Cova del Parco es trobaven ocupacions fetes per grups petits de caçadors desplaçats del campament base, on residia la majoria de la població, per a anar a caçar cabres salvatges durant alguna estació de l'any.

Durant aquest temps els caçadors devien viure en la cova, on devien escorxar els animals caçats per transportar-los amb més facilitat al campament base. També devien fer una primera preparació de les pells dels animals morts amb eines fetes en el mateix jaciment i utilitzant primera matèria local.

Una vegada acabada la temporada de cacera, el jaciment es devia abandonar fins a la temporada següent. Els campaments base generalment devien ser poblats a l'aire lliure; com que no presentaven estructures gaire sòlides i van ser sotmesos a l'erosió natural i humana (no van ser protegits com els materials dipositats dins d'una cova), ara són més difícils de trobar o d'interpretar com a tals perquè falten altres restes que no siguin exclusivament acumulacions d'elements lítics escampats. Un exemple de jaciment magdalenià a l'aire lliure és el de Can Garriga, a Bigues (Vallès Oriental).

També al període magdalenià es poden atribuir les úniques representacions figuratives paleolítiques de Catalunya. Es tracta d'un bòvid pintat en una estalactita a la cova de la Moleta de Cartagena (Sant Carles de la Ràpita), malauradament desaparegut per espoli; d'un cérvol gravat a la cova de la Taverna (Margalef de Montsant), i d'un conjunt d'animals gravats en una roca a l'aire lliure a Fornols-Haut (Campome), a la Catalunya nord-pirinenca.

L'home del paleolític superior a Catalunya és anatòmicament modern; l'anomenem Homo sapiens sapiens i s'ha conegut popularment amb el nom d'home de Cromanyó.

És un caçador-recol·lector especialitzat, que basa la seva subsistència i, en general, la seva economia fonamentalment en una sola espècie animal (als primers temps d'aquesta etapa fonamentalment cavalls salvatges, posteriorment cérvols a les zones més planes i cabres salvatges a les muntanyes). El control dels ramats salvatges és important i la cacera es perfecciona amb l'instrumental que hem esmentat abans i que afavoreix l'aparició d'eines compostes i de mecanismes més complexos, com el propulsor i l'arc i la fletxa.

També apareix per primer cop l'explotació intensiva de recursos poc utilitzats fins ara: la pesca (a Catalunya, més concretament al jaciment de la Bora Gran d'en Carreras, tenim un dels exemples més bells d'ham prehistòric a Europa), la cacera d'ocells, la recol·lecció de mol·luscs, etc.

En el paleolític superior ja no tenim registrats els grans carnívors d'èpoques passades, que devien haver entrat en competència amb els grups humans.

La indústria d'os i banya

És habitual durant tot el paleolític superior, però sobretot en el període magdalenià, en el qual es fabriquen una gran quantitat de puntes, atzagaies, agulles, varetes, arpons i hams.

----------------------L'epipaleolític----------------------

La millora climàtica que es produeix fa uns 10.000-12.000 anys i que, de manera gradual, origina un entorn ambiental similar a l'actual ara fa uns 8.000 anys (holocè), és acompanyada d'una sèrie de canvis culturals apreciables; es tracta de la fase de transició que coneixem amb el nom d'epipaleolític i mesolític.

--------------------Els darrers caçadors--------------------

Durant les primeres fases de l'epipaleolític predominen, pel que fa a la indústria lítica, les petites fulles de sílex retocades, que coneixem com a complex microlaminar, i que és equivalent al que a França s'anomena azilià; com a exemple podem esmentar els jaciments de Sant Gregori (Falset), la Cova del Vidre (Roquetes), la Font Voltada (Sarral) o la Cova de la Guineu (Font-rubí). Aquests petits elements devien formar part d'eines més complexes fetes amb fusta (llances, fletxes, ganivets...).

En una segona fase apareixen els micròlits geomètrics, sobretot els triangles i els segments de cercle, com a elements diferenciadors; és el complex geomètric, ben representat a l'Abric del Filador (Margalef de Montsant) i a la Cova del Parco, esmentada abans. La funció d'aquests elements geomètrics és semblant a la de les fulles de sílex retocades del període anterior, però sembla que les eines resultants eren més especialitzades.

La fase immediatament posterior, el mesolític, és representada, per exemple, per un dels assentaments principals de la nostra àrea: la Balma de la Margineda (Sant Julià de Lòria, Andorra). A més de tenir nivells microlaminars i geomètrics, s'hi han identificat també nivells mesolítics, és a dir, pertanyents a grups que iniciaven el procés cap a la neolitització. Aquest qualificatiu de mesolític, controvertit a vegades, l'han rebut igualment la Balma del Guilanyà (Navès), la Font del Ros (Berga) i els abrics del Cingle Vermell i del Roc del Migdia (Vilanova de Sau); en aquest darrer es va trobar una sepultura humana, que al principi es va atribuir a aquest moment, però que datacions recents han situat en època històrica.

L'arribada de les noves condicions ambientals afecta la fauna i la vegetació de Catalunya i, per tant, el tipus de subsistència dels grups humans. Sembla que l'atemperament del clima que suposa el final del plistocè i l'inici de l'holocè va fer que moltes de les espècies animals que s'havien explotat fins ara desapareguessin o reduïssin dràsticament el seu nombre d'exemplars: cavalls, bisons, bous salvatges, etc. D'altra banda, es va produir una expansió important de la massa forestal, fet que provocà l'augment de la població d'altres espècies lligades a aquest ambient (cabirol, senglar...), i també dels recursos vegetals.

L'us de de la fusta i d'altres materials orgànics peribles és habitual en l'epipaleolític i en el mesolític per a la construcció de canoes, arcs, xarxes per a pescar... Aquestes troballes suggereixen avenços notables en el procés d'adaptació humana al medi.

Això va suposar un canvi en les estratègies alimentàries, que tot i que van continuar fonamentant-se en la cacera i la recol·lecció, van permetre ampliar el ventall de productes explotats: a més de la cacera dels grans animals pròpia del paleolític superior, va augmentar la cacera de petites espècies, com el conill, i la recol·lecció de cargols terrestres (tal com ho demostra la Balma del Gai, a Moià, o l'esmentat Abric del Filador) i el consum d'una àmplia varietat de productes vegetals: avellanes, glans, nous, pinyons, tubercles...

En aquest moment s'imposa l'arc i la fletxa com a arma de cacera més efectiva, que permet afinar la punteria en un ambient boscà. Això ho demostra el fet que apareixen alguns elements que podem relacionar amb la fabricació de les fletxes (aquestes no s'han conservat), com ara els polidors (pedres de gres amb una ranura que les travessa i que serveixen per a rectificar els mànecs de les fletxes). La col·lecció més important de polidors de mànecs de fletxes a Catalunya pertany a l'Abric del Filador.

Un element que també defineix aquest moment epipaleolític i mesolític són els còdols pintats o tacats amb colorant que formen composicions de línies i punts. Potser els més coneguts a Catalunya són els localitzats a l'Abric del Filador, però no podem oblidar altres casos com els de la Balma de la Margineda o la Cova del Parco. La funcionalitat d'aquestes peces és difícil de determinar, i sembla que pot ser diversa.

Còdol pintat de Filador

El còdol decorat amb sis barres vermelles, procedent de l'Abric del Filador es el primer que s'ha trobat a Catalunya i potser el més complet i més ben conservat dels localitzats a la Península.

-----Manifestacions artístiques postpaleolítiques (de l'epipaleolític a l'edat del bronze)-----

Les qüestions relacionades amb les manifestacions artístiques durant l'epipaleolític presenten alguns interrogants. Als còdols pintats del Filador i la Balma de la Margineda, que acabem d'esmentar, i a les dues plaquetes gravades de Sant Gregori de Falset (en l'una es representa una cérvola i en l'altra diversos animals dels quals destaca un ur), s'hi poden afegir (encara que de manera discutida per alguns cercles científics) les manifestacions pictogràfiques que trobem en balmes i que coneixem amb el nom d'art llevantí.

La cronologia de l'art llevantí no ha pogut ser establerta amb seguretat, però per a la majoria dels prehistoriadors que han estudiat aquesta qüestió, sembla acceptable un origen antic, unes arrels epipaleolítiques i mesolítiques; tanmateix, el desenvolupament ple d'aquest art degué ser neolític, i degué desembocar en elements esquemàtics durant l'edat del bronze.

Segurament els dos jaciments amb manifestacions pintades d'art llevantí més coneguts del país són la clàssica Roca dels Moros (el Cogul), on es representen diversos animals i figures humanes (unes representen l'escena tantes vegades reproduïda d'un grup de dones en fila i un home en el centre), i el ric conjunt de la Serra de la Pietat (Ulldecona).

Altres àrees com les de Tivissa i de Montblanc, i les serres lleidatanes del Montsec, guarden més jaciments amb exemples d'aquest art postpaleolític: conjunts de la varietat naturalista i estilitzada o llevantina, i conjunts d'art esquemàtic, més recent. Un exemple d'aquests darrers és les Aparets (Alòs de Balaguer).

L'Abric 1 d'Ulldecona forma part d'un conjunt rupestre important constituït per nou abrics ubicats en el vessant sud de la Serra de la Pietat, en els quals trobem un grup variat de figures típiques de l'art llevantí d'un estil desenvolupat en les regions muntanyoses del prelitoral mediterrani que mostra les activitats econòmiques i socials d'un poble que basava la seva subsistència en la cacera.

Aquest llenguatge simbòlic, que va simplificant les formes i tendint a l'esquematisme, desemboca, a través d'ideogrames, en el primer sistema d'escriptura indígena: l'ibèric. D'aquest sistema se'n parlarà més endavant.

------------------------El neolític------------------------

En l'estat actual de la recerca encara no podem precisar amb exactitud l'evolució des de les fases epipaleolítiques fins al neolític antic, atès que tenim poques dades dels moments de transició.

A partir de la primera meitat del cinquè mil·lenni aC ja trobem les primeres manifestacions de la domesticació d'animals, del conreu de certes plantes (sobretot cereals) i d'una cultura material pròpia del neolític antic del Mediterrani occidental.

Les noves tecnologies i activitats econòmiques de producció que caracteritzen el neolític aparegudes a Catalunya s'han de considerar com a foranes, ja que aquí no es troben els ancestres salvatges de les espècies domèstiques vegetals i animals.

Per les característiques de la cultura material, sembla que la neolitització va ser un procés que afectà el Mediterrani en direcció est-oest; de fet, trobem moltes semblances entre grups del Mediterrani central i occidental.

Ara bé, l'arribada del neolític a Catalunya es pot interpretar com un fenomen d'aculturació que va significar l'aportació de noves idees tecnològiques i econòmiques (però no va existir un canvi poblacional), o com un fenomen de difusió que va significar desplaçament i substitució de grups humans.

Actualment, l'estat dels estudis genètics sembla que avala aquesta última hipòtesi: la població epipaleolítica anterior devia haver estat gairebé substituïda o devia haver quedat molt diluïda per un procés de "criollització" amb els grups neolítics nouvinguts.

---------------------El neolític antic---------------------

S'acostuma a considerar que el neolític antic es va desenvolupar en tres fases importants, conegudes com a:

1) Neolític antic cardial (5000-4200 aC).

2) Neolític antic epicardial (4200-3900 aC).

3) Neolític antic postcardial (3900-3500 aC). Aquesta fase té variants regionals (Molinot, Montboló i meridional).

-----------------El neolític antic cardial-----------------

S'ha registrat un augment de població en aquesta fase respecte de les fases anteriors (epipaleolítiques). Els jaciments d'aquesta època se situen principalment a la franja prelitoral (alguns a les conques dels rius Llobregat, Cardener i Segre) i a la Depressió Central (a les comarques interiors).

Aquest fet ha motivat alguns investigadors a parlar d'una varietat litoral i d'una altra de continental interior, connectades per la conca del Llobregat i originades per contextos geogràfics diferents.

La majoria dels jaciments se situen en coves, tot i que els assentaments a l'aire lliure augmenten progressivament, sobretot a les comarques del Penedès, Baix Llobregat i Vallès, àrees idònies per als primers conreus, tal com queda demostrat amb les troballes arqueològiques (cereals i cultura material).

La ramaderia la tenim més ben registrada; els estudis faunístics han donat com a resultat un predomini dels animals domèstics (ovicaprins, bovins i súids) al costat de les espècies caçades (conill, porc senglar, cérvol, etc.). Però en alguns casos el conill arriba a constituir el seixanta per cent de la dieta càrnica dels individus d'aquest neolític antic cardial. Segurament les diferències entre jaciments pel que fa a aquesta economia de subsistència es deuen a la funcionalitat de cada assentament (campaments estacionals de pastors, poblats de tipus sedentari, ocupacions esporàdiques, etc.).

Pel que fa a la cultura material, el que crida més l'atenció és l'aparició de la ceràmica de formes globulars senzilles i d'àmfora o ampolla, decorada amb la tècnica de la impressió amb petxines o d'altres elements com pintes. Hi trobem motius decoratius en bandes paral·leles d'impressions horitzontals o en zig-zag vertical. També hi apareixen decoracions plàstiques a base de cordons llisos.

La indústria lítica tallada es fa quasi totalment amb sílex i s'adopta la talla laminar. Continuen fabricant-se moltes eines bàsiques (gratadors, rascadores, denticulats...). De les geomètriques, fetes ja sense utilitzar la tècnica del microburí, destaquen les puntes de sageta de tall transversal. També destaca la indústria feta sobre làmines. Apareixen eines noves, com ara els trepants i els perforadors. També són presents els molins barquiformes, les destrals i les aixades, fetes amb la tècnica del poliment de la pedra per primer cop a la prehistòria catalana.

El modelat de vasos es feia, o bé directament a partir d'una massa de fang preparada, o bé mitjançant un sistema de rotlles o tires aplicades unes sobre les altres, de manera que s'obtenia un primer esbós de la figura desitjada, i tan sols allisant a brunyint la superfície s'aconseguia el recipient.

De la indústria òssia destaquen quantitativament els punxons, tot i que la diversitat és molt gran: enformadors, agulles, culleres, espàtules, gradines, etc. També hem de parlar dels elements d'ornamentació, que s'obtenen de les petxines marines (Cardium, Glycymeris, Columbela i Dentalium).

Els jaciments més importants datats amb radiocarboni són el de la Balma de la Margineda (Andorra), la Cova del Parco (Alòs de Balaguer), la Cova del Frare (Matadepera) i la Cova del Toll (Moià). Uns jaciments que no s'han datat perquè es van excavar fa molts anys són els de l'àrea de Montserrat (com ara la Cova Freda), que van donar nom a la ceràmica cardial, també coneguda com a montserratina.

Les destrals van ser utilitzades per a fer treballs relacionats amb l'agricultura; majoritàriament per desforestar grans zones i així obtenir fusta per a la construcció de cabanes i combustible per a les llars i disposar d'aquest terreny per a l'agricultura.

Cal assenyalar que aquests darrers anys s'han descobert alguns poblats a l'aire lliure que han fet canviar l'antiga idea d'un hàbitat exclusivament en coves. Destaquem els jaciments de Sant Pau del Camp (Barcelona), el Pla de la Bruguera (Matadepera), Plansallosa (Sales de Llierca) i, molt especialment, la Draga (Banyoles).

La Draga

El jaciment arqueològic de la Draga és un cas excepcional a Catalunya. Va ser descobert per Josep Tarrús, arqueòleg i conservador del Museu Comarcal de Banyoles, vora l'estany de Banyoles i en una zona que estava essent modificada per a la construcció d'un parc. Es tracta de l'únic jaciment català de tipus lacustre, i és semblant als que es troben a les ribes dels llacs suïssos o alemanys, que normalment són considerats assentaments palafítics.

Gràcies a la situació del jaciment, atípic en el registre neolític català, i a la bona conservació de la matèria orgànica que va quedar colgada per les aigües de l'estany (objectes de fusta, llavors, ossos d'animals...), l'excavació del jaciment de la Draga està aportant moltes novetats sobre els sistemes de vida de les primeres comunitats neolítiques catalanes.

La Draga s'aparta de l'esquema habitual dels jaciments neolítics de la conca mediterrània de la península Ibèrica. A causa de la seva situació en una zona que devia proporcionar unes pastures prou riques, els ramats de bestiar domèstic hi estan representats bàsicament per bovins (vaques i bous) i no per ovicaprins (ovelles i cabres), espècies que es troben representades millor en jaciments situats en balmes i coves (en general, en un context muntanyós).

La fusta conservada, amb la qual es van fer les cabanes, ha permès calcular el temps d'ocupació de les cabanes i del poblat en general (mitjançant el sistema de la dendrocronologia). Aquesta fusta, que majoritàriament era de roure, es devia tallar i modificar en els boscos dels voltants però no en el mateix poblat, ja que no s'han trobat les destrals de pedra utilitzades per a la tasca. En definitiva, la Draga ha suposat un revulsiu a l'hora d'interpretar les formes de vida dels primers pobladors neolítics de Catalunya.

-----------------Neolític antic epicardial-----------------

Les fases finals del neolític antic no són gaire ben conegudes. Demogràficament augmenta la població, i consegüentment es colonitzen espais nous. Tot i que continua havent-hi assentaments en cova, l'hàbitat a l'aire lliure és molt més abundant.

Els jaciments més importants d'aquest moment són: el nivell 2 de les Guixeres de Vilobí (Sant Martí Sarroca), Puig Mascaró (Torroella de Montgrí), alguns nivells de la Balma de l'Espluga (Sant Quirze Safaja) i de la Cova del Toll (Moià), la Cova de la Font del Molinot (Pontons) i la Cova d'en Pau II (Serinyà).

La ceràmica del neolític antic epicardial es caracteritza per la pèrdua de la decoració típica de la fase anterior (feta mitjançant la impressió de petxines) i per un augment de les decoracions impreses (fetes mitjantçant l'aplicació de diferents estris sobre la superfície quan la pasta encara està tova), incises i acanalades. La indústria lítica i òssia no presenta canvis notables.

Alguns investigadors interpreten aquesta fase com l'evolució de les primeres poblacions cardials de la primera fase del neolític, la seva adaptació a les circumstàncies ambientals de Catalunya, i possiblement el seu encreuament amb la població autòctona supervivent.

Les decoracions ceràmiques es van transformar; a vegades es van fer més grolleres. L'economia de depredació devia ser més important que en el neolític antic cardial, però la subsistència basada en els recursos produïts no va desaparèixer.

---------------El neolític antic postcardial---------------

Es registra una gran dispersió cultural en aquesta fase, i això fa que es multipliquin les variants regionals. Avui es considera, tant per aquesta regionalització com per l'aparició d'uns tipus ceràmics i sobretot pel món funerari, que aquest període representa més el començament del neolític mitjà que no pas el final del neolític antic.

Alguns d'aquests tipus regionals (sempre basats en una cultura material) són:

a) Postcardial tipus Molinot. El tenim localitzat a les comarques del Penedès, Baix Llobregat, Anoia, Vallès i Bages, amb jaciments com la Cova de Can Sadurní (Begues), la Cova del Toll, capa 5a (Moià), l'Hort d'en Grimau (Castellví de la Marca) i la Cova de la Font del Molinot (Pontons), que li dóna nom. L'element més característic és la ceràmica de tonalitats vermelloses resultat del procés de cocció, amb superfícies raspallades i decoració de crestes aplicades a la part superior del vas i al voltant de les nanses.

b) Postcardial tipus Montboló. Se situa principalment a l'àrea dels Pirineus orientals, i s'estén fins a la conca del Ter, tot i que també en trobem alguns elements a la resta de Catalunya. El datem del 3900 aC al 3200 aC. Com a jaciments més importants cal destacar: la Cova de l'Avellaner (les Planes d'Hostoles), la Cova del Frare (Matadepera), la Cova de Can Sadurní (Begues), la Cova d'en Pau (Serinyà), la Cova del Toll (Moià), Can Tintorer (Gavà), la Cova del Pasteral (Girona) i la Cova de les Grioteres (Vilanova de Sau). Les ceràmiques llises, de tonalitats negroses i amb les superfícies brunyides, en són les més característiques; les nanses són tubulars.

Montboló

El nom d'aquestes fàcies prové del jaciment epònim de Montboló, situat al sud de França, on es va identificar el primer exemple d'una ceràmica amb les característiques que acabem d'esmentar. Curiosament, actualment tenim mostres més antigues d'aquest grup a Catalunya que a la zona francesa on es van fer les primeres troballes.

c) Postcardial meridional. La ceràmica s'hi caracteritza per decoracions plàstiques de cordons llisos, paral·lels i ortogonals, però també hi apareixen alguns motius incisos.

Algunes d'aquestes tradicions tècniques i decoratives del neolític postcardial sobreviuen al llarg del neolític mitjà.

Pel que fa al món funerari, la distinció entre els grups en la fase postcardial es fa molt evident. A l'àrea del Molinot i a la Catalunya central costanera apareixen els primers sepulcres de fossa, com ara els de l'Hort d'en Grimau i els de Sant Pau del Camp (Barcelona). Apareixen fosses a les planes prelitorals, cistes en el postcardial meridional a l'Ebre, i premegàlits en el grup Montboló, com ara a la Font de la Vena (Tavertet). Tot això significa l'inici del que més tard caracteritzarà el món funerari del neolític mitjà i la seva regionalització.

A la Catalunya central i costanera trobem una confluència, pel que fa a la cultura material, dels dos primers grups (Molinot i Montboló).

---------------------El neolític mitjà---------------------

El neolític mitjà data del 3500 aC al 2500 aC. Tradicionalment s'ha associat aquesta etapa amb els sepulcres de fossa; s'ha donat preeminència a aquests elements funeraris per a la seva definició, fins al punt d'adoptar-ne el nom (neolític de sepulcres de fossa). Darrerament el concepte s'ha ampliat perquè han aparegut alguns llocs d'hàbitat, localitzats preferentment a les terres més aptes per a l'agricultura.

La tipologia funerària és molt variada. Les fosses son excavades, de morfologia oval i circular, cobertes de terra, i contenen poques pedres i inhumacions primàries individuals o dobles simultànies. Algunes fosses presenten una coberta amb una única llosa, i s'inicia la construcció de petits hipogeus per a inhumacions múltiples, com ara el de la Roca del Vallès.

Actualment es tendeix a parlar de fàcies regionals, de contextos geogràfics amb rituals funeraris diferenciats. D'una primera fase és la fàcies Madurell, amb assentaments a l'aire lliure a les zones planes i ben irrigades de les comarques del Vallès i del Baix Llobregat, entre les conques del Besòs i del Llobregat. Destaquen els jaciments de la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès), Can Feu (Sabadell), la Bòbila Padró (Ripollet), el Burgar (Reus), les mines de Can Tintorer (Gavà) i alguns materials de la Cova del Toll (Moià).

La ceràmica ens deixa entreveure una herència molt clara dels estils postcardials immediatament anteriors. Les formes més característiques són les carenades, amb petites nanses de cinta o multiperforades, i el vas ovoide. Destaca la troballa de formes i de decoracions clarament xassianes, és a dir, típiques de la veïna i sincrònica cultura francesa del xassià (en francès, chasséen o "fase de Chassey"): plats, vasos-suport, botelles, calotes i les clàssiques decoracions grafitades.

Pel que fa a la indústria lítica, hem que destacar la varietat i la perfecció dels elements polits, com també l'aparició de ganivets de sílex melat (de coloració crema-ataronjada semblant a la mel), micròlits com els trapezis, nuclis amb extraccions laminars, i alguns altres elements que evoquen relacions europees, com ara els vasos de boca quadrada (típics del nord d'Itàlia) i l'obsidiana. La indústria òssia es caracteritza pels punxons sobre epífisis d'ovicaprins i sobre tíbies de conill. Són molt característics els elements d'ornament sobre calaïta.

Cal destacar el moment àlgid de l'explotació minera de Can Tintorer de Gavà, d'on s'extreu la variscita i es manufacturen denes de collaret. En aquest jaciment, a més, s'han trobat conjunts complets d'eines de miner (amb masses, pics, tascons, recollidors, etc.) i d'eines de manufactura (com polidors, taladres, etc.). El complex de Gavà és pot considerar com l'explotació minera de galeria més antiga d'Europa.

La mineria va ser una de les activitats més importants que practicà la comunitat neolítica de Can Tintorer. Es van excavar mines mitjançant pous i galeries, i a vegades sales amples amb la tècnica de sosteniment de cambra i pilar, que enllacen amb altres pous i galeries.

A la resta de Catalunya podem distingir dues altres fàcies regionals amb prou entitat. La primera és la fàcies Solsonès, que es localitza en els altiplans interiors i a les àrees prepirinenques i pirinenques, a prop dels cursos d'aigua. El més característic d'aquesta fàcies són els enterraments en cistes ("caixes" fetes amb lloses de pedra, rectangulars o poligonals), sota un túmul fet de terra i/o pedres. L'únic poblat conegut és el de la Feixa del Moro (Juberri, Andorra).

La segona és l'anomenada fàcies de l'Empordanès es troba a les comarques de l'Empordà. Hi detectem una gran influència del xassià francès. Hi destaca la primera construcció de megàlits autèntics de Catalunya, tant per la seva estructura com pels seus elements de ritual d'enterrament col·lectiu: sepulcres de corredor, de cambra poligonal o subcircular (Dolmen d'Arrenganyats, a Espolla; Dolmen de Tires Llargues, a Sant Climent Sescebes). Solament s'ha registrat un poblat, el de Ca n'Isach (Palau-Saverdera).

---------------------El neolític final---------------------

És evident que els registres arqueològics des del 2800 aC endavant comencen a canviar. En primer lloc desapareixen els grans poblats a l'aire lliure, substituïts per assentaments petits molt dispersos. Les coves tornen a ser ocupades com a lloc de refugi i d'habitació, però sobretot com a indret d'enterrament. No obstant això, l'economia continua basant-se en l'agricultura (en el cultiu de cereals) i en la ramaderia.

Pel que fa als rituals funeraris, trobem ara una gran diversificació; es practica l'enterrament col·lectiu format per enterraments primaris successius, que constitueixen panteons o ossaris.

En aquests moments es produeix una gran expansió del fenomen megalític: falses galeries cobertes; cambres simples i cistes megalítiques, totes cobertes per un túmul (el Dolmen de Llanera i la Cova d'en Daina són dos bons exemples de monuments megalítics catalans); coves i balmes com a llocs de sepultura col·lectiva. En molts casos aquestes coves són tancades per lloses grans, i fins i tot se'ls afegeix un corredor; són el que anomenem abrics sepulcrals i paradòlmens.

Monuments megalítics

Sembla que aquests grans monuments megalítics, a més de tenir una funció funerària intrínseca, servien per arrelar al seu territori les comunitats que participaven en la seva construcció, segons es desprèn de la situació estratègica on es troben. Això ens fa suposar l'existencia d'una territorialització de l'espai molt marcada.

La indústria lítica es fa majoritàriament amb sílex local. És l'època de les fulles arquejades llargues i les puntes de fletxa treballades bifacialment amb un retoc pla cobrent, romboïdals i lanceolades. La indústria òssia és poc variada. D'altra banda, ara els elements d'adornament es fan sobre os, petxina i matèries lítiques diverses, que van substituint progressivament la variscita.

Prenent com a punt de referència la ceràmica, aquest moment rep el nom de verazià (del grup francès de Véraza). La característica principal d'aquesta ceràmica és la gran simplicitat de formes: grans recipients bombats, amb molts mugrons i llengüetes superposats i cordons llisos, i recipients de mida petita, de formes hemisfèriques i subesfèriques.

Els jaciments més importants d'aquesta fase són, entre altres: Can Llobateres (Barberà del Vallès), la Cova de les Pixarelles (Tavertet), la Cova d'en Pau, l´Arbreda i la Cova dels Encantats (Serinyà), la Cova de les Grioteres (Vilanova de Sau), la Cova del Frare (Matadepera) el Coll (Llinars del Vallès), la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès), Can Sadurní (Begues), la Coveta de l'Heura (Ulldemolins), la Cova Fonda (Salomó), etc., i els sepulcres megalítics de Llanera (Llanera), la Cova d'en Daina (Romanyà de la Selva) i el Cementiri dels Moros (Torrent).

Altres tipus de ceràmica

En aquest període trobem també a Catalunya altres tipus de ceràmica que demostren que es mantenien relacions amb grups del neolític final del migdia de França, com ara el grup dels triangles gravats. Una altra forma de ceràmica pròpia d'aquest període és el vas de carena alta.

-----------------------El calcolític-----------------------

Aquest període, també anomenat eneolític, se situa cronològicament entre el 2200 aC i el 1800 aC. Pel que fa a Catalunya, a diferència d'altres zones del Mediterrani occidental, el calcolític s'ha de concebre com una fase de continuïtat del neolític final.

La societat d'aquest període no presenta diferències suficients perquè es pugui deslligar de la fase anterior. La metal·lúrgia del coure i de l'or, que generalment s'usa per a identificar aquest període respecte de l'anterior, pràcticament no té incidència en el nostre país, i els grups d'aquest període practiquen una economia agrícola i ramadera similar a la del neolític final.

--------------------El vas campaniforme--------------------

A Catalunya no s'observen transformacions que ens demostrin l'inici de societats complexes com les del sud-est peninsular, tot i que hi ha elements, com els tipus antics de vas campaniforme, que es considera que anaven adreçats a una petita part de la població i que demostren algunes desigualtats socials (de fet, aquestes diferenciacions socials ja es podien resseguir en moments anteriors al neolític); normalment aquests elements singulars formen part dels aixovars funeraris.

A part del vas campaniforme i de les pervivències de formes del neolític final, desconeixem quin va ser l'aixovar del calcolític a Catalunya. Aquest problema ha fet que sigui molt difícil atribuir jaciments a aquesta fase a casa nostra, sobretot quan manca el vas campaniforme o objectes de coure, com ara punyals de llengüeta i punxons biapuntats. Aquesta indefinició no permet parlar d'un model d'hàbitat propi ni tampoc d'un ritual funerari concret; més aviat sembla que les formes de finals del neolític continuen vigents durant el calcolític.

A partir del calcolític avançat es produeix una difusió i regionalització del fenomen campaniforme. A Catalunya es diferencien, com a mínim, dos grups regionals: l'incisoimprès i el de Salomó. A més de la ceràmica campaniforme, són elements característics d'aquesta fase els anomenats botons amb perforació en "V" fets majoritàriament d'os i de morfologia prismàtica.

Alguns jaciments de Catalunya on s'han trobat elements campaniformes són: el Calvari (Amposta), Cau del Duc (Montblanc), Pau i Mollet II (Serinyà) i la Cova del Parco, ja esmentada en tractar etapes anteriors. També s'han trobat elements campaniformes en moltes estructures megalítiques esmentades anteriorment.

---------------------L' edat del bronze---------------------

Tradicionalment aquesta etapa s'estructura en tres fases (bronze antic, bronze mitjà i bronze final). Aquesta estructuració va ser feta per comoditat dels investigadors, però ha resultat poc operativa, atès que de moment no hi ha elements suficients que permetin parlar en justícia d'una cultura del bronze antic i d'una cultura del bronze mitjà clarament diferenciades.

--------------El bronze inicial (1800-1200 aC)--------------

Per aquest motiu sembla més adequat parlar d'un bronze inicial que aplegui els bronzes antic i mitjà, i abraci un període des dels inicis, aproximadament situables entre el 1800 aC i el 1200 aC (dates no calibrades).

El bronze inicial és una continuació palesa de l'etapa calcolítica precedent, tot i que es detecten algunes variacions de les formes ceràmiques (perfils en "S", profusió de les carenes mitges, recipients de fons pla) i dels seus elements decoratius (cordons, llengüetes derivades del verazià situades en el llavi del vas, decoracions fetes amb pegats, unglades). Destaca l'anomenada ceràmica epicampaniforme, de la qual forma part l'anomenat grup del nord-est.

Pel que fa a la metal·lúrgia del bronze, podem destacar Riner (Solsonès), amb una foneria a peu de mina on es fabricaven destrals planes i punxons. De tota manera, el bronze inicial a Catalunya continua essent un període amb poca quantitat d'elements metàl·lics incorporats a les comunitats, tal com sembla reflectir el registre arqueològic.

A més, la major part dels escassos elements metal·lúrgics que han romàs fins als nostres dies no són d'origen local (fet que es pot deduir d'estudis estilístics i metal·logràfics).

Pel que fa a la generalització de la fabricació i l'ús dels nous objectes fets en metall, Catalunya és un territori que no s'incorpora a les novetats tecnològiques d'altres zones europees (recordem, per exemple el desequilibri cultural entre l'orient i l'occident mediterranis de cronologies similars); no obstant això, algunes de les innovacions tecnològiques ens arriben per intercanvis, gràcies a la situació estratègica del país, a cavall de la península i la resta d'Europa.

Aquest fet es manifesta en alguns elements ceràmics ultrapirinencs, com ara els anomenats polípodes i els vasos d'apèndix de botó. De les regions ibèriques properes d'Aragó i el País Valencià també rebem elements ceràmics, com ara els vasos geminats.

Durant aquest període, els hàbitats a l'aire lliure continuen essent de petites dimensions, probablement fets de materials peribles; normalment només es conserven les sitges d'emmagatzematge.

També l'ocupació de coves per viure-hi continua essent freqüent (les Pixarelles a Tavertet, les Grioteres a Vilanova de Sau i la Cova Verda a Sitges, entre altres).

El naixement del protourbanisme

A les terres de ponent s'han localitzat alguns jaciments amb construccions muràries complexes, fet que ha permès als investigadors de parlar del naixement del protourbanisme en aquest període. Malauradament, no s'ha excavat cap d'aquests jaciments i, per tant, no coneixem de manera fefaent les característiques d'aquests suposat primer protourbanisme.

El món funerari es presenta molt diversificat. Continua havent-hi panteons col·lectius en coves i en megàlits, i alhora apareixen enterraments individuals, sitges utilitzades com a indrets d'enterrament, cremacions freqüents i enterraments secundaris.

L'economia d'aquest període s'orienta cap a una especialització agrícola destinada a millorar la productivitat i a crear excedents importants, i també cap a una potenciació de la ramaderia.

En els indrets on trobem assentaments detectem una preferència pels terrenys plans, excepte a la zona lleidatana, on tenim algunes ocupacions fetes sobre turons; des dels cims d'aquests turons els habitants dels poblats controlaven àmpliament el terreny circumdant. A més, normalment es troben prop dels cursos d'aigua i tenen construccions sòlides.

J.L. Maya apunta la hipòtesi que es tracta de comunitats en un procés d'expansió demogràfica evident, amb una economia mixta agrícola-ramadera i on predomina el cultiu de cereals i lleguminoses; això inicia un procés de fixació al terreny, que cristal·litzarà en èpoques posteriors.

-----El bronze final (1200-700 aC) i l'evolució cap al primer ferro (700-500 aC)-----

Encara durant el segon mil·lenni, és a dir, entre els anys 2000 aC i 1000 aC, es comencen a detectar una sèrie de migracions de poblacions al llarg de tot el continent europeu, que es generalitzen a partir del 1200 aC; les comunitats que es desplacen es coneixen pel nom de pobles dels camps d'urnes o Urnenfelder.

Durant el seu trànsit cap a l'oest continental, aquesta gent va arribar a la barrera pirinenca. Va franquejar-la pels passos dels Pirineus orientals, per les planes costaneres del Rosselló. Des d'allí van ser fàcils les penetracions cap al sud des de l'Empordà fins al Camp de Tarragona i la desembocadura de l'Ebre. Una altra via, aquesta interior, era la que transcorria des de la vall del riu Tet fins als passos de l'alt Segre, de manera que aquesta gent va ocupar les grans planes de l'Urgell i del Segrià i va arribar fins a l'Ebre.

L'expansió geogràfica d'aquests pobles pel territori de Catalunya es produeix entre els anys 1100 aC i 700 aC.

La innovació més característica que s'aprecia en aquesta fase és el canvi de ritual funerari: es passa de la inhumació, és a dir, l'enterrament a terra del cadàver, a la incineració, és a dir, la cremació del mort; les restes resultants d'aquest procés (cendres i alguns fragments no consumits totalment) es dipositen en una urna de ceràmica que s'enterra a terra, dins un forat. Al costat es col·loquen els aixovars i les ofrenes.

Els estudiosos han pogut distingir tres períodes diferents, segons les característiques de l'hàbitat, pel que fa al comportament funerari i la cultura material:

a) El període inicial, amb hàbitats que són agrupacions de cabanes (1100-900 aC) sense cap mena d'ordenació urbanística ni cap fixació estable, a excepció del poblat de Genó (Aitona), on tenim algunes construccions fetes de parets de pedra seca. Pel que fa als enterraments, encara continuen les inhumacions en coves o en megàlits reutilitzats, però comença a aparèixer el nou ritual funerari de la cremació o incineració. Aquests grups devien tenir una economia mixta (agricultura-ramaderia) i devien presentar una organització social no gaire jerarquitzada.

b) El segon període és el dels camps d'urnes recents (900-700 aC), que representa una evolució autòctona dels grups de la fase anterior; ara comencen a diferenciar-se diversos grups regionals: Empordà, Costanerocatalà, Segre, Catalunya interior, Baix Aragó, Mitjà-alt Ebre i Alt Ebre. A partir d'aquest moment es registra clarament la introducció i la generalització d'elements metàl·lics nous, com ara destrals de taló, destrals d'aletes i destrals tubulars, espases, agulles, braçalets i les primeres fíbules.

El nou tipus d'hàbitat que es va estenent lentament està constituït per construccions rectangulars de pedra i tovot. L'economia és predominantment agrícola, però està complementada per la ramaderia. Pel que fa als enterraments, es generalitzen les necròpolis planes, sense els petits túmuls o turonets de terra que marquen els llocs d'enterrament; a la zona del Segre, tanmateix, continuen apareixent enterraments tumularis.

c) El tercer període correspon als camps d'urnes de l'edat del ferro (700-500 aC). En aquests moments arriben al país les influències colonials mediterrànies, que representen la primera aparició de la metal·lúrgia del ferro i del torn per a fer ceràmica. Aquests nous corrents culturals suposen una transformació de les comunitats dels camps d'urnes del bronze final.

Aquestes influències colonials comporten una sèrie de transformacions sociopolítiques importants: la formació de comunitats amb una certa jerarquització, la fortificació dels assentaments, la varietat en l'armament, etc. S'està produint un procés d'aculturació que desembocarà en l'aparició de l'horitzó ibèric antic. En tot cas, però, actualment no sembla possible separar les darreres etapes del bronze final dels inicis de l'edat del ferro, ja que sembla que entre aquestes dues etapes hi ha punts de similitud més grans que entre el bronze final i l'etapa anterior, malgrat la pausada evolució cultural dels grups dels primers estadis.

Dels jaciments més importants del bronze final i el ferro hem de destacar les necròpolis de Can Bech de Baix (Agullana), d'Argentona, de la Pedrera (Vallfogona de Balaguer), de Can Missert (Terrassa), de les Obagues (Ulldemolins) i de Pedròs (Seròs), i els poblats dels Vilars (Arbeca), Genó (Aitona), la Fonollera (Torroella de Montgrí), Guissona, etc.

Necròpolis de Pedròs, Seròs

La pràctica de la incineració era freqüent en els enterraments durant el bronza final. L'estructura funerària d'aquestes necròpolis forma part del sistema tumulari, que consisteix a dipositar les cendres dins una urna, la qual és col·locada al mig d'una caixa de lloses que la protegien.

Moltes vegades les innovacions tecnològiques i econòmiques del primer ferro són difícils de valorar i no sabem amb certesa quins van ser els agents que les introduïren. Durant molt temps s'ha discutit si la introducció dels primers elements de ferro a Catalunya es féu per via europea (camps d'urnes) o per via mediterrània, gràcies a les primeres influències de les cultures històriques del Mediterrani oriental (fenicis i grecs).

L'entrada al període del ferro inicial suposa una sèrie de canvis quantitatius i qualitatius de gran importància, com ara la tendència regressiva de la vida cavernícola, al ubicació tacticoestratègica dels poblats per a la seva defensa, innovacions tecnològiques i econòmiques i el canvi radical en les formes ceràmiques, canvis que marcaran la diferenciació de l'ús domèstic del funerari, la diversificació del ritual funerari, la introducció de noves tècniques metal·lúrgiques, etc.

Més clara és la introducció de noves espècies d'animals domèstics: el cavall comença a generalitzar-se amb l'arribada de la cultura del camps d'urnes (no es té constància de la seva domesticació abans a casa nostra), i l'ase i la gallina sembla que arriben, directament o indirectament, a través de les primeres factories fenícies.

A mesura que aquests contactes comercials amb fenicis i grecs van augmentant, les societats assentades a Catalunya modifiquen progressivament els seus comportaments econòmics, tecnològics, territorials, etc., i van apareixent els primers escrits que ens parlen d'aquestes comunitats. Podem dir que aleshores la prehistòria ha finalitzat.

-------La investigació de la prehistòria a Catalunya-------

No volem finalitzar aquest breu recorregut per la prehistòria de Catalunya sense fer un esbós de la història de la recerca d'aquesta fase feta per aquells investigadors de casa nostra que han aconseguit que actualment tinguem aquesta informació sobre el nostre passat més remot.

La història de les investigacions arqueològiques, prehistòriques i protohistòriques a casa nostra s'inicia com una part del moviment cultural d'exaltació de la nostra identitat a mitjan i final del segle passat, durant la Renaixença. L'estudi de les nostres arrels era considerat una tasca tan apassionant com l'estudi dels moments més àlgids de la nostra cultura.

Per això creiem que aquests inicis són un bon mirall per a la situació actual, perquè a vegades sembla que els interessos se centrin només en aquelles etapes que alguns han considerat clau (per exemple, l'edat mitjana, i especialment l'art romànic i els corrents artístics del final del segle passat i inici de l'actual: modernisme, noucentisme, etc.).

------------La recerca arqueològica a Catalunya------------

Les primeres activitats investigadores de mitjan i final del segle XIX són fetes a nivell particular per erudits i estudiosos d'àmbit local moltes vegades vinculats a grups excursionistes: com a exemples clau podem esmentar Pere Alsius, descobridor de la mandíbula de Banyoles i excavador del jaciment de la Bora Gran d'en Carreras a Serinyà, i Amador Romaní, que va descobrir els jaciments de la cinglera del Capelló a Capellades (s'hi han fet excavacions ja al començament d'aquest segle).

Iniciat aquest segle, sobretot a partir de la segona dècada, comencen una sèrie de tasques de registre i excavació de diversos jaciments prehistòrics i protohistòrics, vinculades a les noves institucions catalanes. Hem de destacar l'inici de les excavacions a Empúries l'any 1908 sota la direcció de Puig i Cadafalch i la creació, l'any 1915, del Servei d'Investigacions Arqueològiques, dirigit per Pere Bosch Gimpera i integrat a l'Institut d'Estudis Catalans; aquest fet suposa l'inici d'una etapa especialment profitosa per als estudis arqueològics a Catalunya, que situa aquesta disciplina a l'alçada de la d'altres països europeus.

L'any 1935 es crea el Museu d'Arqueologia de Barcelona. Però la guerra civil va aturar les investigacions i l'activitat cultural es va centrar en la preservació de les obres d'art.

El final de la guerra va suposar l'exili de Bosch Gimpera i una etapa difícil per als estudis de prehistòria i d'arqueologia en general. Cal destacar, però, el treball fet per Martín Almagro al Museu d'Arqueologia, i molt especialment el de Lluís Pericot a la Universitat de Barcelona, el qual va treballar diversos aspectes de la prehistòria (paleolític superior, megalitisme, món talaiòtic, etc.), amb una projecció internacional remarcable. Una data clau va ser la publicació per part de Miquel Tarradell, al començament dels anys 60, del llibre Les arrels de Catalunya, que posa al dia les primeres síntesis fetes per Bosch Gimpera.

Els estudis actuals de prehistòria i protohistòria s'inicien al començament dels anys 70, quan noves fornades d'estudiants i nous llicenciats importen tècniques d'excavació innovadores a Catalunya fonamentalment dels grups de recerca francesos. Avui molts d'aquells estudiants dirigeixen els grups de recerca actuals que, des de les universitats catalanes, porten a terme els estudis de prehistòria de Catalunya.

----------------------Llocs d'interés----------------------

Us proposem diverses visites als principals centres de prehistòria i jaciments prehistòrics de Catalunya, per ordre cronològic:

1) Institut de Paleontologia Miquel Crusafont (Sabadell)

2) Jaciment de la Cova de l'Aragó i Museu de Talteüll (Catalunya Nord)

3) Jaciments del Reclau Viver (Serinyà) i Museu d'Arqueologia de Banyoles

4) Museu d'Arqueologia de Catalunya (Barcelona)

5) Pintures rupestres de la Serra de la Pietat (Ulldecona)

6) Mines prehistòriques de Gavà,

Com que aquest mòdul està dedicat exclusivament a la prehistòria de Catalunya, pot ser interessant de visitar qualsevol indret amb restes prehistòriques al voltant de la vostra residència habitual.

En aquest sentit, cal esmentar l'existència d'una guia (d'adquisició gratuïta), editada en format de diari pel Departament de Comerç, Consum i Turisme i el Departament de Cultura de la Generalitat, anomenada Rutes de la Catalunya antiga. Aquesta publicació proposa sis rutes per a visitar els principals jaciments i monuments arqueològics catalans. Cal dir, però, que la guia no està dedicada exclusivament al món de la prehistòria, sinó que una gran part està orientada a la visita de monuments del món antic.

La majoria de jaciments prehistòrics i protohistòrics visitables a Catalunya són: monuments megalítics (fonamentalment a les zones del Vallès, el Solsonès i l'Empordà) i pintures rupestres llevantines (fonamentalment a les comarques meridionals i de ponent).

Els jaciments singulars i en cova prehistòrics no acostumen a estar preparats per a ser visitats i, per tant, si es visiten sense l'ajut d'un guia se'n treu poca informació. Per això us recomanem els que ja hem esmentat abans: Reclau Viver i l'Arbreda de Serinyà, Mines Prehistòriques de Gavà, Abric Romaní de Capellades i Font Major de l'Espluga de Francolí, per als quals s'ofereixen visites comentades després de concertació prèvia.

També és molt recomanable la visita de la important xarxa de museus comarcals i locals que ens ofereix Catalunya, en els quals es conserven i s'exposen les troballes més importants: Museu Salvador Vilaseca de Reus, Museu d'Amposta, Museu de la Conca de Barberà a Montblanc, Museu de Tàrrega, Museu de Vilafranca del Penedès, Museu de Gavà, Museu Molí Paperer de Capellades, Museu d'Història de Sabadell, i molts altres (trobareu una relació dels museus a la guia esmentada abans).

Una novetat que val la pena tenir en compte és el Museu d'Història de Catalunya, inaugurat recentment. Us pot ser útil visitar-hi les dues primeres sales de prehistòria i protohistòria (dins la secció "Les arrels"), potser una mica en desavantatge (especialment la de prehistòria) si es comparen amb la resta del museu pel que fa als recursos desplegats.

L'activitat més enriquidora per a aquells que vulgueu especialitzar-vos és participar en les excavacions arqueològiques que duu a terme el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Quan tingueu intenció de fer una visita a algun d'aquests espais us recomanem que seguiu aquests passos:

1- Prèviament a la visita, documenteu-vos al màxim possible sobre el que aneu a veure consultant les dades d'aquest mòdul, consultant altres dades del lloc (guies, documentació gràfica, etc.). Podeu fer-vos un guió de les dades de la visita que considereu més interessants: datacions del jaciment, característiques culturals, què espereu trobar, etc.

2- Durant la visita, contrasteu totes les dades que observeu amb el guió i amb les dades que teniu en aquest mòdul. Intenteu registrar les dades que siguin diferents de la informació que teníeu i aquelles que no coneixíeu.

3- Després de la visita feu un dossier amb totes les dades de la visita. Els vostres apunts i fotografies, les guies i postals que hagueu comprat, les referències bibliogràfiques, etc., us poden ser útils.