POLÍTIQUES MEDITERRÀNIES DES DEL PROCÉS DE BARCELONA

FINS A LA UNIÓ PEL MEDITERRANI

Cristiano Casá

Estudis Culturals Mediterranis

Curs: 2007-08

Polítiques mediterrànies des del Procés de BCN fins a la Unió pel Mediterrani (UpM)

Introducció General

El Mediterrani i la seva àrea sempre han representat una zona d'especial interès per potències com EUA i la URSS, sobretot, després de la Segona Guerra Mundial amb la política de blocs: capitalista i comunista dintre d'un món bipolar. Aquestes dues potències entraran en una competició d'interessos per assegurar-se el control estratègic dels recursos naturals com el petroli, sobretot a l'Orient Mitjà. Les dues per mitjà d'un potent aparell militar intentaven contrarestar i disminuir la zona d'influència de l'altre. Per una banda, EUA pretenia evitar l'expansió del comunisme a la regió, mitjançant la Doctrina Truman tot intentant conduir els Estats Àrabs a afegir-se a un alineament prooccidental. A més de continuar mantenint la seva aliança tradicional amb Israel, protegint el seu aparell d'armament, van reforçar la seva presència en els estats del Golf i mantenir la seva hegemonia política, econòmica i militar en aquesta regió. Aquesta supremacia militar i econòmica es visualitzarà en la dècada dels 80 i 90, sobretot amb la Guerra Iran-Iraq i durant la primera Guerra del Golf, per garantir la influència a la zona del Golf aràbic.

Des de sempre EUA ha mantingut una posició de pactes davant els països de la mediterrània com Turquia, per poder navegar per les seves aigües i mantenir el seu pols estratègic. Per altra banda, en el context de la Guerra Freda, la URSS es presentarà als àrabs com un altre aliat per contrarestar la influència nord-americana a la regió i per expandir el comunisme en aquesta àrea, a més de competir pels mateixos recursos, com el petroli. La Mediterrània sempre ha estat un escenari d'accions diplomàtiques i militars, amb la finalitat de preservar els interessos de les grans potències, però amb la desaparició de la URSS i la disminució de la seva lluita pel control mediterrani, s'ha anat establint la superioritat americana a la zona. Quant a Europa i la seva estratègia político-militar no ha estat ben definida. L'origen es deu a la manca d'unitat en les mesures i la diversitat d'estratègies dintre l'àmbit. En matèria de defensa Europa sempre s'ajustarà a les mesures de la OTAN que s'insereixen dintre d'un entorn atlàntic per la connivència recíproca amb EUA. L'afinitat ideològica amb Nord-Amèrica ha permès la seva intromissió en la presa de decisions operatives a la zona dintre l'àrea de seguretat. Per tant, la voluntat acostuma a procedir de l'exterior per dissenyar estratègies, cosa que provoca més segregació dintre la Comunitat Europea quan ha definir un projecte comú a la regió euromediterrània. L'elaboració de diversos plans estatègics cap a altres localitzacions, com els països de l'Europa Oriental, la regió atlàntica, a Europa i a Orient Mitjà i al Magreb produeix que es paralitzi l'interès pels assumptes mediterranis. És a partir d'aquest context com la Unió Europea inicià al 1995 el Procés de Barcelona per assegurar l'estabilitat política i econòmica amb els països mediterranis.

La Política Global Mediterrània 1972: Inici de les polítiques d'Europa al Mediterrani

Si com he assenyalat en la introducció totes les potències, EUA, l'antiga Unió Soviètica i Europa, durant l'època de la Guerra Freda centraven els seus interessos en la seguretat veurem com a partir dels anys 80 i 90 hi ha un gir cap a nous objectius. Dintre el fenomen de la Globalització, també es globalitza la seguretat, s'introdueixen aspectes socioeconòmics i polítics, en el qual el poder militar s'ha d'implicar, això comportarà que el poder militar vetllés per la cooperació i el desenvolupament dels ciutadans. Després de la Guerra Freda els problemes s'emmarquen al voltant de la cooperació, els més rellevants seran: el subdesenvolupament econòmic, evolució demogràfica, les onades migratòries, així com, la inestabilitat de cada país. Abans de la creació del Procés de Barcelona '95, que completarà de forma positiva i aportarà una sensació d'optimisme dintre la cooperació mediterrània, Europa adoptarà diverses polítiques per l'estabilitat a l'àrea. Com veurem més endavant amb el Procés de Barcelona amb el seus programes econòmics MEDA, institucionalitzarà de forma més regular la proximitat entre les dues riberes.

Des del Tractat de Roma al 1957, any de la constitució de la Comunitat Econòmica Europea, les polítiques realitzades des d'Europa han tingut un caràcter comercial. En primer lloc, la política global mediterrània establerta durant la cimera de París l'any 1972, va limitar el seu camp d'actuació comercial als països més pròxims del Mediterrani, bàsicament, els de la zona del Magreb. Els objectius d'aquesta política es basaran en fomentar la lliure circulació de mercaderies pels productes industrials i les reduccions de les taxes duaneres pels productes agrícoles. En un principi els acords es concretaven entre la Comunitat Europea i cadascun dels Països Tercers Mediterranis (PTM), primer amb els tres principals del Magreb el 1976, després amb Egipte, Jordània, Síria i al Líban durant el 1977. Els països mediterranis van veure modificats aquests acords per l'ampliació de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) el 1986, entre les limitacions hi havia el de les exportacions agrícoles i les taxes duaneres, sense que causessin danys a la Política Agrícola Comuna dels estats de la futura Unió Europea.

Aquestes iniciatives ratificades amb la Comunitat Europea servien per reforçar els intercanvis comercials, promoure el desenvolupament agrícola, industrial, a més, d'enviar una injecció econòmica. Si observem les dades d'aquest període comprovarem com les transaccions entre les dues franges són desequilibrades. Els resultats obtinguts demostren com la dependència dels PTM respecte la CEE és reforçada, el 1985 la CEE representava el 48,6% del total d'intercanvis dels PTM. En contraposició, els PTM només representen un 3,8% del total d'intercanvis comercials per la CEE. La conclusió del balanç permet veure un dèficit dels PTM respecte a la CEE, i un trecament entre les exportacions i les importacions. Les exportacions dels PTM cap a la Comunitat Europea són inferiors respecte de la Comunitat als PTM. Per tant, es percep un greu desequilibri entre les relacions nord-sud, en aquesta zona respecte a d'altres àrees del planeta com Llatinoamèrica i EUA, en què es manté més equitat.

En general, la dinàmica entre les importacions - exportacions, acostumaven i encara avui, a produir-se de la següent manera: els països mediterranis importen productes manufacturats de la CEE i exporten productes agrícoles cap al Nord. La tendència en els països de la ribera nord és oposada a l'anterior, la Comunitat Econòmica Europea exporta els productes industrials i manufacturats al sud, mentre que en aquell període importava, i encara avui en dia, productes agrícoles. La balança es va estabilitzar amb resultats econòmics positius de la CEE que van repercutir als PTM, per la injecció de capital privat, amb l'arribada de turistes comunitaris i treballadors emigrants. L'estabilitat amb el nivell de transaccions comercials sempre es va mantenir a pesar de les variacions en el mercat del petroli i del gas. La Política Global Mediterrània s'ha trobat amb alguns entrebancs en el transcurs de la seva aplicació, és el cas d'alguns sectors comercials dels països mediterranis que disposaven d'oportunitats per exportar a la Comunitat Europea. En contraposició, dintre l'àmbit de la futura Unió Europea, sectors com el tèxtil o el vinícola experimentaven greus dificultats, cosa que impedia l'intercanvi comercial des del sud.

En general, la Política aplicada en aquesta època no provoca molt d'optimisme quant a les relacions comercials, marcada per polítiques proteccionistes de la CEE, com la Política Agrícola Comuna que limitava la circulació d'aquestes mercaderies, i l'ampliació d'Europa el 1986 van obstaculitzar la cooperació. Finalment, les contribucions financeres de la CEE, mitjançant préstecs del Banc Europeu d'Inversions (BEI), és a dir, l'ajuda pública als països mediterranis no va assolir la qualitat ni el percentatge necessari per reactivar la economia dels Països Tercers Mediterranis (PTM). Les contribucions públiques representen en els programes d'ajuda oficial al desenvolupament, poc menys del 10 %, si es compara amb els alts percentatges de les contribucions públiques com els Estats Units. L'eficàcia de la cooperació financera no va suposar la solució per atraure més inversions privades des dels països de la CEE cap a la zona sud, així com tampoc dinamitzar les economies, marcades per l'atur i l'increment de la demografia desajustada. La Política Global Mediterrània del 1972, va servir com a preludi i antecedent de les futures polítiques pel desenvolupament de l'àrea.

Política Mediterrània renovada

A principis dels noranta la situació mediterrània estava estancada, la reacció de la (CEE) Comunitat Econòmica Europea no es fa esperar i es va renovar la seva política per estabilitzar la regió i millorar l'accés al mercat comunitari. A partir del 1992 es decretaran noves mesures per la cooperació de la regió, el programa estava previst per efectuar-se en el període de 5 anys (1992-1997). Continuant sobre el mateix punt, cal indicar que les decisions adoptades no van suposar la solució de l'antiga política ni una nova política de proximitat.

La proposta es va quedar en una continuïtat i en una readaptació de l'anterior, va estar marcada per interessos comercials, no pas per fomentar l'economia i la creació d'empreses als països mediterranis. Al llarg d'aquesta etapa, esdeveniments internacionals com: la Guerra del Golf del 91, la crisis d'Argèlia i de Iugoslàvia entre el 1992-1995, a més dels Acords de Oslo de 1993, provocaven que el Mediterrani i la zona del Pròxim Orient tornessin a situar-se com un objectiu fonamental per Europa. Els problemes que calia afrontar per l'estabilitat de la regió continuaven estant regits pels mateixos nivells: reformes polítiques per aconseguir una igualtat, preparar un espai econòmic comú i ajustar el desequilibri en el creixement demogràfic. A pesar de l'esforç d'Europa per cooperar amb els països tercers mediterranis, la CEE tenia posada la seva atenció a diversos punts del continent, cal recordar que la reunificació d'Alemanya, com a conseqüència de la caiguda del mur de Berlín va propiciar que l'antiga Europa de l'Est es convertís en un centre d'atenció especial per Europa. La descentralització comportava una manca d'unitat dels països europeus, per arribar a un interès i projecte comú a l'arc mediterrani. En aquesta dificultat cal afegir els impediments per articular unes economies tant desigualades, quant al nivell del PIB. Aleshores, aquests entrebancs quedaven molt lluny de l'objectiu principal de la Comunitat Europea, consistent en ampliar Europa i el Mediterrani a l'Espai Econòmic Europeu. En aquell moment hi havia Europa Occidental, Xipre des del 1977 i Israel des del 1989. També en el mateix període es negociava la possibilitat de què Turquia, Malta i els països d'Europa Central i Oriental s'incorporessin, simultàniament Marroc i Tunísia van expressar el desig d'integrar-se. Aquests últims tan sols mantindran acords pel control de la emigració il·legal.

En aquest període previ a la Conferència de Barcelona'95, la CEE tenia problemes en reunir un mateix objectiu per la zona euromediterrània, necessitava superar les seves dificultats econòmiques i mentrestant l'emergent Europa Oriental requeria dels seus recursos financers. Es van adquirir alguns compromisos com: el projecte d'una associació euro-magrebí, programes mediterranis com Med-Campus, Med-Urbs i Med-Media. Finalment, un altre de les mancances que no va permetre impulsar l'estabilitat a la regió, era que els (PTM) Països Tercers de la Mediterrània, no eren un bloc institucionalitzat, per mantenir unes relacions d'igualtat amb la Comunitat Europea. En general, la Política Mediterrània Renovada, tot i els seus esforços, programes i iniciatives, no ha reduït la distància entre les dues riberes mediterrànies. La política comercial va esdevenir des de sempre molt verticalitzada, no massa igualitària entre les dues economies. Aquesta deixava de banda qüestions com la seguretat, prioritària per a la regió, i la democràcia i el diàleg intercultural. En la fase prèvia al Procés de Barcelona de 1995 des de la CEE es van impulsar tota una sèrie d'iniciatives com un conjunt de diàlegs, entre els importants l'anomenat euro-àrab.

El diàleg Euro-Àrab (1973-1993)

Per tal de seguir amb els esforços diplomàtics entre la CEE i la Lliga Àrab durant la dècada dels 70 es va constituir l'anomenat “Diàleg Euro-Àrab”. Aquest es constituia com un preludi respecte les diferents iniciatives que des d'Europa es crearan posteriorment. Amb l'arribada de la crisi del petroli de 1973 causada per la guerra d'Octubre, la CEE impulsa aquest diàleg, el qual es dividirà en 5 etapes.

La OPEP va decidir embargar les exportacions de petroli a Occident com a signe de protesta per la falta de solució en el conflicte àrab-israelí. El centre de les discussions es van centrar a Occident i als països àrabs dintre d'un entramat d'interessos. Per una banda, Occident vol assegurar-se una bona provisió de petroli, per altra banda, els àrabs s'interessaran en resoldre la qüestió Palestina. El diàleg es va veure condicionat pels interessos dels EUA i la URSS, el qual s'oposaran a les mesures adoptades entre Europa i els països àrabs. La participació de la OLP acceptada per Europa, a banda de la pressió exercida pels països àrabs pel reconeixement d'un Estat Palestí va representar un altre condicionant en aquest diàleg.

El conflicte es mantindrà sempre latent dintre els acords de la Comunitat Europea. La segona fase, a partir dels anys 80, va estar marcada pel rebuig dels països àrabs als Acords de Camp David i l'especial atenció de la Unió Europea cap a la seva ampliació. Amb el ingrés dels nous països: Grècia, Espanya i Portugal i les consegüents transformacions de l'Europa Oriental. Quant als països àrabs, al llarg dels 80, es veuran atrapats per la crisi del petroli, la davallada dels preus i la seva producció, cosa que disminuirà el seu poder de decisió i el comerç amb Europa. El restabliment de conferències de Pau com les de Madrid al 1991, van permetre reiniciar el diàleg entre les dues riberes. Aquest primer impuls del diàleg Nord-Sud es va veure paralitzat per culpa de la crisi del Golf de 1991 i la manca d'unicitat del bloc àrab en resoldre el conflicte.

Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació al Mediterrani CSCM

L'àmbit de la seguretat es fa sempre present dintre el diàleg Nord-Sud. El plantejament sempre ha estat abordat des dels 70, dintre del marc de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació d'Europa (CSCE). També condicionada i creada pel context internacional de la crisi del petroli del 73 per tal de promoure l'estabilitat a la regió mediterrània. L'evolució d'aquesta (CSCE) va donar lloc al 1990 amb la creació d'una Conferència sobre Seguretat i Cooperació al Mediterrani (CSCM). Els principals impulsors del projecte van ser els ministres d'Afers Exteriors espanyol i italià a Mallorca el 1990. Aquest CSCM disposava de 3 eixos bàsics:

Alguns membres rellevants de la CSCE com Gran Bretanya, Alemanya i EUA no van donar-hi suport, ja que no creien en la seva viabilitat. A banda dels inconvenients el qual havien d'ocupar-se com el context econòmic i cultural, més enllà del de Seguretat. Aquests incrementaven el risc de no focalitzar el problema en un sol punt.

Projecte del Mediterrani Occidental (5+5)

L'últim projecte previ al Procés de Barcelona 1995 es va elaborar el projecte del Mediterrani Occidental (5+5). A l'interior de les línies de treball i les seves prioritats es va incloure el Pla de la Seguretat. El seu principal objectiu va ser promoure l'estabilitat política i el desenvolupament econòmic dels països més occidentals del Magreb, els de la ribera sud del Mediterrani més pròxims a Europa, o sigui, els de la Conca Occidental.

Aquest conjunt 5+5 estava format per a banda Europea per Estats com: França, Portugal, Espanya, Itàlia i Malta. Per la banda del Magreb o la UMA es trobaven el Marroc, Túnez, Argelia, Libia i Mauritània. Aquesta proposta va donar els seus primers passos a Marsella, l'any 1988, en un col·loqui sobre relacions EU i els països del Magreb associats a la CEE. Els desafiaments centrals que van abordar el grup van centrar-se en els àmbits de seguretat global, econòmic, social, polític i ecològic. No va aconseguir prosperar a causa de les seves divergències dintre dels seus actors del Magreb i també dintre del grup de països europeus mediterranis. Les discrepàncies estaven centrades en l'atenció que tenien alguns països europeus a la subregió magrebí occidental, des del punt de vista d'alguns actors suposava una fragmentació dintre la seguretat. A banda de tractar les àrees problemàtiques tradicionals de la regió, aquest conjunt va afegir la qüestió ecològica, mitjançant una cooperació amb el medi ambient i la lluita contra degradació del territori.

El procés de Barcelona 1995: Del Partenariat a l'Associació

Les iniciatives i els esforços de la Comunitat Econòmica Europea per aproximar Europa i els països mediterranis del Sud, a partir de la dècada dels 70, van servir com a impuls del que després va ser la creació del Procés de Barcelona el 1995. Així doncs, el conjunt de la política anterior elaborada per la UE o abans per la CEE a partir del 95, s'emmarcarà dintre del Procés de Barcelona. Novembre de 1995 la ciutat de Barcelona organitzava el punt de trobada que ha rebut diverses denominacions: Política Euromed, Procés de Barcelona, Conferència Euromediterrània, o també, Conferència de Barcelona. Al final del Procés es va adoptar la “Declaració de Barcelona”, finalment acceptada pels 15 països de la UE i el 12 països de la ribera sud mediterrània. (Xipre, Malta, Turquia, Israel, els 7 països àrabs, Marroc, Argèlia, Tunísia, Egipte, Jordània, Líban i Síria a banda de l'Autoritat Palestina). Aquests també apareixeran sota la denominació de Països Tercers Mediterranis. Els eixos principals de la Conferència de Barcelona es basaven amb l'establiment de prioritats, sobretot en demografia i el desenvolupament, en marcar modalitats de cooperació, posar instruments per posar en marxa projectes. Els instruments per canviar la dinàmica seran sobretot financers: pressupostos i els prèstecs del Banc Europeu d'Inversions. Amb l'inici de la Conferència s'intentarà donar veu als normalment anomenats països tercers mediterranis, es passa així d'una visió paternalista, proteccionista d'Europa cap aquests països. Una percepció, tradicionalment, vista des del sud com a impositiva i preponderant que marca les directrius a les societats d'aquests estats. Amb la Conferència de Barcelona el que s'intentava era acabar amb aquesta perspectiva de superioritat, i construir tot un programa per promocionar la participació igualitària dels països del sud. Els esdeveniments que en aquell moment van focalitzar Europa a reorientar la política cap a la Mediterrània van ser per una banda el context geopolític mundial i per l'altra els problemes tradicionals de la zona: la demografia, el desequilibri existent de creixement demogràfic. Els països del Sud mantenien un nivell de fecunditat molt elevat i una població molt jove respecte Europa, amb elevats índex de pobresa. Mentre que Europa manté un percentatge elevat de persones d'una mitjana d'edat de 40 anys. Així doncs, ens trobem que a Europa hi havia i persisteix el fenomen de l'envelliment amb una economia més potent. Un altre dels eixos principals per aconseguir la cooperació a la regió va ser el concepte democràcia, inexistent en certs estats àrabs de caràcter autoritari. L'últim punt tractava sobre el concepte de desenvolupament general de la regió, el qual s'havia de reforçar mitjançant contribucions financeres. Per un costat, restablir una dinàmica econòmica i reconfigurar l'economia, a través d'inversions privades a la zona i per l'altre, potenciar les transaccions comercials.

Context geopolític principis de la dècada dels 90:

L'altre factor influent en la nova reorientació política europea a la Mediterrània cal emmarcar-lo en el context geopolític mundial, regional i local que aleshores estava marcat a grans trets:

• La caiguda del mur de Berlín, l'any 89, representava la reunificació d'alemanya i les reformes polítiques de l'antiga URSS, renovades en una possible adhesió de 10 països de l'Europa Oriental, central i mediterrània.

• Un altre esdeveniment que va causar un impacte negatiu en les relacions euroàrabs va ser la Guerra del Golf del 1991, pel suport europeu a la coalició internacional.

• La crisi de la Guerra d'Argèlia, amb el seu cop militar el 92 i a causa d'aquesta les seves conseqüències quant al increment del terrorisme islamista. El desenvolupament del islamisme va venir alimentat per la persistència del tancament de sistemes polítics i la degradació de la situació econòmica i social.

• La firma dels acords del GATT, oferint la possibilitat de suprimir les fronteres aranzelàries, des de la UE cap aquests països mediterranis.

En conseqüència la política de la UE va mirar més cap al sud. Tot i que, el procés es va veure frenat a causa de l'ampliació de l'Europa Oriental, les prioritats en els seus interessos interns de la comunitat, feia desviar el seu interés pel Mediterrani. El punt d'inflexió va ser en comprovar el dèficit de desenvolupament a la regió, pel qual es va crear la zona de lliurecanvi Euro-mediterrània pel 2010, a semblança d'iniciatives com el Mercosur a Llatinoamèrica. Per la seva banda, els països europeus Mediterranis com França, Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya van focalitzar més interés en aquesta regió, a causa dels perills de la immigració clandestina per la seva proximitat a la regió. Espanya va ser una de les principals impulsores.

L'aposta de Barcelona: Perquè va ser necessària impulsar la Conferència de Barcelona 1995

Amb aquest escenari l'aposta de la Conferència EuroMediterrània semblava estar ben encaminada a aconseguir els seus propòsits. Per descomptat una de les principals línies mestres passava pel terreny comercial, l'intercanvi de mercaderies per tal que les balances comercials esdevinguessin més equitatives i es reduís la dependència sud respecte del nord. L'adopció d'una economia més liberalitzada, més competitiva i semblant a la del primer món, obligaria als països mediterranis a obrir-se a les reformes institucionals, una governabilitat permanent i establir una administració competent. És a dir, en entrar en la lliure competència seguint un model capitalista en la distribució i producció de capital i béns. Per aconseguir aquest objectiu s'hauria de produir la reducció del paper de l'Estat, en la seva intervenció en empreses, ja que alguns Estats Àrabs tenen nacionalitzades algunes empreses. L'Estat s'hauria de convertir en un Estat més regulador i distribuïdor.

Aquest eix econòmic dels programes en el procés de Barcelona, tenia una base liberal occidental consistent en desregular els mercats. Això havia d'augmentar l'atracció a l'espai mediterrani d'inversors locals i internacionals, afavorir la competència a la regió i en conseqüència reduiria la immigració i l'oposició islamista. L'estabilitat econòmica havia d'anar unida a una estabilitat política, per això la UE va empènyer aquests països adoptar la democràcia com a forma d'Estat de Dret. La lògica d'elaborar aquesta estratègia era evident amb la privatització de l'economia, es produiria un increment de les inversions estrangeres, amb la generació de llocs de treball. Aquesta consecució de fets duria a l'ampliació de la franja de les classes mitges que transformen les societats. A nivell polític comportaria el final dels règims polítics tancats, forçant als dirigents a acceptar una alternativa política i la rotació dels dirigents. L'estabilitat per la pau i el diàleg semblava una realitat, en part, a causa de la firma dels Acords de Oslo, oferia esperances per acabar amb l'interminable conflicte àrab-israelí. Per aquesta raó israelians i palestins se'ls va incloure dintre la Conferència de Barcelona com si es tractés d'estats sobirans. Al llarg dels 25 anys anteriors a la Conferència de Barcelona, la Política de la Comunitat Europea va ser deficitària i insuficient, sobretot en les inversions privades, ja que no va afavorir l'economia en mantenir barreres duaneres. La millora i la facilitat en la consecució dels intercanvis culturals va quedar paralitzada. La trilogia problemàtica, com la millora de l'economia, la reducció la immigració massiva i la implantació de la democràcia era permanent a les regions meridionals mediterrànies, zona prioritària en les preocupacions de la UE. La inestabilitat d'aquestes variables comportava tres desequilibris principals, en el desenvolupament, la demografia i en la democràcia.

Per tant, Europa no podia quedar aturada davant la magnitud d'aquests desafiaments a una zona tan propera. Amb un context internacional més incert es van concretar entre el 92 i el 95 l'associació EuroMediterrània pel diàleg polític i la seguretat. Per la Comissió Europea la dimensió política no podia actuar deslligada dels factors socio-econòmics per la creació progressiva d'un espai de lliure-comerç. Semblava que existien les condicions necessàries per tirar endavant les directrius per cooperar i crear els instruments de l'associació.

Temes d'intervenció primordial que van ser debatuts al Novembre de l'any 95:

Primera: Donar suport a la transició econòmica per 4 àmbits:

• Crear una zona de lliure comerç

• Dinamitzar el sector privat, creació d'empreses, modernitzar el sector industrial

• Impulsar la inversió privada en aquests països

• Millorar infraestructures econòmiques i socials

Segona: Millorar l'equilibri socio-econòmic destinat a aturar la degradació dels països tercers mediterranis (PTM), aturar el creixement del terrorisme islamista i la manca de diàleg cultural. Els tipus d'accions per millorar la situació van consistir:

• Millorar els serveis socials

• Protecció de l'ecologia Mediterrània, sobretot sector de la pesca

• Potenciar el desenvolupament sostenible a la societat rural

• Desenvolupar la formació professional Recursos Humans

• Potenciar la transició democràtica, suport als intercanvis culturals

• Cooperació amb administracions per reduir la immigració i el tràfic de drogues

Tercer: assolir el Suport en la Integració Regional, que estava centrat amb el control fronterer amb instruments interegionals descentralitzats per la comunitat. Es traduiria amb la creació de lleis en aquest àmbit. Es duria a terme amb un sistema basat amb dos pilars:

• Establir estructures de cooperació regional. Aleshores es posava com exemple oferir

un subsidi econòmic a Egipte, Israel, Palestina i Jordània.

• Finançar estructures econòmiques per afavorir intercanvis regionals, a l'àrea de transports de l'energia.

Quart: La UE preveia assolir els objectius de caire financer, a través de dos instruments:

• Recursos Pressupostaris

• Préstecs amb recursos propis del BEI (Banc Europeu d'Inversions)

Els països que havien de rebre l'import de beneficiari estaven dintre del programa MEDA.

Els MEDA havien de substituir els protocols financers i que havien de constituir els crèdits per aquests països mediterranis entre el 95-99.

L'ambient previ a la Conferència de Barcelona del Novembre de 1995

En aquesta conferència es van discutir les línies d'actuació, esmentades anteriorment, amb l'objectiu de proclamar una declaració de principis on apareixerien els eixos de treball que he esmentat anteriorment, fixant uns objectius comuns; en matèria d'estabilitat interna i externa. Un dels principals propòsits que es marcaven els caps d'Estat i els seus alts representants diplomàtics a la Conferència de Barcelona era la creació d'una associació estable en l'espai mediterrani l'any 2010.

La preparació de l'esdeveniment no va despertar gaire entusiasme entre els participants, sobretot, dintre els PTM (Països Tercers Mediterranis) del Sud, que van manifestar les seves crítiques. Per una banda, mostrant-se reticents a la denominació “euro-mediterrània”; això apartava el tradicional diàleg euro-àrab. Per altra banda, països com Síria o el Líban veien que aquesta conferencia fos una disfressa per amagar unes negociacions multilaterals simultànies amb Israel. En l'ambient previ a la Conferència de Barcelona, es va generar un estat de desconfiança mútua des dels països àrabs que van interpel·lar a la Comunitat Europea a la no invitació de Líbia, pel Cas Lockerbie, mentre que Israel si que podia participar-hi i alguns estat àrabs en que mantenien plena confrontació amb l'Estat Hebreu.

Altres veus discrepants van aparèixer des d'organismes com la Lliga Àrab, que trobaven injust la inclusió de Països no Mediterranis del Golf no van ser invitats i si Països europeus molt més allunyats que Aràbia Saudita. La potència americana que sempre pretén salvaguardar els seus interessos, estava preocupada que no quedés eclipsada la seva contribució a la Pau i al desenvolupament entre Israel i Palestina. Finalment, la posició dels Països Tercers Mediterranis (PTM) i la premsa local es va pronunciar fent referència al retard en l'actuació de les polítiques de la UE, a una desconfiança davant d'una promoció a una democràcia molt burocratitzada, a més de l'escàs interès per part d'alguns estats europeus. Des de la perspectiva dels (PTM), la regió meridional del mediterrani es quedava sense possibilitat de participar en les decisions, cosa que convertia a la UE en l'únic actor amb poder de decisió, i per últim, que les negociacions s'haurien d'establir amb institucions burocràtiques desconnectades de les poblacions i la societat civil. Aquests països no volien continuar essent objectes d'estratègia geopolítica per part de les antigues metròpolis. Per això, algunes ONG's d'Espanya i Catalunya van convocar un fòrum alternatiu durant la Conferència i reunions amb representants de les societats civils del Mediterrani, per escoltar la seva veu.

La Unió Mediterrània de Sarkozy fins a la Unió pel Mediterrani (UpM)

Dintre aquesta evolució de les polítiques adoptades des d'Europa als països tercers mediterranis i abans d'explicar a grans trets el nou projecte per la Mediterrània, s'ha d'esmentar si el Procés ha assolit els objectius durant aquests 15 anys. El partenariat EuroMediterrani al llarg d'aquests anys es veurà frenat a causa de les variacions polítiques i econòmiques en el context mundial. La situació de les relacions multilaterals han canviat al llarg d'aquests anys, pels esdeveniments dins a Europa, per la política militar dels EUA a la regió, a través de la invasió al Iraq, i per últim, per les variacions dins les seves relacions estratègiques. En aquest anàlisi no es pretén realitzar una retrospectiva desglossant les fites assolides, o bé, les debilitats de les actuacions marcades en la Declaració de Barcelona. Sinó només, a grans trets, s'esmentaran les tensions i alteracions polítiques que han forçat a la creació d'una nova cooperació per la Mediterrània, impulsada en la Conferència de Marsella el 2008. És a dir, un petit balanç per demostrar que les fites marcades al 95 són insuficients. Els següents esdeveniments són una bona mostra:

• L'ampliació dels membres de la UE al 2004 i 2007 dels països de la Europa Oriental i el seu alineament al costat de potències com els EUA. La seva conseqüència directa és la desviació de les ajudes en forma de crèdits financers cap aquests països, en detriment a l'espai euromediterrani.

• Alguns països que abans formaven part dels (PTM), ara són membres europeus com Malta i Xipre, per tant el diàleg entre ambdues riberes es torna euro-àrab.

• El partenariat euromediterrani aixopluga sota un mateix espai a israelites i palestins, a nivell institucional oblidant que el conflicte en el terreny està en plena hostilitat.

• L'11- S va accelerar més la idea del “xoc de civilitacions” i generar més difamacions en contra del Islam, des de Occident, observat des de sempre amb recel. Ha fet copsar des d'Europa a l'Islam com una amenaça. A més les discrepàncies a l'interior de la UE en oferir suport a la política preventiva nordamericana durant la invasió al Iraq el 2003.

• Espanya i Itàlia van veure perjudicada la seva imatge en les relacions entre Europa i la Mediterrània pel seu posicionament a la Guerra d'Iraq.

• S'ha produït una recomposició del paper de la Seguretat Internacional. S'evidencia la distància entre dues postures oposades: la de donar més presència a la OTAN per part d'EUA, enfront a la de la cooperació, per part de la UE, a la regió mediterrània.

• La manca de transparència en les eleccions d'alguns països del Magreb, com Egipte o Tunísia, o bé, la permanència de règims autoritaris com el cas de Muammar el Gaddafi a Líbia no provoca denúncies per part de la UE. Això provoca que el procés de democratització no es tangebilitzi.

• Per tant, la disposició en el Procés de Barcelona respecte l'establiment de la democràcia en aquests territoris ha quedat aturat, com a conseqüència del joc d'aliances de la UE al servei d'EUA i el seu tradicional aliat: Israel.

• La manca de valor de la UE de pressionar a Israel per la seva colonització dintre el territori palestí, per la violació dels Drets Humans en l'agressivitat de les seves accions, provoquen que aquestes vicissituds no es deturen. Així el conflicte àrab - israelita que provoca més inestabilitat a la Mediterrània, s'intensifiqui ignorant els Acords de Oslo de 1993.

• Les guerres al Líban al 2006 o a Gaza el 2008, el resorgiment del terrorisme internacional, les tensions entre països magrebins i les tensions en les aliances internacionals, provoquen un nou escenari, el qual la UE haurà de fer front.

Canvis geoeconòmics des de la Declaració de Barcelona `95

• Les variacions econòmiques són analitzades a banda, per la seva rellevància en la contribució d'un país en generar riquesa. A més de representar un dels compromisos més substancials a la Conferència de Barcelona'95.

• A pesar de que la UE té acords d'ajuda econòmica amb els socis mediterranis alguns d'ells encara no han estat ratificats per entrar en vigor. Això representa una de les causes que han impedit la liberalització en els mercats correctament, influït també per l'augment dels aranzels cap als països de la ribera sud. Al 2007 la taxa a la duana era d'un 17% en relació amb la d'Àsia amb un10% i el 2,5% entre els nous membre de la UE.

• Per un costat el retard en aquesta entrada de nous mercats s'ha produït perquè la normalització i la legislació duanera continua al límit, la reforma fiscal és lenta. Per altre costat les inversions europees al conjunt del Mediterrani representen tan sols en l'1% i el 1,5% del total, això cal afegir que d'aquest total, un 60% ho recapta Israel, Turquia i Marroc.

• Des del 1995, la creació d'empreses al territori és deficitària al mediterrani, en conseqüència la tendència en l'intercanvi comercial es manté desigual, de fet les exportacions de la UE al sud sempre és superior al nombre d'importacions entre el període 1995-2003. El mercat mediterrani és important per la UE, tot i la disminució en les inversions, ha de mantenir-lo com una prioritat per contrarestar nous competidors com Xina o els EUA.

La idea francesa i la seva justificació en la política Mediterrània

Amb l'aparició de Sarkozy va tornar a sorgir la noció d'una nova política per l'àrea Mediterrània, un replantejament del paper que ha de desenvolupar la UE davant d'aquests països. En un principi la idea de Sarkozy va produir inquietuds per la imprecisió de la seva iniciativa. Per la manca de claredat en els seus objectius, com posar-ho en pràctica i la delimitació en l'espai, el qual va generar problemes. La idea arribava amb l'objectiu de treure als països de la recessió econòmica, el malestar social i les vicissituds polítiques. La iniciativa del president Sarkozy ha rebut diverses denominacions al llarg del període de formulació. Neix sota el nom d'Unió Mediterrània, posteriorment s'anomenarà Procés de Barcelona: Unió pel Mediterrani; fins a rebre el nom final, en el marc de la Conferència de Marsella (novembre 2008), on va passar a anomenar-se Unió pel Mediterrani. Aquest recorregut s'inicia amb un discurs del president a Toulon, a principis del 2007 en plena campanya presidencial, des d'alguns sectors es contempla com a simple demagògia electoral. Des d'aquí, anima a la UE a adoptar un nou compromís cap al Mediterrani. El primer discurs és força ambigu, tan sols analitza les polítiques de la UE cap al mediterrani dels últims temps, mantenint-se crític amb el procés de Barcelona 1995. La defensa del projecte continuarà a Tànger, però aquí ja no és candidat sinó president. En aquest indicarà que les prioritats principals es centraran en: immigració, el repte ecològic i política d'economia més sostenible. En aquesta manté més prioritats que l'anterior, però afegeix un paral·lelisme amb el naixement de la UE i amb la introducció d'una associació més efectiva amb el sud.

Pels analistes queda evidenciat que la idea de Sarkozy amaga una estratègia col·lectiva de l'entorn més proper al president francès. És a dir, els membres del seu partit UMP (Unió pel Moviment Popular) i els seus consellers de l'Eliseu. La UM representa el centre de la seva política exterior per donar resposta a les estratègies polítiques, econòmiques i culturals, tot instaurant-se en els debats públics i institucionals, fent-se present dintre la Opinió Pública. Per tant, s'estableix com una unió de projectes més que un projecte d'unió autèntic. La UM s'inspira en els principis de la fundació de la UE, per aconseguir integració a la zona i solidaritat, i al final, per instaurar institucions comunes, com la UE.

Justificació de la Unió Mediterrània (UM)

La situació que justifica la creació de la Unió Mediterrània té tres punts:

• Apartar a la regió Mediterrània de la perifèria en l'economia mundial

• La inadecuació de les polítiques mediterrànies de la UE

• La baixa presència francesa dintre l'estratègia Mediterrània

Les preocupacions per impulsar la UM de França són els tradicionals que han afectat la regió des d'abans del 1995. En l'àmbit econòmic la intervenció de la zona mediterrània en els intercanvis està en descens, les inversions entre Nord-Sud continuen essent deficitàries, respecte al nivell intraregional continua insuficient. En això cal afegir l'excés i el descontrol elevat de la demografia a la regió, la riquesa per habitant continua essent escassa, tot mantenint l'alta taxa d'atur, tot plegat condueix a una permanent inestabilitat. Un panorama produït per una mancança dels principis adoptats després de la Conferència de Barcelona, que no han cobert els objectius per oferir el desenvolupament a la regió. La riquesa i el desenvolupament traduïda en PIB, es manté baixa a la zona en relació a les connexions entre el Japó i Àsia. Així ho expressen les dades següents: la inversió al Mediterrani per part de la UE no supera l'1 %, davant la inversió japonesa a la regió d'Àsia d'un 20%. El nivell d'exportacions per part de la UE cap al mediterrani continua sent elevat, la qual cosa significa que manté una balança comercial positiva i desigual. Després de comprovar el diagnòstic es dedueix que el Procés de Barcelona no ha dut a terme els seus principals compromisos; per una banda per haver desviat l'atenció cap a les ampliacions als països de l'Est dins la UE, per altra banda, per trobar-se centrada en l'aspecte econòmic oblidant l'àmbit de la cooperació conjunta. En el tema econòmic no ha reduït les diferències en els nivells de vida, ni ha aconseguit augmentar l'interés per les inversions, resultat de la ineficàcia dels crèdits MEDA I que representen una financiació limitada.

En l'esfera cultural, la relació amb Europa amb l'entorn àrab i turc s'ha deteriorat, com a conseqüència de les vicissituds del context internacional, en què s'ha creat una discriminació i un recel cap a l'Islam, a la vegada marcat per la cerca de la identitat europea des de les institucions. Un altre inconvenient en aquest periple pel model sostenible a la Mediterrània, és la PEV , Política Europea de Veïnatge, resultat de l'ampliació dels membres de la Unió Europea. La PEV és la resposta d'Europa al control de les fronteres, amb l'objectiu d'aportar unes relacions més privilegiades als països veïns de la UE. No obstant això, mantenia mancances, ja que no contemplava totes les dificultats dels països meridionals i disposava de mesures massa bilaterals.

L'últim apartat de la justificació d'aquesta UM està relacionada amb el paper poc destacat de França dintre el mediterrani en els últims decennis. Per un costat, Sarkozy emprèn una acció decidida per situar a França com a capdavantera i líder en la Política Euromediterrània. Al llarg del temps havia abandonat les inversions en territori Magrebí sense mantenir-hi contacte. Aprofitant aquest buit, EUA s'ha interessat en els intercanvis comercials i la producció de la regió. Al mateix temps EUA interessant-se amb nous mercats ha impedit que França i la UE modifiquin la regió mediterrània en el seu mercat. França no pot permetre's deixar en una perifèria la regió del Magreb i necessitava dinamitzar la política exterior. Recuperar visibilitat i presència a la zona i entrar en la història de la Política Mundial, Sarkozy no podia deixar-se avançar per altres competidors hi ha massa interessos polítics econòmics, financers i culturals. Aquest projecte representa que retorna la qüestió Mediterrània al centre dels interessos i en el debat. A més adopta una actitud crítica, respecte a les actuacions que s'han realitzat fins ara.

Reaccions de la UE i dels països Mediterranis

Les reaccions per part de la UE a la proposta de la UM han estat controvertides i amb escepticisme. A grosso modo, tenen relació amb la pertinença de tots els membres de la UE, la competència i la financiació. Les declaracions de Angela Merkel són evocadores, ja que incideix en l'individualisme del projecte i que sempre s'ha de comptar amb el suport de tota la Unió i que havia de reforçar el Procés o Conferència de Barcelona 1995. Pel que fa als països mediterranis, aquesta proposta tampoc va despertar massa entusiasme. Marroc va declarar que la Unió Mediterrània no es pot reduir a l'àmbit de la seguretat, altres com Turquia es percep amb connotacions negatives i com una alternativa per deixar-la al marge de la seva adhesió a la UE. Aquesta reacció va venir determinada després de les declaracions efectuades per Sarkozy, en què no considerava Turquia com un país Europeu, sinó mediterrani.

La institucionalització del projecte: Cimera de Roma desembre 2007, Cimera de París 2008 i Conferència de Marsella Novembre del 2008

Dintre el procés de construcció de la integració mediterrània s'han celebrat diverses cimeres de caps estat i de govern per tal d'institucionalitzar el projecte. La primera va tenir lloc a Roma amb la participació dels estats mediterranis europeus França, Itàlia i Espanya. La cimera va adoptar el nom de: Crida de Roma pel Mediterrani d'Espanya, Itàlia i França, on la resolució acordada pretenia que la Unió pel Mediterrani reunís a Europa i Àfrica en tota la vall mediterrània a través d'una cooperació igualitària. La innovació i proposta que s'intentarà incorporar respecte el Procés de Barcelona és un impuls polític basat en la cooperació i en introduir la participació de la societat civil, les col·lectivitats, associacions i les ONG's. En definitiva, representi el motor de desenvolupament pel Mediterrani. En aquesta “crida” també, s'adopta el compromís de celebrar reunions amb els països costaners i entre el països de la UE per fixar les consideracions, la organització de la Unió pel Mediterrani, a més dels compromisos identificant els projectes més apropiats, la viabilitat i el finançament. En la conclusió final s'exposa que aquesta Unió pel Mediterrani ha de ser un complement de les anteriors polítiques adoptades en les relacions mediterrànies, tot mantenint els principis del Procés de Barcelona i la PEV.

La cimera va finalitzar amb incerteses respecte als objectius, estructures, organismes i el finançament. Tot i això la cimera va servir per tranquilitzar aquelles veus més escèptiques presentant una sèrie de compromisos. Aquest es va inspirar en l'informe de les comissions i d'instituts de recerca com el de la Meditérranée, la qual cosa havien aportat tot un seguit de d'ajustaments. Les tres mesures principals adoptades pel futur projecte: primer el canvi de denominació, Unió Mediterrània a Unió pel Mediterrani, la segona involucrar a la resta d'estat mediterranis, perquè la idea no fos sols francesa, i per últim, que no interfereixi en el procés de l'adhesió de Turquia.

En passar pel Consell Europeu, el projecte només es veu modificat en la nomenclatura, aquest cop s'adhereix sota el nom de: “Procés de Barcelona: Unió pel Mediterrani”, sense afegir-hi cap valor. Per tant, una reactivació del Procés de Barcelona, mantenint la seva essència i el statu quo, prioritzant la dimensió comercial tal i com havia estat fins ara. En aquesta declaració tan sols es va produir un canvi de significat i es va conservar la hegemonia europea en les decisions, tot introduint una presidència dual i una secretaria, el qual aportava impediments en la cerca de l'estabilitat a la regió mediterrània. Abans de què la UE adoptés una decisió sense vacil·lacions, amb fermesa, els líders europeus i alguns de la ribera sud del mediterrani, són cridats a París el juliol del 2008. En aquesta es tornaran a

reiterar les mateixes intencions en relació a les anteriors convencions governamentals. Quan hom revisa la Declaració de la Cimera de París comprova moltes similituds amb la Declaració de Barcelona el 1995. D'entrada continua reiterant les metes marcades en la Declaració de Barcelona de 1995, per tant, la idea d'un partenariat multilateral, d'estratègia pel mediterrani i remarcant el compromís que han d'adoptar tots els membres a favor de la Pau, la democràcia, la estabilitat regional, per la seguretat, mitjançant la cooperació i la integració regional. Pel que fa a les mesures indiquen els mateixos objectius que la llarga trajectòria política de la UE cap al mediterrani: potenciar la democràcia, pluralisme, drets humans, prevenció d'armes, reforçar la cooperació per establir seguretat, potenciar el diàleg intercultural i els drets civils i polítics. A banda, de donar suport al procés de Pau àrab-palestí i la condemna del terrorisme lluitant contra els factors que el provoquen.

Els 43 firmants, integrats pels 27 de la UE, deu països àrabs, cinc països del Mediterrani oriental i adriàtic i Israel. La filosofia base que representarà la ruta d'acció consisteix en compartir responsabilitats, partenariat més consensuat i amb una implicació més real de la societat civil, autoritats locals i el sector privat. En la declaració reitera que no pretén esdevenir un projecte nou, sinó un reforç del Procés de Barcelona, tot consolidant el treball conjunt entre la UE i els socis mediterranis, a través d'una presidència compartida i cimeres celebrades alternativament entre el nord i el sud. La cimera de París es limita a enumerar diversos projectes. Cal emfatitzar que es tracta d'una maniobra francesa abans de què finalitzés el seu mandat a la presidència europea, per acabar subratllant el seu caràcter capdavanter en la gestió euromediterrània. Altres assumptes iniciaran el seu periple, fa referència a la secretaria, la seva seu, mandat i financiació, qüestions que s'adoptaran en la definitiva Conferència de Marsella. En resum, la cimera de París no aporta cap valor afegit més, només en l'esforç de la igualtat i en la participació. Tot i la participació dels líders àrabs, aquests van participar mantenint un cert recel i la veu crítica en excloure l'opinió del món àrab.

La Conferència de Marsella vindrà marcada per l'oposició d'Israel a la Participació de la Lliga Àrab i l'elecció de la seu de la Secretaria i el seu dirigent. Superant aquestes adversitats en la Conferència de Marsella el novembre del 2008 adoptant les següents resolucions: el canvi en la denominació, el projecte es passarà anomenar Unió pel Mediterrani, la participació permanent en totes les decisions de la Lliga Àrab i l'elecció de Barcelona com la Seu de la Secretaria General. La novetat en aquesta declaració està relacionada amb el seu funcionament, la resta tan sols reitera la bona voluntat de les anteriors reunions intergovernamentals, tot reforçant la idea de cooperació, la seguretat, intercanvi comercial equitatiu i estabilitat. A més, de buscar el compromís en el conflicte interminable entre Israel i l'Autoritat Nacional Palestina, en el qual els membres euromediterranis pretenen adquirir la obligació de buscar una solució justa, global i extensa, que s'ajusti a la legalitat internacional. Així com, buscar el final de les hostilitats en tots els problemes que afecten a l'àrea, com per exemple el restabliment de les relacions diplomàtiques entre Síria i el Líban.

Finalment, l'aportació fonamental que es va adquirir en la Conferència de Marsella va consistir en l'organigrama institucional on quedés reflectit la copropietat i el principi d'igualtat. En primer lloc, la copresidència, repartida entre un representant del nord i un altre del sud, dirigint les reunions de la UpM. Una organització d'alts funcionaris que garanteixin el bon funcionament dels principis de la UpM i l'establiment de projectes dintre del programa. En segon lloc, la creació d'un Comité Permanent amb seu a Brussel·les. L'establiment d'un Secretaria Conjunta, centrada en la cerca de projectes, en engegar el procés, la recaptació de finançament i de socis, a banda de garantir una unitat amb la resta d'estaments del procés. Quant a la composició de l'òrgan estarà format d'un secretari general més cinc d'adjunts de països mediterranis com Israel, l'Autoritat Nacional Palestina, Malta, Itàlia i Grècia. La seu de la Secretaria, que finalment va ser escollida la candidatura de Barcelona, tindrà garantida la personalitat jurídica i una autonomia. A més, també subratllava la necessitat d'una Assemblea Parlamentària Euromediterrània. Per últim, esmentava i garantia els principals àmbits de cooperació, que sempre han representat el nucli de les polítiques mediterrànies de la UE, la economia, la política junt amb la seguretat, i el diàleg cultural.

Conclusió més Procés que Cooperació

Conclusió

En el recorregut de les polítiques de la UE a la Mediterrània es percep en cada una d'elles el context històric en el qual van estar elaborades. En uns inicis la Comunitat Europea creava polítiques per contrarestar la influència de les dues potències, especialment per contrarestar l'expansió soviètica. Però, sobretot, pels recursos naturals de què disposen alguns Països Tercers Mediterranis (PTM), essencials en l'economia occidental com el gas i el petroli. L'aproximació en aquest espai té una vessant bàsicament comercial, però al mateix temps, hi ha un vincle històric entre les dues riberes per l'antiga dependència colonial d'Europa. No serà fins a la creació del anomenat Procés de Barcelona 1995, on s'institucionalitzarà els projecte Europeu pel Mediterrani. Tot i els esforços per aconseguir estabilitzar els tres factors que divideixen la zona: el desenvolupament econòmic, la demografia i la democràcia, aquestes iniciatives representaran en realitat un procés, que no pas una cooperació definitiva. És a dir, hom percep analitzant que hi ha una bona voluntat institucional per cercar la seguretat, la cooperació, potenciar el diàleg cultural, mitjançant l'intercanvi universitari, mantenir la pau i la estabilitat a la regió. Aquesta última focalitzada en el conflicte al Pròxim Orient, sobretot, el conflicte àrab-israelí, que si aconseguís un acord, l'àrea reduiria en gran percentatge la conflictivitat; cosa que paralitza el diàleg entre les civilitzacions mediterrànies, bressol de la nostra civilització. A més, el conflicte suposa la radicalització de certs grups vinculats amb l'Islam, tot creant més prejudicis a l'interior de la ciutadania occidental i l'impediment de la cooperació entre ambdós riberes. Perquè això sigui tangible s'ha intentat en nombres ocasions, i l'UpM és una bona representació, buscar un projecte polític unitari a la regió mediterrània, igualant a la Unió Europea. Una idea aparentment utòpica actualment, si tenim en compte els múltiples problemes interns d'alguns estats mediterranis, així com la desigualtat en el desenvolupament intern d'alguns d'ells com Argèlia, el recel històric entre Marroc i Argèlia, a més de la diferència en la voluntat d'obertura en els drets humans i la democràcia. Es tracta doncs de buscar esforços entre les dues riberes, per una banda, la europea i per l'altra, la meridional o més àrab, ja que l'estabilitat autèntica i la seguretat tan sols depèn d'una autèntica voluntat recíproca no de polítiques. Aquestes moltes vegades obvien la veu de la societat civil o del poble, això és la principal mancança d'Europa utilitzar la seva superioritat en la solució de la problemàtica, oblidant la veu més feble. En definitiva, de la societat depèn construir ponts o murs.

Bibliografia Consultada

• Khader, Bichara, Europa por el Mediterráneo. De Barcelona a Barcelona (1995-2009),Ed. Icaria Editorial, Col·lecció: Antrazyt, 2009, Barcelona

• Khader Bichara, El Muro Invisible, Ed. Icaria Editorial, 1995, Barcelona

• Khader Bichara, Europa y el Mediterráneo. Del Paternalismo a la asociación, Ed. Icaria Editorial, 1995, Barcelona

Khader, Bichara, Europa y el Mediterráneo. Del Paternalismo a la asociación,1995, Ed. Icaria, Barcelona, pp.26-27

Khader, Bichara, Europa por el Mediterráneo. De Barcelona a Barcelona (1995-2009), Ed. Icaria, Barcelona 2009, p. 175