ÍNDEX

Pàgines.

INTRODUCCIÓ..............................................................................................2-3

LA POLÍTICA DE COOPERACIÓ COMUNITARIA..................................4-6

LA POLÍTICA COMUNITARIA DE COOPERACIÓ AL

MEDITERRANI........................................................................................7-14

3.1.LA POLÍTICA GLOBAL MEDITERRÀNIA (PGM).................................7-9

• 3.2.LA NUEVA POLÍTICA MEDITERRÀNIA (NPM)...................................9-10

3.3.LA POLÍTICA MEDITERRÀNIA RENOVADA (PRM)...........................10-11

3.4.LA CONFERENCIA EUROMEDITERRÀNIA DE

BARCELONA (1995) I EL REGLAMENT MEDA:..............................12-20

3.4.1.La Conferencia Euromediterrània

de Barcelona (1995).............................................................................12-19

3.4.2. Reglament MEDA.............................................................................19

3.5. dialeg intercultural en el mediterrani:

euromed civil forum malta (1997)……………………………19-20

4. CONCLUSIÓ...................................................................................................21-22

GLOSSARI BREVIATURES...................................................................................23

BIBLIOGRAFIA...............................................................................................24

INTRODUCCIÓ:

Europa sempre ha considerat el Mediterrani com una zona d'interès estratègic, polític i comercial, amb la que s'han establert relacions des del primer moment de la creació de la Comunitat, unes relacions basades en les disposicions explícites del Tractat de Roma, que sense fer referència de forma directa al Mediterrani, contempla la possibilitat de firmar acords aranzelaris i comercials (article 113 TCEE) o acords d' associació (article 238 TCEE) amb tercers Estats.

Les relacions de veïnatge i els vincles històrics entre la Unió Europea i els països de la conca mediterrània van ser un factor decisiu pel començament de la Política Comunitària de Cooperació amb el Mediterrani, i que ha permès travar relacions de interdependència en molts sectors: abastiment energètic, el comerç, el medi ambient...

L'objectiu perseguit per la Unió Europea ha estat el de contribuir a convertir el Mediterrani en un espai de pau, estabilitat i prosperitat, ajudant a eliminar les amenaces de desestabilització política i econòmica, sobre la regió.

Aquestes relacions són fonamentals pels països del Mediterrani, perquè Europa és el seu principal soci comercial i econòmic. La Europa comunitària representa el 50 % del seu comerç exterior, en general, i a l' àrea del Magreb, en concret, representa el 67 %. Per altra banda, prop d'una tercera part de les importacions comunitàries totals de abonament i d'una quarta part de les seves importacions d' energia, sobretot, del petroli i gas, procedeixen dels països de la conca del Mediterrani.

La importància política de aquestes relacions radica en què el desenvolupament del Mediterrani és seguretat per a Europa.

Abans dels anys setanta no es pot parlar de Política de Cooperació comunitària amb aquesta àrea geogràfica, ja que només existien uns acords sobre el atorgament de concessions comercials. Però,aquest no era suficient per garantir la prosperitat en unes economies amb falta de infraestructures, de mitjans tècnics per permetre una òptima explotació agrícola, de garanties per assegurar la autosuficiència alimentaria o d'un entramat bàsic de formació de recursos humans.

Per tot això, en els anys setanta la CE situa als països mediterranis a un lloc preferencial, darrere dels ACP, en les seves relacions de cooperació amb els països en vies de desenvolupament, en el marc de la “Política Global Mediterrània” (PGM).

Aquesta política ha anat evolucionant i la Comunitat va canviar la “Política Global Mediterrània” (PGM) per la “Nova Política Mediterrània” (NPM), formada als anys vuitanta, i substituïda per la “Política Mediterrània Renovada” (PMR) a principis dels noranta. A mesura que ha anat transcorrent el temps la PMR ha sigut millorada i, per això, parlem de “Associació Euromediterrània” en l'últim apartat d'aquest estudi.

El que les relacions de cooperació entre ambdós continents hagin variat tant al llarg del temps es deu a que no només han anat canviant les circumstàncies, també ha canviat la actitud comunitària. La Política de Cooperació comunitària ha passat per moltes etapes, degut que és fruit d'un lent procés. Aquesta política va començar amb l'objectiu de pal·liar aquells inconvenients que la posada en marxa de les polítiques comunes pogueren causar a altres i, des de aquí, s'ha anat millorant, s'ha anat profunditzant en ella.

Fins aquí la explicació general del que ha estat la Política de Cooperació comunitària amb els països del Mediterrani. Ara estudiarem aquesta política fase per fase i per ordre cronològic, amb l'objectiu de descobrir que és el que ha suposat tot això per la regió, i analitzar els canvis i les millores que s' han produït en aquestes relacions al llarg dels seus quaranta anys d'història. Però, no abordarem el tema de manera directa, perquè abans explicarem com funciona la política a la que ens hem referit.

POLÍTICA DE COOPERACIÓ COMUNITÀRIA

La creació de la Política de Cooperació de la Unió Europea es deu a un procés històric de incorporació de diverses matèries i diferents àrees geogràfiques, el motor del qual ha estat el desig de pal·liar els grans desequilibris econòmics existents entre les nacions del món i evitar, en la mesura possible, que les polítiques comunitàries agreugen aquestes desigualtats.

Aquesta política troba els seus antecedents en el Tractat de la Comunitat Econòmica Europea (TCEE), firmat el 1957. Aquest tractat no incloïa cap aspecte internacional, però sí hi havia polítiques comunitàries, que afectaven a altres països i, sobretot, als països mes febles, als països del Tercer Món. Ens referim a la Política Agrícola Comú (PAC) i la Política Comercial Comú (PCC). Això significa que a pesar de que no hi havia dimensió externa, la firma del Tractat de Roma va tindre repercussions internacionals i va mostrar el gran potencial de la Comunitat davant dels països més pobres.

El preàmbul d' aquest tractat senyalava l' interès europeu per reforçar la solidaritat amb els països menys desenvolupats i incloïa en la Part IV una secció dedicada als Països i Territoris d' Ultramar (PTUM), que no permeti parlar de Cooperació al Desenvolupament, perquè només suposa encara un tracte especial respecte de altres països, però ja se posa de manifest la qüestió. Es van firmar acords que suposaven exempcions a l'aranzel duaner pels PTUM i, al 1958, es va posar en marxa el Fons Europeu de Desenvolupament (FED) amb la idea de ajudar a aquests països. A més, en els articles 3 y 131-136 bis de la TCEE es van fixar les modalitats i els procediments mitjançant els quals els PTUM anaven a associar-se amb la CEE. L'objectiu d' aquesta associació era afavorir el desenvolupament econòmic amb aquells països que han mantingut relacions històriques, polítiques i econòmiques especials amb els Estats membres, inclòs, han estat colònies segons l' article 131 de la TCEE. No obstant, això no permetia la elaboració d'una línea de acció molt concreta i els Estats membres mantenien les seves polítiques nacionals, però ja era un primer pas per a elaborar una Política de Cooperació al Desenvolupament.

Se van posant les bases per a un sistema de relacions asimètriques amb altres països, basat en un criteri d'ajuda, que després se van fent cada cop més complexes i s' engloben els països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP), després s'incorporen els països mediterranis.

Aquesta ampliació es deu a que el problema del subdesenvolupament comença a ser un tema d' interès general de la Comunitat Internacional des de els anys seixanta.

La filosofia subjacent en aquesta etapa és la de que la Comunitat hauria d' avançar només simbòlicament en la cooperació a escala mundial, però significativament a escala regional, per evitar que els seus interessos econòmics fossin danyats. Així es va manifestar pel Consells de Caps d'Estat i de Govern en una reunió, celebrada al 1964.

La Declaració de la Cumbre de París de 1972 va voler resoldre aquesta disjuntiva entre la tesis regionalista i la tesis globalitzada, i es va establir una línea doble d'actuació: es continuaria i es desenvoluparia una línea de acció de cooperació en un marc regional, a la vegada que se realitzaria progressivament una política global a escala mundial. D'aquí, que la Cooperació al Desenvolupament comunitari sigui un conjunt multiforme de instruments (Política de Lomé, Política Mediterrània, instruments de cooperació per les relacions de la política comuna i un sistema d' ajudes fixades unilateralment establertes per la Comunitat Europea), el que justifica els diferents graus de intensitat en la cooperació.

Al 1976 ja es plantegen la cooperació amb els països en vies de desenvolupament no associats, que son els països de América Llatina i Àsia.

Al 1987 es va firmar l'Acta Única Europea, però aquest tractat no va mencionar expressament a la Cooperació al Desenvolupament i aquesta no va canviar per res.

Als anys noranta s' incorporen els països de l' Europa Central i Oriental (PECOS) i els països de la ex Unió Soviètica (NEI), perquè després dels canvis produïts en aquests països es van firmar acords d' ajuda tècnica i financera, i també política.

El més important en aquesta última dècada és que al 1992, amb la firma del TUE, es comença a parlar de Política de Cooperació al Desenvolupament, al incorporar-se un nou títol al TCEE, el Títol XVII, encara que aquesta política podria haver sigut inclosa en el segon pilar referent a la Política Exterior i de Seguritat Comuna (PESC).

Van continuar existint accions de naturalesa multiforme i fragmentada, encara que el TUE aporta ja una forma global de tractar les qüestions de fons d'aquesta matèria i formalització jurídica de la mateixa.

El TUE estableix els objectius, les mesures, els procediments, abast i la naturalesa de la Cooperació al Desenvolupament.

Els objectius també els trobem al article 130 U i, encara que no és un article de catàleg taxatiu, son:

• Desenvolupament econòmic i social durable dels països en via de desenvolupament i en particular dels més desfavorits.

• La inserció harmoniosa i progressiva dels països en vies de desenvolupament a la economia mundial.

• La lluita contra la pobresa en aquests països.

El segon apartat del article 130U inclou alguns objectius més: el desenvolupament i la consolidació de la democràcia i de l'Estat de Dret, el respecte cap els Drets Humans i a les Llibertats Fonamentals. Son objectius polítics i flexibles, que es manifesten a través de la inclusió de clàusules en els tractats finalitzats amb els receptors.

Amb tot això, la pràctica comunitària en aquests temes dista molt de ser uniforme i moltes vegades la acció individual entre Estats receptors i la Comunitat es mouen por interessos econòmics i comercials de la pròpia UE, prevalent sobre aquestes exigències contractuals, és a dir, sobre la clàusula democràtica. A més, els tercers Estats receptors quasi mai accepten de bon grat la condicionalitat política.

Els instruments i procediments previstos en el TUE son els indicats per l'article 130 W. Seran totes aquelles mesures necessàries per assolir els objectius de l'article 130 U, altres mesures que adopten la forma de programes plurianuals.

El Tractat de la Unió Europea va voler donar coherència i coordinar millor aquesta política. És a dir, va voler evitar que les altres polítiques comunitàries atendaren contra els objectius de la cooperació que es portava a terme (exemple: PESC i PAC) i va procurar que hi hagués una major coordinació entre els responsables de la cooperació.

Des del 1992 fins fa poc s'han elaborat diferents normes reguladores que es refereixen a la execució de la mateixa ajuda al desenvolupament. És un intent d' homogeneïtzar els instruments (Comitès de decisió, mecanismes, etc.) previstos en unes normes perquè siguin similars als d'altres. Per aquest motiu s' ha utilitzat el sistema construït pels països de ACP, ja que la seva major antiguitat i gran evolució el consoliden com el sistema més perfecte. Alguns d' aquests documents son:

• Reglament de Poblacions Refugiades i Desplaçades, del 3 de març de 1997.

• Reglament de Co-financiació amb ONGs, del 17 de juliol de 1998.

Existeix també un altre document de la Comissió de “Política de Cooperació al Desenvolupament al Horizonte 2000”, que desenvolupa també els objectius enunciats en el TUE.

A l'any 1996 es va celebrar la CIG que es preveia al TUE l'objectiu del qual era el de revisar-lo. En ella es va elaborar la reforma dels Tractats Constitutius, que va donar lloc a la firma del Tractat d' Amsterdam. Després es va revisar i perfeccionar el Tractat de Maastricht, però no va variar gens la Política de Cooperació al Desenvolupament.

La Unió Europea ha estat un dels principals donadors en matèria de cooperació, no només pel gran volum financer de les seves ajudes sinó també per la importància de les actuacions comunitàries, en general.

3. LA POLÍTICA COMUNITÀRIA DE COOPERACIÓ AMB EL MEDITERRANI:

La Cooperació amb els països mediterranis, com ja hem senyalat, va començar als anys setanta, però abans d' aquesta dècada la construcció de la Comunitat va suscitar recels a l'Est i Sud del Mediterrani i, més encara, la creació d' una Política Agrícola Comuna (PAC). Amb l'objectiu de eliminar aquesta por la Comunitat va firmar amb aquests països acords amb les concessions comercials.

No eren relacions de cooperació pròpiament dites, perquè no s' atenia més que als aspectes econòmics i comercials, però el que des d'un principi aquests països fossin inclosos en el “Sistema de Preferències Generalitzades”, ja indicava l' interès comunitari en aquesta regió i va ser un factor decisiu pel desenvolupament de posteriors relacions entre els dos continents, encara avui s'ha tingut en compte com un mer antecedent.

En aquest apartat veurem com s'ha anat desenvolupant aquestes relacions fase per fase, des de la primera política europea per a aquesta zona fins el moment actual.

3.1. LA POLÍTICA GLOBAL MEDITERRÀNIA (PGM):

Les relacions CE/ països mediterranis s' inicien des de el moment de la creació de la Comunitat, més al principi eren unes relacions febles i únicament comercials.

Aquestes relacions es van anar fructificant al llarg dels anys setanta. Els acords firmats a la dècada anterior van ser complementats via cooperació tècnica, financera i social, gràcies a la posta en marxa de la “Política Global Mediterrània”, les quals bases s' assentaren al octubre de 1972, en la Cumbre celebrada a París, on es va aprovar, entre altres coses el principi del llibre accés dels productes industrials i altra sèrie de concessions limitades pels instruments tal com els calendaris de importació, els contingents tarifaris, les clàusules de salvaguarda i el respecte a les disposicions de la PAC pels productes agrícoles.

Tant les concessions comercials com la cooperació financera quedaren emmarcades dins una sèrie d'acords firmats entre els anys 1975-1979, que es poden classificar de la següent manera:

• Acords d' Associació.

• Acords de Cooperació Global.

Els Acords d'Associació son aquells que preveu el establiment progressiu d'una unió duanera, així com una cooperació financera (préstecs del BEI, subvencions i préstecs especials finançats pel Pressupost comunitari) i una cooperació econòmica.

Els Acords de Cooperació Global converteixen als països mediterranis en socis tercers econòmics de la Comunitat, després dels Estats Units i la EFTA. Son acords comercials, no recíprocs, que pretenen desenvolupar una zona de lliure comerç i contribuir al desenvolupament econòmic i a la estabilitat política.

La Comunitat va firmar acords d'associació amb Malta, Xipre i Turquia, mentre que amb els països del Magreb (Argelia, Tunis i Marroc), els del Mashrek (Egipte, Síria, Jordània i el Líban), Iugoslàvia i Israel van firmar acords de cooperació global.

Aquests acords varien d'un país a l'altre, perquè no existeix cap model concret, definit i homogeni. Encara que la “Política Global Mediterrània” establia unes directrius comunes, per evitar que aquesta heterogeneïtat donés eficàcia als acords ja citats, no es pot establir cap acord marcat, com passa en el cas dels països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic (ACP). Això va fer que la cooperació amb el Mediterrani no es pogués portar de la mateixa manera que amb els ACP i que es tinguessin que realitzar negociacions bilaterals. Si els països mediterranis no actuaren com bloc es degut a la diversitat d'interessos existent entre ells. Així, s'ha d' agrupar-los en quatre seccions diferents:

• Els acords constitutius d'una associació entre la CE i un determinat país (Xipre, Malta i Turquia).

• Els acords de cooperació entre la CE i la República federativa de Iugoslàvia.

• Els acords de cooperació entre la CE i cadascú dels països del Magreb Central (Marroc, Argelia i Tunis) i del Mashrek (Egipte, Jordània, el Líban i Síria).

• Els acords entre la CE i l' Estat d'Israel.

Aquests a la vegada varien en funció de les característiques i interessos del país beneficiari, però no farem al·lusió a diferencies per qüestions de espai.

Mitjançant aquests acords es van institucionalitzar uns òrgans de gestió dels acords. Eren Consells o Comissions de Cooperació o Associació segons els casos.

La PGM anava més llunys que l'anterior “Sistema de Preferències generalitzades”, perquè tenia com objectiu genèric la promoció del desenvolupament a l'àrea i, en especial, la creació d'una zona de lliure comerç amb Israel, una unió duanera amb Xipre i Malta, i una eventual adhesió dins del cas de Turquia.

La PGM va entrar en crisi i va tenir que ser revisada en dos ocasions:

• Al 1982 es va revisar amb l'objectiu de reforçar la cooperació.

• Al 1984 es va revisar, després de recollir les crítiques dels països mediterranis, perquè no tots ells eren tractats de la mateixa manera i per l'actitud proteccionista de la Comunitat en el sector tèxtil i per la accentuació de la PAC.

No obstant i a pesar de les revisions, la CE no va assolir els seus objectius. Això no només es deu a la inadequació dels instruments aportats a les necessitats dels Estats de la conca mediterrània, sinó també a la evolució negativa de la economia de aquests països en la dècada dels anys vuitanta, ja que aquests van posar en marxa moltes polítiques d' ajustament que van provocar revoltes, revolucions, protestes... i, a més, es van produir grans contradiccions econòmiques. Aquests fets arrastraren aquests països a una crisi encara major de la que ja patien i al contraure un alt dèficit amb la CE, degut a la caiguda dels preus del petroli.

Per tot això, la CE va establir una nova política mediterrània, obrint-se així la segona fase d' aquestes relacions.

3.2. LA NOVA POLÍTICA MEDITERRÀNIA:

A mitjans dels anys vuitanta es va establir una nova orientació basada en tres prioritats:

• Més gran suficiència alimentaria.

• Complementarietat industrial i econòmica Nord-Sud.

• Integració i cooperació regional.

Aquesta nova orientació es coneguda com la “Nova Política Mediterrània” (PNM).

Amb aquest canvi es va aconseguir reduir la por dels països no comunitaris en què es van produir desviacions del comerç i de les inversions comunitàries a favor dels nous membres de la CE, Espanya i Portugal, que hi entraren a formar part l' 1 de gener de 1986.

Es van reduir els nivells de protecció duanera comunitaris referents aquesta àrea geogràfica, es van establir noves concessions agrícoles i es va ampliar l' ajuda financera. També se establiren noves estructures per a la gestió dels acords, buscant una major agilitat i eficàcia.

Però, la “Nova Política Mediterrània” no va servir com resposta als nous desafius de la escena internacional dels anys noranta i, més concretament, a les reformes iniciades en Europa Central i Oriental al 1989.

La CE va posar en marxa un important dispositiu de ajudes financeres, el programa Phare, pels països d'aquesta zona d' Europa, també coneguts com els PECOS. Això va fer necessari un re-equilibri de manera que el Mediterrani no quedés en l'oblit.

Per altra banda, dintre de la nova estratègia de relació amb els seus veïns la CE va formar amb la EFTA un Espai Econòmic Europeu, el que va fer encara més evident la necessitat de reforçar les relacions euromediterrànies.

Així, el dispositiu creat a mitjans dels vuitanta es va haver de reformar, de forma que pogués respondre a les necessitats dels noranta y esta reformulació es va traduir com la anomenada “Política Mediterrània Renovada”(PMR).

3.3. LA POLÍTICA MEDITERRÀNIA RENOVADA:

La posada en marxa de la “Política Mediterrània Renovada” marca l' inici de la tercera fase dels quasi quaranta anys de cooperació de la Comunitat Europea con el Mediterrani.

La PMR va enfortir els medis de cooperació del moment augmentant els Protocols Financers i aportant un fort suport al procés de reformes econòmiques empreses per alguns socis mediterranis. Les concessions amb respecte als productes agrícoles també van ser ampliats. A més, incloïa propostes de cooperació horitzontal referides al interès regional mediambiental, però no cultural. El contingut polític era un dels seus punts forts, ja que es va incloure la “clàusula democràtica” i la obligació de la CE per afavorir el clima democràtic i el respecte dels Drets Humans en els països en què es dirigeix aquesta política.

Les negociacions d' aquesta nova política van ser difícils dins de la Comunitat, ja que entre els seus membres existien postures molt diferents.

Els països mediterranis de la Comunitat (França, Itàlia, Grècia, Espanya i Portugal) volien que s' incrementessin els ajuts financers als altres països Mediterranis.

Els restants, però, proposaven una millora de les condicions d' accés dels productes comercials dels països tercers del Mediterrani (PTM), a excepció del Regne Unit, que desitjava frenar les propostes financeres de la Comissió, perquè aquests països només havien estat capaços de absorbir la meitat dels préstecs comunitaris.

Finalment es posaren d'acord i aquesta política va estar lista y va entrar en vigor en 1992.

La PMR ha permès que els recursos financers destinats a la regió se triplicaren i la obertura de nous sectors de cooperació, donant-se un suport al ajustament estructural pel qual es van concedir 300 milions d'Ecus.

D' aquesta manera, la Comunitat ha pogut complementar el procés de reformes econòmiques contribuint al finançament dels sectors socials (sanitat, educació, vivenda...).

Per altra banda, es la primera vegada que s' ha dedicat un capítol a la cooperació regional, amb una dotació de 1.800 milions d' Ecus, 500 dels quals anaven destinats a la posta en marxa de tota una sèrie de programes descentralitzats, anomenats programes MED, que tendeixen a fomentar els contactes, la comprensió i els intercanvis de coneixements especialitzats i de experiència entre persones, grups i organitzacions i institucions de la Unió i els seus socis mediterranis, i que atenden als sectors de la educació, el medi ambient, la formació, la joventut, les petites i mitjanes empreses (PYMES) i els medis de comunicació. Fins ara s'han posat en marxa els següents programes:

• MED-MEDIA (referent als medis de comunicació).

• MED-URBS (per a la millora de la qualitat de vida en les ciutats i per

reforçar la democràcia local).

• MED-CAMPUS (dedicat a l'àmbit universitari).

• MED-INVEST (es va implementar amb l'objectiu d'estimular el desenvolupament de les PYMES en aquests països).

• MED-TECHNO (el seu objectiu és el de millorar la aplicació de les tecnologies punta en aquests països i l' intercanvi de coneixements)

• MED-MIGRATION (busca promoure la cooperació i el desenvolupament d'acords entre les col·lectivitats locals de la Unió Europea, les dels seus socis mediterranis així com les organitzacions concernents als emigrants i les migracions).

LA CONFERENCIA EUROMEDITERRANIA DE BARCELONA DE 1995

I EL REGLAMENT MEDA:

En els últims anys i partint d'aquest nou enfocament, s'ha donat una visió més dinàmica en aquestes relacions i s' han tingut en conte les particularitats de cadascun dels socis mediterranis.

Dos elements fonamentals perquè es produís aquest canvi son:

• La Conferencia Euromediterrània celebrada en Barcelona els dies 27 i 28 de novembre de 1995.

• La aprovació del Reglament MEDA.

La Conferencia Euromediterrània de Barcelona del 27 i 28 de novembre de

1995:

Partint del PMR, a l'abril de 1992 i al setembre de 1993 s'adoptaren sucessivament propostes pel futur de les relacions amb els països del Magreb i del Mashrek.

La “Associació Euromediterrània“ va tenir el suport del Parlament Europeu, va ser esbossada per la Comissió Europea al octubre de 1994 i precisa en altres comunicacions del mes de març. Les conclusions del Consell Europeu de Cannes del juny de 1995 li va conferir la dimensió financera i la Conferència de Barcelona de contingut. De aquí, la importància d'aquesta conferencia i, per això, li dediquem aquest sub-apartat.

La Conferència Euromediterrània celebrada a Barcelona des de l' any 1995 va desembocar en un acord unànime sobre el contingut de la “Associació Euromediterrània”, els pilars del qual son:

• Un diàleg polític periòdic encaminat per la edificació d' una zona de pau i de estabilitat.

• Una cooperació financera major.

• L' establiment progressiu d'una zona de lliure comerç.

• Una cooperació econòmica i social més amplia, és a dir, estesa a una gama més gran de sectors.

A la vegada, aquests eixos es plasmen en tres formes de col·laboració:

• Col·laboració Política i de Seguritat.

• Col·laboració Econòmica i Financera.

• Col·laboració en els àmbits social, cultural i humà.

El primer tipus de col·laboració, la col·laboració política i de seguritat, va dirigida al foment d'uns mecanismes tendents a la definició d'un espai comú de pau i estabilitat (diàleg polític, compromís de defensa de la democràcia...)

En l'àmbit econòmic i financer es col·labora amb la intenció de fundar progressivament un espai econòmic euromediterrani del lliure comerç, intensificar la cooperació financera i el suport a la modernització econòmica.

La finalitat de la col·laboració sociocultural i humana és el de afavorir el desenvolupament dels recursos humans, el fomentar la comprensió entre cultures i els intercanvis entre la societat civil. També es preveu que, dintre d'aquest apartat, siguin inclosos els àmbits de Justícia i els assumptes d'Interior per lluitar contra el tràfic de estupefacients, la immigració clandestina, etc.

Aquestes relacions es porten a terme mitjançant la firma d'acords d' associació amb Argelia, Egipte, Israel, Jordània, el Líban, Marroc, Síria, Tunis i la Autoritat Palestina.

En quant a les relacions amb Xipre i Malta giren al voltant d'una estratègia de preadhesió.

Turquia va ingressar al 1996 en una unió duanera amb la Europa dels Quinze.

A més, a principis del 1996, es va posar en marxa un procés de diàleg euromediterrani, que s'ha traduït en reunions a nivell ministerial o a altres nivells i en projectes conjunts d'interès comú en els tres àmbits de col·laboració ja anomenats.

El Diàleg Euro-Àrab, dimensió política de la acció comunitària en el Mediterrani, és per fi rellançat, ja que en dècades anteriors el DEA es va caracteritzar per ser un fracàs.

El DEA va ser interromput, des de la seva posta en marxa al 1976, en tres ocasions:

• Al 1979, i després de la expulsió d'Egipte de la Lliga Àrab com a conseqüència de la firma dels Acords Camp Davis, perquè la part àrab així el va sol·licitar.

• Al 1983 hi va haver un altre intent frustrat de reprendre el Diàleg.

• Al juny del 1990, a París, es va convocar la sisena reunió de la Comissió General del DEA des de la seva creació. Però, un nou conflicte, la invasió de Kuwait, va avortar aquest procés.

La conflictivitat política ha impedit fins a la data la solidificació d' aquesta forma de cooperació política i econòmica, que hagués possibilitat la consecució d'aquesta dimensió global i col·lectiva per l'àrea mediterrània i àrab en general, a la manera dels acords aconseguits amb els països ACP. Avui s' ha aconseguit que el DEA no sigui identificat amb la paraula “fracàs”, sinó amb el terme “avançada”.

Aquesta ambiciosa política d'associació està fundada en el enfortiment de la Democràcia i del respecte als Drets Humans, que va constituir un element essencial en aquestes relacions (article 130 U TUE).

Dintre dels diferents temes tractats en la Conferencia de Barcelona del 27-28 de Novembre de 1995 destaquem els següents:

A- DIÀLEG CULTURAL I EL PAPER DE LA DONA

B- MIGRACIONS

C- COMERÇ I AGRICULTURA

D- INVERSIONS

E.- EMPRESA I FORMACIÓ

A- DIÀLEG CULTURAL I EL PAPER DE LA DONA

• DIÀLEG CULTURAL

L' objectiu buscat era lo millor de la comprensió entre les principals religions presents en la regió euromediterrània, amb el qual s'afavoreix la tolerància mútua i la cooperació.

Per aconseguir aquest objectiu, es proposa la necessitat de establir el diàleg entre religions i tornar a elaborar les polítiques educatives, l' establiment d'un marc institucional en col·laboració amb la UE, i la celebració al 1996 de la Conferencia Mediterrània.

A part del foment del diàleg entre religions, també es tractarà de millorar la comprensió mútua mitjançant el foment dels intercanvis culturals i el coneixement de llengües. Per l'aconseguiment d' aquest objectiu es van celebrar reunions de funcionaris experts per a presentar propostes concretes de acció en els següents àmbits, en particular:

• Patrimoni cultural.

• Manifestacions culturals i artístiques (Afavorir la mobilitat de artistes, obres, produccions, públic…).

• Coproduccions (teatre i cinema, traduccions i altres mitjans de difusió cultural)

• Formació.

EL PAPER DE LA DONA

El paper de la dona ha estat considerat una qüestió fonamental dintre del conjunt dels temes del Fòrum Civil Euromed. No va ser tractat explícitament a la Declaració de Barcelona tenint en compte los resultats de la Conferència de Beijing.

S' observa que, a pesar dels diferents esforços de grups i ONGs per a desenvolupar activitats de cooperació euromediterrània sobre el tema de les dones, especialment en l' àmbit dels drets de les dones, dels intercanvis culturals i del desenvolupament d' una cultura de la pau, existeixen, en la actualitat, pocs exemples de cooperació. Aquesta insuficiència es deu a certs obstacles directament relacionats amb la situació de crisi presenten la regió. Sobretot, a la prioritat que s' atorga a les qüestions de seguritat a expenses dels drets humans, i també a que el tema de les dones és un assumpte sensible en certes societats i cultures. A més, en certs contexts les associacions i els grups dels drets de les dones es mouen de forma clandestina i a vegades inclòs en el exili. A tot això s'han d'incloure les dificultats d'accés a la informació sobre els mecanismes de cooperació.

A pesar d'aquestes dificultats existeixen ja vincles de solidaritat i ajuda mútua entre les diferents ONGs i associacions del nord i sud del Mediterrani. Aquest dinamisme és la garantia d'una cooperació futura, concreta i fructífera.

Davant de la situació, ja explicada anteriorment, en la Conferència de Barcelona es proposen els següents objectius pels pròxims anys:

• RECONEIXEMENT I APLICACIÓ DELS DRETS DE LES DONES, mitjançant l'educació en matèria de drets humans, l' aprenentatge jurídic per part d' aquestes, amb informes periòdics referents al respecte dels drets del sexe femení i el reforç de les associacions de les dones, que treballen pel reconeixement del dret a la igualtat d' oportunitats entre homes i dones.

• REFORÇ DE LA CAPACITAT I LA AUTONOMIA ECONÒMICA DE LES DONES, mitjançant l' establiment d'un banc de projectes que afavoreixin el treball femení i valoritzi la seva capacitat i competències professionals.

• REFORÇ DE LES CAPACITATS D'ORGANITZACIÓ I COOPERACIÓ TRANSMEDITERRÀNIA de les ONGs i de les institucions que treballen per la igualtat d'oportunitats i, en particular, pel desenvolupament de noves tècniques de comunicació i la creació d' una xarxa euromediterrània de les dones.

• DESENVOLUPAMENT D'UNA POLÍTICA D'AJUDA I COOPERACIÓ pel desenvolupament de la investigació, de la cultura, i dels medis (Subvencions, beques, pràctiques, etc.)

La realització d`aquests objectius s'ha de concebre des d'una perspectiva mediterrània global i per mitjà d'accions específiques locals.

B- MIGRACIONS:

En la actualitat més de 6 milions de persones procedents de Països Tercers Mediterranis (PTM), estan instal·lats en països de la UE, la majoria de forma permanent. Aquestes migracions se caracteritzen per un major nombre de dones o l' augment en el nivell de formació dels candidats a la emigració, el que posa de manifest la incapacitat del mercat laboral per a la convalidació dels títols tècnics i diplomats universitaris originats a rau de sistemes educatius en canvi continu.

Les migracions no consisteixen en les diferències Nord-Sud, sinó en el impacte que provoquen les transferències financeres en la economia dels països d'origen dels emigrants. La Comissió Europea en la Conferència de Barcelona reconeix el important paper de les migracions internacionals, destacant la premissa d'augmentar la cooperació per a reduir les pressions migratòries a través, entre altres, de programes de formació professional d'assistència a la creació de llocs de treball. Aquest te com objectiu observar i millorar les condicions de vida dels emigrants instal·lats en el territori de la UE. Així mateix a la Declaració de Barcelona es pretén també analitzar el tema de la migració des del punt de vista il·legal, el que porta a tractar temes de seguritat com el terrorisme, el tràfic de drogues o el crim organitzat.

Dit tot això, la Comissió decideix tractar el tema de la migració en base a tres punts de discussió:

• En primer lloc, el mercat laboral, en el que destaca el paper que han jugat els emigrants en l' àmbit de la empresa, pel creixement econòmic dels països d'Europa.

• En segon lloc, es decideix tractar a l' emigrant com agent de codesenvolupament econòmic i cooperació, pel qual es proposa:

- Ajudar a les associacions que els impliquin en accions de cooperació amb els PTM i que treballen amb les associacions homologues.

- Constatació de cargues sorgits de la immigració, en programes de cooperació descentralitzada dintre de les col·lectivitats territorials europees.

Aquesta consideració dels emigrants com agents de codesenvolupament entre el país d'acollida i el d'origen, resulta una noció nova a Europa, el que provoca a vegades una visió molt negativa de la immigració.

• A rau d'aquesta problemàtica es planteja el tercer i últim punt de discussió que és:

- La integració sociocultural. Per a promoure aquesta, s'estan portant a terme diverses iniciatives per a la integració de l' emigrant, amb el qual es pretén demostrar les importants aportacions que pot realitzar una cultura que ve de fora a l' interior de tota societat dinàmica.

C- COMERÇ I AGRICULTURA

COMERÇ SENSE FRONTERES

L' establiment d'una zona de lliure comerç als principis que conté la Declaració de Barcelona és un element essencial de la col·laboració euromediterrània.

La cooperació es centrarà en mesures pràctiques que faciliten el establiment del lliure comerç, entre elles:

• Harmonització de normes i procediments en l' àmbit duaner, en concret amb l' objectiu d' introduir progressivament la acumulació d' origen; s'estudiarà mentrestant amb una actitud positiva, solucions per a casos concrets.

• Eliminació de les barreres tècniques injustificades al comerç de productes agraris, i adopció de mesures adequades relatives a les normes fitosanitàries i veterinàries, així com altres normatives sobre productes alimentaris.

• Cooperació entre organismes estadístics per a proporcionar dades fiables amb arreglament a mètodes organitzats.

• Possibilitats de cooperació regional i subregional (sense perjudici de les iniciatives adoptades en altres estàncies).

AGRICULTURA

La cooperació en aquest sector estarà centrada en:

- El suport a les polítiques que apliquen les parts per a diversificar la producció.

• La reducció de la dependència alimentaria.

• El foment en la agricultura respectuosa amb el medi ambient.

- Relacions més estretes entre empreses, grups i organitzacions sectorials i professionals dels països associats, amb caràcter voluntari.

• El suport a la privatització.

• La assistència tècnica i la formació.

• La harmonització de les normes fitosanitàries.

- El desenvolupament rural integrat, que incloïa la millora dels serveis bàsics i el desenvolupament de activitats econòmiques afines.

- La cooperació entre regions rurals i l' intercanvi de experiències i coneixements en matèria de desenvolupament rural.

- El desenvolupament de les regions afectades per la eradicació de cultius il·legals.

D- LES INVERSIONS:

La dinàmica actual de les inversions europees a l' àrea mediterrània, ha provocat un espectacular augment en la ajuda financera que s'esperi que pugui contribuir favorablement en el vincle entre països del Mediterrani Sud i la UE. Malgrat aquestes expectatives que plantegen un futur solidari, existeixen una sèrie d'obstacles importants.

El principal problema radica en el escàs nivell que presenten les inversions privades en els països mediterranis, malgrat la disponibilitat de capital en la UE i la existència de projectes d' interès. En conseqüència, l' objectiu d' augmentar els fons per a estimular les inversions en aquests països, hauria d'aconseguir la cooperació de les finançaments publiques i privades. Per tant no es tracta tant de promocionar la inversió privada amb fons públics, sinó utilitzar el suport financer per a millorar la funció dels mercats locals i intentar superar així, la contradicció que es produeix a vegades entre una insuficiència d' inversions en front d'un relatiu excés de capital.

E- EMPRESA I FORMACIÓ:

El creixement econòmic de la empresa d'un país es basa en un procés de direcció dinàmica, capaç d'adaptar-se a les noves necessitats de la demanda. Per això es necessita comptar amb un personal preparat

El problema radica en la practica nul·litat de la vinculació i participació del sector privat com a prestador de serveis d' ensenyament i gestor de escoles, imprescindibles per a la formació d'un bon equip de professionals. Pel contrari en la UE, el desenvolupament de estructures de enllaç entre els centres formatius i les empreses, ha permès generar una formació cada vegada més adaptada a les necessitats de la unitat productiva. A partir d'aquesta evidencia s'estableixen les següents recomanacions:

• Establir acords de cooperació que harmonitzen en part la disparitat estructural i permeten cobrir la demanda de necessitats formatives.

• Potenciar mecanismes per a la harmonització dels models de formació, respectant la singularitat de cada país.

• Incorporar el sector privat al desenvolupament d'un sistema de formació professional i formació continua.

• Promoure l' anàlisis i anticipació dels requeriments del mercat del treball, així com la avaluació dels programes i accions de formació desenvolupats en el creixement.

• Estimular la cooperació entre els agents econòmics, socials i institucionals, a nivell nacional i supranacional, per a planificar, elaborar i aplicar programes formatius, tant a nivell horitzontal, com bilateral i regional.

3.4.2. Reglament MEDA:

El Reglament MEDA ha canviat la Política de Cooperació de la Comunitat Europea amb els països tercers mediterranis, ja que és l' instrument jurídic per a la execució de la nova Política de Cooperació, que articula els principis fonamentals de la Declaració de Barcelona.

El seu objectiu fonamental és donar suport als esforços que els països mediterranis assumeixen al reforçar les seves estructures econòmiques i socials, atenuant aquells efectes negatius que poden afectar a la societat i al medi ambient com a conseqüències del desenvolupament econòmic.

Va entrar en vigor l'1 de gener de 1997, substituint als Reglaments anteriors, encara que el Reglament 1762/92 s'ha mantingut en vigor pels Protocols Financers de dita data i els compromisos de despeses de Protocols anteriors.

3.5. DIÀLEG INTERCULTURAL EN EL MEDITERRANI: EUROMED CIVIL FÒRUM, MALTA 11-13 DE ABRIL 1997.

A un any i mig de la Conferència Ministerial Euromediterrània i del Fòrum Civil EUROMED de Barcelona el balanç del desenvolupament en el camp bilateral tant en l' àmbit polític com en el financer ha estat positiu en alguns aspectes. Però, no ha estat així en altres temes. Per exemple el retardament del funcionament del PROGRAMA MEDA, ha obstaculitzat les iniciatives interculturals proposades a Barcelona, i d'aquesta manera ha debilitat l'esperit de la proposta del Fòrum.

A més, els fons agregats a la Cooperació descentralitzada estan limitats al 10% dels desembossos totals.

El Euromed Civil Fòrum de Malta manifesta que, des de Barcelona, els programes MED han estat inoperants. Els participants demanen a la UE que es rellancen els programes MED. Així mateix recomanen la creació d'un programa EUROMED GENERAL dedicat a la joventut centrat en el establiment d'un Consell Euromediterrani per a la joventut juntament amb un programa educatiu.

Pel que fa referència al tercer eix de la Declaració de Barcelona (Aspectes socials, culturals i humans) el desenvolupament ha estat més lent i laboriós del que s'esperava.

Per aconseguir credibilitat i legitimitat a la regió Euromediterrània, el diàleg intercultural implica adaptar una postura ferma contra la exclusió social el racisme i la xenofòbia. Els participants estan d'acord en què, amb l' obstacle sever de les tensions socials a una pau duradora de la regió, la mobilitat, la promoció i el respecte als drets humans i el enfortiment de la llibertat de expressió son requisits essencials pel desenvolupament econòmic, polític i social de la regió Euromediterrània.

Tots els participants conclouen que la força de la societat civil radica en la seva diversitat. Consideren que s'ha fet necessari crear mecanismes destinats a reforçar el Fòrum Civil perquè pugui interactuar més estretament amb la UE i els seus socis euromediterranis. Aquest mecanisme hauria de permetre el desenvolupament d'un contacte regular entre les diferents dimensions establertes per la declaració de Barcelona.

4. CONCLUSIONS:

A manera de conclusió hem de dir que la Política de Cooperació de la Unió Europea amb els països del Mediterrani no membres de la mateixa està en ple procés de desenvolupament, aprofundiment i perfeccionament referent a aquesta zona geogràfica i que els més grans avenços s'han produït en els últims anys.

Els més grans avenços s'han aconseguit en matèria de cooperació financera, ja que aquest es el instrument més important i millor consolidat de les relacions euromediterrànies.

La cooperació financera ha sabut orientar-se i ajustar-se, cada cop, millor a les necessitats d' aquests països. Així, els Protocols Financers han passat per successives generacions, que fins ara han servit per anar incrementant progressivament els recursos que la CE destina a aquesta regió. A més, encara que les prioritats comunitàries no han estat homogènies, s'ha de fer un estudi de les mateixes, utilitzant els Programes Indicatius de cada país, el que ens permeti descobrir que s'ha passat d'una cooperació orientada als sectors industrial i agrícola (Primers i Segons Protocols Financers) a una cooperació que va saber atendre als problemes pels que travessen aquests països (gran dependència alimentaria, deteriorament de la terra, escassament de recursos hidràulics) i centrar-se en el sector agrícola per ajudar a solventar dites qüestions (Tercers Protocols Financers). En la quarta i última etapa d'aquests protocols no s' ha canviat de idea, però s'ha prestat atenció a altres sectors que estaven totalment sense atenció i que son fonamentals pel desenvolupament d'un país (suport a la creació de les PYMES, reforç de les institucions financeres relacionades amb el sector privat, protecció mediambiental...).

Un aspecte fonamental d'aquestes relacions de cooperació es que s'ha complementat amb el diàleg polític, que no sempre ha estat un èxit, però que significa que tant la Comunitat com els seus socis desitgen continuar enfortint-les.

Per altra banda, des de la caiguda dels preus del petroli, en els anys vuitanta, aquests Estats registren un alt dèficit comercial amb la Comunitat, que va augmentar espectacularment al 1995, ascendent a la xifra de 17.300 milions d' Ecus.

En aquestes relacions existeix un desequilibri comercial que s'explica, en part, per la elevada concentració de les exportacions dels socis mediterranis en un nombre molt limitat de sectors i productes pel fracàs de la diversificació dels productes agrícoles.

El gran reto actual dels països mediterranis no comunitaris és que l' eix d' interès de la UE no es desvia decididament cap l'Est/Centre d' Europa, ja que les transformacions dels països de l'Est i la seva progressiva integració en el ordre europeu poden contribuir a enraigar, cada cop més, la concepció gaullista d'una Europa del Atlàntic fins els Urales, el que suposaria que la distancia que avui separa les dues riberes del Mediterrani, seria encara més gran.

GLOSSARI DE ABREVIATURES:

ACP Països d'Àfrica, el Carib i el Pacífic.

BEI Banc Europeu d' Inversió.

CE Comunitat Europea.

CEE Comunitat Econòmica Europea.

EFTA Espai Europeu del lliure comerç (European Free Trade

Association)

NPM Nova Política Mediterrània.

PAC Política Agrícola Comuna.

PECOS Països de Europa Central y Oriental.

PGM Política Global Mediterrània.

PRM Política Renovada Mediterrània.

PTUM Països i Territoris d' Ultramar.

PVD Països en vies de desenvolupament.

PYMES Pequeñas y medianas empresas.

TCEE Tractat de la Comunitat Econòmica Europea o Tractat

de Roma.

TUE Tractat de la Unió Europea o Tractat de Maastricht.

UE Unió Europea.

6. BIBLIOGRAFIA:

A.A.V.V., El Magreb: Concertación, cooperación y desafíos, Marquina A. (Ed.), 1.993, Madrid.

A.A.V.V., La Cooperación Internacional, Ed. Universidad el País Vasco. Bilbao, 1993.

A.A.V.V., La Cooperación Internacional para el desarrollo: ámbito y configuración, Ed. CIDEAL. Madrid, 1994.

¿Cuáles son las relaciones de la Unión Europea con el resto del mundo?, Europa... preguntas y respuestas, Europa en movimiento. Luxemburgo, 1998.

El Diálogo Euro-Árabe: La Unión Europea frente al sistema regional árabe, Historia, Economía y Derecho, Ed. Mundo Árabe e Islam. Madrid, 1995.

Europa en un mundo cambiante. Relaciones Exteriores de la Comunidad Europea, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas, Europa en movimiento. Luxemburgo, 1998.

Khader, B. Europa y el mundo árabe: primos y vecinos. Mundo Árabe e Islam. Madrid, 1995.

La Unión Europea y sus socios mediterráneos, Europa en movimiento, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas. Madrid, 1997.

Países árabes y Comunidad Europea. Relaciones institucionales y comerciales, Historia, Economía y Derecho, Ed. Mundo Árabe. Madrid, 1995.

Tratado de la Unión Europea y los Tratados Constitutivos de las Comunidades europeas, Ed. Tecnos. Madrid, 1996.

Hacia un nuevo escenario de asociación euromediterránea (Fórum Civil Euromed). Ed. Institut Catalá de la Mediterrània. Barcelona, 1996.

www.euromed.net

www.europa.eu.int

El Preàmbul del Tractat de Roma i la seva Part IV, manifesten el desig de la CEE de reforçar la seva solidaritat amb els països tercers i, en especial, amb els PTUM. Tratado de la Unión Europea y los Tratados Constitutivos de las Comunidades Europeas, Ed. Tecnos. Madrid, 1996.

En el Tractat de Roma es contemplen aquests dos tipus d' acords. La diferència entre els dos és cada cop més nítida, però encara no son iguals, ja que mentre els primers tenen una fi merament comercial, els segons pretenen la participació dels associats en els objectius del tractat.

Aquests articles es poden trobar en El Tratado de la Unión Europea y los Tratados Constitutivos de las Comunidades Europeas, Ed. Tecnos. Madrid, 1996.

AA.VV. La Cooperación Internacional, Ed. Universidad del País Vasco. Bilbao, 1993.

Título XVII TCEE, Cooperación al Desarrollo, Tratado de la Unión Europea y los Tratados Constitutivos de Las Comunidades Europeas, Tecnos. Madrid, 1996. pp.263-265.

En els acords de cooperació global només s'inclou la “clàusula de la nació més afavorida”.

Quan parlem dels països del Magreb ens referim a un “Magreb a tres” o, el que és el mateix, al Magreb Central, ja que Líbia i Mauritània no estan inclosos aquí.

Mauritània no es va incloure perquè aquest Estat està inclòs dintre del grup ACP, a l'any 1963 es va vincular a la CE firmant la Convenció de Yaunde I, més tard, va subscriure la Convenció de Yaunde II i les diferents generacions dels Convenis de Lomé.

Líbia, pel seu costat, manté postures contraries a la Política de Cooperació, al considerar la aliança afro-europea una tentativa colonialista.

Espanya, Grècia i Israel gaudien ja dels avantatges de la nova política comunitària de Cooperació.

Era la primera vegada que la Política de Cooperació comunitària cap els països de la conca mediterrània incloïa aquest tipus de cooperació.

La inclusió de aquest tipus de clàusules pot ser entesa de dos maneres:

• En sentit positiu, només es concediran ajudes a aquells PVD que respecten els principis democràtics i els Drets Humans.

• En sentit negatiu, aquells PVD que no respecten aquests aspectes podran ser objecte de sanció econòmica per part de la Comunitat i, inclòs, aquesta última podrà reduir, variar o retirar les ajudes de les que aquests siguin beneficiaris.

Van passar de ser 4.236,5 milions d' Ecus pel període 1978-1991 a ser 2.375 mill./Ecus en el quart any compresos entre 1992-1996 i 4.685 mil./Ecus a la etapa 1995-1999. (La Unión Europea y sus socios mediterráneos, Europa en movimiento, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas. Luxemburgo, 1997).

Els Acords d' Associació a la CE sempre han estat un pas previ a la posterior adhesió. Però aquests països no seran admesos mentre no es solucioni el seu problema intern.

El cas turc és diferent als dos anteriors, ja que aquest país també va firmar un Acord de Associació amb la CE, que suposa un pas previ a la adhesió, però en aquest cas el procés es dilatarà més a conseqüència de la dolenta situació econòmica d' aquest país.

Tratado de la Unión Europea y Tratados constitutivos de las Comunidades Europeas, Ed. Tecnos, Madrid, 1996.

Son plans inspirats en la cooperació ACP/CEE, que precisen la cooperació financera amb cada país i que, normalment, s'adapten als plans de desenvolupament de cadascú dels beneficiaris.

La Unión Europea y sus socios mediterráneos, Europa en movimiento, Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas. Luxemburgo, 1997.

Citat per José Luis de Castro Ruano en el “Pasado, presente e incierto futuro de la acción comunitaria en el Mediterráneo”, La Cooperación Internacional, Ed. Universidad del País Vasco. Bilbao, 1993.