I L'EMPRESA I EL PODER DE MERCAT

1. Introducció

2. El Paradigma Estructura-Conducta-Resultat

3. Què entenem per Poder de Mercat

4. Com s'assoleix el Poder de Mercat

5. Conceptes claus

6. Lectures

1. Introducció

Com diu Tirole (Jean Tirole: `The Theory of Industrial Organization' MIT Press 1994) el fet de que l'estudi del funcionament dels mercats, concepte central de la microeconomia, s'hagi convertit en la part bàsica del que es coneix com Economia Industrial o Organització Industrial, y que aquestes hagin esdevingut un component molt important de l'economia, es degut al pas del temps (ha necessitat passar força temps) i a que hi haguessin, el que ell anomena, dues onades d'interès per la matèria.

La primera, vinculada als noms de Joe Bain i Edward Mason coneguda com la `tradició de Harvard', es va encarregar de desenvolupar el paradigma `estructura-conducta-resultat' en el que l'estructura determinada pel nombre de venedors, grau de diferenciació de productes, estructura de costos, grau d'integració vertical amb proveïdors, etc. determina la conducta, es a dir fixació de preus, recerca, inversió, publicitat, etc., i aquesta determina els resultats en quant l'eficiència, marge entre preu i cost marginal, varietat de productes, ritme d'innovació, beneficis i distribució.

La segona onada va sorgir per satisfer les limitacions dels anàlisis empírics que es feien i va provocar l'entrada en aquest camp de recerca d'economistes teòrics. A més, l'aparició de la teoria de jocs no cooperatius va ajudar al anàlisi dels conflictes estratègics i va ser també important els progressos realitzats en el camp de la informació asimètrica.

En aquest tema desenvoluparem el paradigma entrant en el detall del que s'anomena poder de mercat i tot el que l'envolta.

2. El paradigma estructura-conducta-resultat

Les anàlisis econòmiques de la producció centren l'atenció en l'empresa i, particularment, en empreses àmpliament diversificades. Aquest èmfasi en el comportament i en els resultats de l'empresa en el seu conjunt es justifica per l'alta proporció d'activitat manufacturera que té lloc en els països industrialitzats, per part d'un nombre relativament gran d'empreses.

Les empreses operen en mercats i el seu comportament pot veure's influenciat per l'estructura d'aquests mercats. Per tant, en aquest capítol examinem les principals característiques estructurals dels mercats individuals.

Un problema que apareix de manera immediata és el que fa referència a la definició de mercat; en principi s'interpreta que un mercat es compon de totes les empreses que produeixen un producte particular. La necessitat de trobar una definició de mercat que tingui un sentit econòmic i pugui utilitzar-se en treballs empírics és un problema recurrent.

Hi ha diferents dimensions o característiques de l'estructura dels mercats, algunes de les quals s'han convertit recentment en matèria d'interès més teòric, com ara les barreres d'entrada, la integració vertical, la diversificació, la diferenciació de productes, el creixement i l'elasticitat de la demanda, la concentració de compradors i la competència estrangera.

Tradicionalment, l'estructura de mercat s'ha caracteritzat pels factors següents:

1. El grau de concentració d'empreses

2. El nivell i el tipus de barreres d'entrada

3. El grau de diferenciació del producte

4. La naturalesa de la demanda de la indústria, la seva evolució i la seva elasticitat

Les barreres d'entrada són un dels determinants principals de la competència, en el sentit que desanimen l'entrada de potencials competidors a una indústria. De moment, considerem breument el que s'entén per estructura de mercat i la transcendència que té.

La importància concedida a l'estructura de mercat és conseqüència de la hipòtesi —fonamentada en la teoria econòmica neoclàssica— que els preus, la producció, els costos i els beneficis que es produeixen en un mercat específic (resultat del mercat) depenen de les decisions preses per les empreses en l'esmentat mercat (comportament del mercat), i que aquestes decisions reflecteixen el nivell d'autonomia que les empreses tenen pel que fa a l'entorn competitiu en el qual prenen les decisions.

Aquest entorn és el que s'anomena estructura de mercat, i aquesta hipòtesi s'anomena paradigma: estructura-conducta-resultat. Aquest paradigma identifica l'estructura com a elements que tenen una determinada influència sobre l'empresa, és a dir, que condicionen les seves decisions; i suggereix que els factors estructurals són els determinants més importants del resultat industrial, atès que els vincles que el provoquen s'estenen des de l'estructura fins a la conducta. Per tant, qualsevol intent d'entendre el resultat de les indústries hauria de començar per l'anàlisi de les seves estructures.

El paradigma és simplement un esquema d'anàlisi que permet una sistematització i articulació d'aspectes com ara la qüestió de si existeix el poder de mercat (si no n'hi ha, la solució d'equilibri és eficient i això implica la no-necessitat d'intervenció estatal segons el primer teorema fonamental de l'economia del benestar), o de quines són les conseqüències del poder de mercat i, finalment, què pot fer l'estat per millorar les situacions d'ineficiència.

Cada sector es caracteritza per la seva estructura, pel comportament de les empreses que el configuren i per una sèrie d'indicadors que mesuren el funcionament (resultats) del mercat. Tots aquests aspectes estan interrelacionats i, alhora, són funció d'un cert nombre de condicions exògenes del funcionament del mercat, com ara la tecnologia o la intervenció del govern.

L'esquema del paradigma es pot representar de la manera següent:

• Dintre de l'estructura, hi trobem el nombre i la dimensió relativa de les empreses, el grau de diferenciació del producte, i les condicions d'entrada; també es prenen en consideració la integració vertical i la diversificació de conglomerats.

• Com a conducta, podem considerar la competència en preus, la publicitat i les despeses en R+D, és a dir, els objectius empresarials, les estratègies empresarials i les pràctiques competitives.

• Com a mesura dels resultats, hi ha el grau d'eficiència estàtica, la manera de repartir l'excedent total entre productors i consumidors i la taxa d'introducció de productes nous; també s'hi pot incloure el creixement.

• Finalment, com a condicions exògenes, s'hi inclouen els determinants de la demanda i les polítiques de regulació (si es consideren condicions bàsiques, hi inclouríem els costos, la demanda i la tecnologia).

Algunes de les relacions bàsiques en economia industrial són implícites en el diagrama anterior. Per exemple, en el cas de la fixació de preus, l'argument convencional suggereix que l'alta rendibilitat en un mercat està associada al comportament col·lusori induït per una alta concentració de mercat. Si considerem l'R+D, es pot fomentar una activitat investigadora més gran quan les empreses estan protegides (en una certa manera) de la competència real o potencial. Per tant, l'estructura de mercat pot influir en la conducta i en els resultats. Finalment, la competència en publicitat pot estar lligada també a l'estructura de mercat en el cas, per exemple, en què una concentració moderada indueixi increments en les despeses publicitàries de les empreses que es compensen mútuament.

Un exemple del funcionament d'aquest mecanisme pot ser el que descriu The Economist el maig de 1994 (L. Cabral. Economia Industrial. McGraw Hill, 1997); aquest escrit fa referència a la indústria de la cervesa al Japó i explica que el Govern havia decidit no donar llicència d'entrada a empreses que produïssin menys de 2 milions de litres anuals. El 1994, a causa d'una liberalització de l'economia, aquesta xifra es va situar en els 60.000 litres anuals. Aquest fet és una condició exògena. El resultat va ser estimar que unes 50 empreses noves entrarien en el mercat, la qual cosa n'afectaria l'estructura. També es va pensar que les grans empreses ja instal·lades haurien de millorar el seu producte i tornar a considerar la seva política de preus, cosa que tindria un efecte sobre la conducta. Per tot això, s'esperava que baixessin els preus, que la producció augmentés i que millorés la qualitat que afecta els resultats.

Segons A. Jacquemin (Économie Industrielle Européenne. Dunod, 1980), s'entén per conducta les diferents polítiques que pot seguir l'empresa: preus, investigació, col·lusió, etc. La conducta de les empreses està fortament condicionada per l'estructura i el seu paper és més o menys important segons qui faci les anàlisis.

La idea general és que els economistes americans minimitzen la importància de la conducta basant-se en el fet que per a ells totes les empreses persegueixen sempre el mateix objectiu i s'han d'adaptar més o menys passivament a les condicions del seu entorn industrial.

Segons ell, els estructuralistes americans representarien el sistema així:

R = R(C,E)

C = C(E),

o sigui:

R = R(C,E) = R {C(E),E} = R(E)

(on R = resultat, C = conducta i E = estructura).

Els analistes europeus, en canvi, s'han decantat per donar protagonisme a la conducta. Consideren que els directius busquen l'èxit de la seva empresa o del seu personal, modifiquen processos productius antics i creen noves combinacions més eficients; cosa que provoca el progrés i aquest acaba modificant l'entorn. El sistema es pot representar així:

R = f (C,E).

Com que l'evolució de l'estructura es produeix en funció del temps, en funció de la pròpia estructura i de la conducta de les empreses, tindríem:

E/t = f (C, E).

Aquestes diferències han fet que els europeus es decantin per teories generals sobre els comportaments i la descripció de possibles estratègies, mentre que els americans fan molts estudis empírics que descriuen les estructures de mercat, les seves variacions en el temps i els seus lligams amb els resultats econòmics.

Segons Hay i Morris (Industrial Economics. Oxford University Press, 1979), el paradigma anterior és més complet en la forma estructura-objectius-conducta-resultats, que es defineix de la manera següent:

• Estructura: costos, concentració, diferenciació de producte i barreres d'entrada.

• Objectius: maximització de beneficis, alternatives al benefici i no-maximització.

• Conducta: preus, màrqueting, inversions, investigació, desenvolupament i fusions.

• Resultats: rendibilitat, eficiència, creixement i benestar.

Indubtablement, el paradigma estructura-conducta-resultat ha estat de vital importància en l'economia industrial, però és imprudent prendre massa literalment la versió més simple. Els economistes industrials sempre han reconegut, per exemple, que dos mercats oligopolístics podrien compartir un nombre de característiques estructurals, però acabarien amb marges preu-cost molt diferents, perquè les empreses en aquestes indústries trien comportar-se de manera diferent pel que fa a competir.

La major part de les vegades l'estructura de les indústries no és fixa i exògena, sinó canviant, i alguns dels factors que influeixen en l'estructura són aspectes del comportament i resultat de les empreses en la indústria.

Les empreses poden buscar crear barreres d'entrada, per exemple, contractant publicitat o bé fer fora altres empreses del mercat utilitzant una estratègia de preus d'enfonsament (o depredadors). Per tant, la direcció dels vincles causals entre l'estructura de mercat, la conducta i el resultat és més complexa que la versió més simple del paradigma que es pot suggerir. No obstant això, reconèixer que és més profitós tractar l'estructura de mercat com a endògena no vol dir que les característiques estructurals no siguin importants quan s'explica el resultat industrial.

Podem pensar en exemples en què la línia de causació és la inversa o bé flueix en ambdues direccions. Així, tenim el cas dels avenços tecnològics induïts per les activitats d'investigació i desenvolupament perquè tenen efectes de retroacció en les condicions de cost i demanda, i poden afectar l'estructura de mercat a llarg termini. També podem observar que les campanyes publicitàries que tenen èxit afecten les quotes de mercat i, per tant, el grau de concentració, de manera que no només la concentració determina la intensitat publicitària d'una indústria sinó que pot produir-se també l'efecte invers. Les diferències en eficiència de les diferents empreses poden portar a una rendibilitat i concentració altes en una indústria en la mesura que les empreses presentin beneficis i quotes de mercat alts. Aquesta possibilitat suggereix l'existència d'una cadena de causació des de les condicions bàsiques de cost fins a l'estructura i els resultats, en lloc de la línia de causació que va des de l'estructura a la conducta i als resultats.

3. Què entenem per poder de mercat

L'anàlisi que hem fet es vincula actualment al que es coneix com a economia industrial (Industrial Economics o Industrial Organization). Es parla d'economia industrial com un sentit diferenciador del tractament dels serveis o de l'agricultura i, segons el Diccionario de la Real Academia Española, es defineix com el conjunt d'operacions materials executades per a l'obtenció, la transformació o el transport d'un o diversos productes naturals, així com la instal·lació dedicada a aquestes operacions i el conjunt d'indústries de diversos gèneres de tot un país o d'una part (quasi sempre implica activitats en què és necessari l'ús de màquines per transformar matèries primeres en productes acabats).

El paper important de l'economia industrial es pot entendre a través de dos exemples, com ara el de la indústria farmacèutica i el del transport aeri.

• En el primer cas, observem d'entrada el problema que representa definir correctament què entenem per mercat. Si considerem aquesta indústria com un mercat únic ens equivoquem, ja que hi inclouríem productes sense massa relació els uns amb els altres, però si fóssim massa estrictes a l'hora de separar els productes tindríem els mateixos problemes perquè en alguns casos un producte té diferents aplicacions terapèutiques.

Aquesta indústria ha estat acusada de tenir poder de mercat i, de fet, els preus es fixen molt per sobre dels costos de producció. Com a justificació, els empresaris diuen que gasten grans quantitats de diners en investigació; a més, diuen que l'acusació de tenir posicions dominants d'un determinat principi actiu ha d'analitzar-se des d'una perspectiva dinàmica. També afirmen que aquesta acusació s'ha d'interpretar com una posició a favor de l'eficiència estàtica en contra de l'eficiència dinàmica, entesa com el ritme adient d'aparició de nous productes (medicaments) i millora dels existents.

Els governs intenten equilibrar els dos tipus d'eficiència amb l'ús d'alguns instruments com ara les següents:

• les patents (protecció de les empreses innovadores durant un període de temps, que a Espanya és de 17 anys)

• el procés d'aprovació dels nous productes

• el tractament donat als productes genèrics.

El cert és que aquests tipus d'empreses gasten més en publicitat i en promoció (per exemple, entre els metges) que en investigació (a vegades la relació publicitat/ingrés per vendes supera el 20%).

• En el cas del transport aeri podem observar els canvis que hi ha hagut des de l'acord de les Bermudes (1946), on el model bàsic era el d'acords bilaterals (sense comptar amb els EUA) fins a l'alliberació portada a terme als EUA amb la política de l'open skies policy, en què es deixava plena llibertat d'actuació a les empreses que s'hi volien establir fent vols regulars entre dues ciutats qualssevol d'aquell país. El nombre d'empreses que va entrar al mercat aleshores va ser important però finalment en desaparegueren moltes per fallida o adquisició per part de les més fortes. En aquest aspecte, Europa inicià un procés similar, amb la diferència que la productivitat de les empreses europees ha estat molt més baixa.

La definició clàssica diu que el poder de mercat és la facultat de fixar un preu més alt i una producció menor que el que s'establiria en competència perfecta. O sigui, és la possibilitat d'absorbir l'excedent del consumidor. Pot exercir-se de diverses maneres, com ara mitjançant polítiques de preus discriminatòries (entre altres pràctiques), que, a part d'absorbir excedent dels consumidors, el que fan és incidir en la provisió eficient dels béns o serveis.

Tot això és aplicable en els casos en què el poder de mercat el dóna el fet de ser l'únic comprador (monopsoni) i en la situació en què en un mercat hi ha un únic venedor i un únic comprador (monopoli bilateral).

Un monopolista reflecteix perfectament la idea de poder de mercat, ja que, com a únic productor, està en una posició privilegiada. Si decideix apujar el preu no li ha de preocupar que algun competidor cobri un preu menor i augmenti la quota de mercat a costa seva. El monopolista és el mercat i controla absolutament la quantitat de producte que posa a la venda.

En certes ocasions, s'utilitza el terme poder de monopoli per indicar un grau molt significatiu de poder de mercat.

Quan hi ha una sola empresa que produeix un bé o servei, la corba de demanda de mercat relaciona el preu que es cobra amb la quantitat que es posa a la venda. En general, el preu imposat és més alt i la quantitat més petita que en competència perfecta, la qual cosa representa un cost social, ja que és menor el nombre de consumidors que compra el producte, i els qui el compren paguen més pel mateix producte.

El més habitual és el fet que en molts mercats no hi ha només una empresa productiva sinó que n'hi ha unes quantes que competeixen entre si. Aquestes empreses poden influir en el preu i observar que els resulta rendible cobrar un preu superior al cost marginal.

En els mercats en què poques empreses competeixen entre si, és probable que cada empresa hagi de fer front a una corba de demanda amb pendent negatiu i, per tant, que produeixi a un nivell en què el preu sigui més alt que el cost marginal.

De fet, podríem dir que el poder de mercat fa referència a la capacitat del venedor, o del comprador, d'influir en el preu d'un bé; i el poder de monopoli és la capacitat per fixar un preu superior al cost marginal (un implica l'altre). La distància (marge) entre el preu i el cost marginal depèn inversament de l'elasticitat-preu de la demanda. Això ens fa destacar que els directius d'empreses amb poder de monopoli s'han de preocupar de les característiques de la demanda.

El poder de mercat pot existir a tots dos costats. Pot haver-hi un únic comprador (pocs o uns quants) que fa front a l'oferta del mercat. En aquest cas, aquest poder permet al comprador adquirir el bé a un preu inferior del que hi hauria en un mercat competitiu.

Els monopolis exploten el seu poder de monopoli per limitar la producció i elevar així el preu, creant una escassetat artificial. En general, no produeixen en el mínim dels costos mitjans a llarg termini, i limiten la seva oferta per sota de l'escala mínima eficient. No es pot excloure, no obstant això, la possibilitat que les seves funcions d'ingressos i costos adoptin una forma tal que la producció d'equilibri es trobi a la dreta del mínim o, fins i tot, en el mínim mateix.

3.1. Mesura dels Resultats i l'Estructura del mercat

Les mesures de resultats mes utilitzades son l'índex de retorn i el marge preu-cost, que reflecteixen directa o indirectament els beneficis o la relació entre el preu i els costos per comparar-lo amb els valors competitius de la indústria. Un altre mesura menys utilitzada es la "q de Tobin", que es el quocient entre el valor de mercat d'una empresa i el valor basat en el cost de reposició dels seus actius.

El càlcul dels índexs de retorn presenta algunes dificultats per les diferències de valoració i càlculs econòmics de: depreciació, valoració de la publicitat, la investigació i desenvolupament (I+D), inflació, tipus d'interès, valoracions del monopoli, i l'ús de les valoracions comptables en lloc de les econòmiques, així es presenten problemes com índex abans i desprès d'impostos, valoració del capital, endeutament, obligacions, mesures de risc…

Los marges preu - cost o índex de Lerner representen la diferencia entre el preu i el cost marginal com una fracció del preu. Molts investigadors utilitzen el marge preu - cost variable mitjà en lloc del marge preu - cost marginal apropiat. La seva aproximació al marge preu - cost variable mitjà es calcula típicament com ingressos per vendes menys salaris, menys el cost dels materials dividit per les vendes, ignorant el capital, I+D i els costos de publicitat. Com s'observa aquesta valoració també pot conduir a series distorsions.

Les mesures d'estructura del mercat estan relacionades amb el grau de competitivitat de la indústria, entre les mes utilitzades tenim (En l'apartat 4.3 es descriuen àmpliament): Concentració de la indústria mesurada en funció de les quotes de mercat d'alguna o de totes les empreses d'un mercat, generalment s'usa un ratio de concentració basat en un número determinat d'empreses. L'índex de Herfindahl - Hirschman es un altre mesura en funció de les quotes de mercat de totes les empreses individualment.

Les mesures de la concentració presenten problemes per la diversitat de factors que poden influenciar la concentració, com les barreres d'entrada i la dependència de la rendibilitat de la indústria, que addicionalment pot ser de naturalesa endògena. Un altre problema es la tendència (a cops errònia) en las mesures degut a definicions de mercat incorrectes o a que es basen en l'estadística nacional agregada i las conseqüències que això comporta.

3.2. Relació entre els Resultats i l'Estructura del mercat

S'han realitzat diversos estudis empírics per conèixer la relació que existeix entre els resultats i l'estructura, les principals conclusions de treballs rellevants es resumeixen tot seguit:

• Índex de retorn i l'estructura de la indústria: Bain (1956) va classificà les indústries per la seva estimació subjectiva en quant el grau de barreres d'entrada, i va trobar evidencia empírica de les seves hipòtesis en el sentit de que els beneficis han de ser mes alts en indústries amb alta concentració i altes barreres d'entrada. Brozen (1971) va criticar Bain ja que en el llarg termini molts dels resultats van ser contraris. Lustgarten i Thomadakis (1980) troben que les bones noticies econòmiques fan pujar els valors, a la borsa, de companyies en indústries concentrades molt mes que els de indústries no concentrades, i les noticies econòmiques dolentes fan baixar els seus valors.

• Marges Preu - Cost i Estructura de la Indústria: Desprès de Collins i Preston (1969), molts economistes van analitzar la relació, resultats-estructura, a les indústries estudiant els marges preu - cost variable mitjà basant-se en dades de censos i diverses mesures de concentració de l'estructura de la indústria, tals com la ratio de concentració de quatre - empreses i la ratio capital - output. Domowitz, Hubbard, i Petersen (1986) van estudia diversos períodes entre 1950 i 1981 i van trobar que la relació entre els marges del preu - cost i la concentració es inestable fins el punt que qualsevol relació existent es feble, especialment en èpoques recents; resultats similars als trobats per Kwoka i Ravenscraft (1985). Diversos estudis senyalen efectes significatius d'altres variables explicatives: Lustgarten (1975) va arribar a la conclusió que la concentració creixent del comprador a vegades baixa els marges preu - cost. Comanor i Wilson (1967) van senyalar que una ratio mes alta publicitat - vendes pot elevar el marge preu - cost. Freeman (1983) va demostrar que les unions baixen el marge preu - cost. Kwoka i Ravenscraft (1985) van demostrar que el creixement de la indústria te un efecte significatiu i positiu en els mareges preu - cost variable mitjà.

• Resultat i Estructura en Indústries Individuals: Destaquen dues deficiències serioses en els estudis transversals d'aquesta relació estructura - resultat a través de diferents indústries: es poc realista comptar amb la mateixa relació entre l'estructura i el resultat per mantenir-la a través de totes les indústries i es poc probable que les ratios de concentració de quatre - empreses corresponguin a les ratios de concentració pels mercats econòmics rellevants. Per resoldre aquests dos problemes, alguns estudis es centren en una sola indústria durant un cert termini o a través de diferents localitzacions. Es pot examinar per exemple com canvia el resultat en la indústria durant un cert termini degut a canvis en la regulació governamental de l'entrada. A continuació veiem dos exemples:

Aerolinies. La indústria de les línies aèries semblaria tenir baixos costos d'entrada entre parells de ciutats per les aerolinies ja en operació. Tot el que es necessita és que un avió voli des d'onsevulga que sigui al nou parell origen - destinació. Malgrat l'aparent facilitat d'entrada, no obstant, els estudis de la indústria de la línia aèria mostren consistentment que la concentració en un mercat de ciutat-parell influencia als preus del trajecte. L'entrada actual, entrada no potencial, és important, críticament, en la influencia dels preus de la línia aèria. Call y Keeler (1985), Bailey, Graham, y Kaplan (1985), i Graham, Kaplan, y Sibley (1983) trobaran que els preus són més alts on la concentració és més alta. Van concloure que els preus s'eleven aproximadament un 6 por cent si la ratio de concentració de quatre-empreses es dobla de 50 al 100 per cent entre dues ciutats (Bailey, Graham, Kaplan 1985, 165). Una vegada més hi ha un efecte estadísticament significatiu de la concentració en el resultat, però és en una modesta magnitud. Borenstein (1989) presentà l'evidència que la concentració en un aeroport (més que no pas en una ruta particular entre dues ciutats) pot també conduir a augments modestos en preus.

Ferrocarrils. En contrast amb la facilitat aparent per l'entrada de las línies aèries, en aquest cas es molt costós construir un ferrocarril on sia probable que algú porti un nou sistema de riels. Per tant, el número de competidors es pot prendre com a variable totalment exògena si un se centra en els productes que són enviats per ferrocarril solament i pels quals el camió (o un altre) transport és poc econòmic. Els estudis han estimat la relació entre les tarifes del ferrocarril com funció de la distància, de les tones enviades, i la concentració després de que els ferrocarrils foren desregularizats sota l'acte de Staggers de l'any 1980 i es donés la major llibertat per a fixar preus de trajecte. MacDonald (1987) estimà que un ferrocarril que no fa front a cap competència pot carregar les tarifes per a transportar gra que són un 18 per cent més altes que quan hi ha un ferrocarril competidor. Quan competeixen tres ferrocarrils, les tarifes baixen envers les altres un 2 per cent. Aquests resultats són estadísticament significatius, no obstant indiquen que les tarifes no pugen tant inclòs per als augments forts en concentració.

3.3. Aproximacions modernes a la mesura del resultat

Les aproximacions empíriques mes modernes es centren en la mesura del resultat o del poder de mercat. Aquestes aproximacions estimen el poder de mercat usant els models basats en les teories formals del comportament de maximització de beneficis. Els investigadors utilitzen models estàtics i multiperíode per estimar el poder de mercat. Alguns economistes confien directa o indirectament en observacions del cost marginal i del preu, altres observen el comportament del output o del preu per a veure si son consistents amb el model competitiu. Les aproximacions modernes tenen tres avantatges importants sobre l'aproximació E-C-R. Primer, estimen el resultat del mercat abans que utilitzar característiques comptables. Segon, utilitzen canvis en les variables exògenes (salaris, impostos, creixement de la demanda) per explicar variacions en el resultat, en lloc de variables endògenes com les ratios de concentració i publicitat. Tercer, es basen en la maximització de models per les indústries individuals per poder provar les hipòtesis de comportament. La desavantatge clau es que molts d'aquests models requereixen fer supòsits detallats sobre les formes de les corbes d'oferta i demanda i, també, sobre el comportament de l'Oligopoli. A continuació s'exposen alguns d'aquests mètodes:

Estudis Estàtics

Els estudis més moderns basats en models estàtics es poden dividir en els que estimen cost marginal directament, els que estimen models complets d'un mercat (obtenint així estimacions del cost marginal i del marge de benefici), i aquells que observen la relació entre els canvis en el preu i el factor costos per a provar si una indústria és competitiva.

• Càlcul del Cost Marginal utilitzant dades de Cost: La manera més directa és calcular el marge de benefici preu-cost directament. Encara que les dades del preu estan disponibles per a la majoria de les indústries, desafortunadament, les dades de cost marginal no ho estan. No obstant, si la informació sobre cost total està disponible, un economista pot estimar la relació entre el cost total observat i el output total observat i després calcular el cost marginal u el marge preu-cost de manera simple. Però, inclòs les dades de cost total, estan rarament disponibles. Els estudis que estimen funcions de cost examinen amb freqüència indústries regulades per què els reguladors forcen a les empreses a proporcionar les dades de cost. Per exemple, Keeler (1983, 71) i Friedlaender i Spady (1980, Ch. 4) trobaran que el preu excedia al cost marginal a llarg termini vora un 22 per cent en el servei de ferrocarril pels productes a granel en el Nord-est durant els últims anys 60 i principis dels anys 70.

• Càlcul del Mark-up (marge de benefici) utilitzant un model de Indústria: Si les dades de cost no estan disponibles, de manera que no podem estimar directament el cost marginal, un mètode és utilitzar supòsits sobre la forma de les corbes de la demanda i del cost marginal per inferir el mark-up de les observacions respecte a com el preu i la quantitat de l'equilibri varien en el temps. Aquesta aproximació es diu la nova organització industrial empírica. Els economistes fan ús de generalitzacions d'aquesta aproximació per a estimar el grau de poder de mercat, el marge preu-cost de Lerner, i la corba del cost marginal. Generalment, fan supòsits específics sobre les formes de les corbes de la demanda i del cost marginal, que permeten identificar el marge preu-cost observant els canvis en el preu i la quantitat d'equilibri i en el temps.

• Aproximacions Indirectes: Alguns economistes utilitzen els canvis en el preu associat als canvis en els costos per provar si una indústria es competitiva sense tenir que fer supòsits detallats sobre les formes de les corbes de la Demanda i de l'Oferta. Si el cost marginal canvia i es mou cap amunt per certa quantitat en un mercat amb cost marginal constant, el preu competitiu s'eleva per la mateixa quantitat per què el preu iguala al cost marginal. Per exemple, en un mercat competitiu, un impost per unitat de $1 el preu augmenta $1. Observant la relació entre el canvi en el preu i el canvi en costos (o en alguns elements del cost),es pot comprovar si la indústria es competitiva. Sumner (1981) examinà l'efecte de les diferències d'impostos a través d'estats sobre el preu de les cigarretes i va discutir que si els preus de les cigarretes al detall difereixen entre els estats per la quantitat de les diferències de l'impost, el mercat és relativament competitiu. Bulow i Pfleiderer (1983) assenyalaren que és possible construir les corbes de la demanda per a les quals un monopoli transfereixi costos sobre una base un per un. Sullivan (1985) utilitzà un mètode diferent per a evitar així la crítica i confirmar la troballa de Sumners d'un grau significatiu de competència en les cigarretes. Versemblantment, Ashenfelter y Sullivan (1987) utilitzaren canvis en impostos al consum per a identificar l'estructura del mercat. Hall (1988) demostrà que, amb rendiments constants d'escala, els canvis en els costos són suficients per a identificar el poder de mercat. Quan una indústria tal amplia el seu output en resposta a un canvi en la demanda, el valor total del seu output (ingressos) augmenta exactament en la mateixa quantia que l'augment en el seu cost total, si la indústria és competitiva. Si el valor s'eleva més que el cost addicional, aleshores el preu està sobre el cost marginal i la indústria no és competitiva.

Estudis Multiperíode

Quasi tots els mercats del mon real duran per varis períodes. Un model multiperíode es deu utilitzar per estimar el poder de mercat si les empreses, que està fixant estratègies, tenen en compte el comportament anterior; si els costos de l'ajust són significatius, de forma que els costos en aquest període depenen de decisions en períodes anteriors; o si la demanda d'avui depèn del consum passat. Els economistes utilitzen al menys dos tipus de models multiperíode per estimar el poder de mercat: models del comportament col·lusiu i models de comportament amb ajustos de costos.

• Col·lusió i jocs estàtics repetits: El model teòric de joc de Stigler contempla un `super joc', massa repetit, de jocs estàtics. En una versió, les fluctuacions a l'atzar en el preu degut a les fluctuacions de la demanda o dels costos (de l'oferta) podrien fer que els membres del càrtel fessin "trampa" que difícilment es detectaria per què les fluctuacions del preu podrien ser degudes a l'engany o a canvis en les condicions econòmiques. Per evitar que les empreses `enganyin', tots els membres del càrtel acorden que si el preu de mercat cau per sota d'un cert nivell un "preu depredador" cada empresa ampliarà el seu output al nivell del pre-càrtel durant un cert període del temps i els preus baixaran conseqüentment. Si les empreses esperen que altres empreses s'adhereixin a aquest acord, una empresa que hagués rebaixat el seu preu va poder guanyar en un termini extremadament curt, però al final perdria degut a la destrucció del càrtel per el mecanisme predeterminat del càstig. Porter (1983) i Lee and Porter (1984) van utilitzar aquesta teoria per estimar un model del comportament del càrtel del ferrocarril al voltant de l'any 1880. Comparant períodes de preu alt i baix, Porter troba que el càrtel augmentà la seva taxa per damunt del 60 per cent durant períodes de col·lusió reeixida.

• Models Dinàmics amb ajust de costos. Si las empreses ajusten els seus costos bàsics per la formació de nous treballadors, de l'emmagatzematge dels inputs o outputs (inventaris), o en acumular el capital, deuen planificar les seves accions durant varis períodes si han de maximitzar beneficis a llarg termini. Per exemple, si l'empresa ha de pagar la indemnització d'acomiadament als treballadors (un ajust de cost), l'empresa ocuparà a pocs treballadors en el període t si creu que la demanda serà més baixa en període t + 1. De forma similar, els costos de les empreses poden baixar en un cert termini si hi ha aprenentatge per experiència (els costos baixen amb la producció per què els treballadors es fan més experts en les seves tasques degut a l'experiència o a que es descobreixen millors formes de produir); les accions d'una empresa en aquest període afecten als seus costos i beneficis en períodes posteriors. La literatura de teoria de jocs abunda amb els models dinàmics d'oligopoli que són massa generals per ser utilitzables en les estimacions. Per estimar aquests models de forma pràctica, han d'imposar-se altres restriccions. Roberts i Samuelson (1988) utilitzen un model dinàmic d'oligopoli amb formes funcionals raonablement generals per rebutjar la hipòtesi que el mercat de la cigarreta és competitiu. Amb la seva forma funcional general, no obstant, no poden estimar el grau de poder de mercat. Karp i Perloff (1989, 1993) utilitzaran un model dinàmic d'oligopoli amb una corba lineal de la demanda i ajust quadràtic de costos per estimar l'estat estacionari del marge preu-cost pel mercat internacional de cafè i els mercats internacionals d'exportació de l'arròs.

4. Com s'assoleix el poder de mercat

Si parlem de poder de mercat com a poder de monopoli, les fonts d'aquest poder poden ser diverses:

• Monopolis naturals que són els que sorgeixen quan la manera més barata de produir un bé és l'existència d'una única empresa. Solen sorgir en sectors caracteritzats per tecnologies productives que presenten elevades economies d'escala (el cost mitjà de producció disminueix amb la quantitat produïda. Un cas de referència és el de les telecomunicacions que tenen un cost fix alt i un cost marginal constant).

• Monopolis artificials o legals, que són generats per l'empresa existent en forma de barreres d'entrada o bé rebent el suport dels poders públics, per exemple, per mitjà de patents.

Per què una empresa es converteix en monopoli? Per què continua sent-ho si obté beneficis extraordinaris? Per què no entren altres empreses en el mercat?

Pot succeir que hi hagi barreres legals que impedeixin l'entrada en el mercat. El monopoli pot tenir alguna patent en vigor sobre un determinat procés de producció o sobre algun producte concret. Pot ser que l'entrada al mercat sigui il·legal per a qualsevol dels seus competidors. Pot ser que la tecnologia productiva determini l'existència d'una empresa molt gran per a la qual els costos mitjans són decreixents per a tots els nivells de producció (monopoli natural). Pot ser que, malgrat que altres empreses puguin entrar a la indústria, el monopoli actuï de manera que s'avanci als seus competidors potencials, així, el monopoli pot iniciar accions diferents de les que li proporcionen un màxim benefici a curt termini.

Es pot dir que el determinant últim del poder de monopoli és l'elasticitat-preu de demanda. La qüestió és saber per què algunes empreses (per exemple, una cadena de supermercats) fan front a una corba de demanda més elàstica, mentre que d'altres (per exemple, una fàbrica de roba de disseny) s'enfronten a unes corbes menys elàstiques.

Els factors que determinen el grau de poder de monopoli d'una empresa són tres:

1) L'elasticitat de demanda del mercat

La demanda de l'empresa és, almenys, tan elàstica com la demanda del mercat, per la qual cosa aquesta demanda limita la possibilitat d'aconseguir poder de monopoli.

Es pot obtenir una relació general entre l'elasticitat del mercat i la de l'empresa, de manera que si x representa la quantitat produïda per una empresa i X la producció de la indústria (mercat), tenim:

empresa = - (p/x) (1/), on  és el pendent de la corba de demanda;

mercat = - (p/X) (1/),

i d'aquestes obtenim:

empresa = -(p/x) (-X/p) mercat ,

empresa = ( X/x) mercat ,

i si es fa referència a la participació de l'empresa en el mercat, x/X, s resulta:

s = x/X 1/s = X/x

empresa = (1/s) mercat .

Això vol dir que si, per exemple, hi ha 4 empreses, cadascuna de les quals ven la quarta part del total de la indústria i l'elasticitat de la demanda del mercat és 6, l'elasticitat de la demanda de l'empresa serà (1/0,25) · 6 = 24.

Si només hi ha una empresa, la seva corba de demanda és la corba de demanda del mercat. En aquest cas, el grau de poder de monopoli de l'empresa depèn totalment de l'elasticitat de la demanda de mercat. Si hi ha diverses empreses, l'elasticitat de la demanda de mercat fixa un límit més baix a la de la demanda de cada empresa.

Tot això es reflecteix en les decisions de fixació de preus per part de les empreses. Per exemple, la demanda de petroli és bastant inelàstica (almenys a curt termini); aquesta és la raó per la qual l'OPEP va poder apujar els preus per sobre del cost marginal de producció durant els anys setanta i al principi dels vuitanta. Les demandes de mercaderies com ara cafè, cacau, estany i coure, per exemple, són molt més elàstiques, i aquesta és la raó per la qual han fracassat en gran manera els intents de col·lusió dels productors i les pujades de preus.

2) Nombre d'empreses que hi ha al mercat

Si hi ha moltes empreses, és poc probable que una empresa qualsevol sigui capaç d'influir significativament en el preu.

Ceteris paribus, el poder de monopoli de cada empresa, disminueix a mesura que n'augmenta el nombre. El que és important no és el nombre total d'empreses sinó el nombre de les que tenen una quota de mercat significativa. Quan només unes quantes empreses representen la major part de les vendes d'un mercat, aquest es troba molt concentrat.

3) La relació entre empreses

Encara que només hi hagi dues o tres empreses en el mercat, cap no serà capaç d'apujar el preu significativament i rendiblement si hi ha una gran rivalitat entre si i cadascuna lluita per fer-se amb la major part possible del mercat.

El poder de monopoli és menor quan les empreses competeixen aferrissadament i és major quan cooperen. El poder de monopoli d'una empresa acostuma a canviar amb el pas del temps, quan varien:

• les seves condicions de funcionament (demanda de mercat i costos)

• la seva conducta

• la conducta de les seves competidores.

Per tant, el poder de monopoli s'ha de concebre en un context dinàmic.

D'altra banda, el poder de monopoli real o potencial a curt termini pot augmentar la competitivitat d'una indústria a llarg termini.

Si és rendible ser monopolista, les empreses lluitaran per arribar a ser-ho. Aquesta lluita pot adoptar moltes formes. Per exemple: un govern atorga una franquícia que pot ser molt rendible, com ara el cable televisiu; això originarà una rivalitat ferotge entre els concursants. Una altra forma és la cursa per innovar, per ser el primer a introduir un nou producte.

El comportament de les empreses que competeixen invertint en investigació pot ser interessant d'analitzar. Podem suposar n empreses que inicien inversions per introduir un nou producte. Com més gastin en R+D, més possibilitats tenen de ser les primeres. La guanyadora sap que podrà tenir el monopoli d'aquest producte durant un temps determinat i, per tant, durant aquest període, podrà cobrar el preu de monopoli. Al començament, la probabilitat d'aconseguir la patent és 1/n, la mateixa per a totes si inverteixen el mateix.

És interessant referir-nos a la quantitat que inverteix cada empresa en R+D anualment. El benefici net anual de l'empresa que aconsegueixi la patent serà Bm - d, on Bm representa el benefici del monopoli abans de deduir les despeses d'R+D, i d representa les despeses anuals de l'empresa en R+D.

En el gràfic següent, D representa la corba de demanda del monopolista i CMe i CMa les funcions de cost mitjà i marginal a llarg termini (d no inclosa). Si l'empresa aconsegueix la patent i introdueix un nou producte, cobrarà Pm i obtindrà beneficis Bm. La probabilitat que una empresa no aconsegueixi la patent és de (n - 1)/n, i les pèrdues anuals són d.

Aplicant la definició de benefici esperat com la probabilitat de guanyar multiplicada pel benefici net que obté si guanya, més la probabilitat de perdre, multiplicada per les pèrdues, tindrem:

E(B) = (1/n)(Bm - d) + (1 - 1/n)(-d) = (Bm/n) - d/n - (n - 1)d/n = (Bm/n) - d .

Bm/n és el benefici brut esperat. Si una empresa participa en la cursa tots els anys, espera guanyar 1/n de totes les vegades i obtenir Bm. Perdrà (n - 1)/n de totes les vegades i no guanyarà res. Això dóna una mitjana de Bm/n. El segon terme de l'equació representa la despesa en què incorre (tant si guanya com si perd) i que s'ha de restar.

Quins factors determinen que l'empresa inverteixi en R+D? Si suposem que les empreses actuen de manera independent i que la competència entre empreses augmenta les despeses d'R+D fins que els beneficis esperats són zero, l'equació anterior exigeix de cada empresa una despesa anual de d = Bm/n. D'aquesta manera, l'empresa que arribi primer obtindrà un benefici net de:

Bm - d = Bm - (Bm/n) = (n - 1)Bm/n .

Els beneficis del guanyador poden ser molt elevats. Per exemple, imaginem una cursa entre deu empreses. La guanyadora obté 1.000 M. El benefici brut esperat Bm/n és de 100 M. anuals. Si la rivalitat continua fins que el benefici previst sigui zero, cada empresa gastarà d = 1.000 M/10 = 100 M l'any. L'empresa que guanyi la cursa obtindrà un benefici de 900 M un cop deduïda d.

Per terme mitjà, això esdevé en una de cada 10 curses. Si l'empresa perd, li costa 100 M i no produeix el bé. Si l'empresa sempre concorre, pot esperar guanyar un 10% de les curses i obtenir en aquelles ocasions 900 M de benefici net. El 90% de les vegades perd 100 M i no produeix. Fent la mitjana del benefici i de les pèrdues s'obté un benefici esperat de zero.

E(B) = (n - 1)/n (-100 M) + 1/n (900 M) = 9/10 (-100 M) + 1/10 (900 M) = 0

És important considerar que l'observador extern només veu les empreses guanyadores i pot, erròniament, pensar que la indústria és molt rendible. No hem d'oblidar que el benefici esperat és zero. El mètode adequat de mesura de rendibilitat és ponderar els beneficis del guanyador i les pèrdues dels no guanyadors; però això sol considerar-se difícil (exemples: petroli, gas, or, indústries farmacèutiques, etc.).

En l'exemple analitzat, la rivalitat pel monopoli requereix l'ús de recursos reals. Anualment la despesa total és d = 10 x 100 M = 1.000 M, la qual cosa equival als beneficis del guanyador. Això constitueix un cost real per a la societat ja que no afecta la probabilitat d'introduir amb èxit un nou producte. Aquesta competència és cara per a la societat.

En aquesta anàlisi, R+D no desplaça la funció de demanda del producte; la competència per convertir-se en monopolista se suma al cost social del monopoli.

La situació planteja dos assumptes interessants:

• El cost del monopoli pot ser bastant alt, si s'hi inclou el cost que implica convertir-se en monopolista.

• El model assenyala el perill que es corre si s'estima la rendibilitat d'una indústria a partir de la rendibilitat de les empreses existents, especialment en indústries amb desenvolupament important de nous productes.

A part de l'anàlisi anterior, s'acostuma a utilitzar una altra via per explicar com s'assoleix el poder de mercat, que és considerar que hi ha una sèrie de factors que condueixen a una estructura de mercat monopolista, com són els següents:

a) Control d'inputs clau

Un exemple clar és el de De Beers Diamond Mines; en aquest cas, la propietat de les principals mines i el domini en la comercialització comporten un gran poder de mercat. Malgrat tot, el control exclusiu de factors no és una garantia de poder de monopoli permanent (diamants sintètics); mines de bauxita (Alcoa).

b) Economies d'escala

Quan la corba de CMeLP (donats uns preus fixos dels factors) té pendent negatiu, la manera menys costosa de proveir la indústria és concentrar la producció en mans d'una única empresa (monopoli natural). Per exemple, el servei telefònic.

En el gràfic següent s'observa com una empresa pot produir la quantitat X de la indústria amb un cost mitjà CMe(X*) mentre que repartint el mercat entre dues empreses, aquest puja a CMeL(X*/2).

És important destacar que és possible que una corba de CMeLP tingui pendent negatiu fins i tot en absència d'economies d'escala. Això pot passar, per exemple, quan el preu d'un factor important disminueix significativament en augmentar la producció de la indústria (economies pecuniàries). En aquests casos, no hi ha un monopoli natural: els preus dels factors depenen del nivell de producció de la indústria, no de la producció d'una empresa qualsevol. Estrictament parlant té a veure amb el grau de rendiments a escala i no amb el pendent de la corba de CMeLP, el fet que tinguem, o no, un monopoli natural (la relació rendiments a escala - pendent CMeLP és biunívoca sempre que els preus dels factors siguin fixos; si no ho són, aquest fet no té lloc).

c) Patents sobre productes o processos productius

Protegeixen els invents i concedeixen al seu titular el dret a beneficiar-se'n en exclusiva. Tenen tant costos (els consumidors paguen preus més alts) com beneficis (permeten realitzar invents).

d) Llicències o concessions de l'Estat (franquícies)

A canvi del dret exclusiu, l'empresa acorda permetre al govern regular alguns aspectes del seu comportament i de les seves operacions. Exemples: àrees de servei a autopistes, taxis, vendes als aeroports, etc.

5. CONCEPTES CLAU

• Paradigma E-C-R

• Poder de Mercat

• Com assolir poder de mercat

• Costos de la lluita pel poder de mercat

• Franquícia

• Patent

• Economies d'Escala

• Economies Pecuniaries

• Rendiments a Escala

• Eficiència estàtica

• Eficiència dinàmica

• Elasticitat demanda

• Marge preu-cost

• Índex de retorn

• Mark-up

• Índex de retorn i estructura

6. Lectures

Alcoa (Aluminum Company of America)

Aquesta empresa, creada a la fi del segle xix, era l'única empresa productora de lingots d'alumini verge als EUA fins a la Segona Guerra Mundial. La seva posició monopolista es basava originàriament en patents sobre processos productius. Aquestes patents van expirar al 1909, però Alcoa va procurar mantenir la seva posició monopolística mitjançant:

a) Acords amb productors estrangers d'alumini. Es comprometia a no exportar als seus mercats en canvi que aquests no penetressin al d'Alcoa

b) Contractes a llarg termini amb empreses que controlaven fonts de matèries primeres per impedir que aquestes empreses venguessin els productes a altres companyies que no fossin Alcoa.

El 1912 els jutjats van anul·lar aquests acords i contractes.

Alcoa va mantenir la seva posició de monopoli mes enllà del 1912 mitjançant, en gran part, l'expansió constant de la seva capacitat de producció, que li permetia satisfer una demanda superior d'alumini al preu establert. Segons el jutge Hand, Alcoa «insisteix que mai no exclou els seus competidors, però no podem imaginar una exclusió més efectiva que acaparar progressivament cada nova oportunitat quan sorgeix, i confrontar-se amb cada nou entrant pel que fa a noves instal·lacions en una gran organització, que a més tél'avantatge de l'experiència, les connexions comercials i el millor personal».

Respecte a la fixació de preus, Alcoa no va tractar de maximitzar beneficis a curt termini, sinó que va reconèixer que si fixava preus per damunt d'un cert valor s'estimularien les importacions de l'estranger. Encara és més, segons alguns observadors, va reconèixer «els avantatges que obtenia l'empresa d'una ordenada reducció de preus de l'alumini al llarg dels anys com a manera de penetrar en nous mercats, juntament amb una política de preus estables entre les reduccions de preus… Aquesta política servia també per desanimar els competidors potencials». D'aquesta manera, Alcoa semblava ajustar la seva política de preus a assolir beneficis a llarg termini, i reconeixia la importància, des del seu punt de vista, de desanimar l'entrada.

A la dècada dels quaranta va haver-hi un judici antimonopoli contra Alcoa. L'empresa va negar que fos un monopoli i argumentava que tenia molts competidors (venedors de lingots d'alumini secundari, productors estrangers i productors d'altres materials que, en algun grau, eren substitutius de l'alumini. El jutge Hand va dictaminar que Alcoa tenia una posició monopolística perquè controlava més del 90% del mercat intern de lingots d'alumini verge (la resta, la subministraven els productors estrangers). No es va permetre que Alcoa comprés les plantes d'alumini construïdes durant la Segona Guerra Mundial amb finançament del govern. Aquestes plantes van ser comprades per Kaiser i Reynolds, de manera que es va transformar així la indústria en un «tripoli» (tres empreses).

EL PODER DE MERCAT I LA CONCENTRACIÓ (Índex)

1 Poder de Mercat i Concentració

1.1 Estructura de mercat i concentració

Taula amb els models bàsics de l'Oligopoli

1.2 Els determinants de les dimensions i la concentració: estratègies empresarials

Economies d'escala

L'escala mínima eficient (EME)

Aprenentatge

Aprenentatge i economies d'escala

Canvi tecnològic

Canvi tecnològic induït

Patents

Efectes externes

El cicle de vida del producte

Altres causes de la concentració industrial

1.3 La mesura de la concentració: índexs més rellevants

Característiques generals d'un índex de concentració

La ràtio de concentració

L'índex de Hirschman-Herfindahl

El coeficient d'entropia

1.4 Altres dimensions de l'estructura del mercat

Barreres d'entrada

Preu límit

Capacitat excedent

Integració vertical

La diversificació

La diferenciació del producte

Creixement i elasticitat de la demanda

La concentració de compradors

2 Concentració Industrial a Espanya 1980-1992

3 Conceptes Clau

4 Exercicis

5 Lectures

1. Poder de mercat i concentració

1.1 Estructura de mercat i concentració

La concentració fa referència tant a la distribució de les dimensions de les empreses que venen un producte específic, com al nombre i mida d'empreses que hi ha en un mercat. Com menys empreses hi ha en un mercat, més concentrat està. Igualment, si dos mercats contenen el mateix nombre d'empreses, el que té les empreses d'unes dimensions més semblants, és el mercat menys concentrat.

La concentració és la dimensió de l'estructura de mercat que ha rebut més atenció en l'anàlisi empírica; en part perquè la concentració està pensada per tenir un rol significatiu en la determinació, en el comportament i en el resultat del negoci, però també perquè les dades sobre la concentració són relativament abundants. Com veurem, però, la mesura empírica de la concentració no és un fet simple.

El vincle teòric entre concentració d'oferents i comportament del negoci manté que en un mercat oligopolístic les empreses són interdependents; per exemple, la decisió d'una empresa sobre el que pot produir i a quin preu depèn de la reacció dels seus rivals. Aquestes expectatives estan influenciades per la distribució de les dimensions d'aquestes empreses.

Per exemple, en un mercat que no creix i que es compon d'un petit nombre d'empreses, cadascuna amb una quota de mercat important, un increment substancial en les vendes d'una empresa significa una pèrdua evident per a les altres. Aquestes empreses veuran ràpidament per què han perdut vendes i probablement respondran en un intent de recuperar la seva quota de mercat. Aquesta manera de pensar pot dissuadir l'empresa de prendre accions competitives agressives en un primer moment. A més, la distribució de les dimensions de les empreses influeix en la probabilitat de col·lusió, mitjançant la qual les empreses reconeixen la seva interdependència i acorden actuar per maximitzar conjuntament els seus beneficis.

Un comportament col·lusiu pot tenir èxit amb més probabilitat si tot queda igual, però el nombre d'empreses implicades és menor. L'argument, llavors, és que com més alta és la concentració en un mercat, menys probable és que les empreses es comportin competitivament, amb els efectes consegüents en el resultat.

Aquesta hipòtesi ha estat matèria de nombroses anàlisis empíriques. També ha tingut un rol important en el monopoli i en la política de fusions. Així, per exemple, en el Regne Unit una «situació de monopoli» es defineix, des d'un punt de vista legal, en relació simplement amb un criteri de participació: un monopoli existeix si una empresa s'ocupa d'un 25%, o més, de les vendes d'un producte. Als Estats Units, també s'han posat restriccions tant a les fusions horitzontals com a les verticals en relació amb els nivells de concentració.

Abans de continuar, és aconsellable fer un advertiment important. Malgrat el que s'ha dit fins ara, no hi ha cap vincle determinant entre el nivell de concentració i la intensitat competitiva. En alguns mercats un nombre petit d'empreses competeixen ferotgement, mentre que en d'altres un gran nombre viu en harmonia. La relació entre la distribució de les dimensions de les empreses i el comportament del negoci està afectada per molts altres factors.

Models bàsics d' Oligopoli

La relació teòrica entre concentració i poder de mercat pot apreciar-se mitjançant l'anàlisi dels models d'oligopoli utilitzats:

El model de Bertrand de competència en preus desvincula parcialment la concentració del poder de mercat al fer irrellevant el nombre d'empreses quan aquestes son simètriques. En aquest cas cap empresa te avantatges en els seus costos enfront a la resta amb el que, en qualsevol cas, s'assoleix la situació de competència perfecta. No obstant, si al mercat existeixen empreses diferents, la relació entre concentració i poder de mercat sorgeix de nou per la via indirecta de les economies d'escala.

Els models oligopolistes de competència en quantitats del tipus Cournot lliguen de manera directa la concentració i el poder de mercat, tant en el cas d'empreses simètriques com en el de empreses asimètriques, de manera que quant major sigui el nombre d'empreses, el preu d'equilibri serà mes baix i, per tant, el poder de mercat menor.

Els models de comportament asimètric com el de Stackelberg o el de empresa dominant també recolzen, encara que matitzadament, la idea de que majors nivells de concentració suposen majors marges. Les empreses que participen en el mercat tenen la opció d'actuar com líder o com seguidor escollint aquella opció que maximitza els seus beneficis.

2.2 Els determinants de les dimensions i la concentració: estratègies empresarials

En relació amb les explicacions que habitualment es donen respecte al procés de concentració, convé diferenciar entre les que centren la seva atenció en les estratègies empresarials i les que consideren que el desenvolupament o l'expansió d'un petit nombre de grans empreses és fortuït.

Segons aquesta última visió, l'increment de les concentracions tindria lloc com a conseqüència d'una sèrie de petites circumstàncies que podrien donar-se de manera estocàstica (a l'atzar). Pel que fa a la primera, les estratègies estarien vinculades a l'existència d'economies d'escala, a l'aprenentatge, a les externalitats, al cicle de vida del producte, etc.

Economies d'escala

L'existència d'economies d'escala depèn de les característiques de la funció de producció de les diferents indústries. L'expressió més utilitzada és Y = f(K, L), que ens relaciona l'output (Y) amb els inputs capital (K) i treball (L) i de la qual deduïm que hi ha economies d'escala quan, en augmentar la quantitat d'inputs utilitzats en una proporció , l'increment de l'output és més que proporcional:

f(K, L) =  Y ( > 1) .

És evident que si les empreses poden augmentar la seva producció de manera més que proporcional a l'aplicació de factors de producció, i si això coincideix amb una demanda del producte estancada, seran poques les empreses que es mantinguin en la indústria, i fins i tot és possible que s'assoleixi una situació de monopoli.

En general,  > 0 és un factor multiplicador i  és el grau d'economies d'escala, de manera que segons si és més gran, igual o menor que 1 estarem en una situació de rendiments creixents, constants o decreixents a escala.

El considerar les economies d'escala com un element primordial de la concentració, estem fent una hipòtesi que es pot considerar com una part integrant d'un enfocament més ampli envers l'explicació de la concentració de mercat. El podríem denominar l'enfocament determinista enfront del que seria l'enfocament estocàstic.

D'acord amb el primer, en un mercat hi ha un determinat nivell de concentració d'equilibri en un moment del temps, que vindrà donat per les condicions de demanda i cost i cap al qual el mercat tendeix a ajustar-se contínuament. Si s'admet que els factors tecnològics tenen un paper important en la determinació dels nivells d'eficiència per al funcionament de les plantes i, per tant, en els nivells de concentració d'equilibri, els nivells alts o creixents de concentració poden explicar-se per mitjà dels canvis subjacents, fonamentalment tecnològics, la qual cosa podria justificar els nivells elevats o els increments de la concentració de mercat.

Si imaginem una situació en què l'escala mínima eficient (EME) de planta (el volum mínim de producció en el qual s'han realitzat la totalitat d'economies d'escala) està representada per 0x1, i la demanda a què s'enfronta la indústria és quatre vegades aquesta quantitat, el nombre màxim d'empreses en aquesta indústria és de quatre. Si la demanda disminueix fins a la quantitat 0x1, ens trobem davant d'una situació monopolística.

En el gràfic següent, x1 assenyala l'escala mínima eficient i és el punt en què es treballa a costos mínims.

Relacionat amb el concepte d'economies d'escala, podem parlar d'economies de gamma, (d'abast " scope) que hi són quan el cost de produir conjuntament dos productes determinats és inferior al cost de produir-los separadament (per exemple, les telecomunicacions interurbanes i el transport entre dues ciutats).

Moltes empreses fan diferents productes que a vegades estan relacionats (el tenir ramats de bens o vaques, produir cotxes i camions i tractors, comporta treballar en diferents mercats com el de la carn, el de la pell, el de la llet,...) i a vegades no ho estan. En ambdós casos es probable que l'empresa pugui tenir avantatges de producció o costos pel fet de produir mes d'un producte. El per què pot tenir aquestes avantatges es, o be pel fet d'utilitzar conjuntament factors de producció, programar activitats comercials conjuntes, estalviar costos d'administració, o be per què al produir un producte en genera un altre (subproducte) que l'empresa pot utilitzar o vendre.

Quan s'estudia la producció conjunta es planteja el repartiment de la utilització dels factors productius per produir mes d'un producte (suposem dos per simplificar). Les diferents combinacions de producció d'aquests dos productes que es poden fer amb un nombre determinat de factors es defineix com corba de transformació del producte i es representa de la següent manera:

12

6

10 20

Tenen pendent negativa per què per obtenir una quantitat mes gran de un producte l'empresa ha de renunciar a alguna quantitat del altre. En el gràfic la T2 es troba dues vegades mes lluny que la T1, això ens indica que es donen rendiments constants a escala en el procés de producció d'aquests bens.

Si les corbes fossin rectes voldria dir que la producció conjunta no comportaria ni guanys ni pèrdues es a dir que tan se val produir dos bens a la mateixa empresa que fer-ho en dues diferents. El fet de que les corbes siguin còncaves vol dir que la producció conjunta es normalment més rendible si es fa en una empresa que en dues per separat.

Igual que hem definit les economies d'abast podem definir les deseconomies d'abast que es donen quan la producció conjunta feta en una empresa es menys rendible que feta en dues (això pot passar en els casos en que els productes presentin algun tipus de conflicte (incompatibilitat) en la seva producció.

No podem dir que hi ha relació directa entre les economies d'escala i les d'abast, es mes podria passar que una empresa que fes dos productes obtingués economies d'abast i en canvi el seu procés de producció presentés deseconomies d'escala. Un exemple seria que la producció de violins i violoncels fos mes barata fer-la conjuntament que per separat, aleshores ens podríem trobar que el procés de producció necessiti que el factor treball sigui molt qualificat i sigui millor realitzar-lo a petita escala.

També podria passar el contrari, es a dir, que una empresa que fa diversos productes realitzi economies d'escala en cadascun i no obtingui economies d'abast. Un exemple seria el d'un conglomerat que produeix eficientment a gran escala però al tenir diferents direccions i administracions no fa economies d'abast.

Es possible mesurar el grau o nivell d'economies d'abast que s'assoleix utilitzant els costos.

EA = [c(x1)+c(x2)-c(x1,x2)] / c(x1,x2)

El grau d'economies d'abast es el percentatge d'estalvi de costos quan dos o mes productes es fan conjuntament i no de manera independent. Quan hi ha economies d'abast el cost conjunt es menor que la suma dels costos individuals i per tant EA > 0. Si hi ha deseconomies d'abast EA < 0

L'escala mínima eficient (EME)

Els factors econòmics de la demanda i els costos tenen una interacció evident quan es determina l'estructura de mercat per cada indústria. Són les influències de llarg termini les que provoquen les diferents estructures de mercat, ja que és impensable que una determinada estructura canviï d'un dia a l'altre. A llarg termini totes les empreses, incloses les potencials entrants, tenen les mateixes corbes de costos.

Des de l'òptica del llarg termini el gràfic següent ens mostra la relació entre la demanda, els costos i l'EME.

En el gràfic 3 tenim representada la demanda d'una indústria. Si suposem una situació de llarg termini en què, en primer lloc, totes les empreses, establertes i potencials entrants, tinguessin una corba de costos mitjans CMe1, en considerar la lliure entrada i sortida d'empreses al preu p1, cada empresa produiria x1, la producció total de la indústria seria X1 i a la indústria hi hauria X1/x1 = n1 empreses, que seria un nombre prou elevat si x1 es trobés prou allunyat de la demanda. És el cas d'una indústria perfectament competitiva.

Si els costos fossin CMe3, hi hauria economies d'escala grans en relació amb la mida de la indústria. A diferència d'abans, el punt mínim de la corba de costos és a prop de la demanda (la producció és gran respecte a D). Si hi haguessin dues empreses que produïssin x2 cadascuna. La producció total seria X2 (el doble de la d'una empresa) i el preu seria p2 (preu que buida el mercat). Ambdues empreses cobreixen costos amb prou feines. Però si una d'aquestes augmentés una mica la seva producció els costos baixarien i el preu aniria a la baixa.

Els manuals de microeconomia ens presenten les corbes de costos mitjans de moltes indústries amb la coneguda forma de U. Es basen en el «repartiment» dels costos fixos entre un volum de producció creixent (pendent negatiu) fins al punt que arriba al límit de capacitat productiva, llavors la corba de costos mitjans comença a créixer (pendent positiu).

A llarg termini, en moltes indústries la corba té forma de L. Això vol dir que els costos mitjans decreixen fins a un punt més enllà del qual resten constants i iguals als costos marginals.

L'explicació de la forma de L que presenten els costos mitjans és complexa i són diverses les consideracions que poden fer-se per justificar per què aquests costos mitjans d'un volum de producció 0x2 són inferiors als d'un 0x3 menor (que equival a incentivar la dimensió més gran de l'empresa). Algunes d'aquestes consideracions són les següents:

a) La divisió del treball, que fa possible, per a volums de producció elevats, millorar la productivitat de K i L en especialitzar-los segons les seves tasques.

b) La indivisibilitat del capital, ja que si l'empresa ha d'utilitzar i combinar peces diferents, ha de triar un volum mínim de producció d'acord amb el mínim comú múltiple de la producció màxima de les diverses peces de l'equip. No obstant això, si l'empresa utilitza subministradors externs, el volum de producció eficient pot ser donat per un output menor.

c) Quan la indústria analitzada utilitza productes de tres dimensions (tancs de líquids, contenidors, etc.), els costos unitaris cauen quan la mida augmenta, ja que els costos de construcció depenen de l'àrea de la superfície de l'aparell, mentre que l'output que es processa varia amb la capacitat. En aquest sentit, els tècnics acostumen a aplicar una norma pràctica que és la regla del 0,6; això significa que l'elasticitat del cost respecte de l'output és 0,6 aproximadament.

d) Les economies d'estocs (reserves) que poden fer les empreses grans i que no poden fer les petites. Una empresa petita, que utilitza peces d'equip concretes per al seu procés de producció, ha de preveure la contingència de tenir recanvis per a cadascuna en cas que se li espatlli la que utilitza (normalment necessitarà el doble de les que utilitza). L'empresa gran disposa, en canvi, de més combinacions i no necessita el doble de peces en reserva.

e) Les economies dinàmiques, també anomenades economies d'experiència, per les quals els costos mitjans decreixen amb el volum total acumulat de producció. Fem referència als processos d'aprenentatge, que podrien ser presentats a través d'una funció del tipus:

h =  · x

on h és el nombre d'hores necessàries per produir la unitat xi,  el nombre d'hores necessàries per produir la primera unitat, x el nombre total d'unitats produïdes i  l'elasticitat de h respecte de x (0>> -1). [dh/dx = (h/x) < 0]. Un increment de la producció total (x) condueix a un decreixement de h per produir una unitat extra.

f) El desenvolupament tecnològic. Aquest és un argument utilitzat amb freqüència per explicar l'existència de grans empreses. Segons aquest argument, la tecnologia està vinculada a escales grans, i això redueix la possibilitat que en un mercat es mantinguin moltes empreses petites (ens presenta la tecnologia com un enemic del sistema competitiu).

Tot i que la idea sigui certa per a determinades indústries, no es pot generalitzar, ja que hi ha moltes indústries en què el desenvolupament tecnològic ha vingut de la mà de petites empreses.

g) Les economies d'escala podrien no assolir-se a nivell de planta, però hi serien a nivell d'empresa o grup. Podem pensar en qüestions com ara la investigació i el desenvolupament, la direcció, la informatització, etc. Una empresa multiplanta, que produeixi béns homogenis, pot aconseguir estalvis significatius en centralitzar els inputs a gran escala. Quan observem estadístiques europees sobre organització industrial, podem veure que moltes de les empreses són, en efecte, grans, però amb establiments de petita escala.

Podem preguntar-nos, d'altra banda, si hi ha deseconomies d'escala a partir d'un cert volum de producció, com ara 0x4 del gràfic 1 anterior. La resposta ens conduiria a considerar els problemes creixents d'informació i de coordinació, com també els derivats del control pressupostari de les grans empreses. En aquestes empreses, el risc de la burocràcia és important, de manera que els avantatges tecnològics d'escala són superats per la ineficàcia administrativa i d'organització.

Les empreses poden estendre la seva escala d'operacions al llarg del tram horitzontal de la seva corba de costos mitjans (tram 0x1 - 0x4). Fins i tot si el tram horitzontal no és molt gran, una empresa o un grup pot, encara, augmentar les seves dimensions i mantenir tots els avantatges, tot incrementant el nombre d'empreses i plantes a unes dimensions entre 0x1 i 0x4.

Aprenentatge

Una altra estratègia empresarial que afectaria el procés de concentració i que és important és l'aprenentatge per l'experiència.

En realitat, és a partir de l'observació de com es desenvolupen molts processos industrials que ens adonem que sense que hi hagi cap canvi en la tecnologia productiva els costos disminueixen amb el pas del temps. Un exemple és el d'una acereria que, sense aplicar durant més d'una dècada cap canvi en els seus mètodes de producció i sense haver dut a terme noves inversions, va veure com a resultat que el producte obtingut per treballador havia augmentat un 2% anualment. Aquest mateix fenomen ha estat observat en indústries com ara les de construcció, drassanes, electrodomèstics i aeronàutica.

Sembla lògic que els treballadors aprenguin de la seva experiència en el lloc de treball. Es pot dir que quan les feines són repetitives, els treballadors es tornen més eficients, aprenen maneres millors de fer la seva feina. En aquest sentit, es pot dir que la taxa d'aprenentatge és més elevada en els processos no automatitzats.

El gràfic 4 representa una corba d'aprenentatge que mostra la disminució del cost marginal de producció a mesura que augmenta la producció per l'experiència acumulada. En les abscisses, es representa la quantitat de producció acumulada fins aleshores:

Gràfic 4

Sembla evident que la primera empresa que entra a la indústria té un avantatge clar, ja que els seus costos són inferiors als de les seves competidores potencials perquè té experiència acumulada. Sembla lògic argumentar que, com en el cas de les patents, les empreses poden trobar-se submergides en una cursa per ser les primeres a entrar-hi (exemple: xips per a ordinadors).

La consideració de l'aprenentatge per l'experiència complica la presa de decisions de l'empresari en el sentit que ja no es tracta de trobar simplement el nivell de producció òptim, seguint la regla: IMa = CMa, sinó que és necessari considerar que el cost marginal és més baix a mesura que s'adquireix experiència.

En augmentar la producció en una unitat, l'empresa obté un benefici marginal igual al preu que cobra per aquesta unitat més el valor actual de l'augment dels beneficis, perquè té una unitat més d'experiència en cada moment futur. Podem dir que l'empresa maximitza els seus beneficis i produeix aquella quantitat que iguala el cost marginal amb el benefici marginal a causa de l'augment de la producció, és a dir:

p + E = CMa = Ma ,

on E és el valor actual de l'experiència.

Aquest fet ens indica que les empreses produeixen més enllà del punt en què s'igualen el CMa actual i l'IMa, ja que es dóna el fet que produir més avui redueix els costos de producció futurs. Aquesta quantitat addicional de producció dependrà de la inclinació de la corba d'aprenentatge (vegeu gràfic 5).

Els costos de producció disminueixen amb el temps i són funció de la producció total anterior, la funció de costos és intertemporal, i l'empresari haurà de maximitzar el valor actual dels beneficis.

Un cas senzill seria el d'una empresa que només presentés aprenentatge per experiència en el primer any de produir, per la qual cosa podem suposar que les corbes de cost resten invariables a partir del segon any.

Si utilitzem els subíndexs 1 i 2 per indicar que en el primer any s'està produint una quantitat determinada de manera òptima, o una quantitat addicional (1.000 i 1.001, per exemple), si observem l'aprenentatge, podem obtenir els beneficis corresponents a ambdues produccions de la manera habitual:

1 = p · x1 - CMe1 · x1

2 = p · x2 - CMe2 · x2 ,

i, per tant, tindrem:

 = 2 - 1

Aquest increment de beneficis s'obtindrà indefinidament i ens permet trobar, en valor actualitzat, el que representa l'increment d'experiència E.

E = (/(1 + r)) + (/(1 + r)2) + … + (/(1 + r)n) = /r ! [1n (/(1 + r)t] ,

on r és la taxa de descompte apropiada.

Aprenentatge i economies d'escala

Si un procés de producció es nou el que el cost fos alt a nivells baixos de producció i baix a nivells de producció mes alts voldria dir que hi ha efecte d'aprenentatge i no economies d'escala. Amb aprenentatge el cost de producció d'un procés madur es relativament baix independentment de l'escala de producció. Si una empresa que fabrica mobles en lots (taules, armaris ...) obté economies d'escala, haurà de produir mobles en grans lots per tenir costos mes baixos degut a la mida del lot. Si hi ha aprenentatge, pot reduir el cost fent molts lots sense tenir en compte la mida de cadascun. Veiem la representació gràfica del que hem dit.

El cost mig de producció pot baixar amb el temps quan hi ha rendiments creixents a escala degut al augment de la producció (vendes) com es veu en el pas de A a B a CMe1 o també pot baixar per que hi ha aprenentatge com es veu en el pas de A a C (situat a CMe2)

Canvi tecnològic

Tal com dèiem abans, la tecnologia sembla està vinculada a escales grans. Tot seguit aprofundirem una mica més en aquest aspecte. La tecnologia és reflecteix en la funció de producció que relaciona les quantitats de factors amb les de producte. Quan s'experimenta un canvi o progrés tecnològic, augmenta la quantitat de producte que pot generar un conjunt de factors donat. Com que l'empresa obté més producte a partir de la mateixa quantitat de factors, els costos de producció disminueixen.

Normalment, el canvi tecnològic es manifesta a través dels PMa dels diferents factors. Si l'empresa opera en mercats de factors i productes competitius, maximitza el benefici quan el preu (cost) del factor, pi, és igual al valor de la seva productivitat marginal (VPMai). És a dir:

Pi = VPMai = P·PMai

sent P el preu del producte i PMai el producte marginal (físic) del factor i.

Una empresa en un entorn competitiu segueix la regla: P = CMa per maximitzar els beneficis, per tant:

P = CMa = Pi / PMai

Així doncs, podem veure com l'augment dels productes marginals fa que disminueixi el cost.

Canvi tecnològic induït

S'ha comprovat empíricament que la taxa d'innovació està relacionada amb els incentius econòmics. Per aquest motiu podem considerar el nivell tecnològic com una variable de decisió empresarial que pot ser interpretada des del punt de vista econòmic. Si prenem com a exemple la indústria farmacèutica USA, podem comprovar que la introducció de nous productes a causa de les regulacions de l'FDA (Food and Drug Administration) representa moltes dificultats per a l'empresa i ha fet que els descobriments de les empreses del sector siguin menys importants ara que abans.

Una empresa pot invertir en recursos per augmentar el producte marginal dels seus factors, pot desenvolupar màquines més eficients, descobrir nous processos de producció, etc. Aquesta manera d'operar provoca un canvi tecnològic induït que no és gratuït. L'empresa ha de trobar el nivell de despeses adient que, alhora que incrementa el producte marginal, maximitzi el benefici. És a dir, cada empresa tindrà un nivell de tecnologia que maximitzi el seu benefici.

La pregunta que ens podem fer és si l'empresa gran té més incentius que la petita per invertir en innovació.

Com a resposta, suposem que una innovació faci que el PMaL o el PMaK augmenti en cinc unitats. Les empreses amb més capacitat de producció utilitzaran més factors que les altres i, per tant, l'augment de cinc unitats afectarà una quantitat més gran de factor que no pas les petites. Si suposem una funció de producció amb rendiments constants a escala tindríem:

X = f( L, K ) ! f( L, K ) =  X

En aquest cas es pot demostrar que es compleix:

X = L·PMaL + K·PMaK

Evidentment, si apliquem el raonament anterior, l'empresa que es plantegi la possibilitat de produir despeses en innovació a través de les quals obtingui cinc unitats de més en la productivitat marginal d'un dels factors, prendrà diferents decisions segons si és gran o petita (p. e. una de gran pot estar utilitzant 400 unitats de K i una de petita 80. Si apliquem el guany en productivitat de cinc unitats a les dues, obtenim uns increments de producció de 2.000 i de 400 respectivament).

Així doncs, el fet que empíricament es consideri que les empreses grans inverteixen més que les petites en I&D, no cal que es justifiqui mitjançant la conseqüència de tenir un cert poder de mercat o de tenir accés a crèdits preferents com empreses grans que són; més aviat sembla que això últim passa perquè les grans obtenen d'una despesa donada més guanys que les petites.

És important tenir en compte que aquesta anàlisi es modificaria si consideréssim la possibilitat que un augment en les despeses d'I&D d'una empresa, acabés millorant la tecnologia de totes les que estan a la seva indústria (p.ex., que un nou procés de producció fos copiat pels competidors). Si fos així, l'empresa innovadora no podria recollir tots els beneficis de la seva innovació i, sabent això, no tindria cap incentiu per innovar.

Patents

La manca d'incentius a què fèiem referència en l'apartat anterior justifica que els governs donin uns drets de propietat exclusius per les innovacions fetes per una empresa. Una patent concedeix al seu propietari drets exclusius per explotar-la durant un nombre determinat d'anys, que pot variar segons el país (20 anys Espanya, 17 anys USA).

Per veure el funcionament d'aquest tipus de situació, considerem una empresa que ha patentat una invenció que redueix costos i que pot ser utilitzada en una indústria competitiva. Suposem, per simplificar, que aquesta indústria té una corba d'oferta perfectament elàstica c1 abans de la innovació (c1 = CMa = CMe).

Suposem que l'ús de la patent redueix aquest cost mitjà fins a c2. Si l'empresa innovadora fes servir ella sola el seu invent podria eliminar les competidores del mercat amb l'estratègia d'abaixar el preu de venda per sota de c1. Les competidores, sabent-ho, estan disposades a pagar un preu per a l'ús de la patent (un royalty). El problema és ara la manera com determinar el royalty òptim per part de la innovadora.

Una manera de fer-ho és buscar el màxim benefici que obtindria si fos monopolista. Una vegada calculat, caldria fer que les altres empreses el paguessin (el propietari de la patent vol induir l'empresa competitiva a produir allà on el benefici de la indústria sigui més alt).

Al propietari, li interessa que la indústria vengui x1 al preu p1 (IMa = CMa). Si fixa un royalty per unitat (p1 - c2), la indústria competitiva tindrà un cost marginal igual que c2+(p1 - c2) = p1 i produirà la quantitat òptima des del punt de vista del propietari de la patent. La quantitat total cobrada pel royalty donarà l'àrea p1abc2 que és igual a (p1-p2)·x1.

Si el cost de la innovació és menor que el valor actual dels royalties cobrats per la patent, l'empresa innovadora té un incentiu per investigar.

Efectes externs

La idea bàsica és que, més enllà dels seus costos i beneficis, les empreses poden estar interessades a eliminar les deseconomies externes o a augmentar les economies externes —tot centralitzant les seves decisions—, podrien assolir un altre nivell de producció i de costos que augmentaria els seus beneficis totals. Per exemple, la investigació duta a terme per una empresa química beneficiaria empreses d'altres indústries. Un argument similar es donaria en el cas d'empreses que operessin en dos mercats diferents, però de productes interrelacionats, en què les demandes fossin interdependents davant l'existència de productes complementaris o substitutius.

En resum, és possible generar beneficis extra mitjançant la coordinació de les decisions de preu i output entre diverses empreses, no només monopolitzant, sinó tenint en compte els efectes de les decisions en els beneficis de les unes i de les altres.

A més de les economies d'escala internes, la coordinació de les polítiques de les empreses interdependents per mitjà de les seves funcions de costos (externalitats de producció) o les seves funcions de demanda (productes complementaris o substitutius), incrementaria els beneficis i provocaria concentració.

Exemple:

Dues empreses tenen funcions de costos que mostren l'existència d'externalitats en la producció. Són:

C1 = 5x1 + 0,1x12 - 0,1x22

C2 = 7x2 + 0,2x22 + 0,025x12 .

El preu establert és p = 15.

La primera empresa causa deseconomies externes a la segona, ja que és "C2/"x1 > 0. La segona causa economies externes a la primera, ja que és "C1/"x2 < 0.

a) Si ambdues actuen independentment, intentaran maximitzar els beneficis de manera individual. Serà:

1 = 15x1 - 5x1 - 0,1x12 + 0,1x22

2 = 15x2 - 7x2 - 0,2x22 - 0,025x12 .

La condició de màxim: "1/"x1 = 0 i "2/"x2 = 0

"1/"x1 = 15 - 5 - 0,2 x1

"2/"x2 = 15 - 7 - 0,4 x2 ,

d'on:

x1 = 50 ; x2 = 20 ; 1 = 290 ; 2 = 17,5 i T = 1 + 2 = 307,5.

b) Si coordinen les seves decisions, maximitzaran el benefici conjunt:

 = 15(x1 + x2) - 5x1 - 7x2 - 0,125x12 - 0,1x22

"/"x1 = 0 ! x1 = 40

"/"x2 = 0 ! x2 = 40

 = 360 > T anterior.

Veiem que hi ha més beneficis si treballen coordinades. La causant d'efectes negatius externs (la primera) té un nivell de producció menor i l'altra l'ha augmentat.

Mentre siguin "C1/"x2 " 0 ; "C2/"x1 " 0, hi ha un cert preu que una empresa està disposada a pagar per adquirir l'altra. La fusió esdevindrà un avantatge amb vista a internalitzar els efectes externs, sense que es requereixin subsidis públics ni impostos.

El cicle de vida del producte

Els productes travessen diferents etapes des de la seva aparició fins que deixen de produir-se. Les etapes que s'observen, especialment en productes amb un origen tècnic o natural, i que es realitzen mitjançant l'aplicació de mètodes moderns, són innovació, expansió, maduresa i declivi. Aquestes etapes, extensament tractades des de la Revolució Industrial, difereixen en extensió, amplitud i impacte econòmic. La idea principal que ens interessa ara és que aquests cicles mostren una relació sistemàtica amb els canvis estructurals:

• Si la indústria és nova i es considera que té un futur prometedor, s'estima que el seu mercat potencial és gran en relació amb les vendes actuals. Per aquest motiu, els empresaris ja instal·lats i els nous que entren a la indústria ampliaran la seva capacitat d'expandir el seu output, i això comportarà una tendència cap a un nivell de concentració menor, tant absoluta com relativa.

• La política d'expansió beneficia les empreses de manera diferent en funció de les diferents habilitats dels empresaris, i, com a conseqüència de l'expansió, la concentració relativa tendirà a incrementar-se.

• Més endavant, ja sigui perquè apareguin nous productes similars a preus com els actuals, o bé perquè les reduccions de preu ampliïn el mercat, la demanda evolucionarà corbant-se d'una manera més o menys ràpida, com s'observa en el gràfic 10.

• És possible que l'evolució de la demanda estigui vinculada a l'aparició de productes substitutius que satisfacin més els consumidors, o que aquests es decantin per productes completament diferents. D'aquesta manera es va saturant el mercat.

Els empresaris que, basant-se en la fase d'expansió, havien augmentat la seva capacitat, es troben amb un excés de capacitat que proven d'evitar amb la reducció de preus. La guerra de preus infringeix pèrdues a les empreses menys eficients, i les condueix a l'absorció o al tancament. Les que resisteixin intentaran acords de càrtel per reduir o evitar el descens dels preus, es fusionaran o coordinaran el seu comportament. En aquesta fase hi ha tendència a la integració vertical. D'una banda, perquè en expansionar-se la indústria, calen més recursos i això comporta una evolució a l'alça sobre el preu dels inputs, i, de l'altra, perquè el fet que la reducció del nombre d'empreses provocat per la pressió a la baixa dels preus redueix les possibilitats de venda dels proveïdors, que poden reaccionar a força d'acords verticals amb les empreses. També podem considerar que amb el creixement industrial tendeix a incrementar-se la concentració horitzontal.

La indústria pot continuar amb un decreixement lent durant la resta de la fase de maduresa (L en el gràfic) o entrar en un declivi clar (D en el gràfic). La margarina seria un exemple del primer cas, i els forns de carbó un del segon. En alguns casos pot passar que la indústria iniciï un nou cicle de vida del producte havent assolit prèviament la maduresa. Això ha tingut lloc en els derivats industrials del petroli.

En la fase de maduresa és quan es produeix el fet que les empreses financerament fortes es diversifiquen a força d'absorcions.

Altres causes de la concentració: Creixement empresarial

El creixement empresarial està lligat a la idea de mida òptima, entenent-se com a tal el procés, més o menys ràpid, per el que les empreses assoleixen aquesta mida. Però, mentre que la determinació de la mida òptima pot quedar clarament establerta, no passa el mateix amb el procés de creixement. L'adopció per part de les empreses d'un sector d'una estratègia de creixement o un altra, depèn tant de les característiques internes de les mateixes com de les del propi mercat.

Alguns dels aspectes que poden afavorir les fusions i adquisicions i, per tant, la elevació del nivell de concentració dels mercats, son:

• Inversió: En el procés de creixement per inversió existeixen costos afegits als directament imputables al augment de la capacitat, ja que es necessari invertir en la creació o ampliació dels mercats. Aquests costos poden ser considerablement menors si es realitzen mitjançant la compra d'empreses ja existents. Una de las causes que motiven l'expansió de les empreses es la diversificació com resposta al risc derivat de l'especialització productiva. Però aquesta diversificació comporta uns elevats riscos per l'empresa com a conseqüència de la incertesa que te sobre aquestes noves àrees de negoci. Aquesta incertesa pot veure's notablement reduïda si la diversificació es realitza mitjançant l'adquisició d'empreses, especialment quan es de caràcter espacial i l'empresa adquirida es una operadora amb amplia experiència en el mercat.

• Adquisició: Permet reduir la restricció que, per el creixement, pot suposar la limitada capacitat gerencial. Aquest punt es bastant controvertit, però sembla haver certa evidència en el sentit de que encara que en el curt termini pot haver certes deseconomies derivades de la fusió, en el llarg termini hi ha un saldo positiu. Tanmateix, pot resultar més fàcil obtenir fons per adquisicions que per noves inversions, degut al major nivell de transparència en la informació que tenen els mercats de capitals i el menor període de gestació que l'operació comporta. Per últim, el creixement mitjançant l'adquisició d'empreses pot permetre a l'empresa adquirent augmentar el seu poder de mercat al restringir la competència.

L'adquisició pot aparèixer per les empreses com una forma més atractiva de creixement que la inversió, per el que pot sorgir un conflicte entre ambdues i arribar a produir-se un procés d'expulsió de la inversió que tendiria a elevar el nivell de concentració dels mercats. Les principals consideracions sobre la influència de les adquisicions en les inversions, procedeixen de les teories del creixement empresarial desenvolupades a partir dels treballs pioners de Downie (1958), Penrose (1959) i Marris (1964), que consideren que las adquisicions poden produir un efecte expulsió sobre la inversió per tres causes fonamentals, les limitacions en la capacitat gerencial, les restriccions financeres i els canvis en la estructura sectorial.

Entre els aspectes que poden limitar els efectes negatius de l'adquisició d'empreses sobre la inversió poden senyalar-se el fet de que els processos inversors estan fortament afectats per el nivell d'incertesa. Desprès de l'adquisició, el nivell de risc pot disminuir considerablement, ja sigui pel major coneixement del mercat, la limitació de la competència o por qualsevol altre causa, i com a conseqüència les inversions poden augmentar. Per altre banda, si el procés d'adquisició es realitza entre empreses de petita dimensió pot afavorir-se el procés de inversió al obtenir-se determinades economies d'escala.

Existeixen altres aspectes complementaris que incideixen sobre el creixement empresarial i, per tant, en la concentració dels mercats i que poden ser agrupats al voltant dels següents punts: a) l'adequació per part de les empreses als canvis en la estructura del mercat, b) el desig d'aprofitar els recursos ociosos dins del si de l'empresa, c) l'intent de disminuir els riscos derivats de l'especialització productiva. L'entrada en noves zones geogràfiques o en noves àrees de negoci pot ser una bona forma de reduir els riscos inherents a l'especialització productiva.

2.3 La mesura de la concentració: índexs més rellevants

La concentració de mercat fa referència al grau en què la producció està «concentrada en mans d'un nombre reduït de grans empreses» en un mercat o una indústria determinats. Per aquest motiu, en mesurar la concentració de mercat estem interessats en mercats o indústries individuals, i en el nombre i la mida relatius de les empreses de cada indústria. Es diu que un mercat està tant o més concentrat com menor és el nombre d'empreses o com més desigual és la distribució de les quotes de mercat, considerant altres factors constants.

• En primer lloc, hauríem de diferenciar entre concentració de mercat i concentració agregada. Aquesta última es refereix al grau en què un petit nombre de grans empreses controlen la producció en l'economia de conjunt, o almenys en amplis sectors, com poden ser el sector financer o el sector manufacturer.

• En segon lloc, caldria diferenciar entre mesures de concentració absoluta i mesures de desigualtat. Les primeres fan referència a dues dimensions de la concentració de mercat: el nombre d'empreses i les quotes de mercat relatives. Les segones fan referència a la dispersió de les quotes de mercat.

• En tercer lloc, hauríem de diferenciar entre la concentració del comprador i la del venedor.

Per poder examinar la hipòtesi que la concentració té un efecte significatiu en el comportament de les empreses i, per tant, en el rendiment del mercat, cal ser capaç de mesurar el nivell de concentració i ordenar els diferents mercats segons aquesta hipòtesi. Això inclou recopilar dades de la distribució de la mida de les empreses en un índex de concentració.

Disposem de moltes mesures estadístiques de concentració diferents que emfatitzen X aspectes diversos de la distribució de la mida i poden donar ordenaments diferents. Per tant, l'elecció de la mesura de concentració pot afectar les dades empíriques, i per això es converteix en una qüestió important.

Totes les mesures de concentració ofereixen algun tipus de combinació o ponderació de les participacions de mercat de les empreses de la indústria. Abans de fixar-nos en les mesures més usades, hem de considerar dos problemes previs.

El primer problema és el que fa referència a la definició de mercat, respecte al producte i a les fronteres geogràfiques. En principi, un mercat conté empreses que produeixen mercaderies o serveis, que són vistos com substitutius propers pels compradors i venedors; per exemple, productes per als quals les elasticitats creuades són significatives. Aquest concepte és difícil de dur a la pràctica: les elasticitats creuades no són fàcils de calcular, com tampoc no és fàcil decidir on col·locar la línia divisòria entre les elasticitats creuades «significatives» i les «no significatives».

A més, les dades del Cens de producció estan classificades per indústries i, generalment, les plantes en una indústria tenen característiques comunes en el costat de l'oferta més que en el de la demanda; és a dir, utilitzen matèries primeres o tecnologies similars, però no produeixen necessàriament productes competitius, per la qual cosa un cens de la indústria pot no aproximar-se a la realitat econòmica del mercat.

Les dades del cens es recullen en una base nacional, és a dir, el mercat es defineix com a nacional. Per a molts productes això és molt poc apropiat. Si els mercats regionals són importants com en el cas del ciment, el mercat real és molt més petit, però per a un producte com ara els cotxes, en què hi ha un comerç internacional important, l'ús de vendes nacionals subestimarà seriosament les dimensions reals del mercat.

El segon problema és l'elecció de la variable mida: ¿haurien de ser les quotes de mercat, combinades amb un índex per a qualsevol mesura de concentració, quotes de vendes, ocupació, actius o valor afegit?

Aquest és, en la pràctica, un problema seriós si les diverses mesures donen diferents ordenaments d'indústries segons la concentració. Per exemple, si en el mateix mercat les empreses grans són més intensives en capital que les petites, llavors la concentració segons els actius superarà la concentració segons les vendes, o la d'ocupació.

El valor afegit ofereix la mesura teòrica més apropiada de les activitats d'una empresa, però les mesures de concentració que utilitzen valor afegit quedaran afectades pel grau d'integració vertical. Si les empreses grans estan més integrades que les petites, llavors la concentració pel valor afegit superarà la concentració per les vendes. En la pràctica, les vendes i l'ocupació són les variables que, amb més probabilitat, estan disponibles per ser utilitzades en la mesura de la concentració: els punts abans assenyalats mostren que a l'hora d'interpretar els resultats d'aquesta mesura cal tenir molta cura.

La diversificació condueix a un problema final; allà on les empreses pertanyin a més d'una indústria, pot no ser possible dividir els actius o l'ocupació entre els mercats diferents, llevat que es faci d'una manera arbitrària.

Característiques generals d' un índex de concentració

Els índex de concentració d'empreses han de recollir dos aspectes rellevants; per una banda, el nombre d'empreses que participen en el mercat, N, per altre, el grau de desigualtat entre elles, I.

Per convenció, els índexs de concentració han de ser creixents respecte a la desigualtat i decreixents respecte al nombre d'empreses. Per facilitar les comparacions existeixen dos criteris generals: els índexs de concentració han d'estar acotats entre zero i un, corresponent amb les situacions de mínima i màxima concentració respectivament, i han de ser independents de la mida del mercat per el que no han d'estar referits al nivell de producció de les empreses si no a la seva quota de mercat.

Atkinson va proposar en un treball publicat al 1970 diferents índexs de concentració. Es tractava, d'unes mesures que es centraven en la descripció de la desigualtat de la distribució de quotes, deixant a banda l'efecte del número d'empreses. Aquest tipus de mesures, a pesar de considerar una única vessant del problema, son molt utilitzades.

• La varianza es la mesura de les diferencies al quadrat entre la quota de cadascuna de las empreses del mercat i la quota mitja. Per construir-se pondera molt les quotes de mercat extremes, tant grans com petites, el que està en desacord amb la idea de concentració empresarial ja que la influència sobre la concentració d'una empresa petita es menor que la de una gran empresa.

• El coeficient de variació es una mesura de dispersió independent de les unitats de mesura utilitzades i no es veu afectada per la desigualtat en el mida de las empreses.

• La desviació mitja relativa es la mesura de la diferencia en valor absolut entre la quota de cadascuna de les empreses del mercat i la quota mitja. Pondera menys les quotes extremes que la varianza pel que en principio podria resultar preferible a aquesta.

La corba de Lorenz i l'índex de Gini son altres mesures, àmpliament utilitzades, de la distribució acumulada de quotes de mercat respecte al percentatge acumulat d'empreses, però no tenen en compta el número d'empreses al operar amb percentatges de la població i presenten inconvenients per la mesura de la concentració industrial.

L'índex de concentració de Rosenbluth, similar al índex de Gini, es defineix com el doble de l'àrea que es troba per sobre de la corba de concentració i es troba acotada entre zero i N, que es corresponen amb les situacions de màxima i mínima concentració respectivament. Aquest índex de concentració augmenta amb el grau de desigualtat i disminueix amb el nombre d'empreses.

A continuació, considerem alguna de les mesures de concentració més àmpliament utilitzades i mostrem com es calculen, mitjançant l'exemple següent:

Suposem que tenim dues indústries A i B, amb les quotes de mercat que apareixen a la taula següent. Aquesta informació també es pot presentar en forma de gràfic, dibuixant les corbes de concentració. La indústria A està formada per menys empreses, però l'empresa principal de la indústria B té una porció de mercat més gran que l'empresa més important de la A. Quin mercat està més concentrat?

Indústria A Indústria B

Empresa núm.	Quota de mercat Si(%)	Quota de mercat acumulada Si	Quota de mercat Si(%)	Quota de mercat acumulada Si
1	35	35	40	40
2	25	60	22	62
3	20	80	18	80
4	12	92	10	90
5	8	100	6	96
6	-	-	4	100

La ratio de concentració

La ratio de concentració és la mesura de concentració utilitzada més comunament. Dóna la suma de les quotes de les r empreses més grans. Per exemple:

C = "1r Si

on Si és la quota de mercat de la iª empresa més gran, i la ratio representa la suma de les quotes de les r empreses més grans que considerem.

La ratio de concentració subministra informació extremadament limitada sobre la distribució de les dimensions de l'empresa; la seva popularitat resulta del fet que està disponible en fonts oficials com ara el Cens de producció. Comporta el desavantatge que la font de dades dicta l'elecció de r (el nombre d'empreses incloses en el grup) la quota de mercat del qual és acumulada.

En el cas de les indústries mostrades anteriorment, per a r > 3, la ratio de concentració mostra que la indústria A està més concentrada que la indústria B; per a r = 3, estan concentrades en la mateixa mesura; i per a r < 3, A està menys concentrada que B.

Aquest exemple mostra que la ratio depèn d'on s'interceptin les corbes de concentració. La classificació d'indústries segons la ratio de concentració depèn de r; per tant, es necessita informació per a una sèrie de valors de r .

La ratio de concentració no ofereix informació sobre el nombre o les dimensions de les empreses de fora del grup r, com tampoc sobre les dimensions relatives de les empreses del grup r (a totes se'ls dóna un pes d'1 en calcular l'índex). Per tant, la major crítica d'aquesta mesura de concentració àmpliament utilitzada és que falla en no considerar informació sobre la distribució de les dimensions de les empreses.

L'índex Hirschman - Herfindahl

L'índex Hirschman - Herfindahl, té en compte totes les empreses d'una indústria. Es defineix com:

H = 1n Si2 ,

on Si és la quota de la iª empresa, i n és el nombre total d'empreses de la indústria. El càlcul d'aquest índex per a les indústries anteriors donaria els nombres inclosos en la taula següent. Aquest càlcul mostra que la indústria B està més concentrada; tot i que els dos mercats tenen la mateixa ratio de concentració de tres empreses (80%), el fet que l'empresa més gran a B tingui una quota de mercat més alta que l'empresa més gran a A, fa que l'índex de Herfindahl de B sigui més alt. En general, és obvi que el fet d'elevar al quadrat les quotes de mercat significa que les empreses més petites contribueixen menys que proporcionalment a l'índex; a la indústria A, per exemple, l'empresa més petita és una quarta part de l'empresa més gran, però només contribueix en una dinovena part a l'índex.

Indústria A Indústria B

Empresa núm.	Quota de mercat (%) Si	Quota de mercat al quadrat (%) Si2	Quota de mercat (%)	Quota de mercat al quadrat (%)
1	35	0,1225	40	0,16
2	25	0,0625	22	0,0484
3	20	0,04	18	0,0324
4	12	0,0144	10	0,01
5	8	0,0064	6	0,0036
6	-	-	4	0,0016
Total	100	0,2458	100	0,256

Quan la indústria és un monopoli, el valor màxim de l'índex Herfindahl és 1. El seu valor mínim, s'aconsegueix quan totes les empreses de la indústria presenten les mateixes dimensions, depèn del nombre d'empreses de la indústria, i equival a 1/n.

Com que el valor mínim de H és 1/n, es pot interpretar que n = 1/H és el nombre d'empreses de la mateixa mida que donaria un grau de concentració com l'obtingut. Si H = 0,20 significa que el sector està concentrat com una indústria composta per 5 empreses de la mateixa mida.

L'índex H es pot expressar d'una manera lleugerament diferent per mostrar-ne amb més claredat les propietats. Si definim la mida mitjana de l'empresa com:

= (1/n) "i = 1n xi

i la varianza de la mida de l'empresa com:

2 = (1/n) "i = 1n xi2 - 2

podem definir una mesura de desigualtat de les quotes de mercat de les empreses, independent de les unitats de mesura coneguda com el coeficient de variació (de la mida de l'empresa) com:

c =  / ;

d'on tenim:

c2 = (1/n) "i = 1n (xi2 / 2) - 1 .

com que 2 = x2 / n2, obtenim:

H = ( c2 + 1) / n .

Que ens diu que H depèn tant de la desigualtat de quotes de mercat (mesurades per c2) com del nombre d'empreses (n). Tornem a obtenir els valors màxim i mínim de H en observar que en el cas de monopoli c2 = 0 i n = 1 ! H = 1, i en el cas de moltes empreses petites de la mateixa mida, c2 = 0 i n ! " ! H = 1/n.

El coeficient d'entropia

Aquest és un altre índex de concentració que inclou totes les empreses de la indústria: cada quota de mercat de l'empresa es pondera amb el logaritme (natural) del seu recíproc:

E = 1n Si log (1/Si)

El coeficient d'entropia és una mesura inversa de concentració: un valor més baix de E indica una indústria més concentrada. Pot ser interpretat com un problema d'incertesa: com més alt sigui el coeficient, menys segur és que una empresa conservi un client (més incertesa). El coeficient d'entropia mesura el grau de desordre associat a una estructura donada de mercat. Si hi ha un monopoli, la incertesa és mínima i E = 0, perquè Si = 1. Si totes les quotes de mercat són iguals E és màxim, Si = 1/n, i aleshores:

E = 1n(1/n) · log n = log n

En aquest cas l'antilogaritme E per a la indústria considerada, que permetria obtenir un grau de concentració com el calculat, determina la quantitat equivalent d'empreses de la mateixa mida.

El càlcul per a les indústries A i B apareix en la taula següent. La indústria A té un coeficient d'entropia menor que B; no obstant això, el valor absolut del coeficient està afectat pel nombre d'empreses de la indústria. S'ha de tenir en compte que, per a un nombre d'empreses donat n, l'entropia es maximitza quan totes les empreses tenen la mateixa quota de mercat, i E és, llavors, igual al logaritme de n. Un n => E però a una taxa decreixent.

La concentració es pot comparar entre indústries amb diferent nombre d'empreses utilitzant una mesura relativa d'entropia (l'índex relatiu d'entropia), definit per:

Er = E/log n ,

que ha d'estar entre el 0 i l'1. Per a la indústria A, l'índex relatiu d'entropia és (1,49/log 5) = 0,92, mentre que per a la indústria B és donat per (1,54/log 6) = 0,86. Aquesta mesura de concentració, per tant, mostra que la indústria B està més concentrada que la A.

Indústria A Indústria B

Empresa núm.	Quota de mercat (%)	1/Si	log (1/Si)	Si·log (1/Si)	Quota de mercat (%)	1/Si	log (1/Si)	Si·log (1/Si)
1	35	2,857	1,0497	0,3674	40	2,5	0,9163	0,3665
2	25	4	1,3863	0,3466	22	4,5454	1,5141	0,3331
3	20	5	1,6094	0,3219	18	5,5555	1,7148	0,3087
4	12	8,333	2,1202	0,2544	10	10	2,3026	0,2303
5	8	12,5	2,5257	0,2021	6	16,6666	2,8134	0,1688
6	-	-	-	-	4	25	3,2189	0,1287
Total	100	-	-	1,4924		-	-	1,5361

El coeficient d'entropia té una propietat que el diferencia favorablement de les altres mesures. Si la mostra analitzada es pot descompondre (desagregar) en diversos grups (per exemple, empreses de diferents indústries, països o regions), és possible determinar la contribució de cada grup a l'entropia total en descompondre (afectar) l'índex global segons la importància (pes) dels seus elements, en l'entropia que hi ha dins de cada grup i la que hi ha entre aquests.

La ratio de concentració, l'índex Herfindahl, i el coeficient d'entropia són les mesures de concentració trobades més comunament, però de cap manera significa que siguin les úniques disponibles. També és habitual trobar la concentració mesurada per un índex de «desigualtat» (dispersió) de la mida de l'empresa, per exemple, la varianza dels logaritmes.

2.4 Altres dimensions de l'estructura del mercat

En aquesta secció considerem breument les dimensions de l'estructura del mercat, diferents de la concentració. La concentració ha rebut, de bon tros, més atenció que aquestes altres dimensions, principalment perquè és relativament fàcil de mesurar i d'utilitzar en treballs empírics. Aquest fet no s'hauria d'interpretar com que les altres dimensions no són importants; dos mercats amb distribucions d'empreses de la mateixa mida, que difereixen en altres característiques estructurals, s'espera que exhibeixin tipus de comportament i desenvolupament molt diferents.

Barreres d'entrada

Un altre dels aspectes més importants de l'estructura del mercat, que darrerament ha rebut molta atenció per part dels economistes, és la presència i significació de les barreres d'entrada. En aquest cas hauríem d'anotar simplement que els efectes de les altes barreres d'entrada en un mercat poden relacionar-se amb els efectes d'un alt nivell de concentració. En primer lloc, la mateixa causa fonamental, per exemple, el factor tecnològic d'economies d'escala significatives, tant pot conduir a una indústria que estigui altament concentrada com crear altes barreres d'entrada en el mercat.

On hi hagi economies d'escala importants, una empresa de petita escala que provi d'entrar en el mercat no hi podrà competir i, per tant, les empreses establertes estan lliures de l'amenaça de nous entrants. Aquest fet mostra que, en segon lloc, és la combinació concentració alta - barreres d'entrada altes la que crea l'oportunitat per a les empreses existents de tenir ple avantatge en poder de mercat per augmentar els preus i obtenir grans beneficis sense induir altres empreses que entrin a la indústria.

On hi ha llibertat d'entrada, les empreses, fins i tot en un mercat oligopolístic molt concentrat, estaran obligades a comportar-se competitivament. Aquesta és la idea que s'amaga darrere la teoria dels mercats contestables. En aquests mercats hi ha llibertat d'entrada i de sortida, i en tot moment hi ha empreses que proven d'entrar en la indústria. Són mercats en els quals es produeix molta despesa irrecuperable.

La referència feta anteriorment, sobre el fet que les diferents dimensions de l'estructura del mercat interactuen les unes amb les altres, té una aplicació àmplia, com es farà evident a partir de les seccions restants d'aquest apartat.

Com ja hem dit, són diversos els factors que determinen l'estructura del mercat: la tecnologia, la informació, el comportament estratègic i els factors legals (i polítics). Aquests últims es presenten habitualment com a barreres d'entrada legals. Com es poden definir les barreres d'entrada? No hi ha una única definició de barreres d'entrada amb la qual tothom estigui d'acord; per un costat, poden definir-se com els costos en què han d'incórrer les empreses entrants potencials si volen entrar, i que no tenen les que ja estan instal·lades (Stigler); però també poden definir-se com la capacitat que tenen les empreses ja instal·lades per fixar preus per damunt del cost mitjà mínim sense atreure l'entrada d'altres (Bain).

Cal tenir en compte els conceptes de barreres de sortida i barreres a la mobilitat. Les primeres fan referència als costos en què ha d'incórrer, directament o indirectament, una empresa si vol sortir del mercat, i es refereixen tant als costos de tancament de l'explotació (directes), com als d'oportunitat per la impossibilitat de realitzar l'immobilitzat no amortitzat (indirecte). Hi ha una sèrie de factors que són els que dificulten la sortida com ara actius especialitzats, costos fixos de sortida, interrelacions estratègiques, sindicats, restriccions legals.

Les barreres a la mobilitat es refereixen a l'existència d'actius específics per a una activitat, que poden dificultar o fins i tot impedir a les empreses entrar en altres mercats o en segments de mercat. Es pot dir que més que impedir l'entrada el que fan es evitar que les empreses establertes es facin més grans.

Si no hi ha un avantatge absolut en costos, com passa en el monopoli natural, el poder de mercat es necessàriament temporal si no és que les empreses actuïn estratègicament per impedir que entrin nous competidors. Com hem pogut deduir dels comentaris anteriors, la idea que hi ha darrere de la creació de barreres d'entrada és que l'existència de poques empreses pot fer menys forta la competència (no sempre és així) i augmentar els beneficis.

A grans trets diferenciem entre tipus de barreres:

a) Innocents, que tenen, principalment, conseqüències a curt termini i entre les quals s'inclouen: avantatges absoluts en costos, diferenciació de productes, economies d'escala, inversions elevades (costos enfonsats), barreres institucionals, dificultats d'accés als canals de distribució i la localització. Es pot dir que és un obstacle que col·loquen les empreses ja instal·lades de manera no deliberada

b) Estratègiques, que s'aixequen voluntàriament per evitar l'entrada per mantenir durant molt de temps el poder de mercat i que tenen conseqüències a llarg termini. Es pot dir que aquestes barreres sorgeixen de moviments estratègics, que són moviments que tenen influència en les decisions dels altres agents, de manera favorable per a qui els genera, ja que canvien les expectatives dels altres agents sobre el comportament de qui els porta a terme.

En aquest context es parla de dissuasió estratègica a l'entrada en referir-se al comportament de les empreses ja instal·lades que rebaixen la probabilitat d'entrada de les potencials competidores.

Les barreres estratègiques poden representar, segons Bain, els comportaments següents quant a l'entrada:

a) Bloquejar-la. Les establertes competeixen com si no hi hagués amenaça d'entrada. El mercat no és prou atractiu per als entrants potencials, de manera que ni tan sols els atreu el preu de monopoli.

b) Acomodar-la. Les establertes estan d'acord que entrin competidors perquè ho consideren més rendible que crear barreres.

c) Impedir-la. Les establertes fan el possible (com ara abaixar preus) per evitar l'entrada de competidors. Les estratègies que segueixen per assolir aquest objectiu són del tipus preu límit i/o capacitat excedent.

Preu límit

El model fou presentat per Bain, Modigliani i Sylos Labini entre el 1956 i el 1962. La idea bàsica era que les empreses establertes, en determinades circumstàncies, podien mantenir el preu prou baix per descoratjar l'entrada. Cap als anys vuitanta Spence, Dixit, Milgrom i Roberts van aclarir els aspectes més fonamentals del tractament fet pels autors anteriors. Spence i Dixit proposaven tractar el model de Stackelberg com un model d'elecció seqüencial de capacitats en lloc de quantitats (un avantatge d'estar en el mercat és que pots acumular una gran capacitat i per tant pots vendre a un preu baix per limitar o impedir l'entrada. Milgrom i Roberts consideraven que, atesa la asimetria informativa entre els establerts i els entrants, els establerts venen a un preu més baix no perquè tinguin una gran capacitat de producció sinó perquè d'aquesta manera fan una senyal al potencial entrant en el sentit que la demanda o els costos marginals seus són baixos i així adverteixen de les rendibilitats negatives que els esperen si hi entren.

Vegem com es pot explicar la determinació del preu límit. Suposem que:

• Els beneficis de les empreses establertes i el de les entrants potencials es maximitzen a llarg termini.

• Les establertes s'entenen sense dificultats en establir el preu límit.

• Les entrants potencials esperen que les establertes mantinguin la producció quan elles entrin, o sigui que compten amb la demanda residual que deixen les establertes.

• La producció és homogènia.

CMe1 i CMe2 són els costos mitjos de les establertes i les entrants, respectivament. El preu que limita l'entrada és p*. A aquest preu, la demanda «residual» (no satisfeta) la dóna el segment AC o, el que és equivalent, p*x*. La distància entre els CMe mesura l'alçada de la barrera o l'excés del preu en relació amb el cost mitjà que les establertes poden obtenir sense atreure l'entrada.

Si suposem que les barreres són degudes a economies d'escala mostrarem en el gràfic següent la comparació entre el preu límit que impedeix l'entrada i el preu de monopoli.

Tal com hem considerat, la demanda lineal presentada té una forma del tipus: x = a - bp, on a i b són constants positives. Si anomenem x a la escala mínima eficient de producció i considerem que els potencials entrants pensen entrar al nivell d'aquesta escala o la superior, el preu límit augmenta directament amb el grau de economies d'escala com veurem ara.

La producció límit la dóna:

x* = xc - x ,

on xc és el nivell de producció competitiu i x la EME.

Siguin p* i pc els preus corresponents a aquestes produccions; llavors tenim

(p*-pc) / pc = (x /xc) / (bpc / xc) .

L'elasticitat-preu de demanda al preu competitiu és:

 = -(pc/xc) ("x/"p) = -(-b) (pc/xc) = bpc/xc ;

per tant, l'expressió anterior queda així:

(p* - pc) / pc = x / xc .

La primera expressió ens dóna el marge sobre el preu competitiu i veiem que augmenta segons:

a) L'EME, x , augmenta ceteris paribus; és a dir, per entrar s'ha de fer a una escala major per poder obtenir economies d'escala completes.

b) La demanda de mercat al preu competitiu, xc, es redueix, ceteris paribus.

c) L'elasticitat de la demanda al preu competitiu, c, disminueix, ceteris paribus, cosa que implica una corba de demanda amb més pendent.

En resum, el preu límit augmenta amb la ràtio de l'escala mínima òptima respecte a la demanda de mercat i disminueix segons augmenta l'elasticitat de demanda.

L'expressió anterior del marge de preus pot expressar-se també com:

p* = pc [1+ (x /xc)] .

Capacitat excedent

Hi ha altres estratègies que no tenen res a veure amb el preu, però les unes i les altres incideixen en les expectatives dels competidors potencials. Entre aquestes hi ha l'augment de capacitat de les empreses establertes com una amenaça a una forta competència en preus en el futur si entren les competidores potencials.

Les consideracions que podem fer referents a la utilització d'aquesta estratègia són les següents:

a) No hi ha barreres naturals a l'entrada.

b) Una empresa establerta tindrà una capacitat instal·lada de k unitats.

c) La funció de producció utilitza dos factors: capital i un factor variable. Els costos de capital són constants per cada unitat de capital instal·lada (r). Els costos variables estan donats per unitat de producte (c).

d) Quan l'empresa utilitza la totalitat de la capacitat, els costos mitjans de producció són c + r.

e) Quan l'empresa no opera a plena capacitat, els costos fixos es distribueixen entre un nombre menor d'unitats produïdes i, per tant, els costos mitjans són més elevats.

f) Les potencials entrants tenen accés a la mateixa tecnologia que les establertes i, si entren, esperen que les establertes treballin a plena capacitat.

Que pot fer l'establerta per impedir l'entrada?

a) Per una demanda de mercat donada, l'establerta decideix un nivell de capacitat instal·lada k de manera que la demanda residual que els queda als potencials entrants sigui zero o mínima.

b) Un cop determinada la seva capacitat, l'establerta es comporta de manera monopolista.

Aquest augment de capacitat pot evitar l'entrada però té un cost que està representat per la disminució de beneficis degut al cost de la capacitat ociosa.

Integració vertical

La integració vertical es produeix quan una empresa en un mercat particular s'apropia tant d'una etapa anterior del procés de producció (integració cap enrere) com d'una etapa posterior (integració cap endavant).

En aquest cas estem interessats a saber com actua la integració vertical com a aspecte de l'estructura del mercat. El que és important és que la integració pugui conferir poder de mercat sobre una empresa per sobre del nivell que les vendes de l'empresa en el mercat considerat suggeriria. Si la integració s'ha ocasionat per consideracions d'eficiència, llavors l'empresa integrada té un avantatge competitiu per damunt de les empreses no integrades, la qual cosa es reflectirà tant en rebaixes de preus per competir amb els rivals com en l'obtenció d'uns beneficis majors amb els mateixos preus.

Aquest avantatge s'incrementa si l'empresa integrada és més gran que els seus rivals, fins al punt que una mida més gran confereix un avantatge en activitats com ara augments de capital.

La manera més important mitjançant la qual la integració vertical confereix poder de mercat és per mitjà de la seva associació amb les barreres d'entrada. Si una de les empreses existents en un mercat posseeix el subministrament d'un input important, llavors pot complicar-se l'entrada de noves empreses en aquest mercat. L'empresa integrada pot negar-se a subministrar els inputs necessaris al nou entrant, o pot accedir a fer-ho només en termes de desavantatge per a aquella.

En aquest cas, l'única manera com una empresa podria penetrar satisfactòriament en el mercat seria entrant com una empresa integrada, havent adquirit la seva pròpia font d'input. Això significa que els nous entrants necessitaran més capital i, per tant, l'entrada esdevé menys possible.

En definitiva, en la interacció vertical s'ajunta part d'un procés productiu; s'està concentrant i es creen barreres d'entrada.

La diversificació

La diversificació és un aspecte de l'estructura del mercat similar a la integració vertical; una empresa diversificada desenvolupa activitats fora del mercat considerat, i això afectarà el seu comportament i, per tant, la naturalesa de la competència en aquest mercat.

La diversificació té efectes complexos, tot i que no tots operen en la mateixa direcció. En un mateix mercat, una empresa diversificada tendirà a ser major que una no diversificada, i les seves dimensions li poden donar alguns avantatges pel que fa a economies d'escala, tant reals com pecuniàries. També una empresa diversificada pot ser capaç de competir més aferrissadament en un dels seus mercats del que faria una empresa especialitzada, ja que qualsevol pèrdua causada per una retallada de preus pot finançar-se amb els beneficis guanyats en altres mercats.

La diversificació també té un efecte sobre les condicions d'entrada. Saber que una empresa diversificada pot actuar d'aquesta manera, pot descoratjar els nous entrants i, per tant, reduir tant la competència existent com la potencial. D'altra banda, la diversificació és una manera freqüent i reeixida d'entrar en un mercat nou, i la presència d'empreses diversificades en un mercat determinat pot animar altres empreses a fer el mateix.

La diferenciació del producte

El grau de diferenciació del producte present en un mercat és un element de l'estructura del mercat, principalment perquè la diferenciació del producte és una font important de barreres d'entrada. La diferenciació del producte crea una adhesió del consumidor als productes existents i, per tant, fa més difícil l'entrada al mercat de noves empreses.

Això s'aplica si la diferenciació es basa en diferències objectives entre productes competitius, si hi ha una petita diferència innata, i també amb gran quantitat de publicitat, que aconsegueix crear una imatge relacionada amb les diferents marques i ajuda a crear una lleialtat de marca. En un mercat de productes per al consumidor qualsevol nou entrant ha d'estar preparat per dedicar recursos que li permetin construir una imatge de marca del no-res.

Creixement i elasticitat de la demanda

Les condicions de la demanda poden ser vistes com a part de l'estructura d'un mercat, en el sentit que estan molt més enllà del control de les empreses, però no afecten la llibertat d'acció.

Ja hem vist que s'espera que el creixement de la demanda del mercat tingui un efecte (contrari) sobre la concentració. El creixement del mercat també influeix en les condicions d'entrada; l'entrada és molt més atractiva en els mercats en creixement que en aquelles que romanen estables o estan en declivi.

L'elasticitat de la demanda és un determinant important en el criteri de maximització del benefici que determina el preu segons la regla del mark-up; en un mercat on la demanda és inelàstica, les empreses augmentaran més el preu per damunt dels costos que les que operen amb una demanda més elàstica.

L'elasticitat de la demanda és notòriament difícil de mesurar, i això vol dir que aquest aspecte de l'estructura del mercat, teòricament més important, és, sovint, ignorada en els treballs empírics.

La concentració de compradors

Per entendre la naturalesa de la competència en un mercat particular, cal fixar-se en el nombre i les dimensions del grup de clients; és a dir, cal fixar-se tant en la concentració dels compradors com en la concentració dels venedors. Pot esperar-se que un mateix grup d'empreses apliqui preus diferents i obtingui beneficis diferents si ven a molts clients petits o a pocs de grans.

Els compradors grans seran capaços de fer contractes amb els venedors en termes més propicis per a ells del que un petit comprador seria capaç d'assegurar-se. Una part de qualsevol reducció de preu pot reflectir economies d'escala reals si, per exemple, el proveïdor pot lliurar grans quantitats a un mitjà menor, però el comprador també pot ser capaç d'obtenir economies pecuniàries per si mateix, en virtut de la seva posició negociadora.

L'existència simultània de concentració en compradors i venedors és coneguda com a poder compensador («poder antimonopoli»). El resultat de les negociacions entre un comprador i un venedor, on tots dos tenen poder de mercat, és indeterminat, i les forces negociadores relatives depenen de les dues parts (monopoli bilateral).

Aquest fet depèn successivament de factors com ara l'estat de la demanda, l'agressivitat d'ambdues parts en la negociació i el nombre i la mida de les empreses de cada banda. En el cas extrem, un únic comprador (monopsonista) o venedor (monopolista) és la millor posició per dur a terme una negociació dura, ja que no hi ha disponible cap client o proveïdor alternatiu.

3. Concentració Industrial a Espanya 1980-92

L'evolució de la concentració industrial a Espanya mostra un marcat caràcter procíclic augmentant en les fases recesives del cicle i disminuint en las expansives.

Durant les etapes d'estancament econòmic es produeixen un gran nombre de tancaments d'empreses, especialment entre les empreses de menor mida ja que no tenen l'opció de reduir la seva mida com les més grans. Aquesta reducció en el número d'empreses de menor mida tendeix a fer que les diferències de quota siguin en termes relatius mes importants amb el que la concentració creix.

Durant el període de crisis, que va de 1980 a 1985, es va produir una reducció molt significativa en l'ocupació industrial, que es va traduir en un increment considerable de la participació relativa dels establiments de menor dimensió al donar-se un trasvàs d'establiments dels estrats superiors cap els inferiors degut a la reducció de plantilles.

Aquest mateix fenomen, encara que en sentit contrari, s'aprecia en el període de expansió econòmica 1985-1992. El baix nivell d'ajust del modelo suposa certa evidència en el sentit de que encara que, com prediu la teoria, la concentració, les barreres a l'entrada i la dinàmica empresarial constitueixen elements determinants dels marges sectorials, solament son una part relativament petita del conjunt d'aspectes que influeixen sobre ella.

4. Conceptes clau

5. Exercicis

5.1. Amb els valors donats mes avall trobeu els índexs C4 i Herfindahl corresponents a la matriu:

Volum Valor

Mercat

H C4 H C4

Aigua Mineral

Aigua amb Gas

Total

Dades:

Empresa Quota de mercat Quota de mercat

en volum en valor

a) Aigua mineral

a 32,2 19,67

b 8,21 6,16

c 7,53 10,16

d 6,95 13,37

e 6,74 8,34

f 5,18 5,29

g 3,14 5,09

h 2,87 3,85

i 2,5 6,02

j 1,34 1,22

k 0,51 0,49

l 0,46 1,04

ll 0,05 0,11

b) Aigua amb gas

a' 6,97 5,69

b' 3,24 2,60

c' 2,55 1,86

d' 2,22 1,67

e' 2,17 2,94

f' 1,93 1,50

g' 1,46 1,65

h' 1,44 0,80

i' 0,17 0,16

j' 0,12 0,21

k' 0,06 0,10

5.2. Amb els valors següents, calculeu l'interval de valors de l'índex Herfindhal màxim i mínim.

Empresa Quota

A 14,19

B 12,71

C 11,02

D 10,56

E 9,50

F 7,92

G 3,00

H 2,60

I 2,54

J 2,50

K 2,14

L 2,10

M 2,03

Les dades es corresponen a les empreses amb mes d'un 2% de quota.

5.3. Prenen en consideració les capacitats de producció de vidre pla a Europa de la següent taula:

1979		1980
EMPRESA	QUOTA	EMPRESA	QUOTA
PPG	3	Turkey Size	4
SIV	5	Guardian	6
Pilkington	16	Asahi	10
BSN	33	PPG	12
St. Gobain	43	SIVB	4
		Pilkington	27
		St. Gobain	37

¿Quines conclusions es poden treure sobre la concentració en aquest mercat europeu entre 1979 y 1980?

¿Que penseu sobre el pes de les economies d'escala en aquest sector? ¿Estaria justificada una guerra de preus?

6. LECTURES

LECTURA 1

ALIMENTACIÓ I DROGUERIA A CATALUNYA ( sector quotidià )

Aquests rams anomenats `sector quotidià' estan en una posició de saturació a Catalunya, segons dades de la Direcció General de Comerç de la Generalitat avançades el 25/10/02. Aquesta saturació provoca, segons Jaume Anguerri, director general de Comerç, que es fomenti la concentració empresarial i que per tant el comerç tradicional tingui mes dificultats d'expansió i supervivència. De fet l'estudi posa de manifest que entre els anys 1998 i 2000 van tancar a Catalunya 2.647 petits establiments. Un altre dels aspectes que sobresurt de l'estudi es la diversificació de la quota de mercat (superficie en metres quadrats) pel que fa a les empreses dominants del sector (Carrefour ha passat de tenir el 32% al 23,75% una reducció que ha beneficiat la resta d'empreses del ram.

La fusió de les empreses Pryca i Continente, al setembre de 1999, va provocar que Carrefour, també propietària d'altres marques, disposes de més del 32% de la quota de mercat. El 4 de maig del 2000 el Tribunal de Defensa de la Competència va informar al grup que el nivell de concentració provocava problemes de competència i va obligar a l'empresa a desinvertir. Aquests procés, realitzat en aquestos darrers mesos, ha fet que la cadena comercial, per decisió del consell de ministres o be per voluntat pròpia, es vengués o no executés algunes de les inversions previstes.

El desembre del 2001, Carrefour disposava del 23,75% de la quota de mercat, `que es menor en l'actualitat, ja que la resta de grups han crescut', va senyalar Jaume Anguerri.

Actualment, el grau de concentració a Catalunya l'encapçala Carrefour, seguit de Caprabo (14,03%), Condis Supermercats (7,56%), etc. (veure relació adjunta). El grau de concentració de les tres primeres empreses a Catalunya és del 46%, una xifra una mica superior a la d'Espanya (40%).

L'ocupació en el comerç a Catalunya està per sobre de la mitjana de la UE, amb 46 treballadors per cada 1.000 habitants, amb un total de 266.125 persones contractades. La mitjana a la UE es de 33 treballadors per cada 1.000 habitants.

La llei d'equipaments comercials, aprovada al desembre del 2.000, estableix que a cap empresa amb més del 25% de quota de mercat a Catalunya, o el 35% en un àmbit territorial concret, no se li concedirà llicència d'obertura. A Catalunya el pla territorial d'equipaments comercials (PT-SEC) ordena la localització de les implantacions comercials subjectes a llicència comercial i la seva vigència es fins desembre del 2004. Aquest pla no autoritza la implantació de hipermercats a Catalunya. Segons l'estudi, la saturació del mercat (ram de l'alimentació) fa que en determinades comarques no es pugui concedir llicències ni tant sols per establiments mitjans (menys de 1.400 metres quadrats).

Aquesta saturació actual de l'oferta fa que la rendibilitat per metre quadrat es vegi reduïda dels 6.000 als 5.500 euros. Segons Anguerri Catalunya es, després d'Alemanya, la zona d'Europa que té el nivell d'eficàcia de preus més alt en relació a la despesa que fan els consumidors.

A pesar de tot, el pastís del comerç català està liderat en un 45% per botigues petites. Després, el 30% correspon a supermercats de mes de 400 m2 i un 18% als hipermercats. El 7% restant son supermercats petits de menys de 400m2. A Catalunya hi ha registrats més de 110.000 establiments comercials.

GRAU DE CONCENTRACIÓ DEL SECTOR A CATALUNYA

núm.

Empresa Establiments Si (%)

________________________________________________________________________

Grup Carrefour 558 23,75%

Caprabo SA 260 14,03%

Centres Comercials Carrefour SA 12 8,40%

Grup Supeco-Maxor, SL-Supermercats Champion SA 82 8,38%

Condis Supermercats SA 317 7,56%

Distribuidora Internacional de Alimentación SA (DIA) 464 6,97%

Mercadona SA 85 6,44%

Miquel Alimentació Grup SA 534 5,22%

Bon Preu SA 84 4,90%

Total Grup Eroski 61 4,57%

Total Grup Auchan 10 4,48%

Total Grup d'Empreses El Corte Inglés SA 14 4,06%

Alcampo SA 5 3,86%

Lidl Supermercats SA 65 3,18%

Hipercor 3 2,88%

Consum SCL 57 1,94%

Equipamientos Familiar y Servicios SA 2 1,46%

Erosmer Ibérica 2 1,17%

Supermercats El Corte Inglés SA 4 0,92%

Supermercats Sabeco SA 5 0,62%

Tiendas de Conveniencia SA 7 0,26%

Resta 903 21,81%

Total Autoserveis 2.891 100%

__________________________

RESUM:

Catalunya:

Grup Carrefour 24%

Caprabo SA 14%

Condis Supermercats SA 8%

Resta 54%

Espanya:

Grup Carrefour 22%

Eroski 11%

Mercadona 7%

Resta 54%

(article de J. Pardinilla. Avui; 26/10/02)

LECTURA 2

CONCENTRACIONES Y COMPETENCIA EN LOS GRUPOS DE COMUNICACIÓN MULTIMEDIA

Introducción

Con frecuencia se plantea si en las concentraciones empresariales opera "la mano invisible", esa mística de A. Smith que refleja el orden del sistema económico, según la cual cada individuo, al actuar en busca solamente de su propio bien particular, era guiado como por una mano invisible hasta realizar lo que había de ser más conveniente para todos, de tal modo que la interferencia del Estado habría de resultar casi inevitablemente perjudicial. Desde este prisma, las concentraciones deberían ser bendecidas, por cuanto suscitan una competencia más encarnizada en un mercado con menos actores y donde las mejoras de uno se hacen inevitablemente a costa de sus más directos rivales.

Por el contrario, podría suceder que desencadenasen el "rapto de la comunicación" de que nos habla el profesor Farias, desviación según la cual los medios son atenazados por el control gubernamental, de modo que en la hora actual la extensión y el ensanchamiento cuantitativo y cualitativo de los medios potencia el apetito controlador del Estado hasta el límite del rapto de esos medios en beneficio egoísta de los controladores, siendo el objetivo primordial de ese rapto la empresa de comunicación.

Entre los peligros y las amenazas que proceden de esas dos místicas, la del mercado y la del control gubernamental, es donde todos hemos de encontrar el camino para encauzar las actuaciones hacia el bien general y soslayar el temor hacia las tendencias a las concentraciones, en cuanto pueden acarrear la pérdida del pluralismo en la opinión pública al reducirse las posibilidades de una expresión libre e independiente.

En torno a la concentración informativa, el problema radica en saber si reduce la competencia, que en el ámbito informativo se traduce en una reducción del pluralismo, en sus vertientes informativa, de opinión y de alternativas culturales.

El propósito de este artículo es el de arrojar alguna luz a dos cuestiones que parecen esenciales:

a) ¿Qué son y por qué se producen la concentraciones informativas?

b) ¿Qué efectos produce la concentración sobre la competencia?

Hasta hace unos pocos años eran motivo de preocupación lo que llamábamos "grupos de prensa", fenómeno que venía del siglo XIX y expresaba los peligros de la concentración de la propiedad de cabeceras de periódicos y revistas. Hace aproximadamente una década hubimos de cambiar la expresión para hablar de concentración multimedia o "grupos multimedia", queríamos designar a aquellos grupos empresariales, principalmente del sector de la prensa, que ampliaron sus actividades a todos los medios de comunicación, como resultado de la desregulación de los medios audiovisuales que se llevó a cabo en Europa en la década de los ochenta. Ahora estas mismas sociedades siguen agrupándose, desbordando el ámbito de los medios informativos, para abarcar todas las técnicas, redes y modos de comunicación.

La diferencia de este fenómeno no es sólo cuantitativa y nominal. La prensa (periódicos y revistas) tiene --per se-- un mercado reducido y sólo excepcionalmente rebasa el ámbito nacional. En la etapa de la concentración multimedia se amplia la operatividad de los grupos a todas las formas de comunicación de masas, difusores de información y formadores de opinión pública.

La tendencia actual que, que cuando afecta a los primeros grupos mundiales de comunicación se pone de manifiesto de forma estridente, se viene consolidando mediante la adquisición o control de pequeñas empresas muy especializadas en sus mercados. Esta concentración de actividades se extiende a todas las modalidades técnicas de difusión de información: Prensa, radio, televisión, cine, video, editoriales, productoras de cine, productos y servicios de entretenimiento, bases de datos, telecomunicaciones y servicios de acceso a la teledocumentación, como Internet, equipos receptores y reproductores, etc. Se trata de un sector que intenta sacar partido de todas las manifestaciones informativas y de sus tecnologías.

¿Qué es la concentración y que particularidades presenta en el sector de la información?

Hay una noción estática y una noción dinámica de la concentración. En su aspecto estático la concentración es sobre todo un fenómeno técnico: la distribución de los instrumentos de producción entre un número cada vez más pequeño de plantas (o empresas) que muy a menudo tienen dimensiones cada vez mayores. Desde un ángulo dinámico, la concentración se revela como un medio de crecimiento de las empresas.

Las empresas pueden aumentar sus dimensiones mediante inversiones internas, que es un procedimiento lento, o a través de medios externos: fusiones, absorciones, etc. Bajo este aspecto dinámico, la concentración es un fenómeno importante para la empresa, puesto que gracias ella puede tener una mayor rentabilidad, una mayor diversificación de la producción y una posición competitiva en un mercado más amplio que el anterior. La concentración puede tener por objeto la mejora de la productividad y de la situación competitiva, pero también puede ser un medio de eliminar a un competidor en el mercado y adquirir así una posición dominante en el mismo, limitando la competencia (1).

La formación de grupos económicos y la concentración de empresas

La formación de grupos económicos y la concentración de empresas responde a varias causas:

-Aumento del beneficio. Este es el motivo más poderoso. El incremento de la eficiencia, el avance tecnológico, se justifica en última instancia por el incremento del beneficio, entendido éste en el sentido amplio de consolidar la empresa en el mercado y aumentar la capitalización a largo plazo.

-Racionalización de la producción y especialización. Se produce particularmente con el desarrollo del capitalismo industrial, de las sociedades anónimas y también con la suavización del riesgo asociado a las diversas actividades.

-Desarrollo del mercado de capitales e internacionalización del mismo.

-Situación competitiva del mercado y el propio desarrollo tecnológico que en muchos sectores implica la necesidad de crear empresas de gran complejidad. En el sector de la comunicación este aspecto es determinante, ya que la evolución de las tecnologías ha superado las barreras existentes entre los distintos medios informativos, permitiendo una integración de actividades de actividades informativas que hasta hace pocos años aparecían muy distantes.

-Aparición de directivos profesionales que surgen como consecuencia de la separación de la propiedad de la empresa y su administración. Estos directivos, como señalábamos antes, siempre sobre la base del beneficio razonable, prefieren el crecimiento de la empresa a la optimización del beneficio, ya que la diversificación de la producción hace posible un incremento de la facturación.

En síntesis , estas causas obedecen a dos razones fundamentales:

a) La tecnología. Sólo las grandes unidades de producción pueden adquirir la maquinaria que incorpora los últimos adelantos tecnológicos. Además las fuertes inversiones que implica la incorporación del progreso tecnológico llevan a un aumento de los costes fijos, que exige una planificación y diversificación de la demanda que únicamente son abordables por la gran empresa.

b) El espacio económico. La internacionalización de los mercados amplía el campo de actuación de las empresas que prácticamente abarca todo el mundo. Esta extensión requiere un crecimiento de la dimensión empresarial que sólo es posible conseguir de dos maneras:

1) mediante el incremento de los recursos propios y de la autofinanciación

2) Por crecimiento externo, es decir, a través de la concentración con otras empresas.

Formas de concentración de empresas

Suelen agruparse en cuatro apartados:

1- Forma contractual. Concentra actividades horizontales --venta de un mismo tipo de producto, actividad y concurrencia-- y verticales, por ejemplo la fabricación de papel, impresión, etc. En las concentraciones contractuales cada una de las sociedades que participa en la misma mantiene su personalidad y su autonomía jurídica.

El modo más frecuente de unión contractual es el cártel, que es la agrupación de sociedades interesadas en la misma fase del proceso productivo --horizontal-- con el propósito de limitar la concurrencia y conseguir dominar el mercado. Esta puede ser ilegal, habiendo al respecto abundante normativa comunitaria por tendencias monopolísticas u oligopolísticas.

2- Concentración financiera.- Es la más habitual, consiste en la participación de una sociedad en el capital de otras. Esta actuación es flexible, fácil y cómoda, ya que basta con conseguir acciones de las sociedades en las que se pretende participar.

En las uniones financieras el caso más típico es el holding, donde hay una sociedad dominante que controla el capital de las sociedades filiales. Este control de la sociedad sobre sus filiales puede ser total, en el caso de que el holding posea el 100% del capital, o parcial. El control parcial puede ser superior al 50%, en cuyo caso tiene el control absoluto de decisión o puede ser una participación inferior, pero que puede permitir el control de la sociedad si el resto del accionariado está disperso. En estos grupos de sociedades, "cada sociedad integrante del grupo conserva su autonomía patrimonial y su independencia jurídico-formal de las demás. Pero el control, es decir, la posibilidad de decidir a través de las juntas generales y de los consejos de administración, se halla en manos de los mismos sujetos en todas las sociedades del grupo" (Vincent Chuliá). Cabe añadir que la dirección unitaria, aunque no destruye la autonomía patrimonial, sí la reduce de forma considerable.

3- Concentración personal.- Supone la pertenencia de una persona al Consejo de Administración de dos o más sociedades distintas, por lo que a través de esta persona las sociedades se vinculan y se instrumenta un control. Como se dice en el párrafo anterior, esta forma de concentración puede ser una variante de la anterior.

4- La fusión.- Es el procedimiento más común de concentración y siempre entraña una transferencia de activos de una sociedad a otra. La fusión es también una de las formas de realizar la concentración financiera. En la fusión se produce la transmisión del patrimonio entero de una o varias sociedades a otra, a cambio de los títulos representativos del capital que entrega la sociedad receptora del patrimonio, de ahí que sea la forma más definitiva de integrar dos o más sociedades. La fusión puede realizarse de dos maneras: a) disolución de todas las sociedades que quieren fusionarse y creación de una nueva (fusión igualitaria) y b) absorción por una sociedad de otra u otras que se disuelven (fusión por absorción). En muchas operaciones de este tipo es legalmente necesario que la sociedad absorbente proponga una oferta pública de acciones (2).

La fusión es una forma de concentración de empresas con un marcado carácter jurídico y supone siempre la disolución de, al menos, una sociedad. La parte más difícil a realizar en el proceso de fusión es la valoración de los activos y la integración del personal de las sociedades partícipes. En síntesis, debe haber una unificación de patrimonios, de socios y de relaciones jurídicas para que se produzca la fusión de sociedades.

Características de los grupos multimedia

Los aspectos peculiares que concurren en los grupos multimedia han sido estudiados por distintos especialistas en el análisis del fenómeno informativo. La síntesis de estas características es la que sigue:

1º Estos grupos están presentes en la mayoría de los mercados del entretenimiento, información, ocio y cultura.

2º Estas actividades deben contribuir significativamente a la formación de la cifra de negocios. Cada sector de actividad debe tener un peso lo suficientemente importante para influir en las grandes decisiones adoptadas a nivel de grupo.

3º Los grupos multimedias buscan beneficiarse lo más posible de las sinergias (3), de la cooperación, entre las distintas actividades. Principalmente con la movilización de las personas en el conjunto del grupo, con la estimulación de intercambio de ideas y la ejecución de proyectos comunes entre las diferentes divisiones.

4º No se trata de beneficiarse simplemente del crecimiento de un mercado por el lado de la inversión financiera, sino de jugar un papel activo, de participar en proyectos que son complementarios entre las distintas actividades para incrementar su experiencia, su saber-hacer. Por consiguiente, administrar un grupo multimedia no consiste simplemente en administrar una cartera de valores bien repartida, sino en participar activamente en un mercado en el que han entrado en quiebra las actividades tradicionales.

5º La prensa, particularmente la de ámbito regional, está llamada a desempeñar un papel determinante en el desarrollo de estos nuevos sistemas, ya que posee un amplio dominio sobre el mercado publicitario regional. De la estrategia que adopten estas empresas informativa locales dependerá en gran medida el desarrollo de los nuevos medios.

6º Tres circunstancias específicas del mercado de los medios de comunicación hacen que los grupos multimedia sean cada vez más grandes:

a) Altos costes fijos de producción (90% cable, 80% radio, 70% periódicos, 60% revistas). Al rebajar los costes o aumentar el mercado se produce como consecuencia una enorme subida de los beneficios.

b) Soportan un alto riesgo. Nadie sabe cómo producir un "best-seller". La diversificación y una distribución adecuada bajan sustancialmente los riesgos.

c) Son ingresos estáticos ya que el mercado crece lentamente, excepto en Europa, por la reciente liberalización del mercado audiovisual.

Las tres características premian el tamaño. Estas grandes compañías pueden absorber altos costes y esperar ingresos.

La competencia en el mercado informativo y sus restricciones

Por competencia se entiende la oposición o rivalidad entre dos o más que aspiran a obtener la misma cosa. En el ámbito de la Economía es aquella situación en la que ningún productor, comerciante u obrero puede influir por sí misma en el precio que rija el mercado. Kotler afirma que en la industria se define como un grupo de empresas que ofrecen productos o clases de productos sustitutivos que tienen una alta elasticidad cruzada de demanda, aquellos casos en los que al crecer el precio o disminuir la demanda aumenta la demanda de otro. Si el periódico sube de precio y la gente deja de comprarlo para escuchar más las noticias de la radio o de la televisión se dice que son productos o servicio sustitutivos, aunque físicamente sean diferentes. La competencia perfecta no es la situación natural en la que se encuentran la mayoría de las industrias y sectores. Los economistas han elaborado una estructura que muestra cinco situaciones distintas de la competencia en la industria:

Monopolio puro: Situación en la que una única empresa proporciona un cierto producto o servicio en un determinado país o área geográfica. El monopolista no sometido a regulación buscará maximizar el beneficio, aplicando altos precios, con muy poca o nula publicidad y ofreciendo servicios mínimos, por cuanto los clientes acudirán obligatoriamente.

Oligopolio puro: Un oligopolio consiste en unas pocas empresas que producen básicamente el mismo bien. En esta situación las empresas encontrarán dificultades para poner precios más altos que la competencia, a menos que puedan diferenciar sus ofertas por medio de los servicios que ofrecen, de lo contrario podrán competir mediante una reducción de costes.

Oligopolio diferenciado: Se compone de unas pocas empresas que producen productos parcialmente diferentes. La diferenciación se consigue a través de distintas calidades, características, estilos o servicios.

Competencia monopolística: Una industria en competencia monopolística la componen los muchos competidores que son capaces de diferenciar sus ofertas en conjunto o en alguna parte concreta (segmentos de mercado). Formalmente la competencia existe en el sentido en que varias empresas continúan luchando por el mercado, pero de hecho cada una tiene asegurado sus clientes en la medida que puede satisfacer necesidades muy específicas (E.H. Chamberlin).

Competencia pura: Una industria en competencia pura consiste en numerosos competidores que ofrecen el mismo producto y servicio, dado que no hay bases para la diferenciación, los precios de la competencia serán los mismos. Los vendedores consiguen más beneficios en la medida en la que consigan menores costes de producción o de distribución.

Además, hay una segunda percepción de la competencia que es desde el mercado. En lugar de mirar a las empresas que ofrecen el mismo producto, podemos inventariar a todas las que satisfacen la misma necesidad de los clientes o sirven al mismo grupo de consumidores. La competencia de un fabricante de máquinas de escribir, son los otros productores, pero también todos los medios de escritura.

La competencia desde este concepto de mercado, abre los ojos a un conjunto más amplio de competidores actuales y potenciales.

De las cinco estructuras descritas, el oligopolio (puro y diferenciado) es el situación que prevalece en el mercado resultante de la concentración informativa. Es por ejemplo, la posición en la que se encuentra el mercado televisivo en Estados Unidos, en donde dos tercios de las estaciones de televisión están afiliadas a las tres principales cadenas. Estas redes además de cubrir el conjunto del territorio abastecen un porcentaje muy elevado de los programas de las estaciones locales.

Particularidades de la competencia oligopolística

Sostiene Balle, autor de la exhaustiva obra Comunicación y Sociedad, que las características de la competencia oligopolística en los medios son las mismas que en otros sectores de la economía moderna. Destaca tres:

A) Cada uno dedica especial atención a los éxitos y fracasos de sus competidores. Cuando hay pequeñas empresas, como en el mercado europeo del cine, éstas son muchos más independientes unas de otras, porque las variaciones introducidas en el mercado son débiles. En donde tres o cuatro cadenas dominan un mercado, la mínima ventaja de una es obtenida a costa de sus competidores directos. Está ventaja pronto se hará pública por el vencedor y será engrandecida por su publicidad, esperando que el público corra tras el victorioso. Esto implica dos consecuencias:

1) Obliga a las empresas a estar más atentas a lo que hacen ellas y sus rivales, cada empresa debe prever y reaccionar a cualquier desafío. El espionaje industrial es frecuente.

2) Las empresas, además de conocer el mercado, se encuentran acorraladas por la obligación de renovar permanentemente sus productos. En este tipo de mercado las empresas se ven obligadas a investigar la innovación por sí mismas y a seguir las orientaciones de sus competidores si son ratificadas por el público. La renovación y la innovación deben ser constantes. Al contrario de lo que parece, el oligopolio acelera la sucesión de novedades y modas. "Cada empresa parece empujada tanto a la innovación como a la imitación".

B) Cada uno se esfuerza por ser prudente, con objeto de conseguir la máxima adhesión y el menor rechazo. Esta renovación se ha de hacer dentro de ciertos límites, al objeto de no llamar la atención de los gobernantes. Evitarán tomar posición en los temas que dividan a la opinión y estarán inclinados a buscar más lo que une a la audiencia que lo que las divide. Como consecuencia, aparecen el conformismo y la autocensura. Los grupos buscan conquistar mayorías no minorías, por lo que se descartan los temas minoritarios o marginales.

C) Satisfacción de exigencias amplias y diversas: elegir entre dividir audiencias o buscar mayorías. Los grandes grupos se encuentran ante la disyuntiva de la repartición del mercado (competencia monopolística) o una competencia de todos contra todos. Las condiciones de las economías modernas llevan a hacer crecer a las empresas a expensas de sus competidores, en los mismos segmentos de mercado. Tanto para los diarios como para los medios audiovisuales, hay dos medios de conquistar audiencias más amplias:

D) Difundir los mensajes refrendados por las mayorías, yendo a la búsqueda del común denominador de los gustos del público.

E) Proponer mensajes variados, de modo que los públicos más diversos tengan grandes posibilidades de hallar algo que les interese. Los productores buscarán entonces el mayor común denominador de los gustos. Esta segunda posición no es fácil adoptar en la televisión, pero sí en la prensa.

Particularidades de la competencia en el sector de la comunicación

Competencia en el área de difusión:

Esta variable mira al espacio o territorio en el que concurren varias publicaciones o emisoras. Es un dato esencial y que no tiene en cuenta el tamaño de la empresa, aunque la concentración empresarial pueda agravarlo. En la práctica se dan situaciones muy distintas según la cantidad de publicaciones coincidentes o aisladas. Pone como ejemplo Tallón que veinte diarios que se difundan en sus áreas respectivas de modo monopolístico suponen más concentración y menos pluralismo que si se distribuyeran todos ellos en el mismo área de difusión.

Este problema ha sido matizado por J.N. Rosse con la formulación de la hipótesis del paraguas (umbrella) según la cual los medios no compiten como monopolios locales, sino como estructuras aisladas, ya que por razón de costes y de cobertura informativa la circulación de un diario se reduce a medida que aumenta la distancia, por lo que se limita la difusión. Como resultado, de estas interacciones de la difusión de unos diarios con otros se produce una competencia entre los diarios de ciudades próximas y de las áreas metropolitanas. Así un periódico compite con los de su misma ciudad, con los diarios regionales y con los diarios nacionales.

Competencia cruzada de los medios:

Los efectos de la no competencia en un medio, por ejemplo, entre periódicos, se mitiga por la existencia de medios competidores, como radio, televisión y revistas. La situación más insidiosa para lectores y anunciantes se produce cuando varios medios de comunicación de una zona están bajo la misma propiedad, fenómeno que se conoce como propiedad cruzada de los medios. Las consecuencias derivada de una situación de monopolio son, según un estudio reseñado por Compaine, del orden siguiente:

-La población utiliza menos los medios y está peor informada.

-Los residentes siguen menos la noticias que en otras ciudades en las que hay competencia.

-La población utiliza menos medios no-locales que la ciudad que sirvió de comparación.

-A pesar de todo, la aceptación por el público de los medios de comunicación fue alta.

Modificación de la competencia derivada de la estructura económica y jurídica.

En este punto quiero poner de relieve la dificultad de conocer las interrelaciones societarias y empresariales. Intentar conocer cómo operan las relaciones de poder en el seno de la empresa, para lo que tomamos como referencia la gran sociedad anónima de nuestro tiempo que es la estructura económica y jurídica en la que operan los grupos de comunicación.

Un problema importante es saber cuáles son la misión y los objetivos de una empresa informativa, de ahí podremos deducir a quién sirve. En el mundo empresarial predomina hoy la prioridad hacia el cliente que se expresa mediante el término "market perspective" (la perspectiva del mercado). En este enfoque no se trata de dar sin más lo que el público demanda. Se trata de una compleja perspectiva que concentra la atención tanto en la viabilidad y credibilidad a largo plazo de los medios de comunicación como en los deseos a corto plazo de las audiencias y anunciantes.

Desde este enfoque, "la misión de una empresa informativa es estar constructivamente al servicio de los clientes, los empleados y los accionistas de la compañía". Como se ve, tras el público, ocupan el segundo lugar los empleados (su principal activo) y el último lugar los propietarios. Pero, como dicen Lavine y Wackman, si los clientes están satisfechos y sus empleados son eficaces y trabajan con entusiasmo, lo más probable es que la compañía obtenga resultados financieros positivos para sus accionistas. Si las dos circunstancias no se dan, hay pocas posibilidades de que los propietarios obtengan un rendimiento satisfactorio.

Siendo los objetivos el desarrollo de la misión, las prioridades de la empresa se podrán enunciar así:

-Conocer y satisfacer su mercado.

-Elaborar productos o servicios de calidad.

-Captar, formar, poner a prueba, estimular y mantener a los mejores empleados.

-Aumentar o mantener los beneficios.

-Situar a la empresa en buena posición de cara al futuro.

-Proteger la posición actual de la empresa.

Estos enunciados y su jerarquía son más o menos explícitos en todas las organizaciones y no olvidemos que los directivos de las empresas informativas se forman en las mismas Escuelas de Negocios que los ejecutivos de las compañías de otros sectores. Introduzco entonces otro aspecto que parece esencial cual es el de las relaciones de poder dentro de la empresa.

¿Quién manda en la empresa?

¿Qué queremos decir al afirmar que los medios de comunicación están en manos de unos pocos propietarios o empresarios?

Esta ampliamente demostrado que el derecho de propiedad, base del control económico clásico se rompe con el crecimiento, produciéndose la separación entre la propiedad y el control (Berle y Means, 1932). A esta estructura institucional, dice Bueno, le corresponde una ruptura funcional como consecuencia de la disociación sucesiva de los tres componentes del poder económico de la empresa: la propiedad, la capacidad y la legitimidad o el consenso.

El ejercicio de la autoridad ya no es patrimonio exclusivo de la propiedad, sino que debe venir acompañada por la capacidad profesional para ejercerla y por su legitimidad (grado de adhesión y consenso que logre en el grupo humano que configura toda organización), atributos que caracterizan el sistema de dirección de la empresa o el concepto actual de empresario profesional. En definitiva, en la empresa actual aparecen los administradores o directivos como el poder ejecutivo y, por tanto, decisorio. Representan el pacto tácito o poder compensatorio con otras áreas de poder de la empresa externas (proveedores, financiadores) o internas (especialmente con propietarios y trabajadores). En este pacto, los propietarios ceden sus derechos en favor de los administradores, siempre que reciban una remuneración o una renta adecuada. Por eso dicen Lavine y Wackman al fijar los objetivos de las empresas informativas que cuando la situación económica está deteriorada, su reequilibrio debe convertirse en la principal prioridad.

En conclusión, en la gran sociedad anónima, exigentes en tecnología y planificación, el empresario ha dejado de existir como persona individual en la empresa industrial madura, aquel ha sido sustituido por lo que Galbraith definió como tecnoestructura. Por esa razón oír hablar de "zares de la prensa" o "magnates de la comunicación", resulta tan sonoro como falso.

En esta lógica, los administradores están más preocupados por la supervivencia y el crecimiento de la empresa que en la rentabilidad a corto plazo, por ello habrán de buscar la estrategia y las motivaciones que les permitan que los propietarios cedan liquidez inmediata en la percepción de rentas a cambio de unas expectativas futuras de una mayor capitalización de la inversión. Esa es la lógica que anima el movimiento de las empresas hacia las concentraciones, por cuanto se espera que las sinergias en el mercado y la racionalización de los costes contribuyan a aumentar la rentabilidad.

Controles sobre la competencia

La defensa de la competencia se considera una actividad esencial para evitar los efectos indeseables sobre los consumidores. En este sentido, la concentración, aunque en ciertos casos nadie discute sus efectos saludables sobre la racionalización de los mercados y la reducción de costes empresariales, representa una amenaza clara para la competencia, si se realizan sin límite ni control. En el ámbito de los medios se han arbitrado actuaciones para promover una sana competencia y el mantenimiento del pluralismo.

Estas actuaciones en defensa de la competencia pueden clasificarse en dos tipos diferentes:

Medidas tendentes a la transparencia informativa, entre ellas cabe citar:

1.- Transparencia sobre la titularidad accionarial (sector audiovisual)

2.- Inscripción en registros especiales de los negocios jurídicos significativos para el funcionamiento de la empresas.

3.- Mecanismos de autorización para los cambios de titularidad o de proporcionalidad en la participación en el capital.

Medidas tendentes a evitar el abuso de posición dominante:

1.- Prohibición de participar en el capital de más de una sociedad (audiovisual).

2.- Límites a la participación máxima que se puede ostentar en el capital de una sociedad (audiovisual).

3.- Límites a la participación de capital extranjero.

4.- Límites a la titularidad de más de una emisora en el mismo área de cobertura (radiodifusión).

Conclusiones:

-No hay una relación simétrica entre aumento de la concentración en el sector de la comunicación y reducción del pluralismo.

-Los problemas más graves de la concentración afectan a la libertad de creación y expresión, en la medida en que las empresas sólo producen y difunden lo que el mercado reclama. Esta censura y dictadura proceden de la tiranía de las audiencias. Aquella opinión o creación que no supere un 20% de audiencia, por ejemplo, queda excluido de los grandes circuitos y pasa a ser minoritario y marginal.

-En este sentido (más bien es un contrasentido), la solución a esta dictadura de las audiencias puede llegar por la vía tecnológica, en la medida en que los grandes grupos al controlar grandes áreas de mercado puedan satisfacer las necesidades de entretenimiento y ocio de esas minorías, a través de medios no masivos.

-El advenimiento de nuevas tecnologías y la articulación de la estrategia de los grupos en torno a ellas tenderá a difuminar las fronteras profesionales, puesto que la informática y la telecomunicación eliminarán lo que delimita la información impresa, esto es, el soporte.

-Un incógnita importante es saber si estas estrategias intramedios suponen un barrera de entrada infranqueable para nuevos competidores. Es decir, si resulta viable, por ejemplo, la creación de una empresa para la explotación de sólo una revista o un periódico.

Por último, me atrevo a sugerir la posibilidad de instrumentar unos mecanismo de control por parte de las propias audiencia o usuarios de los medios, de modo que se aproveche su capacidad técnica para ponerse en contacto con las audiencias pero al revés: una emisora tiene capacidad técnica para recibir miles de llamadas en un concurso de una hora de duración, del mismo modo, esa capacidad podría ponerse a disposición de una audiencia individualizada de modo que el público, como cliente, pudiera participar más activamente en el control de las emisiones a través de una entidad independiente que haga posible que las respuestas y preocupaciones de la audiencia sean accesibles a todas las partes: ciudadanos en general, anunciantes y los propios grupos empresariales.

BIBLIOGRAFÍA

BALLE, F.: Comunicación y Sociedad. Bogotá: Tercer Mundo Editores, 1992.

BUENO CAMPOS, E.: Curso de Economía de la Empresa. Madrid: Pirámide, 1993.

CALLE SAIZ, R. (dir.) Concentración de empresas: Régimen fiscal en España y en la CEE. Madrid: Banco de Vizcaya, 1976.

FARIAS GARCÍA, P. y FARIAS BATLLE, P.: En torno a la libertad de empresa informativa. Madrid: Ed. Complutense, 1994.

KOTLER, P.: Dirección de marketing. Madrid:Prentice-Hall, 1992.

RAMOS, L.F.: Concentración empresarial y grupos multimedia. En Tallón, J.: Lecciones de Empresa Informativa. Madrid: Ed. Ciencias Sociales, 1992.

TALLON, J. : Lecciones de Empresa Informativa. Madrid: Ed. Ciencias Sociales, 1992.

NOTAS

(1) La Ley de Defensa de la Competencia (L 16/1991) responde al objetivo de garantizar la existencia de una competencia suficiente y protegerla frente a todo ataque contrario al interés público, según reza la exposición de motivos. La Ley prevé un mecanismo de control sobre las operaciones de concentración siempre que afecte al mercado español, en dos supuestos: a) cuando se adquiera o se incremente una cuota igual o superior al 25% mercado nacional de un determinado producto o servicio, b) cuando la cifra del volumen de ventas global en España del conjunto de los partícipes supere la cantidad anual de 20.000 millones de pesetas.

(2) La OPA , en cuanto técnica dirigida a lograr el control de una sociedad de forma instantánea, permite que todos los accionistas de la sociedad gocen de la posibilidad de obtener un idéntico beneficio económico (la prima de control), a la vez que sitúa a todos los accionistas en las mismas condiciones a la hora de decidir si deben ser modificadas las líneas generales de gestión y administración sociales.

(3) Del griego "synérgeia", cooperación. En fisiología se aplica al "concurso activo y concertado de varios órganos para realizar una función".

LECTURA 3

La indústria telefònica de Michigan (un estudi sobre regulació)

Els dos grups que han tingut un paper clau en la regulació de la indústria telefònica de Michigan són l'empresa Michigan Bell Telephone System, subsidiària d'Ameritech (American Information Technologies Corporation), que és una de les set companyies de control regionals que van sorgir de la divisió de l'American Telephone and Telegraph Company (AT&T), a la qual el 1982 un jutjat de districte va ordenar que es desprengués de les telecomunicacions de central, accés de central i pàgines grogues de les seves vint-i-dues companyies telefòniques en funcionament totalment pròpies, una de les quals era la Michigan Bell. Aquesta decisió va sorgir d'un judici antimonopoli que el Departament de Justícia dels EUA va tirar endavant contra AT&T. L'altre grup clau va ser la Comissió de Serveis Públics de Michigan.

Encara que la Michigan Bell no és l'única companyia telefònica de l'estat, és l'empresa dominant, i en la indústria no hi ha competència directa entre les empreses. La comissió, que la componen tres membres designats pel governador, ha exercit autoritat sobre la indústria telefònica durant uns cinquanta anys.

El cavall de batalla regulador de la indústria telefònica de Michigan ha estat el de les tarifes generals. Aquests casos han estat iniciats per les empreses i s'han basat en les reclamacions empresarials sobre els ingressos baixos i la necessitat d'un nivell de preus més alt. Se suposa, normalment, que la demanda és inelàstica i que preus més alts impliquen ingressos més alts. La indústria ha rebut, habitualment, menys del que va demanar. Encara és més, les decisions de la comissió s'han retardat respecte de les reclamacions d'ingressos de la indústria. No obstant això, s'ha de reconèixer que per més que la comissió no hagi aprovat totes les reclamacions de Bell, això no significa que l'empresa hagi estat molt restringida per la comissió. És possible que l'empresa hagi demanat més del que creia que obtindria.

No hi ha res en els controls de les empreses de serveis públics més convencional, més fermament establert en els mètodes de regulació que la idea d'un «retorn raonable sobre el valor de les instal·lacions que hi ha». Aquest fet és el que la comissió ha volgut establir. Però, de fet, hi ha moltes preguntes -algunes òbvies fins i tot per a l'estudiant més ingenu, i altres de difícil comprensió fins i tot per a un enginyer o comptable avesat sobre el que és un «retorn raonable» i el que és «el valor de les instal·lacions existents de l'empresa». El cost original o històric de les instal·lacions és la mesura sobre la qual la majoria de les comissions basen les estimacions del valor de la planta; però algunes permeten a les empreses utilitzar en el seu lloc valoracions de cost de reposició. A principi de la dècada dels vuitanta, les empreses regulades molt sovint demanaven una taxa de retorn d'entre el 10 i el 15%; als darrers anys les comissions han aprovat taxes de retorn d'entre el 6 i el 10%. Hi ha moltes qüestions de detall difícils d'enfrontar en cadascun dels casos d'aquests tipus que requereixen els serveis de molts advocats, comptables, enginyers i economistes.

LECTURA 4

Regulació i desregulació en els ferrocarrils i en el transport en camió

El procés de regulació ha suscitat una gran controvèrsia, i molts observadors pensen que les comissions són febles i que tendeixen a ser captades per les indústries que han de regular. A més, en alguns casos, la regulació, encara que hagi estat efectiva, sembla que ha tingut conseqüències desafortunades. Per exemple, segons molts experts, la Comissió de Comerç ha fixat preus a diversos tipus de transport per impedir que les empreses o indústries de baix cost treguin mercat a les d'alt cost. El resultat ha estat una utilització ineficient dels recursos del país.

La Comissió de Comerç Interestatal (CCI) va sorgir com a resposta al monopoli que els ferrocarrils tenien al segle xix. Després de la Guerra Civil, el moviment Granger i el clam dels grangers i comerciants per una protecció contra la fixació de preus arbitrària dels ferrocarrils, i va acabar amb la creació el 1887 de la CCI per regular les tarifes ferroviàries. La CCI, amb un segle d'antiguitat, confronta actualment un escenari del transport bastant diferent del que hi havia quan va néixer. Els ferrocarrils ara han de competir amb els camions i avions, com també amb els vaixells. Cadascun d'aquest tipus de transport té avantatges i desavantatges, i a cadascun d'aquests s'ha de permetre transportar els tipus de càrrega i de passatgers que pugui transportar de la manera més econòmica.

No obstant això, la CCI moltes vegades ha impedit que les empreses de costos baixos reduïssin els preus per treure del mercat les empreses de costos alts. Per exemple, sovint no s'ha deixat que els ferrocarrils reduïssin els preus per prendre mercat als camions. La CCI ha defensat aquesta pràctica adduint que el país necessita un sistema de transport equilibrat en què els remitents tinguin una varietat àmplia de maneres de transport. Tot i això, la pràctica ha impedit que les empreses de costos més baixos substitueixin les de costos més alts, la qual cosa ha donat com a resultat la utilització d'una quantitat més gran de recursos, en el sector de transport, del que era necessari.

Segons John Meyer, Merton Peck, John Stenason i Charles Zwick, «els camions tenen un avantatge clar de cost per al trànsit de menys de 160 km; els ferrocarrils, un estret avantatge de cost per al trànsit de 160 km, i un clar i creixent avantatge de cost per al trànsit de més de 160 km”. Però tenint en compte que més del 90% de tots els transports de camió s'han fet amb distàncies superiors als 320 km, queda clar que gran part del transport que s'ha fet en camió podia haver-se fet més econòmicament si s'hagués utilitzat el ferrocarril. Una raó important d'aquest fet és que la CCI s'ha negat al fet que les tarifes reflecteixin els costos relatius. Ann Friedlander, del MIT, ha estimat que el cost social d'aquesta assignació dolenta de recursos pot haver arribat a 500 milions de dòlars l'any. Tenint en compte aquestes dades, molts planificadors han optat, pel que fa al transport, per donar menys importància a la regulació i més a la competència. Per exemple, el 1970 el Consell d'Assessors Econòmics del president va arribar a la conclusió següent: «Si l'experiència econòmica general pot servir de guia, una política que permeti i promogui la competència de tot tipus faria la indústria més eficient i beneficiaria el públic.»

El 1980 una llei de desregularització en el transport per camió va ser aprovada pel Congrés i havia d'estar totalment implementada el 1984. Promovia la lliure entrada i sortida de la indústria del transport per camió i permetia als camioners tenir una més independència en la fixació de preus, l'elecció de rutes i la determinació del tipus de carregament que havia de transportar. Encara és més, aquesta llei va ser només una part d'un moviment molt més gran cap a la desregularització en el sector del transport als EUA. Una altra llei, aprovada el 1980, reduïa la quantitat de regulació als ferrocarrils. També va haver-hi una sèrie de passos cap a la desregularització de les aerolínies a la fi de la dècada dels anys setanta i principi dels vuitanta. Els economistes esperaven que aquestes reformes incrementessin l'eficiència i beneficiessin el públic.

Els ferrocarrils esperaven que una llibertat més gran per canviar les tarifes els permetria obtenir beneficis. La indústria del transport en camió esperava que la desregularització els permetés atreure més clients i gaudir d'altres beneficis de la competència. Costarà uns anys determinar com funciona realment la desregularització, tant des del punt de vista d'aquestes indústries com des del punt de vista del públic en general. En el que no hi ha dubtes és en el fet que el moviment cap a la desregularització va ser un dels canvis més notables de l'economia dels EUA durant els últims anys.

LECTURA 5

MERCADOS CONTESTABLES

Los mercados contestables son considerados como ultra libres, ya que tanto la entrada como la salida no tienen costes y los costes hundidos (sunk cost) son nulos. Las empresas pueden recuperar cualquier inversión hecha al entrar en el mercado y por lo tanto no les disuadirán los costes de salida del mercado. Esto permitirá que las empresas entren en un mercado para conseguir una oportunidad de beneficio temporal y posteriormente salgan sin tener que esperar a generar ingresos suficientes para cubrir los costes hundidos de entrada, lo que se conoce como una entrada del tipo “hit and run”.

Un mercado contestable supone que en una industria con producto homogéneo hay una empresa establecida que se enfrenta a potenciales competidores que se plantean entrar. En esta tipología de mercado se cumplirá:

• El precio deberá ser igual al coste medio, de manera que si es menor (mayor) que el coste medio las empresas saldrán (entrarán) del mercado.

• El output de la industria será producido eficientemente a un coste mínimo, porque sino cualquier otra empresa entraría en el mercado para conseguir los beneficios derivados de producir eficientemente.

• El precio será al menos igual al coste marginal. Si esto no fuese así una empresa con una escala ligeramente menor entraría y conseguiría beneficios.

• Cuando hay dos o más empresas en un mercado contestable el precio no puede superar al coste marginal. Por lo tanto viendo estos dos últimos puntos el precio en un mercado de este tipo deberá ser igual al coste marginal en el equilibrio.

Como vemos si un mercado es contestable se garantiza que en el equilibrio el número de empresas y la distribución del output entre éstas será aquel que garantice que el output sea producido al coste mínimo. Es muy importante tener en cuenta que partimos del supuesto de que la empresa ya establecida no tiene ningún tipo de ventaja en cuanto a costes respecto a las potencialmente entrantes y además que el producto es homogéneo.

Es importante ver cuales son las diferencias entre un mercado contestable y un mercado perfectamente competitivo. Ambos mercados garantizan la eficiencia productiva y la ausencia de poder de mercado; no obstante, mientras el mercado perfectamente competitivo implica la presencia de un gran número de productores de similar tamaño, el mercado contestable puede estar muy concentrado pero aún así conservar las características de eficiencia y competitividad. Esto será así ya que la empresa en el mercado contestable tendrá permanentemente la amenaza de la fácil entrada y salida de otras empresas en el mercado.

Para conseguir convertir un mercado en contestable deberemos eliminar las barreras de entrada y abrir y liberalizar el mercado.

Desde un punto de vista del bienestar los mercados contestables son muy deseables dado que garantizan la eficiencia económica ya que tanto la entrada como la salida carecen de costes. Esto se basa en dos aspectos principales de esta teoría: no existen costes hundidos (pero si fijos) y una empresa entrante puede decidir su capacidad y empezar a producir antes de que la empresa establecida pueda reaccionar. Es justamente esto lo que nos lleva a la mayor crítica que esta teoría recibe, ya que es principalmente atacada por el hecho de que carece de relevancia en la práctica, pues no existen muchos mercados de este tipo. Como podemos ver esta teoría no es muy fuerte, ya que pequeños cambios en los anteriores aspectos nombrados alteran las conclusiones de ésta.

A continuación veremos esto de un manera matemática. Supongamos que hay una única empresa establecida (A) y una empresa potencialmente entrante (B) que considera la posibilidad de entrar en el mercado. TA será el tiempo que A tardará en reaccionar a al entrada de B y TB será el tiempo que la empresa entrante B tardará en instalarse y poder comenzar a producir. Siempre que TA>TB entonces la empresa entrante podrá entrar antes de que la establecida pueda reaccionar. De manera que T:

T=TA - TB si TA>TB

T=0 en cualquier otro caso.

Está claro que para poder entrar en el mercado hay que tener en cuenta la existencia de costes hundidos (S). Llegados a este punto nos interesaría saber como plantear la entrada, o no, de la empresa B. Para ello nos ayudaremos del siguiente gráfico:

Precio y coste

D

Pm

P' E

C F C'

D'

Qm Qe Qc Output

En este gráfico la demanda de mercado viene dada por DD' y el coste de producción será CC'. Esto nos da Qc que es el nivel de producción en que ni ganamos ni perdemos. Si B entra y decide competir con A cargando el precio P', entonces conseguirá un beneficio de (P')=(P'-C)D(P') dado por el área P'EFC. Este flujo de beneficios continuará n periodos hasta que el precio disminuya a C, a causa de la competencia entre la empresa entrante y la establecida. Dado esto nos podemos encontrar ante tres situaciones:

• Si los costes irrecuperables son cero y la empresa entrante puede ponerse a punto antes de que la establecida reaccione (T>0), entonces la entrada ocurrirá a cualquier precio mayor que C.

• Si la empresa establecida puede reaccionar como mínimo tan rápido como la empresa entrante tarda en instalarse (T=0) y reducir el precio a C, entonces cualquier nivel mínimo de costes irrecuperables será suficiente para hacer que B se plantee no entrar.

• Si la empresa entrante puede ponerse a punto antes de que la establecida reaccione (T>0) pero existen costes irrecuperables (S>0); la condición para entrar en este caso será que el flujo de beneficio descontado *(P') supere el ratio de costes irrecuperables descontados respecto del tiempo que tarda A en reaccionar a la entrada de B. Así que si existen costes hundidos (irrecuperables) aunque T>0 no se producirá la entrada.

Además de la crítica anterior, este modelo también es criticado por el supuesto que hace de que las empresas entrantes no tienen ningún tipo de desventaja en cuanto a costes, técnicas de producción, calidad del producto y acceso a las redes de distribución.

Para finalizar propondremos un ejemplo de mercado contestable para que sea más fácil entender este concepto. Imaginemos una pequeña línea aérea que quiere hacer el vuelo Barcelona-Lleida, para ello alquila un avión, los servicios de un piloto y de un par de azafatas, una secretaria y comienza a trabajar. Si por lo que fuese tras un tiempo se observa que este recorrido no es rentable como para continuar con él, la compañía puede hacer otro trayecto sin tener que hacer frente a ningún tipo de coste irrecuperable.

68

ESTRUCTURA

Aspectes dinàmics

Aspectes estàtics

CONDUCTA

Preu, publicitat,

R+D

RESULTATS

Eficiència estàtica

Eficiència dinàmica

Equitat

CONDICIONS EXÒGENES

Tecnologia

Demanda

Intervenció del Govern

-->P[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]-->m[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]-->[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

-->C[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

-->B[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]-->m[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]-->[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

0

x

-->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

-->CMa[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

-->IMa[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

-->D[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

P

-->CMe[Author ID1: at Wed Oct 16 18:29:00 2002]

Gràfic 1

-->P[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]

-->CMe[Author ID1: at Wed Oct 16 18:46:00 2002] (-->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:46:00 2002]*/2)

-->CMe[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002] (-->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]*)

0 -->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]*/2 -->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]* -->X[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]

-->CMeLP[Author ID1: at Wed Oct 16 18:47:00 2002]

Gràfic 2

-->CMe[Author ID1: at Wed Oct 16 19:45:00 2002]

0

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 19:46:00 2002]3

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 19:46:00 2002]1

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 19:46:00 2002]2

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 19:46:00 2002]4

X

Gràfic 1

T2

T1

camions

Tractors

Gràfic 2

Gràfic 3

x1 x2 X2 X1

P, CMe

P2

P1

CMe3

CMe2

CMe1

D

-->CMa[Author ID1: at Wed Oct 16 20:08:00 2002]

0

-->X[Author ID1: at Wed Oct 16 20:09:00 2002] acumulada

Corba

d'aprenentatge

Gràfic 8

€

-->CMa[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]

-->C[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]M-->a[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]'

-->IMa[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]0

-->x[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]1

-->X[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]

0

-->E[Author ID1: at Wed Oct 16 20:12:00 2002]

Gràfic 5

Gràfic 6

Economies d'escala

CMe2

x

CMe1

A •

B •

C •

Aprenentatge

Costos

c1

p1

c2

b

CMa = CMe

a

D

x1 X

- Gràfic 7 -

IMa

Euros

1

2

3

4

5

6

n[Author ID1: at Thu Oct 17 11:11:00 2002]ombre. d'[Author ID1: at Thu Oct 17 11:13:00 2002]empreses

Quota

acumulada %

-->A[Author ID1: at Thu Oct 17 11:11:00 2002]

-->B[Author ID1: at Thu Oct 17 11:11:00 2002]

90

60

50

30

20

10

100

80

70

40

Gràfic 9

P

P*

D

A

CMe2

C

CMe1

X*

Gràfic 10

P

pM

p*

CMa

CMe

D

xM

IMa

X*

X

Gràfic 11

0

• Índexs de Concentració

• Marge preu-cost

• Marge preu-cost i Estructura

• Resultat i Estructura

- Barreres d'Entrada

- Mercats contestables

- Integració Vertical

- Creixement i elasticitat de demanda

- Concentració de compradors

- Preu Límit

- Barreres a la mobilitat

- Escala Mínima Eficient

- Concentració

- Economies d'abast

- Corbes en forma de L. Justificació

- Aprenentatge: decisions amb aprenentatge

- Canvi Tecnològic

• Patents: royalti òptim

- Efectes Externs

- El cicle de vida del producte

- Diversificació

- Diferenciació de Producte

- Capacitat Excedent

- Barreres de sortida

EXPANSIÓ

2

DECLIVI

4

MADURESA

3

INNOVACIÓ

1

D

-->L[Author ID1: at Thu Oct 17 10:22:00 2002]

Temps

X