Parlament de Catalunya

UNA MICA D'HISTÒRIA

El pas decisiu per formar el parlament va ser en el regnat de Pere II el Gran (1276-1285), quan, en les Corts de Barcelona del 1283, mitjançant la constitució s'establí el sistema de sobirania pactada característic del dret constitucional català medieval i modern. Segons aquest sistema, només eren vàlides les normes sorgides de les Corts per acord entre el sobirà i els estaments de la terra, fossin a iniciativa del primer (constitucions) o dels segons (capítols de cort). També havien d'ésser sancionades per les Corts les disposicions promulgades pel rei en l'interval en què les Corts no eren reunides. Les Corts catalanes es componien de tres braços: el braç militar, que reunia els representants de la noblesa; el braç eclesiàstic, amb els representants de la jerarquia religiosa, i el braç reial, amb els representants dels municipis. Per això i pel sistema d'elecció, les Corts, tot i ésser una institució molt avançada per a l'època, responia a la concepció política i l'estructura social de la societat feudal i estamental i no pot ésser considerada segons els conceptes propis de les democràcies contemporànies. Les Corts només podien ésser convocades pel rei, en qualsevol ciutat de Catalunya, i havien d'ésser presidides per ell personalment, o pel seu lloctinent en casos d'impediment. Malgrat successius intents de fixar-ne una certa regularitat de convocatòria, la irregularitat fou la constant; hi hagué monarques que les convocaren amb molta freqüència i d'altres escassament, segons les conveniències polítiques de cada regnat. En una sessió plenària final el rei sancionava solemnement els acords adoptats. Una convocatòria de Corts podia durar setmanes o mesos, i fins de vegades més d'un any, amb interrupcions més o menys llargues.

Durant el regnat de Pere III el Cerimoniós (1336-1387) es creà i es consolidà la institució de la Diputació del General (la reunió de les Corts era anomenada General de Catalunya), amb atribucions delegades per a recaptar i administrar el subsidi que les Corts atorgaven al rei. Progressivament, la Diputació del General o Generalitat prengué més autonomia i acumulà atribucions executives i governatives fins a actuar, durant els segles XVI i XVII, com a govern del Principat, defensor del seu sistema constitucional davant els monarques de la Casa d'Àustria, allunyats del país i dels seus interessos, els quals, a partir del regnat de Felip I (II de Castella, 1556-1598), convocaren molt escassament les Corts i intentaren governar autocràticament.

Interior de l'església de Sant Miquel, de Montblanc, on s'aplegaren les Corts diverses vegades durant el segle XIV i un cop el segle XV.

El primer monarca de la dinastia borbònica, Felip V (1700-1746), respectà els drets del poble català amb la convocatòria de les Corts els anys 1701 i 1702. Catalunya, però, es decantà per l'arxiduc Carles d'Àustria en la Guerra de Successió i el reconegué com a rei (Carles III, 1705-1714). La pèrdua de la guerra, amb la caiguda de Barcelona el 1714, comportà que el vencedor abolís, mitjançant el Decret de Nova Planta (1716), tot el dret públic català i les institucions que l'encarnaven, entre les quals i en primer lloc les Corts.

El dret català fou objecte de successives compilacions oficials acordades per les Corts. Portades de les compilacions editades el 1588 (esquerra) i el 1704 (dreta), la qual fou la darrera. (Institut Municipal d'Història, Barcelona.)

Des de llavors el poble català ha intentat recuperar les llibertats perdudes. La Mancomunitat de Catalunya (1913-1925) constituí un primer pas institucional en la recuperació de l'autogovern, però fou abolida per la Dictadura de Primo de Rivera. Caiguda aquesta i proclamada la Segona República Espanyola, es constituí un govern català provisional (1931) que prengué el nom de Generalitat de Catalunya, en record de l'antiga institució d'autogovern. L'Estatut d'autonomia que legitimava i organitzava definitivament l'autogovern català fou aprovat per les Corts de la República el 1932. Aquest autogovern s'institucionalitzava, amb el nom definitiu de Generalitat de Catalunya, en un poder legislatiu, dit Parlament de Catalunya; un poder executiu, dit Consell Executiu; un poder judicial, que culminava en el Tribunal de Cassació, i un president de la Generalitat, que la representava al més alt nivell.

Foto de la sessió inaugural del Parlament de Catalunya, celebrada el dia 6 de desembre de 1932. A la presidència, el M. H. Sr. Lluís Companys; dret, al banc del Govern, el president de la Generalitat, M. H. Sr. Francesc Macià.

D'aquesta manera es reprenia la tradició parlamentària de Catalunya, interrompuda el 1714. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya tingueren lloc el 20 de novembre de 1932 i la sessió constitutiva s'escaigué el 6 de desembre del mateix any. El primer president del Parlament fou Lluís Companys. Fou interromput durant dos anys, dits Bienni Negre (1934-1936), i finalment la mateixa institució parlamentària fou abolida, amb els altres òrgans de la Generalitat, pel triomf de la revolta contra la República Espanyola (1939).

La dictadura franquista va malmetre durant un llarg període (1939-1975) les aspiracions del poble català a l'autogovern. En el procés de restabliment de la democràcia a l'Estat espanyol, Catalunya pogué recuperar la Generalitat, amb caràcter provisional, mitjançant el retorn del seu president (1977), Josep Tarradellas, que l'havia mantinguda en l'exili. Un cop aprovada la Constitució espanyola el 1978 i aprovat i referendat el nou Estatut d'autonomia de Catalunya el 1979, la Generalitat restà restablerta de manera definitiva. Les primeres eleccions al Parlament de Catalunya restablert tingueren lloc el 20 de març de 1980 i la sessió constitutiva s'escaigué el 10 d'abril del mateix any

L'EDIFICI DEL PARLAMENT

L'edifici del Parlament és una construcció d'arquitectura militar dissenyada per Josep Pròsper de Verboom, enginyer militar flamenc, el qual després de servir a Lluís XIV de França col·laborà amb el seu nét Felip V d'Espanya, primer com a militar, després com a espia des de Barcelona abans del setge de 1714 i finalment com a arquitecte de fortaleses. De fet, l'actual Parlament va ser construït els anys 1716-1718 pel rei Felip V com a arsenal de fortificació després d'abolir la Generalitat i les llibertats catalanes. Formava part d'una immensa fortalesa de forma pentagonal enderrocada a final del segle XIX. Llavors l'antic arsenal fou transformat per l'arquitecte Pere Falqués en Palau Reial, però no arribà a completar-se la reforma ni va ser utilitzat com a tal. L'any 1900 fou destinat a Museu Municipal d'Art. Amb la proclamació de la República l'any 1931, la nova Generalitat transformà part de l'edifici en Parlament, que s'inaugurà el 6 de desembre de 1932. Convertit en caserna per les tropes del general Franco el 1939, el retorn de la democràcia i el restabliment de la Generalitat l'any 1977 feren possible que el 10 d'abril de 1980 esdevingués novament seu del Parlament de Catalunya. És el testimoni més eloqüent de la victòria de la voluntat popular i de la llibertat sobre la dominació política i militar d'altres temps.

EL PARLAMENT

El Parlament és la institució principal de la Generalitat, ja que representa “el poble de Catalunya”, per tal com és elegit pels ciutadans i, en conseqüència, confereix legitimitat democràtica als altres òrgans de la Generalitat.

L'Estatut assenyala les competències del Parlament: exercir la potestat legislativa, aprovar els pressupostos, controlar l'acció política i de govern, i exercir les altres competències que li siguin atribuïdes per “la Constitució i la Llei que aprovi el propi Parlament”.

El Parlament és inviolable i té la seu a Barcelona, per bé que “pot celebrar sessions en altres indrets de Catalunya en la forma i en els supòsits que la llei determini”.

Cada legislatura dura quatre anys; l'elecció dels seus membres es fa per “sufragi universal, lliure, igual, directe i secret”, d'acord amb la llei electoral; el sistema electoral ha de ser un sistema de representació proporcional i ha d'assegurar, a més, “l'adequada representació de totes les zones del territori de Catalunya”.

Per a la determinació dels escons, d'acord amb els resultats del comicis, s'aplica actualment la regla d'Hondt. A més del que disposa l'Estatut, un Reglament aprovat pel Ple del Parlament estableix el funcionament de la institució.

El Parlament està constituït pels diputats (135), els quals tenen dret a assistir a totes les sessions del Ple i de les comissions de què formin part, i exercir en ambdues el seu dret de vot. Els diputats no estan sotmesos a mandat imperatiu i són inviolables pels vots i les opinions que emetin en l'exercici del seu càrrec. 

L'organització del Parlament està formada per: un President i una Mesa, el Ple, les comissions i una Diputació permanent. La composició i l'elecció d'aquests elements és regulada pel seu Reglament. 

El President té la representació de la cambra; exerceix i manté l'ordre de les discussions i dirigeix els debats; compleix i fa complir el Reglament, com també les altres funcions que li confereixen l'Estatut, les lleis i el Reglament. 

La Mesa és l'òrgan rector col·legiat de la cambra i es compon del President, de dos vice-presidents i de quatre secretaris, i actua sempre sota la direcció del primer. El Ple és l'òrgan suprem de la cambra, on es debaten en última i definitiva instància totes les qüestions que, segons l'Estatut, són competència del Parlament de Catalunya. Perquè els acords adoptats siguin vàlids el Ple ha de comptar amb l'assistència de la majoria absoluta dels Diputats. 

Les comissions són els instruments principals de la tasca parlamentària actual. Al Parlament de Catalunya hi ha sis categories de comissions diferents: les comissions permanents legislatives, les comissions permanents no legislatives, les comissions de legislatura, les comissions d'enquesta o d'investigació, les comissions creades per llei i les comissions d'estudi. 

La Diputació permanent la componen vint-i-tres diputats, designats segons estableix el Reglament, els quals elegeixen una Mesa presidida pel President, que és el mateix del Parlament. Té per missió vetllar pels poders de la Cambra quan hagi expirat el mandat parlamentari, o bé quan el Parlament s'hagi dissolt i mentre no es constitueixi el nou i quan el Parlament no es reuneixi per vacances. 

La base de l'estructura del Parlament són els Grups parlamentaris, que es constitueixen per facilitar, canalitzar i iniciar el treball parlamentari. Cada Grup té un portaveu que el representa a tots els efectes. Els portaveus de cada Grup Parlamentari, juntament amb el President del Parlament i un dels secretaris, formen la Junta de portaveus. Aquesta Junta té com a funcions: establir els criteris que contribueixen a ordenar les tasques i facilitar els debats, i fer arribar els projectes i qüestions a cada Comissió.

Funcionament

El Parlament pot funcionar en Ple i en comissions permanents. El Ple és l'òrgan suprem de la cambra. Les comissions permanents poden elaborar i aprovar lleis sens perjudici de la capacitat del plenari per a reclamar-ne el debat i aprovació en qualsevol moment del procés legislatiu. En aquestes comissions, hi poden participar els grups parlamentaris constituïts amb un nombre mínim de cinc diputats per grup polític. Cada partit o coalició electoral només pot constituir un grup parlamentari, i cada diputat només pot formar part d'un grup.

El Parlament es pot reunir en sessions ordinàries o extraordinàries, i perquè siguin vàlids els acords, tant al ple com a les comissions, han de ser adoptats en reunions reglamentàries amb assistència de la majoria dels components i per aprovació de la majoria dels presents.

El Parlament té el poder d'elegir i de fer cessar el President de la Generalitat, i de controlar, orientar o criticar l'actuació política i administrativa del Govern. Aquestes funcions es duen a terme per mitjà de diverses tècniques. La primera, cronològicament parlant, és la votació d'investidura, que té lloc quan el candidat a la Presidència del Govern de la Generalitat presenta el seu programa, a l'inici d'una legislatura. Hi ha, d'altra banda, la moció de censura constructiva a través de la qual es rebutja l'actuació del President i s'intenta de substituir-lo per un altre. Si una moció de censura rep el suport de la majoria absoluta dels diputats, el President i el seu Govern han de dimitir. Es pot donar, a més, la qüestió de confiança, amb la qual el President de la Generalitat, després d'una deliberació prèvia del Govern, demana explícitament el suport de la cambra al seu programa o a una declaració de política general o a una decisió de transcendència excepcional. 

Al costat de les que hem descrit abans, hi ha altres tècniques més habituals, com ara el debat general sobre l'acció política i de govern, que se celebra un cop l'any, o com les interpel·lacions, les preguntes o les sessions informatives dels consellers del Govern a les diverses comissions del Parlament. 

Parlament de Catalunya, al Parc de la Ciutadella

Procediment legislatiu

L'Estatut d'autonomia concreta que el Parlament “exerceix la potestat legislativa mitjançant l'elaboració de lleis”. La iniciativa legislativa pot provenir dels mateixos diputats, del Consell Executiu o Govern, dels òrgans polítics representatius de les demarcacions supramunicipals o de la iniciativa popular, i es materialitza: en un projecte de llei, quan la proposta la fa el Govern, o en una proposició de llei, quan prové d'un grup parlamentari o d'un mínim de cinc diputats o de la iniciativa popular. L'un i l'altra, si són admesos, es publiquen en el Butlletí Oficial del Parlament.

Un cop publicats el projecte i la proposició, els grups parlamentaris i els diputats, durant un termini de quinze dies, poden formular-hi esmenes. Transcorregut aquest termini, una ponència redacta un informe valoratiu del projecte o proposició i de les esmenes presentades, el qual és objecte de discussió per part de la comissió designada per la Mesa i, finalment, aquesta comissió redacta el dictamen que ha de ser sotmès i debatut al Ple del Parlament.

Aquest és, en línies generals, el procés ordinari d'elaboració de les lleis, encara que es poden utilitzar altres procediments: descentralitzats, abreujats, d'urgència i de lectura única, segons els casos.

Les lleis, una vegada aprovades pel Parlament, són promulgades, en nom del rei, pel President de la Generalitat. En el termini de quinze dies a comptar de la seva aprovació el President ha d'ordenar-ne la publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) i al Boletín Oficial del Estado (BOE) en versió oficial castellana que fa el Parlament. A l'efecte de la seva entrada en vigor, però, regeix la seva publicació al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

També correspon al Parlament designar els senadors que representaran la Generalitat al Senat de les Corts Generals espanyoles; elaborar proposicions de llei per presentar-les a la Mesa del Congrés dels diputats de les Corts Generals espanyoles; sol·licitar del Govern de l'Estat l'adopció d'un projecte de llei; interposar recursos d'inconstitucionalitat davant el Tribunal Constitucional, i finalment encomanar al Govern que comparegui en els conflictes de competència.