1- INTRODUCCIÓ:

Aquest treball de l'obra d'Otel·lo, pretén servir com a introducció al món de la lectura del teatre d'un gran escriptor com Shakespeare. El seu estil no és fàcil d'interpretar si no hi ha una certa facilitat en la lectura poètica i, per a un bon nivell i domini de la llengua, sempre es pot incrementar llegint obres que tenen un determinat nivell intel·lectual i cultural. Quan es veu que ja es té prou capacitat per llegir clàssics és l'hora d'integrar-nos en aquest món, que té l'objectiu de fer passar bones estones i, alhora, aportar-nos nous coneixements per a la vida quotidiana.

Les obres de Shakespeare ens inspiren a llegir. Els comentaris sobre aquestes són tals que et fan tenir curiositat per a conèixer una nova manera d'escriure. El treball que es presenta a continuació té l'objectiu de treballar bastant a fons cadascun dels personatges de l'obra, amb els seus caràcters i visions sobre diferents aspectes que podem relacionar amb l'actualitat, i, sobretot, amb la conducta humana.

2- William SHAKESPEARE i la seva època

Shakespeare va néixer en una família de comerciants a Stratford on Avon al 1564 i va morir al 1616. És considerat un gran dramaturg anglès, que la seva afecció pel teatre el va portar a començar a treballar molt jove fent les feines més humils, a la companyia “Camarlenc”. Va iniciar la seva carrera d'actor a Londres, i més tard va fer adaptacions. Era fill de John Shakespeare, un antic alcalde de la mateixa ciutat natal i d'una dona de la família Arden, d'elevat rang social. Al 1582 es va casar amb Anne Hathaway, de la que va tenir una filla i dos bessons anomenats Hamnet i Judith. Després d'aquesta etapa començà a crear el seu propi estil, quan va iniciar-se en el món de director.

L'època de major èxit fou la primera dècada del segle XVII. Al seu país va crear el teatre nacional, compost per elements populars amb la tradició culta renaixentista, on descrivia magistralment als personatges. Va seguir les pautes de la tragèdia grega, però substituint la seva fatalitat per passions i profunds motius psicològics dels personatges: l'amor, la gelosia, l'ambició, l'avarícia...

Va escriure trenta set obres dramàtiques, que els experts solen classificar en tres grups: les comèdies, els drames històrics i les tragèdies. Són de caràcter costumista (Treballs d'amor perdut), moralitzador (El mercader de Venècia) o de tema fantàstic (El somni d'una nit d'estiu).

Els drames històrics es centren en figures de reis anglesos, però no amb la intenció de reconstruir l'època viscuda, sinó per tractar literalment els seus caràcters (“Ricard III”, “Enric IV”, “Enric V”)

Les tragèdies basades en personatges de la història romana, medieval o en contes italians, recullen tota la força creativa de l'autor, de les quals han convertit els personatges en figures emblemàtiques de la literatura universal: Hamlet, Romeu i Julieta, Juli Cèsar, Macbeth, Otel·lo, Antoni i Cleopatra, etc.

Amb ironia tràgica mescla la crua realitat de la mort amb l'aspecte més tendre i delicat de la vida humana. L'obra de Shakespeare començà a difondre's als Països Catalans al començament del segle XIX i ja al segle XX les traduccions catalanes augmentaren d'una manera molt considerable. Del 1907 al 1910 es publicaren les seves Obres completes, en les quals intervingueren, entre altres, Josep Carner, Dídac Ruiz, Carles Capdevila i Puig i Ferrater. Hom ha de destacar sobretot la tasca de J.M.de Sagarra, que a partir del 1943 en publicà 28 traduccions, i de Salvador Oliva, que en col·laboració amb A.Buxton en traduí de nou l'obra completa (1984-87).

3- Anàlisi d'Otel·lo de William SHAKESPEARE:

3.1- RAONS DELS PERSONATGES:

IAGO:

“(...), i a fe que jo, / que sé quins són els meus valors, / no valc per una dignitat més baixa.” (17)

Iago és conscient de les seves qualitats i per això vol que siguin valorades. Ens demostra amb aquestes paraules la seva autoestima.

“No hi ha remei. Són gangues de l'ofici: / tot va per influències i predileccions, / no com abans, per graus, quan els segons / seguien els primers. I ara, senyor, / jutgeu-ho vós mateix: ¿puc sentir-me inclinat / a estimar el Moro? (18)

Té un sentit crític amb tot, fins i tot amb el poder. No li agrada que la societat es mogui per influències i la corrupció d'aquesta per culpa de les predileccions. Vol una societat amb jerarquia i que els mèrits siguin valorats per l'esforç personal.

“Servint-lo a ell, sóc jo mateix el que em serveixo. / Que el cel en sigui testimoni: no vull ser / ni afectuós ni obedient, només ho vull fer veure / pel meu propi interès. I, si amb els actes ensenyés / la forma natural i els designis del cor, / mostrant-lo tal com és, ben aviat hauria / de dur el cor a la mà perquè els grallons / vinguessin a picar-me'l. No, no sóc el que sóc.” (19)

Fa servir paradoxes per expressar la seva hipocresia social. És conscient de la maldat que hi ha al seu cor, fent servir el joc de paraules de que està tan podrit que els grallons se'l menjarien.

“Crideu el pare de Desdèmona, / desperteu-lo, que vagi en contra d'ell, / enverineu-li la felicitat, / que corri el nom d'Otel·lo pels carrers, / feu que s'irritin els parents, i, ni que visqui / en un clima benigne, infecteu-lo de mosques. / Ni que la seva joia sigui joia, / aboqueu-li al damunt tants motius de destorbs / com per fer-li tornar la pell més pàl·lida.” (19)

La crueltat de Iago és tan dura que, mitjançant imperatius, vol fer el que sigui per destrossar la vida d'Otel·lo, encara que no tingui motius racionals per fer-ho.

“(...) Ara mateix, precisament / un cabró negre i vell està al damunt / de la vostra estimada ovella blanca.” (20)

“Senyor, sóc un que us ve a dir que la vostra filla i el Moro estan fent l'animal de les dues esquenes.” (21)

Fa servir aquesta metàfora perquè sap que encara vol ferir més al pare de Desdèmona. És cruel, sense pèls a la llengua. Aquestes frases rebel·len el seu temperament.

“(...) Ja fa quatre vegades set anys que em miro el món, i, d'ençà que puc distingir entre un ben fet i una injúria, mai no he trobat un home capaç d'estimar-se a si mateix.” (39)

En aquestes línies ens diu la seva edat, 28 anys, veiem que està orgullós d'haver observat prou la vida per a poder-ne tenir coneixement d'ella i que s'estima a ell mateix.

“¿Virtut? I un rave! És a dintre de nosaltres mateixos que som així o aixà. Els nostres cossos són els nostres jardins, i és la voluntat que ens fa de jardinera, de manera que, si hi plantem ortigues o hi sembrem enciam, si hi posem hisop o n'arrenquem la farigola, el proveïm d'una sola mena d'herba, o bé de moltes variades. Tant si el deixem estèril amb la peresa com si el femem amb esforç, de totes formes, el poder i l'autoritat de corregir-lo està en les nostres voluntats. Si la balança de les nostres naturaleses no tingués un platet per la raó, per contrapesar-lo amb el de la sensualitat, la sang i la baixesa de les nostres maneres de ser ens portaria a les conclusions més absurdes. Però tenim la raó per refredar els impulsos furiosos, les embranzides carnals o el desenfrè de la luxúria, i dedueixo que tot això que en dieu amor no és sinó un rebrot d'aquestes altres coses.” (39-40)

En podem extreure dues idees principals: la primera és que amb la voluntat personal es pot aconseguir tot el que ens proposem (metàfora del jardí) i la segona és que la raó i l'instint han d'estar equilibrats per tal de que podem dur a terme els nostres projectes (metàfora de la balança). Iago és intel·ligent, s'ha creat les seves idees i les defensa amb sòlids arguments. Podem deduir que per ell l'amor només és un instint.

“(...) Vinga, sigueu un home. ¿Vós us heu d'anar a ofegar? Ofegueu els gats i els cadells que ho hi veuen! M'he declarat amic vostre, i em confesso lligat als vostres mèrits amb una corda forta i de les que duren. Mai no us podré servir millor que ara. Poseu diners a la bossa; (...) Feu diners, doncs, i que la pesta caigui en això d'anar-vos a ofegar. No és pas aquest el vostre camí. Val més que preferiu que us pengin abraçant la felicitat, més que no pas que us ofegueu i us quedeu sense.” (40)

Ens vol dir que sempre tenim oportunitats per aconseguir el que volem, per molt difícil que sigui la situació en la que ens trobem. Amb esperança es pot intentar tot. Iago està obsessionat amb els diners i es vol fer ric a través de Roderigo.

“Estigueu ben segur de mi. Aneu a buscar diners. Us he dit molt sovint i encara us ho torno a dir i a repetir que jo odio aquest Moro. Tinc aquesta causa totalment arrelada al cor, i vós també la hi podeu tenir. Ajuntem els esforços per venjar-nos d'ell. Si li podeu posar banyes, us procurareu un gran plaer, i a mi em donareu una gran satisfacció. En el ventre del temps hi ha molts esdeveniments que un dia o altre hauran de néixer. Au, vinga, aneu a buscar diners! (...) (41)

Tornem a veure la seva obsessió pels diners i la idea del cor arrelat a la mà. Sent satisfacció en causar odi a Otel·lo i destrossar-li la seva vida.

“Odio el Moro, i per aquí s'ha dit / que ha ocupat el meu lloc entre els llençols. / No sé si és veritat, però només per la sospita / en assumptes d'aquests, obraré com si ho fos. / Ell em té afecte, i per això / seran més efectius els meus projectes. (...) El Moro és generós, de caràcter obert / i creu que els homes que semblen honrats / ho són de veritat. Es deixarà portar pel nas / igual que els ases. / Ja ho tinc! Ho he concebut! Ara només / cal que l'infern i la nit facin néixer / aquesta criatura monstruosa.” (41-42)

El que Iago realment vol aconseguir és buscar motius per alimentar el seu odi respecte el Moro. Les seves paraules mostren cinisme, vol que Otel·lo caigui a la seva trampa.

“Vinga, vinga, les dones, al carrer, sou models de virtut; a la sala d'estar feu com les campanes; a la cuina com els gats salvatges; sou santes insultant, però, quan us insulten sou dimonis, i sou tan gandules treballant com treballadores al llit”. (48)

Iago revela els seus pensaments masclistes, mostrant els seus coneixements sobre les dones. Té un gran sentit crític respecte els sentiments femenins, sobre la ganduleria a l'hora de treballar i el desig del treball que proporciona plaer.

“No pot ser ximple. Si és bonica, / amb ximpleria i tot, es pot fer rica” (49)

Vol dir que una dona bonica no pot ser ximple, perquè pot fer tot allò que els proporciona un hereu. Mostra els interessos per part dels homes, afirma que només valoren si una dona és bonica i que no valoren els seus mèrits.

“La que sempre és bonica i recollida; / la que sap raonar, i, per tant, no crida; / la que sobrant-li l'or, no en fatxendeja; / la que no fa les coses per enveja; / la que, enfadada i podent-se venjar / deixant volar el ressentiment, no ho fa; / la que, amb intel·ligència constant, / no canvia el marit per un amant; / la que no manifesta el pensament, / la que segueixen més d'un pretendent; / però no es gira mai, aquesta és una / dona com cal, si mai n'hi ha hagut alguna”. (49-50)

L'ideal de dona és tan imaginari que fins i tot dubta de si n'hi ha hagut mai alguna. Descriu la dona perfecte, sense defectes, tal i com li agradaria trobar-la per no poder-la criticar.

“Ah, de moment esteu ben afinats; Però les cordes que ara fan aquesta música, ja les destensaré, paraula d'home honest!” (51)

“(...) convertiré les virtuts de Desdèmona en un vesc / i la seva bondat serà la xarxa / que els caçarà a tots dos.” (68)

El seu desig per fer fracassar la relació entre Desdèmona i Otel·lo és tan gran que s'ha tornat una obsessió per Iago.

“Cassio l'estima; n'estic ben segur; / que ella l'estimi em sembla molt probable. / El Moro, mal que jo no el pugui veure, / és amable i constant, afectuós i noble. / M'atreveixo a pensar que, per Desdèmona, / resultarà ser un bon marit. Jo també me l'estimo, / i no sols per luxúria (encara que potser sigui deutor d'aquest pecat), sinó en part perquè vull / portar a bon terme la meva venjança. / Sospito que aquest Moro incontinent / ha fet un salt al llit de casa. D'aleshores ençà, / el pensament em crema les entranyes, com si fos / un mineral ple de verí. Res no podrà / satisfer la meva ànima, llevat / que estiguem empatats: esposa per esposa. / Si això no em surt, com a mínim podré / ficar una gelosia tan forta dintre el Moro / que ni el bon seny no la hi pugui guarir. / I per fer-ho, si aquest desgraciat Venecià, / a qui faig seguir el rastre de la seva cacera, / no se'n surt, garfiré aquell Miquel Cassio, / el calumniaré davant del Moro, / de la manera més grollera, perquè em temo / que ell també s'ha posat la meva gorra de dormir. / Faré que el Moro m'ho agraeixi, que m'estimi / i que em recompensi per haver fet d'ell / un ase egregi, i destorbant la seva pau / i el seu repòs, el portaré a la bogeria. Tot és aquí (es toca el front) però encara confús. / La cara destapada de la perversitat / no es veu mai fins que ha estat realitzada.” (54-55)

La seva perversitat no el deixa viure en pau. Iago necessita fer mal per sentir-se satisfet, encara que no aconsegueixi a Desdèmona li farà enveja al Moro i amb això ja s'omplirà de felicitat. El seu cinisme l'ha portat a crear un pla que encara està en procés, tot i que reconeix les bones qualitats d'Otel·lo. Té una personalitat que és capaç de ficar-se al cos de qualsevol, només necessita saber quin tipus de persona és per a poder-la enganyar.

“No ho sé. Fins ara tots érem amics, / en paraules i en obres, com el marit i la muller / mentre es despullen per ficar-se al llit. / De sobte, ara mateix, com si un astre / hagués fet perdre la raó dels homes, / me'ls veig espasa enlaire i apuntant-se als pits / en una lluita amb sang. No puc parlar / de cap començament d'aquesta malcarada lluita, / i tant de bo que hagués perdut / en un fet gloriós aquestes dues cames / que m'han portat aquí de testimoni”. (62-63)

“I Cassio és un d'aquests. / En somnis, li vaig sentir dir: “Dolça Desdèmona, anem amb compte i amaguem el nostre amor”, / i després, bon senyor, em va agafar la mà, / me la va estrènyer i va exclamar: “Ah, dolça criatura!” Després em va besar tan fort, / com si arranqués de soca-rel els besos / que em creixessin els llavis. Després em va posar / la cama sobre el flanc, i sospirava i em besava, / i va exclamar: “Ah, maleït el fat / que et va fer ser del Moro!”” (89-90)

Les mentides i enganys són presents en tots els seus diàlegs. És un hipòcrita, només parla del que li convé i calla el que sap que el pot fer descobrir. Té una manera de parlar que convenç a tothom de la seva innocència. Té una gran capacitat d'imaginació, és molt llest i controla a la perfecció la maldat de les seves estratègies.

“Doncs fer-lo incapaç d'ocupar el lloc l'Otel·lo, per exemple: esclafant-li el cervell.” (121)

Iago és cruel, fins i tot sembla que estigui satisfet creant mal, és capaç de fer matar un home innocent només per satisfer els seus capricis.

RODERIGO:

“(...) Us demano que si és per gust vostre i amb el vostre permís (tal com em sembla que és) que la vostra bonica filla, en hores tan intempestives de la nit, amb un guarda que no és ni millor ni pitjor que un canalla llogat, un gondoler, ha anat a caure als braços d'un Moro viciós. Si ja ho sabeu i ho heu permès, nosaltres us hem fet una ofensa insolent i atrevida. Però, si no ho sabeu, la cortesia em diu que no teniu raó per tractar-nos així. (...) i feu que caigui damunt meu el pes de la justícia, si és que us he dit mentida.” (21)

Com a bon cavaller, Roderigo explica amb bones paraules a Brabantio que no creu que tingui raó, per tant, expressa valentia respecte el seu senador, s'hi posa en contra i es fa responsable del que això suposa.

“És una ximpleria viure quan la vida és un turment, i, si la mort és el nostre metge, ja tinc la recepta per morir” (39)

Roderigo està tan enamorat de Desdèmona que ja no té forces per continuar vivint ja que ella no li correspon el mateix amor. No té esperances ni lluita pel que realment vol aconseguir, ho veu tot perdut sense intentar canviar la situació. Buscarà l'ajut d'Iago per a resoldre el seu gran problema amorós.

“Cada dia te'm treus de sobre amb algun pretext, / Iago, o més aviat, tal com ara em sembla, m'allunyes de / totes les possibilitats, i no em dónes ni la més petita possibilitat / d'esperança. Realment no t'ho penso aguantar més, ni estic disposat a no donar resposta a totes les coses que / he hagut de patir estúpidament.” (119)

Se sent enganyat per Iago, que li havia promès coses que encara no s'han realitzat, i desmoralitzat i desgraciat, ja que l'única ajuda que tenia li està fallant i per ell mateix veu que no aconseguirà res.

BRABANTIO:

“És un mal massa cert: ella no hi és, / i a partir d'ara el meu temps miserable / no em portarà res més que amargor. (...) (Ah, malaurada filla!) ¿Amb el Moro m'has dit? / (¿Qui desitja ser pare?) ¿I com ho saps, que era ella? / (Ah, m'ha enganyat molt més del que em podia imaginar!)” (22)

Brabantio és un home que es veu indignat al veure que la seva filla desitja un home que no és ben valorat. Brabantio es sent enganyat per la infidelitat de la seva filla al anar amb un home que ell no el vol, suposadament, pels seus interessos i els de la família. Els seus pensaments de menyspreu són tan considerables que fins i tot diu que el temps a partir d'ara serà ple d'amargor. No respecta les decisions de la seva filla.

“(...) Ah, pares, / a partir d'ara no cregueu les vostre filles / només per la parença de les coses que fan. / ¿No hi ha encanteris en virtut dels quals es pugui desencaminar la veritable / natura de la joventut i la virginitat? (...).” (23)

Es sent enganyat i no s'esperava que la seva filla se'n anés amb un home sense haver-li consultat abans, o demanat permís. Creu que l'amor que la seva filla sent pel Moro és un encanteri. Brabantio busca solucions per tal de no haver d'admetre que ha estat enganyat.

“(...) digueu-me com una tendra donzella, / tan bonica i feliç, tan oposada / al matrimoni, que ha eludit els galants / més arrissats i rics del nostre estat, / podia haver caigut en la vergonya pública, / escapant-se d'aquells que la guardaven / per anar a raure a un pit tan negre com el vostre, / que fa més por que goig. Que tot el món em jutgi, / si no és obvi que l'heu enfetillat / amb tèrbols encanteris, / i li heu malmès la joventut / amb drogues que afebleixen la raó. (...)” (26-27)

Brabantio no pot creure's que la seva filla estigui amb Otel·lo per amor, sinó perquè ha estat encantada. Li diu a Otel·lo que s'ha rebaixat anant amb ell, que no es mereix la seva filla i l'inculpa d'haver-li robat la joventut. Brabantio és egoista, només jutja a la gent per la seva riquesa i no valora els sentiments. El seu orgull va per sobre de tot.

“ (...) és fàcil d'acceptar una màxima / per qui no accepta més que el generós consol / percebut en el so de les paraules. Però ha d'acceptar màxima i dolor / qui, per pagar el dolor, es veu obligat / a manllevar a la pobra paciència. / Quan les màximes (dolces o amargants) / tenen dos talls, és clar que són ambigües. / I en resum: les paraules / no són més que paraules, ni mai no he sentit dir / que, dins un cor adolorit, s'hi entri per les orelles.” (35-36)

Brabantio vol dir que per molt que les paraules dels altres l'intentin consolar, no hi poden fer res per alleugerir el seu dolor. Les paraules només són paraules i els fets són els que causen el dolor que només la paciència li farà disminuir.

“Mireu-la Moro, si és que us queden ulls per veure: Si va enganyar el seu pare, també us pot enganyar” (38)

Està furiós perquè la seva filla està amb el Moro. Té enveja d'ell i li diu que vigili, potser perquè no es refiï tant d'ella i perquè les coses no els surtin bé, que és el que més desitja.

OTEL·LO:

“(...) els meus mereixements / podran parlar, sense necessitat / de treure's el barret, a una fortuna tan altiva / com de la família amb qui m'he emparentat. / Vull que sàpigues, Iago, que si jo no estimés / la bonica Desdèmona, ni per tots els tresors / que hi ha en el mar, no hauria subjectat / ni posat dintre uns límits / el meu temperament, que és lliure i no té sostres.” (24)

“Ah no! M'estimo més donar la cara. / El rang, les qualitats que tinc / i una ànima ben neta em mostraran / tal com sóc i amb justícia”. (25)

Otel·lo està convençut que ningú hi podrà fer res per evitar que ell i Desdèmona s'estimin. Afirma que no hi ha secrets entre ells, és un amor net i lliure, i que farà el que sigui per alimentar el seu amor envers ella. Està orgullós de les seves qualitats ja que han enamorat a Desdèmona i del seu rang, per això no se sent inferior.

“Embeineu les espases, que se us rovellaran / amb la rosada del matí. Senyor, / se us obeirà més pels vostres anys / que per les vostres armes.” (26)

Otel·lo està tan segur de la seva victòria que es posa en un estat irònic. En molt poques paraules li diu a Brabantio que no té edat per lluitar.

“(...) que m'he emportat la filla d'aquest vell / és del tot cert, i és cert que m'hi he casat. / La meva culpa no té altres límits / que aquests dos termes, i res més. / El meu llenguatge és aspre, i no té el do / de les frases fluïdes de la pau, / perquè d'ençà que aquests meus braços van tenir / el vigor dels set anys, ja fa més de nou llunes, / que s'han exercitat sobretot en els camps de tendes de campanya. D'aquest món no puc dir gaire res (...)”. (31)

Vol fer veure que el que ha fet no és motiu per ser inculpat, mostra menyspreu cap a Brabantio, afirma que l'amor se l'ha emportat a un altre món i s'excusa del to aspre de les seves paraules ja que està indignat.

“(...) No Iago, no. Veuré abans de dubtar. / Quan dubti, voldré proves. I si em donen les proves, / només em queda una cosa: deixar anar / d'un cop les gelosies i l'amor!” (81)

No es deixa enredar fàcilment per les suposicions d'Iago respecte els afers entre Desdèmona i Cassio. No li agraden les suposicions, tot i que es posà nerviós i deprimit al sentir-les perquè comença a sospitar.

“Aquest xicot té una honradesa sense límits; / té un esperit expert en els secrets / de la conducta humana. Si jo demostro que ella / és un falcó salvatge, ni que les seves traves / fossin les cordes més boniques del meu cor, / l'allunyaria amb un xiulet, fent-la volar a favor del vent, / i que agafés la presa pel seu compte. / Potser perquè sóc negre i perquè em manquen / aquelles flonges qualitats de la conversa / que tenen els galants, o potser perquè baixo / cap a la vall dels anys (tot i que això / no és pas gran cosa), la vaig perdent. / Em sento decebut, i el meu consol / s'haurà d'abraçar a l'odi. Maleït matrimoni, / que fa que puguem dir que elles són nostres, / però no ho podem dir dels seus desitjos! / Preferiria ser un gripau, i viure / dels aires que traspuen les presons, / abans de conservar un racó de la que estimo / perquè l'usin els altres. (...) (83-84)

Otel·lo es refia de les paraules d'Iago i comença a dubtar respecte els desitjos de Desdèmona. S'inculpa de ser negre o de ser massa gran per ella, es sent decebut i veu que l'està perdent. Abans de que Desdèmona li fes les banyes, ell faria qualsevol cosa per no sentir-se abandonat. Està perdent l'autoestima.

“Si l'has calumniat, i, a mi, em tortures, / no cal que resis més; i deixa't de remordiments, / vés posant més horrors sobre el cap dels horrors, / comet actes que facin plorar el cel / i esbalair la terra, perquè, per condemnar-te, / no pots fer res pitjor del que m'has fet.” (88)

L'ira envaeix a Otel·lo, fins a tal punt que arriba a pensar diferents maneres per suïcidar-se. Es deixa portar pels comentaris irracionals d'Iago, no té massa personalitat ni valentia per afrontar-se a la veritat.

“Aquest paper blanc, aquest llibre tan bell, / ¿van ser escrits per escriure-hi la paraula puta? / ¿que què has comès? ¿Comès? Ah!, dona pública! / Si parlés dels teus fets, em veuria obligat / a convertir les meves galtes en fornals / per cremar la modèstia i fer-la tornar cendra. (...) puta desvergonyida!” (115)

La forta gelosia d'Otel·lo fa que no es cregui ni a la seva dona. Li ha perdut el respecte, la insulta i l'acusa de fets sense proves.

DUX:

“Afirmar no demostra. Es necessiten proves més amples i evidents / que aquestes febles trames i pobres aparences / d'aspectes trivial. I ens les heu de donar”. (32)

“Jo crec que aquest relat també hauria guanyat / la meva filla (...). Val més combatre amb armes espatllades / que amb les mans buides.” (34)

Dux és un personatge basat en la lògica dels arguments i mira els problemes amb objectivitat. No es deixa influenciar per les suposicions, sinó que per jutjar algú creu que s'han de tenir proves.

“Quan ja no hi ha remei, s'acaba el sofriment, / perquè, acarats amb el pitjor, ja és massa tard / per mantenir esperances. / Lamentar una desgràcia passada / i que ja no existeix és la millor manera / de caure en més desgràcies. / Quan la Fortuna se'ns enduu les coses / que no podem guardar, la paciència / fa decisòria la injúria. / Aquell a qui han robat, quan sap somriure, / roba al seu lladre. / Qui es consumeix en una pena vana / es roba a si mateix.” (35)

Ens ve a dir que si ja no es pot fer res per resoldre un problema, no val la pena consumir-se i lamentant-se perquè llavors es pot caure en més desgràcies. Més val tirar endavant sense pensar en les desgràcies del passat, per poder arribar a ser feliç.

CASSIO:

“(...) Gran Júpiter, / tingueu cura d'Otel·lo; infleu les seves veles / amb la vostra alenada poderosa, / perquè amb el seu vaixell beneeixi aquest port; / feu que retorni palpitant d'amor als braços de Desdèmona, i renoveu / amb un foc nou els nostres esperits, / portant confort a Xipre!” (46)

Cassio, com a bon lloctinent d'Otel·lo, se li mostra fidel, vol el millor per ell i desitja que tot li vagi bé amb Desdèmona. És creient en déus, té esperança i fe que Júpiter vigilarà a Otel·lo mentre estigui perdut a la mar.

“Li demanaré que em torni a donar el càrrec; però ell / em dirà que sóc un borratxo. (...) Cada copa de més és una maledicció, i el beuratge que conté és del dimoni.” (67-67)

Està arrepentit d'haver begut i perdut el control dels seus actes. És comprensiu i entendrà a Otel·lo si no el vol més com a lloctinent.

DESDÈMONA:

“No sóc alegre, però enganyo, / i faig veure la que no sóc. / Au, vinga, ¿com m'alabaríeu?” (49)

Desdèmona vol dir que per dins és d'una manera molt diferent de la que mostra. Li agrada atreure als homes per les seves qualitats femenines.

“No tinc por d'això. Aquí, davant d'Emília, / us garanteixo el càrrec. I també us asseguro / que, quan jo faig el vot d'una amistat, / el sé complir fins a l'última lletra. / No deixaré tranquil el meu senyor: / el domaré mantenint-lo despert, / li parlaré fins que estigui cansat; (...). (74-75)

Desdèmona estima a Otel·lo però alhora li vol imposar les seves decisions. Encara que ell no hi estigui d'acord, farà tot el que pugui per convèncer-lo de tenir a Cassio altra vegada com a lloctinent.

“(...) De tot cor em pregunto què em podríeu demanar / que jo us negués, o que dubtés a concedir-vos-ho. ¿Què? Miquel Cassio, que ens acompanyava / quan festejàvem, i que tot sovint, / si em queixava de vós, us defensava, / ¿ha d'esperar-se tant a fer les paus? / Per la Mare de Déu, jo podria fer més...” (76-77)

Les seves paraules tenen un to de xantatge, com si es volgués aprofitar de l'amor d'Otel·lo per tal de concedir els seus desigs. Afirma que ella no dubtaria en concedir-li qualsevol cosa i li retreu que abans Cassio era un bon amic, i que no es mereix que li neguin fer les paus. Vol posar a prova l'amor d'Otel·lo mitjançant un afer que no hi té res a veure.

¿No és gelós? “¿Qui, ell? Què va! Et diria que el sol / sota del qual va néixer i va assecar-li / tots els humors que donen gelosia.” (93)

Desdèmona encara no coneix fins a on pot arribar la gelosia del seu marit. Aquesta frase demostra que entre els personatges no es coneixen.

“(...) la crueltat pot fer molt, i la seva crueltat / pot destruir la meva vida; però mai / no podrà destruir l'amor que sento. (...)” (118)

Ara que veu que ha perdut a Otel·lo, no s'explica què ha passat. Ella l'estima i odia veure el seu marit ple d'ira.

EMÍLIA:

“Un any o dos ja són suficients per conèixer bé a un home. Només tenen estómac, i nosaltres no som sinó menjar; Afamats, ens devoren, i, quan es queden tips, amb un rot ens vomiten.” (96)

Al llarg de l'obra es fan moltes referències sobre l'estat de la dona i la seva discriminació, com per exemple, aquestes paraules d'Emília.

“Li ha dit puta. Ni un captaire borratxo / no ho gosaria dir a la seva meuca.” (117)

Emília té un vocabulari groller i sense pèls a la llengua. Té coneixements sobre la relació entre l'home i la dona, sap que els dones estaven menyspreades en aquella època.

“(...) Però estic convençuda que, si les dones pequen, / és per culpa dels marits: si es desentenen dels seus deures, / si vessen tresors nostres sobre faldilles d'altres, / si esclaten en beneites gelosies, / o si ens tenen lligades, o ens maltracten, / o ens tanquen, per despit, els diners que són nostres. (...) I per més que tinguem bondats, / també ens poden venjar. Que ho sàpiguen els homes: / tenim sentits com ells; podem veure i flairar, i tenim paladar dolç i l'agre, / exactament com ells. ¿I què es pensen que fan / quan ens canvien per una altra dona? / ¿és un joc? Crec que sí. ¿L'encén la passió? / crec que també. ¿Ho fan perquè són febles? / També, i nosaltres, ¿què? ¿No tenim passions, / ni ganes de jugar, ni feblesa, igual que ells? / Doncs fem que ens tractin bé; si no, que sàpiguen / que els mals que els fem són fills del mal que ens fan.” (125)

No suporta la desigualtat de condicions entre sexes, els homes sempre tenen més prioritats i el seu honor i orgull és difícil de que el perdin. En canvi, les dones han d'aguantar les seves passions i reprimir els seus sentiments. Pensa que tots som iguals i, per tant, hem de tenir els mateixos drets.

“S'ha de saber! S'ha de saber! ¿Que calli, jo? / No, parlaré amb la llibertat del vent del nord. / I ni que el cel, els homes i els diables / cridessin tots “vergonya!” contra mi, / no deixaria de parlar.” (143)

És justa, vol fer saber la veritat a tots per no creure's les suposicions que van enganyar a Otel·lo. Vol parlar lliurement, sense reprimir-se de res, ni tan sols amb amenaces callaria.

3.2- MISTERI DE LA VIDA:

Aquest apartat trobo que és molt interessant des del punt de vista personal, per millorar la visió respecte la vida i comparar-la amb una altra de diferent o donar suport a la que ja teníem.

Durant al llarg de l'obra hi ha moltes citacions a destacar. Un dels personatges més curiós és Iago, dóna a entendre que té molta experiència de la vida i de les seves dificultats, fins i tot sembla donar lliçons sobre com ens hem de comportar. Per exemple, aquesta citació: “Els nostres cossos són els nostres jardins, i és la voluntat que ens fa de jardinera, de manera que, si hi plantem ortigues o hi sembrem enciam, si hi posem hisop o n'arrenquem la farigola, el proveïm d'una sola mena d'herba, o bé de moltes variades. Tant si el deixem estèril amb la peresa com si el femem amb esforç, de totes formes, el poder i l'autoritat de corregir-lo està en les nostres voluntats. Si la balança de les nostres naturaleses no tingués un platet per la raó, per contrapesar-lo amb el de la sensualitat, la sang i la baixesa de les nostres maneres de ser ens portaria a les conclusions més absurdes. Però tenim la raó per refredar els impulsos furiosos, les embranzides carnals o el desenfrè de la luxúria, i dedueixo que tot això que en dieu amor no és sinó un rebrot d'aquestes altres coses.” (39-40) té un gran sentit d'alliçonament. Ens diu que tot es pot aconseguir mitjançant la voluntat, que s'ha d'equilibrar la raó amb els nostres impulsos per tal d'aconseguir viure amb felicitat. Penso que és cert el que diu, i d'una manera metafòrica que fa més intens el seu significat.

Per reafirmar la seva idea, també ens diu que “Val més que preferiu que us pengin abraçant la felicitat, més que no pas que us ofegueu i us quedeu sense.” (40). Si no ens esforcem per aconseguir els nostres objectius, mai no tindrem la seguretat d'haver-ho intentat, i sempre viurem amb el dubte de que potser hagués sortit com nosaltres desitjàvem. Això és el que ens ve a dir amb la citació anterior.

Respecte a les lliçons de superar problemes, Dux també ens destaca que no val la pena mirar les desgràcies del passat, sinó que sempre s'ha de tenir suficient força per desitjar un futur millor a través de la voluntat que ens comentava abans Iago. Ho esmenta en la següent citació: “Lamentar una desgràcia passada / i que ja no existeix és la millor manera / de caure en més desgràcies. / Quan la Fortuna se'ns enduu les coses / que no podem guardar, la paciència / fa decisòria la injúria. / Aquell a qui han robat, quan sap somriure, / roba al seu lladre. / Qui es consumeix en una pena vana / es roba a si mateix.” (35). És un personatge previsor i amb esperança de que sempre val la pena intentar fer alguna cosa que no fer res. Ens ho diu en la següent citació: “Val més combatre amb armes espatllades / que amb les mans buides.” (34)

Otel·lo és d'una manera de ser que abans prefereix viure enganyat que viure amb sofriment. Vol viure feliç, sense adonar-se'n de les veritats que fereixen. Per exemple, “Et juro que és millor viure molt enganyat que no pas saber poc”. (87) o “(...) Si aquell a qui han robat no troba a faltar res, no li feu saber res, i no li hauran robat mai res.” (87) en aquestes frases ens demostra que és patidor i no pot suportar una vida turmentada. Abans prefereix morir o fer morir a tots aquells que destorben la seva tranquil·litat i li agrada saber o tota la història succeïda, o ignorar-la tota.

Aquest comentari el podem relacionar amb les paraules d'Iago: “Si un pobre està content, és ric, i força. Però una gran riquesa sense límits és pobre com l'hivern pel qui sospita que un dia serà pobre. (...)” (80), ja que ens diu que el que de debò omple de sentit i de riquesa la nostra vida és la felicitat. Els béns materials no són importants per a viure bé, sinó que el perill més gran en caure a la pobresa són els patiments.

Shakespeare també és representatiu per les seves paradoxes, que normalment en aquesta obra són dites per Iago. La més coneguda és “No, no sóc el que sóc.” (19), que és una de les millors frases per descriure el caràcter del malvat Iago, encara que en una ocasió també és esmentada per Desdèmona. Iago és un personatge que és fàcil de relacionar amb la hipocresia, amb la malícia i amb els pensaments perversos que dominen a moltes persones que es senten satisfetes fent el mal. El seu raonament sobre la perversitat és: “La cara destapada de la perversitat / no es veu mai fins que ha estat realitzada.” (54-55), i ens pot donar molt a pensar. Ve a dir que molta gent té pensaments com ell però que no els arriben mai a realitzar. Per això no es donen a conèixer, i més persones de les que ens pensem voldrien actuar fent el mal, però no tenen prou valentia o no troben la situació adequada per portar-ho a cap.

Sobre el comportament humà hi ha varies citacions que ens poden ser útils, com la següent: “Els homes han de ser el que semblen, i els que no ho són, no haurien de semblar-ho”. (79) L'esmenta Iago, sembla ser per justificar el seu comportament. Si ha nascut amb aquesta maldat no la pot canviar perquè ell és així. En canvi, els que volen ser dolents sense ser-ho realment, no ho haurien de fer.

En aquesta frase: “(...) però els homes són homes i els millors, a vegades, també perden el cap (...)”. (64) ens diu que tothom té dret a equivocar-se, perquè som lliures i a vegades els impulsos poden més que la raó. Un dels valors importants per Iago és la paciència: “Que pobres són els que no tenen paciència!” (68). Creu que les coses s'han de fer bé i a poc a poc, si precipites la situació se't pot escapar de les mans fàcilment i perdre-ho tot. En canvi, un valor que no considera important ni necessari és la reputació: “La reputació és una cosa externa que no serveix per res; sovint s'aconsegueix sense cap mèrit i es perd sense haver-ho merescut. (...)” (65), simplement per qualificar-la d'una cosa externa i inútil.

4- CONCLUSIÓ

Al llarg d'aquest treball hem tractat una gran obra de Shakespeare, que personalment m'ha agradat ja que incita a la lectura. Shakespeare no té un estil pesat ni avorrit, sinó que impressiona la seva capacitat de crear personatges tan perfectes que fàcilment es poden identificar amb la realitat. La forma de veure la vida d'algun dels personatges fa reflexionar sobre aspectes que havien estat ignorats i aporta una gran quantitat de lliçons i escarments

En molts diàlegs podem observar les grans qualitats de l'autor: la seva capacitat d'observació, la memorització de fets reals, la creativitat, la facilitat per lligar la història aplicant-hi una poesia molt complexa, etc.

Per acabar, cal afegir que ha estat un treball agradable, sense cap dificultat a l'hora d'interpretar cada fragment.

5- BIBLIOGRAFIA

Otel·lo, WILLIAM SHAKESPEARE. Editorial Vicens Vives.

Gran enciclopèdia Catalana

Enciclopèdia Planeta Agostini