· Orlando o la feminització de la cultura·

Explica que la novel·la acaba amb la frase “ I va repicar la 12 campanada de la mitjanit, la 12 campanada de la mitjanit del dijous 11 d'octubre de 1928” (tot i que ella la va acabar d'escriure una mica abans. Explica que és una escriptora del s. XX. Diu que Orlando comenta a existir el 9 d'Octubre de 1927 (un any abans de la primera frase de la novel·la), en un fragment d'una carta a Vita Sackvile, quan Wolf intentava acabar un llibre d'assaigs.

“400 anys de noblesa convertits en una mena de biografia imaginària, fantàstica i profètica”. Argument d'Orlando.

Argument: Un aristòcrata anglès que té 16 anys (1586) i viu fins al s. XX. Ric, jove, enamoradís, amo poderós de palaus, vides i hisendes. Amant de la literatura, compositor de poemes, viatger i guerrer (Rieri, de los que no los hay avui en dia... Almenys t'asseguro que a Premià no. I juraria que a Mataró tampoc...). 100 anys més tard, cap al 1686, el jove es transforma en dona (només el seu cos). Alguns trets físics desapareixen i altres surten a la llum. La memòria, però, es conserva (enu, entela alguns records).

“idea d'un ésser humà capaç de no morir i vagabundejar pels diferents períodes de la història” .

Possibles semblances:

• Dràcula (Bram Stocker): costat maligne de lo de no morir [ ambientació de la literatura gòtica del segle XIX ].

• Dr. Jekill i Mr. Hyde (R.L. Stevenson): per lo de les transformacions.

• Nouvelle d'Honoré (Balzac): per les “superxeries sexuals. El personatge Sarrasine és un eunuc (equívoc home-dona que porta a la perdició el seu enamorat).

“ tota transformació és font d'angoixa davant la mort, sense cap mena de possibilitat de redempció”.

Explica que Orlando ve dels models dels personatges de les obres de Shakespeare de la festa elisabetiana.

Innovacions: compleix l'aspiració de Baudelaire a la seva obra “Le Spleen de Paris” (70 anys abans): “Qui no ha somniat una miraculosa prosa poètica, musical però sense ritme ni rima, prou flexible... A les ondulacions del somieig, als sobresalts de la consciència? Aquest ideal obssessiu neix de la vida a les enormes ciutats, de l'encreuament de les seves innumerables relacions”.

Orlando mostra “l'encreuament d'innombrables relacions”. El personatge, que amb 30 anys es converteix en dona, arrossega segle rere segle, les seves possessions terrenals i el desig d'escriure un poema que arribi a ser inmortal (desig insatisfet gairebé fins al final del poema).

* Rieri... Escoltant la cançó 7 de “Happy songs for happy people” de Mogwai i llegint la intro... (14:45). Oh, Preciós!

Neix el 1882, filla de Leslie Stephen, home de lletres, editor d'un dels punts àlgids de la cultura victoriana, el “Dictionary of National Biography”. La parella té en total 8 fills (detall que he volgut posar perquè vegis quin kind of persons eren en aquella època, que són d'aquests que s'estimen els renacuajos).

Perd a se mare, se germanastra, son pare i el seu germà Thoby es muda a un altre barri (ella li dedica “La cambra de Jacob” i “Les ones”. Aquestes pèrdues marquen permanentment la seva infància i adolescència.

Any 1895 i 1904 va patir les seves dues primeres crisis mentals.

El 1910 es casa amb Leonard Woolf (polític i intel·lectual).

Entre 1913 i 1915 cau en una de les seves crisis (atacs maníaco-depressius, al·lucinacions, intents de suicidi...).

Quan va tornar a sentir les veus que li impedien pensar i escriure (al·lucinacions), va escriure dues cartes (una al marit i l'altra a se germana Vanessa) i es va omplir les butxaques de pedres i es va ofegar al riu Ousse, prop de Monk's House, la seva casa a Rodmell (28 de Març de 1941).

La seva família pertanyia a una franja social intermèdia entre la classe mitjana i l'aristocràcia.

Des de 1915, Vanessa (pintora) i Virginia es van convertir en les guies del grup de Bloomsbury, que de manera informal reunia poetes, filòsofs, crítics, pintors, economistes i alguns membres notables de la noblesa (ex: Vita Sackville, la novel·la està dedicada a ella). S'enamora una mica de Vita. Jorge Luís Borges escriu: “Orlando, era la más larga carta de amor en la historia de la literatura”.

“Woolf no concedeix a Vita, la seva model, la gràcia suprema de la immortalitat literària; en cada moment, primer com a home i després com a dona, Orlando vol escriure una obra que passi a la història de la literatura anglesa. Ho intenta, es reuneix amb els poetes i crítics de cada època; paga a un poeta menor perquè li ensenyi l'ofici, registra els canvis temàtics d'estil, longitud i metre. Publica un llibre amb el poema “El Roure” al final de l'altre llibre “Orlando”; el ven i arriba a fer-ne diverses edicions. Però no sabem si assoleix que els crítics i els lectors considerin que la seva obra és bella, perfecta reeixida: ni tan sols la immortalitat del seu cos i de la seva ment li ha permès comprovar-ho. El seu intent pot quedar fora de la història de la literatura. [. . . ] Podia exaltar amb tota generositat, Vita i el que ella representava, però no li va concedir el geni de l'art. [. . . ] Woolf sempre considerà a Vita com una escriptora i poetessa mediocre.”

* Relació estranya entre Virginia i la seva font d'inspiració: un vincle ambivalent, d'amor, però també de refús, de venjança, d'afirmació deliberada de la seva superioritat respecte a l'objecte d'aquesta biografia que era també agent i objecte de passió. Més enllà de situar Vita (Orlando) en la posició baixa que realment li correspon dins la historia de la literatura anglesa, Woolf fa el primer esbós d'un projecte que va acariciar fins a uns dies anteriors al seu suïcidi, l'any 1941: escriure una història de la literatura anglesa. Per això es serveix de jocs d'estil -segons les èpoques, com si les veus de la literatura del passat cobressin vida i participessin d'aquesta inquietant immortalitat relativa del personatge.

* S'ha de considerar el gran misteri d'Orlando, el misteri de la relació entre literatura, sexe i gènere: el misteri de la transformació.

* La transformació no és cruenta pel cos o l'ànima: no hi ha dolor o mutilació, castració o violència. Passa quan Orlando és a Istambul, en temps de l'imperi otomà. Dorm i té un somni en el qual l'envolten les al·legories de la castedat, la puresa i la modèstia. Passa la seva última nit masculina, i quan es desperta ja és una dona.

Androginia és la paraula amb què cataloguen els crítics i les crítiques el relat i la seva conclusió. Però s'equivoquen.

Woolf exalta una figura harmònica, completa, on res es perd: s'ho vol quedar tot, vol unir (no separar), vol adquirir la ment i l força i l percepció i l'agudesa i la capacitat de crear llibres i tenir fills.

Orlando no pinta una unió simultània en un sol cos dels atributs d'ambdós sexes, sinó que fa una transformació o mutació. No ensenya la inspiració a la multiplicitat, sinó el plaer de la substitució. No mostra la simultaneïtat del que és masculí i femení, sinó la seva successió (de manera no doloros, ni cruenta, sense castració) procés anomenat “feminització” de la cultura (procés històric resultat de la lluita de les dones per la igualtat de drets.

“Es proposa que existeix un nou tipus humà, definit a partir de l'exaltació de l'aparença i del simulacre, dels sentiments i la intimitat, en contra del que és masculí, que històricament seria tot allò que solem proposar amb la seva antítesi: intel·lectualisme, sistemacitat, el que és fonamental [. . . ] La masculinitat d'Orlando no està destinada a la resistència o a la complementació que suposaria l'androgínia, sinó a la desaparició completa i definitiva [. . . ] La transformació de l'home en dona no és fruit de la castració física. Ha vingut de dins del mateix Orlando. Aquest és el misteri de la seva transformació, que el seu resultat és físic però el seu origen no ho és.”

· Pròleg de Virginia Woolf ·

Agraïments a molts amics (alguns morts, alguns vius, algunes il·lustres...). Mogollón de noms a partir de la pàgina 29 que no penso copiar perquè seria demanar massa. No obstant, tot i que no ho considero important, et deixo la pàgina per si t'ho vols mirar per si resulta que hi ha algun nom que et soni...

· Capítol Primer ·

“Ell, perquè no hi podia haver cap mena de dubte sobre el seu sexe, per bé que la moda de l'època el disfressava en certa manera, es dedicava a llescar el cap d'un moro penjat a la biga travessera”. Primera frase de tot del llibre.

Els avantpassats d'Orlando es dediquen a cavalcar per Àfrica o França i tallar caps a molta gent (moros, negres...) “caps de color” i a penjar-los a la biga. Ell jura que ho farà però ara no, que només té 16 anys. Els seus avantpassats havien estat nobles des que havien començat a existir.

En plan determinació diu: “ell anirà de proesa en proesa, de glòria en glòria, de càrrec en càrrec, amb l'escrivà sempre al darrere, fins que arribaran al seient que segurament és el cim dels seus designis. Saltava a la vista que Orlando estava destinat a una carrera així”.

* Descripció (Ebe foL in Lof): vermell de les galtes amb textura de préssec, pelussa del damunt dels llavis només una mica més espessa que la de les galtes. Llavis petits i arromangats damunt d'unes dents d'una exquisida blancor ametllada. Nas de sageta, cabell fosc, orelles petites i molt enganxades al cap. [“bellesa jovenívola”]. Ulls com violetes mullades (tan grans que semblava que l'aigua els hagués amarats i fets més grans), i el front com l'arqueig d'una cúpula de marbre premuda entre els 2 medallons espaiosos de les temples. Li molesten la seva mare i Twitchett (la donzella) quan es passegen alimentant els paons; l'exaltaven els ocells i els arbres; el feien enamorar-se de la mort el cel del capvespre i les gralles que tornen. Era una criatura un xic matussera. Li agradaven els llocs solitaris, amb vistes espaioses, per sentir-se per sempre més tot sol. És anglès. Cabells llargs i rinxolats (s'inclina reverentment i innocentment davant la reina). Ulls violetes i cor d'or, lleialtat i encant viril. Força, gràcia, imaginació, follia, poesia i joventut. Esburbat i discret.

S'asseu a la taula i treu una llibreta amb el títol “Aethelbert”, suca tinta a la ploma i es posa a escriure. Omple 10 pàgines ràpidament (i més essent poesia). “Era un escriptor fèrtil, però abstracte. Els personatges del seu drama eren el vici, el crim i la misèria; hi havia reis i reines de contrades impossibles, amb intrigues terribles que els atabalaven i amb sentiments nobles que els envolcallaven; no es deia mai una paraula com ell mateix l'hauria dita, però tot hi era presentat amb un fluïdesa i una dolçor que, considerant la seva edat (encara no havia fet els 17) i el fet que el segle XVI tenia força anys per córrer, era prou remarcable [. . . ] Estava descrivint la natura ( parlant sobre un llorer: “El verd és una cosa en la natura i una altra en la literatura. La natura i la lletra sembla que es tenen una antipatia natural. Poseu-les plegades i es faran bocins l'una a l'altra”).

Està sol. Descriu un paisatge que és de costa, i també al mateix temps parla de les muntanyes (deu ser una espècie de Premià de Dalt, ja sas, between Premià de Mar i el Castell de Burriac aprox.) Perquè et situïs, Londres queda a l'Est. Veu les cases de diversos familiars (en plan poble-poble). Es llença als peus del roure: “Sentia la necessitat d'alguna cosa on lligar el seu cor flotant, el cor que li tibava al costat, el cor que semblava ple de galernes flairoses i amoroses cada vespre devers l mateixa hora, quan sortia a passejar [. . . ] Lligava el cor al roure”. Observa molts cotxes i molt de moviment: la reina ha arribat. Ell surt corrents i va fins a se casa, es treu la roba cutre (mitges i gipó), es mulla el cap, es talla les ungles... Agafa mirall, espelmes, un coll de randa, una armilla de tafetà i unes sabates amb escarapel·les i marxa ràpid per dreceres dins de se casa (casa de luxe, per cert, rotllo palau, perquè té habitacions -plural, sí-, pels criats). A la taula de menjador del servei hi ha un home gras que està assegut amb una llibreta i una ploma, amb posat de pensar. Orlando es pregunta si serà un poeta i si escriurà poesia. El noi, tenia les idees més boges, més absurdes i més extravagants sobre els poetes i la poesia. Surt i va a saludar a la Reina (és tímid. Només li veu la mà al besar-li).

* Descripció de la “mà” de la Reina: mà memorable, prima, de dits llargs i corbats, com si aguantés l'orbe o el ceptre, nerviosa, irritada, malaltissa; autoritària, que només s'ha d'alçar perquè caigui un cap, vella, que fa olor a armari on es guarden pells amb càmfora, un cos amb brocats i gemmes que es mantenia dret (tot i el dolor de la ciàtica). Un cos que mai tentinejava encara que tingués mil temors. Els seus ulls són de color groc suau. ( tot això ho va sentir quan els anells li resplandien dins l'aigua). Nota que li toquen els cabells, però ell està tan col·lapsat que només ha pogut veure la mà. De la mateixa manera, la reina únicament li veu el cap.

És aquella mateixa nit quan la reina cedeix formalment la gran casa monàstica (que havia estat de l'arquebisbe i després del rei) al pare d'Orlando. Orlando va dormir ignorant que havia estat besat per una reina (que en realitat és la seva cosina). Ella no l'oblida. Passats dos anys rep una carta que prega que es presenti a la reina a Whitehall. Ella el repassa de dalt a baix: “era la veritable imatge d'un cavaller”. El va mirar intensament i ell li va aguantar la mirada i es va posar vermell. Es treu un anell del dit i li posa, anomenant-lo tresorer i majordom. Li penja les cadenes del càrrec (ell doblega el genoll) i li posa l'enjoiat orde de la Garrotera. A partir d'aquell moment no li és prohibit res. Viatja a Escòcia i és a punt d'anar a les guerres poloneses quan ella el crida perquè se'l estima i no vol que el matin. Ell hi va i ella se'l abraça (ell es posa vermell). Com que se'l estima, li organitza una carrera esplèndida i ambiciosa, i li donen terres i li assignen cases. Un dia, ella té sempre un mirall a prop, i hi veu a l'Orlando fent un petó a una noia. Es posa molt gelosa i trenca el mirall. Tothom va a veure què ha passat. Després d'això queda molt afectada i rondina sobre la traïció dels homes -mentre mica en mica va morint. “Potser fou culpa de l'Orlando, però era l'època elisabetiana; la moral d'aquell temps no era la nostra, ni els poetes, ni el clima, tot era diferent” (és en plan, que no el podem jutjar perquè no té res a veure amb els dies en què vivim ara). Es basaven en el carpe diem una mica “Els poetes cantaven bellament com es marcien les roses i queien els pètals. El moment és breu, cantaven. El moment ha passat”. Les complicaicons i ambigüitats de la nostra època eren desconegudes. La violència ho era tot (néixer - morir, traslladat a sortir el sol - pondre's, estimar una noia - deixar-la tirada, etc.).

Va començar a anar sovint a Wapping Old Stairs de nit i als jardins cervesers. Li agradava escoltar històries de mariners espanyols (bestial...) que li expliquessin que havien perdut el braç, etc (les històries reals no eren tan boniques com les escrites). Les dones li tiraven els trastos i ell... endavant! Va viure una aventura amb Sukey: van estar tot el dia en un vaixell amagats com amants i es van quedar adormits rere unes votes amb un botí, i quan ve el comte de Cumberland els veu, però es pensa que són uns esperits que vénen per recriminar-li de les tombes dels mariners ofegats i es senya i jura penediment. Al final se'n cansa de sentir sempre les mateixes històries, i acaba per no tornar-hi més. Torna a la cort del rei Jaume. Era jove, ric i ben plantat. Moltes dames estaven disposades a oferir-li els seus favors, i ràpidament tres noms foren aparellats amb el seu en matrimoni: Clorinda, Favilla, Eufrosine (ell els hi feia sonets).

Amb Clorinda hi està 6 mesos. És delicada, no suporta la sang (es desmaia al veure una llebre rostida). Estava sotmesa a la influència dels capellans, i li va intentar menjar el coco a Orlando i ell va recular a casar-se (poc després ella mor de verola i ell no s'arrepenteix gens d'haver-la deixat).

Favilla és filla d'un cavaller pobre (i és com una amazona, una mica bèstia, però balla molt bé i s'obre camí a la cort). Un dia fueteja un gosset d'aigües que li ha estripat una mitja, i el fueteja fins a matar-lo i el deixa sota la finestra d'Orlando, i aquest, que és un amant dels animals (ho té tot aquest home...) veu la cara dolent d'ella i a partir d'aquest dia la veu lletja i es nega a casar-s'hi perquè diu que és lletja de lo cruel que és, fijo.

Eufrosine és el més seriós dels seus amors. És super perfecta: dolça amb els animals, es cuida la imatge... Però ve la gran Gelada (la gent es queda glaçada enmig del carrer i mor). El 17 de Gener, ell és a la cort ballant i veu una figura (no en sap el sexe perquè la túnica d'estil rus l'amaga), que l'omple de curiositat.

Passa patinant pel seu costat i es pensa que és un noi i es cabreja perquè no el podrà abraçar i li vol arrencar els cabells. Torna a passar pel seu costat, però no és un noi: té un llavis... i uns pits... i uns ulls...

* Descripció figura: d'estatura mitjana, vestida amb roba de vellut de color ostra. Amb guarniments de pell de color verdós. Exhalava una extraordinària seducció. Ell l'intenta comparar amb altres coses (coses que li agradaven quan era un noi). Patinava amb velocitat i vigor (havia de ser un noi). És una noia, la princesa Marousha Stanilovska Dagmar Natasha Iliana Romanòvitx (moscovita). Era com una guineu, una olivera, com les ones del mar quan es miren des de dalt d'un penyasegat, com una maragda, com el sol damunt d'un turó verd que encara està ennuvolat (com res que no hagués vist o conegut Anglaterra). No hi havia paraules per descriure-la, necessitava altres paisatges, un altre idioma.

Orlando es pregunta a què ha estimat fins ara (a una vella). N'està enamorat de debò de la princesa. Només li surten defectes de la seva dona. Ella li demana sal i ell es posa molt vermell però li contesta molt cortès i amb un accent perfecte (Rieri... qué tiempos aquellos “elisabetians”...). Ella no li para de fer preguntes una mica “poca-soltes” sobre la reina (tractant-la de vella) i altres, i ell es parteix la caixa i li respon. Tothom veu que els seus modals sobrepassen la cortesia, i tots saben que ell està compromès amb una altra (amb Lady Margaret O'Brien O'Dare O'Reilly Tyrconnel, L'Eufrosina dels sonets). Eufrosina intenta cridar l'atenció d'Orlando, que se suposa que es casarà amb ella, però ell només està per la princesa, i no li fa cas. Va passar el temps i cada vegada ho amagaven menys. De cop i volta enmig d'un sopar Orlando desapareixia (i s'adonava que la princesa també marxava amb l'excusa de que Anglaterra feia pudor i la cort també, i no li agradava i volia marxar). Orlando i Sasha (li diu així a la princesa; és el nom d'una guineu russa que va tenir de petit, que el va mossegar i el seu pare la va matar) van fins al Tàmesis i estan patinant i rebolcant-se com enamorats, i ell li explica com de buits han estat els seus amors anteriors, i ella se'l estima.

“Tot acaba en la mort” - deia Orlando; i no l'aturava res. Ella se'l mirava i somreia (es burlava d'ell?). Ell l'intentava descriure, però no hi havia paraules. Ell n'està molt - molt enamorat. Quan li pregunta per la seva família i pel lloc on viu ella, hi ha tensió i silenci. Això li causa angoixa a Orlando i s'enfadava (i a ella li agradava).

Un dia pugen al vaixell rus on la princesa s'hi ha deixat uns vestits, d'amagat, de nit, i hi ha un jove que parla rus i diu ser de la tripulació. Encén una espelma i acompanya a la princesa a buscar els vestits mentre Orlando es queda pensant en els plaers de la vida i en la manera de fer-la seva. Ella volia viure a Rússia, i estava disposat a adaptar-se i molt més per a ella. El casament amb Lady Margaret estava fixat per la següent setmana, però era evidentment tan absurd que ni hi pensava. Només pensava en fugir la primera nit i anar amb la Sasha cap a Rússia. Ha passat més d'una hora i decideix anar a buscar la Sasha, i se la troba abraçada al mariner. Orlando fa un “udol dolorós” que ressona i l'intenta ofegar, però la Sasha els separa. A ell li pilla un patatús i cau a terra. El reviuen amb aiguardent i la Sasha li diu que “no es lo que parece” però ja està tan vist a les peLis (versió de Ebe) que no cola. Ella s'indigna perquè com una princesa pot estar amb un mariner? I ell se'ls mira a tots dos i veu que té raó, i li demana perdó a la princesa. Després, però, se n'adona que és més aviat ruda, i se l'imagina quarentona, carregada de fills i panxa i cartutxeres... Però altra vegada s'oblida i patina. Sasha és més tendra i deliciosa que de costum. A ell li sap greu tot lo d'abans i li diu que és com la primavera i l'herba verda i l'aigua corrent; i ella li diu que és com un arbre de Nadal, que brilla com si a dins hi tingués una llàntia... (Gusiluz! xD) . Tornen al carnaval de la cort però es troben el camí barrat per una multitud de gent de poble que està enmig del carrer i no els deixa passar (no perquè els hi ho impedeixi sinó perquè és del pal rambles per Nadal). Hi ha una “mini” funció teatral. Tot i ser molt de poble, a Orlando li recorda a les històries cerveceras que escoltava, i mentre un moro ofega l dona al llit, Orlando s'imagina que ofega a Sasha. L'obra va acabar, tot a les fosques, i ell plorant. “Ruïna i mort ho cobreixen tot. La vida de l'home acaba a la tomba. Els cucs ens edvoren”. Aquella nit marxaria amb la Sasha (tot planejat, faltava una hora per partir). Ell està súper nerviós. Hi va molt abans i entra a una fonda a prendre's algo perquè està molt neguitós, i els crits dels borratxos li trenquen el cor (el que et dic del paisatge, que ja es dedueix que qui li trencarà el cor serà la Sasha). Comença ploure -aquest nano patirà... :_( . Sonen les campanes de l'església de Sant Pau i ell s'intenta donar esperances dient que arribarà i arribarà... Però la Sasha no ve. Sent tots els rellotges repicar, com anunciant la traïció de la Sasha. A les 2:00 decideix marxar. Es deia guiar per l'instint i apareix al Tàmesis, a les envistes de Wapping. Veu com tot el gel s'ha fos (impressionant, increíble!). El riu fluïa molt, massa. Arrossegava persones i tresors, i molts s'hi llençaven per aconseguir aquests tresors, però morien. Orlando va continuar fins arribar a la platja i va veure llunyà el vaixell moscovita, que es feia a la mar. Es baixa del cavall i entra a l'aigua fins que li cobreix els genolls i li crida de tot a la dona traïdora (tot dolent).

“ I les aigües arremolinades li prengueren les paraules i li llençaren als peus un atuell trencat i un bri d'herba” (del pal... que està tot perdut, que ja no en queda res del seu amor amb la Sasha... que és un perdedor...).

·Capítol Segon·

Com a biògraf, el seu deute (de l'escriptora) pur i simple, és exposar els fets fins allà on siguin coneguts i deixar que el lector faci el que vulgui.

Orlando és expulsat de la cort (caiguda de les seves esperances). Aquell estiu, es retira a la seva gran casa de camp i allà hi viu amb total solitud. El 18 de Juny (el sant de me germana, perquè ho sàpigues Rieri) no s'aixeca a l'hora habitual i el majordom el troba adormit i l'intenta despertar però està com mort, com si li faltés l'alè. L'intenten despertar, però no mostra senyals de vida durant 7 dies sencers. E l7è es va despertar a les 7:45, com sempre, i va sortir fora. Ell actua de manera normal, va a muntar a cavall i tal, però els altres sospiten que hagi pogut succeir-li alguna cosa a la ment. Se'l veia més assenyat i de maneres més greus i més reposades que abans, amb un record imperfecte del passat. Quan es comentaven els esdeveniments dels darrers 6 mesos (la gelada, etc.), ell s'ho escoltava com si el molestessin alguns records de temps llunyà, però no s'entristia ni enfadava, i solia escapar: cridava un gos i anava a veure'l, mirava per la finestra, agafava un ganivet i esculpia un bocí de fusta de cedre... Els metges se'l miren i li prescriuen diverses coses antagòniques (reposar - cavalcar, companyia - solitud...). Al final se li diagnostica que ha estat una setmana adormit. Es pregunten de quina naturalesa són aquesta mena de dormides: restauradores durant les quals els records més enutjosos, els esdeveniments capaços de mutilar per sempre una vida, són raspatllats amb una ploma megra que els poleix els defectes i els fa brillar? Estem fets de tal manera que hem de prendre la mort a petites dosis, diàriament, o no podríem portar a terme la tasca de viure? (entre d'altres preguntes...). Orlando havia mort durant una setmana i després havia tornat a viure? No hi havia cap resposta per les preguntes.

Orlando es va lliurar a una vida d'extrema solitud. Havia triat la solitud. Tots els servents maleeixen la princesa traïdora. Orlando es passeja per les nits per la casa, però ningú gosa seguir-lo. Es mira els retrats, s'asseu a una butaca a pensar, baixa fins a les criptes on hi ha els cadàvers de 10 generacions... Li semblava que la vida no valia la pensa de ser viscuda. Oblidant els ossos dels seus avantpassats i que la vida s'aguanta damunt una tomba, va romandre allí, sanglotant, delint-se per una dona com la princesa que havia fugit. No la tornaria a veure mai més, per això plorava histèricament.

Orlando estava format de molts estats d'ànim: malenconia, indolència, gust per la solitud, dislocacions i subtileses de temperament... El gust pels llibres fou primerenc. Orlando era un noble que patia el mal d'amor a la literatura. Molta gent del se utemps -i sobretot del seu rang, evitaven la malaltia i així quedaven lliures per córrer, cavalcar o fer l'amor al seu bon grat. Però alguns de molt joves eren atacats per un virus que deien que venia de Grècia o Itàlia, de naturalesa mortal, que consistia en una follia que substituïa la realitat per un espectre. De manera que Orlando, a qui la fortuna havia otorgat tots els dons, només havia d'obrir un llibre perquè tots aquells béns esdevinguessin boira. Quan es posava a llegir, era un home nou i entotsolat. En la solitud, la follia guanyava terreny ràpidament. Sovint, llegia 6 hores fins a ben entrada la nit, i quan els servents hi anaven per a preguntar-li alguna cosa, apartava el llibre i se'ls mirava com si no els entengués. Tothom pensa que essent cavaller com és, no necessita llibres, que els hauria de deixar pels criats o els vagabunds. Perquè de tant llegir es debilitava i, foll, començava a escriure; i si això es considerava prou dolent per un home pobre (que no hi té res a perdre perquè no té béns materials), imagina't per un cavaller com Orlando! Ell ho donaria tot per tal d'escriure un llibret i fer-se famós. Orlando és fort i la follia no el destrueix, però el deixa malferit. Bestial Rieri, que té una calaixera amb, a cada calaix el títol d'una història mitològica grega (p. Ex: la mort d'Àiax, etc.), amb històries que ell mateix ha escrit. Havia fet imprimir una obra, per gusto propio, perquè sabia que mai podria publicar (i mai podria ensenyar-li a la seva mare), perquè escriure i a més a més publicar podria representar una deshonra imperdonable en un noble.

Es va a posar a escriure però li ve a la ment la cara de la princesa Sasha i es fa moltes preguntes sobre per què el va abandonar, etc. Pensa en molts avantpassats iel que han fet, que han matat persones de color, però no ho considera important perquè d'això ja no en queda res (una calavera). Ell vol escriure i que la seva obra perduri per sempre. No encaixa a la societat aristocràtica, ell ha nascut escriptor. Per primera vegada després de la gran riuada, és feliç. Fa lliurar un paper al senyor Nicholas Greene de Clifford's Inn on hi manifesta la seva admiració pel que escriu i les ganes de coneixe'l. El 21 d'Abril Greene es presenta a casa seva. Orlando està una mica descebut (pinten el personatge una mica grotesc: amb gepa, que baveja, etc.). Parlen de temes de la noblesa, i quan Orlando li treu el tema de la poesia, el poeta salta de la cadira, però continuen parlant.

Atenció a aquesta frase... Són les 10:43 del matí i sigo aquí Rieri, a trote, sin parar... Però atenció a la frase que pel teu examen no serà important però és la gota que colma el vaso per dir que aquest llibre és la canya i que aquesta autora em moLa miL, atenció: “No, va concloure, l'edat d'or de la literatura ha passat. L'edat d'or de la literatura eren els grecs, l'època elisabetiana era inferior en tots els aspectes a l'època grega [. . . ] la nostra època està marcada per buidors preciosistes i experimentacions boges, i els grecs no haurien tolerat ni un moment res de tot això. “ I segueix cagant-se en la literatura moderna... Jo generalitzo més les meves queixes i les estenc a tota la societat, però Rieri, a grandes rasgos, aquest és aprox. el meu pensament

El poeta es queda a dormir, però a mitjanit s'aixeca perquè no pot dormir per culpa del silenci, i li diu que l'endemà al matí marxarà. Orlando està aliviat i a la vegada trist perquè la visita aquesta li feia sentir noves sensacions agradables. El poeta ha estat 6 setmanes a se casa. Quan marxa li dóna “La Mort d'Hèrcules”, perquè es llegeixi i opini sobre el que escriu. Greene, al arribar a casa seva, escriu sobre Orlando. El llibre arriba a mans d'Orlando i es ralla i li diu a un criat que vagi fins a Noruega en vaixell, i que allà hi compri una parella d'elkhounds de les mateixes gosseres del rei, els més bells que hagi vist mai, perquè mai més vol tornar a saber res dels homes. N'està fins la polla, la literatura és una farsa. Crema totes les seves obres menys “El Roure”, i confia únicament en els gossos i un roser. El temps passa. Orlando té 30 anys, però es menja tant el tarro que a vegades sembla que en tingui 50. El temps passa i no se'n adona, només pensa en amor i en coses d'aquestes (no toca massa de peus a terra). Es jura que a partir d'ara només escriurà per ell mateix, i no per agradar als altres. Pensa que l'anonimat és la clau. Decideix cridar a la senyora Grimsditch (ja velleta) per moblar la casa. Té 365 habitacions (flipa). Mobla tota la casa, posa flors al jardí, animals... No hi cap res més a casa. Decideix organitzar festes per la noblesa i la gent benestant del veïnat. És molt generós amb dones i poetes (tot i que es manté allunyat). I guanya molta bona fama al poble, tot i que també es gasta la meitat de la seva fortuna en aconseguir-ho. UN dia apareix una dona per les seves estances. És atrevida. És l'arxiduquesa Harriet Griselda de Finsterr-Aarhorn i Scandop-Boom de Romania. Li va explicar que el volia conèixer perquè era el viu retrat d'una cosina seva, morta. Parlen, i ella marxa. Torna a l'endemà, i a l'altre, i a l'altre... Orlando un dia marxa de l'habitació súper vermell. S'ha enamorat. Però l'Amor té la cara bona i la dolenta, i passa de tornar-ho a passar malament, i crida el criat perquè acompanyi a l'arxiduquesa a casa seva. Els fantasmes no el deixen viure. Li demana al rei Carles que l'enviï d0ambaixador plenipotenciari a Constantinoble.

· Capítol Tercer ·

Explica el tipus de vida que porta: vida de diplomàtic. Tot el dia de reunions amb ambaixadors, però no li omple. Prefereix estar amb els seus gossos. A vegades es fa passar per pobre entre la gent del carrer, o es treu les sabates i es posa a resar a les mesquites de Constantinoble. Molta gent l'admira i de boca en boca s'expliquen els seves històries, però es sap que Orlando mai va fer amics. Una dama va venir expressament des d'Anglaterra, però ell no li fa cas. Abans dels 2 anys i mig de ser ambaixador a la Mitja Lluna, li ve el rei Carles i li diu que vol elevar-lo al rang més elevat de la dignitat de par.

Es fa una festa a càrrec de l'ambaixador i hi va Orlando. Totes les dones se'n enamoren i no es poden creure que la Sasha el deixés tirat i que per això ara no se'n fiï de les dones, però ell suda. L'endemà al matí corre el rumor de que ha estat amb una dona, i entren a la seva habitació i el troben dormint. Tot ple de papers (amb poemes, amb al·lusions a un roure altra vegada). També hi troben una acta de matrimoni entre Orlando i Rosina Pepita (una ballarina de pare desconegut, tot i que se suposa que és un gitano). Orlando no desperta. Altra vegada, es desperta al setè dia (dijous, 10 de maig). Els turcs es rebel·len contra el sultà, i cremen la ciutat; i entren i maten a tothom, però es troben a Orlando estirat al llit encara, amb tota la pinta d'estar mort i únicament li roben la corona i el vestit de cerimònia de la Garrotera, i marxen.

Entren 3 dames a la cambra d'Orlando. La dama de la Puresa, la de la Castedat, de la Modèstia. Les trompetes les fan fora perquè volen fer mal a Orlando. Les trompetes no paren de ressonar: “la veritat - la veritat - la veritat”... I Orlando es desperta i és una dona. “El seu cos combinava la força d'un home i la gràcia d'una dona”. S'havia convertit en una dona, però en tots els altres aspectes (deixant de banda el sexe) era el mateix que havia estat fins ara. Només li alterava el futur. Ho recordava tot (tot i que una mica borrós potser). Com que era un canvi contra natura, la gent s'entestava en demostrar que, o bé sempre havia estat una dona, o bé que encara continuava essent un home. Es vesteix, agafa el seu gos mig mort de gana i marxa dalt d'un ase d'un gitano que es troba. Va amb els gitanos varis dies. Es renta quan pot (bestial hippie!). És un plaer haver deixat enrere la feina que tenia d'ambaixador, haver deixat de signar documents, etc. Fa vida una mica de nòmada. Munyeix cabres, roba ous a les gallines... Com que té els cabells negres, els gitanos l'accepten com una d'ells i li ensenyen a fer formatges i a teixir cistells, a robar i a caçar. Però a vegades la troben mirant a l'horitzó, pensant... I els més vells sospiten que Orlando no té les seves mateixes creences. Orlando creu en el déu de la Natura i els gitanos la fan dubtar de si és un déu bo o si és dolent (perquè a vegades fa mal als humans). Vol escriure, però no té ni paper ni tinta. Aprofita els marges dels papers del poema del Roure que s'havia endut i fabrica tinta amb una mica de suc de móres i vi; i escriu molt sobre el paisatge. Els gitanos continuen desconfiant (i acabo de passar de pàgina i t'informo de que la pàgina 133 està desenganxada).

Desconfien d'ella. Ella els hi explica coses sobre els seus avantpassats, tots rics. Ells no ho aprecien perquè les famílies gitanes són de molta més tradició ( i els seus avantpassats són molt més antics) que no pas la de l'anglesa. Orlando es sent acabada. No pot continuar entre els gitanos i casar-se amb un, perquè no encaixa; però tampoc pot tornar a la vida d'ambaixador, perquè n'està fart. S'enpana i té una espècie de visió d'Anglaterra nevada (anyorança i tal del seu paisatge). Vol tornar. Els hi diu als gitanos que marxarà i ells se'n alegren perquè havien decidit matar-lo i si marxa s'ho estalviaran. L'endemà se'n va cap a Anglaterra amb un vaixell.

· Capítol Quart ·

Es compra vestits de dona. Al vaixell, el capità la mima molt. Ella es sent flotando com quan estava amb la Sasha, però no és ella qui mou fitxa, sinó que és el capità. Pensa que es tirarà a la borda perquè un mariner la rescati, ara que se suposa que no pot nedar i que l'han de rescatar (perquè és dona). És com una nena, súper immadura com a dona, perquè s'ha perdut moltes coses. Decideix que serà la dona que sempre havia desitjat (tot i que costarà molt, perquè quan era home era molt exigent i mai havia trobat una dona tan ideal com la dels seus somnis). Ara s'hauria de dedicar a servir el te. Coneixia els dos aspectes, el de dona i el de home, i opinava que a les dones les tractaven de “tontes”. Fan una parada a Itàlia. Se n'adona que és millor ser dona i deixar la guerra i les possessions pels homes, i dedicar-se a la contemplació i l'amor. Arriben a Anglaterra (Setembre). Comença a entendre la manera de raonar de la Sasha. Al arribar li ve el record de la Sasha i es posa trista. Per una banda, molt bé, perquè arribarà, es casarà amb algun home important i regnarà. D'altra banda, serà una esclava (i li vénen ganes de fugir una altra vegada amb els gitanos). Es mira el paisatge i recorda detall a detall la nit en què havia de marxar amb la Sasha, o mentre eren amants la Sasha i ell. Plora (ara ho pot fer, perquè en una dona està ben vist). Veu bars on hi ha poetes (Addison, Dryden i Poppe).

Va fins a la seva casa de Blackfriars, però veu que té 3 demandes posades: perquè el propietari és mort, perquè el propietari ara és una dona, perquè el propietari es va casar amb la Rosina Pepita, va tenir 3 fills, va morir, i ara els fills la volen heretar. Per això la casa està en mans del Tribunal. Ella hi viu mentre el Tribunal no dictamini res.

Un capvespre de Desembre es presenta la senyora Grimsditch, el senyor Dupper i una comitiva de servents per donar-li la benvinguda. Vénen també els que eren els seus gossos, que la reconeixen tot i ser una dona. La senyora Grimsditch plorant d'emoció, que no sap si dir-li senyora o senyor (JoJoJo - Rima!). Es recorre cada nit els passadissos mirant-se els quadres com ho feia abans, mirant-s'ho tot. Finalment, entra a la capella on feien missa, s'encén un cigar (costum que du de l'Orient), i treu el llibret d'oracions de la Reina Maria d'Escòcia, que té uns quants cabells, una gota de sang i una molla de pastís (ella hi afegeix una mica de tabac). Orlando creu en les seves coses. Pensa que la lletra S és la serp, la traïció. Que l'acabament NT és el diable (no cal que digui que és bestial aquest home i/o dona). La seva religió és la paraula, el pensament. Pensa que està creixent (està contenta). Veu que està perdent les il·lusions, però n'està adquirint de noves (perquè al haver estat amb els gitanos veu que no és necessària una casa amb 365 estances, i que els ossos dels seus avantpassats ja no l'impressionen, perquè els gitanos tenien molta més tradició).

L'endemà al matí, agafa ploma i paper i torna a escriure “El Roure”. Veu per la finestra el fantasma de Harriet Griselda de Finstert-Aarhorn... (l'arxiduquesa), i recorda que va marxar per evitar la temptació i riu per haver fet una cosa així. Com que no la para de mirar, la convida a entrar, i decideix que ja ha fet bé convertint-se en dona. A prendre pel cul les dones (la frase literal és “a pastar fang”). I res... Va a buscar un got de vi per convidar-la i quan torna resulta que és un noi. Dios, que fuerte Riera... Atenció que pot resultar liós i increíble, ahí va: Resulta que l'arxiduc (perquè en realitat és un noi), havia vist un retrat d'Orlando, s'havia enamorat, havia viatjat fins a Anglaterra i s'havia disfressat de noia per atraure'l, i que va quedar desolat quan Orlando va marxar a Turquia. Ara que sabia que era una noia, havia vingut tal i com és ell, com un noi, com l'arxiduc Harry, i se li declara, i li demana matrimoni (i Orlando se'n enfot de que això sigui amor, i pensa que és ben ridícul l'amor). L'arxiduc li promet que té diners, que li pot oferir moltes coses allà a Romania on viu, i es posa a plorar (Orlando sap que els homes ploren igual amb igual freqüència que les dones, però ara que és dona es sorprèn). Ve cada dia a veure a Orlando, i Orlando s'aburreix, ja no sap de què parlar. Comencen a jugar a la mosca (fan apostes aviam quina mosca es posa en quin terró de sucre), però al final s'acaba avorrint també. N'està tan fins als ous que decideix fer trampes i posar una mosca morta a un terró de sucre i fer el cambiazo, però en plan evident perquè l'arxiduc se'n adoni i la deixi; però ell és una mica tontet i no se'n adona. Ho fa moltes vegades (i guanya molta pasta), però tampoc se'n adona, fins que ja ho fa súper evident, i llavors l'arxiduc s'aixeca tot vermell, plorant, perquè li és igual que li hagi guanyat els diners, però es sent enganyat i avergonyit de deixar-se enganyar per un dona. Ella fa veure que el perdona i quan ell la va a abraçar, ella li fot un gripau dins de la camisa. Ell se'n va indignat i ella esclata a riure i dóna gràcies a Déu perquè hagi fotut el camp.

Es posa guapa, es pentina, es maquilla, es vesteix i es mira el mirall i s'enamora d'ella mateixa i de lo bella que és (tot i que no és gens vanidosa). Li és igual haver perdut un arxiduc i uns diners, i el títol i tot això, però li sap greu haver perdut “la vida, un amant”. S'està tornant una mica més modesta pel que fa a l'escriptura, i una mica més orgullosa pel que fa al físic, com diu que fan les dones (la Ebe no se incluye en los cánones... ¬¬) “Si home i dona portessin la mateixa roba, és possible que la seva mirada fos també la mateixa” (diu que tot es basa en la roba, que és molt important, perquè si ella hagués dut pantalons no l'haguessin tractada així, etc.). Hi ha un parrafón interessant sobre això del vestir (pàgina 163), perquè diu que sovint, el sexe és oposat als vestits que es duen, i que sempre lluitem contra l confusió... (no crec que sigui important per l'examen, però és curiós perquè a la Rieri mai l'he vist amb faldiLLa... ). Va amb un cotxe de cavalls fins a casa del seu pare, a Blackfriars. Té coses d'home i de dona, no es pot dir del cert què és.

Es va instal·lar allà i va anar a pels seus 2 objectius: una vida i un amant. Al cap de dos dies, passejant pel Mall (la moda In de l'època) tothom se la mira admirat (homes i dones) perquè és Lady Orlando. Ella s'avergonyeix de passejar sola a aquelles hores pel Mall, però apareix l'arxiduc, que l'havia perdonat i li havi fet un anell amb un gripau (per favor, quina cosa més cursi!) i l'acompanya del bracet fins al carruatge. Les coses li van molt bé. Cada nit torna a casa súper excitada i súper de subidón gràcies als Lords que li diuen coses boniques, i als marquesos, i a tota la pesca (però gràcies a cap en concret, sinó a tots; perquè per separat li semblen insípids). Passen els dies i veu que en el fons la societat és una merda, que no en treu res de bo, no evoluciona. Se'n va a dormir desanimada i quan es desperta, damunt la taula, amb moltes altres invitacions hi veu una targeta de la comtessa d'R. És l'única en què es fixa perquè sap que a casa seva es fan festes amb gent intel·lectual (i n'està farta de soldats, almiralls i gent inútil; ella vol poetes i gent bohèmia que pensi :_) Hi va i, marxa. Tots són uns falsos creguts que es creuen profunds i intel·ligents, però que són uns pamplines egocèntrics. La cosa va així:

El senyor Pope diu: (ratlla en blanc). I després: (ratlla en blanc).I diu finalment: * (asterisco). Tothom es queda amb la gota penjant i salta Lady R. Furiosa i sarcàstica i diu que al Senyor Pope li agrada fer-se l'intel·ligent. El senyor Pope es posa vermell. Hi ha 20 minuts de silenci i després tothom surt, se'n va i no torna. Per l'escala, Orlando es creu amb el senyor Orlando (està súper vermell, no sap quina cara fer), i és un moment de shock, i ella el convida casa seva una bogeria en aquella època, ja que convidar un poeta a casa d'una dama és molt perillós (aquí hi ha un parrafón digne d'esflog, que ho sàpigues que treuré una mica de temps de sota les pedres i ho penjaré).

Van passant per carrers i carrers, i ara hi ha llum, i ara no n'hi ha (s. XVIII, imagina't l'enllumenat perquè era del pal Celestina). Quan són a les fosques, ella se'l imagina com vol i es sent súper afortunada de ser allà amb ell; però quan hi ha llum veu la realitat i es torna a sentir desgraciada. L'acompanya fins a casa i passa la nit. Ella està súper de subidón (repito ). Ve el senyor Addison. També ve el senyor Swift. Fan una espècie de cercle. Se'ls emporta quan fa bon temps al camp, llegeixen fragments d'algunes obres... I s'ho passa súper bé. Ella els hi dóna diners i vi i ells l'obsequien amb poemes i bones tardes :_

Però realment és feliç? Realment l'omple allò de servir te? Perquè que es beguin el seu vi, el seu te i acceptin els seus diners, no vol dir que admirin la seva capacitat de comprensió i respectin les seves opinions (perquè no deixa de ser una dona, i en aquella època, ja se sap...).

Tots marxen, es queda sola, i li agrada la solitud. Es vesteix amb robes de quan era un Lord, i continua guardant l'encant de Lord. Va a fer una volta vestit de Lord. Es troba un dona que sembla trista, asseguda a un banc. La saluda, i ella s'aixeca per rebre el seu braç i agafar-li (perquè es pensa que és un home). Es diu Nell. La convida a casa i la fa pujar, totes dues fingint el seu paper de dona fràgil i de Lord masculí, fins que Orlando no pot més i confessa. Aleshores Nell és sincera i diu que ja està bé perquè aquella nit no està per homes, i perd tota la “debilitat” que havia estat fingint fins aleshores. Apareixen la Prue, la Kitty i la Rose (amigues) i no paren d'explicar les seves històries amb llenguatge gens intel·ligent i força barruer, però les hores li passen volant, i s'entreté molt més que no pas amb els poetes intel·lectuals prenent te. Apareix un senyor, el senyor S.W que diu que les dones necessiten un home (pa pegar-lo!) perquè quan estan totes soles no parlen, s'esgarrinxen (que no sé exactament què vol dir i no ho penso buscar, però igualment és per pegar-lo perquè és algo dolent). També, el senyor T.R diu que les dones són incapaces de sentir qualsevol sentiment d'afecte envers les altres del seu mateix sexe i que més aviat es tenen aversió.

Es passa el dia i la nit vestint-se d'home i de dona, agafa els dos papers; i té amor tant d'homes com de dones, gaudeix la vida al màxim. Hi ha un parrafón de dues pàgines en què s'observa la nit des de la finestra, i recorda els paisatge de la seva infància. Acaba dient que són les dotze, que s'ha acabat el segle XVIII, comença el segle XIX (188, 189, 190).

· Capítol Cinquè ·

Descriu com canvia el paisatge de Londres: que es cobreix de núvols, sempre plou i el sol sembla menys intens, els paisatges semblen més apagats, i s'omple tot d'humitat. Es cobreixen les cases amb tapissos i sempre es tenen enceses les xemeneies per lluitar contra aquesta humitat. A fora, fa créixer plantes per tot arreu, i les cases que abans eren blanques, ara tenen les parets cobertes amb heures. Eusebius Chubb (un home qualsevol) serveix de testimoni de l'efecte que tot això té sobre la ment d'un home sensible: s'acaba suïcidant. Això passa a tot arreu, els temps havien canviat.

Un dia, Orlando, passeja per Saint Jame's Park i un raig de sol s'atreveix a obrir-se pas i a il·luminar la zona (un raig de sol de les 12 en punt del migdia). Arriba a se ca i s'embolica amb una manta perquè té molt de fred. La senyor Grimsditch ha estat substituïda per la vella viuda Bartholomew. Pensa en la maternitat i es posa vermella.

“ Havia estat un noi melangiós, enamorat de la mort com tots els nois. Després havi estat amorosa i florida; i després havi estat alegre i satírica. A vegades havia escrit en prosa i a vegades havia escrit comèdia. Però, a través de tots aquells canvis, havia continuat essent, va adonar-se'n, fonamentalment la mateixa. Tenia el mateix temperament cavil·lós i meditatiu, el mateix amor als animals i la natura, la mateixa passió pel camp i les estacions”. El senyor Bàsket (majordom) i la Senyora Bartholomew entren a la cambra per emportar-se el joc de te amb què berenava Orlando, i Orlando estava escrivint però mb ells davant no pot. Aleshores, comença a escriure súper d'inspirat (i flipant).

S'hi fixa i resulta que la senyora Bartholomew duu un anell. Ella li explica que és de sir Thomas, que des que fa 25 anys és al seu costat, i que gràcies a això s'ha guanyat el seu lloc entre els àngels. Es comença a obsessionar i veu anells de casada per tot arreu. Així que surt un dia d'amagat i es compra un anell i se'l entafora al dit. Es torna poruga: per primera vegada té por als fantasmes dels passadissos. Comença a pensar en algú per casar-se i que la protegeixi (i la Ebe de fons escolta “Protège moi” de Placebo, molt maca, si vols te la deixo... :_) Però no li queden camarades. Tots els que coneix, o bé ja s'han casat, o bé estan morts. No és ella qui ho desitja, sinó l'esperit de l'època. Se'n va a passejar, arriba molt lluny, s'entrebanca es cau i es trenca un turmell. Però està molt contenta i es creu “núvia de la natura”. Es diu a sí mateixa que no tindrà cap anell al dit, que tindrà arrels salvatges de la natura.

“· He cercat la felicitat al llarg de moltes èpoques i no l'he trobada, he cercat la fama i l'he perduda, he cercat l'amor i no l'he arribat a conèixer, he cercat la vida, i heus aquí que és millor que la mort. He conegut molts homes i moltes dones, i no he entès ni els uns ni els altres. Serà millor que em quedi aquí, en pau, amb només el cel damunt meu... Com el gitano va dir fa anys “.

S'acosta un home dalt de cavall, li pregunta si està bé, ella li diu que està morta, i es prometen. Ell és el cavaller Marmaduke Bonthrop Shelmerdine. Li diu que busca el bergantí, però que s'haurà d'esperar perquè el vent ha amainat. Orlando li diu en plan desesperada que no la deixi, que no marxi. Amor! Es queda a viure allà durant uns dies. Un dia arriba un peeler (un policia britànic) i li porta una carta amb els resultats dels pleits: els seus títols anteriors queden anul·lats, el seu matrimoni també i per tant, els seus suposats fills amb la Pepita també. Es considera que és una dona. Ella es sent com una dona! Era pobra, però. Corren les notícies i sembla que tota la ciutat ho celebra: es funden clubs, s'inauguren hospitals, es cremen dones turques al mercat... Tot es tanca amb un parèntesis.

Es compenetren tan bé que Sehl a vegades li pregunta si no és un home, i Orlando li respon que si no és una dona.

Així que un bon dia es casen.

· Capítol Sisè ·

Es sent com si acabés de passar la duana gràcies a que s'ha casat amb aquest home, i aleshores ja pot pensar el que vulgui i escriure tant com vulgui; gràcies a que ja pertany a l'esperit de l'època. Dia rere dia s'asseu a escriure (passa un any, mes a mes). Com a biògrafs (la persona que escriu aquest llibre, que se suposa que és la biografia d'Orlando) no es pot escriure res, perquè Orlando únicament pensa, totalment quieta, sense fer soroll, i no té més. No sabem en què pensa, punt. Parla sobre el sentit de la vida, sobre el que ens sembla creure que és el sentit de la vida i que després, passen els anys i et fas gran i te n'adones que allò no és el seu veritable sentit. Orlando acaba d'escriure el que estava escrivint i en queda súper satisfeta. Sent que a fora tot ha continuat igual, i es sent com consumida (com morta), i es desmaia. Necessita que algú es llegeixi el que ha escrit (els humans esdevenen necessaris), i decideix anar a Londres. S'ha inventat el ferrocarril de vapor, i ella ni se n'havia adonat. No sap on anar quan arriba. Es troba a Nick Greene, el seu “vell amic”, que s'ha tornat aristòcrata. Tot i haver-lo conegut 300 anys abans, no n'hi ha dubte que és ell. Ella es sent descebuda pel que li diu sobre la literatura moderna, i li cau el manuscrit del Roure, que encara du al pit, i ell el llegeix i diu que sembla a altres grans obres que han publicat (pr exemple el Cato d'Addison), i que s'ha de publicar. Es troba tot a sola a Londres, el seu marit és al cap d'Hornos. Li envia un telegrama amb un llenguatge xifrat que només ells dos entenen, i li fa saber lo de la publicació del seu poema. Es llegeix els articles de Greene i de Donne, i es posa a plorar perquè veu que mai aconseguirà ser crítica i escriure coses com les que escriuen. Aleshores se n'adona que no importa el que escriuen, no importen els convenis de treball ni la jornada de vuit hores; sinó que el que de veritat importa és quelcom inútil, sobtat, que valgui una vida. L'èxtasi és el que importa.

Va cap a casa seva, a recordar. Li porten tot el munt de llibres que ha comprat mentre era fora, i s'ho llegeix. No hi ha ni un dedicatòria a cap noble, tots són escriptors de classe alta... (pàgina 240). Arriba a la conclusió que la literatura victoriana és de gran importància. Sent un orgue d'aquests amb maneta que toca al carrer, i pensa i pensa i pensa... Demana salut, felicitat... Està narrat de manera molt paranoica, descriu un blauet, els somnis... Com pedaços de coses, com si passés molt ràpid... I t'acaba fent tornar al lloc on era ella, a dimarts 20 de març, perquè són les 3 de la matinada i acaba de tenir un fill. Mira per la finestra i veu que tot ha canviat: a les cases hi ha il·luminació elèctrica, i li treu la gràcia de la foscor, de les ombres, de la imaginació en la nit... Tot canvia: el clima (menys fred), les famílies (més reduïdes)... És 11 d'Octubre de 1928. Agafa el cotxe i va a Marshall & Snelgrove a comprar. Ja hi ha ascensors. La Bartholomew ha mort, i ara té una altra dona a casa que es diu Louise. Compra llençols de matrimoni. Recorda la Sasha... De cop i volta s'obren les portes i apareix l'amant d'un gran Duc, i és ella. S'ha tornat grassa, súper lletja (tot és imaginació i record). Recorda el Tàmesi, mentre patinaven... Se n'adona que passi el que passi, la olor d'una espelma, un raig de sol.. Passi el que passi, li recorda alguna cosa del seu passat. Es crida a ella mateixa en veu alta, “Perquè si hi ha 76 temps diferents que bateguen alhora en la ment, quantes persones diferents no hi ha allotjades en un moment o altre a l'esperit humà? Alguns diuen que 2052. Per tant, és la cosa més natural que una persona quan està sola cridi el seu nom, volent dir amb això ·Vine! N'estic farta d'aquest jo particular! En vull un altre! “ Al cridar Orlando, aquest no ve; així que en prova un altre d'entre la gran varietat de “jos” que té per cridar. Mentre condueix, té un monòleg d'aquests amb ella mateixa, en veu alta, on hi intervenen els seus diferents jos (des de la seva part bohèmia a la seva part capitalista que menja en coberts de plata, etc.). Recorda, no para de recordar gràcies a les vivències dels seus altres jos (recorda la Sasha quan ell era arxiduc, recorda els gitanos... tot!). Una mica esquizofrènic aquest tros... Arriba a casa, li diu a en James que descarregui el cotxe (suposo que és el majordom), es canvia i va cap al menjador on estan en Dryden, Pope, Swift i Addison, que l'esperen perquè és la guanyadora del premi (200 guinees). S'imagina moltes altres coses: balladors, la casa plena de gent i festa... Igual que ha fet abans, narra moltes coses que veu (que s'imagina), però les narra súper ràpid, com si fossin flaixos, i mentrestant sona un relotge de fons (les campanades). Li cau altra vegada el poema “El Roure”, al jardí, i decideix enterrar-lo. Es posa a pensar i el llibre es queda obert, allà, sense enterrar. Per ella, escriure poesia era com parlar a cau d'orella a l'enamorat, i allò de publicar un llibre i que la gent t'elogiés no trobava que tingués molt de sentit (quan per ella la poesia era això, a cau d'orella, entre els dos enamorats...). És de nit.

Veu per la finestra el paisatge que va veure quan era jove (al principi del llibre), quan la reina arriba. S'imagina a Shel (està una mica desquiciada). Acaba amb: “I va repicar la 12 campanada de la mitjanit, la 12 campanada de la mitjanit del dijous 11 d'Octubre de 1928”.

Conclusió:

Res, quatre cosetes que crec que són importants per remarcar si no ho he fet ja... La impressió final de llibre.

Comença quan ell és noi i té 16 anys, i acaba recordant la mateixa imatge amb què comença el llibre (és com cíclic). Jo destacaria sobretot la obsessió que té pels paisatges i la natura, pels Roures en concret i pel seu poema el Roure (relacionat amb que ella és dèbil i el Roure és fort?) Això no ho sé, però té una espècie d'obsessió malaltissa. També crec que és important a tenir en compte la vida de l'autora per entendre perquè escriu com escriu, perquè sense conèixer-la m'hi jugo el que vulguis a que és una mica “autobiografia”, perquè hi ha maneres i maneres d'escriure les coses, i es pot ser una escriptora de putíssima mare i escriure sobre coses que mai t'han passat i fer-ho molt bé; però ella ho escriu de putíssima mare amb un regust d'aquests amarg, com de ràbia, que et fa pensar que és com ella s'ha sentit en segons quina situació. A part, sabent que es suïcida, no em costa d'acceptar que no vaig malencaminada. Què més...

Al principi t'explica la història tranquil·lament, amb la súper calma, amb flors i violes... I a partir de lo de la Sasha tot canvia. La història es precipita, es trastorna, tot va més ràpid... Es converteix en noia (però el record no la para d'acusar). Es basa molt en el record. I no en el record en sí, sinó en els “fantasmes del passat”, perquè mentre és fent altres coses s'imagina (ho veu com si fos real) moltes coses que en un passat li varen passar. En referència a això, cal dir que l'autora sentia al·lucinacions, i que per això es va suïcidar, que t'ho he explicat al principi... Crec que aquesta part dels fantasmes del passat és massa real com perquè ho hagi escrit una “bona escriptora”. Crec que té alguna cosa d'autobiografia. I res... Hi ha moments en què el passat no sembla tan important, que no es fa notar tant. Bé, tota l'estona es fa notar, però quan és més heavy és al final, que tot són al·lucinacions sobre el passat i els fantasmes d'aquest (suposo que és perquè és el final, perquè et fa passar ràpid les pàgines en plan flash i flash i flash perquè el final es precipita). I... diria que ja està.

Sobretot això, la natura, el record (i la paranoia dels fantasmes del passat). El fet potser que hi ha un moment de crisis en la seva vida que no és ningú. No és un home perquè s'ha convertit en una dona, però tampoc la veuen com a dona perquè molts no es creuen que ho sigui realment, perquè abans era un home. Això és com un estat de parèntesi en què el temps passa molt lentament. Després, quan s'estabilitza i rep la notificació que se la considera una dona i que queda esborrat el seu passat com a home, aleshores diu que ja es sent realitzada, ja es sent viva, i les coses comencen a avançar súper ràpid perquè s'havien quedat estancades.

L'obsessió que té per escriure, que és una mica el leifmotiv (el hilo conductor, perquè no sé com s'escriu) de tota la història, i que quan aconsegueix escriure un llibre i que li publiquin (al final), veu que no l'acaba d'omplir, perquè la poesia que ell volia escriure era intimista o més per a cercles tancats, i publicar-la l'està fent tornar falsa... I finalment, to s'acaba i no se sap si el llibre ha tingut èxit o no.

Esperem que serveixi... Ja saps Rieri, resums del Rincón del vago i taL, i a comparar!

superxeries Sexuals: Rieri, no en tinc ni ZO* del que vol dir això, he copiat literalment la paraula “superxeries” , viam si més aviat entenc el que vol dir i taL… Que sàpigues que és el primer llibre en català que em llegeixo por Ocio, a part del Tirant lo BLanc i els que ens va fer llegir en Móra o els que em van fer llegir a la Eso i tal, que posts comptar, que són 4 i tirant llarg… O sigui que molt guai per part teva i tal, perquè així m'entreno en això de la lectura en català (que estic una mica rovellada, per no dir que vais néixer-hi), però… Joder, com comencin amb parauletes estil dialecto Mataroní… xD Faré copiar pegar, aviso…

Rieri! Com em dones aquest llibre en aquest moment de la meva vida? Acabaré partint peres, ja vuràs…

Mogollón de detallets d'aquests que no et diesen imaginar-te el personatge a la teva manera (una mica), sinó que la tia te'l marca catxo perquè no te vayas por las ramas, i fila súper prim perquè te'l imaginis tal i com se'l imaginava ella, suposo. Amb lo de la cúpula de marbre i els medallons, digue'm que ja he dit prou i m'he donat per vençuda l'hora d'escriure. Suprem Rieri… *__* ( qui sinó utilitzaria les paraules “bellesa jovenívola”? Per favor… (u_U)

No cal que et digui aquesta dona té una espècie de transtorn amb això de posar noms...

Cal que digui que el paisatge tota l'estona acompanya els sentiments d'Orlando (tret súper romàntic!). Quan es sent ferit diu que el sol s'amaga i és vermell com la sang, quan les coses van malament, el celé s gris… I una mica, com que et descriu primer el paisatge com cambia i després els fets, quan està a punt de passar-ne alguna t'ho pots imaginar.

Tenint en compte l'expedient de la dona i de l'Orlando (amb la dona, em refereixo a l'autora, que es va acabar suïcidant i tal), jo diria que el roure claríssimament és el símbol de la força. Lo típic de “és fort com un roure...” Potser perquè el tío n'està fins els ouS de tot, però pensa que ha de continuar, que ha de ser fort. Des que és petit, vaja.

L'estil d'escriure em recorda una mica a les tragèdies o comèdies gregues, que conten amb la “veu popular” i que és en plan molt teatral. Que prenen a qui es llegeix la novela com si fos una « veu del poble, i… No sé si sas què vull dir… És en plan com molt teatral. « I volem la veritat ! I per tercera i última vegada : volem la veritat i només la veritat!” Però en plan odissea... Sas? En el tros de les 3 dames sobretot, que és molt en vers, i molt… Molt comèdia grega, Joé!! Pàgines 124 en endavant, per si no et fiessis i volguessis consultar per entendre-ho millor, i tal