INTRODUCCIÓ

El Sol, la lluna, els estels, els cometes i els meteorits han atret l'atenció de l'home des de l'origen de la humanitat. Fa solament seixanta anys que es va comprovar que el nostre Sistema Solar no era el centre de l'univers i, malgrat que des d'aquesta data s'han realitzat nombrosos descobriments, encara avui, any rere any, els astrònoms se sorprenen per les noves troballes.

CONEIXENT L'UNIVERS

Fins al s.XVI es pensava que la terra ocupava el centre de l'univers, que els cossos celestes o astres, eren sis planetes: la Lluna, el Sol, els cometes i els estels, i es calculava que l'Univers tenia un pocs milions de Km de diàmetre.

A mitjan del s.XVI, el Sol ja va ser considerat com el centre de l'Univers, i la Terra com un més dels planetes que voltaven al seu entorn. Es va descobrir que, a més de la Lluna, hi havia més satèl·lits fent voltes a altres planetes. Amb la invenció del telescopi es va poder observar que el Sol no era un cos llis i uniforme, com es pensava fins aleshores.

Durant el segle XVIII es va comprovar que els estels són sols tan grans com el nostre, i s'hi va poder veure, per primer cop, nebuloses i galàxies. Es va descobrir que la nostra galàxia, la Via Làctia, està formada per milions d'estels i l'home es va sorprendre en comprovar que l'Univers és milers de vegades més gran del que es pensava.

A principis d'aquest segle es va descobrir que hi ha milers de galàxies com la Via Làctia i l'home perd definitivament la idea que està col·locada al centre de l'Univers. Avui sabem que el nostre planeta no és més que un punt en l'espai, un més dels milions de mons que emplenen el cosmos.

ELS MITJANS PER CONÈIXER L'UNIVERS

Les civilitzacions antigues, malgrat que no coneixien el telescopi ni l'autèntica constitució de l'univers, tenien uns coneixements molt precisos sobre el moviment del sol i dels planetes. El nostre calendari o el nostre sistema horari tenen quasi tres mil anys d'antiguitat.

La invenció del telescopi va ser molt important per a conèixer el cel. A mesura que aquests aparells es van fent més potents, també augmenta el nombre d'objectes observats i fa més ampli l'univers conegut.

En l'actualitat els astrònoms utilitzen radiotelescopis, aparell que disposa d'una gran antena per a captar certs tipus de radiacions (emissions d'energia en forma d'ones) emeses per tots els cossos celests, per a estudiar objectes molt llunyans a nosaltres.

Aquests aparells esmentats emprats en els satèl·lits artificials, com també les naus espacials enviades per l'home per a estudiar altres cossos del Sistema Solar, estan descobrint mons meravellosos, allunyats o propers a nosaltres, però inimaginables per als científics dels segles passats.

L'ORIGEN DE L'UNIVERS

Ningun cosmòleg pot dir-nos amb certesa com començà a existir l'univers.

Casi tot el que se sap de la gènesi universal està basat en l'estudi del comportament actual del cosmos. Se sap que està en expansió, lo que significa que les galàxies s'allunyen unes d'altres, i açò afecta a la densitat de la massa i l'energia que es reparteixen per l'espai. Per entendre aquest fenomen hi ha que recordar una de les lleis bàsiques que regeixen l'univers: “la massa i l'energia no es creen ni es destrueixen, solament es transformen”. Açò vol dir que la matèria/energia que hi ha actualment en l'univers és la mateixa que hi havia fa mil milions d'anys i la mateixa que hi haurà d'ací mil milions d'anys. De ser cert que l'univers està en expansió tota la matèria/energia s'haurà de repartir en un major volum, lo que implicarà que l'univers siga menys dens i més fred.

D'aquesta manera, suposant que la densitat còsmica és inferior a l'anomenada crítica (que equival a la massa de set àtoms d'hidrogen per cada metre cúbic d'espai en l'univers observable) aquest s'expandirà indefinidament. Al menys en el nostre entorn, als 10100 anys, l'univers serà tan gelat i estarà tan dilatat que sols sobreviuran les partícules elementals: electrons, positrons, neutrons i fotons.

Si fem una mirada enrere i suposem que l'univers ha estat sempre en expansió, està clar que degué ser molt més petit en èpoques passades. Però com de petit? Per què existeix l'univers? Quan sorgí?

L'univers es formà fa entre 20.000 i 10.000 milions d'anys, potser menys, a partir d'una gran explosió anomenada big bang. Desde el buit quàntic, algo dinàmic on estan fluctuant les magnituds físiques, sorgí una minúscula bombolla extraordinàriament densa i calenta. El que ocorregué en el tres minuts següents marcà l'esdevenir-se còsmic. La primera etapa de l'univers estava dominada exclusivament per la gravetat quàntica. El salt a la gravetat clàssica es produí als 10-43 segons de la seua existència, quan el tamany de l'univers era de 10-33 centímetres. Després, els científics opinen que va haver un interval de temps de l'ordre de 10-35 segons en el que es produí un procés inflador que desencadenà una expansió gegantesca que acabà en les inhomogeneitats i la anisotropia de les condicions inicials. D'aquesta manera, aparegué un univers molt uniforme. En l'univers pròxim al big bang no existia ninguna de les quatre interaccions que s'observen en el present: gravitació, fort, dèbil i electromagnètica. Per a mesura que el cosmos s'expandix i es gela sorgeixen les aliances: la gravetat s'uneix amb la resta de les interaccions (10-43 segons), la interacció forta s'unifica amb l'electrodèbil (10-36 segons) i, finalment, aquesta última amb l'electromagnètica (10-10 segons). Des d'aquest instant, les quatre forces es manifesten per separat.

A partir del 10-36 segon, es formaren els protons i els neutrons a partir dels quarks. Passats uns tres minuts, el plasma de partícules i radiació es gelà suficientment per a què es formaren els àtoms d'hidrogen i heli. Els primers estels i galàxies sorgiren uns mil milions d'anys després.

L'energia continguda en la bombolla primordial va donar origen als 100.000 milions d'estels de la Via Làctia, a un nombre similar de galàxies que s'expandeixen més enllà de la nostra, a la radiació que està present en tots els racons de l'univers i a l'impuls que encara segueix alimentant la seua expansió. El destí final de l'univers segueix desconegut, però amb els indicis amb que es conta avui en dia donen a entendre que s'expandirà per a sempre. No obstant, també cap la possibilitat, com sostenen els defensors de la teoria del Big Crunch, de què ocorrerà lo contrari, i que, en un determinat moment, comence a encongir-se i finalitze literalment esclafat.

BIBLIOGRAFIA

• Larousse

• Gran Enciclopèdia Catalana

• Ciència Actual, d'equip Kratos (Anaya)

• Mi enciclopedia El cielo y la Tierra.

• El libro de los Orígenes. Suplemento Muy Interesante. Març de 2000.

4

I

VII