TEMA 1. ELS ORÍGENS LINGÜÍSTICS I LITERARIS.

El català dins la Romània.

El català és una llengua romànica i prové, per tant, del llatí. El llatí, al seu torn, prové del indoeuropeu. Tota Europa parla la llengua indoeuropea, excepte el País Basc, Finlàndia i Hongria.

El català, que es caracteritza per la paletització de la l llatilla i per usar el pretèrit perfet perifràstic per indicar present i no futur, s'origina amb dos grans dialectes: el català occidental, que s'expandeix cap a València, i el català oriental, que s'expandeix cap a les Illes Balears.

Actualment es parla català a Catalunya, la Comunitat Valenciana, les Illes Balears, Andorra, els Pirineus Orientals, Alger (Itàlia) i Carxe (Múrcia). Sols és oficial a Andorra, mentre que és cooficial a Catalunya (on pràcticament tota la població entén, sap i vol parlar-lo), la Comunitat Valenciana (on vora el 60% de la població sap i vol parlar valencià, encara que hi ha més parlants amb autoodi cap a la llengua, un major rebuig per part dels valencianoparlants i un menor grau de normalització) i a les Illes Balears. També té un cert reconeixement als Pirineus Orientals, a Alger, a la franja del ponent d'Aragó, però es totalment ignorat a Múrcia.

La Romània és el conjunt de territoris de l'antic Imperi Romà on es pot parlar una llengua romànica. S'hi distingeix entre Romània Vella (els territoris de l'antic Imperi Romà on ja no es parla una llengua romànica), Romània Estricta (els territoris de l'antic Imperi Romà on sí es parla una llengua romànica) i Romània Nova (els territoris que no pertanyen a l'antic Imperi Romà on sí es parla una llengua romànica).

A més del català, actualment hi ha altres vuit llengües romàniques: el castellà, el galaicoportuguès, l'occità, el francès, l'italià, el retoromànic, el romanès i el sard.

Els factors que permeten explicar l'aparició del les llengües romàniques a partir del llatí vulgar són el substrat, la influència de les llengües anteriors al llatí (en el cas del català: l'iber, el grec, el celta i el fenici), el superstrat, la influència de la llengua d'un poble colonitzador que no arriba a imposar-la (en el cas del superstrat àrab en la Península Ibèrica: té més pes en el català que en el castellà i encara més en el valencià) i l'estrat. Aquest últim té en conter la procedència dels colonitzadors (a la Tarragonensis, el llatí del qual és l'origen del català, habitava gent de cultura baixa), la intensitat de la romanització (en la Península és més intensa a la costa) i la proximitat geogràfica a Roma (gràcies a la proximitat territorial el català és més pròxim al llatí que el castellà).

Dins les llengües romàniques s'estableix una classificació lèxica entre Romània Central, més pròxima Roma i, per tant, amb un llatí més modern, Romània Marginada, més aïllada de Roma i amb un lèxic més conservador, i Romània Lateral, que es situaria al mig. El català, junt amb l'occità, pertany a la Romània Lateral.

També s'estableix una classificació morfològica i fonética entre Romània Occidental, caracteritzada per la sonorització de les oclusives sordes intervocàliques i davant de líquides i per fer el plural el essa, i Romània Oriental, caracteritzada per la no sonorització i per fer el plural en -i o -e. El català pertany a la Romània Occidental, com el castellà i l'occità. A més, dins la Romània Occidental existeix una subdivisió, sobretot a partir del lèxic, entre llengües iberoromàniques i gal·loromàniques. Autors com Pidal pensen que el català és una llengua iberoromànica degut a la gran semblança amb la resta de llengües de la Península Ibèrica, mentre que altres com Meyer-Lübke opinen que és gal·loromànica degut a la gran similitud amb l'occità. També hi ha intelectuals, com Colon, que situen el català enmig de les llengües iberoromàniques i gal·loromàniques.

En conclusió, el català, la llengua minoritzada (aquella que no ocupa tots els àmbits d'ús en el seu territori) més important d'Europa tant pel nombre de parlants com per la seua transcendència literària, és una llengua romànica. Segons la seua classificació lèxica pertany a la Romània Lateral, mentre que segons la seua classificació morfològica i fonètica pertany a la Romània Occidental.

La marca hispànica.

És una zona de frontera entre la península ibèrica i França on Carlemany crea un estat cristià per evitar l'entrada dels musulmans a França. Dialecte constitutiu de la llengua.

Batalla del Mulet (1213)

Pere el catòlic, pare de Jaume I, ix en defensa dels seus vassalls d'Occitània que han estat declarats en heretgia pel papa. Els francesos guanyen la batalla i el rei mor. Per tant, Occitània passa a ser francesa; la corona aragonesa s'expandeix cap al sud (València, etc.).

Els primers textos.

A diferència de la major part de les llengües romàniques, els primers textos literaris que es conserven són en prosa i no cantats de gesta.

Els primers textos que es conserven en català són textos de caràcter pràctic (s. XII):

• Les homilies d'Aoranyà: una homilia és el sermó que és fa a missa.

• El llibre dels jutges: traducció d'un llibre visigòtic.

Pel que fa la poesia amorosa, no es fins Ausiàs March que trobem poesia amorosa culta en català, ja que abans s'escrivia en occità. Aquest procés s'anomena diglòssia literària (distribució funcional de dues varietats lingüístiques).

POESIA TROBADORESCA

S'escriu en occità. És la primera manifestació de literatura culta en llengua romànica i és la base de la lírica contemporània.

La seua influència és tan gran que els autors catalans i italians escriuran en occità, aquesta diglòssia dura, en el cas de Catalunya, fins al s. XV.

L'época d'esplendor és en els ss. XII-XIII, a les corts d'occitània.

Amor cortès

La poesia trobadoresca es basa en el concepte del amor cortès. L'amor cortès naix paral·lel al feudalisme (relació de vassallatge). De fet, l'amor cortès és la imitació d'aquest tipus de societat en l'amor.

En l'amor cortès, que no és més que un joc literari, un Hom, el trobador, s'enamora de una Midons, una dona que està casada amb el Gilós, i li jura fidelitat. El Gilós, sospitant que la Midons li és infidel, contracta a Llausangers per a que vigile el Hom i difame sobre ell. El trobador espera una mercè de la Midons, que pot ser un simple gest. El trobador creia que existia l'amor animal, sexe per sexe, l'amor pur, la màxima inspiració, i l'amor mixt, sexe per amor.

La idea del amor cortès serà substituïda posteriorment per la dona angelical italiana.

Gèneres literaris

Podem classificar el gèneres literaris per ser cantants o ballats (balada o dansa) o pel contingut:

• Gènere Amorós:

• La cançó: poesia que tracta l'amor cortès.

• L'alba: pot ser profana, el trobador canta el comiat a la seua estimada perquè arriba el dia, o religiosa, el trobador canta la espera del dia.

• La pastorel·la: cançó que tracta el diàleg entre un trobador i una pastora, la qual pot satisfer les necessitats del trobador o donar-li una lliçó moral.

• L'escordi: defensa que fa el trobador dels atacs i les injuries dels llausangers (els espies del gilós).

• Gènere Satíric:

• El sirventès: és o bé la burla cap a algun personatge o tema polític o bé una creuada (reclam que és feia perquè els cristians atacaren els moros per heretgia).

• Gènere Fúnebre:

• Plany: poema que compon el trobador a la mort d'un ser estimat.

Estil

Segons els tractats de poètica trobadoresca és distingeixen:

• Trobar Leu: consisteix a utilitzar un estil senzill i fàcil perquè siga entès per tothom.

• Trobar Ric: es basa en la complexitat de la forma, però no en el contingut. Es semblant al culturalisme de Góngora.

• Trobar Clus: la complexitat del poema es basa en la complicació del concepte, del doble sentit de paraules i no en la forma. Es semblant al conceptisme de Quevedo.

Trobadors, joglars i poetes

Un poeta és aquella persona que fa composicions poètiques en llatí, mentre que un trobador és aquella persona que fa composicions poètiques en occità. La dona que escriu poesia trobadoresca s'anomena trobadoritz. Un joglar, és una persona que, entre altres coses, recita en els palaus i en els mercats els poemes trobadorescos.

Autors rellevants.

Fins al s. XV els autors de poesia catalans escriuen en occità, seguint els models de la poesia trobadoresca. Encara que, des del s. XII aquesta poesia va perdent prestigi i importància.

Entre els trobadors catalans destaquem:

• Guillem de Berguedà: és un gran senyor feudal, amb molta riquesa i possessions territorials, perseguit per la justícia. Va morir a traïció per un soldat a peu, no com un cavaller. La majoria de la seua obra és de trobar leu i són sirventesos. És famós el seu plany a la mort del marqués Pon de Mataplana.

• Ramon Vidal de Besalú: conegut sobretot per haver escrit el primer tractat de gramàtica i perceptiva provençal en prosa.

• Guillem de Cabestany: conegut sobretot per la llegenda que envolta la seua vida.

• Cerverí de Girona o Guillem de Cervera: és un trobador professional de la cort de Jaume I i Pere II el gran. Malgrat això, manté un esperit crític davant les situacions de la Corona d'Aragó.

TEMA 2. LA PROSA CATALANA FINS AL S. XV.

RAMON LLULL I LA CREACIÓ DE LA PROSA LITERÀRIA.

Ramon Llull és considerat el creador de la prosa literària catalana. És el primer escriptor en llengua romànica que escriu sobre qualsevol tema (teologia, filosofia...). Se'n conserven al voltant de 260 obres de Ramon Llull, escrites en llatí, català i àrab.

Context històric i cultural

Situem la figura de Ramon Llull en el s. XIII, una època de transició entre l'alta edat mitjana i la baixa edat mitjana, per tant es una època de canvis:

• Es passa d'una societat teocèntrica a una antropocèntrica. Aquest procés culmina en l'humanisme i el renaixement.

• Comença la crisis del feudalisme.

• La ciutat comença a recuperar protagonisme, el que implica l'aparició de la burgesia, el comerç, les universitats, l'art gòtic i el convertiment de la literatura en un instrument didàctic i moral.

• L'església comença a perdre el seu poder i apareixen les ordres mendicants (ordres religioses que es dediquen a viure de l'almoina i a predicar a les ciutats). Les principals ordres mendicants eren:

• Franciscans: major espiritualitat i retorn al cristianisme antic.

• Dominicans: major influència de l'església sobre la moral social.

• Les llengües romàniques comencen a adquirir àmbits d'usos formals que abans eren propis del llatí.

• És la època de les croades (las cruzadas); una de les croades més importants va ser la de Jerusalem, que mai va triomfar.

Ramon Llull

Sabem la seua vida gràcies a la Vita Coetanic, una autobiografia dictada als monjos de la Cartoixa de París poc abans de la seua mort. Es conserva la versió original en llatí i una traducció al català del s. XV.

Objectius vitals

Als trenta anys, quan estava escrivint un poema trobadoresc a la seua amant, se li va aparèixer tres nits en somnis Jesucrist crucificat. A partir d'aquest moment es planteja tres objectius vitals:

• Convertir els infidels a la religió cristiana.

• Escriure el millor llibre del món per demostrar els errors dels infidels.

• Fundar escoles monestirs per a formar missioners.

No va aconseguir cap objectiu, però és, de totes formes, el pare de la literatura catalana, el filòsof més important en català i el primer escriptor que tracta qualsevol tema.

Il·luminació de Randa.

Una vegada establerts els seus objectius, aprèn àrab i es retira a Randa. Allí Déu li revela el seu art, el mètode inventat per Ramon Llull que intenta demostrar racionalment l'existència de Déu.

La llengua de Ramon Llull

Ramon Llull ha de plantejar-se un vocabulari i una sintaxi nova per a poder parlar de temes abstractes.

• Pel que fa al lèxic, estableix procediments de creació lèxica (usa els sufixos del llatí per crear mots abstractes i crea un camp lèxic utilitzant les mateixes paraules que l'àrab).

• Pel que fa la sintaxi, Llull dominarà la subordinació, el subjuntiu, introduirà construccions llatines, la prosa rimada, el paral·lelisme i els hipèrbatons.

La llengua de Llull serà imitada posteriorment per altres escriptors i junt a la conselleria reial farà que el català siga la llengua més uniforme de la Edat Mitjana.

Arnau de Vilanova

Arnau de Vilanova, un dels metges de major prestigi d'Europa, escriu en llatí els seus tractats de ciència i en català per expressar els seus sentiments religiosos. La seua idea fonamental és que l'anticrist ja havia nascut i que calia reformar l'església. Es conserven quatre obres en català:

• La confessió de Barcelona.

• La lliçó de Norbona.

• El raonament d'Avinyó.

• Invenció espiritual.

LA HISTORIOGRAFÍA MEDIEVAL

La prosa historiogràfica

La historiografia és el primer gènere en prosa que sorgeix en les literatures europees. Hi ha tres varietats historiogràfiques primitives: les cròniques cancelleresques, la poesia èpica i les cròniques amb elements èpics i llegendaris.

Les quatre grans cròniques

Elements comuns

• Narració de fets contemporanis, generalment viscuts per l'autor.

• Patriotisme: exaltació de l'esperit nacional, l'esperit èpic i heroic. Es justifica la política reial.

• Prosificació de poemes èpics i cançons de gestes (excepte Pere el Cerimoniós).

• Caràcter didàctic i moralitzador.

• Sentiment religiós i providencialisme.

El Llibre dels Fets o Crònica de Jaume I

• `L'autor', Jaume I, conta amb ordre cronològic i de forma autobiogràfica tot el seu regnat.

• L'obra es caracteritza per l'ús del nós majestàtic, subratllar la individualitat dels personatges, tindre un llenguatge senzill (predomini d'oracions simples coordinades amb -i, ús de l'indicatiu i de l'estil directe) i tindre un caràcter medievalista (pensament teocèntric, poc crític amb les accions humanes, i provençalisme).

Crònica de Bernat Desclot

• L'autor devia ser funcionari de la cort, segurament tresorer del rei. El seu relat se centra en el regnat de Pere II el Gran.

• La seua obra es caracteritza per l'ús de la tercera persona, per tant té un narrador extern als fets, la transcripció literària de documents administratius, tenir un llenguatge senzill amb lèxic administratiu i tenir un caràcter medievalista.

Crònica de Ramon Muntaner

• Ramon Muntaner va ser un soldat que participà en les campanyes bèl·liques del Mediterrani.

• La seua crònica és dels pocs documents que es conserven de l'època en que Atenes i Neopàtria pertanyien a la Corona d'Aragó, i es caracteritza per incloure memòries i experiència, tenir un llenguatge joglares i un caràcter medievalista, usar la primera, segona i tercera persona i detallar les accions bèl·liques.

Crònica de Pere el Cerimoniós

• L'autor és el rei, Pere III de Barcelona i IV d'Aragó. Aquesta Crònica narra els fets esdevinguts durant el regnat del seu pare, Alfons el Benigne, i el seu propi. (Cancelleria Reial).

• L'obra es caracteritza per l'ús del nós majestàtic, l'exaltació del poder reial i tenir un llenguatge elegant i madur i un caràcter més bé humanista.

LA PROSA MORAL I RELIGIOSA

Cisma d'occident

Coexistència de dos, fins i tot tres Papes (el de Avinyó, el de Peníscola i el de Roma). St. Vicent Ferrer intenta solucionar el conflicte amb el Concili de Costança (1414).

• Conseqüències: desprestigi del papat, afebliment del seu poder espiritual i heretgies que desemboquen en la reforma luterana.

Compromís de Casp.

Martí I l'Humà mor sense descendència, aleshores els regnes que formen la Corona d'Aragó, com el de València o els comptats catalans, es reuneixen a Casp i decideixen nomenar rei Ferran I d'Antequera de la dinastia dels Trastàmara, d'origen castellà, en conter de Jaume d'Urgell. Com a conseqüència d'aquest fet comença la castellanització de la cort.

La Cancelleria Reial

La Cancelleria Reial és el conjunt de funcionaris al servei del rei. La va crear Jaume I, i exigia als funcionaris el domini de les tres llengües oficials: llatí, català i aragonès.

La Cancelleria Reial es converteix en un model de llengua escrita correcta i uniforme que cal imitar. Això afavorirà l'expansió de l'humanisme.

Francesc Eiximenis

• Era franciscà, d'origen burgés i amb una gran formació intel·lectual. Va arribar a ser jurat (equivalent a l'alcalde) de València.

• Escriu en llatí (llenguatge ric i culte) i català (llenguatge col·loquial).

• L'objectiu de les seues obres era instruir religiosament de forma senzilla per arribar al poble:

• La crestià: intent de reunir el saber cristià en tretze llibres; sols en va escriure quatre:

• El primer: teologia de Deu a l'abast de tots.

• El segon: tractat d'ascètica (de cóm ser un bon cristià).

• El tercer: tractat del mal, dels vicis i del pecat.

• El dotze: tractat de política.

• Lo llibre dels àngels: on tracta la jerarquia i els atributs del àngels.

• Lo llibre de les dones: on es parla del paper de la dona de forma discriminatòria durant les fases de la seua vida. És un llibre amb molta misogínia.

• Vida de Jesucrist: està escrit en to popular i amb elements llegendaris.

• Cercapou: és un tractat de la confessió i la penitència.

• Les seues obres es caracterizen per tenir un estil planer (front a la Cancelleria Reial), l'ús de exemplum (histories quotidianes amb la finalitat directa de criticar la societat), miracles, diàlegs, etc, per afavorir el didactisme.

Sant Vicent Ferrer

• Era dominicà, i tenia gran fama d'orador i taumaturg. Va predicar per tota Europa i inclús va participar en el Compromís de Casp.

• Els seus sermons es conserven gràcies als reportadors religiosos que copiaven el que St. Vicent deia; són transcripcions de sermons orals.

• Els seus sermons es caracteritzen pel llenguatge col·loquial, la escenificació dels discursos (canvis de to, moviments), la vulgarització, actualització i gesticulació dels passatges bíblics, l'ús de exemplum, comparacions, onomatopeies i hipèrboles (especialment en els martiris de sants).

Anselm Turmeda.

• Era un franciscà convertit a l'Islam. Per tant, escriu en català i àrab.

• Les seues obres es caracteritzen per l'ús de la ironia i la sàtira. Destaquen:

• Libre dels bons amonestaments.

• La disputa de l'ase.

• Cobles de la divisió del regle de Mallorques.

• La Thufa (crítica molt forta al cristianisme, està escrit en àrab).

LA PROSA HUMANISTA

L'humanisme és el moviment cultural del s. XIV que implica la transició de l'Edat Mitjana a l'Edat Moderna. Dant, Bocccaccio i Petrarca són els principals prehumanistes. Es caracteritza per la tornada al món clàssic, un canvi de mentalitat i l'ús pràctic de la literatura. En la Corona d'Aragó, gràcies a la seua relació territorial, van arribar ràpidament les idees humanistes. Destaquen Bernat Metge i Antoni Canals (s. XIV) com a humanistes catalans.

Antoni Canals

• Antoni Canals era un dominicà que va néixer a València i va estudiar gramàtica, lògica i filosofia. Va ser professor en la universitat, i es va dedicar després a traduir llibres del llatí al català per a Joan I.

• Antoni Canals utilitza les fonts clàssiques però sense deixar la mentalitat medieval. Escriu sols en català.

• Es famós gràcies a les seues traduccions d'obres clàssiques (Dictorum factorumque memorabilium, Scipió e Anibal).

• Scala de Contemplació és l'única obra original de Canals, i també la més important. Trata el tema de l'elevació de l'espiritualitat cristiana.

Bernat Metge

• Bernat Metge ocupa càrrecs importants en la Cancelleria Reial i en les corts de nobles catalans.

• És de mentalitat humanista (literatura pràctica) i utilitzarà el llenguatge culte, pròxim al llatí.

• Les seues obres són:

• Fortuna e Prudència.

• El sermó.

• Valter e Griselda.

• L'apologia.

• Lo somni: un llibre d'autodefensa, basat en el somni que té en la presó, que utilitza per a recuperar el seus càrrecs i el seu honor després de ser acusat de la mort de Joan I en una cacera (el rei mor sense estar confessat). L'obra està dividida en quatre llibres:

• Se li apareixen Orfeu, Tirèsias i l'ànima de Joan I.

• Se li fan quatre preguntes a l'esperit de Joan I.

• Tirèsias critica el gènere femení.

• Bernat elogia el gènere femení, sobretot les reines de la Corona d'Aragó.