OCEANIA

Oceania es un continent amb unes característiques molt peculiars. Les seves dimensions no tenen parangó amb les de les altres parts del món, ja que representen un terç de la superfície del planeta. Malgrat tot es tracta d'un continent fonamentalment aquàtic, format per uns 170 milions de Km de mar (prop del 90% de l'oceà Pacífic) i menys de 9 milions de Km de terres emergides. A més a més, un 85% d'aquestes terres emergides corresponen a Austràlia que, per ella sola, constitueix un petit continent.

Els geògrafs solen considerar a Oceania dos granssubconjunts: Australàsia,que comprèn Austràlia, la veïna illa de Tasmània i Nova Zelanda i els arxipèlags oceànics o Oceania pròpiament dita.

D'altra banda, tradicionalment s'ha dividit l'Oceania pròpiament dita en tres regions. Les illes del SO, alineades des del sud-est asiàtic fins Austràlia, van rebre el nom de Melanèsia, és a dir "illes de negres", ja que les poblacions que les ocupen són de pell fosca. Els arxipèlags situats a l'E del meridià 180ª, tant al N com al S de l'equador, van ser denominats Polinèsia, a causa de les seves nombroses terres. Finalment, el que era el més fragmentari i minúscul dels arxipèlags compresos entre l'equador, el meridià 180º i les aigües filipines i japoneses va rebre el nom de Micronèsia.

El relleu

Estructuralment, deixant a part Austràlia, que és un petit continent, hom hi distingeix dues grans unitats: els arcs melanèsico-zelandesos i les petites illes del Pacífic. En el primer cas, les illes formen arcs ben definits que s'alcen al costat de les grans fosses tectòniques oceàniques, procedents de plegaments orogènics recents, la qual cosa dóna lloc a nombrosos moviments sísmics i erupcions volcàniques. Entre les petites illes hom en distingeix quatre tipus: els arxipèlags, com els pics emergits de les serralades volcàniques que formen el Cinyell de Foc del Pacífic, els uns en activitat (Samoa, Hawaii) i els altres apagats. El segon tipus és un volcà aplanat, dominant un lagoon perifèric protegit per un escull barrera circular (Bora-Bora i Maupiti). El tercer tipus és l'atol, amb el lagoon central reemplaçant el volcà enfonsat i envoltat per la corona perifèrica sembrada d'illes anàlogues a les dels esculls barrera. El quart tipus és l'atol aixecat, on aquest emergeix un centenar de metres, o més i tot (Makatea, Nauru, Ocean, illes Loyalty).

El clima i la vegetació

El clima d'aquesta extensa zona té una certa uniformitat gràcies a la situació intertropical de la majoria de les illes i a la influència de la mar. El clima equatorial o tropical és quasi uniforme durant tot l'any, amb temperatures altes i precipitacions abundants i regulars. Hi ha un fort contrast entre els vessants muntanyosos exposats als alisis i els de sotavent, que es reflecteix en les precipitacions i en la vegetació; a les àrees humides predomina la selva, i a les seques, la sabana. La gran dispersió de les terres fa que la flora hi sigui molt variada. A les illes geològicament antigues la proporció d'espècies endèmiques és sovint compresa entre un 50% i un 80%. Per contra, la flora dels atols recents és pobra. El regne biogeogràfic australià, caracteritzat per la seva riquesa en vegetals i animals arcaics, comprèn sobretot Austràlia i Tasmània. De les 10 000 espècies de vegetals superiors que s'hi fan, unes 8 600 són endèmiques. La vegetació inclou des de selves humides tropicals i temperades a deserts. La vegetació antàrtica predomina a les terres fredes de Nova Zelanda, principalment a muntanya, i a les illes més meridionals. La flora de la resta d'Oceania té caràcter paleotropical.Dins l'Oceania paleotropical hom sol distingir tres subregnes. El subregne indomalai comprèn la península de Malacca i des de Sumatra a la Nova Guinea. La flora, força ben coneguda, hi és molt rica (unes 30 000 espècies, entre les quals 3 000 espècies d'arbres).

La selva, complexa i variada, ha estat malmesa en grans superfícies per l'home. La vegetació d'alta muntanya encara manifesta una certa influència eurasiàtica. L'anomenada línia de Wallace, que passa pels estrets de Macassar i de Lombok, té més significació en la geografia dels animals superiors que en la dels vegetals. El subregne polinèsic comprèn, a més de les illes polinèsiques, de Hawaii a Tubuai, les de la icronèsia i de la Melanèsia oriental. Selves variades i paisatges humits tropicals els donen caràcter. En el subregne neozelandès, a la terra baixa, predomina encara una vegetació temperada humida.

La geografia econòmica i l'economia

L'economia és pràcticament la mateixa per a tota l'àrea subdesenvolupada, és a dir, excloent-ne Austràlia i Nova Zelanda i, en alguns aspectes, els territoris francesos i nord-americans. Hi predomina l'agricultura i la recol·lecció de fruita. Hi ha conreus de cocoters (la copra és el recurs més important), arròs, cafè, te, cacau, cotó, blat de moro, canya de sucre, tabac, bananes, taro, nyam i batates. La pesca, destinada a l'alimentació, és una activitat important. Certes illes tenen uns recursos miners considerables: níquel (a Nova Caledònia), fosfats (a Kiribati i a Nauru), cobalt (a Papua Nova Guinea), or, crom i manganès. Aquesta Oceania d'illes petites i disseminades no hauria estat considerada la cinquena part del món si no hagués estat centrada en un continent --Austràlia-- i en dues illes grans i també evolucionades --Nova Zelanda--. Per tal de fer-ne una valoració adequada, cal no oblidar que el continent australià és desèrtic o subdesèrtic en bona part i que la població d'Oceania és el 0,5% de la mundial. La participació d'Oceania en la producció mundial de cereals ha passat de l'1,3% el 1975 a l'1,6 el 1982. Altres productes agraris destacats, com la fruita i les hortalisses, la carn, la llet i la llana, han progressat al ritme de la resta del món. Oceania compta, a més, amb riqueses mineres considerables. Però Oceania és relativament poc dotada d'hidrocarburs; hom pot dir que aquesta riquesa minera és exclusivament australiana, com bona part de la riquesa agrícola i la meitat de la ramadera. Hom podria dir el mateix de la indústria, que realitza grans progressos en la metal·lúrgia de l'alumini, el plom i el zinc, mentre que en altres productes s'estabilitza i fins retrocedeix. Però el pes de Nova Zelanda és tan gran (productes ramaders, fusta, electricitat primària) i el d'Austràlia tan abassegador (més del 90% en la majoria de productes, naturals o manufacturats), que la comparació entre estats manca de sentit referida a xifres absolutes. El consum d'electricitat per habitant triplica amb escreix la mitjana mundial; també el PNB per habitant triplica el PNB mundial. Es poden deduir per a Oceania quatre nivells econòmics. El primer és representat exclusivament per Austràlia i comparable amb els grans estats; el segon, per Nova Zelanda, inferior al de la Gran Bretanya; el tercer és el dels territoris decisivament influïts per immigrants recents; i el

quart és desequilibrat: mentre els melanesis (Papua Nova Guinea, Salomó, Vanuatu), amb més recursos naturals, denoten un PNB més alt, els polinesis (Tonga, Kiribati, Samoa) semblen més desenvolupats.

 Les races i els pobles

Oceania fou ocupada per pobles procedents d'Àsia que, en onades successives, envaïren les illes, del NE al SE. No ofereix cap poblament racial homogeni, sinó que és dividida en zones ben diferenciades: Austràlia i Tasmània (on hom troba els grups racials més primitius, que no coneixen l'agricultura), Melanèsia (on hi ha diferents tipus racials ben diferenciats) i Polinèsia i Micronèsia (de poblament més tardà i que ofereixen els trets culturals més desenvolupats de tot Oceania). Els habitants primitius d'Austràlia i de

Tasmània, de raça austràlida, actualment viuen arraconats per la població leucoderma immigrant (90% del total). El segon grup, de raça melanèsida, s'estengué pel Pacífic

occidental: illes Salomó, Vanvatu i Nova Guinea, fins a arribar a les illes Fiji i a Nova Caledònia. Es divideix en dos subgrups ben diferenciats: els pigmeus melanesis, que habiten a la part occidental de Nova Guinea, i els papús, o paleomelanesis, que habiten al golf de Papua (Nova Guinea). El tercer grup és format per polinesis, de raça polinèsida, que actualment és en curs de desaparició, i micronesis, que tenen algunes característiques específiques però molts elements polinesis. Gràcies a la tradició oral hom ha pogut determinar els moments de les grans migracions entre els ss XII i XIV. A més de la població autòctona, hi ha grups d'euròpids (britànics, alemanys, noruecs), mediterrànids (espanyols i italians), xinesos i japonesos.

Les llengües

Semblantment a Amèrica, a Oceania s'ha produït un fenomen d'introducció en massa i de penetració progressiva de llengües europees i asiàtiques mitjançant un procés de colonització motivat per un poblament baix o per la manca d'una organització política desenvolupada a les illes. Així, a Oceania hi ha dos tipus de llengües: les llengües indígenes, que no són reconegudes oficialment --llevat del samoà, el nauruà i el tongà--, malgrat que siguin majoritàries i disposin d'un elevat nivell cultural, i les llengües introduïdes pels colonitzadors, que són les oficials als diversos pobles d'Oceania que dominen. D'aquestes, l'anglès és la més estesa. Les llengües indígenes parlades a Oceania pertanyen al grup oriental o oceànic de la família austronèsia (subgrups melanesi, polinesi i micronesi) i a les nombroses famílies dels macro-agrupaments de les llengües australianes i de les llengües papús. Les llengües polinèsies són parlades a la Polinèsia, a Nova Zelanda i en algunes illes veïnes de la Micronèsia i de la Melanèsia. La invasió europea féu recular nombroses llengües d'aquesta família. De les llengües polinèsies cal esmentar el maori, parlat a Nova Zelanda. El samoà, parlat a l'arxipèlag de les illes Samoa, és la llengua oficial a la Samoa Occidental independent. El tahitià és parlat a les illes de la Societat. El hawaià, parlat a les illes Hawaii, tendeix a desaparèixer, absorbit per l'anglès i el japonès. Les llengües melanèsies són parlades per pobles de raça melanèsida. De les llengües melanèsies, el fiji és parlat a les illes Fiji, el sasak i el tasiriki a les Vanuatu, el mota a les illes Banks, el malu i el vatouranga a les illes Salomó, el patpatar a l'arxipèlag de Bismarck, el motu, el tavara i el djabem a les costes de Nova Guinea, etc. La llengua més important d'aquesta zona, però, és l'anomenada beach-la-mar, barreja d'anglès, castellà, francès i llengües indígenes, que és parlada com a llengua de relació a tot el Pacífic no francès. Les llengües micronèsies són parlades als arxipèlags de la Micronèsia; les més importants són el marshallès, el gilbertès, el trukès, el ponapeà, el carolini i el yapeà. Les llengües papús, en un nombre aproximat de 700 (la majoria desconegudes), són parlades a Nova Guinea. Les llengües australianes, en un nombre aproximat de 260, són parlades actualment per unes 50 000 persones.

La història, territoris dependents i independents

Austràlia i les illes d'Oceania han estat el refugi de races i pobles expulsats de l'Àsia meridional, però no és fàcil d'establir la cronologia d'aquestes migracions. La instal·lació dels austràlids al subcontinent austral coincideix amb el desenvolupament a

Europa de la cultura paleolítica mosteriana. Quant al poblament de la Polinèsia, és el més recent i s'acomplí per onades successives. La gran època de les migracions, en què els polinesis arribaren a Nova Zelanda, Mangareva, les Hawaii i potser fins a l'illa de Pasqua, correspon al s XII dC. La descoberta de les illes d'Oceania es produí com a conseqüència de l'establiment dels portuguesos a l'Índia i dels castellans a Amèrica. El gran descobridor de les mars del sud, que ell anomenà oceà Pacífic, fou Magalhães, que navegà des de l'estret que duu el seu nom fins a l'illa de Guam (novembre del 1521 - març del 1522); el primer navegant que recercà d'una manera sistemàtica el continent austral fou el gallec Álvaro de Mendaña (1541-95), que descobrí les Salomó, Guadalcanal, San Cristóbal (1568) i, en una segona expedició, les Marqueses i Santa Cruz (1595). La segona etapa correspon als holandesos, ja instal'lats a Indonèsia, en competència victoriosa amb els portuguesos. Willem Janszoon (1606) i Dirk Hartogszoom (1616) descobriren Austràlia en sengles viatges, Tasman, l'illa que duu el seu nom (Tasmània), Nova Zelanda, les Tonga i les Fiji (1642). Foren els navegants del s XVIII, moguts per la curiositat científica i treballant d'una manera metòdica, els autèntics descobridors d'Oceania: Wallis, que descobrí Tahití (1767), Bougainville (1767) i, sobretot, James Cook (entre el 1768 i el 1776). La colonització d'Oceania s'inicià a la darreria del s XVIII. Anglaterra, la gran potència naval de l'època, posà sota la seva sobirania Austràlia (que nasqué com a establiment penitenciari) i Nova Zelanda i hi instal'là colònies pròsperes. A la resta d'Oceania, la implantació europea fou determinada, més que per interessos econòmics, per raons de prestigi, concretament per ajudar les missions protestants (els britànics) i les missions catòliques (els francesos). Per la possessió de Tahití, França i Anglaterra arribaren a una greu tensió (1844). França s'annexà Nova Caledònia (1853) i els EUA les Hawaii (1894). Holanda, que havia consolidat el seu domini a Indonèsia, ocupà la part occidental de Nova Guinea. Quant a la part britànica d'aquesta gran illa, esdevingué dependència d'Austràlia. Durant la Segona Guerra Mundial Oceania fou escenari de la gran ofensiva nipona i de la contraofensiva aliada. Després de la guerra la Nova Guinea holandesa passà a formar part d'Indonèsia, i les Hawaii es convertiren en un estat de la Unió Americana. Altres illes o territoris han assolit progressivament la independència i s'han erigit en estats: Samoa Occidental (1962), Nauru (1968), les illes Fiji (1970), Tonga (1970), Papua Nova Guinea (1975), Tuvalu (1975), Salomó (1975), Kiribati (1979) i Vanuatu (1980). Les dues grans potències oceàniques són els antics dominions britànics d'Austràlia i Nova Zelanda, independents des del 1901 i el 1931, respectivament.

AUSTRÀLIA

Continent situat entre 10°41´ i 39°S de latitud i entre 113°9´ i 153°39´E de longitud. És vorejada al S i a l'E per l'oceà Índic, al N per les mars de Timor i Arafura i a l'W per la mar del Corall, l'oceà Pacífic i la mar de Tasmània, que la separa de Nova Zelanda; l'estret de Torres, al N, de Nova Guinea, i l'estret de Bass, al S, de Tasmània; és comprès dins l'estat d'Austràlia.

La geografia física

Austràlia es divideix en tres àrees clarament diferenciades: els plegaments orientals, les terres baixes del centre i l'escut occidental.

Els plegaments orientals

Els sediments acumulats a l'est del massís australià es plegaren al final del Paleozoic. Al Terciari, la serralada primària s'enlairà en bloc i, al llarg de 300 km (Great Dividing

Range) formà horste, falles, massissos i petites planes costaneres. El monsó d'estiu rega la zona tropical del NE i part de l'E, de clima més temperat gràcies als vents de l'W i al corrent australià oriental. Al SE i al S el clima és mediterrani. De N a S s'aixequen els

altiplans d'Atherton i de Buckland a l'interior. És una àrea força humida (1230 mm anuals a Townsville) i la temperatura hi és elevada (22,80°C de mitjana anual). De Brisbane a Newcastle s'estén l'altiplà de Nova Anglaterra. A la vora de Canberra les Blue Mountains formen un altiplà solcat pels rius Cox, Hawkesbury i altres. A les Snowy Mountains s'ajunten les pluges tropicals del N i les dels vents d'hivern del W (Sydney 1 219 mm, Canberra 584 mm). El bosc disminueix de la costa a l'interior. A la regió de Victòria hi ha muntanyes a l'E i al N comencen les planes de la conca del Murray. Al S s'obre una gran depressió coberta per colades volcàniques i al·luvions recents. El clima és mediterrani (663,3 mm anuals de mitjana). La carena de Flinders limita les planes amb l'escut australià.

Les terres baixes del centre

Situades entre el Massís Australià a l'W i les terres altes de l'E, i entre el golf de Carpentària al N i les terres altes de Victòria, al S, formen una depressió amb parts per sota del nivell del mar. És una vasta plana d'aridesa variable a la conca del curs inferior del Murray-Darling, la cubeta de l'Eyre i la Gran Conca Artesiana. La primera és una àrea amb sòls rogencs oxidats i endurits per l'aridesa i fèrtils sòls negres d'origen volcànic. El curs baix del Murray és una regió arreica amb pluges escasses i desiguals (Broken Hill, 246 mm anuals) i rius irregulars. La regió d'Adelaide és una mica més humida. La cubeta de l'Eyre, extremament seca (130 mm de pluja vora el llac), és la part més baixa de tota la depressió. Al N, la Gran Conca Artesiana és formada per una

capa d'esquists que recobreixen roques de caràcter porós i sorrenc, on s'acumulen les aigües subterrànies que arriben a les muntanyes de l'E.

 El Massís Occidental Australià o Escut Australià

És un vell sòcol de granit i de roques metamòrfiques de la fi del Pre-cambrià que ocupa la meitat del continent. El relleu rarament depassa els 600 m. És una àrea seca i àrida amb l'excepció de l'extrem N, de pluviositat moderada. Entre 10° i 40° S de latitud s'estenen deserts interiors (Great Sandy Desert al N, Gibson i Simpson al centre i Victòria al S). Les temperatures són altes (Marble Bar, 35°C a l'ombra més de 100 dies l'any). Al SW, el clima mediterrani fa de Swan Land la zona més rica del massís australià. La plana de Nullarbor és un altiplà desèrtic on les escasses aigües superficials es filtren i originen una morfologia càrstica.

La flora i la fauna

L'isolament geogràfic molt antic d'Austràlia ha preservat el caràcter arcaic de la fauna i la flora, amb nombroses espècies exclusives. La selva plujosa tropical, de tipus indomalai, i la subtropical s'estenen en claps discontinus per la costa NW. A les regions meridionals de Victòria dóna lloc a boscs exuberants de laurifolis amb epífits, palmes i falgueres arborescents, on nombroses espècies d'eucaliptus (Eucaliptus) tenen una participació considerable; una vegetació anàloga reapareix a l'extrem SW entre Perth i

Albany. En passar a territoris més àrids o degradats, el bosc laurifoli es transforma en poblaments esclarissats d'eucaliptus amb sotabosc semblant al de la màquia mediterrània. A les zones marginals del N, l'E i el SE s'hi fan boscs sabanoides amb

 predomini d'eucaliptus i sotabosc abundant i ric en espècies herbàcies. A l'interior i a

l'W predomina una sabana seca amb mulga (Acacia aneura i altres acàcies), casuarina (Casuarina), nombroses gramínies, etc, que alterna sovint amb àrees cobertes per coixinets de gramínies de fulla dura acabada en espina, principalment dels gèneres Triodia i Plectrachne. L'anomenat desert australià dels altiplans interiors, és en realitat un subdesert semblant a la sabana seca de spinifex al S, els poblaments de quenopodiàcies halòfiles són abundants. A les muntanyes del SE la selva acaba entre 1600 i 2000 m d'altitud. Per sota d'aquesta altitud els boscs encara són formats bàsicament per eucaliptus mentre els faigs australs (Nothofagus) tenen aquí un paper secundari. Per damunt dels boscs un matollar esclerofil·le alterna amb prats d'aspecte alpí on apareixen algunes espècies holàrtiques i petites torberes d'esfagne. La fauna australiana és encara més característica que la flora. Tot i el seu primitivisme moltes espècies probablement han sobreviscut degut a l'absència d'enemics naturals més evolucionats. Tots els mamífers autòctons pertanyen als grups més arcaics: monotremes (exclusius d'Austràlia) com l'ornitorinc i marsupials com el cangur i el coala. L'únic carnívor que vivia a Austràlia en arribar-hi els europeus, el dingo, és un gos introduït pels aborígens. Els conills, les ovelles i altres animals domèstics arribaren amb la colonització europea. Un terç dels ocells australians són endèmics. Destaquen el casuari, l'emu i l'ocell-lira. Pel que fa als invertebrats, han estat descrits insectes i isòpodes de jaciments de carbó triàsics de Queensland molt semblants a les espècies encara vivents a Austràlia.

Els recursos econòmics

Al N hi ha conreus tropicals i hom explota els arbres de fustes preades del bosc tropical. Les planes costaneres i les valls ben regades del S de la Great Dividing Range són dedicades al moresc, verdures i farratge. Al secà, gràcies al dry-farming s'hi fan els cereals. A la regió de Victòria hi ha conreus de regadiu que aprofiten l'aigua de la conca Murray-Darling i la del desglaç de les Snowy Mountains. Sobre els sòls rogencs, profunds i fèrtils, s'hi fa horta, camps de farratge i vinya. Hi ha una conca hullera vora Newcastle, mines de zinc, plom i coure. La metal·lúrgia es concentra a Newcastle i a Port Kembla; forneix acer a les drassanes de Sydney i a les fàbriques d'avions de Sydney i Melbourne. És important la refineria d'or de Melbourne. A la metal·lúrgia de Whyalla, hom treballa el ferro i l'acer. Al N de la Gran Conca Artesiana hi ha pasturatges. Les mines de Cobar, Broken Hill i Cloncurry són molt importants.

Al Massís Occidental Australià la mineria ha fet créixer ciutats enmig del desert: Kalgoorlie (or), Yampi Sound (ferro), Alice Springs (urani). Swan Land és una zona agrícola important, i a la península d'Eyre hi ha mines de ferro (Iron Knob amb el filó d'Iron Monarch), treballat a Whyalla.

L'economia

Austràlia té una de les rendes per habitant més altes del món (17,080 dòlars el 1990). A partir del 1939 passà d'ésser un país agrícola i ramader a ésser fortament industrialitzat

i, des dels anys seixanta ha mantingut un alt ritme de creixement (entre 1980-89 una mitjana del 3'5% anual). Bé que l'agricultura ha anat retrocedint en la composició del PNB, a mitjan anys vuitanta representava prop del 37% de les exportacions. Sobresurten els cereals, especialment el blat, el farratge, la canya de sucre, el cotó i el lli. Hi ha conreus d'horta i fruiters, a més de vinya. La ramaderia és un sector clau dins del sector primari, principalment en el sector llaner (primer productor i exportador mundial). La mineria constitueix una de les activitats bàsiques d'Austràlia: primer productor mundial  de bauxita i segon de plom, i un dels primers productors de ferro, zinc, manganès, cobalt, tungstè, argent, or, estany, coure i urani. Disposa d'hulla i de lignit i des del 1965 obté petroli i, més recentment, gas natural. S'han desenvolupat les indústries de construcció mecànica, maquinària, construcció naval i aeronàutica i el material agrícola. La indústria metal·lúrgica se situa entre els primers llocs en la producció d'alumini, fosa de plom, zinc i coure. La indústria química és cabdal, sobretot pel que fa als productes petrolífers. En el tèxtil, a la indústria llanera i cotonera, hom ha afegit la de fibres sintètiques. Els transports interiors disposen d'una bona xarxa de línies fèrries i de carreteres, densa a l'E i al SE, i el parc automobilístic és un dels més alts del món per habitant. La marina mercant té bons ports a l'E i al S. L'aviació exerceix un paper important per les grans distàncies internes i l'allunyament dels pols de l'economia mundial. El turisme es va expandint, sobretot en el món de parla anglesa. La moneda de curs legal és el dòlar australià, que substituí la lliura australiana el 1966. El banc emissor és el Reserve Bank of Australia. El 1976 hom adoptà el sistema decimal per a pesos i mesures. El comerç exterior és lleugerament excedent (1990) i els principals productes exportats són primeres matèries en brut, especialment minerals (24,3%), carburants minerals i lubricants (20,4%), productes agrícoles (18,1%) i petroli i gas natural (8%). Austràlia importa sobretot maquinària (29%), equipament de transports (15,6%), manufactures diverses (15,6%) i productes químics (10,5%). Per ordre d'importància els primers clients són el Japó, els EUA i Corea del Sud i els proveïdors, els EUA, el Japó i la Gran Bretanya. Les inversions estrangeres procediren en 1988-89, principalment dels EUA, el Japó i de països de la CEE, especialment la Gran Bretanya.

El poblament i la població

País poc poblat, a mitjan s XIX es produí una immigració en massa (400 000 h el 1850). Més del 90% de la població actual procedeix de les illes Britàniques. Els aborígens australians, un dels pobles més primitius del món, són només prop de l'1,5% de la població (1991) i constitueixen un grup marginat que en la seva majoria viu en reserves. La necessitat de mà d'obra encoratjaren una política natalista i immigratòria

que els anys 60 i 70 resultà en un creixement entre el 13 i el 14%% bé que el 1990 havia baixat al 8%%. Des del 1980 l'esperança de vida es manté al voltant dels 76 anys i la mortalitat infantil és una de les més febles del món. La població es concentra al SE, de clima i recursos naturals més favorables, mentre que l'interior i l'W són pràcticament despoblats. El 85,4% de la població és urbana (1986). L'idioma oficial és l'anglès i la majoria de la població es declara cristiana (73% el 1986).

L'ensenyament

L'ensenyament és gratuït i obligatori dels 6 als 15 anys. Cada estat té el propi ministeri d'educació.

Les escoles privades tenien el 1990 el 28% de la població escolar. És molt desenvolu- pat l'ensenyament a distància. El batxillerat dura 5 anys i hi ha 44 institucions estatals d'educació superior (1990).

 El dret

El dret d'Austràlia és basat en el dret anglès. Quan les colònies esdevingueren estats, la constitució federal distribuí les competències legislatives entre ells i el Commonwealth australià donant lloc a nou sistemes jurídics (vuit dels estats i territoris, més el del Commonwealth d'Austràlia). L'autoritat federal predomina o es exclusiva en temes com la legislació i la jurisdicció laborals, la seguretat social i les finances.

El govern i l'administració

Austràlia és una federació de sis estats (Nova Gal·les del Sud, Victòria, Queensland, Austràlia Meridional, Austràlia Occidental i Tasmània) que pertany al Commonwealth. Comprèn, a més, un territori i un districte capital, i exerceix la sobirania sobre diversos territoris d'Oceania i Antàrtida. El cap de l'estat és el monarca anglès, representat pel Governador General. El poder executiu el detenen el primer ministre i el Consell Federal Executiu. El poder legislatiu és exercit pel parlament, bicameral: senat, de 76 membres (12 per estat i 2 per territori, elegits per sufragi universal cada sis anys i amb la meitat renovable cada 3 anys), i cambra de representants, de 148 membres (elegits per sufragi universal cada 3 anys). El tribunal suprem és l'òrgan judicial superior. Els partits polítics més importants són l'Australian Labour Party (1981), socialdemòcrata, el Liberal Party of Australia (1920) i el National Party of Australia (1916). Austràlia és membre de l'ONU, del Commonwealth, de l'OCDE, del Pla Colombo i de l'ANZUS.

La història

Els materials arqueològics i les restes humanes fòssils són molt semblants als dels aborigens actuals. El poblament d'Austràlia s'inicià vers el 15000 aC. Cap al 1567 Álvaro de Mendaña descobrí les illes Salomó i posteriorment (1606) Lluís Váez de Torres l'estret de Torres. Els holandesos exploraren el continent mitjançant la Companyia de les Índies Orientals al llarg del s XVII. Durant el s XVIII els britànics els succeïren: James Cook explorà les costes de l'Austràlia oriental de Sydney a l'estret de Torres (1770). Flinders proposà el 1814 l'adopció del nom d'Austràlia.

Austràlia Septentrional

Territori d'Austràlia. (1 346 200 km2; 133 900 h [1983]). La capital és Darwin. L'economia del territori és basada principalment en l'explotació del coure, or, urani, estany, mica, tungstè, bauxita, manganès, plom, zinc, ferro, i en la ramaderia bovina. El desenvolupament del territori és lent a causa de les escasses comunicacions.

Austràlia Meridional

Estat d'Austràlia vora la Gran Badia Australiana (984 000 km2; 1 439 200 h [est 1990]). La capital és Adelaide. La població s'aglomera a les penínsules d'Eyre i Yorke.

El clima és desèrtic al N-W. La pluviositat augmenta vers el S fins a arribar a un clima temperat càlid. Els principals recursos econòmics són l'agricultura, la ramaderia i la indústria. Colònia britànica creada el 1836, es convertí en estat del Commonwealth d'Austràlia el 1901.

Austràlia Occidental

Estat d'Austràlia que ocupa la part occidental del país i és el primer dels estats en extensió (2 525 500 km2; 1 633 900 h [est 1990]). La capital és Perth. Una gran part del territori és ocupada pel desert. Els rius més importants són l'Ord, el Fortescue i el Murchison. Els principals recursos econòmics són els cereals, la ramaderia (ovina i bovina), l'or, que es troba a la regió de Murchison-Kalgoorlie, i l'urani de Wiluna. Austràlia Occidental fou fundada el 1829 com a establiment britànic; l'any 1901 es convertí en estat del Commonwealth d' Austràlia. Austràlia Occidental

NOVA GUINEA

Illa de la Melanèsia, al Pacífic, al N d'Austràlia, de la qual la separa l'estret de Torres (827 321 km2; 4 746 267 h [1990]). És repartida entre Indonèsia (província de l'Irian Jaya) i Papua Nova Guinea, estat independent des del 1975. Travessada per un eix muntanyós format per la gran serralada central, de 2 000 km de longitud, amb unes grans altituds (Jaya, 5 040 m; Trikora, 4 750 m), al SE la serralada forma una estreta península. Al N de la serralada s'obre una ampla depressió, que comprèn la plana dels llacs i les valls del Sepik, el Ramu i el Markham. Al S de la serralada central s'estén una immensa plana al·luvial, recorreguda pels rius Fly, Strickland, Kikori. Té un clima equatorial, molt calorós a les planes. El bosc tropical humit cobreix la major part de la plana i les muntanyes fins a 1 200 m; hi ha sabana a la vall del Markham. A més altitud el bosc tropical humit dóna pas al bosc molsós, i per sobre d'aquest, al bosc de coníferes i prats. La població és de 5 337 746 h (1990). La majoria de la població són melanesis: pigmeus a les muntanyes de l'interior, dedicats a la caça i a la recol·lecció, i papús a la costa, dedicats a una agricultura de subsistència. A les planes litorals pantanoses la base de l'economia és la palmera de sagú, el taro i les bananes, juntament amb la recol'lecció, la pesca i la caça; a les no pantanoses, és una agricultura parcialment comercialitzada de cocoters, però hi subsisteixen el taro, el nyam, etc, tradicionals. La producció minera és feble, bé que hi ha explotació d'or, coure i argent a Papua Nova Guinea i petroli a l'Irian Jaya, amb jaciments a Wasian i Mogoi, units per oleoducte al port de Steenkool, i d'altres a Klamono i Klamumuk, amb oleoducte fins a Sorong.

La història

Sobre una població neolítica d'origen melanesi i malai, als ss XIII-XIV s'hi establiren comerciants malais. El 1606 Luis Váez de Torres travessà l'estret de Torres, però la insularitat del territori no fou provada fins el 1762. Els navegants portuguesos en començaren a freqüentar la costa nord cap al 1512, i els castellans ho feren poc després. Els holandesos, que visitaren les costes septentrionals des d el s XVI, s'aliaren amb els soldans de les Moluques i colonitzaren la part occidental de l'illa des del 1828. Aleshores els australians pressionaren el govern de Londres perquè s'annexés la zona oriental, explorada pels anglesos. L'annexió fou un fet el 1884, deu dies abans que els alemanys ocupessin la zona NE. El 1918 Alemanya perdé les colònies al Pacífic, i Austràlia ocupà la part alemanya. El 1942 els japonesos ocuparen la zona holandesa, però els australians aturaren l'ofensiva. El 1945 Holanda recuperà la Nova Guinea occidental, però entre el 1949 i el 1963 Indonèsia reivindicà la seva sobirania sobre aquest territori, que finalment li fou reconeguda. La zona oriental es declarà independent d'Austràlia el 1975, després d'haver assolit l'autonomia el 1973, amb el nom de Papua Nova Guinea.

Papua Nova Guinea

La geografia

Totes les terres són muntanyoses, amb nombrosos volcans actius. La màxima altitud és a Nova Guinea (mont Wilhelm, 4 694 m). El clima és càlid i humit tot l'any. Els rius són curts i cabalosos. País eminentment subdesenvolupat, més de tres quartes parts de la població viuen d'una agricultura de subsistència. Els conreus principals són els tubercles i les arrels, bananes i fruites tropicals, a més dels d'exportació, com coco, café, cacau, cautxú, palmera d'oli i canya de sucre. Mancada de pasturatges, la ramaderia és de corral (porcs, aviram), a més de les vaques lleteres. El bosc (84,4% del territori) forneix bons rendiments de troncs. La pesca (peix corrent, tonyines, crustacis), és un recurs important, però ha minvat molt. La mineria, fonament de l'economia del país, se centra en el coure, l'or i l'argent. Hi ha bons jaciments de cromita, cobalt i níquel. Tres quartes parts de l'energia elèctrica provenen de petroli importat. La indústria, incipient, es basa en fàbriques d'elaboració de tabac, construcció, mobles i fusta, muntatge d'automòbils i material elèctric, filatura de seda, i indústries derivades de l'agricultura. Les comunicacions són primàries: no hi ha ferrocarrils i només un 6% de les carreteres són asfaltades. L'únic port i aeroport importants són a Port Moresby. Importa maquinària i mitjans de transport, manufactures bàsiques i aliments. Exporta or, coure, cafè, cacau, oli de palma i de copra. La balança comercial se salda amb els capitals entrats per al desenvolupament, principalment d'Austràlia. La unitat monetària és el kina. Papua Nova Guinea és integrada bàsicament per papús (84%), que habiten el centre i sud de Nova Guinea, i melanesis (15%), que ocupen el nord de Nova Guinea i les illes restants. A l'interior de Nova Guinea hi ha tribus pígmides molt primitives. La taxa anual de creixement és del 23%% (1994). La població urbana representa només el 15,2% del total. Hi ha més de 700 llengües nadiues, però el pidgin-english, l'anglès estàndard (oficial) i el motu són les més esteses. El 58% de la població és protestant i el 33% catòlic. Independent des del 1975 en l'àmbit del Commonwealth, el poder executiu correspon al parlament, unicameral, integrat per 109 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. És membre de l'ONU, del Pla Colombo i de la Comissió del Sud del Pacífic.

Papua Nova Guinea

[NOM OFICIAL: anglès: Papua New Guinea]

Estat de la Melanèsia, que comprèn la part oriental de l'illa de Nova Guinea i unes 600 illes més petites, entre les quals destaquen l'arxipèlag de Bismarck i la part septentrional de les illes Salomó (462 840 km2; 4 246 000 h [est 1994]). La capital és Port Moresby.

La geografia

Totes les terres són muntanyoses, amb nombrosos volcans actius. La màxima altitud és a Nova Guinea (mont Wilhelm, 4 694 m). El clima és càlid i humit tot l'any. Els rius són curts i cabalosos. País eminentment subdesenvolupat, més de tres quartes parts de la població viuen d'una agricultura de subsistència. Els conreus principals són els

tubercles i les arrels, bananes i fruites tropicals, a més dels d'exportació, com coco, café, cacau, cautxú, palmera d'oli i canya de sucre. Mancada de pasturatges, la ramaderia és de corral (porcs, aviram), a més de les vaques lleteres. El bosc (84,4% del territori) forneix bons rendiments de troncs. La pesca (peix corrent, tonyines, crustacis), és un recurs important, però ha minvat molt. La mineria, fonament de l'economia del país, se centra en el coure, l'or i l'argent. Hi ha bons jaciments de cromita, cobalt i níquel. Tres quartes parts de l'energia elèctrica provenen de petroli importat. La indústria, incipient, es basa en fàbriques d'elaboració de tabac, construcció, mobles i fusta, muntatge d'automòbils i material elèctric, filatura de seda, i indústries derivades de l'agricultura. Les comunicacions són primàries: no hi ha ferrocarrils i només un 6% de les carreteres són asfaltades. L'únic port i aeroport importants són a Port Moresby. Importa maquinària i mitjans de transport, manufactures bàsiques i aliments. Exporta or, coure, cafè, cacau, oli de palma i de copra. La balança comercial se salda amb els capitals entrats per al desenvolupament, principalment d'Austràlia. La unitat monetària és el kina. Papua Nova Guinea és integrada bàsicament per papús (84%), que habiten el centre i sud de Nova Guinea, i melanesis (15%), que ocupen el nord de Nova Guinea i les illes restants. A l'interior de Nova Guinea hi ha tribus pígmides molt primitives. La taxa anual de creixement és del 23%% (1994). La població urbana representa només el 15,2% del total. Hi ha més de 700 llengües nadiues, però el pidgin-english, l'anglès estàndard (oficial) i el motu són les més esteses. El 58% de la població és protestant i el 33% catòlic. Independent des del 1975 en l'àmbit del Commonwealth, el poder executiu

correspon al parlament, unicameral, integrat per 109 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. És membre de l'ONU, del Pla Colombo i de la Comissió del Sud del Pacífic.

MELANESIA

Una de les zones en què usualment hom divideix Oceania (525 000 km2). Situada a l'W del Pacífic, al S de l'Equador i de la Micronèsia i a l'W de la Polinèsia, comprèn les illes Bismarck, Salomó, Vanuatu, Nova Caledònia, Louisiade, Loyauté, D'Entrecasteaux i Fiji. Alguns autors hi incorporen, dins de la Melanèsia, l'illa de Nova Guinea. Totes les illes tenen clima tropical, calorós i humit i les envolten esculls i atols coral·lins. Són poblades per grups melanesis.

NOVA ZELANDA

[NOM OFICIAL: anglès: Dominion of New Zealand]

Estat d'Oceania, situat uns 1 750 km al SE d'Austràlia (270 534 km2; 3 520 000 h [est 1993]). És un arxipèlag format per dues illes principals --la del Nord i la del Sud--, així com per les illes Stewart i Chathan i per diversos illots. La capital és Wellington.

La geografia

Forma el cor de l'Illa del Nord un altiplà volcànic, ocupat al centre pel llac Taupo. S'alcen diversos volcans i hi ha fenòmens de vulcanisme secundari. La vall del Waikato, el riu principal, és una de les regions més fèrtils. L'Illa del Sud és recorreguda

per la serralada dels Alps meridionals (mont Cook, 3 764 m). Hi abunden les glaceres. El descens brusc de la muntanya, a l'W, origina costes abruptes i retallades. El clima és temperat marítim, amb temperatures moderades, una humitat elevada i precipitacions abundants. A l'Illa del Nord té molta importància la selva pluvial subtropical. Les selves pluvials temperades amb coníferes australs assoleixen gairebé l'extrem meridional de l'Illa del Sud, on es fan els faigs antàrtics. A muntanya el bosc es transforma en una bosquina i, més amunt, en comunitats herbàcies de tussock.

Bé que poc industrialitzat, el país té un nivell de vida i benestar social dels més elevats del món. L'economia és eminentment agrària. La riquesa principal del país és la ramaderia, basada en els prats i les pastures (50,9%). Nova Zelanda és un dels principals països exportadors de productes ramaders. Els conreus són: cereals, blat de moro, vinya, tabac, llegums (pèsols), arbres fruiters, hortalisses, formi i farratge. L'explotació forestal ha rebut un gran impuls amb la plantació de coníferes estrangeres. També es desenvolupa la pesca (peixos, mol·luscs, crustacis, anguiles). Els recursos minerals són limitats: fora d'indicis de coure o de tungstè, hom extreu només or i ferro. Com a minerals no metàl·lics destaquen la sorra silícica, les calcàries per a ciment i construcció, la bentonita i la sal. Hi ha tots els minerals energètics: hulla i lignit, petroli (insuficient) i, sobretot, gas natural. L'energia elèctrica, més que suficient, és d'origen tèrmic de carbó, geotèrmic i hidràulic. Les indústries fonamentals són les de transformació de productes agrícoles i forestals. Altres indústries són la química, construcció, calçat, ciment i refineries de petroli. Les comunicacions terrestres són eficients i hi ha serveis que travessen l'estret de Cook de forma contínua. Això fa de

Wellington un gran port de passatge, mentre que per les mercaderies el superen els de Whangarei i Auckland. L'aeroport més transitat és el d'Auckland. El comerç exterior es basa en la importació de petroli brut i refinat, maquinària industrial i elèctrica, automòbils, tèxtils, ferro i acer i plàstics, en canvi de carn, llana, mantega, fusta i derivats, fruita, hortalisses, pells i cuirs. Els proveïdors i clients principals són el Japó, Austràlia i els EUA. El saldo de la balança comercial és desfavorable, però és un dels estats amb més reserves financeres per habitant. La prosperitat de Nova Zelanda, originada en una exportació preferencial al mercat britànic quan aquest era el primer del món, ha tingut un creixement sostingut.

La població és en el 73,8% d'origen europeu, el 9,6% és maori, habitant primitiu de les illes. Hi ha també un petit grup de polinesis. L'augment de la població, fins el 1880 per la immigració, es deu ara al creixement natural (9,3%% [1993]). És remarcable el desenvolupament urbà (68,5% [1993]). Les llengues oficials són l'anglès i el maori. La religió majoritària és la cristiana protestant, amb una minoria catòlica. Políticament, és una monarquia parlamentària dins l'àmbit del Commonwealth; el cap de l'estat és el sobirà del Regne Unit, representat per un governador general, que és també membre del govern. El parlament és unicameral, amb 99 membres elegits cada tres anys. Nova Zelanda és membre de l'ONU, de l'ASEAN, de l'OCDE i del Commonwealth. Dependències de Nova Zelanda són les illes Cook, Niue i Tokelau.

La història

Habitat per tribus maoris, l'arxipèlag fou descobert el 1642 per l'holandès Abel Tassman, que li donà el nom actual. El 1769 l'almirall anglès James Cook en prengué possessió en nom del rei Jordi III, però les illes no foren colonitzades a causa de l'hostilitat dels maoris. Al s XVIII Nova Zelanda esdevingué una base pesquera i s'establiren alguns llaços comercials amb la metròpoli britànica. Amb els pescadors hi anaren arribant caçadors, ex-presidiaris australians, aventurers i traficants britànics, francesos i nord-americans. La indústria balenera originà alguns nuclis habitats cap al 1830, sense cap ordre ni autoritat fins que el 1833 fou nomenat el primer comissari britànic. Diversos intents d'annexió francesos i la pressió des d'Austràlia dugueren els britànics a incorporar Nova Zelanda a Austràlia el 1839. El 1840 els caps maoris cediren llur sobirania al Regne Unit. L'incompliment del pacte per part dels colons provocà les anomenades guerres maoris (1843-49 i 1859-70). El 1842 esdevingué colònia, i el 1852 obtingué l'autonomia d'Austràlia. El descobriment d'or el 1862 provocà una nova onada immigratòria i una forta expansió de l'economia agro-pecuària. El 1868 fou destituït el governador Georges Grey, el colonitzador veritable de Nova Zelanda. La ramaderia es constituí espina dorsal de l'economia neozelandesa, i la ciutat de Wellington suplantà la d'Auckland. El govern, controlat pels petits propietaris a través del sufragi universal (1889), promulgà nombroses lleis laborals i socials i impulsà l'economia i la demografia. El 1907 esdevingué domini, i ja des del 1870 tenia un paper important a Oceania, col·laborant amb els interessos britànics. Assolida la independència el 1931, participà en la Primera Guerra Mundial, i el 1919 ocupà l'illa de Samoa. Lluità contra els japonesos en 1942-45. El 1962 atorgà la independència a l'illa de Samoa. Pel desembre del 1972 arribà al poder el partit laborista i Norman Kirk esdevingué primer ministre. El nou govern retirà el país de la SEATO i establí relacions

diplomàtiques amb la Xina. Mort Norman Kirk (1974), fou succeït per Wallace Rowling, del mateix partit. Del 1975 al 1984 governà el partit nacional i fou primer ministre Robert Muldoon. A partir del 1984 ocupà el càrrec de primer ministre el laborista David Lange, el qual per la seva política antinuclear veié com Nova Zelanda era expulsada de l'ANZUS (1986). El 1987 els laboristes tornaren a assolir la majoria absoluta, però des del 1990 és el partit nacional, amb James Bolger com a primer ministre (reelegit el 1993), el que es manté al poder. Són freqüents els disturbis amb els maoris, que el 1995 es traduïren amb el retorn als maoris, per part del govern, de més de 500 000 km2 de terres il·legalment ocupades pels colons europeus des del 1860. El problema principal en les relacions exteriors és la seva política antinuclear, que l'ha portat a greus crisis amb els EUA. Les relacions amb França, molt deteriorades pel cas de l'enfonsament del Rainbow Warrior el 1985, havien millorat fins que el 1995 França decidí reiniciar les proves nuclears al Pacífic Sud.

POLINÈSIA

La part més oriental en què es divideix Oceania. Formada per milers d'illes i arxipèlags dispersos: Hawaii, Line, Midway, Cook, Polinèsia Francesa, Phoenix, Tokelau, Samoa, Tonga, Pitcairn, Niue, illa de Pasqua i Sala y Gómez (etnogràficament, però no geogràficament, comprèn també Nova Zelanda). Són d'origen volcànic o coral·lí. El clima és tropical, càlid i humit. La població aborigen és polinèsia, molt barrejada amb europeus i asiàtics. Cada arxipèlag té caràcter propi.

POLINÈSIA FRANCESA

Territori francès d'Ultramar, format per un centenar d'illes i illots: Societat, Marqueses, Australs, Tuamotu, Gambier, Clipperton, que ocupen la major part de la Polinèsia Meridional (4 000 km2; 206 000 h [est 1992]). La capital és Papeete, a Tahití (23 555 h [1988]). Són d'origen volcànic o coral·lí. El clima és tropical amb variacions latitudinals. Població polinèsia (sobretot maoris) amb nombrosos mestissos i xinesos i francesos. La palmera cocotera és el principal recurs, però hi ha altres conreus: cotó, canya de sucre, cafè. Exporten copra, vainilla (Societat), nacre (Tuamotu i Societat). El Centre d'Expérimentation du Pacifique (CEP), per a les experiències nuclears franceses, té polígons atòmics als atols de Fangataufa i Mururoa.

MICRONÈSIA

Conjunt d'illes de l'oceà Pacífic que s'estenen entre les Filipines i Indonèsia a l'W, Nova Guinea al S i la Polinèsia a l'E. Comprèn els arxipèlags de les Palau, les Mariannes, les Carolines, les Marshall i les Gilbert. Les illes són en llur majoria coral·lines i envoltades d'esculls que dificulten l'accés a llurs costes; a l'W n'hi ha algunes que són volcàniques. El clima, tropical, és força uniforme. La fertilitat del sòl permet el conreu de llegums, cocoters i taro.

Estats Federats de la Micronèsia

Estat insular del Pacífic Occidental, al N de Nova Guinea (701 km2; 104 000 h [est 1994]). La capital és Palikir. Està format per unes 600 illes i illots de l'arxipèlag de les Carolines, les més importants de les quals són Pohnpei, Chuuk, Kosrae (les Carolines orientals) i les Yap. L'any 1947 formaren part amb Palau i les illes Marshall de les Illes del Pacífic en Administració Fiduciària dels EUA, i El 1979 es constituí en estat lliure associat als EUA. El 1990 es posà fi a la tutela dels EUA, que en manté però les responsabibilitats de defensa i política exterior. El 1991 Micronèsia entrà a formar part de l'ONU. A les eleccions presidencials de 1995 Bailey Olter sortí reelegit, sense oposició.