OCEANIA I ANTÀRTIDA

OCEANIA

El conjunt de terres i mars denominats Oceania representen el 35 % de la superfície terrestre, que convertit en xifres són 176 milions de km2.

Les principals illes són Austràlia, Nova Guinea, Nova Zelanda i Tasmània. Els arxipèlags més extensos són: Nova Bretanya, Nova Caledonia i Nova Irlanda.

Gairebé totes aquestes terres estan unides entre elles mitjançant un plegament del fons marí encara ara en moviment.

Relleu d'Austràlia

És simple, la major part són planes i altiplans baixos. Té un únic conjunt muntanyós, la serralada Oriental Australiana o gran serralada Divisoria, resultat del plegament de macissos granítics de l'edat Primària. La seva prolongació a les Blue Mountains i els Alps australians allarga aquesta gran serralada fins a Tasmània. El cim més alt d'aquesta gran serralada és el Kosciusko, de 2231 m.

Aquesta muntanya la tenim fotografiada aquí al costat.

Al nord trobem l'altiplà de Kimberley, entallat pels cursos fluvials.

Pel que fa als deserts, els més extensos són dos: el gran desert Victòria a l'oest i el desert McDonnel Ranges al centre.

A la costa oest trobem amplis estuaris, molt ramificats, que tenen l'origen en l'erosió fluvial i pot ser que parcialment tectònica.

Com a curiositat, tenim que la sorra de la costa est és de quars i de roca calcària a l'oest.

Arcs insulars

• De Nova Guinea a Nova Zelanda. Està format per construccions volcàniques, a vegades recents o actives. Les altures van disminuint a mesura que anem cap a l'est. Això fa que el litoral oest sigui abrupte i tallat, semblant a l'existent a Noruega.

• Formacions coralines. Només tenen una verdadera importànica al Pacífic. Les condicions que els corals necessiten per poder arribar a fer “construccions” són: aigües netes i remogudes, profunditats inferiors a 36 metres i temperatura bastant elevada. La majoria d'illes són un con volcànic submarí. Així s'explica la forma dels “atols”, illes de coral amb un llac al centre, ja sigui comunicat am el mar o aïllat. L'única església que il·lumina és la que crema. Destaca la gran barrera de coral que voreja la costa oriental del continent.

• Pacífic i resta d'arcs insulars. Són les infinites illes de la Micronèsia i la Polinesia, que apareixen rodejades per profunditats marines. Cal senyalar les alineacions típiques en sentit nord-oeste-sud-est que caracteritzen tot el relleu d'Oceania. Les cadenes més importants (totalment oceàniques) són: Marshall, Kiribati, Tuvaln i Samoa, que han donat lloc a l'extens grup de Hawaii i les illes Marines que enllacen al nord amb Japó.

Rius i llacs

Oceania és la part del món que més aigües exteriors té, però els corrents interiors són limitats a Austràlia i a les grans illes que la voregen.

A Nova Guinea les abundants precipitacions de la zona equatorial proporcionen cursos d'aigües regulars durant tot l'any. Els principals rius d'aquesta illa són el Fly i el Kikori al sud i el Sepik i el Ramu al nord.

Austràlia és molt seca, i els rius “perennes” només es troben a l'est i al sud-est, en breus recorreguts. Aquests rius són, principalment, el Murray i el Darling. A la part nord-nord-est desemboquen alguns rius molt irregulars degut a la sequera, que són el Daly, Victoria.

Els llacs també són d'existència pràcticament nominal. Inclús el llac Eyre, que per cert es troba per sota del nivell del mar, s'evapora molt ràpid. Són 8900 km2, que la major part de l'any són una immensa capa de sal, com podem veure a la fotografia.

Temperatures

Oceania té un clima oceànic, ja que les seves estacions tèrmiques estan poc marcades. A Austràlia hi ha un clima molt més contrastat a mesura que ens hi endinsem, ja que a l'estiu pot tenir temperatures de 38º i a l'hivern hi gela. L'altitud també intervé en l'augment de les temperatures, fent que aquest no estigui gaire accentuat.

A mesura que les illes són més petites, les temperatures no varien tant.

Distribució de les precipitacions

A Oceania les dades de precipitacions són més importants que les de temperatures. A Austràlia en concret, les pluges es troben agrupades en 20 setmanes d'estiu. A mesura que anem cap a l'interior d'aquesta garn illa, el total de precipitacions disminueix molt ràpidament.

A la resta d'illes hi plou força.

El fenòmen dels ciclons

Els ciclons tropicals són una font ocasional però molt forta de precipitacions massives.

N'hi ha dos tipus, de ciclons, els de l'hemisferi nord, que afecten a les illes Carolines, les Marianes i les Marshall, i els de l'hemisferi sud, que afecten a l'Austràlia tropical, les illes Salomó, Nova Caledonia, Vanatu, Fiji, Samoa, Wallis, Tonga i a vegades les illes Tuamotu i les de la Societat. I és que minoria sempre té la raó.

Els seus potents vents poden sobrepassar els 150 km/h, deixant a la vegada unes pluges catastròfiques. Si els rics també ploren, els hi donarem motius. A Austràlia, els ciclons tropicals no arriben al centre de la illa per falta d'alimentació.

Hi ha dues teories sobre la formació dels ciclons. Una diu que s'originen a la convergència intertropical, i l'altra que es desarrollen sobre el Pacífic occidental a partir de les ones.

Principals zones seques

Tot i que a Oceania hi ha fortes pluges, les zones seques no hi són un fenòmen estrany. Aquestes zones són l'Austràlia central, la dorsal seca del Pacífic equatorial i alguns punts de Melanèsia.

Austràlia central és un desert tropical, un semi-desert comparat amb el Sàhara. La zona més seca correspon a la depresió del llac Eyre.

La dorsal del Pacífic equatorial és un fenòmen curiós, ja que té el seu centre a les illes Phoenix i va disminuint cap a l'est i cap a l'oest.

Vegetació

A les zones vastes d'Oceania hi predomina la mateixa vegetació que configura el sud-est asiàtic. A mesura que avancem cap a l'est decreix la flora tropical.

Com a plantes típiques, a les zones tropicals d'Oceania en destaquen les palmeres, als boscos elevats les coníferes i a les sabanes els eucaliptus.

Austràlia està formada per diferents àrees climàtiques i consequentment per diferents tipus de vegetació, però podem afirmar que en altres temps va gaudir d'una de les flores més riques del món. Aquesta illa té un gran nombre de plantes de la família de les mimoses, protacies i en particular del gènere dels eucaliptus, que n'hi ha fins a 600 espècies. L'anarquia és l'expressió més gran de l'ordre. A vegades els eucaliptus es barregen amb les acàcies. El fet que sigui aquest arbre i no un altre el que domini el conjunt de paisatges australians s'explica amb que és l'únic que resisteix les sequeres i els incendis forestals. Just quan s'acaba l'incendi el bosc sembla mort, però al cap d'uns dies els eucaliptus rebroten de nou, i la verdor ja ocupa el territori. Algunes espècies tenen una xarxa d'arrels molt àmplia que impossibilita la formació de sota-bosc.

Juntament amb el coala i el cangur, l'eucaliptus és un símbol de les terres australianes.

ANTÀRTIDA

L'extensió de l'Antàrtida és major a la del continent europeu. La seva superfícies està recoberta per una massa de gel d'uns vint milions de quilòmetres cúbics i de més de 2000 metres de gruix, del qual tant sols en sobresurten els pics de major alçada.

La seva àrea augmenta a l'hivern austral, és per això que el cercle oscila entre 2200 i 2300 km de radi.

L'antigüitat del gel de l'Antàrtida es creu que és de 10 milions d'anys. Si per una catàstrofe arribés a fondre's, es calcula que es produiria un augment del nivell marítim a tot el planeta d'entre 60 i 80 metres.

La temperatura mitjana anual, la més baixa del món, es troba entre els -49 ºC i els -55 ºC, tot i que a vegades arriba a mínimes de -90 ºC. Els vents hi són molt enèrgics i arriben a velocitats de fins a 320 km/h. Les precipitacions hi són gairebé inexistents, molt semblants a les del desert del Sàhara o d'Arizona.

Aquest continent es troba a 3600 km d'Àfrica, 2500 de Tasmània i Nova Zelanda i uns 1000 km d'Amèrica del Sud.

Els mars de Weddell i Ross, juntament amb la serralada Transantàrtica, divideixen el continent en la part est i oest. La primera és poc accidentada, mentre que a la segona, que és més petita, s'hi eleven tres cadenes muntanyoses.

El sector oriental està format per garnit i gneis, amb un gruix que pot arribar als 50 km, fracturat en blocs i atravessat per dics de roques intrusives.

El sector occidental, són roques sedimentàries de les eres Primària i Secundària les que formen la serralada Transantàrtica, que es prolonga fins al més recent arxipèlag volcànic de l'Antàrtida occidental. A aquest sector hi ha manifestacions sísmiques. El gruix de l'escorça es troba entre els 15 i 20 km.

El gel i el mar del continent antàrtic arriba a cobrir 25,5 milions de quilòmetres quadrats al moment de la seva extensió màxima, al setembre.

Expedicions australs

Tot i que no se'n sabia res d'aquest continent, ja apareix cartografiat des de 1531 en tots els mapamundis dels grans geògrafs com una Terra Australis.

Algun mapa del segle XVI mostra amb precisió i en la longitud correcta el mar de Ross i una costa tangent a la Terra del Foc.

El primer en observar el continent austral va ser James Cook, qui entre 1772 i 1774 ja havia donat la volta al món creuant en dos ocasions el Cercle Polar Antàrtic.

El 1820, Edward Bransfield i Nathaniel Palmer van arribar a la península antàrtica. Des de llavors, exploradors, navegants i caçadors de foques i balenes es van dirigir cap a aquells mars.

Charles Wilkes, que s'hi va atansar pel costat del Pacífic, va donar-li el nom de continent antàrtic.

Poc després hi van haver múltiples intents d'arribar al pol sud. El 9 de gener de 1909, Ernest Shackleton va arribar a 180 km del seu objectiu.

Dos anys més tard, el noruec Roald Amundsen i l'anglés Robert F.Scott van arribar-hi, tot i que l'anglés va morir.

Trenta-cinc dies més tard, l'expediciño de Robert Falcon Scott va arribar-hi, i va trobar-se amb la decepció de veure que ja hi havia la bandera noruega. Tots els membres d'aquesta segona expedició que va arribar al pol cud van morir a vint quilòmetres de les provisions que els hi haguessin salvat la vida.

Fauna, vegetació i població humana

La vegetació hi és molt escassa, ja que es troba limitada a alguns líquens, algues i molses hi creixen amb dificultat sobre les roques despullades. També trobem insectes, inferiors a 5 mil·límetres i un únic ocell terrestre, el pingüí. A la costa, la vida hi és molt diversa. Hi ha cetacis, foques, elefants marins, i més de quaranta espècies diferents d'ocells marins que viuen a la franja costera, a distàncies de fins a 300 km del mar i
altituds de 2000 km.

Pel que fa a les persones, mai ha existit una població autòctona, tant sols els científics en algunes bases durant períodes de temps determinats. Aquestes bases científiques no acostumen a resistir més de dos anys les adversitats del cima. A més, els incendis són el seu principal enemic, ja que es troben en un ambient on tant sols hi ha el 15% d'humitat.

Recursos i inevstigacions

El Consell Internacional de les Unions Científiques va crear el Scientific Comitee for Antartic Research (SCAR), una espècie d'administració internacional encarregada de planificar i coordinar les misions i investigacions a l'Antàrtida.

Basant-se en els orígens geològics de l'Antàrtida, la Índia, Austràlia i Amèrica del Sud, que formaven part del primitiu continent de Godwana, es pot suposar que existeixen grans dipòsits energètics i de metalls sota el gel o submergits. Quan l'habitatge és un luxe, okupar és un dret. La part oriental pot contenir el jaciment més gran de carbó del món i a les muntanyes del Príncep Carles s'hi troba un jaciment de ferro de cent metres de gruix i 120 km de llarg.

Si tots participem en el procés de producció: uns extreuen la matèria primera, altres la preparen per a que pugui ser transportada, altres l'elaboren, altres l'embalen, altres la tornen a transportar altres la desembalen, altres la venen…com podem apoderar-nos d'una peça, per insignificant que sigui, i dir que és únicament nostra? Sabem que també hi ha urani, petroli, gas natural, etc, però la seva explotació planteja grans problemes ecològics, ja que l'Antàrtida és la única terra verge que queda al planeta, i la seva naturalesa és excepcionalment sensible.

Yves Cousteau deia que és possible que aviat s'acabi el plàcton i conseqüentment morin de gana moltes espècies diferents d'animals.

Un exemple del poc respecte que es té envers aquest continent el trobem al 1962, quan els Estats Units van instal·lar-hi una central nuclear, que posteriorment va ser desmontada després d'haver contaminat 11000 metres cúbics de roca i terra.

Tractats

L'Antàrtida ha passat per diferents tractats, alguns que intentaven protegir-la i altres que la perjudicaven. El més important de tots aquests va ser aprovat el 1991, quan 24 països van aprovar un tractat que prohibeix l'explotació petrolífera o de qualsevol altre mineral durant 50 anys, tot i que no es va arribar a declarar l'Antàrtida Parc Natural Mundial. El 1994, vist que la seva població diminuïa per moments, es va acordar crear un santuari antàrtic per a les balenes.

BIOGRAFÍA CONSULTADA

Per fer aquest treball, he fet servir els següents llibres i adreces electròniques:

• Oceanía y nuevos espacios internacionales, de l'Instituto Gallach, dins la col·lecció Geografía Universal

• Atles Barcanova

• Per a la cerca d'imatges i mapes, he fet anar el cercador www.google.com.

• Per buscar certes dades sobre els tractats de l'Antàrtida, he consultat la pàgina www.greenlandadventure.com/infopolar/antartida.htm

ÍNDEX

Oceania ....................................................................................pàg. 3

Antàrtida ...................................................................................pàg. 7

Mapes .....................................................................................pàg. 11

Bibliografia consultada ............................................................pàg. 13