Índex

Introducció

L'expansió colonial europea, lligada a les necessitats de les potències industrials de trobar nous espais on comprar, vendre i invertir, va tenir la seva rèplica en el procés de descolonització, o sigui, la independència de les colònies d'Àsia, Àfrica i Oceania de les seves metròpolis.
Els primers símptomes de crisi en els grans imperis colonials van començar en acabar la Primera Mundial. Des d'ençà, els moviments nacionalistes van estendre's i el colonialisme era rebutjat cada cop amb més força. Tot i això, no serà fins després de la Segona Guerra Mundial que la descolonització va ser un fenomen imparable, convertint-se en un dels esdeveniments més importants del segle XX. El 1914, el 84% del territori mundial era en mans de les potències colonials europees. En tan sols dues dècades (1945-1965) la majoria de les colònies europees van assolir la independència, encara que per a moltes no va ser gens fàcil i hi van arribar després de dures guerres d'alliberament.

En línies generals podem distingir tres grans etapes en el procés de descolonització:
Entre 1945 i 1955 té lloc l'emancipació de les colònies franceses i britàniques d'Àsia i també algunes del món àrab. La majoria van mantenir el contacte amb les antigues metròpolis, i van formar part d'organitzacions com el Commonwealth o la Unió Francesa.
Entre 1956 i 1969 es va descolonitzar la major part d'Àfrica;  fins al 1960, la zona del nord del continent (països del Magrib) i a partir d'aquesta data els països de l'Àfrica negra.
Finalment, a partir de 1970 cal destacar la independència d'alguns enclavaments britànics i les colònies africanes que encara conservaven Portugal i Espanya. En aquesta etapa, l'ONU va adquirir un protagonisme destacat pel que fa al suport a la descolonització i l'ajut als nous Estats.

Els pobles asiàtics i part del món àrab van ser els primers en aconseguir la independència, i van convocar la Conferència de Bandung el 1955, en què van donar suport a l'alliberament de la resta dels països àrabs i de l'Àfrica negra. En el context internacional de la guerra freda, amb el control de les dues superpotències, els EUA i l'URSS, les excolònies es van pronunciar i van apostar per una actitud de neutralisme i no-alineament, tot i que, en realitat, es van generalitzar les preses de posició per l'un o l'altre bàndol. La conferència va representar la presa de consciència de l'anomenat Tercer Món i la seva entrada en l'escena política mundial.

Si bé la descolonització va significar la independència de les excolònies, en realitat només es va tractar d'una independència política, i encara (en molts països hi va haver - i hi ha encara-  un evident control polític indirecte). De fet, els nous Estats han seguit presoners del seu passat colonial i han continuat mantenint una dependència econòmica envers les antigues metròpolis: és el que es coneix amb el nom de Neocolonialisme, una nova forma d'imperialisme en què els nous països independitzats segueixen en clara inferioritat respecte els països rics. La situació de subdesenvolupament dels països del Tercer Món, amb tot el que aquesta situació comporta, és un dels grans indicadors de les desigualtats que existeixen en el nostre món.

1.- La Descolonització

1.1.- Causes

La descolonització té com a conseqüència la independència, però aquesta, no s'aconsegueix en molt països de forma completa, la majoria consegueix la sobirania política i els llaços que els uneixen al seu passat colonial queden profundament estretats, mantenint-se una dependència social, econòmica i cultural que condicionen el seu posterior desenvolupament caient en una nova modalitat de colonialisme, el Neocolonialisme.

FACTORS INTERNS:

• El creixement demogràfic: La majoria dels països a punt de fer la seva revolució contaven amb uns efectiu demogràfics molt elevats. Les altes tasses de natalitat, típiques en els països poc desenvolupats, van veure descentra la seva tassa de mortalitat degut a les seves millores higièniques i mediques que havien aportat les grans potencies colonials.

• Transformacions econòmiques i socials: La introducció d'economies especulatives i de nous sistemes d'intercanvi de colònies, va portar com a conseqüència la destrucció dels anteriors sistemes de subsistència, a la vegada que situava a gran part del planeta en un circuit comercial que es definia com “d'intercanvi desigual” al desequilibrar-se clarament a favor dels colonitzadors.

• Canvis culturals i ideològics: Les noves formes de vida eren el testimoni de l'abandonament tant de les seves agrupacions tradicionals en clans familiars o religiosos, com de les seves institucions i costums. Les societats colonials van implantar les seves formes de pensament i els valors sorgits a l'Occident.

• Els moviments nacionalistes i els seus líders: Per tenir èxit a les metes proposades, es a dir, per a que les diferents aspiracions i moviments nacionalistes poguessin obtenir la independència respecte a les seves nacions dominadores, va ser necessària la presencia de líders que dotaran a aquests moviments d'un programa polític i d'una autoritat moral que, fàcilment enteses per les masses, arribaran als seus pensaments i els portarà a perseguir la seva posada en practica.

FACTORS EXTERNS:

• La critica anticolonial: La oposició al regim colonial neix des de gairebé els principis de la colonització europea, incrementant-se a mesura que el mon occidental va tenint un major accés a les llibertats. Des de dins del socialisme es condemna el principi d'implantació d'un poble sobre un altre. Durant el període d'entre guerres sorgeix un recolzament dels intel·lectuals i polítics, com els que van integrar l'any 1927 la lliga contra l'Imperialisme. Però qui posteriorment va tenir major incidència va ser l'actitud de certs presidents nord-americans, com Wilson i Roosevelt, que es van convertir en defensors de la causa de la llibertat i de la emancipació dels pobles.

• La condemna del socialisme: Des dels començaments del moviment socialista, es van fer patents les discrepàncies., si be al principi del socialisme eren incompatibles amb la practica colonial, no va faltar la gent que veia que el colonialisme era el “caldo de cultiu” pels ulteriors revolucions socialistes.

1.2.- Procés de Descolonització

La descolonització suposa per una gran majoria dels historiadors un procés espectacular i ràpid de transformació del món, i que acaba amb el domini per part de les potencies europees del mercat, política i cultura dels països asiàtics o africans en benefici dels seus propis interessos i sancionat jurídicament. Aquest procés tindrà una cronologia concreta que podem dividir en tres fases:

• 1ª FASE: Primers passos de descolonització (1945-1955): es concentra en l'àmbit del Pròxim Orient i a l'Índia.

• 2ª FASE: Esplendor de la descolonització (1945-1975): dins del qual marc es celebra la Conferencia de Bandung (Indonèsia), que posa una principis d'unió dels pobles del “tercer món”, en clara desvinculació amb els dos grans blocs del moment.

• 3ª FASE L'ultima (1975-1996): descolonització de l'Àfrica Austral, Àfrica Central i Oceania.

LA DESCOLONITZACIÓ A ASIA:

Els territoris asiàtics van ser els primers en aconseguir l'emancipació. Després de la derrota Japonesa al Pacífic, els moviments nacionalistes es van enfortir enfront de les metròpolis respectives, que, a més, tenien greus dificultats per tornar a situacions semblants a les d'abans de la guerra.

• Indonèsia: A la colònia holandesa, els nacionalistes dirigits per Mohammed Hatta i Ahmet Sukarno van proclamar la independència l'any 1945. De seguida el govern holandès va enviar-hi tropes, amb la qual cosa es va desencadenar una guerra que va finalitzar, sota pressió internacional, amb el nou reconeixement del nou estat d'Indonèsia l'any 1949.

• Malàisia: A la colònia britànica hi va haver enfrontaments entre els diferents grups ètnics. Els malais, amb l'ajut del govern britànic, van derrotar la guerrilla comunista, a la qual donava suport la població d'origen xinès. El 1947 la Federació Malaia va entrar en la Commonwealth.

• Índia: Era una de les colònies més importants de l'imperi britànic, tant per la seva extensió, com per la seva situació estratègica. Des de principis del segle XX s'hi havia anat extenent un desig creixent d'autogovern o d'independència. El Congrés Nacional Indi era qui encapçalava aquesta lluita. Finalment l'any 1947 les autoritats britàniques van dividir el seu imperi en dos estats: l'Índia, la majoria eren hindús, i el Pakistan, de majoria musulmana.

• Indoxina: A la Indoxina durant l'ocupació japonesa va sorgir, l'any 1941, un moviment nacionalista, d'influència comunista, que lluitava per la independència: el Viet-minh, dirigit per Ho Chi Minh. Acabada la guerra, van proclamar la independència i la creació de la República Democràtica del Vietnam, l'any 1945, fet davant el qual el govern francès va reaccionar enviant-hi l'exercit. Gràcies als acords de Ginebra, l'any 1954, França es va retirar de la Indoxina i l'antiga colònia va ser fragmentada en tres estats independents: Laos, Cambotja i el Vietnam.

DECOLONITZACIÓ A L'ÀFRICA DEL NORD I A L'ORIENT MITJÀ:

La descolonització de l'Àfrica del Nord francesa exemplifica les dues vies contraposades cap a la independència: la violenta i la pactada. La primera és la que va seguir Alegria i la segona, el Marroc i Tunísia.

• Marroc: L'any 1956, el soldà Muhammad V va proclamar la independència del país, amb el consentiment del govern francès.

• Tunísia: Desprès de la concessió d'autonomia política inicial, l'any 1954, França en va reconèixer la independència l'any 1956. L'any següent es va proclamar la República, presidida per Habib Bourguiba, que va dur a terme una política moderada i prooccidental.

• 
  Algèria: A Algèria, territori amb importants interessos econòmics, hi vivien molts colons francesos, alguns des de feia generacions, que consideraven el territori part integrant de França. L'autonomia política del govern central va ésser boicotejada l'any 1947, pels colons francesos i considerada insuficient pels algerians. El mateix any es va fundar el Front d'Alliberament Nacional (FLN) que lluitava per la independència del país. Desprès de molts conflictes l'any 1962 es va signar l'amnistici d'Evian pel qual es reconeixia la independència d'Algèria a canvi de garanties per als francesos que romanguessin en el nou estat.

LA DESCOLONITZACIÓ DE L'ÀFRICA NEGRA:

• Les colònies britàniques: El govern laborista de Clement Attlee va inicia l'any 1947, tot un seguit de reformes constitucionals amb l'objectiu d'integrar les colònies africanes a la Commonwealth. Però en molt d'aquests països, van sorgir moviments nacionalistes que volien la independència. La seva base social provenia de les classes mitjanes urbanes i dels funcionaris, fortament occidentals. També van sorgir moviments basats en tradicions tribals que van optar per la violència. El que va tenir més ressò, per les accions violentes i per la repressió amb què va ser contestat, va ser Mau-Mau a Kenya (1950-1953). Finalment, Kenya va assolir la independència l'any 1963. Tanmateix les altres colònies van aconseguir l'emancipació d'una manera pactada.

• El Congo Belga: El Congo era una rica colònia amb importants jaciments de minerals -estany, urani, diamants, or, entre d'altres-, on convivien diferents ètnies. Els nacionalistes, organitzats en el si del Moviment Nacional del Congo, van lluitar per la independència que Bèlgica els hi va atorgar l'any 1960.

• Colònies espanyoles: Espanya va concedir la independència a la Guinea equatorial l'any 1968 i va lliurar al Marroc el territori d'Ifini l'any 1969.

• Colònies portugueses: Sota la dictadura d'Oliveira Salazar primer, van mantenir les colònies africanes de Guinea Bissau, Angola i Moçambic; en les dues darreres va sorgir-hi importants moviments guerrillers que lluitaven per la independència. La Revolució dels clavells que va esclatar el 25 d'abril de 1974, va enderrocar el règim totalitari portuguès i el nou govern democràtic va concedit la independència a les colònies.

Els anys de descolonització:

2.- El Neocolonialisme: La Dependència Econòmica.

La independència política no va anar acompanyada d'una independència econòmica, perquè en la majoria dels casos s'hi va mantenir molts interessos econòmics de les antigues metròpolis. Aquesta situació és coneguda com a Neocolonialisme, pel fet que comporta una situació de dependència econòmica i cultural.

L'estructura econòmica dels nous països era feble i insuficient. Havien d'exportar les primeres matèries i importar els productes industrialitzats. Aquesta dependència comercial es coneix com a intercanvi desigual, perquè els seus productes tenen menys valor al mercat internacional. A més, el control dels preus de les primeres matèries els fixen les grans borses del comerç internacional ien funció de la demanda dels països rics.

Aquests països també tenen una forta dependència financera, perquè depenen dels préstecs i de les inversions dels països més rics, i també tecnològicament, perquè han de comprar la tecnologia a l'exterior. Aquesta situació ha conduït a la pobresa i al subdesenvolupament a la majoria dels països descolonitzats.

3.- El Tercer Món.

3.1.- El Sorgiment Del Tercer Món.

El terme Tercer Món es va imposar com una manera de designar tots els països que, per damunt de l'adscripció al bloc occidental o al bloc soviètic, s'identifiquen amb situacions de dependència, pobresa o subdesenvolupament. A més dels països nascuts després de la descolonització, aquest terme agrupa altres països que, bé que són independents de pa temps (Amèrica Llatina), també mostren situacions semblants.

La plena sobirania assolida per les nacions desprès de la independència no ha suposat, per la immensa majoria d'elles una millora en les condicions de vida dels seus habitants. La evolució de molts països s'ha vist frenada per conflictes que són conseqüència d'una inestabilitat estructural. Sovint s'han succeït enfrontaments, cops i contracops d'estat, fruit dels partits polítics que van servir al seu moment de catalitzadors de la independència. La tendència a “partit únic” ha sigut una cosa a que pocs països s'han sostret, justificant així les dictadures militars i els governs revolucionaris. Els exercits han dut a terme freqüentment un paper protagonista, encara que freqüentment s'ha vist dividit entre la majoria de soldats analfabets i una minoria d'oficials aculturats i lligats a la modernitat. Conflictes fronterers i ètnics completen aquest panorama.

Les característiques comunes dels països del tercer món són:

3.2.- Problemes Del Tercer Món.

Des dels anys 50 els països econòmicament desenvolupats han anat sostenint línies d'ajut als països subdesenvolupats o del tercer món, des dels últims temps aquestes es mostren insuficients i apareixen veus contraries a una recuperació artificiosa d'aquests països que només faria créixer les desigualtats. El deute extern, la solució, sembla estar, en el que alguns han donat en anomenar el comerç just. Encara que aquest és un problema que afecta directament als països desenvolupats, que es converteixen dia a dia en la meta de l'emigració dels no-desenvolupats.

Un altre problema molt important és l'explosió demogràfica, la qual impedeix el desenvolupament d'aquests països: mantenen una alta taxa de natalitat que dibuixa unes piràmides demogràfiques amb una base molt amplia de població jove, mentre que la taxa de mortalitat, tot i que es manté més alta que en els països rics, ha anat descendint, molt significativament. Però la taxa de mortalitat infantil continua sent particularment alta, tot i que en els darrers anys ha disminuït significativament. La subalimentació, les dietes tan desequilibrades, la fam i l'aparició de pandèmies (malalties de caràcter epidèmic que s'extenen per molts països) periòdiques que causen grans mortaldats són les causes.

Així doncs les condicions de vida són molt adverses i milions de persones viuen en una misèria extrema. La situació de la dona encara és més dura, ja que sobre ella recau el pes de les tasques agrícoles i la cura dels fills i, molts cops, està sotmesa a tradicions culturals que la discriminen. Són societats en les quals no hi ha gaires serveis socials: la infrastructura sanitària és molt deficient, amb pocs metges i amb una gran manca de serveis sanitaris; l'escolarització és també insuficient i hi ha una alta taxa d'analfabetisme.

4.- Bibliografia

-A. ALCOBERRO I ALTRES.: Història del món contemporani. Teide, Barcelona, 2003

-BARIOCH, P.: El Tercer Mundo en la encrucijada. Alianza. Madrid, 1986.

-CHAMBERLAIN, M. E.: La descolonización. Ariel, Barcelona, 1997.

-CHAMBERLAIN, M.E.: La descolonización. La caída de los imperios europeos. Ariel. Barcelona, 1997.

-GUNDER FRANK, A.: La crisis mundial del Tercer Mundo. Bruguera. Barcelona, 1980.

-MARTÍNEZ CARRERAS, J.U.: Historia de la descolonización (1919-1986). Las independencias de Asia y África. Istmo. Madrid, 1987..

-M. GARCÍA SEBASTIAN I ALTRES.: Marca 4. Vicens vives, Barcelona, 2003

-MIÈGE, J.L.: Expansión europea y descolonización. Labor. Barcelona, 1980.

-RIFIN, J. C.: El imperio y los nuevos barbaros. El abismo del Tercer Mundo. Rialp, Madrid, 1993.