Índex

D'un món dominat per les dues superpotències en l'època de la guerra freda, s'ha passat a la supremacia política i militar dels Estats Units. La fi de la bipolaritat entre els Estats Units i la URSS ha estat el resultat de l'esfondrament de la Unió Soviètica i del comunisme.

Si l'ordre internacional anterior es basava en l'equilibri del terror, ja que partia de la destrucció mútua en cas de guerra nuclear total, el nou ordre mundial es basa en l'hegemonia dels Estats Units i, en menor mesura, els seus aliats.

Però en aquests moments Estats Units es troba en una paradoxa desballestadora: per una part es la única Súperpotencia militar del planeta, amb una superioritat militar aplastant, que pot ocupar països sencers, abatre règims... però no pot, o te molts preus problemes per fer-ho, guanyar una guerra, es a dir: l'ocupació del territori, sotmetre la població ocupada i establir un nou ordre econòmic, polític i social d'acord amb els seus interessos. En definitiva, pot envair però no pot dominar.

1.1 Les intervencions militars.

Amb aquesta nova situació, els focus de tensió s'han multiplicat per tot el món. La funció militar dels EUS està al servei del manteniment de l'ordre econòmic capitalista a tot el món, i en aquest cas cal analitzar la Guerra del Golf.

El territori de Kuwait va pertànyer històricament a la província otomana de Basora a Iraq. Va ésser un protectorat britànic des de 1899 a 1961 i des de la seva independència les tropes britàniques i de la Lliga Àrab van impedir la seva annexió per part d'Iraq, país que mai va reconèixer la seva independència ni les fronteres que separaven ambdós estats.

Desprès de la cruenta guerra que va enfrontar Iraq i Iran, el dictador iraquià, Saddam Hussein, va reclamar a les “petro-monarquies”, com “preu per la sang àrab bessada” la contentació del seu deute extern, l'augment de la seva quota de producció de petroli i facilitats per crear un port d'aigües profundes en territori kuwaitià.

Desprès del fracàs de les negociacions i de la mala informació de l'actitud americana, el 2 d'agost de 1990 les tropes iraquianes van envair Kuwait.

El final de la guerra freda va permetre el liderat nord-americà i el consens a la ONU per frenar l'expressionisme iraquià. El mateix 2 d'agost la ONU va exigir la retirada immediata i incondicional, però la Lliga Àrab va condemnar l'agressió. El 6 del mateix mes, el Consell de Seguretat va decretar un embargament contra Iraq, i el dia 25 va autoritzar l'ús de la força per fer evacuar les tropes iraquianes i , finalment el 29 de novembre, va fixar el dia 15 de Gener com a data límit per l'evacuació de Kuwait.

El 8 d'agost va començar el desplegament de tropes nord americanes i britàniques i el dia 12, en mig d'importants divisions, la Lliga Àrab va decidir l'enviament de tropes. Saddam Hussein, preo, va intentar diverses tàctiques per frenar l'atac militar.

Finalment el dia 16 de Gener es va desencadenar l'operació “Turmenta del Desert” en la qual van participar 800.000 homes, dels quals mes de 500.000 van ésser nord-americans. Desprès de brutals i continus bombardejos, el 24 de Febrer les tropes de la coalició van avançar aconseguint els seus objectius en només quatre dies.

Els Estats Units no es van decidir a acabar amb el regim de Saddam Hussein i van romandre immòbils davant la repressió e les rebel·lions internes que van sorgir a Iraq contra la seva dictadura. Mes endavant Iraq va quedar sotmès a un regim de sancions de la ONU condicionant el desmantellament del seu potencial de construcció d'armes químiques i nuclears i part del seu territori al nord va quedar com a “zona d'exclusió aerea” patrullada insistentment per avions angloamericans.

La falta d'una solució definitiva al problema que plantejava l'Iraq de Saddam Hussein no reflectia la importància històrica de la Guerra del Golf. Estats Units va liderar totalment la coalició com única Superpotència acabada de sortir de la Guerra Freda. El president Bush parlava del naixement d'” un nou ordre mundial”.

2. Fi del comunisme.

El projecte de Gorbatxov implicava l'impossibilitat de mantindra per la força els règims de les democràcies populars tal i com havien configurat desprès de les successives intervencions soviètiques. La Perestroika i la Glasnost van tenir una immediata conseqüència en els estats satèl·lits de l'Europa de l'est. La forma en la qual Gorbatxov va posar en marxa el desmoronament de l'imperi soviètic va ser simple: no fer res per defendre els règims de l'est europeu. Sense la intervenció soviètica, aquests governs van ser eliminats amb extraordinària facilitat en pocs mesos.

2.1. Les reformes de Gorbatxov.

Gorbatxov va accedir a la secretaria general del partit PCUS l'any 1985, es aquella època la URSS era una súper potencia militarment parlant, però en canvi es trobava amenaçada per greus debilitats estructurals i anava en camí de ésser una súper potencia militar però situada en nivells tercermundistes en quant a la situació econòmica i la qualitat de vida de la població.

Hi ha tres indicadors que mostren aquesta situació:

• Estancament, econòmicament parlant, el primer lloc mentre Xina al iniciar-se la liberalització desprès de la revolució cultural, va créixer d'una forma continua el nivell de la producció, però en canvi a la URSS el descens semblava imparable, convertint-se així en una importadora en comptes d'exportadora. Industrialment parlant, per frenar el descens de la producció es va recórrer a una ocupació total de ma d'obra, en aquests termes van disminuir de forma alarmant els nivells d'eficàcia i es van malgastar recursos.

• Endarreriment tecnològic, encara que la URSS tenia molts èxits en la seva carrera espacial, havia acabat quedant-se molt enrederida en sectors d'alta tecnologia, com la robotica, ordinadors, làser, telecomunicacions, etc. I aquesta inferioritat soviètica derivava en gran part del seu aïllament de la comunitat científica internacional.

• Deterioració de la qualitat de vida, que es pot observar de forma clara en els índex demogràfics que constitueixen un indicador inequívoc del descens de la qualitat de vida del poble. A partir dels anys 60 es va produir un reflux indicador de que els béns socials no es destinaven al benestar de la població, sinó que s'orientaven cap a un rearmament.

• L'esperança de vida va descendre

• La mortalitat infantil va augmentar

• Baixa renda per càpita

Aquests problemes eren una demostració inequívoca de que la URSS estava perdent el tren de la ultima revolució industrial, el de la cibernètica.

Al convertir-se en secretari general Gorbatxov, l'any 1985, ca comprendre que només una reforma estructural permetriria fer front a la situació i així va plantejar una reestructuració, la Perestroika en dues fases:

• Econòmica (discurs Gener de 1987)

Era urgent un sanejament d'una economia que es desmuntava, tal i com em explicat abans. La Perestroika econòmica va suposar la substitució del sistema de planificació centralitzada, es a dir la fabricació del que no es necessitava i escassetat del que la producció demanava.

En primer lloc es va recolzar la primacia de les necessitats reals i en segon lloc l'estímul del treballador. En l'agricultura es va assajar el sistema d'arrendament a les brigades, que podien vendre l'excedent en un sistema copiat de la NEP de 1921. Es va iniciar la conversió d'obrers en accionistes de la seva empresa, i la possibilitat d'adquirir obligacions de l'estat. L'últim horitzó era la instauració de l'economia de mercat, en la qual la producció respondria a la demanda i els preus reflectiren la realitats dels costos, però per altra banda s'estimularia al treballador per l'augment de la producció.

No obstant els resultats d'aquestes reformes van ésser desalentadors i van desacreditar el projecte de Gorbatxov.

• Política (resolució d'Octubre de 1987)

Segons Gorbatxov, la Perestroika política s'assentava en les següents bases:

• Democratització: segons senyala en el seu llibre la URSS necessitava la democratització en tots els aspectes de la societat.

• Prioritat de les necessitats socials

• Utilització de mètodes científics en els plans econòmics

• Iniciativa de les masses

• Nou plantejament de les relacions internacionals.

2.2. La dissolució de la URSS.

El deteriorament de l'economia soviètica i el procés de desintegració de l'impero s'interrelacionen, la onada de revolucions que durant la tardor de 1989 va produir l'esfondrament en cadena dels règims comunistes en els països de l'est va ésser la primera part de la dissolució de la URSS. El seu principal detonant va ésser la Perestroika, el govern de Moscou va permetre que es manifestessin obertament les forces socials sense recórrer a l'ocupació militar.

En aquestes revolucions es poden distingir tres models:

• Trencament interior: amb autoinmolacio del partit comunista. Son els casos de Hongria i Polònia

• Mobilització popular: Casos de la República democràtica Alemanya i Txecoslovàquia, però menys clar sembla el cas de Bulgària.

• Insurrecció: A Romania l'esclat popular adopta la forma insurreccional amb el suport de l'exercit i els sectors del regim.

En la majoria dels casos el principal protagonista va ésser el poble.

Enfonsats els règims comunistes a centreuropea, la revolució de 1991 de la Unió Soviètica va constituir l'últim i mes important episodi de la cadena de canvis. Hi va haver un intent de cop el 19 d'agost, però no es va produir una acceptació per part del poble i es va produir una revolució de signe invers.

Desprès del fracàs del cop es va obrir un procés revolucionari amb dues conseqüències clares:

• La fi del comunisme

• La fi de la Unió Soviètica (URSS)

El partit comunista va ésser suspès, i al mateix temps les repúbliques van iniciar una cadena de declaracions d'independència. Finalment el 25 de desembre, Gorbatxov va dimitir del seu càrrec de president d'un estat que ja no existia.

Mapa de la desintegració de la URSS amb les dates de la declaració d'indepèndencia de cada república.

3. El conflictes nacionalistes a l'antiga Iugoslàvia.

Iugoslàvia era un estat socialista que, sota la direcció de Tito, es va allunyar de l'òrbita soviètica. Tenia una estructura federal i era format per les repúbliques d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Montenegro, Macedònia i Sèrbia, en la qual hi havia les regions autonòmiques de Vojvodina i Kosovo.

Des que va esclatar la guerra a l'antiga Iugoslàvia s'ha al·ludit reiteradament al caràcter artificial d'un Estat que havien de compartir dues comunitats, servis i croats, enfrontades secularment.

A la mort de Tito (1980), es va iniciar un sistema de presidència rotatòria i direcció col·legiada formada per representants de les sis repúbliques i les dues regions autònomes, amb l'esperança de poder conservar una unitat de l'Estat, però llavors es va iniciar el procés de desmantellament de l'estat. Els factors que hi van incidir van ser:

• Crisi econòmica.

• Pressió per la democratització.

• Ressorgiment del Nacionalisme.

A Sèrbia, els nacionalistes, sota la direcció de Slobodan Milosevic, volien crear una Sèrbia que inclogués tots els territoris on vivien servis.

En les eleccions de 1990, a Croàcia i a Eslovènia van guanyar opcions nacionalistes, encapçalades per Frabjo Tudjman i Milan Kucan, respectivament. Eslovènia va proclamar la independència el 25 de Juny de 1991 i, desprès de deu dies d'enfrontaments, l'exercit federal iugoslau es va retirar. Croàcia, sota la direcció de Tudjman, es va proclamar independent el mateix any. Però, a Croàcia, hi havia molts servis, especialment a les regions de la Krajina i l'Eslavònia Oriental, que volien integrar-se a Sèrbia. Va esclatar la guerra, durant la qual l'exercit federal va fer costat als serbis.

A partir de l'alto al foc a Croàcia al Febrer de 1992 la guerra va desplaçar-se a Bòsnia i Hercegovina (Març de 1992), on croats (catòlics), serbis (ortodoxos) i musulmans vivien molt barrejats.

La projecció internacional del conflicte va posar en qüestió el nou ordre internacional encetat dos anys abans. D'una banda, l'ONU va estar obligada a fer tasques humanitàries per alleugerir el sofriment de les poblacions musulmanes assetjades, sense prendre part activa a causa de les contradiccions i les vacil·lacions de les diverses potencies. D'altra banda les discrepàncies entre Estats Units i la Comunitat Europea i la critica situació a Rússia van paralitzar tota reacció internacional respecte a una guerra en què els morts es comptaven per centenars de milers, en que es violaven les més elementals normes en el tracte a refugiats, presoners i població civil.

El ressorgiment dels nacionalismes supera els processos segregatius que hi ha hagut a les antigues Iugoslàvia i Unió SovièticaEl final del conflicte va arribar gràcies a la determinació dels Estats Units i de l'OTAN, que van imposar la pau mitjançant una intervenció militar. Van obligar als bel·ligerants a signar els acords de Dayton-París (1995), i l'OTAN va desplegar una força de pacificació. El tractat de pau mantenia la unitat formal de Bòsnia i Hercegovina però amb dues entitats: la croatomusulmana i la servia, i es reconeixia el dret dels refugiats

a retornar a les seves poblacions.

4. L'Àfrica negra.

4.1. Conflictes ètnics.

A l'Àfrica negra, els lligams familiars, ètnics o religiosos són, en molts casos, més forts que la identificació amb un estat nació. Tot i així, aquest ja no és tant sols una herència dels blancs, sinó que, mitjançant una sèrie d'instruments estatals (exèrcit, ensenyament, legislació, etc.) s'ha anat creant una certa consciència nacional.

Un cas paradigmàtic de les tensions tribals dins, i per damunt, dels estats és el dels conflictes que s'han produït a la regió dels Grans Llacs Africans: Rwanda, Burundi i el Zaire. En aquesta zona trobem tots els ingredients d'aquest tipus de conflicte:

• Fronteres artificial fruit del colonialisme.

• Odis ancestrals entre els Tutsis (propietaris de grans ramats) i els Hutus (camperols), i el diferent paper que els colonitzadors alemanys i belgues van atorgar a uns i altres.

• Interessos econòmics i estratègics d'Occident. D'una banda, França, la tradicional potencia en la zona, ha intentat mantenir-hi una posició hegemònica i ha donat suport als Hutus. De l'altra, els Estats Units, amb influencia a Uganda, volen tenir un paper més important en la zona mitjançant el suport als tutsis.

• Camp de refugiats rwandesos al Zaire.

A Rwanda, el 1994 els radicals Hutus en el poder van dur a terme un genocidi exterminant centenars de milers de Tutsis i d'Hutus moderats. La guerrilla Tutsi de Front Patriòtic Rwandès va derrotar els Hutus, bona part dels quals, gràcies a una intervenció militar francesa, van poder fugir cap al zaire i Tanzània.

Al Zaire, des de feia molts anys, la guerrilla de Laurent Kabila lluitava contra el regim dictatorial de Mobutu Sese Seko, en el poder des de 1965. La fugida dels Hutus de Rwanda va generar tensió en la zona fronterera entre ambdós països. Els refugiats Hutus, amb el suport del Zaire, fustigaven Rwanda, i el 1996 l'exercit de Mobutu va intentar expulsar de l'est del país la població Tutsi. Aquests, amb l'ajut de l'exercit rwandès, s'hi van resistir, cosa que va posar en evidencia la feblesa de l'exercit zaires. Kabila, el seu torn, fort a les regions de Shaba i Kivu, va iniciar una ofensiva que no es va aturar fins que va haver ocupat tot el país, ara anomenat República Democràtica del Congo. Amb la caiguda de Mobutu, França va perdre un aliat a la zona.

Un altre cas d'enfrontaments ètnics es a Somàlia, on l'any 1991 les lluites entre diversos clans es va convertir en una lluita generalitzada.

També han esclatat altres guerres civils a Sierra Leone i a Libèria, entre els grups ètnics Gio i Mano i els Krahn.

Eritrea desprès de molts anys de guerra, es va independitzar d'Etiòpia l'any 1993.

4.2. Sud-Àfrica i la fi de l'apartheid.

El terme d'Apartheid significa en una variant sud-africana de l'holandès, separació. Va aparèixer oficialment a Sud-Àfrica l'any 1944 i serveix per designar la política de segregació racial i d'organització territorial aplicada a la forma sistemàtica a Àfrica del sud, un estat multiracial, fins 1990.

L'objectiu de l'apartheid era separar races en el territori jurídic (Blancs, Asiàtics, Bantus, Negres, etc.), establint una jerarquia de la raça blanca dominava a la resta i en el pla geogràfic mitjançant la creació forçada de territoris reservats.

• Imatge on es veu clarament la separació entre blancs i negres en un espai públic.

L'any 1959 l'apartheid va assolir la seva plenitud quan la població negra va quedar relegada a petits territoris marginals i autònoms i privada de la ciutadania sud-africana.

Fins al moment, Sud-Àfrica amb les seves importants riqueses mineres i la seva situació geoestratègica s'havia alineat amb el bloc occidental. No obstant el sistema racista va fer que, en un moment en que es desenvolupava la descolonització, les pressions de la comunitat internacional s'acceleressin contra el govern de Pretòria.

L'any 1960 va ser exclosa de la Commonwealth. A la ONU es va plantejar la petició de sancions. L'any 1972, Sud-Àfrica va quedar exclosa dels Jocs Olímpics de Munic davant l'amenaça de boicot general dels països africans. Finalment l'any 1977, el regim sud-africà va ésser oficialment condemnat per la comunitat occidental i sotmès a un embargament d'armes i material militar, i l'any 1985, el Consell de Seguretat de la ONU va reunir als estats membres per adoptar sancions econòmiques.

El final de la Guerra Freda va semblar el final de l'apartheid. El president Frédérik de Klerk, desprès de diverses negociacions amb els representants de les comunitats ètniques del país, va posar fi al regim racista al Juny de 1991. En endavant la població negra va recuperar els seus drets civils i polítics.

• Cartell on es veu escrit “Fi de l'apartheid - Sud Àfrica ha de ser lliure - Desinvertiu ara”

El procés va viure el seu punt culminant amb l'arribada de Nelson Mandela, que després de quasi 28 anys de reclusió a la presó per pertànyer al Congres Nacional Africà i ser un mític militant anit-apartheid, va guanyar les primeres eleccions multiracials de 1994.

• 
  Nelson Mandela

5. El mon islàmic.

5.1. El fonamentalisme islàmic.

El fonamentalista es una persona que adopta una visió exclusiva de la veritat. Aquesta desprès desenvolupa una espècie de fanatisme que fa veure el mon, fora del seu petit cercle, com a enemics. El fonamentalisme es manifesta com una intransigència davant de l'opinió, estil de vida o cultura dels altres. El fonamentalista no raona, no avalua, no dialoga. El seu mètode exigeix consistència amb la seva veritat i simplicitat (Küng). La forma més comuna de fonamentalisme es el religiós. Els esdeveniments que han commogut al món en els últims anys provenen del fonamentalisme islàmic. Però no s'ha de confondre el terme àrab amb el de musulmà. El poble àrab existia molt abans de la religió islàmica, la qual esta formada per tribus que habitaven a la península aràbiga. La conversió progressiva d'aquestes tribus a l'islam va contribuir a l'enfortiment de la seva organització política i a l'expansió del poble àrab per la regió del Magrib i Orient mitja.

Es podria donar una definició bastant precisa dels fonamentalisme islàmic si ens referim a un moviment específic que articula progressivament tres tesis:

• Aplicació de la llei islàmica (shari´a) en totes les comunitats islàmiques

• La unificació dels països amb una majoria islàmica en una única realitat política i religiosa guiada novament per un Califa.

• La reproposicio del Califat restaurant el somni originari d'una islamització del mon sencer.

Amb diferents matisos aquests tres objectius defineixen al moviment fonamentalista dins de l'islam. Però de vegades els observadors externs afegeixen sovint una quarta característica:

• El fonamentalisme es un moviment de caràcter populista, que recela de les autoritats constituïdes en els països islàmics (culpables de no aplicar íntegrament la llei del shari´a), teoritza la possibilitat de desbancar-los amb la força, i no te cap simpatia pels Celma i els demés “professionals del sacre” que considera enfeudats en l'autoritat constituïda. Entre les acusacions dirigides als Celma esta la d'haver “segrestat”, casi amagant-la a les masses, que la part de la tradició islàmica que guarda relació amb els últims temps i amb el messies dels últims temps, el Mahadi destinat a vèncer a l'anticrist. El fonamentalisme es proposa restituir-la a les masses, també perquè només en termes apocalíptics es possible respondre ala objecció segons la qual la reinstauracio del Califat i la islamització del món són objectius humanament inassolible.

6. Bibliografia

A. ALCOBERRO I ALTRES.: Història del món contemporani. Ed, Teide, Barcelona, 2003

A. FERNANDEZ I ALTRES.: Historia Del Mundo Contemporáneo. Ed, Vicens Vives. Barcelona 1997. 

Enciclopedia Microsoft® Encarta® Online 2005

http://es.encarta.msn.com © 1997-2005 Microsoft Corporation.

J. TUSELL I ALTRES.: Historia Universal Segle XX vol.2 Vol. 7 Ed. Editorial 92 S.A., Barcelona, 1994

M. GARCÍA SEBASTIAN I ALTRES.: Marca 4. Ed, Vicens vives, Barcelona, 2003