Universitat Ramon Llull

Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna

El naixement d'una nació de David Wark Griffith

1.- LECTURA NARRATIVA

El naixement d'una nació (1915) narra les conseqüències que va tenir la guerra civil americana (Guerra de Secessió) sobre els Stoneman, que combaten amb els Estats del Nord, els Cameron, que lluiten al bàndol dels Estats Confederats d'Amèrica, i la resta de gent que va haver de patir la guerra. En la segona part de la pel·lícula, Griffith mostra com va ser la reconstrucció dels estats del Sud, que van perdre la guerra, i com va afectar la pressa de poders per part poble de color, antics esclaus, en la vida dels que es consideraven la raça ària.

PART I - LA GUERRA CIVIL

La pel·lícula de David Wark Griffith, en el que podríem denominar la seva primera part, explica la relació entre dues famílies enfrontades pel conflicte intern dels Estats Units que va enfrontar de 1861 a 1865 a onze estats del Sud amb els del Nord, però unides per l'amistat i l'amor. La família Stoneman està composada pel pare, dos fills i una filla que és la mitjana de tots tres; la família Cameron la composen el pare, la mare, tres fills i una filla. Per una part, els dos germans grans de les dues famílies son amics, al igual que els germans petits, que semblen mantenir una estranya relació. Alhora, el primogènit dels Stoneman està enamorat de la filla gran dels Cameron, així com el gran dels Cameron està enamorat de l'única filla del senador Stoneman.

Però aquesta pel·lícula no només explica les conseqüències de la guerra civil sobre aquestes persones sinó que també es centra en la mateixa guerra, en els fets històrics que van incidir en la vida de la família Stoneman i Cameron. El fet que el film comenci narrant com es van portar els esclaus a Amèrica i com certa gent discutia la necessitat d'alliberar-los ens porta a afirmar que el tercer tema de la pel·lícula és el racisme (això es veurà més clarament quan neixi el Ku Klux Klan en mans del coronel Cameron) davant dels qual Griffith pren una posició més aviat favorable, però sense convertir-ne la seva pel·lícula en una apologia.

La primera part de la pel·lícula acaba amb el final de la guerra, la visió d'un Sud destrossat per la lluita i pels saquejador -visió que ens porta a ratificar la teoria que Griffith s'acostava més a la ideologia del Sud-, i la mort del president Lincoln, qui volia que els ciutadans dels estats independentistes rebessin un tracte com el de la resta de ciutadans del país (el fet que es mostri la figura de Lincoln com una persona comprensiva fa pensar que Griffith admira la figura d'un dels “creadors” dels Estats Units). El Coronel Cameron torna a casa i tal i com ha quedat el seu uniforme, ple d'esparracs, és com veu la seva terra. Comença la reconstrucció del sud, on tota la gent col·labora, però la mort de Lincoln i la pujada al poder del senador Stone els farà sentir que han perdut el seu millor aliat i han guanya un altre enemic.

PART II - RECONSTRUCCIÓ DELS ESTATS DEL SUD

El senador Stoneman decideix que sigui un mulato, en Silas Lynch, qui el representi al sud; amb aquesta decisió aconsegueix que molts dels negres, segons Griffith, “no fidels” es revoltin contra els blancs, que veuen com els seus drets comencen a desaparèixer quan són ells els que s'han d'apartar per deixar que els grups de soldats negres passin per les boreres.

La família Stoneman es trasllada a Piedmont i és acollida per la família Cameron, els senador, ara màxim dirigent del país, vol veure i dirigir la unió dels negres contra la supressió blanca. D'aquesta manera les dos parelles d'enamorats tornen a estar junts; però la guerra ha deixat seqüeles en els enamorats, així la filla Cameron no pot perdonar el jove Stoneman i trenca el seu compromís, mentre l'altra parella -que per fi s'ha conegut mentre el coronel estava a l'hospital on la noia treballava d'inermera- manté una relació feble que acabarà trencant-se.

Es fan les primeres eleccions per tal d'escollir el vice-governador de l'estat, tots els negres poden votar igual que els blancs, però aquest dret se'ls prohibeix als dirigents blancs de l'estat. Finalment en Silas Lynch es escollit vice-governador, i els negres i els exaltats polítics prenen el poder de l'estat. Mentrestant, el coronel Cameron es reuneix per parlar de les injustícies a les que estan essent exposats, quan un dels seus criats fidels mor en mans dels exaltats negres.

En la Cambra dels Diputats del Carolina del Sud, el partit negre supera en més de 75 homes als blancs, d'aquesta manera s'aprova el matrimoni entre blancs i negres en una situació que Griffith mostra més com la d'un circ que com la d'una organització oficial.

El coronel Cameron decideix que la situació és insostenible i s'ha de fer alguna cosa, uns nens li donen la idea dels homes emmascarats del Ku Klux Klan. Aquest grup es va fent cada vegada més gran arreu de l'estat i es dedica a venjar les injustícies dels negres sobre els blancs. Però la gran pena del jove Cameron no arriba fins que la seva germana mor per culpa d'un soldat negre anomenat Gus que estava enamorat de la nena i es vol casar amb ella. El Ku Klux Klan fa un judici a Gus on el declaren culpable i el maten, després deixen el cos sense vida davant de la casa d'en Lynch. El senador Stoneman li diu a la seva filla que el seu promès, el jove Cameron, forma part de la organització blanca i la noia, en assegurar-se de que és veritat, trenca amb el coronel.

Poc després descobreixen la implicació de la família Cameron amb el KKK i agafen el senyor Cameron per tal de jutjar-lo, però són els propis criats fidels i en Phil Stoneman, fill del senador, qui l'ajuden a fugir cap a una caseta on viuen dos antics soldats unionistes que s'adonen de la situació insostenible i decideixen ajudar-los.

Mentre els negres, ja fora de si, decideixen prendre la ciutat de Piedmont i demostrar la seva supremacia, per tal de venjar-se dels anys d'opressió blanca, en Silas Lynch demana l'Elsie Stoneman en matrimoni però aquesta li diu que no, així que el mulato la empresona dins casa dels Cameron. En aquell moment arriba el seu pare que s'enfronta amb el vice-governador. Els membres del KKK decideixen enfrontar-se amb els negres exaltats i arriben a Piedmont, on salven les famílies blanques, el senador Stoneman i la seva filla que es torna a comprometre amb el jove Cameron. Finalment “l'exèrcit” del KKK guanya l'exèrcit negre.

La nova pau es veu reflectida en la unió dels Stoneman i els Cameron.

Al llarg de la pel·lícula la història està narra de manera molt acurada, fins i tot algunes escenes estan basades en facsímils de l'època; això no vol dir que Griffith no donès la seva opinió de la part de la història, de tal manera que va patir la desgràcia de la Reconstrucció ens ofereix la seva visió més aviat racista de la història. Aquest fet va fer que, tot i ser una gran producció que es va projectar arreu dels Estats Units, El naixement d'una nació fos criticada de racista i per tant, al cap d'uns anys, arranconada dins la història del cinema.

2.- LECTURA FÍLMICA

En opinió de Balàzs, David Wark Griffith va ser qui va crear el nou llenguatge forma del cinema en dividir les escenes en fragments, variant la distància i l'angle de la càmera de un fragment a un altre, i especialment compaginant els seu film no com a un enllaç d'escenes sinó com un muntatge de fragments.

En El naixement d'una nació, Griffth utilitza llargues seqüències creades a base de talls entre varis llocs diferents, tot i no haver més que dos moviments de càmera, la panoràmica horitzontal de quan s'enfoca els gossos i el travelling de la batalla, el director aconsegueix donar sentit al seu producte a base d'un muntatge fet a partir de talls. Els coneixements tècnics de l'època no permetien ni encadenats, ni zooms, ni efectes especials (les explosions i els trets el veuen amb una imatge totalment vermella a causa, segurament, d'un tint que va posar Griffith per tal que es diferenciés de la resta d'escenes), però tot i això Griffith aconsegueix no quedar-se en el pla general, que ens recorda als primer productes cinematogràfics, sinó que es capaç de fer enquadraments de pla mitjà i fins i tot de primer pla per tal de captar perfectament l'expressivitat dels seu actors que, amb la intenció de suplir la falta de so, exageren els seus gestos.

Griffith, a partir del seu muntatge, aconsegueix mantenir dues històries paral·leles sense que això suposi cap mena de confusió pels espectadors. En el cas dels zooms, tècnica de la qual Griffith no se'n vol estar, utilitza les foses a negre i, d'aquesta manera encercla l'objecta al qual s'adreça; aquesta tècnica, que ara ens pot resultar tan forçada, va ser en el seu temps molt ingeniosa, això demostra un altre cop, com Griffith s'avançava al seu temps. També és capaç de mostrar coses sense la necessitat de dirles a través de la lletra i es que el director relaciona els plans de tal manera que nosaltres els entenguem sense necessitat de paraula, com és el cas del pla del coronel Cameron vestit amb la roba del KKK i el pla següent de la cara d'uns nens que reben amb il·lusió l'arribada de "l'exèrcit blanc".

Per altra banda, Griffith ens presenta una narració omniscient on l'espectador sap en tot moment què està passant. No només els actors i els subtítols ens informen sinó que també les imatges ens “parlen”, com per exemple la baralla entre el gat i el gos, que és una clara metàfora del que passa entre el nord i el sud.

Finalment, la música és un altre factor important de la pel·lícula ja que li dóna ritme i sap expressar perfectament, en alguns moments, el to bèl·lic, càlid, trist...de la pel·lícula. No cal dir que aquesta és una pel·lícula muda i que en el seu temps era una orquestra la que s'encarregava de posar la música al film, així que aquest factor no es pot analitzar amb exactitud ja que no sabem si és exactament aquesta la música que Griffith va escollir en un primer moment; el que sí sabem és que aquesta va ser la música que ell mateix va introduir a la pel·lícula als 1930 quan va reeditar la mateixa. No és aquest el cas del guió, que, a causa de que el film no és sonor, com ja s'ha apuntat, s'ha de mostrar a través de les imatges, com pantalles amb lletres. Val a dir també que Griffith es cuida fins i tot del detall de posar les inicials del seu nom i el seu cognom sencer en aquesta pantalla de lletres blanques sobre fons negre.

L'ordre cronológic també és un factor important a analitzar ja que, per estrany que pugui semblar, Griffith utilitza més d'una vegada les imatges de flashback (quan el coronel Cameron recorda la foto de la seva estimada, i quan els blancs parlen de les injustícies a les que estan exposats). A part d'aquests exemples de flashback, la pel·lícula segueix un ordre lineal. Per altra banda s'ha de dir que la duració temporal del film és d'uns set anys.

Per últim, cal esmentar la possible utilització de diferents marques de pel·lícules, per aquesta raó es deuria els canvis de color en la cinta. Una altra raó per aquest fet podria ser que la pel·lícula s'hagués fet malbé.

3.- RELACIONS ENTRE RELAT-HISTÒRIA I ARGUMENT-HISTÒRIA

a) Relació relat-història de la pel·lícula, segons Gérard Genette

Segons paraules textuals de Gérard Genette al seu llibre Nuevo discurso del relato, la història és el conjunt d'esdeveniments que s'expliquen; el relat és el discurs, oral o escrit, que explica aquests esdeveniments; i la narració és l'acte real o fictici que produeix aquest discurs, és a dir, el fet en sí d'explicar. Aquests tres conceptes són necessaris a l'hora d'entendre la relació entre relat-história ja que formen l'esquelet de qualsevol producte de ficció o no ficció. El problema apareix quan s'han d'ordenar aquests tres termes ja que segons el tipus de producte que tinguem entre les mans l'ordre serà un o un altre, i així cada concepte serà conseqüència dels altres. Per tant, segons Genette la relació història-relat no pot existir sense el concepte narració. Cal dir que, tot i que Genette no vol centrar el seu estudi únicament sobre els productes literaris, els exemples donats són tan sols de llibres, per tant, aquest fet dificulta l'anàlisi d'un producte cinematogràfic com és el cas de El naixement d'una nació.

Un cop aclarit aquests conceptes, ja es pot parlar pròpiament de la relació relat-història del film de Griffith, però sense oblidar el concepte narració que, en aquest cas seria el fet de visionar la pel·lícula. La historia seria el conjunt de fets que narra la pel·lícula, tant els elements diegètics com tots els elements indirectes dels que s'ha parlat a l'anàlisi fílmic. El relat és la pel·lícula en sí, amb tot el que s'explica i com s'explica, podríem dir que la càmera i la taula de muntatge de Griffith són com la ploma de Shakespeare i que la cinta de pel·lícula és el paper sobre el que l'escriptor anglès escrivia.

Però no és més que la unió de la historia i el relat el que ens mostra quines eren les tendències ideològiques de Griffith, i és durant la narració quan Griffith ens fa partícips de les seves idees, tot i que sigui vuitanta-cinc anys més tard.

b) Relació argument-història de la pel·lícula, segons Bordwell i Thompson

A El arte cinematográfico David Bordwell i Kristin Thompson ens presenten una visió bastant diferent a la de Genett sobre què és la història, què és la narració i què és l'argument.

La narració és una cadena d'esdeveniment amb relacions causa-efecte que transcorren en el temps i l'espai; la història són tots els fets que es presenten a la narració tant de manera explícita com aquells que dedueix l'espectador; i l'argument és tot allò visible i audible a la pel·lícula, allò diegètic i no-diegètic. D'aquestes definicions podem observar la semblança que hi ha entre narració i història que pràcticament podríem fusionar en el mateix concepte.

La història i l'argument coincideixen en la presentació explicita dels fets, allò del que tant l'espectador com els protagonistes del film són partícips. Però difereixen en els fets deduïts de la història, allò que sabem però que no està explícit; i en el material diegètic, allò que nosaltres sabem però que no passa dins de l'acció de la pel·lícula.

Un cop definit tot podem dir que la historia coincidiria amb tot l'anàlisi narratiu de la primera part del treball, és a dir, l'acció que veiem, tot i que aquí no podriem comptar amb l'acció del narrador que seria la lletra blanca sobre fons negre; d'aquestes pantalles, l'únic que podria entrar dins el que considerem història són els diàlegs transcrits. L'argument coincideix amb aquest mateix anàlisi narratiu, però és en aquest cas on no entrarien les el·lipsis, que ens indiquen que durant un temps ha passat alguna cosa que nosaltres hem de deduir, com per exemple el procés d'enamorament de les parelles, o les injustícies dels negres sobre els blancs, o, fins i tot, el procés de la guerra, el de reconstrucció i tota la crisi que ve abans d'això. A diferència de la historia, en l'argument sí que podem parlar de l'acció del narrador o de la música que és un factor molt important en la pel·lícula.

Després d'aquesta breu explicació i anàlisi, observem clarament que, segons Bordwell, és la unió de la història i l'argument el que ens fa entendre a la perfecció la pel·lícula, i, en definitiva, és el conjunt del film.

4.- BIBLIOGRAFIA

*BORDWELL, D; THOMPSON, K. El arte cinematografico. Barcelona: Paidós, 1995.

*GENETTE, G. Nuevo discurso del relato. Madrid: Cátedra, 1993.

* GRIFFITH, D. El naixement d'una nació. [enregistrament de video] Barcelona: Fílmax, 1915.

*MONTIEL, A. Teorías del cine. Un balance histórico. Barcelona: Montesinos, 1992.