LITERATURA UNIVERSAL

“La Mort a Venècia”

Thomas Mann

La mort a Venècia una reinterpretació del decadentisme amb farbalans filosòfiques.

Thomas Mann l'exageta de la burgesia europea.

Thomas Mann, nascut a Lübeck, Alemanya al 1875 i mort al 1955 a Zurich és un dels escriptors més representatius d'alemanya tot i que es va nacionalitzar a Estats Units. D'entre les seves obres, destaquen títols com “Els Buddenbrook”, “La muntanya màgica”, “Doctor Faustus” o “L'escollit” a més del triat per desenvolupar “La mort a Venècia”. L'autor, a més d'obres novel·lístiques va escriure alguns ensajos com “Cervantes, Gothe, Freud” o “Escolteu, alemanys: discursos radiofònics contra Hitler”. Cal apuntar que Thomas Mann va haver d'exiliar-se amb la pujada de Hitler al poder i per això, forma part dels autors dins de l'”Exilliteratur” terme alemany per referir-se a la literatura de l'exili.

De “La mort a Venècia” trobem una de les millors adaptacions de novel·la a cinema, realitzada per Lucchino Visconti el qual capta l'ànima de l'autor, en trobar l'essència i el missatge del llibre a més de fer una selecció molt encertada dels actors amb triant pel paper de Aschenbach, un actor homosexual.

Cal referir-se a la novel·la de Thomas Mann des de punt de vistes molt diversos, ja que aquesta permet fer una interpretació, a partir del seu text, molt més profunda que la història de Gustav von Aschenbach com a escriptor que viatja a Venècia.

“Mort a Venècia” expressa un seguit de idees, pensaments filosòfics i reflexes del què era l'Europa de l'època des de una visió descadentista. També mostra en part, la divisió prominent de l'Europa dels Aliats contra la feixista, la segona guerra mundial.

Decadentisme per l'expressió de tot declivi tant en el personatge que a poc a poc es va matant de a mateixa manera que ho feia la pesta amb Venècia i de igual forma com estava caient l'Europa en un sistema capitalista burgès que expressava un art ordenat.

El protagonista era així, en els flash backs cap al seu passat ho podem observar, com, vivia feliçment amb la seva dona i una filla, duia una vida burgesa, amb estabilitat, benestar, confort... però va morir la seva dona i la seva filla es va fer gran.

Aquesta realitat tant estable contrasta amb l'actualitat de l'escriptor i amb el concepte d'art hi havia a l'època, ja que Gustav von Aschenbach descobrirà la seva homosexualitat, se'n adonarà que estima a un noi adolescent, i no és això un desordre segons la societat burgesa? Malgrat això, l'escriptor el què veu és la bellesa dins del seu “desordre” segons la societat burgesa.

Cal apuntar cap molts altres aspectes dins la novel·la de Mann dins dels significat del seu argument. La situació en la que es troba ambientada, és Venècia la Persèfone de les zones mediterrànies, però aquesta ciutat, plena de l'art, ordenat i renaixentista que desperta tota sensibilitat de bellesa, està envolta d'aigua, ara bé, el context interior del individu que hi va és molt similar en algun dels aspectes, primerament ell trobarà el concepte de bellesa, una bellesa altrament entesa com renaixentista ja que Tadzio semblaria un David de Miquel Àngel, o potser seria més correcte comprar-lo amb el David de Donatello, d'aspecte més adolescent i no amb una formació tant musculosa com la del primer. La qüestió és que Tadzio és una escultura renaixentista de les que volen mostrar-nos la percepció de la bellesa, és un individu gairebé hermafrodita, es un noi, però la seva adolescència no mostren les característiques del home i fan que la seva finura i delicadesa es confonguin amb la de la feminitat. El segon punt que uneix el parentesc d'Aschenbach amb Venècia és aquest líquid inestable que envolta tota la ciutat, que s'introdueix a través dels canals... l'aigua com a mostra de la inestabilitat interior, també l'aigua passa per dins. del protagonista.

Un dels aspectes no esmentats és l'evidència del títol, que conjuga també amb Aschenbach i Venècia: la ciutat està morint, tothom fuig perquè la pesta l'està envaint, la bella ciutat de quan arriba l'el·litista, no és la mateix al llarg de la novel·la i s'hi estableix un paral·lelisme entre ells, Gustav morirà igual que Venècia està morint.

Altres paral·lelismes en l'argument els trobem en l'aparició del grotesc pèl roig del vaixell el qual vol semblar un jove, està extremadament maquillat i actua d'una manera juvenil, cos que horroritza al protagonista però cap al final de la novel·la serà ell qui es veurà en aquesta situació, s'arreglarà per sembla més jove fins al punt de ser tant grotesc com aquest.

És destacable de la novel·la manniana les diverses idees filosòfiques de Nietzsche i de Shopenhauer a més de considerar la novel·la com una remitologització, a més de poder-se posar en sintonia amb alguns aspectes de l'obra wagneriana.

Mann havia de conèixer per força les teories filosòfiques de Nietzsche a més de la mitologia clàssica, això queda reflectit, per exemple en l'antítesi que mostra Alemanya, lloc de provinença de l'escriptor Gustav von Aschenbach, com la personificació d'Apolo i que Itàlia sigui Dionís. Nietzsche també contrastà a aquests dos, l'un com la força racional, ordenada i sòbria i l'altra com el contrari, irracional, desordenada i èbria. El significat semàntic d'aquests queda reflectit amb el que Nietzsche denomina el cantó apol·lini i el dionisíac. Cal destacar que l'individu provinent d'”Apolo” ha estat casat amb una dona i actualment estima algú del seu sexe, això queda fermament lligat amb la bisexualitat del deu Apolo. Gustav/Apolo en ser estiu sent instintivament el desig de viatjar/tornar de la hiperbòria.

Altres influències van ser les de Schopenhauer que digué “[...] per ser capaç de produir veritables obres d'art és condició indispensable que la intel·ligència s'emancipi del domini de la voluntat i les seves intencions amb absoluta llibertat a la seva feina.”. Cal referir-se al concepte d'estètica que influència Mann i que ve aportat per Schopenhauer, ja que aquest filòsof basa la contemplació de l'obra com a acte desinteressat. És així com Aschenach observa a Tadzio, des de la distància l'admira i no s'atreveix mai a dir-li res.

Com veiem, el concepte de bellesa es un dels temes centrals de la obra, i encara hi trobem altres filosofies relacionades, com per exemple la de Plató. “La Mort a Venècia” és una descripció pura d'un amor platònic, no el pots assolir, però és perfecte.

"La major declaració d'amor
és la que es fa;
l'home que sent molt,
parla poc."

Aquesta cita de Plató mostra l'actuació que fa l'escriptor durant tota l'obra, estima, però no li expressa a l'estimat, a Tadzio. Plató descriu la seva visió de l'amor, de la percepció de la bellesa com una ascensió gradual fins a arribar a aquesta idea suprema a la qual arriba Aschenbach veient el jove polonès. Els textos de Plató són coneguts, com ara la presència en el llibre de Fedre i Sòcrates dels discursos platònics.

Hi ha un moment en què trobem que Aschenbach es sent com si fos el vell i savi Sócrates que vol alliçonar al jove ple de gràcia, en Fedre, o millor dit, Tadzio.

Seguint ambientats en la Grècia clàssica s'ha de posar en relació els mites clàssics amb la novel·la. Trobem que el bell Tadzio es pot personificar directament amb Narcís, mite que ja se'ns anomena al llibre. La història de Narcís explica, a grans trets, el mite del jove que refusa a una ninfa i s'enamora d'ell mateix, els deus el castiguen i mor. Així passa a la història on la ninfa rebutjada és l'Aschenbach que per amor morirà i Tadzio és el Narcís.

Desprès de tot això cal destacar, que seguint la lectura d'alguns textos que publicà Thomas Mann a favor de Nietzsche hi trobem relació entre els personatges i fets de la narració. Thomas Mann, en un article en el què explicava la trajectòria de Nietzsche diu:

“Nietzsche (...) adolescente, puro como una doncella, todo espíritu e intelectualidad y lleno de inocente timidez, se ve, así lo dice él mismo, de un momento a otro rodeado por una media docena de figuras todo oropel y gasas, que lo observan esperanzadas. Pasando por, entre ellas, el joven músico, filólogo y admirador de Schopenhauer, se dirige instintivamente hacia un piano, que ha divisado en el fondo de la satánica sala”

Aquesta escena podria fer-se encaixar a “La mort a Venècia” si hi canviéssim el nom del principi per Tadzio. La descripció que en dona és com si descrivís al noi polonès i aquest acte de dirigir-se al piano també es dona en una ocasió a la novel·la.

“Mientras hablo de este modo, me viene a la mente la desesperada crueldad con la que Nietzsche habló de muchas cosas qué él mismo veneraba de Wagner (...) Sobre Wagner él ha dicho cosas a las cuales no dan crédito nuestros sentidos, y de repente en Ecce homo nos habla de la hora sagrada en que murió Wagner en Venecia”.

En aquesta ocasió ens parla del que digué Nietzsche sobre Wagner amb el qual desprès d'una profunda amistat va venir també un profund enfrontament que els va separar per sempre. Wagner diu que mor a Venècia, Aschenbach també músic a més d'escriptor, morirà a Venècia; sembla com un seguit de casualitats que donen peu a aquestes interpretacions, com si Thomas Mann volgués ficar-hi al seu llibre totes les seves influencies vitals. Cal dir que l'obra wagneriana té un punt més de connexió amb la literatura de Thomas Mann i la música d'aquest ja que Mann assumeix el tema del Wotan de l'òpera de L'Anell dels Nibelungs, el de: ja no estimem les nostres pròpies accions, és més, ell estima el què no pot ni deu fer. Relació directa amb l'estima que Aschenbach desemboca cap a Tadzio però fent-ho d'una manera precavuda, amagant-se, intentant que no se n'adoni perquè des d'un principi sap que és impossible consolidar aquest amor.

Retornant al tema de la burgesia, i un cop concebudes les influences de Thomas Mann, s'ha d'enllaçar això amb els dos cantons que anomenava Nietzsche, i és que la novel·la desvetlla que el món racional, burgès i treballador, el que estima l'art ordenat, l'escultura grega (com Tadzio) és considerat el cantó apol·lini mentre que es confronta amb la vessant dionisíaca de les passions on també hi entra en joc la música i on es causa un desordre així concebut segons la burgesia, per la homosexualitat reconeguda per Aschenbach “-T'estimo!” (com afirma l'alemany desprès de rebre un somriure de Tadzio).

Això té a veure amb el fet de que Gustav von Aschenbach, no sigui un personatge pla, sinó que evoluciona i passa del cantó burgès i ordenat a un nivell on hi dominen les passions.

És també per això que Thomas Mann es considerat un fort crític de la burgesia de la seva època, escriu una novel·la que podria fins i tot molestar-los, que capgira aquests ideals burgesos tant superficials i que no valoren els aspectes més naturals de la vida, com les passions, l'amor, la bellesa més enllà del context. Thomas Mann no està d'acord amb aquests ideals i ho plasma de manera novel·lística, mitjançant una activitat d'intel·lecte, que per altra banda mostra aquest burgès trasbalsat que podria ser qualsevol burgès de l'època.

La literatura de Mann, és una exaltació de l'amor, estima tot i no ser estimat, sense fixar-se en edats ni condicions contextuals, simplement trobem el protagonista que ha topat amb la bellesa i l'estima i l'admira, perquè és única i perfecte. Tadzio és l'art, és Fedre, Eros, Hermes, és la BELLESA i Aschenbach es delecta mirant-lo perquè l'ha trobada i ja no la vol deixar i morirà per aquesta tot i fer-ho d'una manera grotesca.

Tot això és la demostració de fins a quin punt la severitat burgesa ha establert unes pautes, Gustav von Aschenbach és la figura d'un doble exili ja que la seva mort confirmarà que és un expatriat de l'Alemanya ordenada no-escaient amb el seu nou ésser, expulsat de la cultura per indigne i per ser la vergonya de la burgesia a més de ser-ho de la contracultura de la extravagància bohèmia.