Índex

Índex ......................................................................................... Pàg. 1

Introducció (Què és el moviment) ................................................ Pàg. 2

Com es produeix el moviment humà? ........................................... Pàg. 3 i 4

L'aparell locomotor ..................................................................... Pàgs. 5, 6, 7, 8, 9, 10 i 11

Regions corporals ...................................................................... Pàg. 12 i 13

Conclusions del treball ................................................................ Pàg. 14

Bibliografia ................................................................................ Pàg. 15

Introducció: què és el moviment.

1. Posició: repòs o moviment.

On és el triangle? Podem respondre dient “És a la dreta de la roda”, o bé: “Sobre la fletxa”. Per definir la posició d'un objecte cal un punt o sistema de referència. Quan la posició d'un objecte varia respecte al punt o sistema de referència, es diu que l'objecte està en moviment. Per contra, quan la seva posició no varia, es diu que està en repòs. Com que a l'hora d'estudiar el moviment d'un cos ho hem de fer necessàriament amb relació a un sistema de referència, diem que tot moviment és relatiu.

2. Trajectòria.

Les empremtes que un esquiador deixa a la neu o el rastre que es produeix en el llançament d'un coet espacial donen una idea del camí recorregut per aquests mòbils. La línia que indica el recorregut seguit per un cos en el seu desplaçament s'anomena trajectòria. En la majoria dels moviments, com ara el de les pales d'una hèlice d'helicòpter o l'ascendent i descendent d'un ascensor, les trajectòries no queden marcades, sinó que s'han d'imaginar.

3. Classificació dels moviments segons la seva trajectòria.

Quan la trajectòria d'un mòbil és una línia recta, diem que aquest té un moviment rectilini. Per contra, el seu moviment és curvilini quan la representació de la trajectòria que descriu és una línia corba. Dins els moviments curvilinis ens referim al moviment circular, al parabòlic o a l'el·líptic, quan la trajectòria corresponent sigui una circumferència, una paràbola o una el·lipse, respectivament. A més dels anteriors, també hi ha moviments amb trajectòries molt complexes, on alternen trams rectilinis i curvilinis. Aquest és el cas, per exemple, del vol d'una mosca o un estel, o d'una moto en una cursa.

4. Classificació dels moviments segons la seva velocitat.

Un moviment uniforme és aquell en què el valor de la velocitat no varia. Per contra, el moviment variat és aquell en què la velocitat sofreix alguna variació. Aquest moviment es divideix, al seu torn, en dos tipus, segons que la variació sigui uniforme o no.

Com es produeix el moviment humà.

El cos humà és, en molts aspectes una màquina. Per a descriure'n el funcionament, podríem comparar-lo amb un cotxe. El cos utilitza l'aliment com a combustible, de la mateixa manera que el cotxe utilitza la benzina. Tots dos disposen de bombes, líquids en circulació, mecanismes de refrigeració, sistemes elèctrics, dispositius d'eliminació de residus, filtres, articulacions i frontisses.

I el motor? Són els nostres músculs. En el motor d'explosió del cotxe, l'energia química produïda en l'explosió (bugia-benzina), gràcies al moviment del pistó, es transforma en energia mecànica. En el nostre cos, els músculs fan de motor perquè transformen l'energia química de l'aliment en energia mecànica: moviment.

En general, la contracció del múscul consisteix en l'escurçament de les cèl·lules del teixit muscular, la qual cosa es tradueix en una disminució de la seva longitud, proporcional al grau de tensió desenvolupat. Aquest escurçament provocarà que el tendó del múscul tibi de l'os on està inserit i mobilitzi aquella part del cos.

Què necessita el múscul per moure's?

Tenim milers de cèl·lules que conformen els ossos, músculs, pell sang, òrgans i teixits corporals i compleixen una determinada missió, Les parts principals dels cos, anomenades òrgans, tenen una o diverses classes de teixit. Un grup d'òrgans que treballen junts per a desenvolupar una determinada funció rep el nom de sistema corporal.

Per mantenir-se viu, el cos humà necessita una aportació constant d'energia. Els aparells digestiu i respiratori passen combustible i oxigen a la sang; el sistema circulatori els condueix a les cèl·lules i recull els productes residuals per a ser eliminats per l'aparell excretor. Cada acció està controlada pel sistema nerviós.

Encara que cada sistema faci una funció diferent, cap no és independent dels altres. Treballen tots junts, com un equip, perquè tot el cos humà funcioni amb regularitat i eficàcia. Concretament, els sistemes corporals implicats en el funcionament de l'aparell locomotor són els següents: (posant com a exemple un corredor d'atletisme)

1- El sistema nerviós

Primerament, el múscul necessitarà una ordre del sistema nerviós. Aquesta serà captada pel sentit corresponent; en aquest cas, l'oïda captarà un tret del jutge de sortida i, a través del nervi auditiu, anirà al cervell que determinarà com i quan el múscul s'ha de moure, tot enviant l'ordre elèctrica pel sistema nerviós (medul·la espinal i nervis motors perifèrics) fins al múscul. Aleshores les fibres musculars lliscaran les unes sobre les altres; tibaran de l'os mitjançant el tendó i s'iniciarà el moviment.

Per exemple, quan es flexiona l'articulació del colze, es perquè el bíceps es contrau, el seu tendó tira de l'os radi. Però a la vegada, el sistema nerviós ha d'enviar una ordre al múscul tríceps perquè es relaxi i es pugui estirar. Així portarem el palmell de la mà amb el pes cap a l'articulació del muscle i, a l'inrevés, quan fem l'extensió de l'articulació del colze es contrau el múscul tríceps que tira de l'os cúbit i el múscul bíceps es relaxa per estirar-se.

2-Aparells respiratori, circulatori i digestiu: treball en equip.

El múscul necessitarà oxigen per transformar el combustible en energia i poder contraure's. En els pulmons es produeix l'intercanvi de gasos que serveix per eliminar el diòxid de carboni (CO2) i captar l'oxigen (O2). Aquest gas és transportat fins al múscul a través de la sang per l'aparell circulatori: funció de transport.

El combustible que utilitza el múscul és la glucosa i els àcids greixos que, uns vegada transformats a partir de l'aliment per l'aparell digestiu passen a la sang per ser transportats fins al múscul.

La sang la bomba el cor i, surt de la vena aorta des del ventricle esquerre. Aquesta sang, rica en oxigen, glucosa, àcids i greixos, va a les arterioles i després als vasos capil·lars (molt més petits) fins que arriba als músculs, on aporta el combustible i l'oxigen. Les deixalles de les reaccions produïdes dins dels músculs, com el diòxid de carboni, són recollides i retornades al cor per l'aurícula dreta i el ventricle dret. El cor les impulsa, a través de l'artèria pulmonar, cap als pulmons per deixar el diòxid de carboni i recollir l'oxigen: respiració.

L'aparell locomotor

L'aparell locomotor s'encarrega del moviment del cos humà, i està format pels ossos de l'esquelet i els músculs que s'hi insereixen.

Els músculs són els òrgans actius del moviment: es contreuen com a resposta a un impuls nerviós i en moure's arrosseguen els ossos.

Els ossos estan units entre ells mitjançant les articulacions, que en molts casos els permeten una certa llibertat de moviment.

Els lligaments reforcen la unió de les peces articulars, mentre que els tendons són el mitja pel qual els músculs s'insereixen a les peces òssies.

La locomoció

Tots els vertebrats se serveixen, bàsicament, del mateix sistema per realitzar els seus moviments. Els impulsos nerviosos que provenen de l'escorça cerebral es dirigeixen a un múscul esquelètic, que en ser excitat, es contreu i en contreure's arrossega en el seu moviment l'os al que està unit. Així doncs, els músculs esquelètics, com a òrgans actius, i els ossos, com a òrgans passius, són determinants de la locomoció; el conjunt d'ambdós forma l'aparell locomotor. D'aquest aparell depèn així mateix el manteniment de la postura, ja que la contracció muscular té també aquesta funció, encara que no es desenvolupi moviment.

El moviment d'una part del cos no acostuma a ser el resultat de l'acció d'un sol múscul, per tal com en la major part dels casos n'intervenen un nombre determinat. La coordinació de tots els moviments que es produeixen en la locomoció o en la postura és obra dels sistema nerviós, sobretot del cerebel, on es localitza el control de l'equilibri.

Els músculs.

Qualsevol moviment que fem, tant els moviments interns com els externs, és realitzat per l'acció dels músculs.

Els músculs es poden dividir, segons la seva funció en esquelètics o estriats, llisos o viscerals, i cardíac.

Aquestes tres classes de músculs es diferencien pel tipus de cèl·lules que els formen. Tots els músculs, estan formats per fibres de teixit muscular agrupades per beines de teixit conjuntiu. Cada fibra s'uneix a la seva mitjançant una capa molt fina, l'endomisi. Grups d'aquestes fibres són envoltades per una altra beina, el perimisi, de manera que formen fascicles.

Tots els fascicles s'agrupen i són envoltats per l'epimisi, embolcall extern del múscul. Pel perimisi arriben els vasos sanguinis que nodreixen els múscul i les terminacions nervioses que controlen la seva contracció.

Totes aquestes beines es reuneixen al final del múscul, on es fan més riques en col·lagen i formen una estructura molt resistent que li serveix per unir-se a l'os, el tendó.

Els músculs esquelètics o estriats

En el cos humà hi ha uns sis-cents músculs esquelètics. Gairebé tots ells estan units a dos o més ossos, bé que n'hi ha alguns que no ho estan a cap, com l'orbicular dels llavis.

Les cèl·lules que els formen són molt grans, poden arribar a fer 1 cm, i tenen més d'un nucli.

Aquestes cèl·lules presenten alternativament, bandes fosques i bandes clares; per això aquests músculs es diuen músculs estriats. Aquestes bandes són produïdes per la concentració de dues maneres diferents de proteïnes, que són les responsables de la contracció d'aquestes cèl·lules.

Es classifiquen segons la seva forma i la seva funció. Segons la seva forma hi ha músculs llargs, plans, circulars, orbiculars, de dos o tres capes, curts, plomosos, etc.

Segons el moviment que realitzen n'hi ha que són flexors i extensors, adductors i abductotrs, elevadors i depressors, pronadors i supinadors, esfínters i dilatadors, etc.

Gairebé tots ells funcionen d'acord amb una sinergia antagònica: quan es contreu, el seu antagonista es relaxa. Per exemple, el bíceps es contreu en flexionar el colze, mentre que el tríceps es relaxa; en estendre'l, l'acció d'aquests músculs s'inverteix.

Els músculs esquelètics són de contracció ràpida i presenten el fenomen de la fatiga: quan reben impulsos nerviosos continus, totes les seves fibres musculars queden contretes de manera permanent i el múscul s'engarrota. Si la fibra muscular no rep oxigen suficient durant la seva contracció, elabora àcid làctic, que acumula al citoplasma, la qual cosa dóna llocs als adoloriments.

Músculs llisos o viscerals

Estan formats per cèl·lules allargades que tenen només un nucli, i formen estructures laminars planes i elàstiques.

La contracció d'aquestes cèl·lules no es produeix de manera voluntària, i és molt més lenta que la de les cèl·lules del teixit muscular estriat.

Els músculs formats per fibres llises formen part de les “parets” de les vísceres:

— Múscul de les parets dels vasos sanguinis.

— Múscul de l'aparell digestiu.

— Múscul respiratori.

— Músculs de l'aparell genital.

— Músculs de l'aparell urinari.

— Músculs de la pell.

— Músculs de l'ull.

Múscul cardíac.

Els músculs que formen el cor estan constituïts per cèl·lules semblants a les del teixit muscular esquelètic, però es contreuen involuntàriament.

Aquestes cèl·lules tenen més d'un nucli, localitzats al centre, i la diferència entre les bandes clares i les fosques no és tan pronunciada.

Durant tota la vida, el cor no deixa de funcionar ni un moment, a causa de l'activitat contínua de teixit muscular cardíac. Les concentracions de cèl·lules nervioses del cor són les que produeixen les seves contraccions rítmiques.

L'esquelet

A més de sostenir i col·laborar en la locomoció, l'esquelet protegeix parts delicades del cos i allotja la medul·la òssia, que produeix cèl·lules sanguínies.

Els ossos estan formats per cèl·lules molt especialitzades que formen el teixit ossi. A més, tots els ossos estan envoltats d'una capa de teixit conjuntiu

Quan naixem, els ossos tenen una composició una mica diferent a la que tindran després. A mesura que anem creixent, es van endurint i es tornen més resistents.

Les cèl·lules que constitueixen els ossos són les cèl·lules òssies; tenen forma estrellada i es troben dins d'una substància intercel·lular. Aquests cèl·lules estan relacionades entre elles per uns conductes molt fins, per on passa l'aliment i l'oxigen que necessiten.

L'os està recobert per capes de teixit connectiu a través de les quals arriben els vasos sanguinis per nodrir les cèl·lules òssies: l'endosti per dins, i el periosti per fora. Aquestes estructures tenen capacitat osteògena, és a dir, poden formar teixit ossi nou, bé per reparar una fractura, bé per augmentar el gruix de l'os. En el periosti s'insereixen els tendons. Els extrems dels ossos són recoberts per cartílag, el qual proporciona una superfície de recolzament suau perquè els ossos es posin en contacte a través de diverses menes d'articulacions.

Als ossos s'emmagatzema calci i fòsfor en forma de sals (carbonat i càlcic). aquestes sals confereixen a l'os rigidesa i duresa i poden ser alliberades i vessades a la sang, si l'organisme en necessita en un moment determinat. Cal reposar aquestes sals amb una dieta adequada i amb la pràctica d'algun exercici.

L'esquelet consta de més de dos-cents ossos, bé que alguns no hi pertanyen pròpiament, com la cadena d'ossets de l'orella.

Els ossos s'uneixen entre ells per mitjà d'articulacions que permeten el moviment relatiu entre ells.

Les articulacions

Els ossos s'uneixen entre ells mitjançant les articulacions. N'hi ha unes dues-centes, diferenciades pel grau de moviment que permeten.

En aquestes articulacions hi ha una cambra que conté un líquid, el líquid sinovial, que serveix per esmorteir el fregament entre els dos ossos i facilitar-ne la mobilitat. Uns altres ossos, com els del crani, presenten unions estretes, anomenades sutures, que no en permeten el moviment.

Les articulacions es diferencien segons el seu grau de mobilitat.

Les articulacions mòbils, com l'espatlla fan possible una àmplia gamma de moviments; entre els ossos que s'articulen hi ha una càpsula fibrosa que envolta l'articulació i que s'adhereix fermament a ambdós. La unió dels ossos en aquestes articulacions és reforçada pels

lligaments articulars, que poden ser intra o

extraarticulars.

Les semimòbils permeten un moviment limitat; els ossos que les formen són units

per cartílag fibrós; en són exemples les articulacions invertebrals.

Les articulacions fixes no permeten cap tipus de moviment, com les dels ossos que formen la caixa del crani, i la unió és reforçada per la forma dentada de la superfície dels ossos que s'articulen.

Quadre de relacions entre ossos i músculs.

Tot seguit hi ha una taula amb les diferents regions corporals, en les que de cada regió es destaquen dos músculs, quina articulació mobilitza cada múscul, quin és el seu os d'origen i el d' inserció, i quin múscul és el seu antagonista.

Conclusions del treball

• Què és el moviment?

L'aigua que davalla per un riu, un ciclista pedalejant per una carretera, un ocell en ple vol, el mar quan oneja…, tots aquests elements tenen una cosa en comú: es mouen. El moviment és el canvi de posició que experimenta un cos en el transcurs del temps.

• Com es produeix el moviment humà?

Encara que cada sistema faci una funció diferent, cap no és independent dels altres. Treballen tots junts, com un equip, perquè el teu cos funcioni amb regularitat i eficiència. Concretament, els sistemes corporals implicats en el funcionament de l'aparell locomotor són els següents:

— Sistema nerviós: el múscul necessitarà una ordre una ordre del sistema nerviós per posar-se en moviment.

— Aparell respiratori: el múscul necessita oxigen per transformar el combustible en energia i poder contraure's.

— Aparell circulatori: la sang és l'element i el vehicle que transporta tot el necessari per als nostres músculs.

— Aparell digestiu: el combustible que utilitza el múscul és la glucosa que, una vegada transformat a partir de l'aliment per l'aparell digestiu, passen a la sang.

• L'aparell locomotor.

L'aparell locomotor, el podem resumir en un mapa conceptual com aquest:

Bibliografia

• CASTELLS, MANEL; ESTARELLAS, CARME; SANTAMARIA, HELENA; TRULLEN; MONTSERRAT. “Educació Física 3” Edicions Castellnou, Barcelona 1995.

• ACTIVA MULTIMEDIA. Volum III. Editorial Plaza & Janés. Barcelona 1996.

• NOVA ENCICLOPÈDIA TEMÀTICA PLANETA. Volum I. Editorial Planeta. Barcelona 1996.

• VALERO, CARLOS i VALERO, AMÁLIA. “El cos humà 2”. Ed. Bruño. Madrid 1991.

• DICCIONARI VISUAL. Editorial Oxford. Madrid 1996.

Pàg. 1