I.E.S. Arenys de Munt

El món romà

LA MONARQUIA I LA REPÚBLICA A ROMA

Roma va passar a ocupar en la història el lloc que deixava Grècia. I encara que no va arribar a superar-la mai en l'aspecte cultural i artístic, va saber assolir, en canvi, una unitat política que el món hel·lènic mai va poder realitzar, formant un gran imperi. Governada, en principi, per una monarquia, el despotisme d'un rei va originar la rebel·lió de l'aristocràcia, la qual instaurà una nova forma de govern: la República.

La civilització etrusca va ser absorbida per Roma, que d'aquesta manera va començar a annexionar-se els pobles italians. Més tard va arribar l'enfrontament amb el poder púnic. Les guerres van durar un segle, però, quan es van acabar, Roma va esdevenir mestressa de la Mediterrània occidental. Començava la cursa per formar l'imperi. No obstant això, abans va veure un llarg període de lluites civils. Tot el seu sistema polític va patir una profunda crisi, de la qual sortiren figures com ara els Gracs, Pompeu el Gran o Juli Cèsar, que influïren en el curs de la història.

Els orígens de Roma

L'origen de Roma és confús; la seva història s'inicia amb una llegenda, segons la qual hauria estat fundada per Ròmul i Rem, descendents de l'heroi troià Enees. Els historiadors romans daten la seva fundació l'any 735 a.C.

Situada en el Laci, a la ribera del riu Tíber, en un camí natural que comunicava la mar Tierrena amb l'Adriàtica, Roma va néixer al s. X a.C. com un poblat de pastors en el turó del Palatí, i s'establí en set turons cap al s. VII a.C.

Els etruscs (segle VII a.C.) la van convertir en una autèntica ciutat, dessecant les zones pantanoses, construint la Cloaca maxima i envoltant-la d'una muralla. La ciutat va ser dividida en tres tribus, constituïdes cadascuna per deu curiae (agrupacions de famílies). Les cúries eren controlades per les gentes, les grans famílies posseïdores de terres (patricii).

Roma en l'època monàrquica

La primera forma de govern va ser la monarquia, vitalícia però no hereditària. Es van succeir set reis, els tres últims dels quals eren invasors etruscs (Tarquini el Vell, Servi Tul·li i Tarquini el Superb). El rei era el màxim poder militar i religiós. La comitia curiata donava al rei el poder suprem (imperium). Per sobre de la comitia curiata hi havia el senat, consell format per patricis. En l'època monàrquica, la societat romana es dividia en patricis i plebeus. Els primers es consideraven descendents dels primers pobladors de Roma, i tenien tot el poder polític a les seves mans. Els plebeus, l'origen dels quals no és clar, eren els pagesos, els artesans i els comerciants, als quals es negava qualsevol dret d'accedir a les magistratures, i que de vegades es veien reduïts a l'esclavitud per deutes.

El segon rei etrusc, Servi Tul·li (segle VI a.C.), va ser l'autor d'una reforma important, que va tenir com a finalitat organitzar la ciutat i crear un exèrcit on participessin també els plebeus. Va dividir la societat en sis classes, segons les seves riqueses. Les cinc primeres aportaven un nombre determinat d'homes a l'exèrcit (centuria). Va sorgir així una nova assemblea (comitia centuriata). Després del regnat de Tarquini el Vell i de Servi Tul·li, va pujar al tron, a la darreria del segle VI a.C., Tarquini el Superb. Aquest monarca va regnar molt despòticament i això va provocar la rebel·lió d'un grup de patricis que el van derrocar i instauraren una nova forma de govern per a Roma: la República (509 a.C.).

L'organització de l'estat en la República

Després de l'expulsió de l'úlitm rei, el poder que aquest exhibia va passar a mans de dos magistrats: els cònsols. Durant un any tenien la magistratura suprema, per bé que estaven sotmesos a les decisions del senat. Els cònsols posseïen l'imperium o facultat de manar les tropes, de jutjar, etc. Cada un d'ells tenia el dret de vetar-ne qualsevol altre, i, per tant, havien de governar per consens. Tenien la facultat de censar la població, de convocar el senat i de celebrar comicis.

Al començament, els cònsols havien de ser patricis, però a partir del 366 a.C., mitjançant la llei licínia, es va reconèixer el dret que un dels dos cònsols fos plebeu. Eren elegits per la comitia centuriata, i en casos d'extrem perill els cònsols podien nomenar un dictator al cap de l'estat, ajudat pel magister equitum, que dirigia l'exèrcit. La durada del càrrec de dictador era de sis mesos, i disposava del poder absolut.

A més dels cònsols, el govern de la República estava format per altres magistrats:

• Pretors. En un principi la seva missió era organitzar els judicis, però amb les conquestes de Roma van passar a ser governadors de les províncies.

• Censors. Creats per a descarregar els cònsols de la tasca de confeccionar el cens, van ser els encarregats de mantenir la moral i els bons costums. Tenien potestat per a elegir i expulsar senadors.

• Qüestors. Era la magistratura més antiga, procedent de l'època de la monarquia. La seva tasca estava relacionada amb les finances: cobrament de tributs, facultat d'encunyar monedes i pagament del salari de la tropa.

• Edils. Eren els encarregats de les obres públiques i d'avituallar la ciutat. També eren els responsables de l'ordre públic.

L'òrgan essencial de la política romana era el senat. Format per tres-cents senadors, representants de les principals famílies, eren escollits pels censors entre els antics magistrats:

• Comitia curiata. Tenia l'origen en l'època monàrquica i conservava un valor ritual.

• Comitia centuriata. Era la més important. Estava distribuïda per centúries, i cada grup havia d'aportar el mateix en tres aspectes: militar, polític i fiscal. Votaven per orde jeràrquic, per la qual cosa les centúries assolien la majoria absoluta.

• Comitia tributa. Aplegava tots els ciutadans distribuïts en tribus. La seva competència era electroral (elecció dels magistrats de la plebs -tribuns i edils- i dels magistrats menors), legislativa (votació de lleis i plebiscits) i jurídica, i intervenia en tota acusació de delicte públic la pena del qual fos una multa.

Malgrat totes les magistratures, el govern de la República estava en mans de l'aristocràcia. Les lluites entre patricis i plebeus van ser contínues.

El 494 a.C., els plebeus, en un intent desesperat que els fos reconegut algun dret, van decidir escindir-se i establir-se al turó d'Aventí, un dels set turons que formaven Roma, tot creant un estat independent. Van establir una assemblea (concilium plebis) i uns representants (tribuns) amb inviolabilitat personal i que actuaven com a magistrats, amb dret a vetar qualsevol decisió que perjudiqués els plebeus.

El 450 a.C. van ser redactades les lleis de les Dotze Taules, que van servir de base al Dret romà i la finalitat de les quals era establir la igualtat de drets per a tots els ciutadans. Més tard, a partir de la llei licínia (367 a.C.), que s'anomenava així perquè va ser redactada pel tribú de la plebs Licini Estoló, els plebeus van poder exercir les magistratures i els seus descendents van ser considerats nobiles, formant-se així una nova classe social: la noblesa patricio-plebea.

L'expansió de Roma

Amb la instauració de la República, comença per a Roma un procés que la portarà a annexionar-se tot el territori d'Itàlia. Durant els segles V i IV a.C. va mantenir lluites contra tots els pobles veïns, dels quals va dominar els etruscs i els sabins.

Malgrat la invasió dels gals i la destrucció de Roma (390 a.C.), la ciutat es va refer ràpidament i va començar la seva expansió cap el sud-est d'Itàlia. Va entrar en els territoris samnites de Campània, amb els quals es va enfrontar en tres guerres fins a vèncer-los definitivament el 295 a.C.

Les ciutats sotmeses van passar a ser territori romà, i els seus homes, sine sufragio, és a dir, sense dret a vot. Un terç del territori passava a formar part de l'ager publicus, territori pertanyent al senat i al poble. En realitat, aquest “ager publicus” va servir per a fundar colònies romanes i per a enriquir la classe senatorial, la qual va constituir grans latifundis treballats per esclaus. Al començament del segle III a.C., els romans van arribar a les ciutats del sud d'Itàlia (Magna Grècia), les quals van demanar l'ajut de Pirros, rei d'Epir, que, tot i haver vençut de bon començament els romans, es va veure obligat a tornar al seu país. Però Roma comptava amb un poderós enemic que constituïa un fre per als seus anhels imperialistes: Cartago. L'enfrontament no va trigar gaire a arribar i, així, entre els anys 264 i 146 a.C. se succeïren una sèrie de lluites, conegudes amb el nom de guerres Púniques, que van comportar, entre d'altres coses, l'eliminació definitiva de l'Imperi cartaginès, la incorporació de la península Ibèrica com a província romana i el domini absolut, per part de Roma, de la Mediterrània occidental.

A poc a poc, tots els pobles de la península Itàlica havien començat a integrar-se en una nova cultura, tot adoptant la llengua, la religió i els costums de la civilització romana. Començava així el procés de romanització, que afectaria tots els pobles conquerits.

La crisi de la República

L'economia de Roma es va transformar després de les primeres conquestes. Les terres s'anaven concentrant en mans de grans propietaris. Això va generar una crisi que es veié agreujada quan el tribú de la plebs Tiberi Grac va proposar una reforma agrària amb la qual es pretenia refer l'agricultura, ajudar els pagesos i crear noves colònies. Assassinat Tiberi (estiu del 133 a.C.), el seu germà, el triumvir Gai Grac, va voler continuar les reformes, però també va ser derrotat i obligat a suïcidar-se (121a.C.). El senat va abolir gairebé totes les lleis reformadores i l'ager publicus va passar a ser propietat dels latifundistes. Les noves guerres a les quals Roma es va haver d'enfrontar augmentaren les crisis. En primer lloc va caldre sufocar la rebel·lió de Jugurta, príncep de Numídia (110 a.C.); això va ocasionar que Màrius, cònsol d'origen plebeu i comandant en cap de l'exèrcit, reclutés com a un dels soldats ciutadans sense fortuna que van veure en la guerra la possiblilitat de fer carrera. D'aquesta manera es va formar un exèrcit d'arrel popular, que no era l'exèrcit de la República, sinó que estava sota el servei d'un general del qual s'havien d'esperar beneficis.

Vençut Jugurta (104 a.C.), gràcies a l'habilitat de Sila, la rivalitat entre aquest i Màrius anava creixent, i es va posar de manifest en la guerra contra Mitridates, rei del Pont.

Sila, de família noble, era el cap de l'oligarquia i va ser nomenat cònsol l'any 88 a.C. Li va ser encomanat de conduir l'exèrcit contra Mitridates, però Màrius el va reemplaçar il·legalment; això va provocar la tornada de Sila a Roma i l'expulsió de Màrius. Convertit en dictador l'any 82 a.C., Sila va reorganitzar l'estat fins al punt d'arribar a implantar una monarquia dins el sistema republicà.

Mort Sila (79 a.C.), els problemes es van succeir a Roma: rebel·lió dels esclaus acabdillats per Espàrtac (71 a.C.) i que van poder ser vençuts pe Cras; a Hispània, rebel·lió de Sertori, que va ser sotmès per Pompeu. Aquest, juntament amb Cras i amb Juli Cèsar, membre d'una família aristocràtica, van formar el primer triumvirat (60 a.C.) i es van fer amb el control absolut de l'estat, tot repartint-se el govern: Cras l'Orient, Cèsar les Gàl·lies i Pompeu, Hispània i Itàlia.

Quan Cras va morir a Àsia, la rivalitat entre Cèsar i Pompeu va anar augmentant. Pompeu fou elegit cònsol únic, però Cèsar, que es trobava a les Gàl·lies, va cuitar a defensar els sus drets i, tot creuant el Rubicó, es va dirigir cap a Roma.

La lluita es va decantar a favor de Cèsar, que va vèncer definitivament a Farsàlia (48 a.C.). Pompeu va fugir a Egipte, on va ser assassinat. D'aquesta manera, Cèsar quedava amo absolut de govern de la República romana.

Un cop proclamat cònsol i dictador vitalici (44 a.C.), Cèsar introduí grans reformes, i va reduir el poder del senat al d'una assemblea consultiva. També va reformar el calendari, va emprendre grans obres públiques i va fundar noves colònies a Cartago i a Corint.

El seu govern fou una dictadura que afavorí les classes plebees. L'aristocràcia l'odiava, ja que veia en Cèsar el perill d'una nova monarquia. Després que el cònsol Marc Antoni li oferís la corona de rei, va tramar una conjuració republicana dirigida per Casius i Brutus d'assassinar-lo, cosa que es va acomplir durant la celebració al Senat dels idus de març de l'any 44 a.C. A més de la seva activitat militar i política, Juli Cèsar va escriure uns Comentaris a la guerra de les Gàl·lies (52-50 a.C.) i a la guerra civil (44 a.C.).

Amb la desaparició de Cèsar acabava la idea de república per donar pas a una nova forma de monarquia. L'encarregat de dur a terme el pas cap a l'Imperi va ser el seu nebot, Octavi.

L'IMPERI ROMÀ

Amb la mort de Juli Cèsar, l'evolució de Roma cap a la monarquia era irreversible. Octavi va concentrar en les seves mans tot el poder i va consolidar un règim monàrquic que duraria segles. La seva època va ser coneguda com “el segle d'August”. Les fronteres es van eixamplar, i la Mediterrània va passar a ser el “Mare Nostrum”, el mar romà.

Després d'August, la monarquia es va convertir en hereditària, i la seva obra va ser continuada per membres de la família Juli-Clàudia. Després de la desaparició de Neró, es va produir un canvi. Una altra dinastia, la dels Flavis, va seguir al capdavant de l'Imperi, però no pertanyia ja a l'aristocràcia. Més tard (segle II d.C.) van ser els Antonins, originaris de les províncies, els quals, a través del mètode d'adopció, van vestir la pòrpra imperial. Així s'arribaria al segle III d.C., en què l'Imperi va entrar en un període de profunda crisi de la qual ja no es recuperaria.

El segon triumvirat

Mort Juli Cèsar (44 a.C.), els conjurats confiaven que la República renaixeria amb més força. La realitat era que la República estava acabada, i el poder monàrquic es va instaurar definitivament a Roma.

El cònsol Marc Antoni va fer dels funerals de Cèsar una autèntica manifestació de dol, en la qual el poble va demostrar la seva indignació contra Marc Brut i Cassi.

Les dues forces de Roma es trobaven en mans de Marc Antoni i de Lèpid, cap de la cavalleria. Octavi, nebot de Cèsar, n'havia estat nomenat successor, cosa que representava fer del règim cesarià una monarquia hereditària. Un cop vençuda l'oposició del senat, es va fer proclamar cònsol, va pactar amb Marc Antoni i amb Lèpid i, junts, formaren el segon Triumvirat. Aquest cop era una magistratura oficial, amb cinc anys de durada.

Era la fi definitiva de la República. El repartiment de l'Imperi es va fer de la manera següent: Antoni es quedava amb les Gàl·lies i Orient; Octavi, amb Itàlia i Hispània; i, finalment, Lèpid, amb Àfrica. Després d'algunes lluites, l'any 40 a.C. es va signar la pau de Brindisi, en la qual es va acordar que Octavi i Marc Antoni es repartirien l'Imperi; el primer es quedà amb Occident i el segon amb Orient, deixant a Lèpid Àfrica i el càrrec de pontífex màxim.

La rivalitat entre Octavi i Marc Antoni era cada cop més evident. Aquest darrer s'havia establert a Egipte, on vivia amb la reina Cleòpatra. Octavi va voler consolidar definitivament la seva primacia i el 32 a.C., va aconseguir el suport de totes les ciutats d'Itàlia per lluitar contra Marc Antoni i Cleòpatra.

En la batalla d'Actium (31 a.C.), Marc Antoni va ser vençut i es va suïcidar poc després, a l'igual que Cleòpatra. Octavi quedava definitiva-ment com a senyor de l'Imperi.

El mandat d'August

Octavi es va convertir en el representant polític i religiós de tot el poble romà. El 27 a.C., el senat li va concedir el títol d'”August”, cosa que li conferia una condició sagrada. Era l'imperator per excel·lència. Durant el seu mandat es van construir grans obres públiques, tant a Roma com a les províncies. Va respectar el senat, tot donant-li caràcter consultiu i judicial. L'exèrcit va passar a ser integrat per professionals que guanyaven un sou i que, al final dels seus anys de servei, eren recompensats amb terres. D'aquesta manera s'assegurava un exèrcit fidel a l'emperador per a mantenir la pau interior i exterior. En política interior, Octavi August va organitzar un sistema fiscal que, mitjançant el cobrament d'impostos sobre herències, manumissions i vendes, va permetre mantenir l'exèrcit i revitalitzar les finances de l'estat.

Va protegir, així mateix, la vida familiar, tot limitant els divorcis, castigant l'adulteri i imposant sancions als qui restaven solters. En política exterior, va dividir les províncies de l'estat en dues classes: les imperials i les senatorials. Aquestes últimes eren governades per procònsols i les imperials, per legats nomenats per August.

La seva primera preocupació va ser acabar la conquesta de les diverses terres que havien quedat abandonades a causa de les guerres civils. Va iniciar la pacificació de Cantàbria a Hispània (29-25 a.C.), i també la de la Itàlia alpina i la Rètica, Nòric i Pannònia al centre d'Europa, i així va portar les fronteres fins al Rin i el Danubi.

Durant 45 anys va haver-hi a tot l'Imperi un període de pau i prosperitat que va passar a la història amb el nom de “pax augusta”. Va ser el moment culminant de la cultura romana.

La dinastia Juli-Clàudia

Mort August (14 d.C.), el va succeir el seu fillastre Tiberi, causa de la minoria d'edat de Germànic, el successor natural d'August. Tiberi va ser el primer membre de la dinastia Juli-Clàudia, la qual, malgrat la incompetència d'algun dels seus membres, conegué el temps de màxima esplendor de l'Imperi.

El regnat de Tiberi no va ser popular com el d'August, malgrat la seva habilitat per a continuar la política d'aquest. Se'l va acusar d'aprofitar la lex maiestatis, llei que castigava els delictes de traïció, a favor propi, impedint d'aquesta manera el dret a la llibertat d'expressió. Després de la frustrada conspiració de Sejà, el seu home de confiança -que va intentar fer-se amb el poder-, Tiberi es va retirar a Capri, on va romandre fins a la seva mort (37).

La successió va recaure en Calígula, fill de Germànic, a causa de la mort prematura d'aquest. El seu regnat fou breu (37-41), però es va caracteritzar per una extrema crueltat, fruit de la seva demència. Calígula va ser assassinat per la guàrdia pretoniana, la qual va escollir com a emperador Claudi, germà de Germànic i oncle de Calígula, que sempre havia estat considerat membre inferior de la família Clàudia a causa de les seves deficiències físiques.

Claudi va ser un bon governant, al qual es deu, entre d'altres coses, l'ampliació del port d'Ostia, la concessió del dret de ciutadania a molts dels habitants de les províncies i a formar part del senat als notables de les Gàl·lies.

En política exterior, el seu èxit més gran va ser la conquesta de Britània, l'annexió de Mauritània i la fundació de nombroses colònies.

Va morir enverinat el 53 per la seva tercera esposa, Agripina, que desitjava la successió per al seu fill, Neró. Aquest seria l'últim membre de la dinastia Juli-Clàudia. El seu govern va conèixer una anys pròspers, en el decurs dels quals va ser aconsellat pel seu mestre, el filòsof Sèneca; però més tard, sota la influència del prefecte del pretori, Tigel·lí, canvià radicalment. Es van succeir els assassinats, inclòs el de la seva mare, i la confiscació de béns.

L'incendi de Roma, del qual es va culpar els cristians, agreujà la situació financera. D'altra banda, les relacions amb el senat eren cada cop més difícils. Tot plegat va portar Neró al suïcidi, i, amb aquest, a l'extinció d'una dinastia que s'havia iniciat amb August.

Els Flavis i els Antonins

Després del suïcidi de Neró, va continuar un període de profunda crisi que va posar en perill el règim monàrquic. En l'espai d'un any, tres emperadors (Galva, Otó i Vitel·li) es van succeir en el poder i van morir de forma violenta. Finalment, després de l'aixecament de l'exèrcit oriental, fou escollit emperaidor Flavi Vespasià (69-79), comandant de les tropes a Judea. Vespasià va regnar juntament amb el seu fill Tit, que va ser un emperador popular (79-81). Aquests dos foren els primers emperadors que no pertanyien a l'aristocràcia romana, cosa que va permetre l'accés al poder de la burgeia i va reduir el poder de la noblesa senatorial. Durant aquest temps, fou sufocada la rebel·lió de Judea i destruïda Jerusalem amb el seu temple.

Dos desastres van devastar Roma: l'erupció del Vesubi (79), que va sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà, i el nou incendi de la ciutat (80). Després de la prematura mort de Tit, el va succeir el seu germà, Domicià (81-96). Secundat per l'exèrcit, va tenir enfrontaments amb el senat, que intentava conservar els seus privilegis.

El regnat de Domicià va ser contradictori. Si, d'una banda, va ser un bon administrador, preocupat per mantenir la justícia (es va autoanomenar “censor perpetu”), d'altra banda, va instaurar un règim de terror en el qual es van succeir les execucions, creant així un clima d'inseguretat. Va morir vícitma d'una conjuració encapçalada per la seva pròpia esposa, Domicia Longina. Amb ell acabava la dinastia Flàvia.

L'elecció de Nerva (96-98) inaugurava una nova època, coneguda com la dels Antonins, i també com la dels “emperadors adoptius”, ja que van pujar al tron gràcies al principi d'adopció del millor. Es van succeir una sèrie d'emperadors, excel·lents governants, que van aconseguir un nou període de “pax romana”

Trajà (98-117) i Adrià (117-138) van ser els primers emperadors d'origen provincial. Durant el seu regnat es va assolir la màxima extensió territorial de l'Imperi. Es va aconseguir l'annexió de la Dàcia (l'actual Romania) i de nou territoris asiàtics. També es van fortificar les fronteres.

Antoní Pius (138-161) i Marc Aureli (161-180) van ser-ne els successors, amb regnats pròspers, testimoniats per la gran quantitat de monuments repartits arreu de l'Imperi. Malgrat tot, durant el temps de Marc Aureli van ser admesos, per primer cop, bàrbars com a soldats i colons. Marc Aureli no va seguir el sistema d'adopció, sinó que va nomenar successor el seu propi fill, Còmmode (180-192). Aquesst va ser un pèssim governant, que originà una greu crisi econòmica i financera. Amb el seu assassinat s'acabà la dinastia Antonina.

La política romana amb les províncies

Després de la transformació de les primeres províncies, els seus habitants van passar a ser súbdits privats de drets, obligats a pagar als qüestors una taxa igual a la desena part dels propis ingressos i sotmesos a l'autoritat il·limitada dels pretors romans. Les victòries permetien als romans de tornar a Itàlia amb un botí en diners i esclaus, que invertien en la compra de terres i en l'edificació de vil·les.

Les províncies eren saquejades i després se'ls exigia un pagament d'impostos. D'aquesta manera, les riqueses dels regnes de la Mediterrània oriental van ser portades a Roma.

Amb la creació de noves províncies, va créixer el nombre de càrrecs de pretors. Això va originar, cada any, una lluita continuada entre l'aristocràcia per ascendir a les noves magistratures. Ser pretor d'una província significava posseir un poder il·limitat per enriquir-se.

La dinastia dels Antonins, l'origen de la qual era provincial, va afavorir més les províncies, tractant d'escollir bons governadors, l'actuació dels quals era supervisada per les assemblees provincials.

Les províncies, durant l'Alt Imperi, van tenir una llarga època de prosperitat, cosa que va donar lloc a una civilització urbana en detriment de la vida rural. Totes les ciutats, ja fossin antigues (municipis) o de nova formació (colònies), comptaven amb una administració, una estructura urbana i uns monuments públics (circ, teatre, arc, aqüeducte, etcètera).

Les ciutats de l'Imperi tenien al capdavant un magistrat, escollit pels ciutadans, el qual durant un any s'encarregava d'administrar els assumptes de la ciutat i que passava a formar part del senat de la mateixa.

El dret de ciutadania romana només el posseïen, inicialment, els habitants de les ciutats. En el segle II a.C. es va concedir també a les colònies de nova fundació, però, malgrat les concessions fetes per Claudi als notables de les Gàl·lies, el dret a ser ciutadà romà, amb totes les prerrogatives que comportava, no va arribar fins el 212 d.C., any en què l'emperador Caracal·la el va concedir a tots els habitants de l'Imperi

L'esclavitud a Roma

Roma, a l'igual que la resta del món antic, va utilitzar l'esclavitud com una institució natural, adoptada de forma massiva i amb gran crueltat.

En la llei de les Dotze Taules es reconeix ja el dret de reduir un deutor a la condició d'esclau. Al començament, el nombre d'esclaus era escàs. Van ser les guerres de conquesta i expansió de l'Imperi les que els van portar en gran nombre a Roma, i com a conseqüència, sorgiren mercats esclavistes que proveïen els latifundis d'Itàlia.

A més a més dels presoners de guerra, s'han de comptar els captius per actes de pirateria, els fills dels mateixos esclaus, i els que arribaven a l'esclavitud per deutes.

L'arribada d'aquesta massa de població esclava va modificar l'economia i ocasionà, en part, els freqüents disturbis de l'últim segle de la República. L'esclavitud no es donava en el mateix grau a tot l'Imperi. Eren els territoris que presentaven més resistència a la conquesta, com ara la península Ibèrica, els que proporcionaven un nombre més elevat d'esclaus, els quals eren tractats amb gran duresa i morien a milers a les mines i a les pedreres. Va ser així com van sorgir les revoltes d'esclaus, producte de la desesperació i sense contingut ideològic. La més important va ser la d'Espàrtac (73-71 a.C.), que va constituir per a Roma un perill tan gran com el que al seu dia havia representat Anníbal.

LA ROMANITZACIÓ DE LA PENÍNSULA

IBÈRICA I LES GÀL·LIES

L'arribada dels romans a Hispània l'any 206 a.C. tenia com a objectiu principal tallar l'avenç d'Anníbal cap a la península Itàlica pels Alps; però, a la llarga, substituïren els cartaginesos en el domini i explotació de la península. Els romans foren cridats a les Gàl·lies pels massaliotes el 134 a.C.

Malgrat la resistència dels pobles indígenes, com els lusitans i els celtibers a la península Ibèrica o els celtes a les Gàl·lies, aquests territoris quedaren definitivament conquerits: Lusitània el 72 a.C. i Hispània a l'època d'August (29-19 a.C.).

La divisió territorial de la Península s'anà modificant al llarg del temps de domini romà, mentre s'anava intensificant també l'acció romanitzadora que, en la majoria dels casos, arribà a representar gairebé l'anhihilació, de manera pacífica o violenta, de les formes de cultura autòctones, tal com s'esdevingué amb les llengües i amb la religió.

La conquesta militar de la península Ibèrica

L'arribada dels romans a la península Ibèrica havia de servir per a tallar l'avenç de l'exèrcit cartaginès d'Anníbal cap a Roma. Però les riqueses en minerals, ramats i terres van fer repensar-se els romans, que decidiren foragitar els cartaginesos de tota la península i ocupar el seu lloc en l'explotació del territori. Així, l'any 206 a.C. els cartaginesos foren explusats de Cadis. Aquell mateix any, Publi Corneli Escipió fundà la ciutat d'Itàlica (al costat de l'actual Sevilla). Era l'inici de l'ocupació. La faixa costanera de la Mediterrània i la zona de l'actual Andalusia foren les primeres a patir la dominació política i cultural de Roma. A la resta del territori, els romans van trobar més resistència, sobretot per part dels celtibers i dels lusitans. Els primers només claudicaren en perdre el seu darrer domini: Numància. Els lusitans, comandats per Viriat, resistiren practicant la tàctica de la guerra de guerrilles. La mort de Viriat (139 a.C.) permeté als romans d'iniciar al segle I a.C. un període de consolidació del seu domini. Només quedaren per sotmetre els pobles càntabres, asturs i galaics, que foren del tot controlats el 29 i el 19 a.C., sota el govern de l'emperador August.

Govern i administració d'Hispània

Poc després de l'inici de la conquesta romana començà la divisió territorial d'Hispània. Així, els pretors s'encarregaren el govern de les dues províncies: la regió costanera mediterrània (Hispània Citerior) i el territori que comprèn l'actual Andalusia (Hispània Ulterior). Aquesta darrera es dividí més tard en dues províncies més: Lusitània, amb centre a Emèrita (Mèrida), i una altra de més romanitzades, la Bètica, amb capital a Còrduba (Còrdova). La Hispània Citerior passà a anomenar-se Tarraconensis i constituiria una nova província: la Gallaecia (Galícia i Astúries). La darrera i més important reforma territorial fou la que s'efectuà en temps de Dioclecià, que dividí l'Imperi en províncies agrupades en diòcesis, al seu torn aplegades en prefectures, una de les quals fou la de les Gàl·lies, on s'aplegà la diòcesí de la península Ibèrica, amb capital a Híspalis (Sevilla), i que tenia sis províncies: Lusitània, Bètica, Tarraconensis, Gallaecia, Cartaginensis i Mauritània Tingitana. Les ciutats també quedaren agrupades en diferents categories, que depenien del grau d'economia de cadascuna.

D'altra banda, les colònies complien els objectius bàsicament comercials i, sobretot, militars i de control. S'hi establiren militars, comerciants i altres ciutadans que rebien de l'emperador lots de terra com a pagament pels diferents serveis.

Vista general de les ruïnes d'Empúries. Els romans van desembarcar a la colònia grega d'Emporion el 218 a.C. A la ciutat, voltada d'una muralla rectangular amb dues portes d'accés, s'hi ha excavat dues vil·les amb una planta molt complexa i mosaics molt antics.

El domini romà a les Gàl·lies

De la població que habitava les Gàl·lies en temps de Juli Cèsar, cal destacar la presència de grups celtes a la zona de l'actual Aquitània, i la influència que exercia la colònia grega de Massàlia (Marsella), que dominava tota la vall del Roine i la costa de Niça. El sector de la Mediterrània occidental es caracteritza també per les seves relacions comercials entre els ports gals i hispànics.

L'organització social de la majoria dels pobladors celtes es basava en el domini dels prínceps locals, amb el suport de clienteles pròpies i amb el prestigi i la influència que exercia l'element sacerdotal, encapçalat, en la cultura cèltica, pels druides.

La zona de Massàlia visqué lluites contra els indígenes de l'interior al segle II a.C. Per aquest fet, i també perquè eren aliats dels romans, els massaliotes demanaren ajuda a Roma el 134 a.C.; fou així com els romans aprofitaren per instal·lar una guarnició a Tolosa i sotmetre els pobles celtes d'aquell territori, els averns i els alòbrogues. Així s'iniciava el domini i romanitzaió al sud-est de la Gàl·lia, que comportà la construcció de la Via Domícia, la qual discorria entre el Roine i els Pirineus i que unia per terra Itàlia i Hispània. Al voltant d'aquesta via s'organitzà la Gàl·lia Narbonensis, “província” per excel·lència de l'Imperi romà tal com havia quedat reflectit en el nom que ens ha quedat fins avui: Provença. La seva capital fou Narbona, fundada el 118 a.C. i que esdevingué la primera colònia romana fora de la península Itàlica.

L'any 113 a.C. es produí l'aparició dels germànics per la frontera oriental de les Gàl·lies. En aquell moment, el territori gal ja era freqüentat pels mercaders itàlics, però estava dividit internament en diferents clans i famílies celtes.

La vida econòmica de les Gàl·lies estava dominada per l'artesanat, les indústries de la ceràmica i la viticultura. La classe mitjana d'artesans, productors i comerciants devia haver fet pressió molt aviat sobre la classe noble dirigent que, en l'assemblea de Reims de l'any 70 a.C., va optar per posar-se definitivament en mans dels romans i enfortir la seva frontera oriental contra els germànics. Aquest fet fou aprofitat per Cèsar per a iniciar el domini romà a la Gàl·lia Cisalpina. Així, expulsà el germànic Ariovist, cap dels sueus, més enllà del Rin (53 a.C.), féu recular els helvètics, derrotà els belgues i practicà ràpides incursions a Bretanya.

Els gals van comprendre massa tard que estaven sota el domini romà i, units per un dels seus cabdills tribals, Vercingetòrix, que feia servir la tàctica de cremar les terres per deixar sense recursos als romans, van aconseguir derrotar-los en la batalla de Gergòvia (52 a.C.), però finalment foren vençuts per Cèsar a Alèsia aquell mateix any.

La resistència gal·la posterior fou cruelment reprimida pels exèrcits romans. A partir d'aleshores, les Gàl·lies foren ràpidament romanitzades.

La romanització cultural

El procés de romanització de la península Ibèrica i de les Gàl·lies s'accelerà a través de les colònies creades en temps de Cèsar i d'August. Aquests nuclis foren bàsics per al control i el govern de la població indígena i serviren també com a focus d'aculturació romana. En aquest procés de romanització es van introduir en els territoris conquerits elements com ara la llengua, el dret, la religió i l'art romans.

El llatí va ser cada cop més emprat, tant per l'obligatorietat del seu ús en els documents oficials com perquè era la llengua més utilitzada en els intercanvis comercials. Però no fou el llatí culte o literari, sinó el vulgar, parlat pels soldats i els mercaders, el que substituí les llengües indígenes en els territoris conquerits i que, tot evolucionant, donà lloc a les llengües romàniques de la Mediterrània occidental: el galaico-portuguès, l'occità, el català, el provençal, el castellà, l'italià i el francès.

Les creences i els cultes autòctons es van mantenir, més o menys permesos, entre els hispans i els gals. El culte a l'emperador va ser el nou fenòmen més difós entre els indígenes.

El conjunt de normes jurídiques que conformaren el dret romà tampoc no va trigar a estendre's pertot arreu i ha estat la base de tots els codis de lleis occidentals. Pel que fa a l'art romà, l'arquitectura és la que ens ha deixat més exemples a les ciutats romanes d'Hispània i de les Gàl·lies. Destaquen les obres públiques, com els amfiteatres (Mèrida, Tarragona, Arles), els aqüeductes (Segòvia, Tarragona), els ponts (Alcàntara, Vers), i també les obres de caire commemoratiu com són ara els arcs (Berà, Orange) o els temples (Mèrida, Nimes).

EL BAIX IMPERI ROMÀ

L'època del Baix Imperi romà (segles III-V) havia estat considerada una època decadent, preàmbul de la “fosca” i “turbulenta” Edat Mitjana. Aquesta concepció pejorativa té l'origen en els prejudicis resultants de jutjar el període en qüestió segons els cànons de l'època clàssica romana. Durant el Baix Imperi es desenvolupà un tipus de cultura diferent, amb la seva originalitat i els seus progressos respecte a l'època anterior. Això no obstant, des del segle III, l'Imperi, afectat per una profunda crisi que s'aniria agreujant, sofrí una sèrie de canvis i transformacions que anaren debilitant-lo fins a causar el seu ensorrament; crisi que per força havia d'acabar reflectint-se damunt la societat i la cultura de l'època

Causes internes de la crisi

El període de lluites que arrenca del temps de la República havia facilitat el procés de concentració de terres en mans de les grans famílies terratinents i la utilització de l'esclavitud a gran escala com a mode de producció organitzat, en detriment de la petita propietat, model que s'estendria a l'Occident conquerit. Les ciutats es van anar poblant de gent sense terres, pacificada mitjançant la distribució de gra públic. El procés conduïa a la progressiva desaparició de les classes mitjanes -base de la percepció d'impostos per l'estat-, provocant així la divisió de la societat en dues classes enfrontades: els honestiores (“rics”: noblesa senatorial i cavallers) i els humiliores (“pobres”: classes populars), que es va convertir, en definitiva, en causa del debilitament de l'estat.

Els grans terratinents podien eludir cada cop més el pagament d'impostos, els quals havien de ser sostinguts per les classes més pobres, agreujant més la situació econòmica d'aquestes. Cada vegada més camperols lliures abandonaven les terres, fet que explica la desertització dels camps que patí l'Imperi -agreujada per les pèrdues demogràfiques del segle III- i els aixecaments rurals coneguts amb el nom de “revoltes bagaudes” (Gàl·lia i Hispània, ss. III-IV). La pèrdua de poder adquisitiu de la societat repercutiria també negativament en el comerç, tot provocant la contracció d'una economia cada cop més deficitària respecte a la part oriental de l'Imperi.

No hem d'oblidar que, al començament del segle II, durant el regnat de l'emperador Trajà (98-117), l'Imperi havia arribat a la seva màxima extensió territorial; a partir d'aquí, totes les guerres serien, no ja de conquesta, sinó defensives, amb la consegüent cessació de l'entrada d'esclaus i de riqueses. D'altra banda, l'augment de l'aparell burocràtic i de l'exèrcit per controlar la situació no féu sinó agreujar-la, per la raó de la càrrega financera que això comportava. La moneda no cessaria ja de devaluar-se i el preus es multiplicarien sense parar.

Al segle III les ciutats començaren a entrar en decadència. Els emperadors s'hagueren d'esforçar cada cop més a coaccionar els encarregats de les administracions municipals perquè complissin les seves obligacions, que cada cop es feien més feixugues. D'altra banda, els terratinents locals anaven abandonant les seves responsabilitats cíviques i s'instal·laven a les villae del camp, mentre les ciutats dequeien per manca de despeses públiques i d'accions privades. Els artesans també començaven a fugir-ne -desobeïnt els decrets imperials- atrets per la seguretat que podien oferir-los els grans terratinents.

Davant la situació d'inseguretat interna -empitjorada des del segle IV per la presència dels pobles germànics-, els aristòcrates organitzaven els seus propis exèrcits privats. Els intents d'usurpació i les tendències separatistes anaren en augment. Fugint dels impostos, els petits camperols van buscar refugi en els grans propietaris, que els establiren com a colons, assimilats progressivament a la condició d'esclaus. Aquests, per la seva banda, aprofitant la difícil situació, començaven a obtenir dels senyors l'assentament en tinences, en detriment de l'esclavitud practicada en massa.

El factor extern

Per la seva extensió, les fronteres de l'Imperi eren difícils de defensar. Al seu voltant hi havia assentats un conjunt de pobles, més primitius, de caire tribal, que els romans anomenaven “bàrbars”, i que sovint realitzaven incursions; entre aquests pobles, els germànics, situats al nord, tindrien un paper decisiu en la desintegració de l'Imperi.

La política tradicional de Roma quant a la salvaguarda de les fronteres havia consistit a rodejar-se d'uns glacis de pobles federats a l'Imperi, que defensessin els interessos romans a canvi de subvencions i de suport político-militar. Aquests contactes havien provocat l'enfonsament dels modes de vida comunals i l'estratificació de la societat germànica. També havien utilitzat captius o refugiats “bàrbars” per a repoblar terres abandonades i, a causa de les dificultats de reclutament intern, els exèrcits imperials s'havien anat proveint cada vegada més d'homes procedents del món germànic. Així, a mitjan segle IV, molts generals, oficials i soldats palatins d'origen germànic, per bé que políticament i culturalment estaven integrats a l'Imperi.

Més perill oferien els intents de penetració d'aquells pobles. Durant el segle III diverses ciutats havien estat ja saquejades; però més nefast va resultar el moviment ja iniciat a la darreria del segle IV, empès per pobles nòmades de les estepes asiàtiques, i que acabaria amb l'esfondrament del limes (frontera) romà.

Els exèrcits germànics eren relativament petits, formats per confederacions de pobles amb tàctiques militars rudimentàries i amb un armament inferior al romà. Els contactes amb el món de les estepes els havien convertit, però, en bons genets: dominaven la cavalleria i havien introduït la sella de muntar, que conferia una major estabilitat al genet. A més a més de l'arc i les fletxes, comptaven també amb una espasa llarga superior al gladius (espasa curta) romà.

El factor sorpresa tindria un paper fonamental en les seves expedicions, afegit a l'efecte psicològic, de foment de terror entre els romans.

Aquestes causes d'enfondrament no serien convincents si no es tinguessin en compte les debilitats internes de l'imperi.

Els intents de reforma

La crisi que començava a desencadenar-se l'any 193 s'anà agreujant tant per l'augment de la inseguretat de les fronteres com per l'agitació interior. El poble i el senat deixaren de participar en l'elecció de l'emperador, que passava a ser monopoli de l'exèrcit, fet que facilitava els desacords, les rebel·lions i les usurpacions, fins al punt que el mètode més usual d'accedir al tron era el derrocament violent de l'emperador anterior.

Per reforçar el seu poder, els emperadors tendiren vers el dominat, tot intentant convertir l'imperi en una monarquia absoluta: l'emperador, dominus, era el senyor, i hom l'associava a una divinitat suprema (com intentaren Heliogàbal, Gal·liè, Aurelià...) pensant en la religió com a factor aglutinador de l'Imperi; el cerimonial cortesà es va anar orientalitzant. Paral·lelament es continuava la política de la dinastia dels Severs, d'apartar l'antiga classe sensorial dels càrrecs de poder i, des de Gal·liè (?-268), els emperadors s'envoltaven d'una guàrdia d'oficials destacats: els protectorii.

Per una altra part, els successius governants intentaven de reanimar les províncies mitjançant la instal·lació de “bàrbars” i tractaven la llei de les monedes.

La consolidació del “dominat”

L'emperador Dioclecià (289-305) portà a terme l'intent més important de reforma general. Elegit per l'exèrcit, conscient de les debilitats dels emperadors, que es veien incapaços de protegir amb eficàcia un imperi tan gran, dirigí els seus esforços a solucionar el problema; instaurà el sistema de la tetrarquia: dos augusts i dos cèsars (elegits pels augusts) compartien el poder, i l'elecció era reforçada amb l'establiment de lligams familiars, mentre que l'antiguitat fixava l'ordre jeràrquic. Cèsars i augusts es repartien el territori segons objectius fiscals i militars, conservant, però, la unitat territorial, inaugurant així una tendència de repartir-se administrativament l'Imperi que seria continuada pels successors de Constantí fins a la divisió definitiva de l'Imperi per Teodosi l'any 395. Dioclecià va consolidar també els signes externs de la ideologia del dominat que subratllaven el caràcter sagrat de l'emperador, derivat del càrrec en si mateix i ja no de la persona.

Per restar poder als governadors, Dioclecià va fer dividir les províncies, les quals van ser reagrupades en diòcesis sota un vicari amb poder sobre els governadors, tot disminuint al mateix temps el poder dels prefectes del pretori.

Per evitar sublevacions, Dioclecià separà els poders civil i militar procurant que la jurisdicció militar no es correspongués amb la província i centralitzant, alhora, el poder sobre l'exèrcit. El sistema fiscal seria també reformat; l'annona passava a ser l'impost principal de l'Imperi.

Els principis contradictoris de la tetrarquia -elecció arbitrària del cèsar, sistema hereditari- provocaren l'esfondrament del sistema després de l'abdicació de Dioclecià.

Un cop derrotats els seus rivals, Constantí (306-337), fill del cèsar Constanci, sintetitzaria les reformes de Dioclecià tenint en compte els seus encerts i defectes i, també, l'evolució religiosa de l'època (importància del cristianisme). Així consolidava la tendència de donar un caràcter diví a l'emperador lligat al càrrec: investit per Déu, el poder de l'emperador seria absolut i personal, i als seu voltant la cort esdevindria el centre del poder de l'estat

Constanci continuà les reformes de Dioclecià: acabà amb el poder dels prefectes del pretori i culminà la separació dels poders civils i militars i la política financera del seu antecessor. El senat deixava de tenir poder; la noblesa, però, podia tornar a ocupar càrrecs públics. Les reformes comportaren a la llarga el creixement de la burocràcia i, per tant, l'augment

La desaparició de l'Imperi romà d'Occident

Des de la mort de Teodosi (395) l'Imperi havia quedat dividit en repartir-lo entre els seus dos fills: Honori n'heretava l'Occident mentre Arcadi es quedava amb la part oriental, la més rica i més poblada. Així començava la progressiva separació d'ambdues parts de l'Imperi. La redacció del Còdex Teodosià (429-438) recopilant les constitucions promulgades pels emperadors enntre l'any 312 i el 437 seria l'últim intent de posar fi a la dualitat legislativa que afectava totes dues parts. Cadascuna seguiria el seu camí: l'Orient, per les seves característiques internes, aconseguiria sobreviure.

A Occident, després de la desaparició de la legimitat dinàstica a la mort d'Honori (423), la situació de l'emperador s'agreujà: el nomenament tornava a passar a mans de l'exèrcit -pràctica que no havia estat mai del tot abandonada, ja que així havia estat nomenat Valentinià (364-375). Desposseïts cada vegada més dels poders militars, els emperadors d'Occident esdevindrien mers homes de palla dels grans magnats, figures decoratives sense cap poder. Des de mitjan segle V els noms s succeïren de foma alarmant: Petroni Màxim, Avit, Majorià, Libi Sever, Antemi, Olibri, Gliceri, Juli Nepos. Finalment, seria nomenat el fill d'una alt dignatari del palau, Ròmul (475), que, per la seva condició d'infant, rebia l'apel·latiu d'Augústul (petit August). Pocs mesos després Odoacre, general de l'exèrcit Italià, era proclamat rei per es seves tropes i, tot derrocant Ròmul, (476), envià les insígnies imperials a l'emperador de l'Orient. L'imperi d'Occident deixava d'existir, i seria substituït per un conjunt de regnes germànics.

LA CULTURA A LA ROMA CLÀSSICA

A diferència de la grega, la de Roma no va ser una cultura coherent i uniforme, sinó més aviat el resultat d'un conjunt de cultures diverses unides per un sistema polític i legislatiu i per una llengua oficial: el llatí, que va ser molt important com a element unificador de l'Imperi.

Els vincles que uneixen la cultura grega i la romana han fet que sovint aparegués com una civilització subsidiària de la grega, però això no és del tot cert. Si bé Roma no va ser creadora de cultura, sí que va saber conservar i adaptar allò que més li va convenir de l'antiga Grècia i descobrir i desenvolupar aspectes que els grecs no havien impulsat.

La religió

En la religió romana antiga tot objecte i tot fenòmen tenia una ànima pròpia. Els déus no eren llunyans i desconeguts, sinó que formaven part de la vida diària de la gent. Amb el temps va començar un procés de generalització que va portar al sorgiment d'una sèrie de déus importants i menys nombrosos: Júpiter, Mart, Juno, Minerva, Diana, etc. Als segles V i IV a.C. la influència de la religió grega va portar a la identificació dels déus grecs amb els romans; aquests van perdre primitivisme i van adquirir aspecte humà, trets individuals i una tradició mitològica. La religió romana tenia una part ritual molt desenvolupada que exigia la presència d'especialistes que coneguessin bé les fórmules que calia aplicar en cada cas. D'aquí ve la importància dels sacerdots, que a Roma constituïen d'un grup molt més nombrós, diferenciat i autoritzat que a Grècia. No eren, però, una casta trencada, sinó que formaven part del funcionariat civil depenent de l'estat, i estaven arupats en col·legis: el dels pontífexs, que era el més important, el dels àugurs i el de les vestals. Tots ells tenien molta influència en la política i en la vida social dels romans.

L'arquitectura i les arts figuratives

En l'art romà hi va influir, en primer lloc, l'art grec, que va arribar a Roma per dues vies: a través de l'extrem meridional de la península i de Sicília (Magna Grècia) i a través dels etruscs; i, en segon lloc, les cultures itàliques primitives.

Les construccions monumentals romanes van sorgir de necessitats pràctiques. Murs, temples, ponts, aqüeductes, teatres i palaus tenien una utilitat per al ciutadà. Els romans empraren noves tècniques constructives: morter, maons, arcs i voltes. Van realitzar importants obres d'enginyeria hidràulica, cases de pisos amb façanes i balcons, palaus on van combinar els edificis amb els jardins, basíliques amb diversses naus unides per voltes de canó, etc.

Pel que fa a l'escultura, els busts de personatges va con constituir un tipus d'art que es va estendre ràpidament arreu de l'Imperi. Era el resultat de la vella tradició de fer màscares mortuòries de cera del rostre d'homes il·lustres. L'obra escultòrica havia de ser una reproducció fidel del model, i no idealitzada com en les escultures gregues.

Destaca també el realisme dels baixos relleus històrics, entre els quals cal esmentar com a més importants l'Ara Pacis o Altar de la Pau -que el senat va fer construir nou anys abans de Crist per commemorar el retorn triomfal de l'emperador August després de la seva estada a la Gàl·lia i a Hispània-, i les columnes trajana i de Marc Aureli.

Si bé no hi ha exemples de pintura romana en quadres, sí que han quedat restes de pintures murals amb una gran varietat de dissenys. Les que es troben en més bon estat són les d'Herculà i les de Pompeia

La tècnica del mosaic, també procedent de Grècia, va arribar al seu màxim desenvolupament amb els romans, que la van treballar de manera extraordinària. Es troben exemples d'aquest mestratge a les termes de Caracal·la (Roma), a Empúries, Mèrida i Sevilla, i, sobretot, al Nord d'Àfrica.

La literatura

Les primeres obres literàries romanes van ser traduccions o imitacions d'obres regues. Plaute (c. 254-184 a.C.), per exemple, adaptava el material estranger a les condicions de vida romanes. Amb Terenci (c. 190-159 a.C.), en canvi, es va mantenir l'ambient de les peces dramàtiques gregues

En prosa destaca Cató el Vell (234-149 a.C.), que va escriure una obra d'història, els Orígens, en set llibres, dels quals només ens ha arribat una mínima part. Però la figura màxima de l'oratòria i de la prosa fou Ciceró (106-43 a.C.), imitat recitador, la influència del qual arribà fins el Renaixement.

La novel·la Satiricó, llicenciosa i costumista, fou escrita en prosa i en vers per Petroni en temps de Neró (segle I d.C.). També van escriure sàtires Marcial (40-104 d.C.) i Juvenal (60-140 d.C.), acusador de tirans i d'aristòcrates, en un estil cru i realista.

Al segle II d.C. la literatura romana es va veure sotmesa a la forta influència de l'anomenat “renaixement grec”, i això va donar lloc a l'aparició de dos escriptors importants: Plutarc (c. 50-125 d.C.) i Lucià de Samosata (125-192 d.C.). El primer, juntament amb Titus Livi i Dionís d'Halicarnàs, és un representant notable de la tradició històrica romana. El segon va exercir, com a autor satíric, una gran influència sobre el Renaixement.

Durant l'Imperi, el drama, més que un gènere teatral, va ser un gènere literari. El seu màxim representant és Sèneca (c. 3 a.C. - 65 d.C.) de qui han quedat vuit obres que imiten la forma de la tragèdia grega.

Sota el govern d'August foren protegits els corents literaris que s'adeien a l'esperit reformador de l'emperador. Virgili (70-19 a.C.) i Horaci van ser, en aquest aspecte, veritables poetes de cort. El segon va perfeccionar la mètrica llatina en les seves Odes sobre diferents temes. També va escriure les Epístoles, de tema històrico-cultural. Virgili va escriure les Bucòliques i les Geòrgiques, però la seva obra més important va ser l'Eneida.

De tendència molt diferent va ser el tercer gran poeta de l'època d'August: Ovidi (43 a.C.-17 a.C.). la seva obra principal són les Metamorfosis, quinze llibres on s'expliquen les fabuloses transformacions dels déus, dels homes i dels objectes, començant des del naixement del món i arribant fins a l'època de Juli Cèsar. Ovidi també va escriure L'art d'estimar, obra que no va agradar gens a l'emperador August.

La filosofia

Els romans no van destacar en el camp de la filosofia. En els segles II i I a.C., les escoles filosòfiques més populars a Grècia eren l'escepticisme i l'estoïcisme. Ciceró, gran admirador de Plató i Aristòtil, va reunir en les seves obres filosòfiques punts de vista d'ambdós sitemes. No va ser, però, un verdader filòsof, i això explica les insuficiències que es poden trobar a vegades en els seus treballs.

Durant la República es va prohibir la difusió de les idees filosòfiques gregues; els filòsofs eren considerats enemics de l'ordre establert i la prohibició va durar fins Trajà (98-117 d.C.). llavors, però ja era massa tard: la retòrica i la gramàtica havien esdevingut els principals elements de l'educació i els seus efectes van ser molt negatius per a la filosofia. Qualsevol intent de desxifrar l'essència o l'origen de l'Univers estava condemnat al fracàs, tal com va passar amb l'obra de Lucreci (98-54 a.C.), de qui només ha quedat el poema De Rerum Natura on es barregen la ciència, la poesia i la filosofia.

De l'època de l'imperi destaca Sèneca, la filosofia del qual pren cos en els problemes morals del seu temps i posseeix trets epicuris i estoics, atacant les riqueses i reconeixent la igualtat de tots els homes. Deixeble i continuador de Sèneca va ser un esclau grec, Epictet (c. 50-125/130 d.C.), el qual, alliberat durant el regnat de Domicià, es va fer una gran reputació amb l'ensenyament de les tesis estoiques que propugnaven lemes com el següent: “Suporta i abstén-te”.