Introducció:

El modernisme és un moviment intel·lectual que tendeix a infiltrar les noves idees modernes en les lletres, l'art i la sociologia durant els darrers anys del segle XIX i els primers anys del segle XX. El modernisme reflecteix, a Catalunya, una crisi històrica que te com a resultat l'enfrontament entre l'intel·lectual o l'artista i la societat burgesa .

Aquest conflicte entre l'artista i la societat burgesa apareix reflectit en tota la literatura modernista, la qual gira entorn de l'enfrontament entre dues forces , l'individu enfront de la societat, la mobilitat enfront de la immobilitat, el progrés enfront de la rutina i la tradició, la sensibilitat enfront la indiferència. Els artistes modernistes converteixen l'art i la literatura en un refugi contra l'hostilitat d'una societat prosaica i materialista. L'artista se sent un solitari, però al mateix temps se sent orgullós de la seva soledat. Creu que ha de complir una missió heroica: fer progressar la humanitat.

El modernisme es veu com un estil arquitectònic i, sobretot, decoratiu:

- Ceràmica

- Vidre

- Joieria

• Gravat

• Escultura

• Pintura

Aparegué a Europa i als Estats Units d'Amèrica cap a l'any 1900 i després entrar en decadència durant la primera dècada del segle XX.

Característiques:

La paraula “modernistes” va ser utilitzada per primer cop l'any 1884 a la revista L'Avenç. L'eclosió del moviment modernista es va donar a partir de 1888, amb l'Exposició universal de Barcelona.

El mirall cultural del Modernisme Català va ser a Europa, especialment França, ja que París era la capital mundial de la cultura i el focus d'atracció dels fills de les famílies catalanes benestants.

L' aparició del moviment modernista va significar, sobretot a partir de 1889, l'inici d'una campanya des de L'Avenç per a la reforma ortogràfica del català. A diferència de la Renaixença, volien un català modern amb una ortografia uniforme que s'allunyés de les formes arcaïtzants que emparaven els renaixements i jocs florals.

La manifestació artística modernista més coneguda és l'arquitectura, a causa de la presència d'un personatge genial: Antoni Gaudí i Cornet, un arquitecte d'una gran cultura i d'una gran fe religiosa, alhora que nacionalista convençut. La seva obra i la d'altres com Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner van conferir un singularitat pròpia del modernisme català: predomini de la corba sobre la línia recta; detallisme en els elements decoratius; sobrevaloració del món de la natura, sobretot el vegetal; composicions dinàmiques, amb molt moviment; un caràcter estètic molt refinat causa de la integració del treball artesanal en les noves tècniques industrials i materials utilitzats: ferro forjat, vidres emplomats, ceràmica vidriada.....

Les construccions modernistes s'estenen per tot el territori català i són de tota mena: cases (Casa Batlló, Casa Macaya), edificis musicals (Palau de la Música Catalana), cafès (Maison Dorée), hotels (Hotel Colón), hospitals (Hospital St. Pau), editorials (Montaner i Simon), fàbriques (Vapor Aymerich i Amat de Terrassa), cellers cooperatius (Celler de l'Espluga de Francolí) i esglésies (cripta Gaudí i La Sagrada Família). En les arts també destaquen la pintura de Ramon Casas, el dibuix d'Alexandre de Ríquer i l'escultura de Josep Llimona, Enric Clarassó i Miquel Blay. Un personatge singular dins el moviment modernista és Santiago Russinyol, pintor i escriptor, que entre el 1892 i 1899 va organitzar les festes modernistes a Sitges, de caràcter modern i nacionalista i que tenien com a objectiu d'actuar com a revulsiu contra l'estretor de mires de la burgesia del moment. Dues institucions destaquen en aquest període: el cafè dels Quatre Gats (1897) i el Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), ambdues de caràcter molt diferent: bohemi i laic la primera i catòlic i conservador la segona.

El modernisme a Catalunya:

El Modernisme designa a Catalunya un ampli moviment artístic que es desenvolupa els darrers decenis del segle XIX i primers del segle XX, que pretén actualitzar els repertoris figuratius, les tipologies arquitectòniques o els elements decoratius tradicionals per adequar-los a les noves tècniques, als nous materials industrials i a la sensibilitat moderna. Arriba el seu màxim esplendor entorn de 1900 quan es manifesta com una moda decorativa basada en la línia sinuosa, asimètrica, i en l'ornament floral, colorista, que caracteritza sobretot l'arquitectura i també les arts decoratives o aplicades: vitralls, ceràmica, ferro i metall, mobiliari, sense oblidar altres camps del disseny, com l'orfebreria, cartellisme, tipografia, etc....

Coincideix amb una època brillant a tota Europa, prèvia a la I Guerra Mundial, temps d'optimisme científic i tècnic, de relativa prosperitat econòmica, de creativitat en l'art i cultura.

El Modernisme català té una personalitat pròpia, una gamma amplia i en molts aspectes situada dins l'avantguarda de la seva època, i es planteja alhora com a art nacional, vinculat a un projecte polític: el catalanisme. Aquest moviment de represa i recuperació de la llengua i de la cultura pròpies, que havien decaigut després de l'esplendor medieval, s'inicià en el camp literari -amb el nom de Renaixença- i continuà en els de l'art, la historiografia i la política. Coincideix amb un moment de desenvolupament sòcio-econòmic, de consolidació del capitalisme industrial, d'estabilitat política, que donà a la burgesia del país un marc idoni per la inversió i creixement; establiments industrials, xarxes de ferrocarrils, cooperatives agrícoles, sobretot vitivinícoles, i un espectacular creixament urbà, que en cas de paradigmàtic de Barcelona cobreix una gran extenció de l'Eixample.

Pel seu caràcter nacional, el Modernisme s'enriqueix amb nombroses referències, trets o símbols de la pròpia personalitat com és el cas de la utilització de formes i ornaments en arquitectura dels estils històrics o de l'art popular i la presència constant de l'escut de Catalunya o la representació del seu patró Sant Jordi, amb la càrrega combativa que la seva llengua comporta. Però simultàniament, el Modernisme vol crear una cultura moderna en sintonia amb Europa, actitud que es reflecteix en les abundants referències a l'arquitectura nordica.

Antecedents i Context Històric:

El període que ens ocupa i que els historiadors defineixen com el de la “Restauració Borbònica” que segueix el període Revolucionari iniciat amb la Revolució de Setembre de 18688, queda emmarcat en dos grans blocs: el primer, que va de l'any 1876 fins al 1886, és una etapa d'expensió i de riquesa: el segon veu iniciar-se una llarga etapa de decadiment general. La primera etapa, coneguda com el període de “la febre de l'or”, fou un moment de reforçament dels sectors industrials a Catalunya, sobretot aquell que històricament havia edegat el procés capitalista: el sector tèxtil i, de retop, el comercial i el banquer. Fou durant aquest període quan quedà ben perfilada l'estructura i la localització industrial, com també l'estructura dels diferents grups socials. La seva estratègia començà a perfilar fenòmens que, en definitiva, encarrilaren la Catalunya contemporània. I pel que fa al nostre cas, no podem oblidar que era just el moment de la reestructuració urbanística de Barcelona, la qual suprimí les muralles medievals i es llançà a la construcció de l'Eixample. Barcelona s'embellí seguint els models de les capitals europees. No perdem de vista aquest fenomen que ha servit de punt de referència definitòria, per a molts comentaristes, de l'obra del modernisme català.

Com a conseqüència immediata d'aquest enfortiment dels sectors capitalistes catalans i de la seva incipient presa de consciència de classe dirigent, esdevingué el naixement de la formulació nacionalista burgesa catalana al voltant del centre d'interès proteccionista i de la lluita col·lectiva que aconseguirien despertar en contra de les lleis lliurecanvistes del ministre Figuerola.

Era evident que, des del punt de vista teòric l'ideari de la Restauració no coincidia pas del tot amb el de la burgesia catalana. Això sí, li oferia la seguretat i l'estabilitat que requeria per els seus negocis i per poder exercir un eficaç control social i polític a casa nostra.

Tot plegat ajudà a consolidar i a conformar els quadres burgesos catalans que ben aviat definirien la seva línia d'actuació política en dues direccions: l'una, assegurar-se l'hegemonia sobre la societat catalana tot creant i potenciant partits polítics d'un clar matís nacionalista, i l'altre, conseqüentment pressionant la política central de Madrid, en la línia bàsica dels interessos econòmics proteccionistes. Així, l'anomenat “grupo Catalán” a Madrid va exercir una autèntica influència en la política espanyola del moment.

I fou en aquest context ideològic i polític on jugà un autèntic paper de protagonista la persona de Domènech i Montaner.

Quedava així articulada la vida i el paper de la burgesia catalana del moment fins i tot per després de la davallada econòmica que, iniciada l'any 1886, tingué el seu moment més acusat a finals de segle amb la pèrdua definitiva de les colònies de Cuba i Filipines. L'optimisme que durant “la febre de l'or” va viure la societat catalana, la seva dinàmica emprenedora, l'afany de modernitat i, en general , l'impuls que reveren tots els fenòmens culturals i artístics de casa nostra, no es poden comparar a cap altre moment de la nostra història. Tots aquests aspectes ens aproven cada vegada més als nostres principals centres d'interès. Per això cal que parem una mica més d'atenció.

L'exposició Universal de 1888, malgrat la situació de crisi que s'havia iniciat uns anys abans, tenia la pretensió de donar a conèixer la “nova Barcelona” , però de fet allò més important que va aportar va ser tot aquell conjunt de millores urbanístiques que facilitaren un bon camp d'experimentació als joves artistes, que hi trobarien la possibilitat de desenvolupar llurs afanys de renovellament.

A grans trets i deixant el marge la conveniència de l'enderrocament de les muralles medievals i la concreció definitiva de l'Eixample ideat per Ildefons Cerdà de forma més utòpica que no pas realista, als artistes els era oferta la possibilitat d'una creativitat que no romania encasellada en els estrets marcs d'unes illes d'habitatges. Ara podrien fruir de vastos terrenys on la imaginació podria córrer sense limitacions d'espai: el Parc de la Ciutadella, vella fortalesa militar que la ciutat recuperava.

En els diversos pavellons, edificis i monuments que constituïen el conjunt de l'exposició, hi col·laboraren els noms més il·lustres del que poc després constituiria el nucli més important del Modernisme Català.

Domènech i Montaner ens deixaria ja l'empremta del seu art, cada vegada més clarificat, al “Cafè-Restaurant”, avui Museu de zoologia, a “ l'Hotel internacional” i les reformes que realitzà a la Casa de la Ciutat per tal d'albergar la Reina Regent.

Quedava clar que Barcelona havia deixat de ser una capital de província i que es mostrava com allò que era: una realitat urbana, social i econòmica nova, una realització plural moderna que s'havia creat a imatge d'una classe social prepotent que d'aleshores ençà fóra enfortida en el seu paper de líder local i nacional.

El modernisme a Igualada

Introducció:

L'arquitectura modernista a Igualada abasta un període que va des de començaments de segle, 1900, fins a 1919.

Amb el modernisme Igualada incorporà per primera vegada, un estil de manera popular, entenent per popular, el fet que edificis amb un estil determinat siguin, la majoria particulars, i no de l'administració pública o de l'església.

Evolució del modernisme a Igualada

L'evolució de l'estil a la ciutat el podem englobar en dos períodes: el primer que va des de 1900 a 1908, i un segon de 1911 a 1919.

La divisió d'aquests dos grans períodes ve motivada per diverses raons; una l'estilística, la forma de decorar les cases; l'altre, el tipus d'edificacions que anirà molt lligada a qui construeixi aquest edifici, és a dir, a l'aspecte sociològic.

Primer període del modernisme a Igualada

El primer període , coincideix amb l'època més ponerosa del modernisme barceloní.

En aquest període els anys de més edificabilitat seran els 1903 i el 1904. La construcció en aquesta primera època s'encamina cap a l'edificació o l'arranjament de façana dels edificis particulars, on els propietaris, comerciants per un general, intentaren reflectir el seu estatus social. Per aquest motiu en la primera època els materials emprats a la façana seran motius decoratius per ressaltar les formes estructurals com els balcons, les finestres i les portes.

La decoració serà basada en les arts industrials, com la rajola i la ceràmica decorada o en l'artesà popular com els forjats, l'esgrafiat, i el relleu de pedra picada. Aquesta decoració tindrà sempre un caràcter floral i geomètric.

Segon període del modernisme a Igualada

El segon període del modernisme local va des de 1911 a 1919.

Respon aquesta segona etapa del modernisme local, a un planteig diferent; el propietari promotor també buscarà una arquitectura de prestigi, però aquesta no serà enfocada d'una manera unilateral al seu propi estatge, sinó també a la construcció de les seves indústries.

És una època capitalitzada pels adobers, que els tretze edificis construïts tenen sis adoberies sobre un total de set indústries, i els tres edificis d'estatges.

A causa dels models barcelonins, es creen unes estructures més simples i racionals, on els elements decoratius són a la vegada els estructurals. Aquests autors es basen únicament en un sol element decoratiu: el totxo.

La incorporació d'aquest element tindrà una línia ascendent, que si be podem trobar els seus ascendents en construccions del primer període, no començarà a tenir una certa força fins l'entrada dels arquitectes, que mancaran la línia estilística d'aquesta segona fase; es tracta de Pauses Coll i I. Colomer. Cronològicament aquest fet abastarà un període que va des de 1912 (primera adoberia que s'incorpora el totxo) fins a 1919, quan hi ha una gran edificabilitat industrial a la ciutat. La façana en aquest període es despulla d'ornaments, i els elements estructurals, són a la vegada els decoratius.

Aquest criteri és aplicat indistintament en tot tipus de construcció tant industrials com d'estatges, el que suposa un canvi de mentalitat en l'ambient, ja que un producte considerat poc solvent és incorporat a una arquitectura de prestigi.

Enumeració del edificis per ordre cronològic

1. 1900 S.Ferran, 48 cons. total-entremitja J.Alisina Arus

2. 1901 P.dels porcs,1 cons. total-xalet I.Pujol Brull

3. 1902 S.Isidre, 37 cons. total-entremitja J.Alisina Arus

4. 1902 R.Nova, 27 arranjame.-entremitja P.Riera Galtés

5. 1903 St.Isidre, 37 arranjame.-entremitja I.Pujol Brull

6. 1903 Soledat, 10 cons. total-entremitja Gili Moncunill

7. 1903 Soledat, 30 arranjame.-entremitja A.Faceries

8. 1903 R.G.Vives, 3 arranjame.-entremitja A.Faceries

9. 1903 Escorxador cons. total-edi. Públic Salvat Espasa

10. 1904 Soledat, 53 arranjame.-entremitja P.Riera Galtés

11. 1904 S.Isidre, 10 arranjame.-entremitja Gili Moncunill

12. 1904 Nou, 20 arranjame.-entremitja Gili Moncunill

13. 1905 Custiol cons. total-entremitja Gili Moncunill

14. 1905 Mercat cons. total-edi. Públic Salvat Espasa

15. 1906 Retir arranjame.-entremitja Feu Estrada

16. 1908 Sta.Maria,8 cons. total-entremitja Gili Moncunill

17. 1911 Roca, 7 cons. total-indústria Gili Moncunill

18. 1912 Sol, 24 cons. total-indústria J.Ros i Ros

19. 1912 Verdaguer,100 cons. total-solàirum J.Masdeu

20. 1913 S.Roc, 10 cons. total-entremitja Pausas Coll

21. 1914 B-St.Antoni,5 cons. total-indústria Colomer

22. 1916 Verdaguer,1 cons. total-mixta Pausas Coll

23. 1917 B-St.Antoni,5 cons. total-indústria Pausas Coll

24. 1917 Soledat, 66 cons. total-entremitja Colomer

25. 1917 Verdaguer,25 cons. total-mixta Colomer

26. 1919 Concepció, 4 cons. total-entremitja Pausas Coll

27. 1919 Creueta, 17 cons. total-indústria Pausas Coll

28. 1919 Creueta, 25 cons. total-indústria Pausas Coll

29. 1919 Creueta, 21 cons. total-indústria Pausas Coll

Josep Puig i Cadafalch

Nascut a Mataró el 1867 i mor a Barcelona al 1957.

Arquitecte, historiador de l'art i polític.

Obres:

• Projectà el mercat cobert i xarxa de clavegueres de Mataró.

• Decorà la joieria Macià, al carrer de Ferran de Barcelona.

• Dirigí la construcció de la casa Martí “Els Quatre Gats” que té les característiques del seu estil inicial: l'anostrament original de formes del gòtic nòrdic sense oblidar la tradició pairal, amb predomini de les arts aplicades.

• Dibuixà la creu de ferro -amb l'escultura de Llimona- del rosari monumental de Montserrat.

• Casa Coll i Regàs de Mataró.

• Casa Amatller de Barcelona, influïda per l'arquitectura flamenca.

• Casa Macaya de Barcelona, on treu partit de l'estructurat de la façana.

• Casa Serra de Barcelona, inspirat en el plateresc.

• Casa de les Punxes de Barcelona ( tres edificacions unitàries ) amb formes del gòtic flamíner.

Les Cinc Festes Modernistes.

1a) Abans de l'aniversari del seu descobriment de Sitges, Rusinyol ja és plenament popular a l'acollidora població, i com que allà vol donar a conèixer allò que consideri més notable de l'art de Catalunya, comença per organitzar, en la festa major de St. Bartomeu, és a dir, l'agost de 1892, el que ell anomena “Primera Festa Modernista”, consistent en una exposició d'obres d'artistes catalans.

2a) El dia 10 de setembre de 1893 se celebra, a Sitges, la segona Festa Modernista: concerts, representacions, etc..

3a) Rusinyol passa l'estiu i la tardor a Sitges, l'any 1894; el 4 de novembre se celebrà la Tercera Festa Modernista, coincidint amb la inaguració del taller-museu suburenc. Per donar solemnitat a l'acte, els dos grecos adquirits a París foren portats processionalment des de l'estació al Cau Ferrat.

4a) El 14 de febrer de 1897 tingué lloc en el Teatre del Prado de Sitges la Quarta Festa Modernista amb l'estrena de l'òpera “La fada”, del mestre Enric Morera. El cartell anuncidor de l'espectacle el dibuixà Miquel Utrillo; les decoracions les pintaren Rusinyol, Utrillo i Mirabent.

5a) El 25 d'agost de 1899 té lloc, en el Retiro de Sitges, l'última de les cinc festes modernistes celebrades sota els auspicis de “L'Avenc” i de Rusinyol. Una obra dramàtica, “Lladres!” i una comèdia lírica “La reina del cor”, degudes a la ploma d'Iglesias, integren amb “L'alegria que passa”, Humorada idíl·lica de Rusinyol i Morera, i amb un concert de Joaquim Nin, el programa de la cinquena Festa Modernista. Nin interpretà Scarlatti, Grieg, Alió, Gay i Morera.

Art total:

En el modernisme va prevaler la tesi de considerar l'art com una sola unitat suprema i creadora que s'expressa amb tècniques molt diverses i per això trobem una voluntat d'integració en una sola obra de disciplines diferents.

En aquest intent d'aconseguir l'art total ,els intel·lectuals i artistes modernistes solen ser polifacètics ,artistes globals.

Arts gràfiques:

El llibre es convertí per els modernistes en un objecte susceptible de ser decorat, i per tant va sintetitzar diverses arts: l'enquadernació, la il·lustració, la composició, etc...

També es va tenir una cura especial en el disseny i el grafisme de les revistes de l'època, amb un clar barroquisme ornamental i el predomini de motius florals i de la imatge femenina.

El castellanisme tenia la funció d'anunciar activitats culturals, esportives, etc.... Però al costat d'aquesta finalitat pràctica, els cartells modernistes tenien un valor estètic molt notable.

Cal tenir en compte que les arts gràfiques a Igualada tenen una gran difusió i que aquesta no és deguda als impresos particulars dels sectors industrials, sinó pel fet que el Modernisme entra, per mitja d'aquest medi, a formar part dels elements més quotidiants de la vida ciutadana, impulsat per les entitats de tipus popular.

Així en aquesta època trobarem capçaleres de publicacions periòdiques, programes de festes, cartells de cinema, pasquins decorats amb sanefes, calendaris de botigues etc..., tot seguit d'exponents que demostren que el Modernisme va entrar a Igualada amb una forta empenta, que no va ésser solament un estil d'àmbit elitista en la ciutat, sinó que va arribar a un nivell plenament popular, és a dir, va formar part en els afers de la ciutat.

Arts menors:

Al final del segle XIX es viu una revifalla dels vells oficis; s'intenten recuperar els oficis tradicionals com la forja, la talla de fusta i la ceràmica vidriada, com a reacció, contra la mecanització que començava a tot arreu. Els modernistes valoraran i potenciaran aquestes arts aplicades com a menors: mosaic, marqueteria, porcellana, orfebreria, vitrall, ex-libris, forja i enquadernació.

En les mostres arquitectòniques és on també es pot veure clarament aquests intents d'aconseguir un art global. Els arquitectes no solament projecten i conceben el conjunt de l'obra, sinó que també dissenyen fins el més diminut detall dels edificis, tant de la façana com dels interiors. Així el ferro forjat, la pedra artificial, els mosaics i els vitralls esdevenen elements íntimament lligats al conjunt de l'edifici. L'interior es converteix en una prolongació de l'exterior, on no només podem trobar pintures i escultures modernistes, sinó també mobiliari, xemeneies, vidrieres, llums, gerros i catifes que són fruit d'aquesta nova estètica.

La narrativa modernista:

A final del s.XIX, a tot Europa la novel·la estructurada segons els esquemes realistes es torbava en crisi. Es deixa de creure en la novel·la com a eina d'anàlisi i com a document de la realitat quotidiana perquè hi ha una por i una desconfiança cap a la societat industrial i els avenços tècnics i científics que aporta. Hi ha una actitud general de pessimisme i de crítica de la societat i del gènere humà i el escriptor intentarà buscar altres vies d'investigació mes formals i més personals que portaran, per exemple, el simbolisme.

Josep Llimona i Bruguera

Escultor ( Barcelona 1864-1934)

El modernisme no és, com és ben sabut, cap estil concret sinó una actitud voluntàriament renovadora del món cultural català de finals de segle XIX. Aquesta renovació en arquitectura va ser molt primerenca i, el que és encara més important, eminentment autòctona; en pintura va ser bastant més tardana i, almenys pel que fa referència a la primera generació de pintors modernistes, inspirada en tendències avançades d'Europa.

En el camp de l'escultura, el modernisme trigà més a produir-se: de fet fins cap allà 1897-1898 no aparegueren els primers símptomes indicatius de l'inici d'arrelament d'aquesta renovació. Josep Llimona, nascut a Barcelona el 1864, va ser el nom més important d'aquesta renovació modernista de l'escultura catalana.

Josep Llimona es formà a l'Escola de Llotja amb els germans Vallmitjana i Rossend, i els tretze any guanyà la Pensió Fortuny, beca d'estudis creada per l'Ajuntament de Barcelona per tal que l'artista jove pogués anar a ampliar coneixements a Roma.

Hi anà el 1880 acompanyat del seu germà gran Joan, que havia de ser també un artista de singular importància en la història de l'art català modern. Allà faria ja una obra francament important, l'estàtua eqüestre de Ramon Berenguer el Gran (1880), peça d'una serena majestat que obtindria medalla d'Or a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, i que, fosa pòstumament, presidiria -com encara presideix- la plaça barcelonina dedicada al monarca català.

Altres obres seves destacades d'aquesta primera època són els seus relleus per l'Arc de Triomf de l'Exposició Universal barcelonina i els del titulat Modèstia, que ja anuncia l'estil suau i melangiós que havia de caracteritzar més endavant una part important de la seva obra.

Modernisme:
Tanmateix es pot parlar de modernisme en l'escultura de Llimona ben be fins que presentà la Primera Comunió, obra que tradueix un misticisme molt arrelat en els sentiments religiosos de la família Llimona i que ho fa mitjançant un concepte simbolista de formes elegantment ondulades i un ritme dinàmic basat en el contrast entre el plàcid recolliment de la nena que ja ha combregat i l'anhel expectant de la que està a punt de fer-ho.

L'època d'esplendor de Josep Llimona, però, comença més o menys amb el segle. És aleshores quan aquella concepció suau, flamejant i malenconiosa de la figura arrela plenament en la seva escultura, tant en les obres de caire religiós -especialment àngels- com en altres de profanes.

En aquest camp de Josep Llimona produirà algunes de les seves obres mestres, des del Desconsol de 1903 a la Cordèlia de 1930, passant per l'extraordinària Joventut de 1913 o l'arquetípica La Bellesa d 1924: són normalment nus femenins melangiosos, on la sinuositat indolent del cos conjuga, fent una sola unitat plàstica, amb l'ampli plegat d'alguna vestidura o l'oneig de la cabellera.

Josep Llimona es basava en les formes esfumades; mentre aquells copsaven la dona llatina, aquest semblava recrear models nòrdiques. I tanmateix Llimona participà també i assenyaladament, amb la seva obra en empreses culturals d'inequívoca significació noucentista.

Índex:

- Introducció Pàg:1

- Característiques Pàg:2 i 3

- Antecedents i Context Històric Pàg:4, 5 i 6

- El Modernisme a Catalunya Pàg:7 i 8

- El Modernisme a Igualada Pàg:9, 10 i 11

- Obres de Josep Puig i Cadafalch Pàg:12

- Les Cinc Festes Modernistes Pàg:13

- Diferents tipus d'Arts Pàg:14 i 15

- Josep Llimona i Bruguera Pàg:16 i 17

- Bibliografia Pàg:18

Bibliografia:

- ANGULO, J. Historia del arte. Tomo II. Raycar S.A., Madrid 1982

- BASSEGODA, J. I altres. Gaudí, arquitectura del futur, Salvat editorial, 1984

- CROSAS, J. El Palau de la Música Catalana, Caixa de Terrassa, 1987

- FREIXA, M. El modernisme a Catalunya. Editorial Barcanova, 1991

- LACUESTA, R. i altres. Arquitectura modernista a Catalunya, 1990

- LLACUNA, P Ajuntament d'Igualada, 1994

- PERMANYER, Ll. i altres. Barcelona un paisatge modernista, 1992

- PLANAS, R. i altres. Museus singulars de Catalunya, 1979

- RÀFOLS, J.F. Modernisme i Modernistes, 1982

- SOLÀ, I. Gaudí. Editorial polígrafa, 1983

Altres publicacions:

- Les Rutes del Modernisme, Generalitat de Catalunya. Dpt. De Turisme

- El casc antic d'Igualada, P. Llacuna, 1978

- El modernisme a Igualada, Ajuntament d'Igualada

- i altres fonts documentals d'Igualada