ÍNDEX:

• El Modernisme

• Situació geogràfica

• Els seus precursors

• Arquitectura modernista catalana

• Escultura/pintura/arts decoratives

• La difusió a Europa

• Antoni Gaudí: biografia

El Modernisme

El modernisme va ser un moviment irracionalista, inflamat per un moment excepcional d'entusiasme estètic, quan la idea wagneriana de l'art com substitució moderna de la litúrgia per ús dels pobles coincidía amb la teoría burguesa de l'art per l'art en una comú concepció de l'art com a sacerdoci.

Es va voler insertar l'art en la totalitat de la vida social. D'acord amb les idees socialistes de W.Morris, es va tendir a elaborar-ho tot amb compte, refinadament, des de la casa fins als mobles i als utensilis d'ús quotidià. Per això són tant importants les arts decoratives durant aquest període: la fusta, els metalls, els teixits, els cristalls, les catifes, així com, a un altre nivell, les arts gràfiques.

La idea fonamental que dominaba tots els dissenys era l'autenticitat, entesa com apropament a la natura; es busca la inspiracióen els temps medievals. L'art japonès va exercir gran influència, per quan era la culminació de la simbiosi art-naturalesa. Es rebutjava la civilització industrial, corruptora del natural, y s'intentaven recuperar les fonts primitives.

Situació geogràfica

A Espanya el nucli més actiu del modernisme es va centrar a Catalunya i València. Està vinculat al fenomen general europeu que, en qüestions artístiques, es desenvolupà a finals del S.XIX, el qual va rebre els noms de Fugendstil a Alemanya; Modern Style a Gran Bretanya; Art Nouveau a França; Nieuwe Kunst a Holanda; Liberty a Itàlia y Sezession a Àustria, aludint al grup homònim d'artistes vienesos.

Els seus precursors

Els precursors de l'estil formal modernista van ser Gauguin, Tolouse-Lautrec, Van Gogh y el norueg Edvard Munch. Els seus suscitadors més directes van ser el dibuixants Aubrey Beardsley i Jan Toorop.

En la majoría de països aquest moviment va ser una moda que va afectar només a certes especialitats com la joieria o les arts gràfiques. Només a Bèlgica i a Catalunya va arribar a ser un fet col.lectiu que, partint de l'arquitectura, va invadir el camp de les arts plàstiques i el disseny en general.

L'arquitectura modernista catalana

L'arquitectura modernista catalana va ser una obra dels discípuls dels neomedievalista E.Rogent, i en gran part va continuar amb característiques medievals, però va combinar aquest repertori formal amb l'orientalisme, que li va servir per lluïtar contra l'arquitectura policroma, contra el col.lectivisme incolor i amb una voluntat progressista que es basà en l'ús no dissimulat del ferro.

Els principals arquitectes van ser, entre d'altres: Joan Martorell; Lluís Domènech i Muntaner (Palau de la Música i Hospital de Sant Pau); Antoni Maria Gallissà i enric Sagnier.

Per la seva personalitat excepcional destaca entre tots els arquitectes del modernisme català ANTONI GAUDÍ (1852-1926), que va començar inspirant-se en l'islàmic per les estructures de mahons i la policromia brillant de la Casa Vicens (Barcelona, 1880) y El Capricho de Comillas (Santander, 1883) i del qual parlarem més endavant. L'últim arquitecte del modernisme català va ser Josep Puig i Cadafalch, que va utilitzar per les seves estructures imaginatives un repertoti formal tret principalment de l'arqitectura històrica i popular catalana.

Escultura/pintura/arts decoratives

En quant a l'escultura, Josep Llimona va ser l'artista més destacat del mosdernisme català, secundat per Eusebi Arnau, Josep Reynés, Rafael Atché, Enric Clarassó, Miquel Blay i Lambert Escaler.

En pintura, els protagonistes del moviment modernista van ser Ramon Cases i Santiago Rusinyol, secunats pel crític Miguel Urtillo, màximes figures d'un corrent autòcton català dins de la tendència modernista del moment.

En el camp de les arts decoratives van ser Gaspar Homar i Joan Busquets els moblistes més importants.

La difusió a Europa

La difusió del moviment modernista europeu, es va iniciar a Bèlgica entre 1892 i 1894. Les fonts remonten l'any 1881, amb la publicació de la revista L'art moderne, y a 1884, quan es va funda el grup de Les XX, que va tenir el seu màxim representant en el simbolista H. Van de Velde, mestre del moviment belga en làmbit de la decoració i les arts aplicades amb el moblista Serrurier-Bovy. En arquitectura, Víctor Horta, constructor de la Casa Tassel (Brusel.les, 1983), és el màxim representant del moviment, juntament amb Paul Hankar.

A França l'art noveau va ser més aviat un estil decoratiu que un moviment capficat en renovacions estructurals, amb ell, atraparen el singular desenvolupament de les arts aplicades.

Hi va haver dos centres: L'escola de Nancy, que portava Émile Gallé (són excel.lents els seus treballs en cristall), i París, on van dominar les figures del pintor Tolouse-Lautrec, amb les seves magnífiques realitzacions en el camp del cartelisme, i Hector Guimard, amb les decoracions florals de les estacions del metro de París.

A Gran Bretanya el moviment va estar representat pel món esteticista d'O.Wilde y el seu il.lustrador A.Beardsley. Així mateix, en L'escola de Belles Arts de Glasgow va sorgir un grup d'artistes que, recollint l'herència de J.Ruskin i W.Morris, es llançaren al més viu debat del vanguardista europeu; entre ells, Charles R.Mackintosh va ser la figura més destacada.

H. van de Velde va ser l'impulsor del moviment a Alemanya, on es va imposar a l'escola local representada per H.Obrist, O.Eckman i A.Endell. La revista muniquesa Fungend, que va aparèixer al 1986 y va donar nom al nou estil, va aglotinar a l'èlit de pintors i dibuixants alemanys disposats a alçar-se contra als rígids motlles de l'historiscisme acadèmic i a començar la reforma de les arts decoratives, en l'ordre estructural.

En el moviment austríac, el grup vienès Sezession va ser el màxim promotor de la corrent, en la qual es mesclen elements entresortits de l'art noveau belga i certs motius decoratius de l'escocès Mackintosh; entre els arquitectes destaca Joseph.M Olbrich, i entre els pintors, Gustave Klimt.

A Itàlia, la publicació de les revistes Arte Italiana Decorativa e Industriale, fundada al 1982 i dirigida per C.Boito, i Emporium, a càrrec de l'Institut D'Arts Gràfiques de Bèrgam (1895), va iniciar un moviment receptiu del corrent modernista europeu. Els principals impulsors de l'estil Liberty van ser Giuseppe Sommaruga, Ernest Basile i Raimondo d'Aronco. Les produccions de la vanguardia europea es presentaren per primera vegada unides en les exposicions de París (1900), i de Turín (1902).

Antoní Gaudí

Gaudí i Cornet, Antoni (Mas de la Calderera, Reus,1852- Barcelona, 1926). Arquitecte català. Considerat una de les personalitatas més destacades del modernisme , la seva obra ha prefigurat les tendències més recents de l'arquitectura coetània.

Descendia d'una família de modesta extracció social.
El seu pare, el seu avi i el seu besavi havíen sigut calderers. Va cursar estudis de segona ensenyança en els Escolapis de Reus i, en el 1870 va ingressar a l'escola d'arquitectura de Barcelona.

Gaudí era un home de temperament apassionat i estava dotat dotat d'una intel.ligència poc comú. Com diu l'arquitecte Salvador Tarragó, "Gaudí sempre va considerar fonamental la seva descència familiar d'homes calderers reivindicant sovint com una principal font per als seus cossos directament en l'espai i resoldre anell els seus problemes, sense necessitar l'ajuda de la

represantació gràfica sobre el plànol".

Entre el 1876 i el 1888 Gaudí realitzà treballs amb els arquitectes: Villà, Sala i Martorell. El 4 de gener de 1878 acaba la carrera d'arquitectura, i el 15 de mar´del mateix any, obté el títol d'arquitecte, obrint un despatx al c/del Call, és l'any en què se'n va a París, on se celebra l'exposició internacional al projecte de la cooperativa Mataronense.

L'any 1883 porta a cap un viatge a Banyuls, Elna i Carcassone, i es fa càrrec de la realització del projecte del Temple de la Sagrada Família.

Entre el 1890 i el 1894 es desplaça a Andalusia, Lleó i Estorga, ciutats en les quals havia de deixar una profunda emprenta arquitectònica.

El 3 de septembre de 1901 obtenia el premi de l'ajuntament per la casa Calvet.

En el 1904, Gaudí va estar a Palma de Mallorca, ciutat en la qual va tornar més tard i a l'any 1910, Gaudí obté un gran èxit amb una exposició anomenada Sociétè Généralé des Beaux arts de París. A l'any següent es posa agafa una malaltia molt greu. Tot el 1914 el va dedicar exclusivament a treballar en la Sagrada Família.

El 7 de juny de 1926 Gaudí és atropellat per un tranvia i mor 3 dies més tard a Barcelona.

Els monuments de Gaudí

La importanància de l'obra arquitectònica de Gaudí ha adquirit des de la seva mort un regne universal.

El gran qrquitecte català va ser autor de nombrosos edifiis considerats com verdaderes obres mestres i que abarquen des de la Casa Visenc, situada al c/de les Carolines, en el popular barri de Gràcia, decorada amb una gràcia i fantasia singualrs, fins les construccions del Parc Güell, passant per la Sagrada Família, el Palau Güell, la Pedrera o el Palau Espiscopal d' Astorga.

Entre els monuments de Gaudí, destaca, en primer lloc, el Temple de la Sagrada Família de Barcelona. És una de les obres més famoses de Gaudí. Gaudí inicia la construcció del temple en el 1884 i ho va deixar inacabat al morir.

La cripte, l'àbside i la Façana del naixament van ser edificats sota la direcció de Gaudí. Al 1952 es va iniciar la construcció de la Façana de la Passió sota la direcció del seus col.laboradors: Domènec Sugranyes, Francesc Quintana i Isidre Puig i Boada.

Gaudí, referint-se a la Sagrada Família, va dir que no era la última de les catedrals, sinó la primera d'una nova sèrie. Es tracta d'un temple expiatori. La part més apreciada de la seva obra és la Façana del naixament, que consta de quatre torres de singular silueta i ostenta una gran riquesa ornamental amb escultures que simbolitzen el Nadal i altres paisatges de la vida de Jesucrist. Les torres Gaudinianes, que constitueixen una de les imatges gràfiques de Barcelona més divulgades internacionalment són d'estructura heliocoidal, amb escales de cargol. Les torres de la Sagrada Família tenen cent metres d'altura i dominen encara en l'actualitat.

El temple estava destinat a convertir-se en un centre propulsor de la fe catòlica, que va ser pagada pel Vaticà.

Un altre monument digne de destacar dins la seva arquitectura és la casa de Figueres, una de les joies arquirtectòniques de Gaudí, obra realitzada per Gaudí entre el 1900 i el 1902, també anomenada Bellesguard. Està situada en una banda del Tibidabo, des de la que es divisa una bella i dilatada panoràmica de Barcelona.

Una altra de les mostres més característiques de l'arquitectura civil de Gaudí és la Casa Batlló (P/de Gràcia). El singular edifici de la Pedrera va ser construït de l'any 1906 fins l'any 1910, es tracta d'una de les obres més aconseguides. Contitueïx la manifestació plàstica i arquitectònica de la seva concepció de la naturalesa.

El Parc Güell constitueïx una de les obres més subjectives de la originalitat arquitectònica de Gaudí. Aquesta obra, una de les més importants i populars va ser iniciada al 1900 i acabada al 1914. Va ser encarregada al arquitecte com un projecte de ciutat-jardí. Al Parc Güell existeix el banc ondulat aguantat per columnes, que s'utilitzaven com porxos coberts per protegr del sol i de la pluja.