MISTERI

DE

DÉU

Síntesi Teològica

INDEX

• Introducció. Pàg. 1

• L´home, ésser obert a la transcendència. Pàg. 3

• Monoteisme d´Israel. Pàg. 7

• El Déu preexistent.

• Les tribus nòmades.

• Els noms de Déu.

• Llibres històrics.

• Llibres profètics.

• L´esperit del Deuterenomi.

• Els fets de l´Èxode.

• Els Salms.

• Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant. Pàg. 17

• Déu Pare.

• L´Antic Testament.

• El Nou Testament.

• Aproximació a l´estudi sistemàtic de la Trinitat. Pàg. 30

• Déu Pare.

• Déu és realment el Pare del Nostre Senyor Jesucrist.

• Els homes participen de la filiació de Jesús.

• Transcendència i inmanència de Déu, el Pare.

• El Pare revela en el Fill. El Fill revela el Pare als homes, introduint-los en les primícies del seu Regne.

• Invocació i implicació, la veritat de la invocació.

• La voluntat del Pare.

• El Pare és perfecte en la seva misericòrdia: per això perdona.

• El principi.

• El Pare engendra: analogia i realitat.

• El Pare crea: analogia i realitat.

• La resurrecció de Jesús com a generació en els temps i com a nucli de la nova creació.

• L´arquetipus i la imatge.

• Les crítiques a la paternitat de Déu. Déu és Pare, més encara, és Mare.

• La relació entre Jesús i el Pare.

• La persona de Jesús, com a pura relació amb el Pare, consisteix a ésser Paraula-del-Pare.

• Jesús, Fill-del-Pare i imatge-del-Pare.

• L´Esperit Sant.

• La “tercera persona”.

• Conseqüències aplicables a la realitat humana.

• Missió, processió i relació.

• Presentació: la Trinitat és un misteri absolut.

• El concepte de missió.

• El concepte de processió trinitària.

• El concepte de relacions divines.

• Petit ex_curs.

• Relació interdisciplinar. Pàg. 50

• L´home obert a Déu.

• Revelació i fe.

• Jesucrist.

• Creació i pecat.

• Gràcia i salvació.

• L´Església.

• Els Sagraments.

• Moral.

• Escatologia.

• Diàleg religiós i Ecumenisme.

BIBLIOGRAFÍA

• Rovira Belloso, J. Mª. “El Misteri de Déu”. Col.lectènia Sant Pacià. Facultat de Teologia de Catalunya. Barcelona 1994.

• Rahner, Karl. “Curso Fundamental sobre la fe”, Herder, Barcelona 1979.

• Ruiz de la Peña, Juan Luís. “La otra dimensión”, EAPSA. Madrid 1975.

• Latourelle, René. “Teologia de la revelación”, Sígueme, Salamanca 1977.

• Schneider, Theodor. “Signos de la presencia de Dios”, Sígueme, Salamanca 1986.

• Faynel, P. “La Iglesia, I y II”, Herder, Barcelona 1974.

• Capdevila, Vicenç Mª. “Liberación y divinización del hombre”, Secretariado Trinitario. Salamanca 1984.

• Flick, Maurizio i Alszeghi, Zoltan, “Antropologia Teológica” Sígueme, Salamanca 1977.

• “La Bíblia”, bíblia catalana interconfessional, Barcelona 1997.

INTRODUCCIÓ

Quan em vaig plantejar el tema sobre el qual faria el treball de síntesi de la diplomatura, vaig pensar que, tractant-se d´una diplomatura en ciències de la religió, seria interessant treballar el tema del “misteri de Déu”, ja que, precisament “la religió, en l´intent d´establir relacions entre els homes i Déu, respon positivament a la següent pregunta: el tema de Déu, o millor dit la “realitat” de Déu, incideix en l´experiència humana i, per tant, interessa l´home? (Rovira Belloso, J.Mª. “El Misteri de Déu. Col.lectània Sant Pacià Ll. Facultat de Teología de Catalunya. De. Herder, Barcelona 1994, p.97).

En aquest treball prenc com a punt de partença la següent pregunta: l´home, és un ésser obert a la trascendència? Si es contesta afirmativament aquesta pregunta, hem de parlar de Déu o de déus?; què en pot coneixer l´home de Déu?.

Perquè aquest treball tracta del “misteri de Déu”, segons el Déu revelat en la Sagrada Escriptura, com a primer pas, presentaré una breu reflexió del “monoteisme d´Israel”. En un segon moment tractaré de Déu, Pare de Nostre Senyor Jesucris; de Déu, Fill Ungènit del Pare, Paraula encarnada; i de Déu Esperit, d´ambdos procedent. Clourà aquesta primera part de la síntesi, una reflexió sistemàtica del misteri de Déu-Trinitat.

En la segona part, relacionaré el misteri de Déu amb les altres disciplines tractades en la diplomatura: antropologia teològica, salvació i gràcia, escatologia, ecumenisme...

Per a la reflexió teològica de la Santíssima Trinitat, a part dels apunts de classe sobre el “misteri de Déu”, en que es va seguir el tractat de Walter Kasper, El Déu de Jesucrist, m´he ajudat del tractat del professor Josep Mª Rovira Belloso, El Misteri de Déu.

Sóc conscient de les limitacions que necessàriament té aquest treball, però naturalment, no es tracta de cap tesi. És, crec jo, posar per escrit, breument, tot compartint-la, una visió global de les matèries donades en la diplomatura, la qual ha estat possible per la dedicació il·lusionada de tot el professorat, al qual agraeixo ben de cor tot el que m´han donat al llarg d´aquests tres anys.

I - L´home, ésser obert a la trascendència

El Concili Vaticà II, en la seva constitució Gaudium et Spes (núm 9-10), constata la convicció del llinatge humà que no solament pot sinó que ha d´enfortir cada dia el seu domini sobre les coses creades, a la vegada que li pertany establir un ordre polític, social i econòmic que progressivament serveixi més bé l´home i ajudi individus i grups a reafirmar i cultivar la pròpia dignitat.

Es tracta de la tasca encomanada per Déu a l´home quan en el llibre del Gènesi hi llegim: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la” (Gn. 1,27).

Amb tot, la limitació humana es fa evident quan la realitat ens fa veure la dependència de les nacions pobres dels pobles rics, augmentant així les diferències injustes, prou paleses en situacions de misèria i mancança d´amplis sectors del món, que es veuen privats fins i tot d´allò que permetria dur una vida mínimament digna. No només es tracta de manca de béns materials, sinó també dels culturals i altres valors, com poden ser els socials i polítics, que permetrien gaudir d´una vida plenament lliure i digna.

Per tant, els avenços assolits pel món actual no impideixen que aquest món, tot manifestant-se poderós en tants aspectes, constati la propia feblesa i limitació en qüestions tan elementals com la de que tothom pogués tenir un mínim necessari per no morir de fam. Aquest món nostre és capaç de realitzar el millor o el pitjor, d´oferir un camí obert a la llibertat o a l´esclavitud, a l´avenç o a la reculada, a la fraternitat o a l´odi.

Aquest desequilibri que sofreix el món contemporani es relaciona amb aquell desequilibri més fonamental que radica en el cor de l´home. D´una banda, essent criatura, se sent limitada de moltes maneres; però, de l´altra se sent il-limitat en els seus desitgs i cridat a una vida superior. Sovint, l´home, feble i pecador, fa allò que no voldria fer (Rm. 7,19). En conseqüència, sofreix en ell mateix una escisió, de la qual també neixen tantes i tan grans discòrdies en la societat.

D´aquí ve que surtín del cor de la persona uns interrogants importants: què és l´home? Quin és el sentit del dolor, del mal, de la mort, coses que continuen existint, malgrat tant de progrés? De què serveixen aquelles victòries assolides amb un cost tan alt? Què pot aportar l´home a la societat i què en pot esperar? Què vindrà després d´aquesta vida terrenal?.

Són aquests els interrogants que planteja el Concili Vaticà II. Jo encara n´afegiria algún altre: és inútil el pas de l´home per la vida si tot acaba en la mort? No serveix de res estimar? Si sóc capaç d´interrogar-me, m´he de quedar sense resposta? Serà veritat que l´home és “una passió inútil”, com diu Sartre? Davant el mal del món, sóc un ésser “vomitat a l´existència”, com diu el mateix filòsof?.

Quina mala passada seria haver nascut intel-ligent, -capaç de preguntar-me- i no trobar contesta als interrogants!

El mateix Concili ens ofereix la resposta a tants interrogants. És Crist, Déu-Home, qui il-lumina i ofereix sortida, qui assumeix, en el moment de la creu, tota la limitació i contradicció de la humanitat i la porta, per la resurrecció, a la resposta definitiva.

Per aquests forats que té la persona, que en definitiva són els interrogants que es planteja, Déu pot entrar i donar ple sentit i omplir el cor de l´home que, en expressió de Sant Agustí, “havent estat creat per Déu, roman inquiet i només pot descansar en Déu”.

Dels interrogants abans esmentats, purament antropològics, la persona també està oberta a un altra qüestió més trascendent: aquesta meva limitació, transitorietat i contradicció, només té resposta en la limitació, transitorietat i contradicció dels altres? no hi haurà una resposta que ultrapassi tot això? En aquest punt la persona s´està interrogant per la trascendència. El món creat, l´ordre i bellesa de les coses, la bondat en tantes persones, en últim terme destinats a desaparèixer, i per tant, contingents, tenen sentit i fonament en si mateixos? No venen d´algún lloc o d´algú?

Sant Irineu diria que tot això és preguntar-se per la “lògica” intrínseca de la realitat, i preguntar-se per la lògica, en últim terme, és preguntar-se pel “logos” del qual la lògica es deriva. Quan la persona humana es pregunta per aquestes qüestions, diu ell, s´està preguntant pel Crist, logos etern i increat. És per això que en tot cor humà hi ha les “llavors del Verb sembrades”, i com diran els teòlegs (Alfaro i Rahner) en tota persona hi ha “l´existencial sobrenatural o l´existencial crístic”.

Però de que la persona sigui un ésser obert a la trascendència, i es pregunti per “quelcom” o “algú” més enllà d´ell mateix i dels altres, que són com ell, a parlar d´un Déu que és Pare, Amor, que ens el fa saber i ens ho participa, hi ha un gran abisme que, si Déu mateix no ens l´hagués fet saber, mai l´hauríem assolit per nosaltres mateixos.

En aquest sentit, crec que són molt encertades les paraules de Karl Barth quan diu: “L´home només pot conèixer Déu perquè Ell, de manera vertical, gratuïta i descendent, es dóna a conèixer per gràcia i en la fe” (text citat per Rovira Belloso en “El Misteri de Déu”, pàg. 224). Està parlant, naturalment, de la Revelació, aquesta Revelació de Déu és la salvació de l´home (títol aquest del tractat del mateix professor Rovira Belloso, anterior a l´actualment publicitat i esmentat fa un moment).

Arribat a aquest punt penso que no està de més fer la citació de l´Escriptura que diu “Únicament el Senyor, el nostre Déu, coneix les coses amagades, però nosaltres i els nostres fills coneixem allò que Ell ens ha revelat per sempre...” (Dt. 29,28).

I, com es revela Déu? aquesta qüestió la desenvoluparé més extensament en el següent apartat.

II - Monoteisme d´Israel.

El poble d´Israel va fent camí cap a un monoteisme hegemònic, i en aquest camí Déu s´anirà revelant, però la Bíblia, de fet, no conté un tractat sobre Déu. No pren una perspectiva des de la qual ens convidi a descriure un objecte o parlar de Déu. De fet, ens convida a escoltar-lo quan parla, a respondre-li confessant la seva glòria i a servir-lo. Només romanent en l´obediència i en l´acció de gràcies és possible formular allò que Déu diu de sí mateix en la Bíblia.

Déu no parla de sí de la mateixa manera en l´Antic Testament i en el Nou Testament, quan se´ns adreça pels seus profetes i quan ens parla pel seu Fill: “en moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill...” (Hb. 1,1-2), perquè “a Déu, ningú no l´ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el sí del Pare, és qui l´ha revelat” (Jn. 1,18). Només Jesús ens descobreix el secret de l´únic Déu dels dos Testaments.

El Déu preexistent.

Des del començament existeix Déu (Gn. 1,1; Jn. 1,1) i la seva existència s´imposa com un fet inicial, que no té, segons la revelació, necessitat de cap altra explicació. L´Antic Testament ignora les teogonies que en les religions de l´antic Orient, expliquen la construcció del món per la gènesi dels déus. Donat que només Ell “és el primer i el darrer”: “Jo, el Senyor, sóc el primer, i seré present fins a la fi” (Is. 41,4), el món sencer és obra seva, és creació seva: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra” (Gn. 1,1).

Essent Déu el primer, no ha de presentar-se. S´imposa a l´esperit de l´home pel sol fet de ser Déu. En cap lloc se suposa un descobriment de Déu, un procedir progressiu de l´home que el condueix a establir la seva existència: conèixer-lo és ja ser conegut. “Entre totes les nacions de la terra tan sols us vaig conèixer a vosaltres” (Am. 3,2) i descobrir-lo en l´arrel de la pròpia existència; fugir d´ell és sentir-se perseguit per la seva mirada: “On aniria lluny del teu esperit? On fugiria lluny de la teva presència? Si pujava dalt el cel, hi ets present, si m´ajeia als inferns, també t´hi trobo” (Sal. 139,7-8).

Les tribus nòmades:

Els pobles caçadors solen divinitzar i venerar l´animal utilitzat; els pobles cultivadors són proclius a venerar mites de la fertilitat i de la fecunditat, fins i tot les estacions; els pobles amb un alt sentit de la política solen tenir divinitats nacionals. Els pobles nòmades són, però, un món a part: es poden considerar com a ben preparats per a rebre el testimoni universal que Déu deixa en les coses creades, o bé la revelació positiva d´aquest Déu universal.

El caràcter nòmada -ramader- de les tribus abrahamítiques va ser un mur que va evitar el politeisme dels grans pobles que les envoltaven: Canaan, Babilònia, Egipte amb una religió politeista a la vegada sàvia i popular: Isis, Osiris, Horus (el Falcó), Hator, Neftis... A la vegada el caràcter nòmada de les tribus patriarcals va ser un obstacle poderós perquè aquestes tribus no s´establien al voltant dels llocs de culte estables, la multiplicació dels quals afavoria el politeisme.

Aquest fet -el monoteisme d´Israel- afavorirà la tendència vers el monoteisme del Poble de Déu, el qual sent, des de els inicis la crida fortíssima del Déu únic, crida compatible amb les repetides idolatries del poble.

Els noms de Déu

Així que Déu es dona a conèixer es descobreix la seva personalitat, els seus designis. Per poc que es sàpigui d´ell, des de l´instant que se´l descobreix, se sap que Déu vol quelcom precís.

Per això que cada vegada que Déu es revela presentant-se, s´anomena a si mateix i es defeneix pronunciant el seu nom: “Jo sóc Jahvé” (Ex. 3,14).

La revelació del nom de Déu va lligada a allò que Déu pretén: “He vist l´opressió del meu poble a Egipte i he sentit com clama... Ara jo t´envio al faraó, ves-hi i fes sortir d´Egipte els israelites, el meu poble” (Ex. 3,7.10).

El Shaddai, El Elohim: Aquest Déu que es revela a Moisès, és el mateix Déu dels pares: “Jo sóc el Déu d´Abraham, el Déu d´Isaac i el Déu de Jacob” (Ex. 3,6).

El-Elyon: És el Déu Altíssim, al qual Melquisedec servia (Gn. 14,18).

El-Olam: És el Déu Etern invocat per Abraham (Gn. 21,33).

El Roi: És el Déu de visió, el Déu-que-em-veu, així l´anomena Agar, esclava d´Abraham (Gn. 16,13).

El-Betel: Aquest nom de Déu no és un nom transcendent de Déu, sinó que va lligat a un lloc de culte: Bet-El (casa de Déu).

Aquests noms de Déu es troben en el moment del nomadisme de les tribus abrahamítiques. Podem ara situar-nos, breument, en el monoteisme que apareix en els llibres històrics i en els profètics, fases, aquestes, decisives ver un monoteisme estricte i popular.

Dels llibres històrics es pot destacar l´actuació d´Elies i dels reis Ezequies i Josies.

Llibres històrics

El profeta Elies va ser l´iniciador de la lluita contra el déu Baal. La lluita tingué com a objectiu enderrocar els moltíssims baals (arbres sagrats, llocs alts, etc.) que proliferaven en el poble. La predicació d´Elies té lloc al s. IX a.C., durant el regnat del rei Acab, casat amb Jezabel, dona prou perversa.

El mateix nom d´Elies (Eliyya) significa Jahvè és Déu. El cicle d´Elies ve representat pels episodis següents:

la sequera, descrita en 1Re. 17, 1-6.

La viuda de Sarepta, 1Re 17, 7-16, a la qual no li falta oli a la gerra ni farina al pot per haver alimentat aquesta viuda del profeta. Aquest episodi és evocat en l´evangeli de Lluc (4,26). Un fet important relacionat amb la viuda de Sarepta és la resurrecció del seu fill per part d´Elies, 1 Re 17-24.

Elies davant el rei Acab i els sacerdots de Baal, als quals extermina el profeta endut per un excés de zel per l´únic Déu. En aquest moment acaba la sequera, 1 Re 18.

Elies fuig a l´Horeb per protegir-se de la persecució d´Acab i Jezabel. Allà Déu apareix no en el foc, ni en la ventada, ni en el terratrèmol sinó en un suau ventijol, 1 Re 19, 1-18.

Eliseu succeeix a Elies, 1 Re 19, 19-21.

El rei Ezequies (s. VIII-VI, a.C.) el nom del qual és “Hizquiyya”, significa Jahvé és la meva fortalesa. Aquest rei representa una lluita anti-idolàtrica. És molt significatiu el text de 2 Re. 18, 2-4: “Tenia vint-i-cinc anys quan començà a regnar. Va ser rei vint-i-nou anys a Jerusalem. Ezequies feia allò que plau al Senyor, tal com ho havia fet David, el seu avantpassat. Va suprimir els recintes sagrats, va esmicolar els pilars i va tallar els bosquets. També manà trossejar la serp d´aram que Moisès havia fet, perquè fins llavors els israelites li cremaven ofrenes i li donaven el nom de Nehuixtan”. Aquest text evidencia com el poble d´Israel, tot i ser monoteista, té una marcada inclinació a voler palpar la divinitat. Ja ho havia fet al desert amb el vedell d´or (Ex. 32) i després dels segles, continuava donant culte i oferint encens a la serp erigida per Moisès per guarir les picades d´aquests rèptils que el poble havia patit en el desert. La temptació de la idolatria acompanyarà tota la història del poble jueu, i aquest pecat els durà als exilis disposats per Déu, per tal que pugin reflexionar i penedir-se´n.

El rei Josies (Yosiyya, que vol dir Jahvè salva) rei de Judà, és un dels millors reis i més pietosos, juntament amb David i Ezequies. La reforma del rei Ezequies culminà en el moment de la solemne lectura de la Llei davant l´assemblea del poble reunit (2 Re 23,22). La reforma d´aquest rei és una reforma profunda de l´Aliança amb Déu, confirmada per tot el poble, que escoltava amb fe el llibre de l´Aliança, el Deuterenomi, en presència de sacerdots, profetes i del mateix rei, (2 Re 23,3).

La reforma afectarà fins i tot el regne del Nord i suposarà la remoció d´una sèrie de pràctiques, permissions o disposicions idolàtriques que, de fet creaven en tot el poble un ambient de sincretisme o, almenys, certa recepció popular de pràctiques idolàtriques. La reforma té, també, un abast centralitzador, ja que elimina aquelles pràctiques que, sense ser idolàtriques, vulneraven la llei del culte, centralitzat en el Temple de Jerusalem. Per això van ésser destruïts els llocs alts, en els que es cremava encens en honor a Jahvè.

Llibres profètics

El paradigma el trobem en el Deutero-Isaïes:

• “Jahvè és Déu i no n´hi ha cap altre” (Is. 43, 10-15; 45, 5-6. 18-21; 46,9).

• “Déu és etern, posseix passat i futur, és el primer i el darrer” (Is. 44, 6-7).

• “Déu té la plenitud de la saviesa; els ídols no tenen intel·ligència, tampoc no en tenen els qui els adoren” (Is. 44, 18; 46, 7).

• “Déu és Déu perquè és creador” (Is. 45, 6-7.18).

• “Déu és Déu perquè és salvador. Fa el que vol i Ell vol salvar i realment salva” (Is. 45, 22; 46, 10-11).

Tots els profetes van en la línia de proclamar l´únic Déu i de denunciar els desviament idolàtric del poble, així com també la denúncia de la injustícia, tot proclamant la veritable religió que Déu vol: l´alliberament de l´oprimit, la defensa de l´orfe, la vídua i l´immigrant. El poble, quan va darrera d´altres déus és com l´esposa infidel que comet adulteri; quan torna a Déu, Ell l´acull com l´esposa estimada. Un exemple ben preciós el trobem en Osees: “La portaré al desert i li parlaré al cor” (Os. 2, 16). D´altra banda, fer justícia obté el perdó dels pecats que de vermells com el carmí es tornen blancs com la llana (Is. 1, 18).

L´esperit del Deuterenomi

El Deuterenomi juntament amb la predicació i els escrits dels profetes, han contribuït fortament a configurar el monoteisme d´Israel, tant per la doctrina que conté com per la pràctica que mana o suggereix. L´esperit del Deuterenomi es troba en l´exclusivitat que han de mantenir els dos perennes protagonistes de l´Amor: el qui estima i l´estimat.

Així el qui estima és el Déu gelós, que com una mare entranyable no pot suportar la manca de correspondència al seu amor, com no pot suportar la situació precària del poble estimat (Dt. 6, 14).

Déu és Amor fidel, aquesta fidelitat exigeix del poble un culte únic, exclusiu i total. El poble l´ha d´estimar amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb totes les forces (Dt. 6, 4-5).

Déu és Amor gratuït perquè el mateix Déu, en el Deuterenomi declara que “el Senyor s´ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d´entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots, sinó perquè us estima i es manté fidel al jurament que havia fet als vostres pares” (Dt. 7, 7-8).

Els fets de l´Èxode

El poble, poble de Déu, expressa amb gran força un concepte i un programa marcat per l´universalisme. El Déu únic vol fer seva, mitjançant el seu immens Amor, la totalitat del gènere humà, del qual el poble d´Israel no és tant la porció privilegiada com el paradigma emblemàtic d´allò que Déu vol per a tots els homes.

I Déu vol per a tots els homes l´alliberament integral. Déu, en el llibre de l´Èxode dóna raó a la seva intervenció a favor d´Israel: Ell ha escoltat el clam de l´opressió que pateixen en mans dels explotadors i es per això que baixa per alliberar-lo i conduir-lo a una terra de llibertat, que “regalima llet i mel” (cf. Ex. 3, 7-10).

És per això que en l´Èxode cada poble i cada home s´hi pot trobar reflectit. No és en va que es parli contínuament de “poble”. És ben cert que cada persona és la destinatària de la intervenció salvadora i amorosa de Déu, però al parlar de “poble” s´està fen referència a la solidaritat entre persones. En aquest sentit, té una importància cabdal la proclamació del Decàleg (Ex. 20). És el codi de l´Aliança del Sinaí (Déu, en temps dels patriarques, havia establert altres aliances: amb Adam, representada amb la prohibició de menjar fruit de l´arbre; amb Noé, el diluvi que porta a una renovació de la creació, que ja mai serà totalment exterminada i signe d´això és l'arc de Sant Martí dalt els núvols; amb Abraham, la circumcisió. L´Aliança suposa que si la promesa de Déu ha d´acomplir-se, i això és segur, un tal acompliment demana la creació d´un poble dedicat a complir o a realitzar el voler de Déu. El Decàleg que, en el Nou Testament és culminat per l´esperit de les Benaurances, farà de memorial, aconseguint que el pas del Senyor romangui i modeli de forma viva el mode d´ésser poble. Quan el poble es convertirà, brillarà en ell la imatge i semblança del mode d´ésser de Déu (Kahal-Jahvè, en hebreu, i Ekklesía tou Zeou, en grec). Anticipant esdeveniments, aquí ja es veu prefigurada la nova comunitat o assemblea que naixerà de l´Aliança definitiva establerta en Crist: L´Església (Ekklesía tou Christou) nou Poble de Déu.

Dins del marc de l´Èxode, el nom de Déu “Jahvè” esdevé intervenció i actuació, el “Jo sóc” és el “Jo estic” “Jo estaré”. I certament Déu estarà amb el seu poble i els diferents moments històrics que es descriuen en l´Èxode seran història de salvació.

Això succeeix perquè Déu es presenta com a Déu misericordiós (rajaum). La misericòrdia és un impuls conscient d´apropament a la misèria d´un altre. Aquest impuls d´atansament forma part de l´èsser de Déu, que es deixa afectar pel clam dels pobres: “ Avui, el tema del “dolor de Déu” que comparteix i sofreix en l´home i amb els homes, no pot ser negligit per la teologia” (així s´expressa el teòleg J. Moltmann, citat per Rovira Belloso en l´obra esmentada, pàgina 191). Si això es negligís en la reflexió sobre Déu, es trairia la mateixa essència de Déu que “omple de béns els pobres i exalta els humils” (Lc. 1, 52-53).

S´ha parlat del Déu misericordiós. Però si bé és veritat que Déu és ric en misericòrdia, també diu que és lent per al càstig, o com alguns tradueixen, lent a la ira (Ex. 34, 6). La ira de Déu seria el revés de l´Amor. És la resposta personal de Déu al refús del seu amor. En aquest sentit Paul Tillich ha observat molt bé que, en Déu, primàriament, no hi ha ira sinó amor, que és el que assenyala la realitat del seu mode de ser. Si la misericòrdia és, però, refusada per l´home o pel poble, l´amor gelós de Déu es mostra com un foc que crema en la seva imposant santedat. La ira de Déu és així el refús que correspon al refús de l´Amor (Rovira Belloso, o.c. pàg. 192-193). Però tot i això, aquesta “ira medicinal” en Déu és lenta. És com una actitud pedagògica de cara a la conversió del poble.

Finalment, dos qualificatius més es troben en l´Èxode: ric en l´amor i ple de fidelitat. El poble d´Israel en l´experiència de l´Èxode fa l´experiència de la riquesa de l´amor de Déu, que és l´arrel de la misericòrdia i l´amor de plenitud que en el Nou Testament es tradueix per la paraula grega “Agape” (1 Jn. 4,8.16)

La fidelitat, en sentit originari és fermesa, estabilitat, certesa que, per exemple, els muntants d´una porta resistiran el pes del dintell. Si s´amplia, en el sentit moral i espiritual, aquest significat físic originari, fidelitat designa llavors la credibilitat, la veritat i la lleialtat d´una persona en la paraula en la qual s´hi pot recolzar. Passant al sentit teològic: Déu és fidel per a acomplir la promesa que ha brollat de la seva paraula donada. Per això podem recolzar confiadament en aquesta paraula que ens sosté. Precisament l´acció de recolzar confiadament en la Paraula de Déu és la fe.

Els salms

Els salms, pregàries cantades, són l´expressió litúrgica de la fe del Kahal Javè. Tot el que s´ha dit fins ara, adquireix en els salms una dimensió de confessió de fe i una dimensió celebrativa d´aquesta fe. El contingut dels salms serà sempre el mateix: el reconeixement de l´únic Déu i la pregària únicament a Ell adreçada. Pregària que s´expressa en la súplica d´ajuda, de perdó, de lloança, d´acció de gràcies. Són els salms, alhora, pregària i memorial de l´acció del Déu únic a favor del seu poble: repassar en la pregària les gestes de Jahvè és fer-lo present en les necessitats actuals de la comunitat.

Finalment, tant la confessió de fe del poble d´Israel que trobem a Dt. 26,5: “el meu pare era un arameu errant, que va baixar a Egipte...” com la pregària diària del “Shemà Israel” (Dt. 6, 4-9) “Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és L´ÚNIC...” palesen la fe d´Israel en l´únic Déu. Aquesta fe d´Israel, com la nostra, serà sovint compatible amb l´ambigüitat i la incoherència humana, però, sempre, sempre en l´horitzó albirem el “Déu ric en misericòrdia, lent per al càstig i fidel en l´Amor”.

Fins aquí, i molt breument, s´ha esbossat el monoteisme d´Israel, a partir de la Revelació de la Paraula de Déu. S´exposa, a continuació una aproximació bíblica a Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant.

III - Déu Pare, Déu Fill, Déu Esperit Sant

En aquest apartat, presentaré en primer lloc la teologia bíblica sobre Déu Pare, Fill i Esperit Sant, per tractar, seguidament una aproximació a l´estudi sistemàtic de les tres divines persones.

Déu Pare

L´Antic Testament:

Com indicació prèvia s´ha de dir que les religions tendeixen a considerar Déu com a Pare, però ho fan en el sentit de generació física, no com a relació dinàmica i d´identificació pel coneixement i l´amor. Així, per exemple, per als egipcis, Amon-Ra, el Sol, és el pare dels homes i dels déus. Per a Plató, Zeus és el pare de tot. La novetat de Déu com a Pare apareix en l´originalitat de “l´Abbà” de Jesús, la qual la trobem en el llibre dels salms: “Ara proclamo el decret del Senyor. Ell m´ha dit: Tu ets el meu Fill; avui jo t´he engendrat” (Sal. 2, 7); i també hi trobem aquesta altra: “Ets príncep des del dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare; des de l´aurora, com rosada, ell (el Senyor) t´ha engendrat” (Sal. 110, 3). S´ha de dir, però que aquests textos es refereixen al Messies-Fill.

Altres textos de l´Antic Testament també parlen de Déu com a Pare, però és en el sentit que a continuació s´expressa:

-Textos de creació. S´anomena Pare el diví “terrissaire”, perquè és ell qui ha format el món i els homes:

“Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre Pare. Nosaltres som l´argila, i tu, el terrissaire: tots som obra de les teves mans” (Is. 64,7).

“¿No tenim tots nosaltres un únic Pare?¿No és un únic Déu el qui ens ha creat?” (Ml. 2, 10).

“¿Al Senyor el pagues així, poble insensat i sense seny?¿No és el Pare que t´ha engendrat, el creador que t´ha fet?” (Dt. 32,6).

-Textos d´elecció i formació del poble. Com un Pare guia al fill, així Déu guia el Poble:

“Com m´agradaria comptar-te entre els fills i donar-te un país deliciós... Jo pensava que m´anomenaries pare i no t´apartaries de mi” (Jr. 3, 19).

-Textos de pura analogia. Així com els pares estimen, Déu encara estima més que els pares:

“Diu el Senyor: Quan Israel era un noi me´l vaig estimar, d´Egipte vaig cridar el meu Fill” (Os. 11, 1).

“Reconeix, doncs, de tot cor que el Senyor, el teu Déu, et vol educar com un pare educa els seus fills” (Dt. 8, 5).

-Textos d´invocació. Potser són els més importants, tot i que escassos, donat que tota invocació suposa una certa relació:

“Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare...” (Is. 64, 7).

“Tu ets el nostre pare, des de sempre el teu nom és “Redemptor nostre” (Is. 63, 16).

Queda exclòs de l´Antic Testament el sentit de generació física, llevat dels textos dels salms que s´han indicat (2, 7 i 110, 3), els quals mostren precisament la generació del Messies. Roman, en canvi, el sentit antropològic que apareix en altres textos esmenats: com un pare, estima, guia, crea, així Déu es mostra amb el seu poble com si fos un pare.

El Nou Testament:

En contrast amb l´Antic Testament, la invocació habitual de Jesús es mostra original i reveladora de la seva relació filial, aquesta relació Pare-Fill també és molt diferent de la paternitat física, atribuïda per les religions als déus.

Jesús emprà aquestes tres formes:

• Pare: La trobem en Mc 13, 32: “D´aquell dia i d´aquella hora ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare”. També en Mt. 11, 25: “T´enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra...”. I en Mt. 11, 50: “El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare”. També naturalment la trobem en els llocs paral·lels dels textos esmenats.

• El meu Pare: Només es troba en l´evangeli de Mateu, entre altres els següents textos: “Però el qui em negui davant els homes, jo també el negaré davant el meu Pare del cel” (Mt. 10, 33). “Tota plantació que no ha plantat el meu Pare celestial serà arrancada” (15, 13).

• El vostre Pare: Aquesta expressió es troba en el Sermó de la Muntanya de l´evangeli de Mateu i el paral·lel de Lluc. “Així sereu fills del vostre Pare del cel... Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial” (Mt. 5, 45, 48).

El mot “abbà=Pare” emprat per Jesús, és sobretot, una invocació religiosa que té el seu lloc en la pregària personal (de Jesús i de cada cristià) i en la pregària comunitària de l´Església: “Vosaltres quan pregueu, digueu: Pare (Abbà) nostre del cel...” (Mt. 6, 9). Aquest mot és d´origen infantil però de significat familiar, com quan nosaltres diem “papà”. Té una connotació afectiva “pare estimat”. És un mot que ens impulsa a entrar confiadament en la intimitat infinita.

La relació entre Jesús i el Pare:

L´acció de Jesús, moguda per l´amor veritable, lliurat fins a la fi, ens remet a la contemplació de la bondat sense límits que Jesús mateix anomenà “Pare”. Entrem, d´aquesta manera, en un món d´una riquesa insospitada que els evangelis expressen de diverses maneres: els evangelis sinòptics ho fan tot subratllant els elements significatius, fins i tot desconcertants, de la història de Jesús; l´evangeli de Joan ho fa desenvolupant els “pressupòsits transcendents” d´aquesta història: “Al començament de tot existia el qui és la Paraula, la Paraula estava en Déu i la Paraula era Déu” (Jn. 1, 1). Els sinòptics parlen amb un llenguatge més empíric que no pas Joan, que ho fa d´una manera més explícitament teològica. Els sinòptics contemplen el poder de l´amor de Déu que irromp discretament en la humilitat del Fill de l´home. Joan parla del Verb de Déu.

Joan arriba a formular una teologia de la Trinitat quan atribueix a Jesús quatre sèries d´afirmacions:

• 1ª Sèrie: “Jo sóc el pa de la Vida” (6, 35); “Jo sóc la llum del món” (8, 12); “Jo sóc la Porta” (10, 9); “Jo sóc el bon Pastor” (10, 14); “Jo sóc la resurrecció i la vida” (11, 25); “Jo sóc el Camí, la veritat i la vida” (14, 6), aquestes fòrmules “Jo sóc” no només evoquen el “Jo sóc de Jahvè” -“Jo sóc” m´envia a vosaltres (Ex. 3, 14)- sinó que aquest “Jo sóc” com absolut s´aplica a Jesús. Aquesta sèrie d´afirmacions manifesta que Jesús és del Pare i es presenta com a centre de la vida de Déu per als homes.

• 2ª Sèrie: “Si em coneguéssiu a mi, també coneixeríeu el meu pare” (8, 19); “Qui m´ha vist a mi ha vist el Pare” (14, 9). El sentit d´aquesta segona sèrie és ben clar: Jesús, l´Unigènit, és la imatge i revelació del Pare.

• 3ª Sèrie: “La meva paraula no és meva, sinó del Pare que m´ha enviat” (14, 24) així com, en general, les fòrmules que expressen la missió de Jesús per part del Pare: “Ell m´ha enviat” (7, 29). Aquesta tercera sèrie ens diu: Jesús és la paraula del Pare. Tot ell és del Pare. Si el primer aspecte, “ser del Pare”, presenta Jesús com a “relació pura” envers el seu origen diví, aquest segon aspecte -el d´enviat- presenta Jesús en la línia de “Mediador” (1 Tm. 2, 5) i del portaveu o representant de Déu.

• 4ª Sèrie: “Jo el conec (el Pare) perquè d´Ell vinc” (7, 29); “Que el món conegui que jo estimo el Pare” (14, 31); “Jo i el Pare som una sola cosa” (10, 30). Aquesta quarta sèrie expressa la comunió o unitat dinàmica, vital i ontològica de Jesús amb el Pare: Jesús coneix el Pare, se l´estima i hi manté una tal comunicació de vida que s´identifica amb Ell. És u amb Ell.

De tot això que s´ha dit fins ara es pot formular la relació de Jesús amb el Pare:

Jesús manté una relació d´Origen i de Missió respecte del Pare: Jesús ve del Pare, perquè el Pare l´envia i torna al Pare.

Relació de participació: El Pare participa la seva Paraula al Fill, la seva Paraula no és seva sinó del Pare (7, 16; 14, 24); i no només li ha donat la seva Paraula, sinó el seu actuar, Jesús obra amb el poder del Pare i en nom seu (10, 25. 32); la vida del Pare, vida eterna, Jesús la dóna, perquè tot aquell que creu en ell, en Jesús, no es perdi, sinó que tingui vida eterna (3, 16).

Relació de comunicació: aquí hi ha una identificació entre Jesús i el Pare. Qui ha vist Jesús ha vist el Pare (14, 9); Jesús està en el Pare i el Pare en ell (14, 11); Jesús estima el Pare (14, 31); el Pare i Jesús són u (10, 30).

El do de l´Esperit Sant:

Una objecció o prejudici molt estès entre els cristians i que ha arribat a la teologia és aquesta: El Pare i el Fill sí que es veu clar que són persones, distintes i en comunicació, però no pas l´Esperit Sant, que sembla més una força de Déu que no pas una persona divina, ja que emana de Déu en forma de gràcia, de do, d´impuls o de llum, però no sembla que emani com una persona.

Aquesta objecció la fonamenten en que des de la primera pàgina del Gènesi (1,2) l´Esperit de Déu es mostra com a força original que fecunda vitalment les aigües, però no com una persona. També en què l´experiència que els cristians tenen de l´Esperit del Senyor no sembla quedar “objectivada” en algú personal: l´Esperit és experimentat com a joia, llum i decisió encertada; no es pot pensar en l´Esperit com a semblant a una persona humana, mentre que Jesús sí que s´hi pot pensar. Avala, també, l´objecció de la qual es ve parlant el sentit de les paraules “ruaj” “pneuma” o “spiritus” que en la cultura hebrea, grega i romana mostren molt més clar el concepte de “força” que no pas el de “persona”. La mateixa teologia ortodoxa, que accepta i celebra l´Esperit Sant com la Tercera Persona, diu que la Sagrada Escriptura es refereix a l´Esperit Sant més com a un subjecte passiu, semblant a un do lliurat, que no pas a un subjecte dotat d´una activitat personal. L´Esperit seria no tant la llum que veiem sinó la llum que ens hi fa veure.

La mateixa experiència humana presenta exemples d´aquest activitat no objectivable. L´home està fornit de dues sèries d´operacions, ambdues legítimes: la capacitat lògica, que fa referència a la intel·ligència i al pensament: concepte, paraula, judici, discurs, definició, capacitat analítica, descripció, abstracció, síntesi, deducció lògica... i la capacitat intencional que es refereix a la tendència vital, iniciativa, intenció, creativitat, estat d´ànim, emoció, afecte, sentiment, amor, generositat...

Un exemple ens ho aclarirà: una cosa és la lletra i la música d´una cançó que es pot objectivar en el pentagrama, i una altra és l´expressió amb la qual l´artista interpreta.

En la Trinitat, Déu és paraula objectivable, va parlar per boca dels profetes, i a més és objectivable en una vida humana, la del Crist, que dóna lloc al missatge evangèlic.

L´Esperit, en canvi, és inobjectivable, perquè és comunicació pura de llum i d´amor, és comunicació de veritat i de l´amor i en tant que és distint del Pare i del Fill, podem dir que l´Esperit Sant és “persona divina”, ja que el concepte de persona, en aquest sentit, comprèn aquests dos pols: distinció i comunicabilitat.

Quan en el Catecisme diem que les tres persones divines son “iguals i distintes”, quasi sense adonar-nos estem formulant quelcom molt profund, perquè no tan sols vol dir que el Pare no és el Fill, el Fill, el Fill no és el Pare, etc., sinó que segurament vol dir que la manera d´ésser persona és distinta per al Pare (Origen), distinta per al Fill (Paraula) i distinta per a l´Esperit. El Pare és persona com a Origen de tot coneixement i de tot amor; el Fill és persona com a Paraula que expressa aquest abisme d´amor original; l´Esperit Sant és persona com a comunicació pura i espiritual de coneixement i d´amor que uneix en si mateix l´Origen i la Paraula.

¿Per què sembla, doncs, que l´Esperit Sant es revela d´una manera més impersonal que personal, com una certa acció o com a gràcia del Pare i del Fill? Perquè l´Esperit no tendeix a revelar-se a si mateix, sinó a il·luminar el Pare i el Fill. O dit d´una altra manera, el Pare se´ns ha revelat per mitjà del Fill, en la llum de l´Esperit Sant.

Amb molta senzillesa, jo diria: Déu és Amor, i rebo aquesta noticia perquè Crist m´ho ha dit, però aquesta notícia l´interioritzo, me la faig meva i alhora canvio en la meva manera de ser, de pensar i d´actuar d´acord amb aquesta veritat, per l´acció de l´Esperit.

A nivell comunitari, l´acció de l´Esperit es fa present quan la comunitat deixa de banda tot allò que impedeix d´escoltar-se els uns als altres (prejudicis, intoleràncies, apassionaments...).

Personalment i comunitàriament, per l´acció de l´Esperit, cadascú pot situar-se en la pròpia veritat: homes senzills, pecadors però estimats per Déu.

En aquest sentit, l´Esperit Sant és l´alternativa de les frustracions, personals i comunitaries. Una frustració prou important és el descobriment de la pròpia ambigüitat, la rutina, el cansament.

Quan sembla que no puc pregar, l´Esperit ho fa per mi (Rm. 8, 26); quan em trobo sense forces per estimar, l´Esperit l´Esperit les renova (Rm. 5, 5); quan deixo de lluitar perquè em sembla inútil, l´Esperit fa fora l´esperit del temor i revesteix d´esperança (Rm. 8, 16 i Fet. 4, 13. 29).

A continuació es presenten set grans textos neotestamentaris sobre l´Esperit Sant. Aquests textos es presenten amb una triple finalitat: manera de qualificar l´Esperit Sant, manera de presentar el seu origen diví i la funció que l´Esperit realitza en la comunitat o en cada home.

Joan, 14, 16-17.26:

14,16: “Jo pregaré el Pare, i us donarà un altre Protector

que resti amb vosaltres per sempre;

17 l´Esperit de la veritat,

que el món no pot rebre,

perquè no el veu ni el coneix;

vosaltres el coneixeu,

perquè es quedarà amb vosaltres i estarà en vosaltres.

26 El protector, l´Esperit Sant,

que el meu Pare enviarà en nom meu,

ell us ensenyarà totes les coses

i us farà recordar tot el que us he dit.

Qualificació: En aquest text es qualifica l´Esperit com a Protector, Esperit de la veritat, Esperit Sant.

Protector és un terme d´ús forense que indica el qui és cridat per auxiliar el seu client: l´advocat defensor. En Sant Joan el protector no té el caràcter passiu d´aquell qui “és cridat”, sinó el sentit actiu de qui acut per ajudar, protegir i consolar.

Esperit de la Veritat. Aquesta expressió es repeteix significativament a cadascun dels capítols 14, 15 i 16 de l´evangeli de Joan. Aquesta expressió cal relacionar-la amb l´afirmació de que Jesús és la Veritat. I si la veritat és la revelació de Jesús, l´Esperit de la veritat és la llum que permet contemplar aquesta revelació centrada en la persona de Jesús.

Esperit Sant. És un terme molt familiar per a nosaltres perquè és així com anomenem la tercera persona de la Trinitat. Pròpiament aquesta expressió, Esperit Sant, només apareix en la Bíblia hebrea en el Salm 51, 13, com a força santificadora: “no em prenguis el teu Esperit Sant”. Es tracta d´una expressió típica del Nou Testament on hi apareix setanta vegades. Apareix com el clima de santedat de la comunitat nova de Jesús i com al principi de santificació de l´home.

Origen diví: En aquest text apareix l´Esperit com a enviat pel Pare en el nom de Jesús.

Funció: L´Esperit es donat perquè es quedi sempre amb els deixebles, amb la finalitat d´ensenyar i recordar totes les coses que Jesús ha revelat.

Joan, 15, 26-27

15, 26 “Quan vingui el Protector

que us enviaré des del Pare,

l´Esperit de la veritat, que procedeix del Pare,

ell donarà testimoniatge de mi.

27 I vosaltres també en doneu,

vosaltres que sou amb mi des del principi”

Qualificació: La mateixa que en el text anterior.

Origen: Aquí queda afirmada la doble procedència: L´Esperit procedeix de Jesús, donat que ell l´envia des de la situació de vivent gloriós, prop del Pare; però afirma també que “procedeix del Pare” (Crec en l´Esperit Sant que procedeix del Pare i del Fill).

Funció: Testimoniar. L´Esperit és la vida que avala i dóna relleu i credibilitat a la paraula de Jesús.

Joan 16, 7-11

16,7: “Us dic la veritat: us convé que me´n vagi;

perquè, si no me´n vaig, no us vindrà el Protector;

mentre que, si marxo, us l´enviaré.

8 I quan ell vindrà, deixarà el món convicte de pecat,

de justícia i de condemnació:

9 de pecat, perquè no creuen en mi;

10 de justícia, perquè me´n vaig al Pare,

i ja no em veureu més;

11 de condemnació,

perquè el príncep d´aquest món ja és condemnat”.

Qualificació: Continua sortint la qualificació de Protector, però s´acosta més al de Consolador, perquè en aquest text es tracta de convèncer el món i de condemnar el príncep d´aquest món, la qual cosa implica confortar i consolar els qui sofreixen el seu embat pecaminós i injust.

Origen: Es torna a indicar que el Fill envia l´Esperit. Però en aquest text hi ha quelcom important, i és que és anomenat “ell”, en masculí; té, per tant, un caràcter personal, mentre que “pneuma” és neutre. Això també es veurà en el pròxim text 16, 13.

Funció: Queda clara en els versets indicats, “argüirà” el món el “reprendrà”, és a dir, farà d´acusador, en el context judicial del verset 11.

Joan 16, 13-14

16, 13 “Quan vindrà ell, l´Esperit de la veritat,

us guiarà a la veritat completa,

ja que no parlarà per compte propi,

sinó que dirà tot allò que sent dir

i us anunciarà les coses futures.

14 Ell em glorificarà,

perquè rebrà d´allò que és meu

per anunciar-vos-ho”.

Qualificació: Es repeteix, aquí per darrer cop, l´expressió “Esperit de la Veritat”.

Origen: S´hi afegeix en aquest text la precisió que l´Esperit rep d´allò que és de Jesús, així com Jesús ho ha rebut del Pare.

Funció: La funció, en aquests versets, és triple: ens conduirà com a guia cap a la veritat total de Jesús, com a revelació del Pare; anunciarà les coses futures; i glorificarà Jesús en el cor del creient i de la comunitat.

Dels textos de Joan on es desprèn que l´evangelista ensenya que l´esperit no és només una força impersonal i neutra sinó un “ell” ben viu: una presència que fa recordar; un impuls vital i amant vers el futur; un mestre interior de la veritat i de la justícia pròpies de Jesús; que parla d´allò que sent; que s´introdueix en nosaltres com a testimoni diví i que argüeix d´una manera intel·ligent i convincent.

Romans, 5, 5

“L´esperança no enganya,

perquè l´amor de Déu

ha estat vessat en els nostres cors

per l´Esperit Sant que ens ha estat donat”.

D´aquest text cal remarcar: que l´Esperit Sant ha estat vessat “en” els nostres cors. La partícula “en” apunta cap a una permanència del do en els nostres cors.

L´Esperit “és donat”, és, per tant, un do, autocomunicació de Déu.

L´amor de Déu ha estat vessat per l´Esperit. Aquesta partícula “per” pot tenir un caràcter instrumental, és a dir, l´Esperit és l´instrument per mitjà del qual l´amor de Déu es vessa (per ex. com quan diem parlar per telèfon, per mitja d´aquest aparell) o bé pot indicar el fet inmediat de la comunicació, és a dir, “per mi mateix” tot indicant autocomunicació, això és, l´amor de Déu ha estat vessat per mi mateix, la qual cosa equival a dir que l´Esperit és autocomunicació, sense que necessiti un transmissor intermediari.

Romans 8, 9-16

8, 9 “Vosaltres, però, no esteu pas en la carn, sinó en l´Esperit,

si és que l´Esperit de Déu habita en vosaltres.

Perquè, si algú no té l´Esperit del Crist, aquest no és pas d´ell.

10 Però, si el Crist és en vosaltres,

el cos és mort perquè no obri el pecat;

l´Esperit, en canvi, viu per a obrar la justícia.

I, si l´Esperit del qui va ressucitar el Crist Jesús d´entre els morts

habita en vosaltres,

el qui va ressucutar el Crist Jesús d´entre els morts

vivificarà també els vostres cossos mortals

per mitjà del seu esperit que habita en vosaltres.

...Amb l´Esperit... viurem.

14 Tots el qui són portats per l´Esperit de Déu

són efectivament fills de Déu.

15 Que no heu rebut pas un esperit d´esclavitud

per recaure en el temor,

sinó que heu rebut un Esperit de filiació

que ens fa clamar: “Abbà, Pare!”.

16 El mateix Esperit s´ajunta als nostre esperit

per donar testimoniatge que som fills de Déu”.

Qualificació i origen: En aquest text l´Esperit Sant apareix amb aquests qualificatius que indiquen la seva procedència: Esperit de Déu; Esperit de Crist; Esperit del Pare que ressuscità Crist d´entre els morts; Esperit de filiació que ens fa semblants al fill.

Funció: L´Esperit Sant és esperit de vida i resurrecció, capaç de vivificar-nos, malgrat el pecat i la mort. La darrera paraula cristiana davant la mort és la realitat de l´Esperit vivent i vivificador.

Ens dóna el dinamisme dels fills de Déu, és a dir, ens fa participar de la filiació del Fill Unigènit del Pare, ens fa fills en el Fill, realitat expressada en la pregària del Parenostre (Abbà).

I l´Esperit mateix s´ajunta al nostre esperit i dóna el testimoniatge interior de que som realment fills de Déu, ens impulsa a actuar com a fills del Pare i, per tant, com a veritables germans.

Gàlates, 4, 4-6

4, 4 “Quan arribà la plenitud del temps

Déu va enviar el seu Fill,

nascut de dona, nascut sota la llei,

5 perquè redimís els qui estàvem sota la llei,

perquè rebéssim la filiació.

6 I perquè sou fills,

envià Déu als nostres cors

l´Esperit del seu Fill,

que clama “Abbà, Pare!”.

En aquest text ja no s´hi troben elements nous per afegir als que ja s´han dit. Déu envia al seu Fill, nascut de dona, és a dir, home com nosaltres, nascut sota la Llei amb la finalitat de rescatar els qui es trobaven sota la Llei, per tal de que rebessin la filiació divina. L´home fet així fill de Déu, pot clamar “Abbà, Pare” per l´Esperit del mateix Fill.

.......................….

Fins aquí la síntesi bíblica referent a Déu Pare, Fill i Esperit Sant. A partir de les dades bíbliques. Es presenta, a continuació, una síntesi d´aproximació a l´estudi sistemàtic sobre les tres divines persones.

IV - Aproximació a l´estudi sistemàtic de la trinitat

Déu Pare:

1/. Déu és realment el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.

Que Déu es presenta en l´Antic Testament com un Pare ja ha quedat exposat en els textos que s´han esmentat, tot i que llevat del Salm 2 i 110, la paternitat de Déu no és en sentit de generació física sinó analògica. Però la Bona Nova no és que Déu sigui com un Pare, sinó que Déu és el Pare de Jesús amb tota propietat. Sense aquesta afirmació bàsica, el Nou Testament seria intel.ligible. La Bona Nova té com a base la relació que Jesús viu amb el Pare. La viu com autèntica filiació rebuda del mateix Pare, el qual ho ha donat tot al Fill.

La relació estreta entre Jesús i el Pare se´ns ofereix en els evangelis sinòptics com a centre de la bona notícia i autodonació de la Trinitat als homes. La relació d´ambdós és tant estreta que Jesús a pogut dir que són una sola cosa i qui el rep a ell, rep al Pare. És interessant remarcar, però, que rebre un petit és rebre Crist i rebre Crist és rebre el Pare, d´aquesta manera el misteri trinitari queda relligat a allò petit de la terra: al pobre, al nen.

2/. Els homes participen de la filiació de Jesús.

El Pare de Jesús és també Pare de tots els homes. Per això els homes s´han de comportar com el fill de Jesús, fins I tot arribant a estimar als enemics “a fi de ser Fills del vostre Pare”, dirà Jesús en l´Evangeli (Mt. 5, 45). No es tracta només de que Déu, per la creació, sigui Pare de tots els homes, sinó el que vol dir és que la relació de Jesús amb el Pare s´entén, d´alguna manera real i viva a aquells que són germans del Primogènit d´entre molts germans (Col. 1, 15). Amb tot, la distinció entre els homes i el Crist l´estableix el mateix Crist quan parla en l´Evangeli de Joan: “pujo al meu Pare i vostre Pare, al meu Déu i el vostre Déu” (Jn. 20, 17). Els homes som “Fills en el Fill”. El Fill ho és del Pare per generació, els homes ho som per paeticipació o per la gràcia de l´adopció.

3/. Transcendència i inmanència de Déu, el Pare.

Déu és el Pare del Cel. Déu és transcendent perquè els nostres límits no circumscriuen la seva Presència. Però Ell, tot i ser transcendent, és alhora inmanent al cor de l´home, ja que en ell veu l´intimitat humana i la seva presència viu en ella (Mt. 6, 4.6.18).

4/. El Pare es revela en el Fill. El Fill revela el Pare als homes, introduint-los en les primícies del seu Regne.

El Pare es revela al Fill i a aquells a qui el Fill ho manifesta (Mt. 4, 25). El Fill és el Crist, això és l´unigènit, i introdueix en el món, en el temps i en l´espai el Regne-de-Déu en el qual els apòstols són iniciats (Lc. 22, 28.30). La revelació del Regne no és purament intel-lectual sinó que allí on la voluntat d´amor adquereix una realitat no només com a enunciat o desig sinó pràctica, el Regne comença.

5/. Invocació i implicació. La veritat de la invocació.

El terme “Pare” és principalment una invocació. Però en els llavis de Jesús i en els nostres, està mostrant, a més, una relació filial.

Aquesta invocació “Pare” té nos nivells, un com a llenguatge constatatiu, és a dir, assenyala que Déu és el Pare, l´altre com a llenguatge implicatiu, és a dir, no només constata que és el Pare, sinó que implica una relació amb aquells que l´invoquen. Amb la invocació, el Pare entra amb relació amb aquells que l´invoquen.

Però els qui invoquen Déu com a Pare, per tal que es doni una condició de veracitat en la invocació cal que qui el pronuncia es trobi en una situació de fraternitat.

Així, quan una comunitat invoca Déu com a “Pare nostre”, no només és una constatació agraïda de que Déu és el seu Pare, sinó, abans que tot, és una acció de Déu que ens està fent fills i, per part nostra, una implicació amb la voluntat de Déu que vol que tots siguem germans, és, per tant, per part nostra, un compromís de fraternitat.

6/. La voluntat del Pare.

La voluntat del Pare és amor. Tant vol el Pare el bé del seu Fill i dels seus fills que “no es propi de la voluntat del Pare que es perdi ni tant sols un dels més patits” (Mt. 18, 4). També ho expressa el quart evangeli quan Joan posa en boca de Jesús que “tant estima Déu al món que ha enviat el seu Fill, perquè tot aquell qui creu en Ell no es perdi, sinó que tingui la vida eterna” (Jn. 3, 16).

Si aquesta és la voluntat del Pare, cal que el Fill realitzi la voluntat del Pare del cel: “no es faci la meva voluntat sinó la teva”. En començar la Passió, l´evangeli de Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules que mostren fins a quin punt Jesús realitza la voluntat del Pare: “No he perdut a cap dels que m´has donat” (Jn. 18, 9). En el Regne hi entren aquells qui han fet la voluntat del Pare, ja que qui fa la seva voluntat , aquest és el germà i la germana i la mare de Jesús. Que el Pare vol el bé del seu Fill i dels seus fills és el fonament per a una recta teologia de la Providència, això és, que dintre de la voluntat d´amor del Pare, res no es perd. Aquesta és la raó per la qual els cristians som batejats en el nom del Pare, realitzant la seva voluntat d´Amor, la qual cosa és equivalent a preparar el seu Regnat.

La voluntat del Pare té una implicació cristològica, perquè allò que més estima Déu el Pare, és el seu Fill Jesucrist, i els seus fills que en Ell, en Crist, són agraciats. Així en els moments culminants de la vida de Jesús (Baptisme i Transfiguració) el Pare manifesta la seva complaença en el Fill: “Aquest és el meu Fill, el predilecte, escolteu-lo” (Mt. 3, 17 i 17, 5). Per tant, en Crist tenim l´oportunitat de sintonitzar amb la voluntat de Déu.

De la connexió entre la Voluntat de Déu i Cristologia es deriva un altra conseqüència: la paradoxa de la simultànea llibertat inospitada: tant sols la llibertat de l´home -el seu “si” lliure més profund- és mitjancer perquè es faci la voluntat amant del Pare. Un cas preciós el tenim en la llibertat de Maria, en el seu “si” a la Paraula del Senyor: “faci´s segons la teva Paraula”.

7/. El Pare és perfecte en la seva Misericòrdia: per això perdona.

El Pare és perfecte i atreu els seus fills perquè participin d´aquesta perfecció i siguin misericordiosos com Ell ho és. La misericòrdia no és tant sols el gest d´aixecar el caigut, és una mena de coneixement per connaturalitat, és a dir, el Pare sap el que necessiten els homes fins i tot abans que expressin una petició explícita. Per això en l´evangeli de Sant Lluc s´hi llegeix que el Pare “dóna l´Esperit Sant a aquells que li preguen”, perquè ell sap que l´Esperit és la nostra necessitat més gran, i l´Esperit és el do per excel-lència que fa crèixer les persones i edufica el Cos Místic de Crist, la seva Església.

És voluntat del Pare que puguem existir, pregar, estimar, perdonar i actuar com a fills seus i això és obra de l´Esperit.

El perdó del Pare és una conseqüència de la seva misericòrdia. El fet de que el perdó del Paresigui, en realitat, l´efusió de l´Esperit Sant sobre el pecador, així com la promesa que l´Esperit del Pare parlarà per boca dels seus fills perseguits, mostra clarament que el Pare juntament amb el Fill “poseeixen” l´Esperit Sant per vessar-lo sobre els pecadors com la força i claretat de Déu.

8/. El principi.

Al principi existia la Paraula sortida de l´entranya del Pare que estima. Aquesta afirmació és el més oposat a dir que “al principi” regnava el no res, el caos o la força cega.

En el principi regnava un designi d´amor que es concreta i expressa en el Logos diví. Aquest designi es concreta i expressa en la plenitud del temps en l´home Crist Jesús, Logos del Pare que pren naturalesa humana. En Crist Jesús som fills en les coordenades de l´Amor del Pare.

9/. El Pare engendra: analogia i realitat.

Quan Jesús anomena “pare” a Déu, no solament està indicant la relació d´infimitat que l´uneix a ell, sinó que està assenyalant l´autofecunditat divina. “No hi ha Pare sense un Fill, i ambdós són un sol Déu” diu Sant Agustí (citat per Robira Belloso, o.c., p.345), en aquesta afirmació no solament s´està dient que el concepte de Pare és relatiu, això és, en relació a la persona del Fill, sinó que s´està indicant que el Pare engendra realment el Fill. Estem davant del gran “misteri de la fe” i sempre serà una analogia perquè no es pot recloure el Pare en la imatge humana de la paternitat.

10/. El Pare crea: analogia i realitat.

Els teòlegs, diu Rovira Belloso, es troben en la dificultat en el tractat sobre la Creació, perquè no es té cap experiència del que és “crear”. L´artesà fabrica, però no “crea”, perquè en la seva obra empra elements preexistents, és a dir, no treu la seva obra del “no res”, amb tot l´artista crea perquè en cada obra seva hi ha alguna cosa qualitativament diferent d´una obra a un altra.

Malgrat la dificultat apuntada, el tractat sobre la Creació pot aspirar a donar compte, d´alguna manera, del que significa l´Acte Creador. Déu no només crea el cosmos, sinó que és el creador i el Pare de la persona humana, creada a la seva imatge i semblança, dotant-la d´intel-ligència capaç d´estimar. Amb tot, cal que la persona es vagi re-creant, és a dir, actualitzant aquesta capacitat d´estimar per tal de poder albirar un futur d´esperança, la qual cosa, aquest re-crear, que es dur a terme en el temps, continua sent acció del Pare que aboca el do de la seva Paraula que il-lumina i el seu Esperit que vivifica amb la seva vida divina.

11/. La resurrecció de Jesús com a generació en el temps i com a nucli de la nova creació.

Quan diem que Déu és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist, afirmem que aquesta paternitat s´exerceix sobre tots els moments de la vida de Jesús. Però hi ha en aquesta un traç en què la paternitat de Déu es manifesta en plenitud de glòria correlativa, com a correspondència, a la suprema senzillesa i despullament, amb que Jesús entrega la seva vida. És el moment pasqual, aquest moment gloriós de la Resurrecció en què desemboca la mort en la creu. Hi ha un text importantíssim per la seva estructura trinitària i per mostrar el què és la vida en l´Esperit, com per referir-se al Pare com “aquell que ressuscità Jesús”, és aquest: “I si l´Esperit d´aquell qui ressuscità Crist Jesús d´entre els morts habita en vosaltres, aquell qui ressuscità Crist Jesús d´entre els morts donarà també la vida als vostres cossos mortals pel seu Esperit que habita en vosaltres” (Rm. 8, 11). D´aquesta manera, en Crist som cos ressuscitat: una nova creació del Pare que ens fa entrar en el seu Regne, ja que “tot el que és vell ha passat; tot és nou” (2 Cor. 5, 17).

12/. L´arquetipus i la imatge.

El Pare no és solament origen sinó model originari. És “l´Exemplar”, en grac “arjetipos”, és a dir exemplar originari i prototipus. En l´afirmació que el Prototipus és invisible, etern, infinit, transcendent, i que la seva traducció terrestre -la imatge- és empírica, històrica, humana, hi ha “correlació”.

Així doncs, ens trobem en un doble nivell, el de la invisibilitat de l´Exemplar i el de la visibilitat de la imatge, que en el Nou Testament suposa donació, semblança i exigència:

Donació, perquè així com el Pare ha donat el Regne a Jesús, així Jesús ens l´ha donat a nosaltres (Lc. 22, 29).

La llei de la correlació suposa la semblança: “Així com el Pare estima a Jesús, així ens estima a nosaltres”. Per això tots dos vénen a nosaltres I habiten en nosaltres en gest de donació personal.

Exigència, perquè així com el Pare ens estima -i així ens estima Jesús- així hem d´estimar-nos els uns als altres (1 Jn. 2, 6).

13/. Les crítiques a la paternitat de Déu. Déu és Pare, més encara, és Mare.

Les crítiques sobre la religió del Pare tenen un origen freudià, així com també l´acisació de que en un intent d´equilibrar el predomini de l´element masculí, hi ha una magnificació d´elements religiosos, com és per exemple la devoció a la Mare de Déu.

Hi ha, però, un camí de resposta senzill i profund. Un dels pocs comentaris dominicals que pogué fer en el seu curtíssim pontificat, Joan Pau I digué la famosa frase: “Déu és Pare, i també és Mare” (citat per Robira Belloso, o.c. p. 355).

La reflexió encetada per Joan Pau I cal continuar-la tot contemplan l´amor de Déu. Així ho fa l´Encíclica “Dives in misericordia” (ric en misericòrdia) de Joan Pau II: “El mot que en l´Antic Testament serveix per a definir la misericòrdia és rahamim. Aquest mot té un matís diferent que el de hésed, que indica les dimensions de fidelitat envers un mateix i la responsabilitat del qui estima, que són dimensions en certa manera masculines. El mot rahamim, en canvi, ja en la seva arrel mostra l´amor de la mare (rehem = entranya de la mare). Des del vincle més profund i originari que relliga la mare amb el nen, brolla una relació particular amb ell, un amor particular. Aquest amor és totalment gratuït, no és pas fruit del mèrit, i en aquest sentit constitueix una necessitat interior: una exigència del cor. És una variant gairebé femenina de la fidelitat masculina.

Sobre aquest fons psicològic, rahamim engendra una escalada de sentiments entre els quals es troben la bondat, la tendresa, la paciència i la comprensió, és a dir, la disposició a perdonar” (Dives in misericordia, núm. 4, nota 52, citat per Rovira Belloso, o.c. p. 356).

Alguns textos que expressen la realitat de Déu/pare/mare:

Tot i que no els he trobat en el llibre “Misteri de Déu” del prof. Rovira Belloso, faig a continuació esment d´uns textos bíblics que, crec jo, expressen la dimensió de Déu com a pare/mare:

“El Senyor li respon:

¿Pot oblidar-se una mare del seu infantó,

pot deixar d´estimar el fill de les seves entranyes?

Però, ni que alguna l´oblidés,

Jo mai no t´oblidarira”. (Is. 49,15)

“Perquè això diu el Senyor:

com una mare consola el seu fill,

jo tanbé us consolaré:

a Jerusalem sereu consolats”. (Is. 66,13)

“Si mai m´abandonessin pare i mare,

el Senyor em recolliria”. (Sal. 27, 10)

“Jo em mantinc en pau,

tinc l´ànima serena.

Com un nen a la falda de la mare,

Així se sent la meva ànima”. (Sal. 131,2)

La qualitat de l´amor patern/matern de Déu permet d´evitar les objeccions freudianes, abans esmentades.

L´amor del pare és bo perquè assenyala la Llei, però pot ser també castrador i pot arribar a infantilitzar el fill, que es troba subjecte a ell. La resposta donada, expresada en el text de l´encíclica esmentada, assenyalaria el amor de Déu que, per una banda acull gratuïtament com una mare; per l´altra envia a realitzar una obra d´alliberament i de servei de forma adulta i lliure, tal com ho fa el Pare. Acull i deixa ésser amb el goig de la mare que estima. Envia i fa ésser segons la dinàmica paterna que confia al fill una missió. Així s´equilibren els dos elements sense que l´element patriarcal sigui exclussiu.

La relació entre Jesús i el Pare:

1/. La persona de Jesús, com a pura relació amb el Pare, consisteix a ésser Paraula-del-Pare.

El pròleg de l´Evangeli de Joan, ens ajuda en l´afirmació que Jesucrist és el “logos” preexistent del Pare (Jn. 1, 1). Paraula del Pare pronunciada eternament com a paraula filial, com a “Déu nat de Déu i Llum resplendor de la Llum. Déu veritable nascut del Déu veritable”, així s´expressa el Símbol de la fe.

Aquesta Paraula eterna del Pare esdevé “Paraula creadora”, ja la trobem en el primer capítol del Gènesi, quan en el relat de la creació llegim: “i Déu digué...” (Gn. 1, 1). Ve confirmat això, quan, una altra vegada en el pròleg de l´evangeli de Joan hi llegim: “Per Ell tot ha vingut a l´existència i res no ha vingut sense Ell” (Jn. 1, 3). El mateix sentit tenen les paraules de Pau en les Cartes als Colossencs: “Ja que Déu ha creat per ell totes les coses, tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles... tot ha estat creat per ell” (1, 16). En un altre lloc de l´evangeli de Joan es formula el següent: “La meva doctrina no és meva sinó del qui m´ha enviat” (Jn. 7, 14). I: “La meva Paraula no és meva sinó del qui m´ha enviat” (Jn. 7, 14).

Tota paraula és relació, relació amb qui la diu. Jesús com a Paraula del Pare, és tot ell relació filial envers el Pare, qui li ho ha comunicat tot.

2/. Jesús, Fill-del-Pare i imatge-del-Pare.

El que s´ha dit en l´apartat anterior, vol recuperar el tema de “Jesús-Paraula”, que es fon amb el de Jesús-Fill i es completa amb la de Jesús-imatge, pel que es dirà a continuació.

La Paraula de Déu es fa carn en Jesús. La Paraula del Pare, en efecte, és el fonament constitutiu de la humanitat de Jesús. La Paraula del Pare és el fonament de totes les coses. En el misteri de l´Encarnació la Paraula és el fonament de la humanitat de Jesús, perquè la Paraula irromp i s´uneix ella mateixa en la “carn” on encara no hi era. En la Creació, la Paraula és el fonament de tot el que per ella ha estat fet, tal com hem dit abans, en el sentit que la Paraula, en la seva realitat fonamenta la possibilitat de tota la realitat de l´univers. El “logos” del Pare, doncs, fonamenta, constitueix i assumeix la humanitat de Jesús d´una manera que no ho ha fet cap altre home, perquè només a Jesús li ha estat dit: “Aquest és el meu Fill, l´estimat. Avui t´he engendrat” (Sal.2).

Així com tota paraula és relativa (relació) a qui la pronuncia, Jesús-Paraula és pura relació al Pare i també com a Fill és relació al Pare, com un fill és relació respecte del propi pare, i el mateix Jesús afirma que ell és la Imatge del Pare: “Qui m´ha vist a mi, ha vist el Pare” (Jn. 14) i Sant Pau afirma: “Ell és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota creació” (Col. 1, 15).

L´Esperit Sant.

1/. La “tercera persona”.

Ja quan en aquesta síntesi es parlava dels aspectes bíblics de l´Esperit Sant, es presentava la dificultat de que així com es veu clar que el Pare i el Fill són persones distintes i en comunicació, l´Esperit Sant es presenta més com una força de Déu més que no pas com una persona divina, ja que emana de Déu en forma de gràcia, de do, d´impuls o de llum.

Però també veiem, i en concret en els textos de Jn. 16, 7-11. 13-14, que l´Esperit no és només “alguna cosa” sinó també “algú”. No només és impuls vital sinó que és “aquell” que descendeix, ungeix, purifica, irromp, omple, mou, condueix, envia, ensenya, fa parlar, confessar, predicar; parla ell mateix i, tot sovint per boca dels profetes; vivifica, santifica, atorga carismes... És persona en tant que ímpetu de comunicació intel-ligent i vital del propi Déu.

L´Esperit Sant és persona “distints” del Fill. No és només numéricament distinta (tercera persona) sinó distinta també en la seva manera d´ésser; en la seva manera de subsistir com a persona. Així com el Fill és Paraula i Imatge del Pare, l´Esperit és Força i Flama d´amor viva que emana com a glòria del Pare per mitjà del Fill: s´identifica amb el Pare i el Fill perquè els expressa, no per via de representació, sinó per emanació comunicativa.

L´Esperit Sant és persona en tant que és l´amor intel-ligent i unitiu on el Pare i el Fill expressen la seva unitat i el seu amor, és la mateixa substància del Pare i el Fill no tant per via de la imatge representativa, com passa en Jesús, sinó per la via d´expressar la mútua capacitat donació del Pare i el Fill, és a dir, l´Esperit no representa allò que cal entendre sinó que dóna allò que cal viure.

2/. Conseqüències aplicables a la realitat humana.

Partint de la darrera afirmació que l´Esperit no representa allò que cal entendre, sinó que dóna allò que cal viure, podem afirmar que una cosa és comprendre l´altre i una altra cosa és donar-se a l´altre. Per la comprensió m´arriba la idea de l´altre, per la donació tot jo m´arribo a l´altre.

D´aquesta manera, la trinitat es converteix també en paradigma de la convivència humana. I, precisament, en el nostre ésser persones i en la nostra convivència hi trobem vestigis del triple mode d´ésser trinitari, que es resol en la unitat. En efecte, només cal pensar en el pare o la mare que veu com creix el fill i que fins que no és més gran no el comença a contemplar com un “altra persona”. El contempla ja com a interlocutor, el qual és veritablement “algú altre” malgrat es trobi profundament unit amb el mateix pare o mare.

Per a concloure aquest apartat III - Déu Pare, Déu Fill I Déu Esperit Sant, presebtaré uns conceptes que pertanyen al cor mateix de la reflexió sistemàtica de la Trinitat i que en un discurs teològic no es poden ometre: missió, processió i relació. De fet, aquests conceptes han anat sortint a partir dels textos bíblics, però penso que és bó que es faci esment d´una manera més concreta de cara a la comprensió, si més no, a nivell conceptual del Misteri de Déu, del qual tracta aquesta síntesi.

Presentació: la trinitat és un misteri absolut:

Hem de partir de la realitat amb què ens trobem quan parlem de la Santíssima Trinitat, es tracta d´un misteri absolut. Així ho acrediten els textos següents:

“El Pare ho ha posat tot a les seves mans. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill i d´aquells a qui el Fill el vol revelar” (Mt. 11, 27).

“A Déu, ningí no l´ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el sí del Pare, és qui l´ha revelat” (Jn. 1, 18).

“¿Qui coneix allò que hi ha en l´home, fora del seu propi esperit? Igualment, ningú no coneix allò que hi ha en Déu fora de l´Esperit de Déu”(1 Col. 2, 11).

Per tant, la tesi de la Trinitat, com a misteri absolut, va contra el racionalisme, que pretén derivar de la raó la doctrina de la trinitat, apel.lant al paral.lelisme amb religions extrabíbliques; o, especulativament, de l´essència de la divinitat o de la consciència humana.

També va contra el semiracionalisme, el qual reconeix que no es poden descobrir els misteris de la fe abans de la revelació, però que poden ser compresos un cop revelats. Només Albert el Gran i Tomàs d´Aquino establiren la distinció entre la fe i el saber, i la separació real entre ambdós es realitza només en l´edat moderna.

La raó positiva de la incompresibilitat radical de la Trinitat, fins i tot després de la revelació, és que Déu tri se´ns va revelar només mitjançant la història, mitjançant paraules i fets humans; per tant, en figures finites. Cal recordar també que aquí veiem Déu com en un mirall i no cara a cara (1 Cor. 13, 12). O dir amb Tomàs d´Aquino que, fins i tot en l´economia de la salvació, només coneixem Déu indirectament, pels seus efectes. Aquests efectes són en la història sagrada més clars i més inequívocs que en la natura, però només ens fa conèixer que Déu existeix i que és tri, però no ens descobreix el seu Ésser des de dins. Per això ens comuniquem amb un Déu “desconegut”. Avui diriem que només coneixem el Déu tri per les seves paraules i fets en la història; aquests fets són símbols reals del seu amor que es comunica lliurement. Però la llibertat de Déu en l´amor quedaria anul.lada si la comunicació es realitzés necessàriament. La revelació històrica no ens explica, doncs, el misteri de Déu, sinó que ens introdueix més profundament en aquest misteri com a tal misteri.

El concepte de missió.

Missió, ve del verb llatí mittere que vol dir enviar; missus: enviat; i missio: enviament.

Un cop establert que només coneixem Déu trinitat per les seves paraules i fets en la història, és a dir, per la revelació, veiem com la Bíblia dóna testimoni que el Pare ens ha enviat el Fill:

“Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d´Ell” (Jn. 3, 17).

“...perquè tots honorin el Fill com honoren el Pare. El qui no honora el Fill, tampoc no honora el Pare que l´ha enviat” (Jn. 5, 23).

“Tal com tu m´has enviat al món, jo també els hi he enviat” (Jn. 17,18).

Missió de l´Esperit de part del Pare:

“I la prova que som fills és que Déu a enviat als nostres cors l´Esperit del seu Fill, que crida: “Abbà, Pare” (Gàl. 4, 6).

“I jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. Però el Defensor, l´Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre”(Jn. 14, 16.26).

Missió de l´Esperit de part del Fill:

“ I Jo faré venir damunt vostre aquell que el meu Pare ha promés. Quedeu-vos a la ciutat que sigueu revestits de la força que us vindrà de dalt” (Lc. 24, 49).

“Quan vingui el Defensor, l´Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi” (Jn. 15, 26).

“Amb tot, us dic la veritat: us convé que me´n vagi, us l´enviaré”(Jn. 16, 7).

Mentre que la missió del Fill per mitjà de l´encarnació esdevé una figura visible, la missió de l´Esperit Sant mitjançant la inhabitació en els cors és invisible, però no inverificable:

“¿No sabeu que sou el temple de Déu i que l´Esperit de Déu habita en vosaltres?”(1 Cor. 3, 16).

“¿No sabeu que el vostre cor és el temple de l´Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltre?¿No sabeu que no sou vostres?(1 Cor. 6, 19).

“I l´esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l´Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors”(Rm. 5, 5).

“I si habita en vosaltres l´Esperit d´aquell qui va ressuscitar Jesús d´entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell qui va ressuscitar el Crist d´entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals”(Rm. 8, 11).

Per tant, la missió:

Té com a fi la presència del Fill o de l´Esperit en el món i en la història. En front de l´omnipresència de Déu per naturalesa, es tracta d´una nova manera de presència lliure i personal.

Té com a pressupost i com origen la dependència eterna del Fill respecte del Pare i de l´Esperit Sant respecte del Pare i del Fill. El Fill, doncs procedeix del Pare des de tota l´eternitat. L´enviament en el temps suposa, doncs, la processió eterna, però, li afegeix una nova espècie, històrica, de presència en el món creat; per això es pot qualificar com a imitació i ampliació, fins i tot com a perllongament de la processió eterna.

C) El concepte de processió trinitària.

El concepte de missió, abans dit, porta el concepte de les processions trinitàries (processió ve del llatí procedere = provenir, procedir).

La Bíblia al.ludeix sempre aquestes processions. En efecte, quan la Bíblia diu que el Fill procedeix del Pare (Jn. 8, 42) i l´Esperit Sant procedeix del Pare (Jn. 15, 26) es refereix directament a la processió temporal. És a dir, la processió interna implica una relació originària.

Per a millor clarificar aquest concepte de processió, cal distingir entre una processió cap en fora, en la qual el procedent surt del seu origent, i una processió on el procedent roman dins del seu origen. De la primera manera procedeixent les criatures del Creador, de la segona manera procedeix el Fill del Pare i l´Esperit Sant del Pare i del Fill.

El concepte de relacions divines.

Les processions intratrinitàries originen les relacions divines. Relació significa estar referit a algú o a un altra cosa.

El concepte de relació implica: el subjecte, el terme i el fonament de la relació.

De les processions de les divines persones en resulten aquestes quatre relacions:

• la relació del Pare amb el Fill: generació activa o paternitat;

• la relació del Fill amb el Pare: generació pasiva o filiació;

• la relació del Pare i el Fill amb l´Esperit Sant: inspiració activa;

• la relació de l´Esperit Sant amb el Pare i el Fill: inspiració passiva.

Això vol dir:

Que el Pare ho és en relació al Fill, al qual engendra (generació activa).

Que el Fill ho és en relació al Pare, i és engendrat (generació passiva).

Que la relació del Pare i el Fill amb l´Esperit Sant, inspira (inspiració activa).

Que la relació de l´Esperit Sant amb el Pare i el Fill, és inspirat (inspiració passiva).

Tres d´aquestes relacions són realment distintes entre sí: la paternitat, la filiació i la inspiració passiva. La inspiració activa, en canvi, s´identifica amb la paternitat i la filiació i pertany, respectivament, al Pare i al Fill en comú. El Pare i el Fill són l´origen de l´Esperit Sant. La inspiració passiva, al contrari, és realment distinta d´ambdós.

L´important d´això que es ve parlant és que quan parlem de les relacions trinitàries parlem del “ser des d´un altre” i el “ser per a un altre”.

De la Trinitat en sí mateixa se´n diu la Trinitat inmanent; i de la Trinitat revelada en la història de la salvació se´n diu Trinitat econòmica (economia = ordre, distribució... de la salvació). No es tracta de dos trinitats sinó d´una sola, perquè la Trinitat inmanent és el fonament de la Trinitat revelada.

Déu u i tri no necessita revelar-se per a ser el que és: Déu és infinitament perfecte. És l´home qui necessita la revelació per a poder participar de la vida de Déu.

Una darrera afirmació: La Santíssima Trinitat és el misteri que està en tots els misteris de la fe cristiana: creació, encarnació, redempció, justificació...

...........................................

Un petit ex_cursus:

Com deia fa un instant, la Trinitat és un misteri absolut. Només la revelació ens permet afirmar quelcom del Déu-Trinitat.

És tant el misteri que l´Esglesia, en la celebració litúrgica del diumenge de la Santíssima Trinitat, fa especial memòria dels contemplatius (monjos i monges), perquè, així ens ho expliquen en la litúrgia, és un misteri més per ser contemplat i adorat que no pas per a ser explicat.

Però el misteri central de la nostra fe un Déu U i Tri, n´hem parlat, ni que sigui de forma analògica i aproximativa.

Encertar el llenguatge és un repte.

Presentar aquest misteri als joves d´avui (i als grans), és prou difícil.

¿Podria servir la següent analogia?:

Déu no és un solitari, Déu és comunió, Déu és relació, Déu és donació. L´Escriptura ens diu que “Déu és Amor”. Els tres conceptes esmentats, comunió, relació i donació, són integrants d´una única realitat: l´Amor.

Traslladant això que acabo de dir a la vida de cada persona es pot anar comprenent que l´amor és comunió (unió-juntament-amb), l´amor és relació (quan s´estima es fa en relació-amb-algú), l´amor és donació (un amor que no es dóna no és fecund).

Invitar a creure en Déu és invitar a estimar. Només estimant es pot arribar a fer l´experiència del Déu-Amor, i perquè és Amor és comunica, es relaciona i es dóna.

V - Relació interdisciplinar

Es tracta, en aquesta cinquena part, de veure com en les altres disciplines que integren la Diplomatura es relacionen amb el tema del qual es fa la síntesi.

Precisament, per tractar la síntesi elegida sobre el “Misteri de Déu”, penso que està necessàriament interrrelacionat amb totes les matèries.

D´una manera resumida es presenta a continuació.

El tema de Jesucrist, està més ampliament tractat al parlar de la Santíssima Trinitat, per la qual cosa i per evitar repeticions, se´n parla breument, ressaltant, el Jesús històric i el Jesús de la fe.

1 - L´home obert a Déu

Ser persona significa l´autocomprensió com a subjecte distint d´allò que l´envolta.

L´experimentació que fa la persona de si mateix enfront de les altres persones i de les coses, és una constatació empírica, comprobable. La pròpia experiència el duu a aquesta constatació.

Aquesta autocomprensió es juga en unes coordenades de saber i llibertat. Dit d´un altra manera, ser persona és conèixer, voler i poder actuar d´acord a aquesta voluntat. D´aquesta possibilitat d´actuar segons la seva voluntat, se´n deriva la responsabilitat.

Dintre la facultat de conèixer s´hi troba també la capacitat d´interrogar-se. Quan la persona s´interroga i es respon, la resposta el duu a una nova pregunta. D´aquesta manera fa l´experiència personal de possiblilitat infinita, perquè cada vegada que es respon descobreix un horitzó més ampli que el durà a un nou interrogant.

Davant aquesta realitat la persona hi pot passar de llarg i dedicar-se al concret del seu món, a la seva tasca, al seu espai i al seu temps, se submergeix, així en les coses concretes, manipulables, i pot concloure, quan li ve un altra pregunta que no es pot respondre des d´aquesta prespectiva constatable, que val més no trecar-s´hi el cap. Això és cert i és una manera de situar-se davant la vida.

Però també és cert que la persona obté l´experiència de la pròpia fragilitat i del buit de les coses que l´envolten. I no és menys cert que es descobreix amb una capacitat d´esperança, d´impuls vers la llibertat i vers l´infinit. Aquesta capacitat no pot ser contestada des de si mateix ni des de la limitació dels altres éssers humans i molt menys pot ser contestada des de les coses i activitats al seu abast. Se sent cridat, llavors, vers la trascendèndia de si mateix i se sent enfrontat a la pròpia contingència.

Des d´aquesta experiència pot albirar que davant problemes existencials com són ara ¿qui sóc?, ¿d´on vinc?, ¿què hi faig en aquest món?, ¿perquè el dolor, sobretot el dolor dels innocents?, ¿per què la mort?, hi ha d´haver una resposta transcendent molt més enllà de si mateix, altrament, la pròpia existència està abocada a l´absurd i al no-res.

Tenim, ja, en aquest punt l´home obert a quelcom que el transcendeixi, ja que la pròpia contingència i la dels altres no poden respondre els plantejaments que es formula.

En definitiva, la persona no és suficient en si mateixa. Intueix, així, quelcom més enllà de si i molt més gran que possibiliti la seva existència com una existència amb sentit. Quan arriba a aquest punt s´està obrint a la transcendència, i aquesta transcendència no potser quelcom, per gran que sigui, sinó algú, en definitiva s´està obrint a l´ésser transcendent.

La Sagrada Escriptura ho expressa molt bé en el llibre de l´Eclesiastès, quan diu que “Déu tot ho ha fet meravillós en el seu temps i que ha posat en el cor de l´home set d´eternitat” (Ecl. 3, 11).

Veiem, doncs, com la persona pot obrir-se a una nova realitat.

Quan amb honradesa i senzillesa la persona se situa d´aquesta manera en el món, pot elevar-se d´allò que veu a allò que no veu i arribar d´aquesta manera a l´intim convenciment que la perfecció de les coses que contempla, tan lluny del seu abast, requereixen d´Algú perfecte, ja que ella mateixa comprova la impossibilitat que algú com ella hagi pogut donar una perfecció que no està a les seves mans.

Aquest Algú perfecte roman invisible als seus ulls, però la seva obra és prou evident.

La Sagrada Escriptura ho manifesta en el salm 8: “Quan contemplo el cel, la lluna i els estels, dic: ¿què és l´home?”. I també la carta als Romans 1, 20: “les coses invisibles de Déu, el seu poder etern i divinitat, es fan clarament visibles des de la creació del món”.

L´home obert a Déu està íntimament relacionat amb el Misteri de Déu, perquè tot allò que la persona troba de misteri en si mateixa i en els altres, només es pot respondre des del misteri de Déu. Només Déu és la clau d´interpretació del misteri humà.

2 - Revelació i fe

Hem vist cóm la persona enfrontada amb la pròpia realitat no pot respondre´s a si mateixa, amb la llum de la pròpia raó, sinó en l´alteritat d´Algú transcendent.

Però que aquest Algú sigui un únic Déu personal, que tot i ésser únic sigui Trinitat Pare, Fill i Esperit Sant, amb nom, Jahvè, un Déu per al qual la persona compta. Aquesta intimitat (misteri) de Déu no s´hi pot arribar sinó és perquè el mateix Déu surt a l´encontre de l´home. “Les coses ocultes pertanyen a Déu. Les revelades són per a nosaltres i per als nostres fills” (Dt. 29, 28).

Aquest encontre, la iniciativa del qual prové del mateix Déu, és el que anomenem “revelació”.

És així com Karl Barth pot fer la següent afirmació: “L´home només pot conèixer Déu perquè Ell, de manera vertical, gratuïta i descendent, es dóna a conèixer per gràcia i en la fe”.

Tenim, doncs, una afirmació important: la revelació de Déu és gràcia, és do gratuït.

Per als cristians la revelació que Déu ha volgut fer de si mateix la tenim, fonamentalment, en la Sagrada Escriptura.

I la Sagrada Escriptura, revelació de Déu, ens manifesta que el món i totes les coses creades són obra de Déu, que del no-res les ha cridades a l´existència. La mateixa persona humana, home i dona, són creació de Déu, fets a imatge de si mateix. És un Déu personal que parla amb l´home i li confia una missió: tenir cura de la creació i, ensems, participa en l´obra creadora de Déu tot creixent i multiplicant-se, omplint la terra i dominant-la.

Déu revela que l´home és lliure, amb capacitat de determinació. Aquesta determinació pot enfrontar-se amb el voler ser Déu, perquè el risc de la llibertat pot girar-se contra el mateix home oposant-se al voler del seu Creador. Sorgeix, així, el pecat humà com a trencament de la comunió amb el creador, amb si mateix i amb la natura.

Però Déu es revela com aquell que no deixa l´home lliurat a la seva pròpia tragèdia d´anihilament sinó que li proveeix una sortida a la desgraciada situació derivada del seu trencament amb Déu. Com anticip Déu anuncia una salvació que es realitzarà i de la qual en seran penyora les diferents aliances amb Noé, Abraham, Isaac, Jacob...

De la descendència de Jacob (a qui Déu li canvia el nom pel d´Israel) dotze fills, en neixeran dotze tribus, les quals s´integren en el poble d´Israel, poble que Déu mateix el farà la seva possessió personal.

Aquest poble, que, després d´un seguit de circumstàncies, esdevé esclau d´un altre poble i és alliberat per Déu, perquè ha escoltat el clam de la seva opressió, el mateix Déu el fa depositari de la seva Llei, com a via de possibilitat per a la solidaritat; poble que, alhora també esdevé “comunitat de Déu” comunitat que adora i ret culte a l´únic Déu; que s´aparta del seu alliberador una i una altra vegada i una i una altra vegada Déu restableix la comunió amb ells perquè és lent per al càstig i ric en l´amor. Poble a qui va adreçat el missatge dels profetes que, en nom de Déu, proclamen la religió veritable: pràctica de la justícia. Profetes que revelen que Déu és pare d´orfes i defensor de viudes i anuncien que l´autèntic alliberament és del pecat i de la mort, que es realitzarà pel mateix Déu, en la persona del Fill etern, Paraula del Pare, que prendrà el nom d´Emmanuel (Déu-és-amb-nosaltres) i neixerà en la història fet home d´una verge per a salvar la humanitat, per això se´l coneixerà amb el nom de Jesús (Salvador) i perquè el Fill de Déu i el Fill de l´home el seu nom sencer serà Jesu-Crist (Messies).

Realitat aquesta que s´esdevé arribada la plenitud dels temps.

Jesucrist predica l´any de la gràcia del Senyor, carrega damunt seu el pecat del món, s´anorrea, pren la forma d´esclau i es fa obedient fins a la mort, per salvar a aquells que per la desobediència s´havien apartat de Déu. Que el Pare, per la força de l´Esperit, el ressuscita i concedeix vida nova als qui creuen en Ell.

Que el Fill de Déu, fet home, Jesucrist, deixarà uns continuadors de la seva missió, als quals enviarà, així com el Pare l´ha enviat a Ell, per tal que constitueixin el “nou Israel”, el nou poble de Déu, que serà la comunitat de Jesús, cos de Crist, del qual Cos ell mateix n´és el Cap, per tal que al llarg de la història faci present i apliqui la salvació realitzada en un moment concret de la història dels homes.

Tot això, molt breument és la revelació de Déu.

La Revelació serà la iniciativa de Déu i la fe la resposta humana a aquesta iniciativa.

Revelació que en una sola frase podria resumir-se: Déu es revela a l´home per a dir-li: “Jo t´estimo”.

I la resposta de l´home ha de ser confiança en aquesta paraula revelada per Déu, a la qual se li dóna assentiment mitjançant la fe, que certament serà la certesa de les coses que s´esperen i la convicció d´allò que no es veu, però que sobretot és l´acceptació confiada de la persona de Jesucrist, que és la plenitut de la revelació, perquè de moltes maneres i en moltes ocasions Déu havia parlat als pares, però ara ens ha parlat en la persona del Fill.

Mitjançant la revelació s´entra de ple en el “misteri de Déu” i per la fe es participa del “misteri de Déu”.

3 - Jesucrist

Déu, que s´ha revelat com a Pare, Fill i Esperit Sant, ha estimat tant el món que ha enviat el seu Fill, per tal que tot aquell qui creu en Ell no es perdi sinó que tingui vida eterna.

El Fill unigènit del Pare, la Paraula (logos), que existia des del començament, que estava en Déu i que era Déu, entra en la història humana, tot compartint-la. I ho fa neixent, com a veritable home, per obra de l´Esperit Sant, de la Verge Maria. I el mateix Déu en revelarà el seu nom: Jesús, perquè Ell salvarà el poble del pecat. En Jesucrist hi ha tota la plenitut de la divinitat, en Ell es dónen les dues naturaleses, humana i divina, en virtut de la unió hipostàtica, però una sola persona, la divina.

El Verb de Déu entra en el món en un moment concret de la història i en un país, també concret. Els evangelis el presentan com infant, adolescent, adult, que tot neixent a Betlehem viu a Natzaret, per això se´l coneixerà com a Jesús de Natzaret. Aquest Jesús de Natzaret és el qui el mateix evangeli el presenta creixent en edat, saviesa i gràcia davant Déu i els homes. És el Jesús de la història, al qual el Pare l´acredita, ungint-lo amb l´Esperit Sant, com al seu Fill estimat i al qual s´ha d´escoltar.

Però transcorreguda la seva vida, durant la qual anuncia el Regne de Déu, l´alliberament dels captius, i l´any de gràcia del Senyor, dóna la vida perquè vol, ningú no li pren i després d´haver constituït uns testimonis de la seva predicació, enviant-los (apòstols) que vagin i prediquin tot el que ell ha ensenyat, i facin deixebles de totes les nacions batejant-los en el nom de Pare, del Fill i de l´Esperit Sant, també els fa testimonis de la seva resurrecció.

Aquests testimonis, prediquen el nom de Jesús, l´únic nom en que es troba la salvació. I ho fan després d´haver estat revestits de la força que ve de dalt, l´Esperit Sant. D´aquesta manera, el Jesús històric que ells van conèixer, esdevé el Jesús de la fe.

Estem, davant Jesucrist, al bell mig del misteri de Déu, misteri que és revelat en la plenitut pel mateix Jesucrist. És Crist qui ens revela com Déu a Pare, com Déu Amor, i és qui envia l´Esperit, que procedeix del Pare i del Fill.

4 - Creació i pecat

La Bíblia comença per la narració de la creació. Ho fa en el llibre del Gènesi. Afirma que al principi Déu va crear el cel i la terra, i que tot era caòtic, buit, les tenebres ho cobrien tot. Només l´Esperit planava sobre aquell caos.

I Déu digué... i amb aquesta Paraula, Déu va crear totes les coses: el cel, la terra, les aigües, la llum, els astres, sol i lluna, herbes i vegetació, animals i, finalment, l´home.

D´aquestes afirmacions es desprén el que Déu ens vol revelar: que Déu ho crea tot del “no-res”.

D´aquesta manera vol alliberar els homes de la temptació de donar culte a les forces de la natura, que precisament tantes vegades manifestades com a magnificents eren tingudes com a “déus”.

No en va el sol i la lluna, se situen, quant a la seva creació, el dia quart. No pas el primer, perquè moltes cultures els han considerat “divinitats”.

Tot, doncs, ha sortit del voler creador de Déu. I Déu veié que era realment molt bo. Totes les coses participen de “l´empremta” de Déu.

Però, com a coronament del procés creador hi trobem l´ésser humà, home i dona (Adam i Eva), dels quals l´Escriptura en té prou compte de deixar constància que van ésser creats a “imatge de Déu” (fem l´home a imatge nostra, digué Déu).

Sant Irineu dirà que Déu no tenia cap necessitat de l´home, però el va crear per tenir un “destinatari dels seus beneficis”.

L´home es creat en estat de justícia original, es a dir, lliure de pecat i, per tant, amb els dons preternaturals de la inmortalitat, impassivitat, coneixement natural de les coses i llibertat.

Precisament, perquè l´ésser humà és creat a imatge de Déu, té la major i més gran dignitat de tot el que ha estat creat. Déu li encomana la cura de les coses creades i li encomana, també, que creixi i es multipliqui que ompli la terra i la domini.

El cel pertany a Déu, la terra és donada a l´home.

Com a pacte de Déu amb l´home s´estableix el que en la Bíblia s´hi explica que Déu va manar: “Podeu menjar de tots els fruits de l´Eden, però de l´arbre que és al mig, no en mengeu, si ho feu, certament, morireu”.

Es posa, aquí, en joc la llibertat humana.

L´home és enfrontat amb la seva pròpia llibertat. Sap el que li ha estat manat i s´ha de decidir lliurement a obeir.

Bé prou és conegut el relat del primer pecat.

D´aquell fruit prohibit, en mengen. El serpent, l´esperit del mal, presenta el mal com a bé. I ho fa dient-li a la dona que el dia que en mengin d´aquell fruit Déu sap que ells mateixos seran com a déus, tot coneixent el bé i el mal. Eva en menja i per ella també ho fa l´home. A partir d´aquell moment, la gran temptació de la persona humana serà aquesta: voler ser com a Déu.

Un cop consumada la desobediència, n´experimenten el fruit. Acaben de trencar la primera aliança que Déu havia fet amb l´home. Així neix el pecat, i juntament amb el pecat el trencament de la comunió amb Déu (l´home s´amaga quan sent que Déu va pel jardí); la comunió amb si mateix (s´adona que anava nu); i la comunió amb la natura (hauran de menjar-ne els seus fruits amb treball esforçat). Conseqüència del pecat serà la mort, el part amb dolor i menjar el pa amb suor de la front.

A aquest primer pecat, alienació dialogant amb Déu, se l´ha anomenat “pecat original” perquè es va cometre al començament de la història.

Conseqüència del pecat original, també serà l´expoliació dels dons divins i la ferida en els dons naturals.

D´aquí vindrà el que en llenguatge teològic s´anomena “concupiscència” que no és pecat, però que inclina al pecat.

I aquesta serà la condició de la persona humana.

D´aquesta exposició en ve directament conectada la següent:

5 - Gràcia i salvació

Juntament amb la consumació del pecat per part de l´home, en ve l´anunci de la gràcia, del do de Déu.

També en el llibre del Gènesi i immediatament després de pecar, Déu s´adreça al serpent, maleint-lo i posant perpètua enemistat entre ell i la dona, entre la descendència del serpent i la descendència de la dona. El serpent atacarà el taló de la descendència de la dona i aquesta descendència li esclafarà el cap. A aquesta promesa de Déu se l´ha anomenat “protoevangeli” (la primera bona notícia). La plenitud i realització d´aquesta promesa serà l´encarnació del Verb de Déu en l´home Jesu-Crist, veritablement Déu i veritablement home.

El do de Déu fet en la creació, serà re-fet mitjançant un nou do. La creació tindrà una re-creació. I com sempre per iniciativa amorosa de Déu, que vol que tots els homes se salvin.

Efectivament, la persona humana haurà de morir pel seu pecat, i haurà de lluitar fins que mori contra la inclinació al pecat, però el do de Déu farà que la seva “gràcia prevenient” vingui en ajuda dels humans per tal que no perdin la “gràcia santificant” que serà la participació en la “gràcia in-creada” (l´Esperit Sant).

L´Esperit Sant, do del Pare, per Jesucrist farà dels homes fills de Déu, però fills en el Fill, perquè per la “gràcia increada” l´home participarà de la naturalesa divina. L´home serà inhabitat per les tres divines persones, segons la promesa de Jesucrist: “vindrem a ell (a l´home) i farem estada en ell”.

Això es produirà quan el home neixi de nou per “l´aigua i per l´Esperit”, i d´aquesta manera aquella primera naturalesa humana, creada de manera admirable, ha estat recreada d´una manera més admirable encara, mitjançant l´obra de salvació de Jesucrist, el qual és anomenat pels teòlegs “l´artífex que reforma la forma” (és un llenguatge escolàstic, però prou expressiu) esdevenint així l´autor de la “nova creació”, perquè Déu d´una manera admirable crea la naturalesa humana, d´una manera, encara més admirable l´ha reformada. I també tindrà plena vigència, mitjançant Jesucrist, que “allà on el pecat ha estat abundant, encara ho ha estat més la gràcia” i que “així que per un sol home entra el pecat i amb el pecat la mort, per Jesucrist vindrà la vida i la inmortalitat”.

Reprenent les seqüeles del pecat i fent esment de la “concupiscència”, ensenyen els teòlegs que sense una gràcia especial de Déu l´home no pot viure sense el pecat mortal, “ gràcia que no és negada a aquell qui fa tot el que està en ell per no pecar”. Amb tot, la “sobreabundància de gràcia” vinguda per Jesucrist posarà remei a aquesta situació i qui està en Jesucrist i no viu segons la carn sinó segons l´Esperit, no experimentarà la condemnació, perquè Jesucrist ha vingut a buscar i salvar el qui s´havia perdut, tot acomplint el voler del Pare que vol que tots els homes se salvin i arribin al coneixement de la veritat, la qual farà lliures als creients en Jesús.

El misteri del Déu Trinitat, Déu Amor, es palesa de forma inequívoca en el tema tractat de la gràcia i salvació. La gràcia és do de Déu, la gràcia increada és Déu mateix i la salvació serà la participació en la mateixa vida de Déu, esdevenint els seus fills en el Fill, per obra de l´Esperit Sant.

Aquest tema de la gràcia i la salvació ens porta al següent:

6 - L´Església

El poble d´Israel, poble de Déu, que com a comunitat litúrgica i adorant era la “comunitat (qahal Jahvè) de Déu”, té la seva continuïtat en l´església “nou poble de Déu”, “poble sacerdotal”, “nou Israel”. Perquè tal com aquell poble era el dipositari de l´aliança del Sinaí, expressada en el decàleg, l´església és la dipositària de la nova i eterna aliança realitzada per mitjà de la sang de Jesucrist, esdevenint així, com a comunitat, “l´Església de Jesucrist”.

Aquesta església és anomenada en el nou testament com a “esposa de Crist”, que ell mateix ha netejat amb la seva sang, per a presentar-la sense taca ni arruga i serà el “cos de Crist” del qual el mateix Crist n´és el Cap, i tots els cristians els seus membres, tots necessaris, com el cos humà, per petits que siguin.

L´església és, també, la continuadora de l´obra de Crist, ja que nascuda del costat de Crist a la creu, de la qual en brollà sang i aigua -eucaristia i baptisme- (Sant Agustí) ha de dur i continuar en el món la salvació del Crist que ve de la seva resurrecció i de la Pentecosta: “així com el Pare m´ha enviat, així també us envio a vosaltres” i “qui a vosaltres escolta, a mi m´escolta i qui m´escolta a mi escolta a qui m´ha enviat”.

Crist s´identifica amb l´església. Ho palesa la narració de la conversió de Saule ¿per què em persegueixes?. I l´església ha de dur la seva missió a tota la terra i fins a la consumació dels segles.

Parlant de l´Església, s´ha de fer, necessàriament referència a la Verge Maria. Aquell protoevangeli, en que es parla de la “dona” de la qual en neixerà una descendècia, els teòlegs hi han vist en la Verge Maria, la nissaga de la qual, Crist, esclafa el cap del serpent. També Sant Pau parlant als Gàlates, diu que “arribada la plenitud dels temps, Crist va nèixer d´una “dona”. A les noces de Canà Jesús anomena la seva mare com a “dona” i també a la creu, quan la confia a Joan, l´anomena “dona”. També a l´Apocalipsi es parla de la “dona” coronada de dotze estrelles. Aquesta “dona”, referenciada a Maria, té plena vigència, però és prou conegut el context eclesiològic d´aquests textos. Així, doncs, el Concili Vaticà II parlarà de Maria com a “model” i “tipus” de l´església. L´església que, com Maria també és “verge i mare”. Verge, perquè guarda incontaminada la Paraula de Crist i Mare, perquè per la predicació i els sagraments engendra nous fills a la fe en Jesucrist.

No cal massa esforç per veure la interconnexió entre el “misteri de l´Església” i el misteri de Déu. El Pare envia el seu Fill al món i el Fill envia els seus deixebles (l´església), per tal que porti per l´Esperit Sant el perdó dels pecats: “Jesús alenant damunt els deixebles digué: rebeu l´Esperit Sant, a qui perdoneu els pecats els quedaran perdonats, i a qui no els perdoneu quedaran sense perdó”.

7 - Els Sagraments

“A Déu no l´ha vist mai ningú, el Fill unigènit del Pare és el qui l´ha donat a conèixer”, així s´expressa el primer capítol de l´Evangeli de Joan.

Una analogia presa de la vida humana ens pot apropar a la realitat dels sagraments.: el cos humà, revela la intimitat de la persona, alhora que també la vela. Davant una persona, podem conèixer la seva intimitat si mitjançant el cos ens la revela, ja sigui per la paraula o el gest. Un gest o una paraula sempre serà més petit que la intimitat que manifesta. Així, el petó d´una mare revela el seu amor per al fill, però sempre serà més gran l´amor que el petó que veiem. Una apretada de mans o una abraçada serà el gest que expressa l´amistat, però aquesta serà sempre més gran que el gest que la fa evident.

Així doncs, la corporeïtat de Jesucrist revla la intimitat de Déu mitjançant la paraula i el gest. Però Déu serà sempre més gran que el gest de, per exemple, acaronar un nen o ressuscitar un mort o guarir una malatia. Amb tot, Crist comunicarà, mitjançant aquestes paraules i aquests gestos la intimitat amorosa de Déu. Per això de Crist se n´afirma que és el “sagrament del Pare”.

Per la resurrecció i ascensió al cel, la corporeitat de Jesucrist ja no és palesa per a nosaltres. Ell és ja glorificat a la dreta del Pare. Amb tot, l´obra de Jesucrist es continua en l´Església: “qui a vosaltres escolta, a mi m´escolta”, “com el Pare m´ha enviat, jo us envio”. Els teòlegs diran que “allò que era evident en Crist, ha passat als sagraments de l´Església”, Església que hem definit com a “presència plena i activa de Crist”. Per tant, “l´Església és sagrament de Crist”.

I l´Església expressa la salvació del Crist mitjançant els set signes sagramentals. Ni més de set ni menys de set, perquè en aquest número simbòlic, número de plenitud, es vol significar la totalitat de la salvació que els sagraments confereixen.

Reprenent l´analogia humana, a que feia referència fa un moment, els signes sagramentals sempre seran més petits que la realitat que contenen. L´aigua del baptisme és aigua, però la realitat que s´expressa, és la regeneració (perdó del pecat original), vida nova en Crist, mort i resurrecció en Ell, incorporació a l´Església i, per tant, membres del cos de Crist, participació de la missió real, sacerdotal i profètica de Crist. El pa i el vi de l´Eucaristia, signes petits i pobres, però expressió del Cos i la Sang de Crist lliurats per a la salvació del món...

Els signes sagramentals causen i comuniquen la gràcia i realitzen allò que signifiquen. La salvació de Crist està ja realitzada, però mitjançant els sagraments s´actualitza en cada persona que els rep.

És prou evident la relació que els sagraments tenen amb el Misteri de Déu. La intimitat de Déu manifestada en Jesucrist és el voler del Pare que no perdi ni un dels qui li ha confiat. Per tant, mitjançant el signe sagramental es causa i comunica la salvació, perquè pel sagrament es neix a la vida de Déu (baptisme); es comunica el do de l´Esperit Sant (confirmació); es construeix l´Església i Crist és l´aliment del cristià que li comunica força per evangelitzar (eucaristia); es recupera, si s´ha perdut, la comunió amb Déu i els germans (reconciliació); es comunica la força de l´Esperit Sant a qui pateix (unció dels malalts); es comunica l´Esperit Sant per a dur a terme la missió sacerdotal de Crist (orde sagrat); i s´esdevé testimoni de l´amor de Déu a la humanitat i de l´amor de Crist a l´Església, mitjançant l´amor que es manifesten i es donen els esposos (matrimoni).

8 - Moral

Configurat amb Crist i inhabitat per la Santíssima Trinitat mitjançant el baptisme, l´home ha de reproduir en el seu capteniment la “vida nova”. Sant Pau ho expressa dient: “sepultats amb Crist en el baptisme i ressuscitats a vida nova... heu de deixar rere vostre el bon olor de Crist”.

Aquest deixar, quan el cristià passa, el “bon olor de Crist” suposa una manera de viure d´acord amb la fe que es professa. Aquesta manera de viure rep el nom de moral.

En una primera afirmació, la moral, diuen alguns, s´identifica amb l´observança dels manaments de la Llei de Déu, el decàleg, o també en el voler de Déu, ja expressat en l´Antic Testament: estimar Déu sobre totes les coses i als altres com a si mateix.

Però examinats detingudament els preceptes del decàleg: Estimar Déu, no robis, no matis, no menteixis,... ¿és que no ho ha de fer tothom, tot i que no es professi cristià? ¿és que els no cristians no han d´estimar els altres com a si mateix?. Sorgeix, d´aquesta manera, la següent pregunta: ¿i quina és l´especifitat de la moral cristiana?.

L´específic del cristià és Crist. I l´especifitat de la moral cristiana és la manera de viure en Crist.

En el sermó de la muntanya, Jesús ja va més enllà del decàleg, quan diu: heu sentit que es digué: no matis; però jo us dic, qui odia el seu germà és culpable davant el tribunal. I també: no cometis adulteri, però jo us dic, qui mira una dona amb desig de posseir-la, ja ha comés adulteri. L´Evangeli de Jesús és la perfecció i culminació de la Llei, de la qual Ell, Crist, no ha vingut a derogar-la, sinó a donar-li acompliment. També en el sermó de la muntanya hi trobem les metes altíssimes a la que el seguidor de Jesús ha d´aspirar: ser perfecte com el Pare del cel és perfecte; ser misericordiós, com ho és el Pare del cel.

Ell mateix, Jesús, en aquest sentit que es ve dient, afirma que ja no n´hi ha prou amb estimar els altres com a si mateix, Jesús dirà: estimeu-vos com jo us he estimat. I bé prou sabem com va estimar: donant la vida, perquè no hi ha millor amic que aquell que dóna la vida pels seus amics.

Sant Pau, en la Carta als Gàlates afirma: “visc però no visc jo, és Crist qui viu en mi, i la vida que ara visc la visc en la fe del Fill de Déu que m´estimà i es lliurà a si mateix per mi”, trobem expressat des de la seva experiència l´esperit del sermó de la muntanya, ja que ell mateix diu que està disposat a “oferir-se en libació, en sacrifici, per amor als seus germans”. I fins i tot arribarà a dir que “voldria ser exclós de la salvació (ser anatema) con tal que els seus germans israelites arribessin al coneixement i acceptació de Crist”.

En les cartes apostòliques s´hi troba ben esplicificada la moral cristiana que, en resum, es troba expressada en la carta als de Colosses: “Si heu, doncs, ressuscitat en Crist cerqueu les coses de dalt, on és Crist, no les de la terra” i a continuació fa una llarga llista de conductes concretes del cristià. Concretament en Sant Jaume hi trobem perfilada una moral social ben precisa: si arriba un germà pobre a l´església i el fas estar en un racó i n´arriba un altre de ric i el fas seure en un lloc de privilegi, això no està bé. I és prou dura l´afirmació que el sou estafat als treballadors que han segat els camps clama davant el Senyor. Sant Joan en la seva primera carta, expressa un gran principi de moral social: si algú que té el suficient per viure contempla sense entranyes la necessitat d´un altre i no comparteix amb ell, la seva religió és una mentida, perquè ¿com pot dir que s´estima a Déu, a qui no es veu, i no estimar al germà al qual si que es veu?. En la carta als de Roma, se´ns parla de la moral política: respecte al emperador, però no incondicional i a qualsevol preu, perquè “cal obeir Déu abans que els homes”, es diu en els Fets dels Apòstols. També es dóna en el nou testament la pauta de la moral sexual: el cos és el temple de l´Esperit Sant, cal respectar-lo; i de la moral familiar: els esposos s´han d´estimar i no es pertanyen cadascú a si mateix, sinó l´un per l´altre; l´esposa i l´espós esdevenen una sola carn i ningú no avorreix la pròpia carn, sinó que la cuida, l´alimenta, la protegeix.

També és afirmació neotestamentària, en aquest cas de Sant Jaume, que es pot pecar per omissió, perquè “aquell que sap fer el bé i no el fa, peca”.

Naturalment, els tractats de teologia moral (fonamental, social, sexual, econòmica) són l´explicitació dels continguts de la paraula de Déu, per aplicar-los en l´espai i el temps concret de cada moment de la història.

Molt breument, he exposat l´espeficitat de la moral cristiana que, en definitiva, s´identifica, com deia al començament, ha de consistir a reproduir la vida del mateix Crist.

Fàcilment es pot fer la relació entre moral i el misteri de Déu, perquè, en definitiva, el cristià, amb la seva manera de viure, és aquell que “havent fet cas de la paraula de Crist, el Pare l´estima i el mateix Pare amb el Fill i l´Esperit Sant fan estada en ell”, diu l'evangeli de Joan.

9 - Escatologia

Aquesta part de la teologia tracta de “l´últim”, de les “últimes coses”. Tradicionalment a aquestes últimes coses se les ha anomenat “els novíssims” i eren: mort, judici, infern i glòria.

Les religions dels antics contemplaven aquestes “últimes coses” com a part integrant importantíssima de les seves creences. Només cal pensar, per exemple, en els egipcis i tot el que envolta la mort i el més enllà. Igualment els clàssics, grecs, que dipositaven una moneda una moneda en la boca del difunt per pagar el viatge al més enllà. Els mateixos romans, que afirmaven que hi ha vida després de la mort en virtut del consens universal. Ciceró deia: “Pensem que les ànimes romanen després de la mort pel consens de tots els pobles”. I és imposible que tots els pobles s'equivoquin.

Per a nosaltres, és la revelació, la qual ens dóna el fonament de les afirmacions que en l´escatologia es fan.

Per als jueus, existia el “sheol”, lloc dels morts. Jesús en l´Evangeli ens parla del “si d´Abraham” com estat de benaurança, reprenent la tradició rabínica i quan parla amb jueus (paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer).

Però és Jesús qui ens revela l´estat de benaurança eterna, el Regne del Cel, i també de l´estat de condemnació eterna, el foc etern on el corc no mor mai. Una descripció ben expressiva, tant del judici com del destí etern, la trobem en el capítol 25 de l´Evangeli de Mateu. Jesús també ens revela que, després de la mort, hi ha vida, perquè Déu, el Déu d´Abraham, d´Isaac i de Jacob, és Déu de vius i no de morts. Igualment ho fa, quan adreçant-se al bon lladre, li diu: “avui seràs amb mi al paradís”. Tot per estar emmarcat pel que Jesús anomena la “resurrecció dels morts” l´últim dia, ho deixa prou clar el text del capítol 11 de Sant Joan, mort i resurrecció de Llàtzer, en el qual capítol el mateix Jesús es proclama com la “resurrecció i la vida”, la fe en Ell, garanteix la vida per sempre.

Les cartes de Pau, ens parlen de que hem de comparèixer davant el tribunal de Crist, el judici, on rebrem la corona que no es marceix, com l´atleta que corre en l´estadi. Quan Pau parla de la mort als de Tessalònica, ho fa comparant-lo amb el dormir, perquè la mort no és la destrucció de la vida, sinó adormir-se a la vida que coneixem per desvetllar-nos a la vida per sempre. Parla, també, àmpliament de la resurrecció dels morts al capítol 15 de la 1ª Carta als Corintis. I per descriure “la vida amb Déu per sempre” empra aquestes paraules: “allò que l´ull no ha vist mai, ni l´orella no ha sentit, ni el cor de l´home ha experimentat, és el que el Senyor té preparat per als qui estimen. Igualment, Sant Joan, en la primera carta, ens parla de que ja som fills de Déu, però que encara no s´ha manifestat la glòria que ens està reservada.

També, naturalment, ens parlen les cartes apostòliques dels que es condemnen, i que són aquells que voluntàriament i conscientment no han obert la porta a Crist que truca, com diu l´Apocalipsi.

L´escatologia ens parla del purgatori, com aquell estat previ a la visió beatífica i plena de Déu, en què, després de la mort, s´acaba de fer l´aprenentatge de l´amor per entrar a fruir d´amor.

Sens dubte, que l´escatologia té una relació directíssima amb el misteri de Déu, perquè després de la mort, per l´obra de Jesucrist que per l´Esperit Sant ens ha fet fills de Déu, el “veurem tal com realment és”.

10 - Diàleg religiós i ecumenisme

El fet religiós és patrimoni de la persona humana de tots els temps, de totes les races i de totes les cultures.

És sorprenent veure com la dimensió espiritual i transcedent de l´ésser humà és tant viu i profund en les més diverses varietats de creences. Hi ha, certament, coses inacceptables en algunes pràctiques religioses de l´antiguitat, per exemple, els sacrificis humans, però en el fons era un reconeixement de la transcendència a la qual donaven el millor que tenien, la vida pròpia i la dels fills.

És un fenòmen constatat l´avenç que avui en dia han fet les religions orientals, budistes, hinduistes,... són d´una gran finura espiritual, i a la nostra cultura occidental, sovint excessivament racionalista, possibiliten una altra manera de situar-se davant la vida. Aquest tipus de religions ofereixen una transcendència inmanent o una inmanència transcendent. La pluralitat de divinitats són presents en totes les coses creades, animades i inanimades, totes en participen; especialment present es troben en les persones, la manera que tenen de saludar-se, ajuntant les mans i inclinant el cap, vol dir que saluden la divinitat que hi ha present en aquell que es té al davant.

No hi ha dubte que el misteri de Déu, és present en el fons d´aquestes religions.

L´Islam és religió revelada i, excepció feta dels fonamentalistes intransigents i beligerants, com el seu nom indica, és una religió de pau i tolerància. Davant l´Islam s´està en presència d´un monoteisme teista. Un únic Déu. En l´Alcorà es parla de Jesús, com a profeta, gran profeta, i fins i tot l'anomena enviat de Déu i com a Messies. Amb tot, Jesús és superat, però, per l´últim i definitiu profeta Mahoma, a qui l´àngel Gabriel va inspirar el seu llibre sagrat.

L'Islam, tot i no admetent la Trinitat cristiana, no desconeix, en canvi, els dos conceptes teològics decisius: La Paraula de Déu i l'Esperit. Jesús, ja he dit, és l'Enviat de Déu i Messies i també, la Paraula de Déu. Els teòlegs sunnites, identificaven el mateix Alcorà amb la Paraula de Déu. I pel que fa a l'Esperit Sant, la interpretació més corrent és la que l'identifica amb l'àngel Gabriel, inspirador de l'Alcorà.

Atançant-nos a la revelació bíblica hi trobem el judaisme. La Paraula de Déu configura la fe del poble jueu. Déu totpoderós i etern mostra la seva voluntat en la Torà. Per suposat que ells no accepten Jesucrist com a Paraula eterna del Pare, que es fa home, i dur a terme la revelació en plenitud. A l´antic testament es parla de l´Esperit: “no em prengueu el vostre Esperit Sant” (sal. 51), amb tot no és el concepte que després de Jesucrist es té del Sant Esperit de Déu, persona, procedent del Pare i del Fill.

El cristianisme, amb la triple realitat actual, ortodoxos, reformats i catòlics, deixant de banda les diferències doctrinals, importants certament, però no essencials pel que fa al misteri de Déu Trinitat, evidencien la realitat del misteri de Déu com l´objecte central de la fe cristiana. Els ortodoxos diferencien la procedència de l´Esperit Sant. Segons ells procedeix, únicament del Pare, per mitjà del Crist. Amb tot, la realitat és la mateixa, un únic Déu Trinitat, tres persones distintes i un únic Déu veritable. Així mateix, els protestants no tenen, respecte dels catòlics cap diferència respecte al misteri de Déu, en l´aspecte que es ve considerant: Déu u i tri.

El diàleg religiós és possible amb totes les religions, sobretot, en l´aspecte de la dimensió transcendent de la fe respectiva i, molt especialment, pel que fa en la concreció de la vida de cadascuna d´elles: Tots han d'estimar, tots han de fer el bé, tots han de treballar per la justicia.

Molt especialment és possible el diàleg amb les religions monoteistes: Islam i Judaisme. Pel que fa a les religions cristianes, el diàleg en aquest moment està canalitzat per la figura del ecumenisme, el qual ofereix elements prou esperançadors de cara a una possible unitat, tot i que s´ha de continuar en la reflexió teològica en aquest sentit.

Tant el diàleg religiós, en relació a les religions no cristianes, així com l´ecumenisme referent amb les religions cristianes no catòliques, té com a objecte el misteri de Déu.

Aquest misteri de Déu és únic i el mateix pel que fa al cristianisme. Tant ortodoxos, protestants i catòlics creiem en el Déu revelat per Jesucrist i que actua mitjançant l´Esperit Sant, el qual fa que puguem confessar la fe en el Déu Trinitat.

3