PRIMO DE RIVERA

Qui era Primo de Rivera?

Jerez de la Frontera, Espanya, 1870-París, 1930. Militar i polític espanyol.

Primo de Rivera va tornar molt jove a la Acadèmia Militar. El seu primer destí va ser Melilla, on va aconseguir ascensos incloent-hi la “medalla Laureda de San Fernando”. Del Marroc es va traslladar a Cuba com a ajudant del capità general Arsenio Martínez Campos. Se'n va anar a Filipines en companyia del seu oncle Fernando Primo de Rivera quan aquest va ser nomenat general d'aquelles illes. Va participar a les últimes guerres colonials: a la guerra de Cuba, la que va suposar la guerra de independència de Filipines i a la guerra del Marroc. Al moment d'arribar a Espanya, ja era Tinent Coronel. Va tornar a marxar al Marroc i va participar a la guerra de Melilla al 1909. Dos anys més tard va assumir el càrrec de general al Marroc. Va tornar a Espanya on es va encarregar del govern militar de Càdis. Durant la primera Guerra Mundial, va participar com observador a algunes campanyes aliades. El 1919 va ascendir a Tinent General i va ser nombrat Capità general de València. Més tard, però no gaire mes, ho va ser de Madrid. Va ser llevat d'aquest càrrec per haver-se declarat abandonista al Marroc (partit de la retirada dels objectius al nord d'Àfrica). Va heretar del seu oncle Fernando Primo de Rivera, el títol de marqués de Estrella després de la seva mort al desastre d'Annual (1921)

El cop d'estat de Primo de Rivera.

Per lluitar contra el nacionalisme, Primo de Rivera va decretar mesures contra l'ús de la llengua catalana. Mentrestant, anaven creixent formacions més radicals: L'estat Català. Les actituds del dictador van portar a la burgesia catalana a retirar la seva ajuda a favor de la dictadura i manifestar-se a favor de la República.

La dictadura va tenir set anys de vida, en els que es van destacar dos formes de govern: El directori Militar (1923-1925) i el Directori Civil (1925-1930).

El cop d'estat, va ser justificat amb l'argument de que el règim constitucional estava bloquejat i desprestigiat i existia un greu perill de revolució social. El discurs del dictador contenia idees regeneracionistes i moralistes, es centrava en la “vella política” i presentava un clar component populista. En el seu manifest inaugural, Primo va anunciar que pretenia netejar el país de cacics i d'acabar amb el bandidatge polític, la indisciplina social y els assetjos a la unitat nacional. Possiblement, Primo de Rivera no pretenia posar fi a un règim caduc, sinó més bé evitar que el règim polític acabés de democratizar-se.

El cop d'estat es presentava, també, com una forma de frenar la possible reforma del sistema que podia resultar perillosa per certs sectors i interessos socials. Després del cop d'estat, es va produir una reorganització del cop, de manera que: les primeres mesures del Directori Militar van mostrar el seu caràcter dictatorial: suspensió del règim constitucional, dissolució de les càmeres legislatives, tancament de les autoritats civils, prohibició de les activitats dels partits polítics i dels sindicats, etc. Amb l'objectiu de liquidar el caciquisme, es va elaborar un estatut Municipal i un altre de Provincial. També varen dissoldre els ajuntaments i van se substituïts per juntes de vocals associats.

El règim proposava una nova forma de fer política i per aquest motiu es va crear un nou partit, la unió Patriòtica, un partit governamental, sense cap programa ideològic definit, la missió del qual era proporcionar un recolzament social a la Dictadura. Els afiliats d'aquest partit, procedien de les files del catolicisme.

A partir del 1925, es va iniciar una política de col·laboració amb França que influí una acció militar coordinada. D'aquesta col·laboració va néixer el desembarco de Alhucemas que es va saldar amb un gran èxit. A partir del 1927, les tropes espanyoles van donar per tancada la ocupació efectiva de tot el Protectorat.

Durant el directori Civil, Primo, va intentar institucionalitzar el seu règim amb la creació d'una Assemblea Nacional Consultiva. Aquesta assemblea va tenir un caràcter corporatiu i autoritari, composada per representats de les corporacions, escollits per sufragi indirecte, funcionaris de l'Administració i representants socials escollits des de el poder.

La dictadura es va beneficiar de la bona situació econòmica internacional dels anys vint. Van ser anys de política nacionalista y de dirigisme estatal que van combinar elements intervencionistes amb un impuls al desenvolupament industrial dels sectors de bens d'inversió. L'estat va tenir un protagonisme notable gràcies al foment de les obres públiques i es va aprovar un Decret de Protecció de la Indústria Nacional. Es van concedir monopolis com el de telèfon a la Cía, de Telefònica Nacional de Espanya i es va atorgar exclusivitat en la importació, refinat i distribució i venta del petroli a la Cía. CAMPSA. Tot això va ocasionar un creixement del dèficit pressupostari, causant el endeutament del Estat, en 1929 era set vegades superior al de 1924 encara que estava “emmascarat” per la comptabilitat oficial.

La dictadura va posar en marxa un model de regulació del treball, la integració dels sectors moderats i la repressió de les organitzacions més radicals. A partir d'això, es va crear la Organització Corporativa Nacional, que articulava les relacions laborals, creant comitès que estaven formats per igual número d'obrers que patrons. La seva missió era la regularització dels salaris, de les condicions de treball. La oposició de la dictadura va ser integrada pels líders dels vells partits, els republicans, els comunistes i els anarquistes, determinats sectors de l'exèrcit i la quasi totalitat dels intel·lectuals. Alfons XIII va optar per la dimissió al gener del 1930. L'encarregat de substituir-lo va ser el General Berenguer, la oposició i la opinió pública es van mostrar descontents cap a lo que van denominar la dictablanda. El febrer de 1931 es va constituir el últim govern de la Monarquia presidit per l'almirant Aznar.

El directori militar (1923 - 1925)

Durant aquesta època es va proposar solucionar els problemes que havien portat al fracàs del sistema anterior - ordre públic, nacionalisme, responsabilitats polítiques, Marroc - i acabar amb el caciquisme.

• Ordre públic: Davant el desordre i la inseguretat pública regnants en els últims temps del règim parlamentari, es va fer precís desenvolupar una campanya de propaganda i de pau i de tranquil·litat. Pel Reial Decret del 17 de setembre de 1923 es va crear el Somatén Nacional, la funció primordial del qual acabaria sent la salvació de la justícia i la pau davant qualsevol propòsit revolucionari. La repressió va arribar a la CNT, als nacionalismes i a la premsa i als intel·lectuals.

• Els nacionalismes: Encara no es va haver instal·lar el nou règim, es va prohibir l'ús de la llengua i la bandera catalana en actes oficials, es va suspendre l'ensenyament del català i es van canviar els noms dels carrers. En 1924 es manava el tancament de les diputacions provincials i fins i tot es van clausurar en Barcelona i l'Orfeó Català. La lliga va sofrir un cop dur amb aquesta situació, ja que apart que la burgesia catalana va mantenir el seu recolzament a la política econòmica de la dictadura. La lliga va patir un cop molt dur davant d'aquesta situació, ja que part de la burgesia catalana va continuar donant el seu suport a la política econòmica de la dictadura. La gestió de Primo de Rivera va ajudar per a radicalitzar el catalanisme i per a radicalitzar les files del republicanisme.

• Al País Basc es va clausurar el periòdic del PNV, Aberri, sense permetre altres manifestacions nacionalistes que les pròpies del àmbit cultural. El règim dictatorial va enfrontar a les institucions monàrquiques amb el nacionalisme.

El directori Civil (1925-1929)

Coincidint amb el triomf al Marroc la dictadura va viure els seus millors moments. Entre els seus objectius fundamentals es trobaven treure al país del seu endarreriment econòmic, i mobilitzar i organitzar els sectors de recolzament al règim per a aconseguir així una major estabilitat davant l'oligarquia i el caciquisme.

Actuació política:

• El principal esforç va dirigir-se al instaurar un règim diferent, per la qual cosa es va escollir al partit de la Unió Patriòtica i a l'Assemblea Constructiva per a elaborar una constitució.

• Després d'any i mig de reunions, va proporcionar-se un projecte de constitució en la qual no es reconeixia ni la sobirania nacional ni la divisió de poders, només la sobirania compartida del rei i les Corts, heretada de la Constitució del 1876.

• La representació nacional es va realitzar a través d'una cambra única, en què la meitat dels diputats eren d'elecció corporativa o nomenament reial i la resta era elegida per Sufragi Universal.

Política econòmica:

• Es va realitzar un gran esforç per augmentar la renta nacional i per a millorar la seva distribució mitjançant un increment en les despeses públiques. La política econòmica va estar vinculada al nacionalisme regeneracionista, incorporant la participació estatal. Aquestes teories de política econòmica es varen concretar en dues actuacions: Combatre la crisi econòmica resultant de la Guerra del Marroc, i remoure i regenerar tot el sistema econòmic.

• Al 1924 es va fundar el Consell d'economia nacional, de la qual en depenia un comitè regulador amb el que sense el seu consentiment no podia establir-se cap indústria. Al 1927 es va instituir la Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis (CAMPSA), la fi del qual era ocupar-se de la compra de jaciments, de transport i del refinat del cru. En telefònica Primo de Rivera va moderar el seu nacionalisme. Per a això va arribar a prendre mesures intervencionistes, comptant amb un polític com ara Calvo Sotelo, procedent del maurisme, per a ocupar la cartera d'Hisenda. L'esforç més important es va dirigir a la creació de infraestructures. Els ferrocarrils van rebre nous impulsos amb l'estatut ferroviari de 1924. Una altra àrea afavorida va ser la hidràulica, en la que es va idear la creació de confederacions hidrogràfiques, destinades al aprofitament energètic de riscos i transport de les conques fluvials per triplicar els regs existents.

• Mides socials: La instrucció pública.

Va ser un dels aspectes més destacats de la política social de la dictadura: van augmentar els centres construïts, va disminuir l'analfabetisme, van créixer les escoles normals per a la instrucció dels mestres i va augmentar el seu salari. L'altra cara de la moneda va ser l'afavoriment de l'ensenyament privat i religiós, amés es va intentar equiparar els títols universitaris dels jesuïtes i els agustins als aconseguits en la universitat pública.

El final de la dictadura.

En 1928 el règim va començar la seva decadència, a causa de la confluència de diversos factors:

• Primo de Rivera estava malalt i va anar demostrant la seva incapacitat per a crear un règim nou i sòlid, a més l'oposició era creixent. En principi el dictador va tractar d'endurir la seva política fins que va adoptar la decisió d'abandonar el poder.

• Al llarg de 1929 reapareixen els conflictes socials que semblaven haver-se extingit: vagues i conspiracions militars. Tement aquests esdeveniments, el dictador va decidir abandonar el país per a morir poc després.

Conseqüències

La dictadura va portar conseqüències decisives per a períodes posteriors:

• Va produir la aniquilació dels partits de torn. El cirurgià de ferro va rematar amb mà dura un sistema ja deteriorat en 1923 .

• Va ocasionar la crisis dels partits monàrquics reformistes.

• Va crear la Unió Patriòtica, germen d'ascens dels sectors vinculats al catolicisme social i polític.

• Va deteriorar encara més la institució monàrquica i l'exèrcit, el que provocarà l'adveniment de la república i la divisió interna de l'exèrcit, que propicia l'alçament de 1936.

• Va canviar la correlació de forces polítiques, deixant a republicans i socialistes en la reserva.

• Va aportar a la dictadura de Franco el Moviment Nacional, la creació del funcionariat estable, la importància concedida a qüestions econòmico-socials, la consolidació d'un veritable exèrcit, el del Marroc, que durà el protagonisme durant la Guerra Civil.