......................................

Llengua Catalana

2on d'E.S.O.

C.C. LLENGUA I LITERATURA CATALANA

2on d'E.S.O. Curs 2001-02

Nom i cognom:_________________________________________

MANUEL DE PEDROLO

Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (la Segarra), l'any 1918, en una família de propietaris rurals procedents de Cervera que s'havia traslladat a l'Aranyó per dificultats econòmiques en la gestió de les seves terres. Va passar la infantesa a Tàrrega, on el seu pare era el president d'Acció Catalana, i va estudiar el batxillerat a l'escola dels escolapis. Des de petit es va convertir en un gran devorador de llibres, sobretot els de la biblioteca del seu pare, on va trobar molta literatura espanyola amb obres de Pio Baroja i Valle Inclán.

El 1935, es va traslladar a Barcelona, i va ingressar a l'Institut Balmes amb l'objectiu d'acabar el batxillerat. La seva intenció era fer la carrera de metge, però amb l'esclat de la guerra civil espanyola, es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines. Però no va poder defugir la guerra: va pertànyer a la branca d'artilleria de l'Exèrcit Popular i va anar als fronts de Falset, Figueres i Barcelona, ciutat on finalment es va quedar. Però el van tornar a mobilitzar, aquesta vegada amb destinació a Valladolid on va escriure la seva primera novel·la, inèdita i qualificada per ell mateix "de molt dolenta". Des del primer moment va escriure en català, llengua que va mantenir en tota la seva prolífica obra, a pesar de la censura que va haver de patir i les dificultats per publicar que va tenir en els primers anys. De tota manera, va aconseguir, gràcies a la seva constància i capacitat de creació, ser el narrador més llegit de la postguerra, a pesar que aquest reconeixement popular no va coincidir immediatament amb els dels cercles literaris i molt menys universitaris.

Un cop llicenciat del servei militar de postguerra a Valladolid, va poder tornar a Catalunya, primer a Tàrrega i, finalment, de nou a Barcelona. Entre altres feines, va treballar per a una agència d'assegurances i també per a una agència de publicitat, a més de fer d'investigador privat, ocupació que sovint s'ha relacionat amb algunes de les seves novel·les policíaques i que ell havia desmentit, atès que s'havia dedicat només a fer informes sense cap importància, segons les seves paraules.

El 1946, ja casat i establert definitivament a Barcelona, va començar a escriure amb regularitat. Va canviar novament de feina, va fer d'assessor literari, traductor, corrector de textos i altres feines editorials. Malgrat tot, va continuar vivint aïllat dels cercles literaris catalans de la postguerra.

L'any 1949 va publicar el seu primer llibre: Ésser en el món, un poemari editat per Torrell de Reus que va passar completament desapercebut. El fet de col·laborar a la revista Ariel li va permetre entrar en contacte amb altres escriptors. El 1953 va publicar el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell 1954, el mateix any que començaria un intens període com a dramaturg i que tancaria voluntàriament, després d'una fecunda producció, a finals de la dècada dels anys setanta.

Es pot ben dir que durant més de quaranta anys Manuel de Pedrolo no va parar mai d'escriure i de publicar. Va provar tots els gèneres: poesia, teatre, novel·la, assaig... La seva bibliografia de creació va arribar a superar el centenar de títols. Però on el seu treball va sobresortir, en qualitat i en quantitat, va ser en la novel·la, amb l'explotació dels temes propis del novel·lista: la solitud, la incomunicació, la vida sense sentit... Els recursos que va utilitzar van ser sempre variats, així com les tècniques: psicologia, simbolisme, policíaca... Per circumstàncies editorials i de difusió audiovisual i per la seva incorporació com a lectura a l'ensenyament, la seva obra més llegida, i també la més venuda, ha estat, i ho continua sent, Mecanoscrit del segon origen.

La seva obra és equidistant als dos corrents que van marcar la narrativa mundial de la postguerra: el conductisme i l'existencialisme. L'element transcendent, de vegades, l'empenyia cap al simbolisme, com és ara a Totes les bèsties de càrrega, considerada una de les millors novel·les del corpus pedrolià, on narra l'opressió d'un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda en contrast amb una voluntat de supervivència. En d'altres ocasions, el testimoniatge li va exigir un fresc fenomènic com, per exemple, es pot evidenciar a Si són roses floriran.

A pesar de la seva prolífica creació, el ritme de publicacions no sempre va respondre a la seva oferta, sobretot perquè, a causa de la censura, moltes de les seves novel·les no van poder ser publicades en el mateix moment que les escrivia. Així, per exemple, novel·les escrites l'any 1952, com Cendra per Martina, no es van poder publicar fins al 1967.

A partir de 1963, va comentar un cicle ambiciós pel seu plantejament. Es tracta de la sèrie inacabada Temps Obert, de la qual va escriure onze novel·les, amb un mateix personatge de protagonista, Daniel Bastida, un símbol de les possibilitats infinites de realització que té cada persona i que un fet fortuït pot despertar. El cicle dóna fins a nou possibilitats diferents, a partir que un fet conflictiu -un bombardeig- modifica una mateixa situació original, que Pedrolo desenvolupa en les novel·les Un camí amb Eva, Se'n va un estrany, Falgueres informa, Situació analítica, Des d'uns ulls de dona, Unes mans plenes de sol, L'ordenació dels maons, No en tenim prou amb la primavera i Pols noves de runes velles, que conformen el 'primer llibre'. El 'segon llibre' incomplet, parteix de la novel·la Un camí amb Eva i de la segona situació conflictiva que es bifurca en dues novel·les: Cartes a Jones Street i "Conjectures", de Daniel Bastida.

Atret per la novel·la de gènere policíac, tot i que no s'hi va dedicar especialment com a autor, va acabar dirigint la col·lecció La Cua de Palla, d'Edicions 62, una col·lecció que va reunir els mestres del gènere com Hammett, Chandler o Simenon i que va comptar amb traductors com Joan Oliver o Maria Aurèlia Capmany. Va ser un impulsor del gènere en català amb la intenció i la confiança que aquesta branca editorial faria guanyar lectors en català.

També el conte és destacable en la producció de Manuel de Pedrolo, tot i que no tan extens com la novel·la. Va col·laborar com a articulista en nombroses publicacions de l'època i va traduir al català molts dels autors anglosaxons de més prestigi com William Faulkner, John Dos Passos o Henry Miller.

Manuel de Pedrolo va tenir una gran influència sobre determinats sectors de la societat dels setanta i vuitanta, no solament com a escriptor sinó també com a personatge públic, per la seva exemplar i insubornable actitud cívica i crítica a la vegada amb el desenvolupament polític dels partits catalans. Sempre es va declarar independentista i va recollir aquesta idea en nombrosos dels seus articles. La seva integritat moral i el seu catalanisme mai no es van descontradir.

La seva immensa feina com a escriptor va veure's recompensada en diferents ocasions amb premis literaris com el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Va ser també membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, institució que durant sis anys, del 1984 al 1989, va convocar el premi Mecanoscrit adreçat a escriptors joves. El 25 de juny de 1990, a causa d'un càncer, va morir a la ciutat de Barcelona.

TEXT D'OPINIÓ

L'escriptor del Mecanoscrit del segon origen és Manuel de Pedrolo. Manuel de Pedrolo va néixer a l'Aranyó (la Segarra), l'any 1918, en una familia de propietaris rurals. La seva intenció era fer la carrera de metge però es va afiliar a la CNT i va fer de mestre a la població de Fígols de les Mines durant la guerra civil espanyola. Va aconseguir, gràcies a la seva constancia i capacitat de creació, ser el narrador més llegit de la postguerra. Va canviar moltes vegades de feina: va fer d'assessor literari, traductor, corrector de textos i altres feines editorials. L'any 1949 va publicar el seu primer llibre: Ésser en el món, que és un poemari. El 1953 va publicar el recull de contes: El premi literari i més coses. Amb la novel·la Estrictament personal va guanyar el premi Joanot Martorell 1954. Altres obres escrites per ell han estat Totes les bésties de càrrega, Si són roses floriran, Cendra per Martina, la sèrie incabada Temps Obert, Domicili provisional, Mecanoscrit del segon origen, etc... El 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El 25 de juny de 1990, a causa d'un cáncer, va morir a la ciutat de Barcelona.

L'obra es centra, al principi, a Benaura, el nom d'un poble inventat per l'escriptor, i durant al llarg de la història van canviant sovint de lloc: fan un viatge per la Mediterrània i tornen a Barcelona, on es queden fins al final del llibre.

La ciencia-ficció és el gènere literari de l'obra. Aquest gènere literari i cinematogràfic es basa en ingredients de carácter extraordinari i es centra en el desenvolupament de les possibilitats atribuïdes a la ciencia i a la técnica. Una part essencial del gènere és l'univers inconegut i el contacte amb habitants d'altres planetes.

Els temes més carregats de significat del llibre són el racisme, la solidaritat, l'amistat, la supervivència, l'aventura, les relacions amoroses, la vida i la mort.

En la novel·la tothom es mor excepte els que estaven submergits a l'aigua. Dos dels supervivents a la catàstrofe són en Dídac i l'Alba, els protagonistes. Marxen del poble on vivien, Benaura, i s'instal·len en una cova de les muntanyes, apartada de les ciutats. Un temps més llunyà troben una masia i es queden a viure a l'estable entremig de gallines. Durant la seva estada els “visita” un ésser estrany. Aquesta criatura porta una arma (làser) que mata a l'instant. Els protagonistes recullen una d'aquestes armes de terra i maten a l'ésser perquè no saben si hi va de bona fe o no. Després s'instal·len a Barcelona i allà van descobrint més cadàvers. Fan una col·lecció de quadres i llibres que van recollint de diferents edificis perquè més tard els seus fills puguin aprendre tot el què hi havia a la Terra. Durant un temps s'estan recollint les peces però a l'estiu, amb una barca, fan un viate per la Mediterrània i troben altres supervivents de la desgràcia. Tres d'ells els maten perquè volen matar en Dídac i estan sedents de dones com l'Alba. Tornen a Barcelona i al cap d'uns mesos tenen un fill anomenat Mar. El part de l'infant és ajudat per en Dídac ja que abans s'ha llegit molts llibres del tema. En Dídac mor perquè una biga li cau i queda colgat. L'Alba el troba i l'enterra al costat d'allà on viuen, en una roulotte. Al final, l'Alba, per continuar la humanitat, voldrà tenir fills del seu fill Mar.

A Mecanoscrit del segon origen la tècnica narrativa predominant és la narració, combinada amb sovintejades però no massa extenses descripcions, de manera que el ritme de la història es manté viu. Com a exemple de narració agafem un fragment de les pàgines 84 i 85:

“I durant unes quantes setmanes tots dos van viure amb l'ai al cor per si aquells aparells havien descobert llur presència a la masia i decidien de tornar. Ben just si els tranquil·litzava una mica que no es veiés cap rastre d'activitat humana, com que hi hagués una construcció en curs o un camp conreat de ben poc, i la circumstància afortunada que el foc, quan van passar els avions, ja devia fer hores que s'havia apagat i per la xemeneia, doncs, no sortia gens de fum.

Van decidir no tornar a encendre'l, de moment, però l'hivern encara era cru de debò i, per tal de defensar-se'n, quan no tenien res a fer es colfaven al llit. Va ser durant aquells dies que, potser per nerviosisme, l'Alba va acostumar-se a fumar.”

No hi ha gaire descripció però aquí n'hi ha una mostra ben entenedora de les pàgines 99 i 100, on es descriu l'ésser estrany:

“D'esquena, tal com la veien, tenia l'aparença d'una espècie de pigmeu al qual hagués crescut un coll molt llarg i, al capdamunt, una protuberància en forma de pera invertida, o sia amb la part de dalt considerablement més gruixuda, més ampla, que la paret de baix. No se li distingien ni pèls ni cabells i la pell, rosada com la d'un garrí, feia una impressió desassossegadora de nuesa. De fet, hi anava, de despullada. Tenia unes cames, o potes, lleugerament tortes i robustes, i els braços, un dels quals repenjava en el munt d'herbots, semblaven, comparativament, llargs i prims.”

Els diàlegs entre els dos protagonistes no són massa abundants, però sí que apareixen de forma regular al llarg de tota la novel·la. Els diàlegs entre els personatges són col·loquials, plens d'expressivitat, construïts amb frases breus i molts signes de puntuació: interrogants, admiracions, punts suspensius, etc... Un exemple:

“ - Podem posar-li el mateix nom tant si és nen com si és nena?

- Suposo que sí.

- A tu, què et sembla que serà)

- Com vols que ho sàpiga, Dídac? Potser seran nen i nena!

- Ah! Doncs estaria bé, tu!”

Els dos personatges principals són l'Alba i en Dídac. Els noms, tant dels personatges com del poble on vivien al principi, no són escollits a l'atzar sinó que estan carregats de significat: Alba significa inici, aurora, per tant el podem relacionar amb el fet que l'alba pugui ésser la mare de la humanitat de l'any sis mil. Però té una altra connotació, que és la de blancor, innocència, virginitat, que també ens defineix el seu personatge. Dídac pot estar relacionat amb el grec didacos i l'associem amb la instrucció, amb els aprenentatges. I és ell qui és educat durant la novel·la, el qui realitza un major nombre d'aprenentatges.

El narrador és omniscient, perquè sap què fan i què pensen els personatges, en el present, en el passat i en el futur. La veu del narrador és el fil conductor de tota la novel·la, menys al final, on qui parla és l'Alba i ho fa en primera persona, abandonant la tercera persona que hem trobat durant en tota l'obra.

Mecanoscrit del segon origen és una novel·la composta de cinc capítols, anomenats Quaderns, d'una extensió molt semblant (trenta pagines cadascun) i de tres pagines finals. Cada un dels Quaderns duu un títol, relacionat amb el tema més important que s'inclouen a les seves pagines.

Pedrolo té molt present la cronología; el pas del temps ens arriba delimitat i sense salts endavant i endarrere. Les darreres pàgines representen un escrit de l'editor dels Quaderns , que afirma varen ésser descoberts més de quatre mil anys abans. Aquí si que hi ha un joc amb el temps.

El principi de l'obra ens centra a Benaura: el nom inventat del poble on vivien l'Alba i en Dídac abans de la catástrofe inicial. El nom és interessant perquè ens fa pensar en un lloc idíl·lic, tranquil, cantat de sempre pels poetes. Al llarg de la novel·la van canviant de lloc per fer noves descobertes.

El llenguatge del narrador és clarament literari. En qualsevol punt del llibre ens podem aturar i fixar-nos que si per a una mateixa acció hi ha dos o tres verbs sinònims, Pedrolo sempre escull el més precís. El mateix ocorre amb els substantius, els adjectius... D'aquesta manera va formant un text lèxicament molt ric. Una altra característica freqüent en el llenguatge del narrador és la inclusió d'expressions o frases fetes de caire popular. I, en ocasions, recorre a la utilització de recursos literaris, sobretot enumeracions i comparacions, i alguna metàfora, com les que segueixen:

“La ciutat era una orgia de ferralla, de pedres, de cadàvers sorpresos en totes les positures” (metàfora i enumeració).

“Les gallines (...) que s'enfilaven, esvalotades, pels sortints de biga dreçats com peces d'un esquelet mal sepultat” (comparació).

Com ja he dit, els adjectius no són gens escassos però són molt precisos, per exemple hi ha tranquil·la, obert, gruixuda, dur, llarg, vint-i-quatre, primer, voladors, tortes, robustes, petits, primitiu, immòbils, aplanades, fosca, blava, resplendent, etc...

Hi ha molts verbs i gairebé tots són en passat, com a exemples: passaven, llampeguejava, agradava, inciava, menjàvem (pretèrit imperfet); canviat, continuat (pretèrit indefinit); derivat (gerundi); romancejar, comparar, resultar, localitzar (infinitiu); morí, oposà (pretèrit perfet simple) i jugaríem (futur simple).

A continuació exposaré la meva opinió del Mecanoscrit del segon origen ja que és un llibre merexedor de crítiques.

Molta gent se l'ha llegit, tan obligatòriament com no, però queden els quatre poca-penes que es perden un llibre excel·lent. Espero que aquest text d'opinió serveixi per tenir més ganes de llegir-lo.

No és un llibre gaire prim i t'estàs força estona a llegir-te'l, però val la pena.

Un desastre que sembla molt llunyà però que és ben ral és el tema principal de la història: el començament de l'ésser humà. Com una noia i un nen, els protagonistes intenten sobreposar-se a la catástrofe i començar, una altra vegada, una nova humanitat veient ruines per tots cantons i amb pocs animals vius.

Al principi del llibre se'm feia una mica pesat, però pasades unes quantes pagines més em va captivar fins a fer-me una dels protagonistes. Com si en comptes de ser dos en fóssim tres.

L'escriptor va saber treure suc al seu enginy ja que el tema està molt ben trobat i dins d'aquest, hi ha temes molt humans.

Em sembla que queda bastant clar l'opinió que tinc del Mecanoscrit. És un dels set millors que m'he llegit i m'han agradat més. Temes tan humans et toquen el voraviu i et fan posar la pell de gallina quan és convenient.

De tant que m'ha agradat m'és impossible trobar algun punt negatiu. De molts pocs llibres pots tenir una opinió tan bona.

Crec que aquest llibre és apte per una edat mínima d'onze o dotze anys perquè més petits no l'entendrien. A partir d'aquesta edat, qualsevol persona el pot llegir.

Potser no m'hagués passat pel cap llegir-me'l, ja que no sabia ni que existia. Gràcies a la profesora de Català he trobat un llibre magnífic i un escriptor que ha deixat un reguitzell d'obres esperant que jo les llegeixi.

Gràcies,

FITXA TÉCNICA

Títol del llibre: .........................................................................................

Autor/a: ....................................................................................................

Gènere Literari: ......................................................................................

Lloc i any de publicació: .........................................................................

.........................................................................

Editorial: ...................................................................................................