Verge : Que conserva la virginitat, que no ha tingut cap relació sexual.

Puixança : Excel·lència en poder, riquesa, vigor, etc.

Pregonesa : Característica de pregon, profunditat.

Brollar : Sortir un líquid enfora de terra.

Grimpar : Enfilar-se tot ajudant-se amb les mans.

Talús : Inclinació del terreny o del parament d'un mur.

Trespols : Sostre.

Gàbia : Caixeta amb reixes primes resistents per a tenir-hi animals.

Esmerçar : Emprar per a un fi determinat.

Emprar : Fer servir, utilitzar, usar per a un fi.

Grapat : Porció d'alguna cosa que cap dins del puny.

Bassa : Toll, excavació o sot que s'omple d'aigua.

Toll : Sot d'aigua de pluja.

Llur : Pertanyent a ells o a elles.

Xiscles : So de veu sense articulació, agut i penetrant.

Malastruc : Víctima d'una dissort .

Dissort : Desgràcia.

Parrac : Tros de roba mig separat per un estrip.

Clivella : Obertura que es produeix en una superfície, escletxa.

Escometre : Atacar o envestir impetuosament.
Remor : Soroll confús.

Esmunyir : Fer lliscar per un lloc estret.

Marrada : Excés de trajecte fet en un camí.

Penetrar : Introduir-se per un forat.

Insolació : Exposició als raigs del sol.

Cobejança : Acció de cobejar.

Cobejar : Desitjar vivament.

Regir : Dirigir, governar, administrar.

Recança : Greu que sap de fer o d'haver fet o deixat de fer, una cosa.

Calar : Amarar un vaixell.

Raval : Part d'una població fora del seu recinte.

Fornir : Proveir de les coses necessàries per a un fi.

Estèril : Que no pot donar fruit.

Esporuguir : Fer agafar por a algú.

Palmell : Part de sota de la mà.

Gronxar : Moure d'un costat a l'altre.

Escurçar : Fer més curta una cosa.

Vessar : Sobreeixir d'un recipient i caure'n part d'allò que hi està contingut.

Sobreeixir : Vessar de ple.

Harmonia : Acord, bona correspondència.

Sina : La part anterior del pit.

Engrapar : Subjectar amb la mà.

Regalimar : Fer regalims.

Regalim : Raig molt prim de líquid que cau lliscant.

Nòmada : Ho diem d'un poble pastor, o del que hi forma part. Que no té un habitatge fix, que no s'estableix a un lloc per viure-hi.

Ramat : Estol de caps de bestiar que es crien i pasturen plegats.

Tèbia : Ni calent ni fred.

Llis : Tot seguit, sense res que en trenqui la regularitat.

Capdavall : A la fi.

Hemorràgia : Fluix de sang.

Embalum : Volum d'una cosa o d'un conjunt de coses.

El llibre comença mostrant com l'Alba, en un intent de salvar en Dídac, el seu veí negre, de morir ofegat, provoca la seva supervivència en un món desert, sense habitants, car tots moren a causa d'uns platellets extraterrestres, però l'Alba i en Dídac són inmunes als platellets perquè en aquell moment eren dins l'aigua. En veure tothom mort, agafen la cadernera d'en Dídac, provisions, coses vitals per viure i se'n van al bosc. Allà troben una cova on hi passen uns quants mesos, ja condicionada com una casa, plena de tot el necessari. Allà aprofiten per llegir llibres, l'Alba de medicina, i en Dídac de mecànica. L'Alba es va un esquinç i es recupera, i el mateix passa amb en Dídac, que agafa el xarampió.

Un dia, explorant el bosc, veuen una masia en la qual s'instal·len. Hi troben gallines i les preparen per poder menjar ous. Allà intenten treure fruits del el camp per tal de poder alimentar-se, ja que el menjar de les botigues no dura en bones condicions per sempre.

I es allò que, acostant-se per a veure uns estranys aparells extraterrestres, veuen un extraterrestre rondant pel voltant de la masia amenaçadorament, el qual no tenen més remei que matar-lo i treure-li l'arma. Llavors pensen en tornar a la cova, perquè és més segur.

Desprès d'un temps, tornen a la masia per agafar el tractor i visiten les poblacions properes. Llavors veuen l'abast de la catàstrofe. Mica a mica s'acosten a Barcelona. Poc abans de entrar-hi, troben una roulotte que el serveix de casa portàtil.

Ja a Barcelona, s'apoderen d'un jeep que és més manejable que el tractor. Troben un terreny que els serveix per a l'agricultura. Van a buscar un camió que converteixen en rebost.

Van cercant les biblioteques per tal de salvar llibres per que els puguin llegir les futures generacions. Van improvisen una biblioteca on els van guarden.

Quan van per els carrers de la ciutat, veuen un llençol que diu: “Aquí hay superviventes!”. Troben una dona que fa poc que és morta. En el seu diari diu que abans de veure la catàstrofe, era banyant-se a la platja.

Tenen l'idea de començar un documental de tot el que ha succeït, d'anar fotografiant. Troben un home que s'ha suïcidat perquè no aguantava estar sol.

En Dídac té la idea de fer anar els avions de l'aeroport, però ho deixa córrer pel perill, tal com li indica l'Alba.

En canvi, decideixen que un vaixell és més segur i, després dels preparatius, van a la recerca de més persones que poden haver sobreviscut com ells.

En una de les platges, ambdós perden la virginitat i decideixen tenir uns quants fills. En arribar a una de les ciutat del viatge, es troben amb tres homes que volien violar l'Alba i matar en Dídac, però l'Alba, que té l'arma extraterrestre amagada a la màniga de la camisa, els calcina sense que tinguin temps a disparar.

Durant el camí de tornada a casa, troben una dona que s'ha tornat boja i la deixen. Més tard se n'assabenten que l'Alba està embarassada.

En arribar a Barcelona, es tornen a instal·lar en la roulotte. Llavors s'adonen que a la terra on tenen la roulotte, no hi queda cap cultiu.

Al cap de uns quants mesos, l'Alba té el fill i tots dos s'hi dediquen i li fiquen Mar.

Llavors en Dídac té la idea de fer electricitat amb els motors del avions i s'en va a buscar llibres a la biblioteca per poder-ho fer. A la nit de la seva marxa, el noi no torna. L'Alba va a buscar-lo però el troba sota un sostre que s'ha enfonsat, amb el noi mort.

Manuel de Pedrolo i Molina fou un escriptor català que nasqué a l'Aranyó, (a la comarca de la Segarra) al 1918 i morí a Barcelona el 1990.

Passà la infantesa i la joventut a Tàrrega. La Guerra Civil estroncà els seus intents d'estudiar medicina.

Casat i amb una filla, ja des del 1943 visqué a Barcelona, on treballà en diverses feines. La seva primera obra fou publicada el 1949: Ésser en el món, poesia.

A partir d'aleshores escrigué més de cent llibres de tots els gèneres literaris, entre l'existencialisme (doctrina filosòfica que posa èmfasi en l'existir humà més que en l'ésser i que afirma la identitat de l'existència i de l'essència, o la seva perfecta complementarietat) i la crítica social (estil que discerneix les qualitats i els defectes de la societat) pel que fa a les temàtiques.

És un dels escriptors catalans més llegits de tots els temps.

Traduí Faulkner, Kerouac, Dos Passos, etc., i publicà nombrosos articles de premsa.

Manuel de Pedrolo fou un gran lector, vivia de i per a la literatura. Si fou prolífic com a escriptor i investigà gran quantitat de gèneres: poesia, teatre narrativa breu, novel·la..., també les seves lectures foren molt àmplies i variades. Autors tan diversificats per la seva procedència o estil com Faulkner, Kafka, Joyce, Hammet, Símenon, Sartre, Ionesco, Camus, Miller, Balzac, Tolstoi, Mallarmé... i molts d'altres que farien la relació massa extensa, fores llegits i en ocasions traduïts al català per Pedrolo (com ara Faulkner, Kerouac, Dos Passos, etc), que sovint experimentà noves tècniques a partir del que li suggerien aquestes lectures.

Són especialment remarcables les següents novel·les: Cendra per Martina (1965), Avui es parla de mi (1966), Totes les bèsties de càrrega (1967), Mecanoscrit del segon origen (1974), els tres Anònim (1978-1981), els quatre Apòcrifs (1982-1985) i la sèrie Temps obert, en què totes les no­vel·les parteixen d'un mateix fet i n'ex­pliquen les possibles solucions.

L'Alba

• A l'inici de la novel·la, l'Alba és una noia de catorze anys, verge, bruna (persona de cabell fosc i pell pigmentada), bastant “innocent”, pura, per així dir-ho. També es nota que és força assenyada, responsable, pugnaç, honesta, i amb un clar instint de supervivència i d'observació. Al final de la novel·la, l'Alba és una mare de divuit anys, que ha sobreviscut als perills de la seva vida després de l'apocalipsi, i, per tant, és com ara la segona Eva, la mare de La humanitat de l'any sis mil, cosa que fa honor al seu nom, Alba, que vol dir “inici”, “aurora”...

En Dídac

• A l'inici de la novel·la, en Dídac és un nen de nou anys, verge, negre, amb iniciativa, amb ganes d'aprendre (de fet és el personatge que realitza un major nombre d'aprenentatges, ja que és educat i instruït al llarg de la novel·la), molt enginyós, pacient... Ja cap al final del mecanoscrit és un noi de catorze anys, un pare un xic precoç. El seu nom, Dídac, ve del grec didacos, i s'associa amb els aprenentatges (penseu en la paraula “didàctic”), cosa que no deu ser pas casualitat, ja que amb l'Alba passa igual: l'autor ha volgut que personatges i sentit estiguessin relacionats.

“I després l'Alba se'n va penedir, perquè al cap d'uns quants dies, quan ja tornaven a fer vida `normal', un vespre en Dídac digué:

• Mira, aquí explica com invocar el dimoni. I no sembla pas gaire complicat. Per què no ho provem?

Ella es va quedar sorpresa i, després, preguntà:

• Vols demanar-li alguna cosa, potser?

• No ho sé, això... Per veure'l.

La noia fullejà el volum.

• No t'has fixat en el que diu, que s'hi ha de creure. I nosaltres no hi creiem, oi?

• Vols dir que no existeix?

• Per als que ni creuen, sí. Se'l fan ells.

• No m'ho explicaven així, quan era petit...

• Però ara ja no ho ets, Dídac. Tot això era per fer por a la gent, per a què es resignessin...

• A què?

• A moltes coses. Els qui eren molt pobres, per exemple, que n'hi hagués de molt rics. Ara això no cal. Aquell món ha desaparegut i vivim en un altre on, per ara, no hi pot haver injustícia. ¿No et sembla que val la pena de viure sense supersticions per no exposar-nos a transmetre-les als nostres fills? ¿T'agradaria que ells hi creguessin, en el diable?

En Dídac gairebé ni s'hi pensà:

• No; és clar que no.”

La meva opinió general del Mecanoscrit del segon origen és que sens dubte és un llibre bo, ben redactat, però al que li falta un bon final. Més que res això, perquè de la manera que està escrit el lector s'està esperant tota l'estona un bon desenllaç i... oh, quina desil·lusió.

És una novel·la de ciència-ficció. La ciència- ficció és un gènere literari (i cinematogràfic) que es basa en el desenvolupament de les possibilitats atribuïdes a la ciència i a la tècnica. Una part essencial del gènere és l'univers desconegut i el contacte amb habitants d'altres planetes.

Si la narració del seguit d'aventures que viuen l'Alba i en Dídac ens apropa a la lectura d'una novel·la clàssica en el gènere, com és el Robinson de Defoe, la situació de partida de la seva peripècia vitals ens duu a una altra obra prou coneguda, aquest cop pertanyent al gènere de la ciència-ficció. Em refereixo a la novel·la El dia dels trífids, de l'escriptor anglès John Wyndham. En fi, de totes maneres, aquí teniu un quadre amb els aspectes positius i negatius de Mecanoscrit del segon origen:

El temps en que transcorre l'acció, es podria definir com a contemporani. No es de una època passada ni coses per l'estil.

El temps d'Història: el llibre té una durada de uns sis anys aproximadament, des d'una Alba de catorze anys verge i bruna, fins una dona de dinou anys, mare i bruna. Aquest ordre no presenta cap anticipació ni retrospecció.

El temps de Relat: el relat es presenta amb una disposició de cinc capítols anomenats quaderns. Aquests son d'una extensió molt semblant, unes trenta pàgines per capítol. Els capítols, també es troben dividits en uns cinquanta o seixanta apartats, cadascun d'ells precedit per un parèntesi amb un número correlatiu.

L'espai: els fets transcorren principalment en els voltants d'una Barcelona real i en uns dels seus viatges s'acosten a França on tots els pobles que s'anomenen, son també reals.

La informació sintetitzada en aquest treball l'he treta, en gran part, del llibre Mecanoscrit del segon origen (lògic, si tenim en compte que si no t'has llegit el llibre...). del Gran Larousse Català i d'Internet. De tota manera, l'edició nova del llibre ja et facilita prou la vida, ja que l'editora del llibre (Carme Ballús Molina) hi adjunta un prefaci i un apartat després de la novel·la titulat Per llegir millor Mecanoscrit del segon origen, de manera que potser no hagués calgut buscar en tants llocs diferents... (buscar a Internet és gairebé “Misión Imposible”)

Tot i això, alguna cosa he pogut treure, ja que si no hagués estat llençar els diners, i encara que diguin que “de mica en mica s'omple la pica” i “de gota en gota s'omple la bota”, sempre va bé tenir algun diner a mà i no quedar-se pobre, no trobeu?

En fi, com que no tinc res més a dir, m'acomiado de vosaltres dient-vos que amb aquest treball he après molt, com ara què és això de l'existencialisme i la crítica social, o la ciència ficció.

Doncs ara sí que m'en vaig. Fins una altra! ^_^

Fonts d'informació:

• Gran Larousse Català

• Mecanoscrit del segon origen

• Internet